19
En Han va entrar corrent al
dormitori que compartia amb la Leia, que estava buit.
- Llums! -va cridar amb tal
ferocitat que els receptors vocals no van comprendre les seves paraules. En Han
es va obligar a articular la paraula amb una claredat brutal fent sorgir la
seva veu entre les dents serrades -. Llums...
L'habitació va quedar il·luminada.
Va girar el cap d'un costat a un
altre mentre intentava recordar tot el que necessitaria agafar. Va desactivar
el bloqueig de la càmera de seguretat codificada que hi havia a sobre d'un dels
armaris, va agafar un desintegrador amb càrrega màxima i després va agafar una
cèl·lula d'energia extra. Després va agafar una mica de roba neta, i va sentir
una fiblada de dolor quan va veure els vestits de la Leia que seguien dins de
la unitat d'emmagatzematge esperant que la seva dona els recollís.
- Chewie! -va cridar -. Sóc aquí.
Els llums controlats mitjançant la
resposta vocal es van apagar per alguna raó inexplicable.
- Llums! -va ordenar secament en Han
per tercera vegada, arrufant les celles amb irritació.
C3PO va entrar al dormitori
remolcant a dos nens que ploraven amb tota la potència dels seus pulmons.
- És realment necessari que se’n
vagi tan de pressa, amo Han? -va preguntar l'androide -. Està espantant als
petits... Tindria la bondat d'explicar-me què està passant?
En Chewbacca va llançar un rugit a
l'avantsala, i en Han va poder sentir com apartava mobles a manotades mentre
corria cap al dormitori. El wookiee es va aturar al llindar i en Han va veure
que el seu pelatge marronós estava molt desordenat. Chewbacca va obrir la seva
enorme boca rosada ensenyant els ullals, i després va llançar un segon rugit
tan ensordidor que els nens van fer un salt.
Els llums del dormitori es van
apagar per segona vegada. En Han va veure que Chewbacca portava el seu mortífer
arc d'energia i un paquet de racions d'emergència concentrades, la qual cosa
volia dir que ja estava preparat per a la marxa. En Han va buscar a les
palpentes en la penombra fins que va aconseguir obrir un altre petit compartiment
encastat al costat de l’armari i va agafar l'equip mèdic automatitzat que
s'havia endut del Falcó Mil·lenari.
-Llums -va dir C3PO sense
immutar-se, i el sistema d'il·luminació va obeir a l'instant.
- On és Lando, C3PO? -va preguntar en
Han -. Encarrega't de trobar-lo, d'acord?
-Està en els hangars de naus
espacials, senyor. Em va deixar un missatge demanant-me que li digués que no
està gens impressionat amb la quantitat de temps i atenció que vostè dedicava
al manteniment i reparacions de la seva antiga nau.
-Bé, l'únic que puc dir és que
espero pel seu bé que el Falcó
estigui en condicions de funcionar -va replicar en Han.
- On és la mami? -va aconseguir
gemegar la Jaina entre sanglot i sanglot mentre xarrupava aire pel nas fent
molt soroll.
En Han es va quedar tan immòbil com
si l’acabessin de disparar amb un feix atordidor. Després es va agenollar
davant de la seva filleta, la va mirar i li va eixugar les llàgrimes de las
seves galtes, i va posar les mans sobre les seves diminutes espatlles, prement-les
suaument per tranquil·litzar-la.
-Pare anirà a rescatar-la -va dir.
- Rescatar-la? Ai, mare! -va
exclamar C3PO-. I per què necessita ser rescatada la mestressa Leia? -Chewbacca
va respondre amb un rugit, però C3PO es va limitar a agitar les mans mecàniques
davant seu -. No estàs ajudant res, saps?
En Han li va dir al wookiee.
-Aquest cop no, vell amic -va dir -.
Et necessito aquí perquè cuidis dels nens. Ets l'únic en qui puc confiar fins a
aquest extrem. -Chewbacca va respondre amb un bram ensordidor, però en Han va
moure el cap -. No, encara no tinc un pla... L'únic que sé és que he d'arribar
a Calamari abans que els imperials destrueixin el planeta. No puc quedar-me
creuat de braços aquí i permetre que la Leia s'enfronti a ells sense ajuda.
En Han va ficar el que necessitava
en un sac de reixeta ultralleugera i va agafar les racions d'emergència de les
peludes mans d’en Chewbacca, fent-los un ràpid cop d'ull per assegurar-se que
el menjar era compatible amb els sistemes digestius humans.
- Quant de temps estarà fora,
senyor? -va preguntar C3PO mentre intentava impedir que en Jacen practiqués
l'escalada dins dels armaris oberts.
-El que necessiti per rescatar a la
meva dona -va respondre en Han.
Va arrencar a córrer cap a la porta,
però només va donar dos passos abans d'aturar-se. En Han va girar sobre si
mateix i va anar cap als seus dos fills. Va tornar a inclinar-se davant seu i
va envoltar en Jacen i la Jaina amb els braços.
-Porteu-vos bé i no feu enfadar a
Chewie i C3PO -va dir -. Heu de tenir cura l'un de l'altre, entesos?
-Sempre som molt bons -va respondre
Jacen amb una ombra d'indignació en la veu.
En aquell moment el nen s'assemblava
tant a la Leia que en Han va sentir una punyent fiblada de dolor.
-He posat al dia la meva programació
de cura infantil fa poc, senyor -va dir C3PO-. No tindrem cap problema.
–L’androide daurat va empènyer suaument als nens intentant portar-los de
tornada a la seva habitació -. Anem, nens. Vaig a explicar-vos un conte molt
interessant que us agradarà moltíssim...
En Jacen i la Jaina es van tirar a
plorar a l'instant.
En Han va llançar una última mirada
plena d'amor i tristesa als bessons i després va sortir corrent d'allà,
detenint-se només el temps necessari per posar a lloc la butaca que Chewbacca
havia tirat a terra.
El ciberfusible va caure a terra de
la cabina del Falcó Mil·lenari amb un
dring metàl·lic. Lando Calrissian el va contemplar amb expressió disgustada
durant uns moments, i després es va tombar de nou cap als panells de control.
Hi havia acabat de repassar i
millorar la programació de l'ordinador de navegació, però per alguna raó
inexplicable això havia fet que els llums de la cabina deixessin de funcionar.
Lando va furgar a la cubeta plena de fusibles vells que feien olor de greix i
va acabar seleccionant un d'un model que li va semblar adequat.
El Falcó havia estat muntat a partir de tantes peces i sistemes
diferents que mai havia pogut fer-se una idea exacta de les quantitats de
saliva i monofilaments necessàries per mantenir-lo en funcionament. En Lando es
va preguntar per enèsima vegada per què estimava tant aquella nau.
Va ficar el fusible en el buit, el
va activar i va moure una filera d'interruptors que van romandre silenciosos i
apagats.
- Au, vinga! -va exclamar en Lando,
i va deixar caure el palmell de la mà esquerra sobre el panell colpejant-lo amb
força.
Els controls van cobrar vida amb un
brunzit, i una ràfega d'aire fred que feia olor de productes químics va brollar
dels conductes de ventilació. En Lando va tancar els ulls i va deixar escapar
un sospir.
-El vell procediment de reparacions
d'emergència número u no falla mai -va murmurar.
- Ei, Lando!
La veu provenia de l'hangar de
reparacions. En Lando no va necessitar mirar per saber que en Han Solo havia
vingut a desfogar-se deixant-li anar uns quants crits.
Estava cansat, la suor començava a
fer que li piqués la pell i se sentia molt frustrat davant l'enorme quantitat
de temps que estava invertint en aconseguir que els sistemes del Falcó Mil·lenari estiguessin a l'altura
del que en Lando sempre havia exigit a les seves naus, que era considerable. Va
donar l'esquena als panells de control oberts que estava inspeccionant i va
anar pel curt passadís amb les seves botes ressonant impacientment sobre les
planxes de la coberta. Va arribar a la rampa d'accés i es va inclinar per
treure el cap pel forat de l'escotilla.
- Ei, Lando! -va repetir en Han.
Va arrencar a córrer cap a ell, i
Lando va veure que tenia el rostre envermellit i que semblava estar molt nerviós.
La seva fosca cabellera estava amarada de suor, i en Han va avançar cap a la
nau amb la imparable decisió d'un androide de construcció imperial.
-Quan vam decidir jugar aquesta
partida de sàbacc no em vas dir que aquest munt de ferralla es trobava en tan
mal estat, Han -va dir en Lando arrufant les celles.
En Han va ignorar el seu comentari i
va pujar corrent per la rampa amb un sac ple de subministraments a l'esquena i
un desintegrador penjant del maluc. Lando va alçar les celles.
-Han...
-Necessito el Falcó. Lando, i el necessito ara.
Va passar al costat d’en Lando, va
deixar caure el seu sac sobre les plaques de la coberta i va pressionar el
control de la rampa d'accés. Lando va haver de retrocedir d'un salt mentre els
cilindres greixats tiraven de la llarga rampa metàl·lica aixecant-la cap a
l'entrada.
-Han, ara aquesta nau és meva. No
pots venir aquí com si res i...
En Han va anar directament a la
cabina i es va deixar caure al seient de pilotatge. Lando va arrencar a córrer
darrere d'ell.
- Què creus estar fent?
En Han va fer girar el seient cap a
ell i li va llançar una mirada que va deixar tan paralitzat al Lando com si les
seves pupil·les fossin dos canons de raigs atordidors.
-En aquests moments el planeta
Calamari està sent atacat per l’almirall Daala -va dir -. La Leia està atrapada
allà. Vas a ajudar-me a rescatar-la amb el Falcó,
o he d'agafar-te pel teu brut coll i fer-te fora a puntades de la nau?
En Lando va retrocedir i va alçar
les mans davant seu en un gest de pau.
- Calma, Han, calma! La Leia està en
dificultats? Bé, doncs som-hi... Però jo pilotaré, entesos? -va moure una mà
assenyalant el seient del copilot -. La nau és meva, d'acord?
En Han es va treure l'arnès de
seguretat de bastant mala gana i es va instal·lar al seient de la dreta, que
normalment estava reservat per Chewbacca. En Lando va activar el sistema de
comunicacions.
-Aquí el Falcó Mil·lenari sol·licitant permís per partir immediatament - va
dir.
Després va fer ascendir el vaixell
de càrrega lleuger modificat sobre els seus feixos repulsors, el va deixar
suspès en l'aire durant uns moments i va connectar els motors subllumínics així
que el Control de Coruscant els va concedir el permís per partir. El Falcó va sortir disparat a través de
l'atmosfera i va posar rumb cap a les estrelles.
La Qwi Xux estava fent una passejada
per les operacions de reconstrucció de la Catedral dels Vents al planeta
Vòrtex. Wedge Antilles, el seu acompanyant, s'havia unit a les quadrilles de
neteja de la Nova República. Els treballadors portaven gruixuts guants per
protegir les mans dels vores esmolades com navalles d'afaitar dels fragments
cristal·lins que portaven a les cubetes de reprocessat, on quedaven dissolts i
servien per sintetitzar nous materials de construcció.
Els remolins de núvols grisencs que
giraven al cel indicaven que l'estació de les tempestes ja estava molt propera.
Els Vors no trigarien a buscar el refugi dels seus búnquers incrustats a terra,
i no sortirien d'ells fins que les tempestes huracanades s'haguessin dissipat.
Les primeres ràfegues d'aire fred ja havien començat a xiular sobre les planes
cobertes d'herba. La Qwi temia que la seva etèria silueta pogués sortir
acomiadada en qualsevol moment, arrossegada cap al cel per un vendaval sobtat
que la reuniria amb els habitants del planeta, aquelles criatures d'ales tan
delicades com puntes.
Els Vors es mantenien bastant
allunyats dels equips de la Nova República, i estaven treballant en el lloc on
s'havia alçat la catedral destruïda. Havien començat a reforçar els fonaments i
es preparaven per erigir un nou complex de torres musicals buides. Els
alienígenes no semblaven estar seguint cap pla concret, i s'havien limitat a
respondre amb el silenci quan els enginyers de la Nova República van
sol·licitar que els permetessin estudiar els diagrames arquitectònics.
La Qwi estava contemplant tota
aquella activitat desitjant poder ajudar d'alguna manera. Els Vors no havien
demanat ajuda a la Nova República, i de fet tot just havien reaccionat davant
seu. Havien acceptat la presència dels nous treballadors i havien seguit amb el
seu projecte, que avançava a una velocitat increïble. Els éssers alats
semblaven estar totalment desproveïts d'emocions, i no només no havien amenaçat
de trencar les relacions diplomàtiques sinó que ni tan sols havien presentat
una protesta formal. Era com si comprenguessin que la Nova República era la
seva amiga i que només desitjava ajudar, però la raça semblava patir una mena
d'atordiment col·lectiu i feia l'efecte de ser totalment incapaç de reprendre
les activitats normals fins que la seva Catedral dels Vents tornés a cantar.
Mentre caminava per entre els
fragments dispersos de les canonades de vidre, la Qwi va trobar un prim tub que
s'havia desprès d'un dels conductes de les torres de major altura on es
produïen les notes més agudes. La Qwi es va inclinar i el va agafar amb els
seus llargs i esvelts dits, manipulant-lo amb molta cura per evitar les
esmolades vores.
El vent bufava al seu voltant, fent
ondular la tela de la jaqueta i agitant els delicats flocs de color perlí molt
semblants a plomes que cobrien el seu cap. La Qwi va contemplar aquella flauta
diminuta. Quan era a la Instal·lació de les Goles solia programar els seus
ordinadors utilitzant notes musicals, xiulant i cantussejant per activar les
subrutines de programació. Portava molt de temps sense tocar...
En Wedge i dos treballadors van
ensopegar i van deixar caure a terra un gran tros de tub cristal·lí que es va
fer miques. Wedge va deixar anar un crit, i tots els membres de la colla es van
afanyar a apartar-se per escapar del diluvi de fragments.
Els Vors van emprendre el vol tan de
sobte com si fossin un esbart d'aus dominada pel pànic, òbviament alarmats pels
sons de vidres trencats.
La Qwi es va dur la flauta a la boca
i va empassar aire, sentint la freda suavitat del cristall en els seus llavis
blavosos. Va bufar per l'extrem que estava intacte i va mantenir un dit sobre
un dels forats, permetent que una vacil·lant nota de prova es llisqués al llarg
del tub. La Qwi va emetre una segona nota i una tercera, i va començar a fer-se
una idea de les cançons que podien arribar a sorgir de la flauta de vidre.
Va plantar sòlidament els peus entre
els fragments de vidre mig aixafats que cobrien el terra per resistir els
embats del vent, i va començar a tocar. Va necessitar fer diversos intents per
donar la forma que desitjava a les notes, però no va trigar a tancar els seus
grans ulls color indi i va permetre que la música sortís d'ella i comencés a
fluir.
Els Vors voleiaren per l'aire
apropant-se a ella i van traçar cercles sobre el seu cap. Alguns es van posar
sobre les tiges d'herba color lavanda agitades pel vent molt a prop seu i van
tornar els seus rostres angulosos cap a la Qwi, movent ràpidament les seves
parpelles coriàcies sobre aquells ulls sense pupil·les que eren tan negres com
l'obsidiana. Els Vors estaven escoltant.
La Qwi va pensar en la destrucció de
la Catedral dels Vents, la pèrdua d'aquella estructura tan enorme que havia
estat un monument colossal i una obra d'art a la vegada, i en les morts de
molts Vors, i la música es va anar tornant més gemegosa i malenconiosa. La Qwi
també estava veient en la seva ment els paisatges d’Omwat, el seu món natal, i
va començar a recordar el llunyà dia de la seva infància en què Moff Tarkin
l'havia portat a un hàbitat orbital d'ensinistrament perquè ella i altres nens
d’Omwat que tenien un gran talent poguessin veure com destruïa els complexos
semblants ruscs en què vivien les seves famílies cada vegada que algun d'ells
no aconseguia superar un examen.
La música brollava de la flauta,
pujant i baixant de to en elegants ondulacions melòdiques. La Qwi podia sentir
l'aleteig de les ales dels Vors per sobre del so de les notes i del vent.
Parpellejant nerviosament i va alçar la mirada cap al seu silenciós auditori,
però va seguir tocant.
En Wedge va deixar els treballadors
de la Nova República als que havia estat ajudant i va anar corrent cap a la Qwi
per esbrinar si necessitava ajuda. Els altres enginyers humans no van trigar a
adonar-se de l'atenció que havia atret.
La Qwi va deixar de tocar quan va
veure venir a Wedge, que panteixava i tenia els ulls desorbitats per la
sorpresa. La Qwi el va mirar, va fer una profunda inspiració i va baixar la
flauta de vidre.
Els Vors que l'envoltaven van
romandre en silenci. No apartaven la mirada d'ella, i movien lentament les
seves ales per mantenir l'equilibri. Els seus rostres estaven coberts per una
armadura coriàcia segmentada que ocultava totes les expressions. La Qwi va
obrir la boca, però no se li va ocórrer res a dir.
Un vor molt corpulent, que estava
clar era alguna espècie de líder de clan, va anar cap a la Qwi i va estendre la
mà demanant-li la flauta.
La Qwi, que encara estava bastant
nerviosa, va dipositar el delicat instrument sobre la dura pell semblant al
cuir del seu palmell.
El vor va tancar la mà amb un gest
tan sobtat com violent i va aixafar la flauta. El prim vidre va quedar fet
miques, i el vor va obrir la mà i va deixar que caiguessin a terra. Filets de
sang gairebé imperceptibles van començar a aparèixer en el palmell de la mà.
-No més música -va dir.
Tots els Vors que l'havien estat
escoltant van desplegar les ales de sobte i es van llançar als vents,
allunyant-se a tota velocitat per tornar al lloc on estaven construint la nova
Catedral dels Vents.
El líder va seguir contemplant-la
durant uns moments.
-No fins que haguem acabat aquí -va
dir, i va emprendre el vol per reunir-se amb els altres Vors.
En Han Solo estava atrapat a
l'hiperespai i no podia fer res excepte esperar. No podia fer que el temps
transcorregués més de pressa.
En Han estava anant i venint per la
sala de repòs, contemplant el malmès tauler de jocs hologràfic i recordant la
primera vegada que havia vist jugar a C3PO amb Chewbacca. En aquella època
encara no coneixia la Leia. En Luke Skywalker només era un jove granger
d'humitat que somiava viure grans aventures i Obi-Wan Kenobi no era més que un
vell sonat. Ah, si hagués sabut com canviaria la seva vida després d'aquell dia
a la cantina de Mos Eisley... En Han es va preguntar si hauria corregut el risc
d'acceptar a aquells dos passatgers amb els seus androides per dur-los a
Alderaan si hagués sabut el que passaria després.
Però si s'hagués negat a portar-los
fins allà mai hauria arribat a conèixer la Leia, naturalment, i mai s'hi hauria
casat amb ella. No hauria tingut tres fills, i no hauria ajudat a derrotar a
l'Imperi. «Oh, sí -va pensar -. Ho he passat bastant malament i m'he ficat en
molts embolics, per descomptat, però tot i així tornaria a fer exactament el
mateix que vaig fer llavors...»
I la Leia estava corrent un gran
perill.
En Lando va sortir de la cabina.
-He posat el pilot automàtic -va
dir. Va mirar al Han, i va veure la seva expressió abatuda i plena de tristesa
-. Per què no descanses una estona, Han? Vinga, a veure si aconseguim
distreure'ns durant uns minuts... Ei, què et sembla si juguem unes quantes mans
de... sàbacc? -va preguntar de sobte com si la idea acabés de sorgir en el seu
cap, arquejant les celles i obsequiant-lo amb una dels seus típics somriures
radiants.
En Han es va preguntar si el seu
amic estaria intentant animar-lo, i va decidir esbrinar si realment parlava
seriosament.
-No em ve de gust jugar al sàbacc
-va dir -. I a més suposo que no estaries disposat a apostar la meva nau, oi?
-va afegir, asseient-se i baixant la veu.
En Lando va torçar el gest.
-És la meva nau, Han.
En Han es va inclinar sobre el
tauler hologràfic.
-No per molt temps, vell amic... O
és que no t'atreveixes a jugar unes quantes mans amb mi?
El Falcó solcava veloçment l'hiperespai guiat pel pilot automàtic,
sense saber que s'estava decidint a qui pertanyeria en el futur.
En Han va contemplar les seves
cartes i va sentir el pessigolleig de les gotetes de suor que amaraven el seu
clatell. Lando, que s'enorgullia de la seva supèrbia impassibilitat a l'hora de
tirar-se farols, estava mostrant preocupació i inquietud. En Han va veure com
es netejava el front amb la mà per tercera vegada en sis minuts.
L'ordinador que anava anotant els
temptejos respectius indicava que estaven empatats a noranta-quatre punts. El
temps estava anant a tota velocitat, i en Han s'havia concentrat fins a tal
extrem en el joc que portava com a mínim quinze segons sense pensar en la
desesperada situació de la Leia.
- Com sé que no has programat alguna
mena de truc a les cartes? -va preguntar en Lando de sobte, contemplant les primes
làmines metàl·liques i alhora mantenia ocultes les imatges als ulls d’en Han.
-Vas ser tu qui va suggerir que juguéssim,
vell amic -va replicar en Han -. És la meva vella baralla, per descomptat, però
la vas examinar abans de començar. Són cartes netes, i no hi ha cap truc. –En Han
va permetre que un somriure s'anés estenent lentament pels seus llavis -. I
aquesta vegada no hi haurà cap canvi de regles sobtat durant l'última mà.
En Han va esperar un segon més, i
després va prendre la iniciativa fent una ganyota d'impaciència.
-Em quedo amb tres -va dir.
Va deixar dues cartes cap per avall
al centre del camp d'aleatorietat. Després va prémer el botó d'esborrat per
canviar el valor i el pal de les cartes, i les va treure del camp per esbrinar
quins eren les seves noves cartes.
En Lando va estendre dues cartes cap
al camp, va semblar pensar-s'ho millor, es va mossegar el llavi inferior i va
acabar allargant una altra carta més. En Han es va sentir envaït per la joia. La
mà d’en Lando era encara pitjor que la seva.
El cor d’en Han estava bategant a
tota velocitat. Tenia una escala de bàculs de valor baix sense figures, però si
aconseguia vèncer Lando llavors la mà del seu oponent li proporcionaria els
punts suficients per superar el llindar de puntuació fixat. En Lando va clavar
la mirada en les seves cartes. Els seus llavis estaven corbats en un mig
somriure, però en Han va tenir la impressió que el somriure era més aviat
forçat.
-Endavant -va dir, i va anar posant
les seves cartes sobre la plataforma una per una.
- Obtinc punts extra per tenir una
mà totalment aleatòria? -va preguntar en Lando. Després va sospirar, va
recolzar els colzes sobre la taula i va arrufar les celles.
En Han va colpejar la seva escala de
sàbacc amb el palmell de la mà.
- El Falcó torna a ser meu!
En Lando va somriure, com si el fet
d’haver perdut la nau no fos una cosa tan terrible després de tot i aquella
derrota també tingués la seva part bona.
-Almenys la recuperes en millor
estat -va dir.
En Han li va donar un copet a
l'esquena, va anar a la cabina gairebé ballant i es va deixar caure lentament
en el seient de pilotatge mentre exhalava un sospir de satisfacció.
«Ara només em falta arribar a temps per salvar la Leia, i podré dir que ha
estat un dia perfecte», va pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada