Atracament

Atracament

 

Timothy Zahn

El món del lladronici, com qualsevol altre tipus d'empresa, tenia la seva col·lecció de dites de saviesa popular. Prop de dalt d'aquesta llista estava l'advertiment que dur a terme un atracament a bord d'un creuer de línia estel·lar era una cosa estúpida. Amb una llista limitada de sospitosos, i cap lloc on fugir fins que la nau arribés a port, les probabilitats que un lladre fora atrapat eren perillosament altes.

La Bink Kitik havia escoltat aquest savi consell moltes vegades al llarg de la seva carrera. Però mai s'havia preocupat massa per les probabilitats.

- Vas a veure’l de nou aquesta nit? -Va preguntar la Tavia, la seva germana.

- Llevat que creguis que vindrà a llançar-se en els meus braços amb totes aquestes precioses joies si el deixo plantat -va dir la Bink mentre es donava un últim cop d'ull al mirall de la seva cabina de luxe.

- Suposo que és improbable -va admetre la Tavia, posant-se darrere d’ella i recol·locant-li un floc de pèl solt.

La Bink mirà atentament les seves imatges juntes, jugant al seu joc habitual de fingir ser un estrany que tractava de distingir una bessona idèntica de l'altra. Fins i tot sabent totes les subtileses ocultes que les diferenciaven, seguia sent tot un desafiament. Que ella sabés, mai ningú més havia descobert com fer-ho.

Era un feliç accident de la naturalesa que havia resultat útil en nombroses ocasions al llarg de la carrera de la Bink. I demà tornaria a ser-ho.

- Almenys no vas haver de... ja saps... per poder entrar a la seva cabina -va continuar la Tavia, fent una ganyota pensant-hi -. Agraeixo que almenys traces la línia aquí.

- Sé com et molesten aquest tipus de coses -va dir tendrament la Bink. En realitat, si s'haguessin donat les circumstàncies adequades, probablement hauria estat disposada a deixar-se atraure el dormitori d’en Cristoff. Hauria estat molt més fàcil colar-se en la caixa forta privada de la seva cabina si ja era en aquell costat de la porta.

Però encara que en Cristoff repetidament havia postulat per ser convidat a la cabina de la Bink, mai s'havia ofert a portar-la a ella al seu. Fins i tot la gent amb més riquesa de la que podria gastar en cinc vides temia ser robada, i ell aparentment feia a la saviesa popular el mateix poc cas que la Bink.

- Com et queda la malla? -Va preguntar la Tavia mentre acabava amb el cabell de la Bink i passava les mans per l'elegant vestit que embolicava de manera cenyida les modestes corbes de la seva germana.

- Genial -li va assegurar la Bink. En realitat, la malla sensora que la Tavia havia dissenyat, construït i inserit en el material del vestit rascava una mica. També era probable que es fora escalfant incòmodament mentre passava la nit, especialment atès que el coll, les espatlles, el cap i les mans de la Bink eren les úniques parts del seu cos que no estaven cobertes pel vestit. Però allò era una meravella d'enginyeria electrònica que la Bink no es podia permetre posar primmirada -. Desitja’m sort -va afegir mentre s'apartava del mirall i es dirigia a la porta de la cabina.

Darrere d'ella, va escoltar sospirar la Tavia.

La Bink sabia que, més que cap altra cosa, la seva germana desitjava una vida tranquil·la, pacífica, legal. Algun dia, es va prometre la Bink. Algun dia, quan per fi arribi el gran cop. Fins llavors, la vida continuaria sent una lluita per mantenir els seus caps a flotació i tenir un tros de pa cada dia a taula.

Amb sort, en Cristoff aviat realitzaria la seva pròpia aportació en aquesta meta.

***

En Cristoff era un d'aquests homes que traspuaven una barreja curosament calculada de galanteria, encant i instint depredador. La Bink l’havia estat estudiant des d'una prudent distància abans d'apropar-se finalment tres dies enrere. Era una combinació seductora, una que probablement hauria funcionat amb la majoria de les dones.

Però la Bink no era com la majoria de les dones. Des dels seus anys d'adolescència, ella havia tractat amb més homes d'aquesta classe dels que li agradaria, i sabia exactament què volien i com els hi agradava aconseguir-ho. I encara més important, sabia que per a ells la caça era més important que la pròpia conquesta, i que mostrar-se com una presa esquiva era el millor per garantir el seu interès i un esforç addicional en la persecució.

El més important de tot era el fet que, mentre ella sabia els plans d'ell, ell no tenia ni idea dels d'ella.

I d'aquesta manera, un cop més es va asseure al seu costat en el sopar, aquesta vegada entre l'elit a la Taula del Capità, interpretant el paper de la presa tan destrament com ell interpretava el del caçador. Es reia dels seus acudits, allargava ocasionalment la mà per tocar el seu braç o permetre que ell toqués el seu, retrocedint subtilment altres vegades. Després del sopar van venir un parell de copes, després van ballar amb el sorprenentment entretingut ritme skee de l'humorista del creuer, i després un parell de copes més.

Finalment, amb l'excusa d'estar cansada i l'enrenou que l'esperava l'endemà per ser l'últim del creuer, es va deixar escortar fins a la porta de la seva cabina. Un cop més, ell va tractar de fer-se convidar a passar, una vegada més, ella es va disculpar amb el pretext que la salsa falpas que havia demanat per al seu aperitiu li havia deixat l'estómac una mica regirat. Donant a entendre que li compensaria al dia següent després de l'última vetllada, li va oferir un pagament de consolació en forma d'una llarga i atapeïda abraçada i un petó encara més llarg i prolongat.

La Tavia, com de costum, estava esperant ansiosa el seu retorn.

- Com ha anat? -Va preguntar mentre conduïa a la Bink al sofà i ajudava a la seva germana a llevar-se el cenyit vestit.

- Com era d'esperar -va dir la Bink, resistint l'impuls de gratar-se vigorosament cada centímetre de pell alliberat. Havia estat capaç d'ignorar la malla mentre estava interpretant el seu paper de tímida seductora, però ara que estava de tornada a la seguretat i privadesa de la seva pròpia cabina, la picor havia tornat amb força desbocada -. Va fer falta una mica de retòrica aconseguir que demanés la salsa falpas, però estic bastant segura que ho recorda com si hagués estat idea seva. - Es va vestir amb la bata que la Tavia li havia ofert, suau, i deliciosament no-picant, i va assenyalar amb el cap el vestit que ara penjava sobre els genolls de la seva germana -. La gran pregunta és si tot això ha valgut la pena.

- Ho sabrem en un minut -va dir la Tavia, movent lentament i metòdicament un petit sensor sobre la malla -. Probablement depengui de si li vas abraçar de la manera que vas dir que anaves a fer-ho -va afegir, amb una mica de desaprovació en la seva veu.

- Algú ho ha de fer -va murmurar la Bink, reprimint un somriure.

- Aquí està -va dir la Tavia, apropant més el sensor al vestit -. La butxaca del maluc dret. - Va llançar una mirada severa a la Bink -. No vaig a molestar-me a preguntar com et vas posar a l'abast d'aquesta part de la seva anatomia.

La Bink va arronsar les espatlles.

- Ei, si fos un cavaller com déu mana i sempre portés la seva targeta clau en el mateix lloc, no hauria de recórrer a tots aquests trucs solapats.

- Solapats -va repetir la Tavia amb una ganyota -. Què mona.

-Gràcies -va dir la Bink amb humilitat -. El més important és que el tenim. El que significa...

- Espera -la va interrompre la Tavia, mirant la pantalla del sensor -. Què dim...? Ep. Ep, molt bo.

- Què passa? -Va preguntar la Bink, asseient-se al seu costat. Les dades que fluïen per la pantalla del sensor eren massa ràpides perquè pogués llegir-les -. Què és bo?

- El teu amic no és tan estúpid com sembla -va dir la Tavia -. Realment estava esperant que li robessin el contingut de la butxaca. I per tant, aquesta targeta clau.

- Vaig pensar que era “i per tant, la canvia aleatòriament d'una butxaca a una altra” -va dir la Bink, arrufant les celles.

- No, aquesta part és perquè no vol que sembli massa obvi -li va corregir la Tavia -. Mira, aquesta targeta clau obre sense problemes la porta de la seva cabina. Però també envia simultàniament un avís a la seguretat de la nau.

- A menys que teclegem un codi en algun lloc? -Va preguntar esperançada la Bink.

-Sense codi -va dir la Tavia. Prement el botó de reinici del sensor, va començar a moure’l de nou sobre el vestit -. No, això és una trampa al cent per cent. Però...

Va fer una pausa.

- No obstant això? -Va dir la Bink.

- Espera una mica -va dir la Tavia, baixant el sensor cap a la vora inferior del vestit -. Però... ah. L'altra targeta clau, la de veritat, hi és aquí a baix, en una funda del seu mitjó. No hi ha manera que ningú pugui robar-li aquesta sense que se n'adoni.

- Sort que no necessitem la targeta pròpiament dita.

- Encara sort, per descomptat -va convenir la Tavia, estudiant la pantalla -. També m'alegro d'haver insistit que el vestit fos un elegant vestit llarg.

- Jo també -va dir la Bink. Les targetes clau estaven blindades contra escanejos de sensors a una distància superior a uns pocs mil·límetres precisament per evitar aquest tipus d'escaneig i replicat subreptici, motiu pel qual havia hagut d’abraçar-lo amb tanta força i tan a prop -. Però bé, era la Taula del Capità. De tota manera esperaven certa elegància.

- Hauré de creure en la teva paraula sobre això. -La Tavia va mirar la seva germana -. Llavors, seguim endavant?

Bink va assentir.

- Seguim.

***

Era l'última nit de la travessia, les últimes hores abans que el creuer estel·lar atraqués a l'estació de transferència de Kailor V a primera hora del matí i els passatgers es preparessin per a la seva partida al migdia. Tothom estava a coberta vestit amb les seves millors gales, amb els seus vestits dissenyats per atreure i impressionar i, possiblement, complir esperances i promeses tàcites que havien pres cos amb anterioritat en el viatge.

I, per una vegada, era la Tavia, no la Bink, qui estava vestida amb tota la seva elegància i classe.

Però no obstant això, la Tavia no era realment ella mateixa aquesta nit. La Tavia era, més aviat, la Bink.

-Bé, recordes totes les meves frases i tirantets? -Va preguntar la Bink mentre examinava a la seva germana. La Bink sempre havia pensat que la Tavia era una dona adorable, més adorable que la pròpia Bink, malgrat el fet que compartien el mateix rostre. Al contrari que la Bink, la Tavia tenia una elegància interior i un encant natural i senzill que la pròpia Bink sempre havia d'esforçar-se per imitar.

-Totes les teves, i totes les seves -va dir la Tavia, mostrant en el seu somriure només una mica de la tensió que òbviament sentia -. També recordo els seus gustos de música, menjar i beguda, i totes les seves històries personals que t'ha explicat. No et preocupis, puc manejar això.

-Ja ho sé -li va assegurar la Bink, tractant d'allunyar la seva pròpia tensió. Feia temps que la Tavia s'havia resignat a la necessitat d'interpretar ocasionalment aquests papers, i malgrat la seva resistència ètica realment era molt bona en això. Però això no significava que la Bink se sentís còmoda llançant-la als llops d'aquesta manera -. T'avisaré tan aviat estigui de tornada.

-No tinguis pressa per mi -va dir la Tavia -. Estaré bé.

-Ja ho sé -va tornar a dir la Bink.

Deu minuts després, en Cristoff va arribar per a recollir a la seva cita per a la vetllada. Oculta a la unitat sanitària, la Bink va enganxar l'orella a la porta i va escoltar amb atenció la xerrada intranscendent mentre recollia la seva bossa i el seu xal i els dos abandonaven la cabina. Tot semblava anar bé, però la Bink sabia que això podia canviar en un obrir i tancar d'ulls.

No podia afanyar-se, perquè així era com un treball t’explotava a la cara. Però per descomptat tampoc anava a perdre el temps.

Va esperar deu minuts abans de sortir ella també de la cabina, vestida molt més modestament que la majoria dels empolainats viatgers, i amb prou maquillatge teatral a parts estratègiques del seu rostre per deixar de semblar-se a la dona que anava actualment del braç d’en Cristoff. La suite d’en Cristoff era a la coberta de super luxe del creuer, en un passadís darrere d'una porta tancada que requeria la targeta clau d'una d'aquestes luxoses cabines d'elit per obrir-se. La còpia que la Tavia havia creat gràcies a la malla sensora va passar el seu primer examen, obrint la porta sense armar escàndol i deixant passar la Bink.

Com s'esperava, el passadís estava desert; tots els seus ocupants estaven a baix, a les zones comunes. La Bink va travessar el silenci, amb els ulls i orelles ben atents a la recerca d'indicis que el seu accés no autoritzat hagués estat detectat o controlat. Però quan va arribar a la porta d’en Cristoff, encara no havia aparegut cap oficial de seguretat ni cap droide inquisitiu.

Un cop més, la targeta clau va complir amb la seva comesa. La Bink va entrar, preguntant-se breument si en Cristoff podria haver preparat alguna mena de doble joc, fent que fos aquesta targeta la que activés l'alarma. Però la Tavia no havia vist cap codi ocult, i en qualsevol cas, l'anàlisi que la pròpia Bink havia fet al Cristoff no indicava que tingués aquesta classe d'exagerada subtilesa. Era més probable que la creativitat que pogués tenir l'home es manifestés en la combinació que hagués preparat per a la caixa forta privada de la cabina.

Per sort, la creativitat era una de les especialitats de la pròpia Bink.

La caixa forta estava exactament on la mostraven els plànols de la cabina: encastada al costat dret de la taula de l'ordinador, unida molecularment a la coberta, i construïda amb planxes metàl·liques prou gruixudes per requerir un bufador de plasma, un parell de bidons de combustible, i diverses hores de treball per a qualsevol lladre. El teclat electrònic, integrat a la porta, estava envoltat per suficients bloquejos de sensors i codificadors per impedir que ningú pogués desxifrar la combinació mitjançant força bruta. Quan s'establia el patró, només l'actual ocupant de la cabina podria aconseguir obrir-la.

I en Cristoff acabava de fer-ho, com va poder veure la Bink mentre sostenia el sensor de la Tavia sobre el teclat. Aquesta mateixa nit, probablement quan va treure els seus anells i el braçalet absurdament car que volia lluir.

Va somriure mentre mirava la pantalla del sensor. Una de les millors coses de la salsa falpas, a part del seu deliciós sabor, era que la càlida i formiguejant brillantor que enviava pel torrent sanguini acabava sortint poques hores després com una lleugera alteració en la composició de la suor. El sopar de la nit passada havia deixat restes de certs elements químics en els botons que en Cristoff havia tocat, elements que podien ser escanejats.

El que només era la meitat de la batalla, és clar. Ningú amb una mica de cervell faria servir un codi en què cap botó fos utilitzat més d'una vegada, i al marge d'altres coses que pogués o no tenir, en Cristoff tenia cervell.

Però, a part de cervell, la Bink també tenia un ull experimentat. La suor carregada de falpas havia deixat marques tan clares que podia veure les febles vores dobles on havia premut un botó concret dues, o fins i tot tres vegades.

Per desgràcia, res d'això podia dir-li l'ordre en què havien estat polsats els diferents números. Per això, hauria de basar-se en la història d’en Cristoff, la seva vida actual, els tres llargs dies que havia passat atenta a cadascuna de les seves paraules, i l'exhaustiu perfil de recerca de dades que la Tavia havia reunit mentre la Bink gaudia de les luxoses comoditats del creuer.

Introduint les dades de tecles premudes a la seva tauleta de dades, va obtenir una llista de totes les possibles combinacions. Va obrir la llista que la Tavia havia creat amb les xifres, dates i esdeveniments significatius de la vida d’en Cristoff i va recórrer amb la mirada les dues columnes paral·leles, buscant una coincidència.

I aquí estava: La data i el codi CTE de la seva primera adquisició corporativa reeixida, el triomf que li havia llançat per la senda del seu actual nivell de riqueses i poder. Somrient triomfal, va prémer la combinació.

Amb un grinyol suau i silenciós, la caixa forta es va obrir.

Sabia que els estoigs de les joies tindrien rastrejadors integrats. Igual que algunes de les gemmes més grans. Però la Bink no havia planejat ser excessivament cobdiciosa. Va bolcar els estoigs a l'interior de la caixa, escampant el seu contingut només per crear una mica de confusió, i després va seleccionar mitja dotzena de les pedres de mida més modesta. Les va introduir en una bossa antisensors, només per estar segura, i després va lliscar la borsa rere del cinturó.

I amb això, gairebé havia acabat. Gairebé. Perquè en l'instant en què en Cristoff obrís la caixa forta i veiés el caos que havia deixat enrere es deslligaria l'infern d'un extrem a un altre del creuer.

El que simplement significava que havia d’assegurar-se que mai tornés a obrir la caixa.

Típicament, una fallada en una cèl·lula d'energia en una d'aquestes caixes fortes públiques que passaven de mà en mà activava un dels dos modes per defecte. El primer era que la porta simplement quedava desbloquejada, el que permetia a l'actual propietari recuperar els seus objectes de valor. La pega era que això permetia igualment que qualsevol altra persona ho fes si arribava abans. La segona opció, més comú, era que la caixa forta quedés completament bloquejada, requerint la visita del sobrecàrrec de la nau i un pols de codis especialitzat per tornar a obrir-la.

El primer pas era assegurar-se que la configuració per defecte era un bloqueig complet de la caixa. El segon era esgotar la cèl·lula d'energia. El tercer era reconfigurar el codi mestre del sobrecàrrec.

Només per diversió, el va programar amb la data i el codi CTE de la segona adquisició corporativa reeixida d’en Cristoff.

***

Havia donat a la Tavia el senyal de tot bé i va estar esperant ansiosament en la seva cabina durant gairebé una hora quan la seva germana va tornar per fi.

- Estàs bé? -Va preguntar ansiosament la Bink un cop es va assegurar que la Tavia estava sola -. Estava començant a preocupar-me.

- Estic bé -va dir la Tavia, traient-se les sabates i desplomant-se esgotada al sofà -. El teu Cristoff té molt aguant.

La Bink va obrir els ulls com plats.

- Aguant?

- A la pista de ball -es va apressar a indicar la Tavia -. També beu molt més del que hauria.

- I sens dubte va intentar que tu beguessis el mateix que ell -va dir la Bink amargament.

- Ho va intentar. –La Tavia va inclinar el cap -. I tu?

-Sense problema -va dir la Bink -. Tothom suposarà que la caixa està patint alguna fallada, i passaran hores tractant d'obrir-la per la força. Per quan descobreixin el que va passar realment ja farà molt que ens hàgim marxat.

- Això espero. Quant hem aconseguit?

La Bink va arronsar les espatlles.

- Tenim prou per al proper mes. No més d'això, em temo.

- Un mes és suficient -va dir la Tavia, assentint -. Hi ha diverses empreses importants d'electrònica a Kailor V. Potser per fi pugui aconseguir una feina que compti amb la teva aprovació.

- Potser -va dir la Bink amb diplomàcia -. Estic segura que en algun lloc hi ha treballs així.

Només que sabia que no n'hi havia. No la classe de treball que la Tavia estava buscant.

Però tenien un mes de temps per respirar. En aquells dies, la Bink ja tindria alguna cosa pensada. Probablement una mica petita, però potser una mica més gran.

Potser fins i tot aquest gran cop que finalment les trauria d'aquesta vida d'una vegada i per sempre.

Mai perdia l'esperança.