3
La Força es movia a
través de totes les coses, convertint l'univers en un tapís invisible que unia
la criatura viva més petita amb el cúmul d'estrelles més enorme. La sinergia
feia que el tot fos molt més gran que la suma de les parts.
I quan un d'aquests
brins es va trencar, les ondulacions es van anar estenent per tota
l'estructura. Hi va haver una infinitat d'accions i reaccions, grans onades
d'ones expansives que van afectar a tots els que podien sentir-les...
La destrucció de
Càrida va udolar a través de la Força, acumulant energia i intensitat a mesura
que s'anava reflectint en altres ments dotades de la sensibilitat necessària
per percebre-la. Es va transformar en un tumult que es va anar agitant en una
incontrolable successió de xocs...
I que va acabar
provocant un despertar.
Les percepcions
sensorials van tornar al Luke Skywalker com una tempesta sorgida del no-res,
alliberant-lo d'aquell buit asfixiant que el tenia atrapat i deixat paralitzat.
L'últim crit que havia llançat encara ressonava a les orelles, però va
descobrir que se sentia estranyament entumit i confús.
L'últim que
recordava era la presència dels circells serpentins de Força negra que s'havien
enroscat al seu voltant. Les serps de poder Sith havien sorgit de les
invocacions d’Exar Kun i d’en Kyp Durron, l'estudiant Jedi d’en Luke que havia
escollit el camí equivocat, i havien enfonsat els seus ullals en ell. En Luke
havia estat incapaç de resistir el seu poder combinat. Hi havia intentat
utilitzar la seva espasa de llum, però ni tan sols la fulla d'energia li havia
servit de res.
En Luke havia caigut
en un pou sense fons més profund que qualsevol dels forats negres del cúmul de
les Goles. No sabia quant temps havia estat impotent. Només recordava un buit,
una fredor... fins que alguna cosa li havia permès recuperar la llibertat
traient-lo d'allà.
El sobtat clam
d'impressions sensorials es va estendre per tot el seu ésser, i en Luke va
necessitar algun temps per examinar-lo i anar assimilant a poc a poc tot el que
podia veure: els murs de la gran sala d'audiències, les pedres romboïdals, les
rajoles translúcides col·locades formant dibuixos gairebé hipnòtics, la llarga
avinguda, i els bancs buits que s'estenien sobre el sòl com onades congelades,
allà on en temps passats tota l'Aliança Rebel havia celebrat la seva victòria
sobre la primera Estrella de la Mort.
Li brunzia el cap, i
se sentia feble i marejat. Es va preguntar per què havia de sentir-se tan
curiosament insubstancial fins que va abaixar la mirada..., i va veure el seu
cos, jaient immòbil sota ell amb els ulls tancats i el rostre inexpressiu.
La sorpresa i la
incredulitat li van ennuvolar la vista, però en Luke es va obligar a concentrar
en els seus trets. Va veure les cicatrius gairebé imperceptibles del seu
rostre, el record de les ferides que li havia infligit el wampa, aquella
criatura del gel que l’havia atacat al planeta Hoth. El seu cos seguia
embolicat en la seva túnica marró Jedi, i tenia les mans creuades damunt del
pit. L'espasa de llum estava al costat del seu maluc, un silenciós cilindre de
plastiacer, vidres i components electrònics.
- Què està passant?
-Va cridar -. Hi ha algú?
Va sentir ressonar
les paraules dins el seu cap en forma de transmissions vibratòries, però no hi
va haver cap so perceptible en l'atmosfera.
En Luke per fi es va
mirar a si mateix. Va examinar la part del seu ésser que estava conscient i va
veure una imatge sense substància, com el reflex fantasmal del seu cos, com si
hagués reconstruït un holograma utilitzant la seva idea general de l'aspecte
que tenia. Els seus braços i cames espectrals semblaven estar embolicats pels
folgats plecs d'una túnica Jedi, però els colors eren molt apagats. Tot estava
impregnat per un lleu resplendor blavós que tremolava i oscil·lava amb cada
moviment seu.
I en Luke va
comprendre tot d'una què havia passat, i es va sentir envaït per una onada de
sorpresa i perplexitat. Ja havia tingut diverses trobades amb els esperits
d’Obi-Wan Kenobi i Yoda, així com amb el del seu pare, l’Ànakin Skywalker.
Volia dir això que
era mort? Semblava una idea ridícula, perquè en Luke no tenia la sensació
d'haver mort..., però tampoc calia oblidar que mancava de qualsevol punt de
comparació. Es va recordar que els cossos d’Obi-Wan Kenobi, en Yoda i l’Ànakin
s'havien esfumat en el moment de la seva mort. De l’Obi-Wan i en Yoda només
havien deixat túniques buides, i de l'Ànakin Skywalker només havia quedat
l'armadura de Darth Vader, igualment buida.
Per què seguia
intacte el seu cos llavors, i què feia jaient damunt d'aquella estrada? Seria
potser perquè encara no era del tot un Mestre Jedi completament lliurat a la
Força, o seria potser que no estava realment mort?
En Luke va sentir un
feble brunzit que li va indicar que el turboascensor s'estava aproximant a la
gran càmera. El so semblava fantasmagòric i gens natural, com si estigués
utilitzant un sentit diferent a cau d'orella per percebre-ho.
Les portes del
turboascensor es van obrir. L’R2 va estendre la seva roda davantera i va sortir
d'ell, i després va anar avançant amb una lentitud gairebé respectuosa al llarg
de l'avinguda de lloses polides. L’androide va anar cap a la plataforma.
La imatge iridescent
d’en Luke es va col·locar davant del seu cos exposat sobre la plataforma, i va
contemplar amb alegria com el petit androide astromecànic s'acostava a ell.
- Quant m'alegra
veure't, R2! -Va exclamar.
En Luke esperava que
l'androide llancés una xiulada d'excitació, però l’R2 no va donar cap indicació
que l’hagués sentit o que hagués detectat la presència d’en Luke.
- R2?
L’R2 va pujar per la
rampa fins al cos d’en Luke. L’androide va deixar escapar un xiulet planyívol
que expressava una profunda pena, suposant que els androides fossin capaços de
sentir tals emocions. En Luke va sentir una punyent fiblada de dolor que va
travessar la seva forma impalpable veient com el seu amic mecànic contemplava
el cos. El receptor òptic de l’R2 va passar del vermell al blau i va tornar a
posar-se vermell.
En Luke va
comprendre que l'androide estava prenent lectures per examinar l'estat del seu
cos. Es va preguntar si l’R2 detectaria cap diferència provocada per
l'alliberament del seu esperit, però l'androide no va donar cap senyal que hi
hagués notat algun canvi.
En Luke va intentar
anar cap a l’R2 i tocar el lluent cos en forma de barril. Va necessitar uns
moments per esbrinar com podia moure les seves «cames» fantasmals, i la seva
imatge va lliscar sobre el sòl amb una vertiginosa fluïdesa. Però quan va
intentar tocar l’R2, la seva mà va travessar l'androide.
En Luke no va sentir
cap contacte amb el plastiacer del cos de l'androide, i tampoc podia percebre
el frec del sòl en els seus peus eteris. Després va intentar caminar a través
de l’androide amb l'esperança que això causaria alguna pertorbació en els
sistemes sensors de l’R2, però l’R2 va seguir prenent lectures sense
immutar-se.
L’androide va emetre
un altre xiulet com a senyal de comiat, i després va girar sobre si mateix i va
anar lentament cap al turboascensor.
- Espera, R2! -Va
cridar en Luke.
Però no tenia moltes
esperances que l'androide pogués sentir-lo.
Tot d'una va tenir
una idea, i en comptes d'utilitzar les seves mans il·lusòries el que va fer va
ser desplegar un circell de la Força. Acabava de recordar-se de com ell i en
Gantoris havien utilitzat suaus empentes amb la Força per fer oscil·lar antenes
metàl·liques en les ruïnes flotants de Tibanópolis, a Bespin.
En Luke va estendre
el seu frec invisible fins a les plaques de l’R2 amb l'esperança de produir un
potent so metàl·lic, suposant que almenys faria que l’androide s'adonés que
allà passava alguna cosa estranya. Es va esforçar i va empènyer amb tota la seva
potència intangible, i només va aconseguir produir el que li va semblar un
copet gairebé imperceptible sobre les plaques metàl·liques de l’androide.
L’R2 es va aturar
durant un moment, però l'androide de seguida va semblar decidir que aquell so
inexplicat no tenia cap importància i va entrar al turboascensor mentre en Luke
feia aplec d'energies per llançar una altra empenta amb la Força. Un cop dins
de l'ascensor R2 va girar novament seu sensor òptic cap al cos del seu amo i va
emetre un llarg xiulet gemegós abans que es tanquessin les portes. En Luke va
sentir el brunzit de la plataforma posant-se en marxa per tornar als nivells
inferiors del Gran Temple.
En Luke va romandre
immòbil en el buit ple d'ecos de la gran sala d'audiències, sol de nou i
sentint-se totalment impotent. Hi havia despertat, sí, però no tenia substància
i pel que semblava no podia fer res. Hauria de trobar una altra manera de
sortir d'aquella apurada situació.
Va tornar la mirada
cap les lluernes del sostre per contemplar la negror de la nit sense lluna de
la jungla, i es va preguntar què podia fer per escapar d'aquell terrible
parany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada