11
L’Ackbar va donar vuit salts
hiperespacials aparentment triats a l'atzar per despistar qualsevol possible
perseguidor, i després va col·locar al seu caça-B en el vector correcte, que
portava fins al planeta secret d’Anoth. En Terpfen havia «pres prestat» el caça
per a ell, assegurant-li que havia eliminat tots els registres en què figurava.
L’Ackbar no havia volgut saber com se les havia arreglat el seu cap de mecànics
per burlar els sistemes de seguretat amb tanta facilitat.
El remot i aïllat món d’Anoth
portava anys sent el refugi ideal per als nens Jedi gràcies que estava protegit
pel seu perfecte anonimat i foscor. Els bessons havien anat a viure a Coruscant
feia tan sols un parell de mesos, però el més petit dels tres fills de la Leia,
l’Ànakin, que només tenia un any d'edat, romania sota la protecció de la Wínter,
la lleial serventa de la Leia, allunyat dels inquisitius ulls imperials o de
les influències de l’indret fosc que podrien corrompre la fràgil ment del nadó,
sensible a la Força.
L'espai va recobrar la seva nitidesa
habitual al voltant de la nau i l’Ackbar va veure el conjunt que era el planeta
múltiple d’Anoth. El món estava format per tres fragments de grans dimensions
que orbitaven un centre de massa comú. Els dos fragments de majors dimensions
gairebé es fregaven, i compartien una atmosfera verinosa i contínuament agitada
per les tempestes. El tercer fragment era el més allunyat i la seva òrbita el
mantenia en una posició precària però gairebé estable, i havia estat escollit
per l’Ackbar,en Luke i la Wínter per acollir una fortalesa amagada.
Les descàrregues electrostàtiques es
desprenien a cada moment dels dos fragments d’Anoth que es trobaven en
contacte, i la fúria ionitzada banyava el fragment habitable amb una successió
inacabable de tempestes elèctriques que servien per ocultar el planeta
protegint-lo de qualsevol recerca. Tot el sistema era altament inestable i
s'autodestruiria en un parpelleig del temps còsmic, però la vida humanoide
havia pogut establir una avançada en ell durant l'últim segle.
L’Ackbar va pilotar el seu caça-B en
un vector d'aproximació a través dels cels purpuris d’Anoth. Les espurnes
seguien brollant de l'ala del seu caça, però l’Ackbar no percebia cap amenaça
en elles. Allò no s'assemblava en res a la terrible experiència de volar per
entre les tempestes de Vòrtex.
La cabina del caça-B resultava una
mica petita per la corpulència de l’Ackbar, i només portava un mico de vol en
comptes del seu uniforme d’almirall. Després deixaria el caça que hi havia
«pres prestat» a les drassanes calamarianes, on un pilot de la Nova República
podria portar-lo de tornada a Coruscant. L’Ackbar mai tornaria a pilotar un
caça estel·lar, pel que no tenia cap necessitat de l'aparell.
Va enviar un breu senyal per
informar la Wínter de la seva arribada, però no va respondre a la seva sorpresa
o les seves preguntes. Va desconnectar la unitat de comunicacions del caça i va
començar a pensar en com li explicaria tot el que havia passat. Després es va
concentrar en la tasca de pilotar el caça-B durant el descens.
La superfície d’Anoth s'estenia sota
d'ell formant un bosc de pinacles rocosos, cornises i pics en forma d'urpa que
estaven plens de les cavernes que s'havien anat produint a mesura que les
bosses de substàncies volàtils atrapades en els penyals s'havien evaporat a poc
a poc al llarg dels segles, deixant rere seu únicament roca que semblava vidre.
La Wínter havia creat una llar
temporal per als nadons Jedi a l'interior d'aquell laberint de túnels de parets
polides. Ja només li quedava un infant de qui tenir cura, i aquí a un any
Wínter tornaria a Coruscant amb el petit Ànakin, que aleshores ja tindria dos
anys, i es reincorporaria al servei actiu del govern de la Nova República.
El petit sol blanc mai cedia molta
llum diürna a Anoth, i banyava el planeta en un lúgubre crepuscle porpra,
il·luminat esporàdicament pels centelleigs produïts al descarregar-se els raigs
interplanetaris. L’Ackbar i en Luke Skywalker havien descobert el planeta i
l'havien escollit entre totes les possibilitats com el lloc més segur per
amagar als petits Jedi, i l’Ackbar estava tornant a ell per última vegada abans
de tornar al seu món natal.
L’Ackbar compadia al petit Ànakin,
que havia passat tot el primer any de la seva existència allà sense poder
conèixer cap lloc més acollidor. Sempre s'havia sentit molt unit al tercer nen,
però havia vingut a acomiadar-se abans de desaparèixer de la vida pública per
sempre.
Va pilotar el caça-B per entre els
boscos de cims i promontoris rocosos. Anoth li recordava les esveltes torres
gegants de la Catedral dels Vents de Vòrtex. El record va arribar acompanyat
per una punxada de dolor gairebé insuportable, i l’Ackbar va intentar no tornar
a pensar en el que havia passat allà.
Va seguir pilotant la nau per entre
les roques, guiant-la amb ràpida seguretat en una trajectòria directa cap a
l’obertura que donava accés al laberint de cavernes. L’Ackbar va posar el caça
estel·lar sobre el terra de l'enorme cova amb una acurada manipulació dels
feixos repulsors i els dolls de les toveres de descens.
Una porta blindada es va obrir
mentre desconnectava els motors i es preparava per desembarcar. Una dona alta i
d'aspecte una mica esquerp va aparèixer al llindar. La seva túnica i la seva
cabellera blanca la identificaven sense cap dubte: era la Wínter, la servent de
la Leia. La Wínter mai semblava envellir, i l’Ackbar sempre l'havia trobat tan
peculiar que podia reconèixer-la sense cap dificultat tot i que fos humana.
L’Ackbar va sortir de la nau amb
moviments lents i una mica encarcarats després de portar tant de temps assegut,
i va decantar el seu cap color salmó perquè els seus ulls no es trobessin amb
els de la Wínter. Una ràpida mirada enrere va tenir prou per veure que el nadó
estava arraulit als peus de Wínter emetent sorollets de satisfacció mentre
estirava el coll cap al nouvingut amb òbvia curiositat. L’Ackbar va sentir que
una esgarrifança recorria tot el seu cos en comprendre que probablement mai més
tornaria a veure aquell nen de cabells foscos.
La Wínter va parlar amb la seva veu
àtona en el seu habitual to ferm i una mica sec. L’Ackbar la coneixia des de
feia molt de temps, però mai havia detectat tanta preocupació en ella.
-Li prego que m'expliqui el que ha
passat, almirall Ackbar -va dir la servent de la Leia.
L’Ackbar es va tornar cap a ella per
mostrar la seva granota de vol i l'absència de tota insígnia militar.
-Ja no sóc almirall -va replicar -,
i és una història molt llarga.
L’Ackbar estava menjant un sopar de
racions reconstituïdes que Wínter havia aconseguit tornar saboroses d'alguna
manera inexplicable. La Wínter el va contemplar en silenci mentre l’Ackbar li
explicava tots els detalls de la tragèdia ocorreguda a Vòrtex i com havia presentat
la seva dimissió. No va semblar jutjar-lo en cap moment i es va limitar a
escoltar-lo, parpellejant en molt rares ocasions i assentint encara amb menys
freqüència.
L’Ànakin estava assegut a la falda de
l’Ackbar deixant anar un raig ininterromput de balbucejos plens de curiositat i
estenent les mans de tant en tant per tocar la pell humida i una mica enganxosa
o els enormes ulls vidriosos del calamarià. L’Ànakin es posava a riure cada
vegada que l’Ackbar feia girar els seus ulls perfectament rodons en diverses
direccions per evitar els seus ditets rodanxons.
- Passarà la nit aquí... ? -va
preguntar la Wínter, i es va interrompre de sobte com si hagués estat a punt
d'acabar la seva pregunta dient-li «almirall».
-No -va dir l’Ackbar, sostenint el
nadó al costat del seu pit amb les seves mans-aletes -. No puc fer-ho. Ningú ha
de sospitar que he vingut aquí, i si trigo massa a arribar comprendran que no
he anat directament a Calamari.
La Wínter va vacil·lar, i quan va
tornar a parlar la seva veu va semblar ser menys capaç d'ocultar les seves
emocions del que era normalment.
-Ja sap que sento un gran respecte
envers les seves capacitats, Ackbar -va dir -. Em sentiria molt honrada si es
quedés aquí amb mi en comptes d'anar a amagar-se al seu món natal,- i l’Ackbar
va contemplar a la humana i va sentir una profunda emoció que es va anar
estenent per tot el seu ésser. El mer suggeriment de la Wínter havia estat
suficient per fer desaparèixer les capes de culpabilitat i vergonya en les que
s'havia anat embolicant a si mateix. La Wínter va veure que trigava a
respondre, i va insistir.
-Estic sola aquí, i la seva ajuda em
resultaria molt útil -va afegir -. De vegades el nadó se sent molt sol..., I jo
també.
L’Ackbar per fi va aconseguir
parlar. Va defugir la mirada de la Wínter, però va respondre sense donar-se
temps a canviar d'opinió.
-La teva oferta m'honora moltíssim,
Wínter, però no sóc digne d'ella. Si més no, no de moment... He d’anar a
Calamari i buscar la pau allà. Si jo... -Les paraules se li van embussar a la
gola, i es va adonar que tremolava -. Si trobo la pau, potser torni amb tu... i
amb el nadó.
-Si canvia de parer, jo... Bé, si
canvia de parer l'estarem esperant -va dir la Wínter, i després el va
acompanyar fins a la gruta que servia com hangar.
L’Ackbar va sentir com la Wínter
l'observava mentre pujava al caça-B. Va alçar la nau sobre els feixos repulsors
i es va girar per veure-la immòbil al llindar, i la va saludar encenent i
apagant els llums del casc.
La Wínter va alçar una mà en un gest
de comiat ple de tristesa. Després va envoltar el bracet grassonet de l’Ànakin
amb l'altra mà i el va fer pujar i baixar perquè el nadó també s'acomiadés de
l’Ackbar.
I el caça de l’Ackbar es va allunyar
amb un rugit. perdent-se en l'espai i deixant-los enrere.
En Terpfen estava estirat al
dormitori dels seus allotjaments a Coruscant, tremolant i fent esforços
desesperats per resistir-se a les ordres dels circuits orgànics. El cap de
mecànics va fer quant va poder, però al final els sistemes de control ocults
dins del que quedava del seu cervell van acabar vencent.
Va baixar al centre d'enviament i
recepció dels nivells inferiors de l'antic Palau Imperial movent-se amb un
caminar lent i encarcarat que li dictaven els circuits orgànics. La gran sala
estava tan plena de sorolls i d'agitació que ningú es va fixar en ell, i en Terpfen
va passar totalment desapercebut entre el continu anar i venir d'androides
diplomàtics i paquets automatitzats que partien cap a diverses ambaixades i
espaiports de Coruscant portant missatges de gran importància.
En Terpfen va codificar el missatge
secret, resumint la informació que havia rebut del sensor que havia ocultat a
la nau de l’Ackbar. Després va ficar el missatge en un tub de correu
hiperespacial de la mida d'un taüt, el va segellar i va protegir el tub amb un
camp energètic. Va llançar una mirada suspicaç al seu voltant abans de teclejar
el codi diplomàtic de seguretat personal de l’Ackbar, que permetria que el
missatge passés per tots els controls i punts de revisió sense ser
inspeccionat. Fins ara a ningú se li havia acudit revocar el codi d'accés de
l’Ackbar.
Les portes d'enviament es van obrir
a l'altre extrem del centre i el tub platejat que contenia el missatge es va
alçar sobre els seus camps de llançament. En Terpfen va estendre les mans en un
acte reflex i va intentar agafar els esmunyedissos costats del recipient
esgarrapant-los amb les esmolades puntes de les seves mans-aletes, però el
recipient va sortir disparat cap amunt i va començar a solcar veloçment l'atmosfera
de Coruscant accelerant més i més a cada moment que passava.
En Terpfen havia programat cinc
rutes alternatives per impedir qualsevol intent de seguiment. El recipient del
missatge arribaria a l'Acadèmia Militar Imperial de Càrida sense ser
interceptat i sense patir retards. Els sistemes de codificació només mostrarien
el missatge als ulls de l'ambaixador Furgan... i en fer-ho revelarien la
localització del planeta secret en el qual estava amagat l'últim nadó Jedi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada