II
En Karr va conduir
al grup d’en Daye per un passadís llarg i blanc a una habitació llarga i grisa.
Darrere de la taula del mateix color gris de les mampares estava assegut un
home amb els cabells negres i el coll curt.
El tinent Karr es va
quadrar.
- Aquí estan,
administrador. - A través de la monolent, encara ajustada per a llargues
distàncies, el pegat de rang de l'administrador era una llarga taca de color
vermell i blau.
-Gràcies, tinent –
va roncar -. Descansi -. Mirà als seus presoners -. Quina era la vostra
càrrega?
En Daye el va mirar
fixament. Aquest no era el guió que havien assajat.
-Tampoc vam obtenir
massa cooperació amb l'abordatge. – En Karr havia tornat a treure el seu escuradents
de dents.
- La càpsula va ser
destruïda?
- Afirmatiu, senyor.
En Brago entrellaçà
els dits i es va recolzar.
- Qui de vosaltres
és el cap? - Va apartar a Woyiq, que encara trontollava per la descàrrega
atordidora, amb una mirada desdenyosa -. El gotal, imagino? Vosaltres els
rebels sempre poseu bestioles rares al comandament. Esteu espiant per als caps
inflats?
Els sunesis usaven
el seu prominent crani en forma de meló per als ultrasons. Caps inflats.
- No som espies. –
En Daye va escoltar atentament. L'hostilitat d’en Brago es va mantenir ferma.
- Interrogui al
Gotal, tinent. Podem eliminar-los a tots després de la festa. Que sigui una
cosa festiva.
El tinent Karr es va
quadrar de nou, després va tirar del braç d’en Daye.
- Mou-te, droide.
- Droide? -va
repetir l'administrador.
-És majorment humà
per sobre de la cintura, senyor -va explicar en Karr -, però miri aquestes
cames.
En Brago va mirar
per sobre de l'escriptori, i després va alçar la mirada. En Daye va mirar-li
als ulls antinaturalment verds.
- Què et va passar?
-va preguntar en Brago.
En Daye va arronsar
les espatlles.
- Una explosió.
- Un sabotejador? –
En Brago arquejà una cella.
En Daye va somriure
per dins. En paraules de l’Agapos, "la flama de la Llibertat ha de ser
alimentada amb la nostra sang, barrejada amb la dels tirans".
En Brago va fer un
gest amb la mà.
- Tanqueu-los.
Travessant una porta
doble vigilada cap a un passadís cec, en Daye va preguntar a Karr en veu baixa:
- L'administrador
Brago, és apreciat?
-Això no és assumpte
teu.
- No l’aprecien
gaire.
- Pot ser que
tinguis raó. – En Karr va riure -. Alto.
El jove soldat
pèl-roig va prémer un panell negre a la paret. Una porta es va obrir. En Karr
va empènyer en Daye a l'altra banda, i la porta es va tancar amb un cop sec.
Encara impedit per les manilles, va retrocedir fins a una paret. Va lliscar cap
avall fins a terra de la cel·la nua i sense finestres.
I ara
què? Des que va fugir de Druckenwell, havia perdut el compte dels dies.
Devia estar començant la Festa de Cap d'Any. Una de les diverses festivitats
imperials, era àmpliament celebrada menjant, bevent i consumint espècia en
excés.
Ell, Toalar i Woyiq
serien l'entreteniment de la sobretaula si no pensava en alguna cosa. Va buscar
intensament en el seu interior, amb l'esperança de trobar fermesa. No volia
divertir en Brago pidolant clemència.
En qüestió de
minuts, dos soldats van arribar. Un tenia els cabells marrons i un bigoti laci.
- En Brago vol les
teves parts droides. - Va apuntar amb un blàster els reforços d’en Daye -. Com
a record.
Van ressonar quan en
Daye es va posar dempeus. Sense ells, estaria tan indefens com un talz nadó.
- Deixa-me-les per
ara - va demanar. S'ha acabat la fermesa -. Deixa’m la meva dignitat.
El soldat ros i
panxut es va abalançar. L'adrenalina va anul·lar el sentit comú d’en Daye. A
meitat de moviment per llançar una puntada, es va adonar que s'havia estès
massa. Els seus ultrapotents cames droides el van llançar amb força. Va caure
desplomat sobre un costat.
El ros va saltar des
del darrere i li va donar la volta a terra sobre el seu estómac.
- Vaig suposar que
intentaries això- va grunyir. Va recolzar el seu cos sobre les espatlles d’en
Daye, amb les mans en els ossos del seu maluc. En Daye va esgarrapar el dur
sòl. Els grillons el deixaven doblement indefens, retorçant-li els canells.
El soldat amb bigoti
va extreure una eina d'aspecte sinistre del seu cinturó d'eines. Es va
agenollar al costat del turmell esquerre d’en Daye i va començar a fer palanca.
En Daye va serrar
les dents, convocant aquesta fermesa. La
nostra sang alimenta la flama de la llibertat, es va recordar. A través del
seu bloqueig neural, l'únic que sentia mentre el soldat arrencava barres dels
seus ossos era la seva pressió.
El ros panxut es va
inclinar es va recolzar amb força en els seus malucs, i després es va apartar
d'un salt. En Daye va tractar d'incorporar-se sobre els dos colzes. La suor
lliscava pel seu front. El guàrdia ros es va allunyar.
- Vas a donar-nos
l'ull de vidre? O l'agafem a la nostra manera?
Una cosa va brunzir
en la distància pròxima. Els canells d’en Daye es van relaxar. Poc entusiasta,
es va asseure i va deixar que les manilles llisquessin fora dels seus canells.
Les mans no serien de gran ajuda, si estava cec i coix. Va prémer la galta
esquerra, deixant anar el clip. El terra i les parets de durciment es van
convertir en borrons grisos.
El soldat li va
prendre la lent i les manilles, i després va llançar alguna cosa a un costat.
El seu company es va retirar amb un cruixit repugnant.
- En Karr ha decidit
enviar-te de tornada amb el Creador -va anunciar -. Espera a veure el que fem
amb els droides vells.
Se’n van anar.
A poc a poc, en Daye
va estirar els braços. Es va fregar els canells. Després va mirar les seves primes
i flàccides cames. Ja atrofiades, sagnaven per les articulacions.
No tenia intenció de
morir sense lluitar, encara que el seu esforç podria ser risible. Morien rebels
tots els dies, en focus de resistència per tot l'Imperi. En Daye només
desitjava haver pogut aconseguir alguna cosa més. Es va preguntar què tenia
planejat en Karr.
Armament I'att venia
els droides antics per peces, però en Daye havia sentit parlar d'enormes bótes
d'àcid i tancs de sedimentació imperials, en què es recuperaven materials compostos
i metalls. Si pretenien llançar-lo a una d'aquestes coses, es dissoldria abans
de poder ofegar-se.
On era Una Poot? No
és que esperés ser rescatat, però li agradaria poder dir-li el que havia
passat. Els seus amics musicals, Cheeve i Yccakic, havien viatjat amb els
metges rebels. Amb sort, Twilit, la dona d’en Cheeve, s'uniria a ells en la
còmoda estació de retir dels metges. El concert final.
En Daye s'alegrava
que encara pogués somriure. Es va aixecar un camal del seu bus. El seu turmell
havia deixat de sagnar. Va rodar sobre si mateix i va començar a donar la volta
a la cel·la, arrossegant-se amb els avantbraços. No s'havia de donar per
vençut. Algun estrany va passar corrent al costat de la porta llançant
exclamacions de goig. La festa havia d'estar en marxa. En Daye va recolzar la
galta al fred durciment nu. Quan havia estat l'última vegada que havia vist la
Tinian feliç? Amb aspecte juvenil i el seu cabell daurat vermellós que li
arribava fins a les espatlles, havia portat la protecció pectoral i les
muscleres blanques de l'armadura de soldat d'assalt imperial. En Daye i l'avi
de la Tinian havien inventat una nova forma de dissipar els trets de blàster.
Ingenus en la seva confiança, la Tinian i els seus avis havien cregut que
l'Imperi els hi oferiria un lucratiu contracte.
En canvi, el Moff
Eisen Kerioth va fer executar als avis de la Tinian i es va apoderar de la
planta. En Daye i la Tinian s'haurien convertit en els seus esclaus si no
haguessin escapat. Ell havia volgut que ella construís una nova vida, lluny de
les leproses urpes de l'Imperi.
L'havia vist una
vegada més, des d'una gran distància. L'Estació Plata estava flotant a la
deriva sota l'atac imperial. En Woyiq acabava de portar-lo a bord de la nau
d'escapament d'Una Poot, l'Ànec de Fira.
Una petita nau exploradora amb forma de platet va aparèixer a la pantalla
visora de l'Ànec, i malgrat un escut de partícules feble, i d'escuts d'energia
amb peculiars buits de freqüència, aquest platet va destruir un caça TIE abans
de desaparèixer a l'hiperespai. Una havia afirmat que la Tinian estava a bord.
Havia trobat un altre protector wookiee: Chenlambec, va dir Una, no és un
caça-recompenses ordinari.
Va rodar sobre la
seva esquena. Hi havia tractat d'oblidar-la. La seva adorada promesa s'havia unit
a un caçador de recompenses en lloc de trobar un lloc on passar inadvertida.
"No tenim por
de seguir a la veritat allà on ens condueixi", havia escrit Agapos.
"Fins i tot tolerarem l'error, sempre i quan les nostres ments quedin
lliures per lluitar contra ell."
Però temia que la
Tinian hagués comès un greu error de judici.
***
En Chenlambec apartà
de la seva màscara de respiració lleugera un floc de pèl de la cara, marró amb
puntes platejades. Milers de milions de microcristalls suraven en cada metre
cúbic d'aire. Una respiració profunda sense filtrar li hauria destrossat els
pulmons. Amb la llum del dia, Monor II enlluernava els ulls. Aquesta nit, no
penetrava la menor brillantor de les estrelles.
La Tinian va ajustar
la seva pròpia màscara. Amb la complexió d'un cadell a mig créixer, la seva
nova aprenent era ferotge per ser un ésser humà. En Chen també havia perdut la
majoria de la seva família sota els atacs imperials, però la Tinian era
inestable, atordida pel dolor de l'assassinat dels seus avis i el seu company
de vida. Havia començat a recuperar-se, i després patia una recaiguda... en
diverses ocasions, sense motiu aparent. Sospitava que tenia malsons.
- Segueix sense
agradar-me que no detectem cap forma de vida -es va queixar ella -. Estàs segur
que el teu contacte va trobar el lloc correcte?
Ell va grunyir en
veu baixa: aquest era el lloc. Un sentinella deu haver-nos vist.
- Ni tan sols
detectem res sota terra.
En els escàners, una
càmera metàl·lica no es distingiria massa d'una important vena de mineral.
Significava això que volia esperar a bord?
- Jo no. - Sobre la
seva llisa granota negra, va redreçar la seva cinta al coll. Dues butxaques de
càrrega sobresortien l'altra banda del blàster que li havia donat: no I'att,
per desgràcia, sinó un Merr-Sonn barat.
Caminant en silenci,
en Chen va envoltar el casc ple de marques del Wroshyr. La Tinian constantment l'instava a actualitzar la seva nau
exploradora. Potser va ser una experta en explosius, però seguia sense entendre
el flux de crèdit de la caça comercial.
Van avançar a les
palpentes a través de la boira temperada fins a la base del penya-segat.
-Bé -va murmurar la
Tinian -, aquí hi ha una porta. Però està segellada magnèticament.
Trobar aquest lloc
havia requerit un treball ràpid. Les forces imperials intervenien totes les
transmissions des del ben defensat quarter general de l’Agapos, tractant de
silenciar les proclames sacerdotals. Però els manifestos seguien apareixent.
Els contactes rebels d’en Chen havien deduït que hi havia un transmissor
secret. Havien trobat una veta de mineral molt recta, de just dues vegades la
longitud d'ona de la freqüència de transmissió fora del sistema, a 70
quilòmetres de distància. Havia d'estar funcionant com una gegantina antena
dipol.
- Prennerin – va ensumar la Tinian. Fins i
tot a través del seu filtre, devia haver sentit l'olor de l'explosiu dels
sunesis -. No és que ofereixi un control lineal massa bo.
Ell va suggerir que
potser fos tot el que podien permetre.
Ella va posar els
ulls en blanc. Flocs de cabell ros vermellós penjaven a la corretja del seu
filtre d'aire.
La font d’en Chen
havia insistit que l’Agapos transmetria aquesta nit, i en Chen no havia vist
petjades de vehicles. L'entorn de l’Agapos devia estar evitant qualsevol
mecanització visible en els escanejos.
Ell va rugir una
ordre.
- Què, Chen?
Grunyint, ell la va
corregir.
- Està bé -va
sospirar -. Què, Ng'rhr?
Va copiar bé la seva
pronunciació, per tractar-se d'un ésser humà.
Oncle. Ell havia de ser la seva família. Ella
mai havia tingut un clan, ni tan sols pares.
Ell va repetir la
seva ordre, i llavors va treure un petit cub platejat entre els plecs de la
seva bandolera de pell de llangardaix. La Tinian va lliscar una mà per la
paret.
- Estic buscant -va
murmurar -, però no veig cap presa de corrent.
-Segueix buscant –
Trinà el cub.
En Chen va donar uns
copets a Coqueta amb bon humor. Més petita que un forrellat de seguretat,
Coqueta era un droide completament funcional. L'anterior soci de cacera d’en
Chen havia programat a Coqueta per seduir un ordinador intel·ligent, subvertir
la seva seguretat, o canviar comandaments. Només necessitava tenir una presa de
corrent a prop. En Chen la va tornar a col·locar a la butxaca de la seva
bandolera.
- Suposo que
m'estimes, llavors. – La Tinian va rebuscar en una butxaca de càrrega.
- Això depèn - va
dir la veu de la Coqueta. En Chen la va fer callar.
Segons més tard, la
Tinian es va apartar corrent dels penya-segats.
- Endarrere - instà
-. Al compte de 10.
En Chen es va ajupir
darrere d'una gruixuda i frondosa vegetació que desprenia una aroma floral. Va
notar un altre perfum estrany, amb un lleuger regust a mar, que havia de ser el
dels sunesis, més a prop dels amfibis que dels mamífers.
Li va dir a la
Tinian que tornés a comprovar el seu blàster.
Ella va mirar cap
avall.
- Atordir -va
confirmar. En Chen caçava seguint regles estrictes. Caldria habilitat, sort i
coordinació per arrabassar a Agapos dels seus guardaespatlles sense ferir a
ningú.
El tro va sacsejar
la nit tropical. En Chen va córrer a la porta. Penjava solta d'un costat. Va
deixar sortir les seves urpes d'escalada i la va arrencar. Van descendir
corrent per un empinat túnel boirós. Esperava no haver de perdre la Tinian. Si
durava cinc minuts sota foc, potser sobrevisqués al seu aprenentatge. Li hauria
agradat llançar senzillament una granada de gas, però desconfiava de la
biologia sunesiana. No podia arriscar-se a matar Agapos.
"He d’estudiar la guerra", havia escrit
Agapos, "perquè la meva descendència
pugui estudiar economia i astrografia. Han d’estudiar economia i astrografia,
filosofia i agricultura, per donar als seus descendents el dret a estudiar
pintura, poesia i porcellana". Amb molt pocs canvis, en Chen podia
haver citat això a Kashyyyk.
La Tinian va agitar
la petita luma davant la pedra blanca amb taques grises.
- Les seves marques
de trets no estan malament -va admetre en un xiuxiueig. El túnel acabava en una
altra gegantina porta -. Aquí, Coqueta -va dir, assenyalant un cercle de metall
a prop del nivell del sòl.
- Ja era hora- Trinà
la Coqueta.
Grunyint de
satisfacció, en Chen va introduir la clavilla del droide en la presa de
corrent. Dins de la seva closca de titani, cada centímetre no positrònic estava
ple de sensors i antenes bobinades. El seu únic desavantatge - a més de ser gelosa
- era la inconsistència. En ocasions, el petit droide trigava hores a completar
tasques en aparença senzilles.
- Ja està, cap -va
cridar -. Tots els sistemes de seguretat estan desactivats. - Ell va fer un
parell de preguntes més.
- No -va respondre ella
amb cautela -. No hi ha altra sortida. I teniu a sis persones dins.
- Disposició? -va
preguntar la Tinian.
- Una habitació.
Transmissor a la paret esquerra. Vuit cadires. No ensopeguis.
En Chen va agafar la
Coqueta i la va entregar a la Tinian. Coqueta va brunzir a manera de protesta,
però si la necessitaven a l'interior, la Tinian - que tenia menys alçada -
podia connectar-la més ràpid. El wookiee va brandar la seva arma i va bordar
una ordre.
La porta es va
obrir. La brillantor de la cirriboira va cobrar vida al passadís. Algú va
cridar.
La Tinian es va
tirar a terra i es va arrossegar cap endavant.
- Compte! -va cridar
la Coqueta -. Vas a fer-me una esgarrapada!
En Chen va comptar
fins a cinc. Després va saltar al centre de la porta i es va donar la volta,
disparant ràfegues atordidores a qualsevol cosa de color turquesa.
Els sunesis
brandaven armes primitives. Per evitar els escàners, va observar amb calma. Les
fletxes van xiular. Va esquivar, girà, i va seguir disparant.
Un tret va travessar
la seva bandolera fins al pit.
- Cap! -va cridar la
Coqueta.
***
La Tinian va
xisclar, també. Havia perdut casa, l'amor i la família. Si mai tornava a
apreciar res ni a ningú, ni tan sols la supervivència, l'Imperi no podria
fer-li mal.
Però sense Chen, no
tindria cap raó per seguir lluitant. Va deixar caure la Coqueta, es va alçar i
va agafar el seu miserable blàster Merr-Sonn. La sang brollava del pit canós
d’en Chen. Un pal de color verd fosc sobresortia de la ferida.
Sentint-se més
wookiee que humana, va disparar ràfegues atordidores. La càmera era tan petita
que amb prou feines percebia la boira.
- Compte! - Refilà
una veu a un costat-. N’hi ha dos!
Mirà l'alienígena de
túnica platejada. Desarmat. Dues figures turquesa estesos a terra. Atordides.
Però una altra estava damunt una cadira de metall, brandant un ganivet tan
llarg com un avantbraç. Va preparar les cames desmanegades per saltar. En Chen
havia avançat a les palpentes per terra tractant d’agafar el blàster que se li
havia caigut.
Ella va disparar. L'estranger
es va desplomar a l'acte. El seu ganivet va caure sobre el terra de pedra.
Un tret de blàster
va passar brunzint sobre el seu cap, no un tret atordidor difús, sinó un
d’enfocat per matar. I ara qui...?
- Alto! - Refilà la
veu de nou -. Deixeu-nos en pau!
Ella va fer girar el
seu blàster, buscant aquest objectiu final. La consola del transmissor, una
paret de botons i dials primitius, sobresortia un metre de la paret de roca.
En Chenlambec es va
arrencar el pal ple de sang. La seva punta plena de pues brillava amb color
vermell. Per alleugeriment de la Tinian, el wookiee rugia desafiant. La sang
tacava el seu pelatge amb puntes platejades.
- Darrere del
transmissor -va cridar la Tinian.
En Chen va tornar a
rugir. Va agafar el bloc del transmissor i el va arrencar. La Tinian va
sorprendre els sunesis restants mentre la seva protecció s'estavellava lluny.
- Ara - va
panteixar, tornant-se -, ens ocuparem de vostè.
Agapos estava
infrangible. Ella va haver d’admirar la seva serenitat. Sobre els seus ulls
negres i rodons, embalums i crestes platejades destacaven en la seva pell color
turquesa com si fossin joies.
- Han posat preu al
teu cap - va dir, panteixant. El filtre d'aire l'estava ofegant.
- Ho heu guanyat.
En Chen va grunyir.
- Anem - va traduir
la Tinian -. Afanya't.
-El teu company està
ferit - Trinà el sacerdot/príncep.
- És cert - va
etzibar la Tinian -. Com més aviat tornem a bord de la nostra nau, millor. - I
on estaven els medipacs en aquell cub oxidat? -. Mou-te.
En Chen va rugir el
seu acord.
- Estic disposat a
morir -va dir l’Agapos amb calma -, però no em prendreu presoner.
Ella es va apartar
els cabells de la cara.
- No som d'aquesta
classe de gent -va insistir -, però no tenim temps per xerrar.
El sunesi es va
dirigir cap en Chen. Gairebé bavejant, Chen respirava de manera profunda i
agitada. El sunesi va estendre una mà de color turquesa amb quatre dits i va
tancar els ulls. En Chen va mostrar les dents.
L’Agapos va tocar el
pit sagnant. Chen se’l va fregar. Després va dir alguna cosa.
-Estàs de broma -va
exclamar la Tinian. Va mirar el sunesi -. Què has fet?
- El meu últim regal
per al meu botxí -va dir fermament -, a més del perdó. No tindrà cap cicatriu,
excepte el record del seu crim. Si tingués una arma, us dispararia a tots dos.
Al no tenir-ne cap, només puc negar-me a cooperar. - Va aixecar dues llargues
mans per sobre del seu cap bulbós -. Guanyeu els vostres diners tacats en sang,
i mateu-me. Però les meves paraules perviuran.
Era evident que
preferia que li fotessin un tret a anar amb un wookiee furiós i una noia humana
mig boja.
La Tinian va prémer
el dit del gallet.
- Com tu vulguis. –
L’Agapos es va desplomar a terra. En Chen va moure el cap pelut com si acabés
de sortir d'un èxtasi. Roncà una pregunta.
- Estic bé - va dir
ella -. Anem.
Recuperant-se, ell
va treure un gran medjector de la seva bossa bandolera. Va extreure 20
mil·lilitres de la sang color rosa brillant de l’Agapos i va ruixar les
cadires, les parets i les restes del transmissor. Després de tancar el
col·lector, el va tornar a la seva borsa. Es va carregar l'alienígena atordit
sobre l'espatlla i va córrer cap al túnel.
La Tinian va
recollir la Coqueta i el va seguir.
- La terra! -va
cridar Coqueta -. No us oblideu de la terra!
La Tinian es va
aturar a l'entrada del túnel per recollir un grapat de terra barrejada amb
sediments de cirriboira. Si algú els desafiava, podrien demostrar que havien
estat a la Colònia Kline.
Els llums
d'aterratge del Wroshyr es van
encendre. La cirriboira ballava en els seus rajos.
En Daye hauria dit
que era exquisit. Ell tenia bon ull per apreciar la bellesa. Li havia encantat
quan va dir que ella era adorable. Les seves mans llargues i fortes l'havien
abraçat amb tanta suavitat...
Ella mai deixaria de
plorar-lo. Mai. Mai. El rugit d’en Chen es va escoltar per l'escotilla.
- Ja hi vaig! -
Cegada per les llàgrimes, va avançar a les palpentes cap a la llum -. Ja hi
vaig, Ng'rhr!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada