6
L'almirall Ackbar no podia ser
present durant el desenvolupament de la sessió d'investigació secreta del
Consell de Govern de la Nova República. El calamarià esperava a l'avantsala amb
els ulls clavats en la gran porta de petriacer com si fos una muralla amb la
qual acabava de xocar i que el separava del final de la seva vida. Els seus
ulls contemplaven sense parpellejar les motllures i ornaments que l'Emperador
Palpatine havia dissenyat inspirant-se en antics jeroglífics Sith, i els anaven
trobant més i més inquietants a cada moment que passava.
L’Ackbar estava assegut al fred banc
de pedra sintètica, i només sentia el seu abatiment, la seva desesperació i el
pes del seu fracàs. Va recolzar el braç esquerre embenat a la falda, i va
sentir com el dolor pujava i baixava pel seu bíceps, estripant tota la zona on
unes agulles diminutes mantenien unides les vores de la ferida oberta en la
seva pell color salmó. L’Ackbar havia rebutjat el tractament estàndard d'un
androide metge o la curació en un tanc bacta programat per a la fisiologia calamariana.
Preferia permetre que el dolorós procés de la recuperació li servís com a
recordatori de tota la destrucció que havia causat al planeta Vòrtex.
Va inclinar de banda el seu enorme
cap i va escoltar el continu pujar i baixar de les veus que discutien a l'altre
costat de la porta tancada. Només podia distingir un murmuri format per
diverses veus barrejades, algunes estridents i altres plenes d'insistència. Va
baixar la mirada i va fer lliscar una mà sobre la blancor impol·luta del seu
uniforme d’almirall, com volent-se netejar una brutícia inexistent.
La resta de les seves ferides
semblaven insignificants comparades amb el dolor que solcava dins seu. L’Ackbar
seguia veient com l'estructura cristal·lina de la Catedral dels Vents es feia
miques al seu voltant, convertint-se en una allau de fragments i escampant una
tempesta de dagues de vidre que s'allunyaven veloçment en totes direccions.
Veia els cossos alats dels Vors caient allà on mirés, degollats per aquells
sabres de vidre esmolats com navalles. L’Ackbar havia aconseguit salvar la Leia
ejectant-la de la nau, però en aquells moments l'únic que desitjava era haver
tingut el valor suficient per desconnectar l'escut antiimpactes, perquè no
volia seguir vivint amb el pes d'un desastre semblant sobre la seva consciència.
Eren les seves mans les que havien estat pilotant la nau mortífera, no les d'un
altre. Era ell qui s'havia estavellat contra aquell monument inapreciable
conegut com la Catedral dels Vents, i no un altre.
Va alçar la mirada en sentir el so
d'unes petjades que venien cap a ell, i va veure a un altre calamarià que
s'aproximava amb pas vacil·lant pels passadissos de tons rosats. El nouvingut
va baixar el cap, però va fer girar els seus enormes ulls de peix cap amunt per
contemplar l'almirall.
-Terpfen... -va dir l’Ackbar. La
seva veu va sonar tan buida i àtona com si les paraules fossin còdols que
havien caigut sobre el lluent terra polit, però va intentar injectar una mica
d'entusiasme en el seu to -. Així que has vingut després de tot, eh?
-Jo mai seria capaç d'abandonar-lo,
almirall. Les dotacions calamarianes segueixen estant al seu costat fins i tot
després de...
L’Ackbar va assentir, coneixent molt
bé la incommovible lleialtat del seu cap de mecànics espacials. Igual que molts
nadius del seu món, en Terpfen va ser tret a la força del seu planeta aquàtic.
Havia estat segrestat per uns traficants d'esclaus imperials i obligat a
treballar en el disseny i posada a punt dels Destructors Estel·lars de
l'Imperi, que havia explotat al màxim les grans capacitats per a la construcció
de naus espacials per les quals eren famosos els calamarians. Però en Terpfen
havia intentat sabotejar-lo i havia estat torturat. La sessió de tortura havia
estat llarga i salvatge, i les cicatrius encara eren visibles en el seu cap.
El mateix Ackbar no havia tingut més
remei que servir a les ordres del Gran Moff Tarkin durant l'ocupació imperial
del seu planeta. Havia servit a Tarkin diversos anys fins que va aconseguir
escapar en produir-se un atac rebel.
- Has acabat la teva investigació?
-va preguntar l’Ackbar -. Has repassat tots els registres que no van quedar
destruïts en l'accident?
En Terpfen va tombar el cap i va
ajuntar les seves grans mans-aletes. La seva pell es va cobrir de taques
marrons, un senyal inconfusible de la vergonya i la incomoditat que estava
sentint en aquells moments.
-Ja he presentat el meu informe al
Consell de la Nova República -va respondre, i després va llançar una mirada a
la porta tancada de la sala -. Sospito que encara ho estan discutint.
L’Ackbar es va sentir com si
estigués en les aigües del seu planeta i hagués intentat passar nedant per sota
d'un iceberg.
- I què has descobert? -va preguntar
amb veu ferma i serena, intentant ressuscitar el poder del comandament.
-No he trobat cap indicació que es
produís cap error mecànic, almirall. He repassat les cintes una vegada i una
altra, i he simulat el curs de vol a través de les pautes dels vents de Vòrtex
gravades en els registres..., i sempre trobo la mateixa resposta. La seva nau
estava en perfecte estat.
En Terpfen va alçar la mirada cap a
l’almirall, i va tornar a decantar el cap. L’Ackbar es va adonar que dir-li
allò li era tan difícil com a ell sentir-ho.
-Jo mateix vaig inspeccionar la
vostra nau abans que partís cap a Vòrtex -va afegir el cap de mecànics -. No
vaig trobar cap indicació de problemes mecànics. Suposo que em podria haver
passat per alt alguna cosa, és clar...
L’Ackbar va moure el cap.
-No. Terpfen, això és impossible. Et
conec massa bé per poder creure que t'equivoquessis.
-Les dades de què disposo només em
permeten arribar a una conclusió, almirall... -va seguir dient en Terpfen en
veu baixa, i es va interrompre de sobte com si els seus llavis es neguessin a
articular l'inevitable.
L’Ackbar es va encarregar de fer-ho
per ell.
-va ser un error del pilot -va dir -. Jo vaig
causar la col·lisió. La culpa va ser meva, i ho he sabut tot el temps.
En Terpfen va romandre immòbil
davant seu amb el cap tan baix que només es podia veure la voluminosa cúpula en
forma de sac del seu crani.
-Tant de bo tingués alguna manera de
demostrar que es va deure a una altra causa, almirall.
L’Ackbar va estendre una mà-aleta i
la va posar sobre l'uniforme gris de tripulant que vestia en Terpfen.
-Sé que has fet tot el possible, i
ara et prego que em facis un favor més. Prepara un altre caça-B per al meu ús
personal, i aprovisiona’l per a un llarg viatge. Volaré sol.
-Potser hi ha algú a qui no li
agradi gaire que vostè torni a pilotar una nau, almirall -va dir en Terpfen -,
però no es preocupi. Trobaré alguna manera de resoldre aquest petit problema.
On anirà?
-A casa, però abans he d'ocupar-me
d'un assumpte que tinc pendent -va respondre l’Ackbar.
En Terpfen es va quadrar davant seu
i el va saludar.
-La seva nau l'estarà esperant,
senyor.
L’Ackbar va sentir que se li formava
un nus al pit mentre li tornava la salutació. Va anar cap a la porta de
petriacer tancada i va colpejar la superfície plena de talles i adorns exigint
que se li permetés entrar.
La gruixuda porta va girar sobre les
seves frontisses automatitzades amb un lleu grinyol. L’Ackbar va romandre
immòbil al llindar mentre els membres del Consell es tornaven a mirar-lo.
Els seients de pedra de flux havien
estat tallats i polits fins a fer-los brillar, inclòs el lloc buit en el qual
encara es podia veure el seu nom. L'atmosfera estava massa seca per les seves
fosses nasals, i a més es trobava impregnada pel desagradable olor de pols vell
típic d'un museu. L’Ackbar també va poder detectar l'olor acre i nerviós de la
suor humana barrejada amb el vapor lleument especiat procedent dels refrescs i
begudes calentes que havien escollit els membres del Consell.
L’obès senador Threkin Horm va moure
una mà grassoneta assenyalant l’Ackbar.
- Per què no el posem al capdavant
de l'equip de reparacions? -va preguntar -. Em sembla molt adequat.
-No crec que els Vors vulguin tornar
a veure’l al voltant del seu planeta -va dir el senador Bel-Iblis.
-Els Vors no ens han demanat cap
mena d'ajuda per dur a terme la reconstrucció -va dir la Leia Organa Solo -, però
això no significa que haguem d’oblidar que la Catedral ha quedat destruïda.
-Tenim sort que els Vors no siguin
tan emotius com altres races -va dir la Mon Mothma -. El que ha passat és una
terrible tragèdia, però no sembla probable que es converteixi en un incident
galàctic.
La Cap d'Estat es va agafar a la
vora de la taula. Després es va posar dreta i per fi va reconèixer la presència
de l’Ackbar. La seva pell estava molt pàl·lida i el seu rostre s’havia aprimat
de tal manera que els seus ulls semblaven haver-se enfonsat en les òrbites, i
tenia les galtes xuclades. Últimament havia estat absent de moltes reunions
importants, i l’Ackbar es va preguntar si la tragèdia ocorreguda a Vòrtex
hauria empitjorat el seu estat de salut.
-La sessió se celebra a porta
tancada, almirall -va dir la Mon Mothma -. Li trucarem després que hàgim acabat
amb la votació.
La seva veu va sonar seca i
trencadissa, sense que hi hagués en ella ni rastre d'aquella profunda compassió
que sempre havia impulsat la seva carrera en la política galàctica.
La ministra d'Estat Organa Solo el
va contemplar amb els seus ulls foscos. El seu rostre estava ple de simpatia
cap a ell, però l’Ackbar va desviar la mirada sentint una punxada d'ira i
incomoditat. Sabia que la Leia el defensaria amb totes les seves forces, i
també esperava obtenir el suport del general Rieekan i del general Dodonna:
però no tenia ni idea de quin seria el vot dels senadors Garm Bel-Iblis i
Threkin Horm, i tampoc sabia com votaria la Mon Mothma.
«Això no importa», va pensar. Anava
a eliminar la seva necessitat de prendre una decisió i la possibilitat d'haver
de suportar encara més humiliacions.
-Potser pugui fer que aquestes
deliberacions ens resultin una mica menys difícils a tots -va murmurar.
- Què vol dir, almirall? -va
preguntar la Mon Mothma.
La Cap de Govern el va contemplar
amb el nas arrufat. El seu rostre estava ple de profundes arrugues.
La Leia ho va comprendre tot d'una,
i es va mig incorporar al seu seient.
- No... !
L’Ackbar va moure la seva mà-aleta
esquerra en un gest que no admetia rèplica, i la Leia va tornar a seure de mala
gana.
La mà-aleta de l’Ackbar es va moure
sobre el costat esquerre del seu uniforme blanc, va lluitar amb el tancament
durant uns moments i va acabar separant la insígnia del seu rang d’almirall de
la tela.
-He causat un dolor i un patiment
enormes al poble de Vòrtex -va dir -. He col·locat a la Nova República en una
situació terriblement incòmoda, i m'he cobert de vergonya. En conseqüència,
presento la meva dimissió com a comandant de la Flota de la Nova República amb
efectivitat immediata. Lamento moltíssim les circumstàncies en què s'ha produït
la meva marxa, però em sento molt orgullós de tots els anys que he servit a
l'Aliança. Tant de bo pogués haver fet més per ella.
L’Ackbar va deixar la seva insígnia
sobre el prestatge d'alabastre que hi havia davant de la butaca buida del
Consell que en temps havia estat la seva.
Els altres membres del Consell el
van contemplar sumits en un silenci perplex, com un tribunal que hagués emmudit
de sobte. L’Ackbar va girar sobre si mateix abans que poguessin obrir la boca
per emetre els seus inevitables i probablement res sinceres objeccions i va
sortir de la sala. Caminava el més dret possible, però se sentia insignificant
i ple d'abatiment.
Va tornar a la seva cambra per
recollir els objectes personals que més apreciava abans de dirigir-se a
l'hangar, on pujaria a la nau que en Terpfen li havia promès. Tenia un lloc que
visitar, i després tornaria a Calamari, el seu món natal.
Si el general Obi-Wan Kenobi havia
pogut esfumar-se en la foscor d’un planeta desert com Tatooine, Ackbar podia
imitar-lo i passar la resta de la seva vida en els exuberants boscos d'arbres
marins que s'alçaven sota les aigües.
En Terpfen s'estava allunyant de
Coruscant a tota velocitat amb el pretext d'esbrinar com responia un caça-B
sota condicions de tensió extrema. Els mecànics calamarians li van desitjar
sort abans de la seva partida, suposant que la seva autèntica intenció era
seguir esforçant-se desesperadament per netejar la reputació de l'almirall
Ackbar.
Però en Terpfen va introduir una
nova sèrie de coordenades a l'ordinador de navegació abans de donar el salt a
l’hiperespai.
El caça-B va tremolar sota l'empenta
irresistible dels motors hiperespacials. Els traços estel·lars van aparèixer al
seu voltant, i la nau va ser transportada bruscament al frenètic i
incomprensible remolí de l’hiperespai. En Terpfen va reaccionar automàticament
lliscant la membrana nictitant sobre els seus ulls vidriosos.
Després va sentir com tot el seu cos
era recorregut per violents estremiments mentre s'esforçava per resistir la
crida, però a aquestes altures i després de tants anys ja sabia que no podia
fer res per combatre-la. Els malsons que udolaven dins del seu crani mai li
permetien oblidar la terrible prova que havia patit durant aquells dies de
condicionament infernal a Càrida, el planeta d'ensinistrament militar de
l'Imperi.
Les cicatrius que cobrien el seu
malmès cap no eren el resultat de la tortura, sinó d'un procés de vivisecció
imperial en el que els metges havien obert el seu crani i havien extret algunes
porcions del seu cervell. Els segments que havien estat eliminats eren els que
controlaven la lleialtat d'un calamarià, la seva capacitat volitiva i la seva
resistència a les ordres especials. Els cruels xenocirurgians havien substituït
les àrees del cervell d’en Terpfen extretes amb circuits orgànics cultivats
mitjançant un procés especial que imitaven a la perfecció la mida, la forma i
la composició del teixit que havien tret.
Els circuits orgànics estaven
protegits per un camuflatge perfecte i no podien ser detectats ni per l'examen
mèdic més minuciós, però convertien en Terpfen en un cíborg impotent, un espia
i sabotejador perfecte que era totalment incapaç de pensar per si mateix quan
els imperials volien que seva ment albergués únicament els pensaments que més
els convenien. Els circuits li deixaven la capacitat mental suficient per
interpretar el seu paper i perquè pogués inventar alguna excusa cada vegada que
els imperials li cridaven a la seva presència.
En Terpfen va donar un cop d'ull al
cronòmetre després d'haver pilotat la seva nau durant diverses unitats de temps
estàndard. Després va tirar de les palanques que desconnectaven els motors
hiperespacials just en el moment indicat, i va connectar els propulsors
subllumínics.
La seva nau es trobava en les
proximitats del Corrent del Cron, un vel tan delicat que semblava fet de puntes
i que estava format per les restes gasoses d'una supernova múltiple, quatre
estrelles que havien fet erupció simultàniament feia uns quatre mil·lennis. Les
filagarses de gasos guspirejaven amb centelleigs rosats, verds i d'un blanc
encegador. Els raigs X residuals i les radiacions gamma procedents de la vella
supernova produïen una estàtica contínua que saturava el seu sistema de
comunicacions, però que també ocultaria aquella reunió als ulls de qualsevol
que pogués estar a prop.
La massa fosca d'una nau caridana ja
l’estava esperant. La capa de camuflatge que cobria el seu casc feia que la nau
caridana semblés un insecte negre com l'atzabeja que hagués engolit la claredat
de les estrelles, deixant únicament una silueta de contorns irregulars
retallada en el panorama espacial. Les protuberàncies dels canons
desintegradors i els conjunts d'antenes sensores brollaven del nucli com altres
tantes espines.
Un raig d'estàtica va sorgir del
sistema de comunicacions d’en Terpfen, i un instant després el feix concentrat
de l’holotransmisió enviada per l'ambaixador Furgan es va materialitzar a
l'interior de la cabina del caça-B.
-Bé, el meu petit peix... -va dir en
Furgan. Les seves enormes celles semblaven plomes negres que sorgien del seu
front i s'enroscaven cap amunt -. Quin és el teu informe? Explica'ns per què
les teves dues víctimes no van morir en aquesta col·lisió que vas preparar amb
tanta meticulositat.
En Terpfen va intentar impedir que
les paraules sorgissin de la seva boca, però els circuits orgànics van entrar
en acció i van proporcionar tota la resposta que necessitava sentir
l'ambaixador imperial.
-Vaig sabotejar la nau personal de l’Ackbar, i
això hauria hagut de significar la mort per als dos passatgers... però vaig
subestimar l'habilitat com a pilot de l’Ackbar.
En Furgan va arrufar les celles.
-Així que la missió ha estat un
fracàs -va dir.
-Al contrari -va replicar en Terpfen
-. Crec que ha tingut un èxit encara més gran del que es podia esperar en un
principi... Aquesta cadena d'esdeveniments ha afectat molt més a la Nova
República del que l'hauria afectat un simple accident que hagués acabat amb la
Ministra d'Estat i l'almirall. El comandant de la seva flota es considera tan
deshonrat que acaba de presentar la seva dimissió, i el Consell de Govern no té
cap substitut.
En Furgan va reflexionar durant uns
moments, i després va assentir mentre un somriure s'anava estenent lentament
pels seus foscos i gruixuts llavis. L'ambaixador va canviar de tema.
- Has fet alguna classe de
progressos pel que fa a esbrinar el parador del tercer nadó Jedi?
En Terpfen havia passat quatre
setmanes d'aquella tortura que va ser el seu condicionament amb el cap
totalment envoltat per un casc de plastiacer que li impedia veure res, i que
emetia terribles punxades de dolor a intervals totalment imprevisibles. No
podia parlar, beure ni menjar, i era alimentat mitjançant suplements nutritius
administrats per via intravenosa. Ja feia molt de temps d'allò, però en aquells
moments en Terpfen es trobava atrapat a la cabina del seu caça-B, i de sobte va
tornar a sentir-se engolit per aquell pou negre.
-Ja l'hi he explicat anteriorment,
ambaixador -va dir amb veu àtona i ferma -. L’Ànakin Solo es troba en un
planeta secret, la localització només és coneguda per molt pocs, l'almirall
Ackbar i el Mestre Jedi Luke Skywalker entre ells. Crec altament improbable que
l’Ackbar la reveli durant el curs d'una conversa.
En Furgan semblava haver mossegat
alguna cosa terriblement agre i estar desitjant escopir-la.
- I de què ens serveixes llavors?
-va preguntar.
En Terpfen no s'hauria ofès ni fins
i tot suposant que els circuits orgànics li ho haguessin permès.
-He posat en marxa un altre pla que
potser pugui proporcionar la informació que desitja.
En Terpfen havia dut a terme aquesta
tasca amb parts de la seva ment que no controlava. Després les seves
mans-aletes s'havien mogut com si tinguessin voluntat pròpia, completant allò
contra el que la resta de la seva ment volia llançar xiscles de desesperació.
-Més et val que doni resultat -va
dir en Furgan -. Ah, una última pregunta... M'he adonat que la Mon Mothma porta
diverses setmanes evitant aparèixer en públic. No ha assistit a moltes reunions
de gran importància, i s'ha limitat a enviar representants. Com va la salut de
la nostra estimada Mothma?
En Furgan va començar a riure
suaument.
-No gaire bé -va replicar en Terpfen,
maleint-se a si mateix.
Les riallades d’en Furgan es van
esfumar de sobte, i els ulls de l'holograma es van clavar en els grans discos
aquosos d’en Terpfen.
-Torna a Coruscant abans que
s'adonin de la teva absència, el meu petit peix. No volem perdre’t quan encara queda
tanta feina per fer.
En Furgan va tallar la transmissió.
Un instant després la nau negra que semblava un insecte va virar, es va
introduir en un plec de l'espai amb una espurna blanca blavosa dels seus motors
hiperespacials i va desaparèixer.
En Terpfen es va trobar sol en la
foscor amb la mirada fixa en el tall lluent que era el Corrent del Cron,
envoltat pels murs en què encara ressonaven els ecos de la seva traïció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada