Capítol Quatre
Ja era
gairebé de nit quan en Korsin va aparèixer en el rastre pel qual ja havia
passat, tirant d'un improvisat trineu fet amb una taula del menjador. Amb
mantes tèrmiques i els restants paquets de racions amuntegats a sobre, en Korsin
havia necessitat recórrer a l'ajuda de la Força unes quantes vegades en el seu
descens de la muntanya. Les corretges li tallaven les espatlles i el coll,
deixant-li lletjos blaus. L'única foguera del campament s'havia convertit en
vàries. Es va alegrar de veure-les.
En Ravilan
també va semblar content de veure’l, després d'una inicial reacció de sorpresa.
- La balisa!
Està funcionant?
- Jo mateix
vaig prémer el botó -va anunciar en Korsin.
- I?
- I ara
esperem.
En Ravilan va
aclucar els ulls a la fumejant boirina.
- Saps on
som? Has parlat amb algú? -L'atenció d’en Korsin ja s'havia dirigit a
descarregar els paquets per als seus ansiosos tripulants. En Ravilan va baixar la veu -. On... són els teus Massassi?
En Korsin no
va alçar la vista.
- Tots
morts. No creuries que jo volia fer això en persona, oi?
El rostre
carmesí de l'intendent va empal·lidir una mica.
- No, és
clar que no... comandant. - Va tornar la mirada cap al cim, que s'esvaïa en la
foscor que els envoltava -. Potser algun altre d'entre nosaltres podria fer una
ullada al transmissor. Podríem...
- Ravilan,
si vols tornar-hi a dalt, ets lliure de fer-ho. Però jo portaria un equip amb
equipament pesat, perquè si no posem alguns suports sota aquesta nau, la
següent persona que pugi a bord se l’emportarà en el seu últim vol. – En Korsin
va deixar l'últim paquet a terra i va alçar el cap -. On són els teus Massassi?
En Ravilan el va mirar fixament.
- Tots morts.
En Korsin es
va alliberar finalment, dels arnesos que havia fet servir per tirar del trineu.
La foguera brillava de manera atraient. Per què tenia
tant de fred llavors?
- Seelah.
- On és en Devore?
Ell la va
mirar fredament. La Seelah estava dreta, amb el seu atrotinat uniforme daurat
parpellejant a la llum de la foguera.
- On és en
Devore? -Va repetir ell.
- Va pujar
cap... -va dir ella, aturant-se a meitat de la frase. Ningú hauria d'haver
deixat el campament. I ara, aquesta mirada als ulls d’en Yaru.
Va abraçar
amb força a Jariad, que es va despertar plorant.
Les paraules
d'ànim van començar com solien fer-ho habitualment les d’en Korsin: amb un resum
de Coses Que Ja Sap Tot El Món. Però aquest discurs va ser diferent, perquè hi
havia massa coses que ningú sabia, inclòs ell mateix. L'afirmació que en Naga
Sadow encara apreciava el seu carregament va cobrar rang de veritat per a tots,
i encara que estaven clarament a molta distància de qualsevol lloc, pocs podien
imaginar que el desig del Senyor del Sith estigués fora del seu abast. Fins i
tot si eren menys optimistes sobre el que en Sadow pensava sobre ells, en Korsin
sabia que la seva tripulació acceptaria que algú, en algun lloc, els estava
buscant.
Simplement,
no necessitaven saber quant temps podria trigar. Era massa aviat per això. En Sadow,
els descobriria més tard o més d’hora. Aquest no era lloc per pensar en què
havia de ser el proper. Calia pensar en l'ara.
Cap al final
del discurs, en Korsin es va trobar cada vegada més inusualment filosòfic:
- Era el
nostre destí aterrar en aquesta roca, i estem lligats al nostre destí. Per un
temps, aparentment, estem també lligats en aquesta roca -va dir -. Que així
sigui, doncs. Som Sith. Fem-la nostra.
Va mirar cap
una foguera propera i va veure a Gloyd i a la resta del seu equip d'artilleria
lluitant contra el vent gelat. Els hi va fer gestos amb la mà perquè
s'acostessin a la foguera principal. En Korsin sabia que anava a ser una altra
dura nit, i els subministraments que havia portat s'esgotarien aviat.
Però sabia
alguna cosa més. Una cosa que ningú, excepte ell, havia vist.
La bèstia
alada tenia un genet.
La Força
estava amb ells.
Subjectant amb força el seu fill, la Seelah va veure com el cercle es
trencava. Amb lleugers gestos dels seus caps, els Sith humans es van posar a
les seves tasques, caminant al voltant d’en Ravilan, l'amo sense Massassi.
Estava dempeus, distant, condolent-se amb els Sith Vermells i la resta
d'escassos alienígenes supervivents. Ple d'energia i triomfant, Yaru Korsin
conversava amb Gloyd... guardant les seves confidències, com sempre feia, per
l'immens alienígena. Massa fort per ser derrotat, massa estúpid com per trair-lo...
i incapaç d'utilitzar la Força. L'aliat perfecte.
Allunyant-se del Houk, en Korsin va veure la Seelah. Una nova terra per
trencar davant la seva voluntat, i ningú que s'interposés en el seu camí. Va
somriure.
La Seelah li
va tornar la mirada amb fredor. Pensant en Devore, pensant en el petit Jariad,
va prendre una ràpida decisió. Convocant tota la seva ràbia, tot el seu odi,
tota la seva voluntat...
... la Seelah
li va tornar el somriure.
En Devore
havia subestimat a Yaru Korsin. Passés el que passés, va pensar la Seelah, ella
no ho faria. Esperaria el moment oportú.
De temps, en
tenien de sobres.
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada