Un dur hivern (II)

Anterior

II

A dotze quilòmetres de distància, per sota de l'estreta trencada muntanyosa, la boca eixamplada del Canó Tyma començava a desaparèixer sota d'una manta errant de núvols rosa lavanda, un peculiar fenomen exclusiu dels grisos i ombrívols cels de Redcap. L'abisme infame es bifurcava i girava estenent-se diversos centenars de quilòmetres, creuant la cara estèril i enrogida de la superfície del planeta, formant les úniques lleixes d'aterratge possibles dins d'un rang de 20 quilòmetres de distància dels assentaments a la vora de la muntanya.

Deixant l’Infrangible segur i ocult a la regió de la conca, en Drake va cedir una ampolla de raava socorroà i unes poques cèl·lules d'energia a manera d'intercanvi, a canvi d'un parell d’Olai. Abandonades després de la disminució dels recursos minerals i el tancament de les mines, les criatures eren llunyanes descendents de les que havien treballat a les mines. Agressives però persistents, els animals havien passat gairebé una dècada evolucionant dins l'ambient hostil de Redcap, multiplicant-se i disseminant-se a través de la superfície del planeta.

En Drake va mirar el cap pesat de l’Olai, movent-se d'esquerra a dreta amb cada gambada. Les bulboses banyes buides, que creixien i s'enroscaven al voltant del cap i el coll de la criatura, li donaven la impressió que l'animal s'esforçava per portar la seva pròpia massa. Exhausta i de mal humor, la muntura rematà en senyal de protesta, ruixant el pit i les potes amb escuma. Les seves dents van raspar sorollosament sobre la broca de metall, va pressionar i va tirar de les regnes, llançant-se a si mateixa i al seu genet sobre les pedres del terra.

Afluixat per una caiguda anterior, més avall a la muntanya, un tac trencat ressonava sorollosament xocant contra la resta de la ferradura de la bèstia. En Drake va escoltar la dringadissa, revivint la gairebé letal caiguda. Va moure recelós el cap, desitjant no haver acceptat mai l'impetuós desafiament d’en Toob de fer una carrera per pujar la muntanya. Castigant-se a si mateix, en Drake es va adonar que en la ment d’en Toob, ell era encara un nen i el contrabandista l'havia utilitzat en el seu benefici.

Encara sacsejat pel xoc, en Drake va pressionar fermament els talons contra el costat de la seva muntura i la va instar a galopar cap a l'estret barranc. Desplomat sobre la cadira, la cara febril d’en Toob brillava per la suor i el contrabandista va grunyir quelcom inintel·ligible. En Drake suaument va treure les regnes de les mans fluixes del corellià i va subjectar una corda de guia a la brida de l’Olai.

Molest per la força seductora que l'ancià exercia sobre ell, en Drake va donar un fort cop de taló al costat de l’Olai, ignorant una taca d'argila vermella que creuava les seves ulleres de vol. Els seus ulls seguien un camí errant de vagues records de la infància... records foscos que el saludaven amb una promesa d'ajuda i de seguretat en la bona voluntat d'un vell amic. Si els seus instints eren correctes, trobaria refugi en el petit pavelló de caça, que es trobava a pocs metres del camí principal, situat a l'aixopluc de les portes de l'assentament Juteau.

Més enllà de la rústica teulada i el modest corral, en Drake podia veure la silueta vetllada de les cases, refugis i botigues. Al llarg de la carretera principal, s'havien activat diverses llums d'incandescència, espantant totes les ombres excepte les més persistents. Des dels foscos cels nocturns, queia una lleugera pluja, dificultant els passos mentre caminaves. El clic de les urpes metàl·liques dels Olai ressonava amb estrèpit contra el camí ple de sots, mentre entrava als patis davanters. I malgrat els increïblement esmolats tacs de las seves ferradures, els animals ensopegaven amb freqüència.

En Drake va guiar a la seva muntura fins la tanca del corral i es va aturar. Rígid i amb el cul adolorit per la cavalcada, va alliberar els peus dels estreps i desmuntà. Amb deliberada lentitud, va passar suaument les mans sobre l'ampla esquena de l’Olai, contemplant la magnitud del dany sobre la seva pell negra. Severament afectada per la caiguda, la criatura es va estremir sota el seu toc, llançant una vacil·lant mirada de crítica al seu genet. Vívidament conscient de les seves pròpies nafres, emocionals i físiques, en Drake va somriure i li va rascar el llis musell vellutat.

- Vaja, però si és el mateix Príncep de Socorro en persona -va xiuxiuejar una ombra tènue -. I un dels monarques caiguts de Corèllia.

En Drake va esbufegar, reconeixent l'accent familiar d'un altre heroi de la infància.

- Ol'val, Fahs -va saludar, acceptant la ferma encaixada de mans de l’issori.

Lluny del seu món aquàtic, Issor, la claríssima cabellera rossa d’en Fahs s'havia tornat d'un gris lúgubre pel temps i la mala salut. La portava amb orgull en un monyo cerimonial, ocultant la taca pàl·lida de la calba a la coroneta del seu cap. El cost de la vanitat feia aparèixer el llis i arrodonit contorn del seu rostre, on l'evolució havia fet desaparèixer les orelles primordials. Vestit amb uns destenyits pantalons de pirata color beix, la seva pell i el cabell mostraven el calvari d'una vida passada en la superfície d'argila vermelló de Redcap. Profundament aguerrides i amb músculs prominents, les llargues i primes extremitats de l’Issori, accentuaven la seva figura allargada, donant una força visible a l'aparentment fràgil alçada. En les ombres, en Drake va observar una lleugera tremolor en els fins dits palmats, prova d'haver passat massa temps a la cantina local, més que en activitats útils.

En Fahs somrigué generosament, una calidesa genuïna es va estendre per tot el seu rostre arrugat però encantador.

- Encara no ets un home, però vius la vida d'un home. Et veus bé per ser un murri comú, Drake Paulsen.

-Això és perquè no sóc tan comú -va fer broma el socorroà. Inclinant el cap cap en Toob, va xiuxiuejar-: Tens lloc per a nosaltres?

- Sempre. - Acostant-se al costat de l’Olai, l’issori recolzà suaument en Toob contra ell i va lliscar al contrabandista inconscient des de la cadira a les seves espatlles-. Tranquil, vell, tranquil -va xiuxiuejar en resposta al murmuri incoherent del corellià.

En Drake el va seguir fins a la porta de la cabana, vacil·lant a l'estret marc. Acostumant a la foscor, va examinar el familiar interior, on havia passat nombrosos estius en companyia dels amics de més confiança del seu pare. Poc inclinat a anar més lluny, es va retirar a les ombres de l'exterior, al costat dels Olai, que necessitaven una mica d'atenció.

Va passar gairebé una hora abans que en Fahs ressorgís del refugi.

- Quant de temps fa temps que està així?

- Des que vam sortir de Tatooine, i abans d'això no estic segur. –En Drake es va recolzar en el pal de la tanca, descansant seu front contra la fusta plena de nusos -. En Jabba va ordenar a Tait que el llancessin en algun lloc del desert. Quelcom sobre mala sort si en Toob moria al palau.

En Fahs va riure.

- Jabba és segons Jabba actua, i mai ningú el va acusar de ser compassiu.

- Algú hauria d'ensenyar-li en aquest llimac...

- Algú hauria de deixar-lo tranquil -el va renyar Fahs suaument -. Tens molt potencial, Drake. Aconsegueix uns pocs anys llum més a l'esquena i, amb el temps, potser tinguis l'oportunitat de donar-li al vell cuc el que es mereix.

- M'importa un rave en Jabba. Ara mateix, Toob és el meu major problema. Què està passant, Fahs? Què li passa? - Exasperat, en Drake va llançar una pedra sobre els corrals dels Olai, als esbarzers en el costat oposat -. És com s'estigués tornant boig a poc a poc.

- Es podria dir així -va respondre en Fahs, posant en ordre els seus pensaments -. En el meu món, els poetes en diuen melanncho, una tristesa tan gran que fa que els homes es tornin bojos. La nostra espècie cosina, els odenji, va quedar gairebé destruïda per ella alguns segles enrere. –L’issori va passar el pes d'una cama a una altra, mirant el cel nocturn -. Quan vaig començar a treballar a Corèllia, els miners, va esbufegar amb orgull, que no sabien res d'arts, l’anomenaven per un altre nom... brekken vinthern.

- Un trencat... Un dur hivern? - Va traduir en Drake.

-És un dur hivern, quan un contrabandista arriba al final dels seus dies. D'aquí és d'on ve la dita. En diuen així perquè pocs arriben a sobreviure. - Creuant els seus braços sobre el seu pit, en Fahs va badallar -. En aquell llavors, era comú en miners que treballaven a les operacions dels nuclis radiats o en contrabandistes que passaven massa temps treballant amb peces de motor contaminades.

- Llavors, què va a passar?

-Bé, Drake -va començar en Fahs, pensatiu-, els homes que pateixen aquesta malaltia no solen morir mentre dormen. Un cop vaig veure un pirata que la tenia rebre més de 40 punyalades abans de sortir de la baralla.

- Contra qui lluitava?

- Contra ell mateix. Pensava que l'Imperi li havia impregnat amb milers de petites balises transponedores. Així que va començar a arrencar-se-les.

En Drake va empassar saliva amb esforç, lluitant per comprendre.

- No hi ha res... qualsevol cosa que puguem fer?

-Hi ha una cosa. –En Fahs va arrufar els seus prims llavis i es va quedar mirant l'espessa argila sota els seus peus. Una expressió severa i distant li va embolicar la cara, que ja no era bonica, sinó més aviat sinistre en les ombres -. Es troba en les etapes finals de la malaltia. En les últimes hores, potser ni tan sols et reconegui. Pot tornar-se contra tu de mala manera. Reviurà el passat, confonent-lo amb el present, i potser fins i tot et prengui per un vell enemic.

- I quan això passi -va preguntar en Drake -, què he de fer?

L’issori no va dubtar. Inclinant-se cap al rostre d’en Drake, va respondre:

- Assegura't que és el teu dit el que està en el gallet, i no el d'un estrany. –En Fahs es va allunyar, refugiant-se en les ombres -. Només hi ha dues classes de sacrificis en aquesta vida: els que ofereixen de bon grat i aquells que s’han de patir. A vegades, és difícil saber la diferència.

- Com es pot saber?

- Tenint cura de nosaltres mateixos, Drake. Quan arribi el moment, ho sabràs.

Atordit, en Drake va tremolar, evitant la mirada constant de l’Issori. Mirant més enllà de la foscor dels corrals dels Olai, va veure una ombra movent-se al llarg del perímetre del corral. La figura es va aturar, observant-lo durant una llarga estona abans de saludar-lo amb la mà.

- Qui és aquest?

- El tinent Noble Calder -va xiuxiuejar en Fahs -. Pilota naus d'escorta per a Aremin. Estan registrant la zona a la recerca de contrabandistes. - Guinyant un ull en to de broma, va afegir amb un esbufec​​- : Creus que n’ha trobat algun? –L’issori va atreure en Drake cap a ell, va fer un massatge a les tenses espatlles del noi -. En Calder és un home bo per ser Imperial, Drake. No el jutgis pel que hi veus.

- Bona nit, Fahs -va saludar una veu suau -. Com va la nit?

- Va bé - va contestar en Fahs, acceptant la mà de l'Imperial i donant-li una ferma encaixada -. Tinent Calder, aquest és un bon amic meu. Drake.

- Drake -va saludar en Calder, oferint la seva mà en sincera senyal d'amistat.

En Drake esperava que el seu sentit de contrabandista entrés en erupció amb sospites i alarmes. Quan els seus ulls es van fixar en el vestit de vol negre, una inesperada onada de calma li va recórrer, pacificant el seu cor que bategava amb força.

- Realment no sóc tan mala persona -va sentir riure a l'imperial -. Tot està en l'uniforme.

En Drake va riure, estrenyent la mà de l'oficial.

Estranyament tranquil, va somriure davant el bell rostre i la mata de pèl blanc que el coronava. Els seus profunds ulls blaus estaven separats profundament per un nas inusualment angulós, compensant la severitat d'un rostre aristocràtic.

Prement suaument l'espatlla d’en Drake, en Calder va fer broma.

- Què estàs fent amb aquest vell brivall? No ets més que un nen.

- Té 17 anys -va dir secament l’Issori -. Ja és un home en el nostre món.

Alçant-se, en Calder va sospirar.

- Els contrabandistes no creuen en la infància, Fahs?

La resposta va ser inesperadament tallant.

- Un tendeix a créixer ràpidament en aquest costat de l'Imperi.

- Tot depèn de les decisions que prenguis. - Guinyant un ull, li va donar a Drake uns copets al cap -. Bona nit.

Va continuar el seu camí per la carretera de muntanya, retirant-se a través de les portes de l'assentament cap a les terres comunes.

Amb cautela, en Drake va xiuxiuejar:

- Parlant de contrabandistes. Coneixes un tal Marjan Saylor?

- Conec aquest nom -va respondre en Fahs -. No he vist en aquesta persona durant una dècada o més. El vaig conèixer a Aràpia quan en Toob i jo vam anar a cobrar un deute per un senyor del crim anomenat Saadoon-Kauldi.

- Saadoon-Kauldi -va riure en Drake amb escepticisme.

- Et sorprendria saber per qui vàrem arribar a treballar en aquell temps, el meu jove amic. En qualsevol cas, resulta que era en Marjan qui devia els diners. Com era amic seu, en Toob es va deixar enganyar per aquest ximple i el va convèncer per transportar una càrrega d'espècia a través del sector Elrood, el que ajudaria a pagar el deute i potser els hi proporcionés un benefici. - Arrufant els llavis, en Fahs va somriure amb el record -. Ho vam aconseguir. Vam aconseguir els diners per en Saadoon. Però el que vam obtenir com a benefici no va resultar suficient per arreglar ni una, molt menys les cinc, de les bretxes en el casc que vàrem patir. –L’issori sacsejà el cap amb cansament -. En Marjan estava boig. Però, qui estava més boig, en Toob o ell? Honestament no sabria dir-ho.

-En Toob el va esmentar a ell i alguna cosa sobre un carregament d'espècia de grans dimensions. Per això va insistir a venir a Redcap.

-És la malaltia. No et preocupis, Drake. En Saylor i en Toob eren amics, fa molt de temps. Van tenir una discussió fa gairebé 20 anys i no s’han parlat l'un a l'altre des de llavors. - Prenent a Drake per les espatlles, en Fahs va conduir a l'esgotat socorroà cap a la porta de la barraca -. Crec que et vindria bé un glop de la meva sopa, recepta de la meva vella mare -va dir rient entre dents -. El millor per a un dia fred i humit.

- Sona bé -va contestar en Drake, endormiscat. En silenci, van entrar a la cabana i van tancar la porta, posant el forrellat darrere d'ells.

Següent