Precipici (I)

La tribu perduda dels Sith #1

Precipici

John Jackson Miller

Capítol Un

5.000 anys ABY

- Lohjoy! Dóna'm alguna cosa! - Amb els seus peus ensopegant en la foscor, el comandant Korsin va girar el coll per mirar l'holograma -. Impulsors, control d'altitud... em conformaria amb coets d'aterratge!

Una nau estel·lar és una arma, però és la seva tripulació la que la fa letal. Un vell proverbi d’espaciants: trillat, però amb suficient pes per mantenir certa autoritat. En Korsin s’ho havia dit a si mateix en alguna ocasió. Però no avui. La seva nau estava sent letal per si mateixa... i la seva tripulació només estava deixant-se portar.

- No tenim res, comandant! – L’enginyera de cabell serpentejant parpellejà davant seu, desenfocada i descentrada en l'enquadrament. En Korsin sabia que les coses en les cobertes inferiors havien d'anar malament si el seu tens i estirat geni ho'din havia perdut l'equilibri -. Els reactors han caigut! I tenim fallades estructurals en el casc, tant a proa com a...

En Lohjoy va llançar un crit d'agonia, i els seus circells van esclatar en una cabellera de foc que la va empènyer trontollant fora de la vista. En Korsin amb prou feines va poder reprimir un riure de sorpresa. En moments més tranquils - mitja hora estàndard abans- feia broma dient que els ho'din eren mig arbres. Però això difícilment era apropiat quan tota la coberta d'enginyeria estava esclatant. El casc s'havia obert. De nou.

L'holograma va morir... i, per tot arreu al voltant del fornit comandant, els llums d'emergència van començar a ballar, parpellejar i saltar. En Korsin va tornar a esfondrar-se en el seu seient, aferrant-se als reposa braços. Bé, la cadira encara funciona.

- Hi ha alguna cosa? Hi ha algú?

Silenci... i el llunyà grinyol del metall.

- Només dóna'm alguna cosa al que disparar. -Era en Gloyd, l'oficial d'artilleria d’en Korsin, amb les dents brillant en la foscor. El mig somriure era un record d'un impacte del sabre de llum d'un Jedi que, uns anys abans, per poc no arrenca el cap del Houk. Com a resposta, en Gloyd havia conreat l'únic enginy de bord tan càustic com el del propi comandant... però l’artiller no estava trobant avui molta diversió. En Korsin podia llegir en els petits ulls del bèstia: Amb un cop que fugis pels pèls n’hi ha prou.

En Korsin no es va molestar a mirar a l'altra banda del pont. Allà, les mirades gèlides podien interpretar-se com una rendició. Fins i tot en aquest moment, quan el Presagi estava lesionat i caient fora de control.

- Hi ha algú?

Fins i tot en aquest moment. Les frondoses celles d’en Korsin es van tensar en una V negra. Què era el que estaven fent malament? El proverbi tenia raó. Una nau necessitava una tripulació unida en un propòsit... només que el propòsit de ser Sith era l'exaltació de l'individu. Cada alferes, un emperador. Cada error del rival, una oportunitat. Bé, aquí hi ha una oportunitat, va pensar. Resol això, qui siguis, i et guanyaràs de cop el dret d'usar la maleïda cadira còmoda.

Jocs de poder Sith. Ara no significaven molt... no davant la insistent gravetat per sota d’ell. En Korsin va alçar de nou la vista cap al finestral de proa. El vast orbe blau que podia veure abans se n'havia anat, reemplaçat per llum, gas, i pols que plovia cap amunt. Sabia que les últimes dues coses provenien de les entranyes de la seva pròpia nau, perdent la lluita contra l'atmosfera alienígena. Fos el que fos, el planeta tenia ara atrapat al Presagi. Una sacsejada, i més crits. Això no duraria molt.

- Recordeu! -va cridar, mirant-los per primera vegada des que tot havia començat -. Vosaltres volíeu ser aquí!

I així era... per a la majoria d'ells. El Presagi havia estat la nau que calia agafar quan la flotilla minera dels Sith va arribar a Primus Goluud. A la força de xoc Massassi del celler no li importava on la portessin... qui podia saber en què pensaven els Massassi durant la major part del temps, i això suposant que ho fessin alguna vegada? Però molts éssers racionals que podien triar per si mateixos van triar el Presagi.

En Saes, el capità de l’Herald, era un Jedi caigut: una quantitat desconeguda. No podies confiar en algú en el qual els Jedi no poguessin confiar, i ells confiaven en gairebé tothom. Però en Korsin s'havia dedicat a això durant vint anys estàndard, temps suficient perquè aquells que havien servit al seu comandament correguessin la veu. Una nau d’en Korsin era un viatge tranquil.

Però avui no. Completament carregats amb vidres Lignan, l'Herald i el Presagi s'havien preparat per abandonar Phaegon III cap al front quan un caça Jedi va entrar a les defenses de la flota minera. Mentre les Fulles en forma de mitja lluna s'enfrontaven l'intrús, la tripulació d’en Korsin feia els preparatius per saltar a l'hiperespai. Protegir la càrrega era el més primordial... i si aconseguien fer el seu lliurament abans que el renegat Jedi fes la seva, bé, llavors això seria un extra. Els pilots de les Fulles podrien usar els hangars de l'Herald.

Només que alguna cosa havia anat malament. L’Herald es va estremir, una vegada i una altra. Les lectures dels sensors de la nau germana van deixar de tenir sentit... i l’Herald es va inclinar perillosament cap al Presagi. Abans que pogués sonar l'alarma de col·lisió, el navegant d’en Korsin va activar l’hipermotor en un acte reflex. S'havien salvat per un pèl...

... O potser no. No segons indicaven ara les lectures dels signes vitals del Presagi. Ens han donat. En Korsin ho sabia. La telemetria hauria haver-li-ho dit, si haguessin tingut alguna. La nau havia estat desplaçada del seu curs per un pèl astronòmic... però això havia estat suficient.

El comandant Korsin mai s'havia enfrontat a una trobada amb un pou de gravetat a l’hiperespai, ni tampoc ningú de la seva tripulació. Les històries necessiten supervivents. Però el que podia sentir era com si el propi espai s'hagués obert en un gran badall al pas del Presagi, i ara amasesi la superestructura d'aliatge de la nau com si fos plastilina. Hi havia durat a penes una fracció de segon, si és que hi existís tan sols aquesta fracció de temps. La fugida va ser pitjor que el contacte. Un espetec malaltís, i els blindatges van fallar. Les mampares van cedir. I després, la santa bàrbara.

La santa bàrbara havia explotat. Això era bastant fàcil de saber veient el buit resultant a la part inferior de la nau. Que hagués explotat a l'hiperespai era una cosa que es podia deduir: seguien vius. Magranes, bombes, i la resta de joguines que el seu carregament secundari, els Massassi, estaven duent a Kirrek, haurien desaparegut amb gran efecte teatral, emportant-se la nau amb ells. Però en lloc d'això, la santa bàrbara s'havia esvaït sense més... juntament amb un tros considerable de l'alcàsser del Presagi. La física en l'hiperespai era impredictible per definició, en lloc d'explotar cap a fora, la bretxa en la coberta simplement havia causat una sacsejada sísmica a la nau. En Korsin podia imaginar-se les municions esclatant, sortint de l’hiperespai a anys llum per darrere del Presagi, estigués on estigués. Això significaria un mal dia per a algú!

Ep, espera. Ja m'ha arribat el torn.

El Presagi havia sortit estremint-se a l'espai real, desaccelerant a la babalà... i apuntant directament a una bombolla blava que penjava davant d'una estrella vibrant. Era aquesta la font de l'ombra de massa que havia interromput el seu viatge? I a qui li importava? Tot estava a punt d'acabar. Capturat, el Presagi havia zigzaguejat i oscil·lat creuant el cristal·lí oceà d'aire fins que el descens va començar de debò. Havia perdut la seva enginyera, probablement a tots els seus enginyers, però la coberta de comandament encara aguantava. Artesania Tapani, va pensar meravellat en Korsin. Estaven caient, però de moment seguien vius.

- Per què no està mort? -Mig hipnotitzat per les llengües de foc que esclataven a l'exterior (almenys el Presagi estava panxa avall en aquest moment), en Korsin només era vagament conscient de les dures paraules que es deien a la seva esquerra -. No hauries d'haver saltat! -va exclamar la veu jove, clavant-li les paraules com punyals -. Per què no està mort?

El comandant Korsin es va redreçar i va mirar incrèdul al seu germanastre.

- Sé que no m'estàs parlant a mi.

En Devore Korsin va apuntar amb un dit enguantat més enllà del comandant, un home fràgil que encara es debatia inútilment amb el seu panell de control i semblava molt sol.

- Aquest navegant teu! Per què no està mort?

- Potser està a la coberta equivocada?

- Yaru!

No era una broma, és clar. En Boyle Marcom havia guiat les naus dels Sith a través de les estranyeses de l'hiperespai des de mitjans del regnat d’en Marka Ragnos. En Boyle ja no estava en els seus millors anys, però en Yaru Korsin sabia que sempre valia la pena tenir un antic timoner del seu pare. Encara que avui no. Fos el que fos el que havia passat, perfectament se li podrien donar les culpes al navegant.

Però atribuir culpes enmig d'una tempesta de foc? Aquesta vegada en Devore s'havia excedit.

- Parlarem d'això més tard -va dir el més gran dels Korsin des de la butaca de comandament -. Si és que hi ha un més tard.

La ira va brillar en els ulls d’en Devore. En Yaru no podia recordar haver vist mai una altra cosa en ells. El pàl·lid i desmanegat Devore tenia molt poc de la seva pròpia complexió rubicunda i rabassuda... la mateixa del seu pare. Però aquests ulls, i aquesta mirada? Podrien haver estat un trasplantament directe.

El seu pare. Mai havia viscut un dia així. El vell espaciant mai havia perdut una nau dels Senyors del Sith. Aprenent al seu costat, l'adolescent Yaru s'havia llaurat el seu propi futur... fins al dia en què va deixar d'estar tan enamorat dels passos del seu pare. El dia en què en Devore va arribar. Amb la meitat d'anys que en Yaru, fill d'una mare d'un altre port en un altre planeta... i acollit pel vell almirall sense pensar-s'ho dues vegades. Abans de descobrir quants fills més tenia el seu pare allà fora per ocupar estacions al pont, el cadet Korsin va preferir acudir als Senyors del Sith demanant una altra missió. Això no havia estat un error. En cinc anys, va arribar a capità. En deu, va aconseguir el comandament del recentment botat Presagi superant un capità que havia estat el seu superior durant molts anys.

Al seu pare no li havia agradat. Mai havia perdut una nau dels Senyors del Sith. Però hi havia perdut una a mans del seu fill.

Però ara perdre el Presagi semblava una tradició familiar. La tripulació del pont al complet -fins i tot l'intrús Devore- va respirar sonorament quan rierols d'humitat van reemplaçar a les flames a l'exterior del finestral. El Presagi havia entrat a l'estratosfera sense incinerar-se, i ara la nau era un platet girant mandrosament a través de densos núvols de pluja. En Korsin va aclucar els ulls. Aigua?

Hi haurà tan sols terra a sota?

El pensament aterridor va creuar a l'uníson per les ments dels set presents al pont, veient com s’encorbava el finestral de transpariacer: Gegant de gas! Es trigava bastant a estavellar-se des de l’òrbita, suposant que sobrevisquessis a la reentrada. Quant més, quan no hi havia superfície? En Korsin va toquerejar sense objecte clar els controls ubicats en el seu reposa braços. El Presagi s'esquerdaria a bocins, aixafat sota una muntanya de vapors. Van compartir el mateix pensament... i gairebé com a resposta, la finestra es va enfosquir.

- Ajupiu-vos, tots! -va dir -. I agafeu-vos a alguna cosa... ja!

Aquesta vegada, li van fer cas. Ho sabia: Si es tractava d'autoconservació, un Sith faria qualsevol cosa. Fins i tot aquest grapat. En Korsin clavà les ungles a la cadira, amb els ulls fixos en el finestral de proa i l'ombra que queia ràpidament sobre ell.

Una massa humida va xocar contra el casc. La seva forma allargada es va arrossegar pel transpariacer, demorant-se un instant abans de desaparèixer. El comandant va parpellejar un parell de vegades. Hi havia aparegut i desaparegut de sobte, però no era part de la seva nau.

Tenia ales.

Sorprès, en Korsin es va aixecar del seu seient com amb un ressort i es va abalançar cap al finestral. Aquesta vegada, l'error va ser clarament seu. Ja forçat per la col·lisió, el transpariacer va acabar cedint, i la nau va plorar resquills com llàgrimes brillants. Una ràfega d'aire sortint va llançar a Korsin de cop contra les plaques de la coberta. El vell Marcom s'inclinava cap a un costat, ha d'haver perdut adherència a la seva estació. Van sonar les sirenes - com era que encara funcionaven? - Però aviat es va apagar el tumult. Sense pensar-ho, en Korsin va respirar.

- Aire! És aire!

En Devore es va posar dret el primer, bracejant contra el vent. El seu primer cop de sort. El finestral havia esclatat principalment cap a fora, i no cap a dins, i tot i que la cabina havia perdut pressió, un vent humit i salat l'estava reposant lentament. Sense ajuda, el comandant Korsin es va obrir camí a la seva estació. Gràcies per donar-me una mà, germà.

- Això és només un ajornament -va dir en Gloyd. Encara no podien veure què hi havia sota. En Korsin ja havia fet anteriorment un picat suïcida, però això havia estat en un bombarder... quan sabia on era la terra per sota. I que hi havia terra.

Els dubtes que abans en Korsin havia reprimit van creuar la seva ment... i en Devore va respondre.

- Ja n'hi ha prou -va bordar el caçador de vidres, lluitant contra el balanceig de la coberta per arribar a la cadira de comandament del seu germà -. Deixa’m aquests controls!

- Estan tan morts per tu com ho estan per a mi!

- Ja ho veurem! -En Devore va intentar agafar el reposa braços, però va ser detingut pel gruixut canell d’en Korsin. El comandant va serrar les dents. No facis això. Ara no.

Un nadó va plorar. En Korsin va llançar per un instant una mirada d'interrogació a Devore abans de girar-se per veure la Seelah al llindar, agafant un embalum embolicat en carmesí. El nadó gemegava.

De pell més fosca que qualsevol d'ells, la Seelah era una operària en l'equip miner d’en Devore. En Korsin la coneixia simplement com la femella d’en Devore; aquesta era la manera més educada de dir-ho. No sabia quin paper va arribar primer. Ara l'esvelta figura semblava demacrada mentre trontollava al llindar. El seu nadó, envoltat completament segons el costum de la seva gent, havia aconseguit treure un bracet i estava aferrant al seu regirat cabell castany vermellós. Ella semblava no notar-ho.

La sorpresa - o era enuig? - Va creuar la cara d’en Devore.

- Us havia enviat als mòduls salvavides!

En Korsin es va estremir. Usar els mòduls salvavides era una idea impossible... literalment. Ja ho sabien d'abans quan, en l'espai, el primer d'ells es va encallar en el seu tossut ganxo de subjecció i va explotar just al casc de la nau. No sabia què havia passat amb la resta, però la nau havia patit un dany a la seva zona central que suposava que probablement tota la filera s'hagués perdut.

- El celler de càrrega -va dir ella, panteixant quan en Devore va arribar al costat d'ella i li va agafar els braços -. Al costat dels nostres allotjaments.

Els ulls d’en Devore van mirar darrere d'ella, cap al passadís.

- Devore, no pots anar als mòduls salvavides...

- Calla, Yaru!

- Pareu -va dir ella -. Hi ha terra. - Quan en Devore se la va quedar mirant inexpressivament, ella va sospirar i va mirar amb urgència al comandant -. Terra!

En Korsin fer la connexió.

- El celler de càrrega!

Els vidres estaven en un celler segur, per davant del mal... en un lloc amb finestrals en un angle que permetia veure cap avall. Hi havia alguna cosa sota tot aquest blau, després de tot. Una cosa que els hi donava una oportunitat.

- L'impulsor de babord s'encendrà -va implorar ella.

- No, no ho farà -va dir en Korsin. No amb una ordre des del pont, almenys-. Haurem de fer això a mà... per dir-ho d’alguna manera. -Va caminar més enllà del xacrós Marcom cap al finestral d'estribord, des del qual es veia l'embalum principal de la ranquejant popa de la nau. Hi havia quatre grans tapes de llançatorpedes a banda i banda de la nau, unes tapes esfèriques que giraven cap amunt o cap avall del pla horitzontal segons on estaven situades. Mai s'obrien aquestes tapes en les atmosferes, per por al dany que podrien causar. Aquest error de disseny podria salvar-los -. Gloyd, funcionaran?

- Giraran... una vegada. Però sense energia, haurem d’activar les espoletes per obrir-les.

En Devore estava fora de si.

- No sortirem allà fora! - Seguien a velocitat terminal. Però en Korsin ja estava també en moviment, corrent més enllà del seu germà cap al finestral de babord -. Tothom, als costats!

La Seelah i un altre tripulant van caminar al finestral de la dreta. En Devore, veient-la, es va unir reticentment a ella. Només a l'esquerra, en Yaru Korsin col·locà la mà sobre la finestra sobre la qual estava apareixent una mena de suor freda. A fora, a metres de distància, va trobar una de les immenses cobertes circulars... i la petita caixa col·locada al seu costat, no més gran que un comunicador. Era més petita del que recordava de la inspecció. On és el mecanisme? Aquí. Hi va arribar amb la Força. Amb cura...

- La porta de torpedes superior, a banda i banda. Ara!

Amb un decidit acte mental, en Korsin va activar l'espoleta. Un gran cargol es va deixar anar de forma explosiva, sortint disparat... i la pesada tapa del tub es va moure com a resposta, girant sobre la seva única frontissa. La nau, que ja tremolava, va gemegar amb estrèpit quan la porta va arribar a la seva posició final, sortint de la superfície del Presagi com un aleró improvisat. En Korsin mirà amb expectació a la seva esquena, on l'expressió de la Seelah li indicava un èxit similar al seu costat. Per un instant, es va preguntar si havia funcionat...

Zum! Amb una violenta estirada que va fer que la tripulació del pont perdés l'equilibri, el Presagi va apuntar amb el morro cap avall. No havien disminuït la velocitat de la nau tant com en Korsin havia esperat, però aquesta no era la qüestió. Almenys ara podien veure cap a on es dirigien, el que hi havia sota. Si aquests maleïts núvols s'apartessin...

De cop, la va veure. Terra, en efecte... però més aigua. Molta més. Pics dentats i desiguals sobresortien d'un onatge verdós, gairebé com un esquelet de roca il·luminat pel sol ponent del planeta alienígena, a penes visible a l'horitzó. S'anava fent ràpidament de nit. No hi hauria molt de temps per prendre una decisió...

... però en Korsin ja sabia que no hi havia elecció possible. Encara que la major part de la tripulació sobreviuria a un amaratge, no durarien molt quan els seus superiors sabessin que la seva preuada càrrega era al fons d'un oceà alienígena. Millor que recuperin els vidres d'entre els nostres cadàvers calcinats. Arrufant les celles, va ordenar a la tripulació del costat d’estribord que activés les portes de torpedes inferiors.

De nou, una violenta sacsejada, i el Presagi es va inclinar cap a l'esquerra, dirigint-se cap a una furiosa cadena de muntanyes. Cap enrere, un mòdul salvavides va sortir disparat de la nau... i es va estavellar directament contra els cingles. La columna de fum va desaparèixer del camp de visió del pont en menys d'un segon. La tripulació de torpedes d’en Gloyd tindria enveja, va pensar en Korsin, agitant el cap i respirant profundament. Encara queda gent vivint allà darrera. Encara ho estan intentant.

El Presagi va superar un pic cobert de neu per menys de cent metres. A l'altra banda, s'obria una superfície d'aigua fosca. Una altra correcció de curs... i el Presagi s'estava quedant ràpidament sense tubs de torpedes. Es va llançar un altre mòdul salvavides, en un angle descendent. Només quan la petita nau s'aproximava a l'onatge, el seu pilot -si és que en tenia algun -va activar els motors. Els coets van llançar el mòdul directe a l'oceà a màxima velocitat.

Parpellejant per la suor, en Korsin va tornar la mirada a la seva tripulació.

- Càrrega de profunditat! Bon moment per a una maniobra de combat mixta! - Ni tan sols en Gloyd va riure amb aquesta. Però no per decòrum, es va adonar el comandant girant-se. Era pel que hi havia davant. Més esmolades muntanyes sorgien de les aigües... incloent una muntanya que anava directa cap a ells. En Korsin es va reclinar en el seu seient -. A les seves estacions!

La Seelah corria presa del pànic, gairebé perdent en un dels seus trontolls al sanglotant Jariad. No tenia estació, ni posició defensiva. Va començar a creuar cap a Devore, congelat en el seu terminal. No quedava temps. Una mà la va agafar. En Yaru tirà d'ella, empenyent-la darrere de la butaca de comandament perquè s’ajupís i es protegís allà.

L'acció li va sortir cara.

El Presagi es va estavellar contra el pic de granit en angle, perdent la batalla... i encara més parts de si mateix. L'impacte va llançar al comandant Korsin cap endavant contra la mampara, gairebé empalant-lo en les restes del finestral destrossat. En Gloyd i en Marcom es van esforçar a avançar cap a ell, però el Presagi seguia en moviment, xocant contra un altre alçament rocós i girant en espiral cap avall. Una cosa va explotar, escampant fragments flamejants en el deixant devastador de la nau.

Agonitzant, el Presagi va girar cap endavant de nou, amb les portes dels torpedes que havien estat els seus improvisats aerofrens actuant com rems i timons mentre lliscava. Va baixar relliscant per una costa plena de graveta, llançant pedres en totes direccions. En Korsin, amb el front sagnant, va alçar la vista per veure...

... res. El Presagi va continuar lliscant cap a un abisme. Se li havia acabat la muntanya.

Para. Para!

- Para!

 Següent