Precipici (II)

Anterior

Capítol Dos

La tripulació permanent del Presagi provenia del mateix grup d'humans que en Korsin: la runa d'una casa noble, llançada a l'espai feia segles en la voràgine que va formar l'Imperi Tapani. Els Sith els van trobar, i els van trobar útils. Eren hàbils en el comerç i la indústria, tot allò que els Sith més necessitaven però per al que mai tenien temps estant ocupats amb les seves construccions i destruccions de mons. Els seus ancestres van dirigir naus i fàbriques, i les van dirigir bé. I no va passar molt temps abans que la Força també estigués en la seva gent.

Eren el futur. El podien reconèixer-ho, però era obvi. Molts dels Senyors del Sith encara pertanyien a l'espècie de color carmesí que durant molt temps formava el nucli dels seus seguidors. Però els números estaven canviant... i si en Naga Sadow volia governar la galàxia, havien de fer-ho.

Naga Sadow. Senyor Fosc, amb tentacles a la cara, hereu d'antics poders. Va ser en Naga Sadow qui havia enviat al Presagi i a l’Herald a la recerca de vidres Lignan, era en Naga Sadow qui necessitava els vidres a Kirrek, per vèncer la República i els seus Jedi.

O era als Jedi i la seva República? No importava. Naga Sadow mataria al comandant Korsin i a la seva tripulació per perdre la seva nau. La Seelah tenia prou raó en això.

Però en Sadow encara no tenia per què perdre la guerra, depenent del que en Korsin fes ara. Encara li quedava alguna cosa. Els cristalls.

Però en aquest moment els vidres estaven allà al capdamunt.

Havia estat una nit d'horrors, fent baixar a 355 persones des de l’elevat altiplà. Setze ferits van morir en el camí, i cinc s'havien estimbat a l'estret sortint que formava l'únic camí aparent d'ascens o descens. Encara que ningú dubtava que l'evacuació havia estat l'opció correcta. No podien romandre allà dalt, no amb els incendis encara cremant i la nau penjant precàriament. En Korsin, l'últim a abandonar la nau, gairebé es fa matar quan un dels torpedes protònics es va deixar anar del tub nu, caient a l'oblit pel precipici.

Per quan va sortir el sol, van trobar un clar, a mig camí en el descens de la muntanya, una taca amb matolls d'herba salvatge. La vida estava per tot arreu a la galàxia, fins i tot allà. Era el primer bon senyal. Sobre ells, el Presagi continuava cremant. No calia preguntar-se en quin lloc sobre ells hi havia la nau, va pensar en Korsin. No mentre poguessin seguir el fum.

Ara, caminant de tornada al lloc on el grup passaria la nit, més que un campament, allò era només una reunió, en Korsin sabia que tampoc tendia a preguntar mai on era la seva gent. No mentre el seu nas funcionés.

- Ara sé per què manteníem als Massassi en el seu propi nivell -va dir, a ningú en particular.

- Encantador -va respondre algú per sobre de la seva espatlla -. He de dir que ells tampoc estan molt contents amb tu.

En Ravilan era un Sith Vermell, de sang pura com pocs. Era el capatàs i guardià dels Massassi, els desagradables i maldestres bípedes que els Sith apreciaven com a instruments de terror en el camp de batalla. En aquest moment, els Massassi no semblaven tan formidables. En Korsin va seguir a Ravilan a l'interior del cercle diabòlic, que encara era menys agradable per la fetidesa dels vòmits. Rubicunds monstres de dos i tres metres d'alt estaven estesos per terra, tremolant i tossint.

- Potser és algun tipus d'edema pulmonar -va dir la Seelah, passant a la gent bombones d'aire purificat recuperades d'un pack d'emergència. Abans de relacionar-se amb Devore i assegurar-se un lloc en el seu equip, havia estat metge de guerra... encara que en Korsin no ho hagués imaginat a jutjar per la seva actitud cap als malalts, almenys els Massassi. Tot just tocava als esbufegants gegants -. Ja no estem en altures elevades, de manera que això hauria de desaparèixer. Probablement sigui normal.

A la seva esquerra, un altre Massassi va tossir violentament... i va observar en silenci el resultat: un grapat de regalimant teixit corporal. En Korsin va mirar al capatàs.

- És això normal? -li va preguntar secament.

- Ja saps que no -va replicar en Ravilan.

Des de l'altre costat del clar, Devore Korsin va arribar corrent, deixant al seu fill en mans de la Seelah abans que aquesta acabés de netejar-se-les. Va agafar el gran canell del brut, mirant per si mateix. Els seus ulls van flamejar cap al seu germà.

- Però no hi ha res més resistent que els Massassi!

- Res al que puguin colpejar, expulsar o estrangular -va dir en Korsin. Un planeta alienígena, de tota manera, era un planeta alienígena. No havien tingut temps per fer un bioescàner. Tot l'equipament hi era allà dalt. En Devore va seguir la Seelah, allunyant-se dels Massassi malalts.

Vuitanta de les criatures havien sobreviscut al xoc. En Korsin va descobrir que els ajudants d’en Ravilan estaven cremant a una tercera part d'aquests supervivents, allà mateix, sobre el pujol. Fos el que fos aquesta cosa invisible que hi havia en aquest planeta i estava matant als Massassi, ho estava fent ràpidament. En Ravilan li va mostrar la pudent pira.

- No estan prou lluny -va dir en Korsin.

- De qui? -va respondre en Ravilan -. Aquesta depressió és un campament permanent? Hauríem de traslladar-nos a una altra muntanya diferent?

- Ja n'hi ha prou, Rav.

- No tens cap rèplica enginyosa? Estic sorprès. Almenys tindràs planejat quelcom a llarg termini.

En Korsin havia tingut esgrima verbal amb Ravilan en missions anteriors, però ara no era el moment.

- He dit que ja n'hi ha prou. Hem inspeccionat la zona. Ho has vist. No hi ha on anar. -Hi havia platges a la part inferior del turó, però acabaven contra els oliosos penya-segats amb què començava la següent muntanya de la cadena. I continuar avançant per la cadena muntanyosa significava viatjar creuant embulls de bardisses esmolades com fulles de navalla-. No necessitem una expedició. No ens quedarem aquí.

- Esperaria que no -va dir en Ravilan, torçant el nas per l'olor de la foguera -. Però el teu germà... vull dir, l'altre fill del capità Korsin... creu que no hauríem d'esperar per tornar.

En Yaru Korsin es va aturar.

- Jo tinc els codis del transmissor. Sóc jo qui ha de fer aquesta crida. - Va alçar la mirada un instant, a dalt a la llunyania continuava la distant columna fumejant -. Quan sigui segur.

- Sí, per descomptat. Quan sigui segur.

El comandant no havia volgut que en Devore estigués en la missió. Anys enrere, s'havia sentit alleujat quan el seu germanastre va abandonar la carrera naval, passant-se al servei mineralogista dels Sith. Allà, buscant gemmes i cristalls imbuïts en la Força, s'aconseguia més fàcilment poder i riqueses. Amb el patrocini del seu pare, en Devore havia arribat a ser un especialista en l'ús d'armes de plasma i equip d'escaneig. El recent conflicte amb els Jedi va fer que estigués molt demanat... i li van assignar, amb el seu equip, al Presagi. En Korsin es preguntava a qui li havia molestat per merèixer això. Li havien dit que en Devore responia oficialment davant seu, però això hauria estat tota una novetat. Ni tan sols els Senyors del Sith eren tan poderosos.

- Hauries d’haver-nos mantingut en òrbita!

- Mai vam estar en òrbita!

En Korsin va reconèixer la veu del navegant, Marcom, arribant de l'altre costat del polsegós turó. Ja coneixia l'altra veu.

El vell estava intentant obrir-se pas lluny de la multitud quan en Korsin va arribar al cim del turó a tot córrer. Els miners d’en Devore no el deixaven marxar a Boyle.

- No coneixeu la meva feina! - cridava -. Vaig fer tot el que vaig poder! Au, de què serveix parlar-li a...

Just quan en Korsin va arribar al clar, la multitud va avançar en massa, com si algú hagués obert un desguàs. Un espurneig fastigosament familiar va succeir a un altre.

- No!

En Korsin va veure primer el sabre de llum, rodant cap als seus peus quan es va obrir pas entre la multitud. El vell timoner del seu pare jeia davant seu, esbudellat. Al costat de la Seelah i en Jariad estava dempeus en Devore, amb el seu sabre de llum brillant de color carmesí en les creixents ombres.

- El navegant va atacar primer -va dir la Seelah.

El comandant no va fer cap gest.

- Quina diferència suposa això? -En Korsin va córrer al centre, alçant el sabre de llum solt fins a la seva mà amb la Força. En Devore romania quiet al seu lloc, somrient tranquil·lament i mantenint encès el seu sabre de llum. Els seus ulls foscos tenien un aspecte salvatge, i familiar. Estava tremolant una mica, però no per por... cap por que en Yaru Korsin pogués sentir. El comandant sabia que era una altra cosa, quelcom més perillós. Va apuntar a terra amb la punta apagada del sabre de llum del navegant i el va agitar -. Era el nostre navegant, Devore! Què passa si les cartes estel·lars no funcionen?

- Puc trobar el meu camí de tornada -va dir elegantment en Devore.

- Hauràs de fer-ho! -En Korsin era cada vegada més conscient del grup heterogeni que l'envoltava. Miners d'uniforme daurat en el cercle, sí, però també tripulació del pont. Un Sith de cara vermella... no en Ravilan, sinó un dels seus compares. Va continuar impassible -. Això no us portarà res de bo, a cap de vosaltres. Esperarem aquí fins que sigui segur tornar a la nau. Això és tot.

La Seelah es va redreçar, encoratjada pel suport dels que l'envoltaven.

- Quan serà segur? En uns dies? Setmanes? - El seu fill gemegava -. Quant haurem d'aguantar... fins que sigui prou segur per a tu?

En Korsin la va mirar fixament i va prendre una profunda alenada d'aire. Va llançar el sabre de llum d’en Marcom a terra.

- Digues als d’en Ravilan que n’hi ha un més per a la pira. - A mesura que l’envejosa multitud li obria pas per sortir, va dir -: Ens anirem quan jo ho digui. Si aquesta nau esclata, o es desploma en l'oceà, llavors tindrem realment problemes. Ens anirem quan jo ho digui.

El món va seguir girant. Mentre en Korsin caminava cap enrere, en Gloyd caminava cap endavant, mantenint un ull groc alerta a les masses remugadores. S'havia perdut la diversió.

- Comandant.

Miraven més enllà de cada un, veient Sith en totes les direccions.

- No hi ha autèntica felicitat aquí, Gloyd.

- Llavors voldrà escoltar això -va dir el gegantí Houk amb la seva veu rasposa -. Tal com jo ho veig, tenim tres opcions. Traiem en aquesta gent d'aquesta roca amb qualsevol cosa que voli. O busquem un refugi i ens amaguem fins que tots es matin entre si.

- Quina és la tercera opció?

En Gloyd va arrufar la cara pintada.

- No n'hi ha. Però em vaig imaginar que li alegraria si pensava que n'havia.

- T’odio.

- Genial. Algun dia aconseguirà convertir algú en un bon Sith.

En Korsin coneixia Gloyd des de la primera assignació de comandament. El Houk era el tipus d'oficial de pont que tots els Sith volien: més interessat en el seu propi treball que a quedar-se amb el dels altres. En Gloyd era prou intel·ligent per estalviar-se problemes. O potser era que li agradava massa fer volar coses per l'aire com per abandonar l'estació tàctica.

Per descomptat, amb aquesta estació a més d'un quilòmetre cap amunt a la muntanya, en Korsin no tenia ni idea de com d’útil que podria ser el seu vell aliat. Però en Gloyd encara superava en cinquanta quilos a la majoria de la tripulació. Ningú podria fer un moviment contra ells mentre romanguessin junts.

Ningú faria un moviment en solitari, de tota manera.

En Korsin va tornar la mirada a través del clar cap a la torba. En Ravilan hi era ara, formant rotllana amb Devore, la Seelah i un parell d'oficials menors. En Devore es va fixar en què el seu germà els mirava i va apartar la mirada; la Seelah simplement es va quedar mirant fixament al comandant, impertorbable. En Korsin escopir un epítet.

- Gloyd, estem morint-nos aquí. No els entenc!

- Sí, els entén -va dir en Gloyd -. Ja sap el que diem: Vostè i jo, ens ocupem de la feina. Altres Sith s'ocupen del següent. -El Houk va arrencar una arrel escamosa del sòl i la va ensumar -. El problema és que tot aquest lloc és "el següent". Està tractant de mantenir-los junts... quan el que realment ha de mostrar-los-hi és que hi ha alguna cosa després d'aquesta roca. No hi ha temps per guanyar-se la gent. Triï un camí. I als que no vulguin caminar-lo...

- Els empenyem? -Va dir en Korsin amb una ganyota. Realment no era el seu estil. En Gloyd li va tornar el somriure i va enfonsar les seves dents en l'arrel. Estremint-se còmicament, el cap d'artilleria es va excusar. No anaven a viure amb els productes de la terra... no d'aquesta terra, almenys.

Tornant la mirada a la bullent multitud, en Korsin va trobar els seus ulls vagant cap a l’oscil·lant tentacle de fum que vagarejava a la deriva allà dalt, en les altures.

A munt. En Gloyd tenia raó. Era l'únic camí.

Següent