15
La Leia romania
immòbil davant de la finestra d'observació de l'estació orbital, i estava
pensant que les drassanes calamarianes semblaven encara més impressionants del
que li havia induït a esperar la reputació de la que gaudien.
Les factories i
estructures utilitzades per a la construcció de naus espacials flotaven molt
per sobre del planeta clapejat de taques blaves. Les plataformes
d'aprovisionament es desplegaven en tres dimensions, puntuades per llums
vermelles, verdes i grogues, el continu parpellejar indicava la situació de les
pistes de descens i dels hangars d'atracada. Petites grues proveïdes
d'impulsors empenyien enormes monticles de plastiacer que havien estat extrets
de les trameses de ferralla i runa transorbitals procedents de l'única lluna
del planeta. Després, les gegantines masses de matèries primeres serien
refinades i processades fins a acabar convertint-se en els famosos creuers
estel·lars de Mon Calamari. Mòduls de construcció, la forma era molt semblant a
un cranc, voleiaven al voltant d'un tremend hangar d'atracada espacial, un
eixam d'insectes diminuts retallats contra la silueta colossal d'un creuer
estel·lar que estava a mig construir.
-Disculpi’m,
ministra Organa Solo...
La Leia es va girar
per veure una calamariana no molt alta vestida amb la túnica blau clar del cos
d'ambaixadors. Els mascles de la raça tenien caps bulbosos i plens de
protuberàncies, però la constitució de les femelles era més delicada i el salmó
clar de la seva pell estava esquitxat de taques color verd oliva.
-Em dic Cilghal -va
dir l'ambaixadora.
La calamariana va
alçar les seves dues mans-aleta, i la Leia es va fixar que el teixit que unia
els seus dits de forma espatulada semblava una mica més translúcid que el de
les membranes de l’Ackbar.
La Leia va aixecar
una mà responent a la seva salutació.
-Gràcies per
haver-me rebut, ambaixadora -va dir -. Agraeixo la seva ajuda.
Les taquetes de la
pell de la Cilghal es van enfosquir una mica en una reacció que la Leia va
reconèixer com a bon humor o diversió.
-Vostès els humans
han cridat a Mon Calamari «l'ànima de la Rebel·lió» -va dir -. Com podem
rebutjar qualsevol petició d'ajuda després d'haver rebut aquest elogi?
L'ambaixadora va fer
un pas cap endavant i va moure una mà assenyalant l'enrenou incessant del
complex de molls d'atracament i zones de construcció espacial.
-Veig que ha estat
observant els nostres treballs en el Marea
Estel·lar -va dir -. Aquesta nau serà la primera addició que fem a la flota
de la Nova República en molts mesos. Fins ara hem estat consagrant la major
part dels nostres recursos a recuperar-nos de l'atac dels devastadors de Mons
l'Emperador que va tenir lloc l'any passat.
La Leia va assentir,
i va tornar a contemplar la silueta d'aspecte gairebé orgànic del creuer
calamarià a mig construir, l'equivalent de la Nova República al Destructor
Estel·lar imperial. L'estructura ovoïdal del navili de combat ja comptava amb
les protuberàncies dels emplaçaments per a les bateries turbolàser i els
generadors de camp, i també es podien veure els espiells i les inflors de les
cabines i les sales de reunió, que semblaven haver estat repartits al atzar per
sobre del casc. Cada creuer estel·lar era únic: sempre es partia del mateix
disseny bàsic, però aquest era alterat en cada cas pels calamarians per
satisfer criteris individuals que la Leia no entenia del tot.
-Les unitats
impulsores estan instal·lades i connectades -va seguir dient la Cilghal -, i el
casc ja gairebé ha estat acabat. Ahir mateix vam provar els motors subllumínics
fent que remolquessin tot el complex del moll espacial durant una òrbita
sencera al voltant del planeta. Encara caldran dos mesos més de treball per
completar les mampares interiors, les sales i els allotjaments de la
tripulació.
La Leia va apartar
els ulls de tota aquella activitat, va mirar a l'ambaixadora i va tornar a
assentir.
-Els recursos i la
dedicació dels calamarians em deixen tan sorpresa com sempre -va dir -. La seva
subjugació per l'Imperi i els atacs que van patir van ser terribles, però han
aportat tant a la Nova República tot i això... Amb prou feines m'atreveixo a
demanar-los més ajuda, però necessito parlar amb l'almirall Ackbar el més aviat
possible.
La Cilghal va
allisar els plecs de la seva túnica blava.
-Hem respectat la
petició de soledat formulada per l’Ackbar i la seva necessitat de passar per un
període de contemplació després de la tragèdia ocorreguda a Vòrtex -va dir -,
però el nostre poble segueix sentint-se orgullós d'ell, i té tot el nostre
suport. Per presentar noves acusacions contra ell...
- No, no! -Es va
apressar a exclamar la Leia -. Sóc una de les seves més convençudes defensores,
però les circumstàncies han canviat des que es va exiliar aquí. –La Leia va
empassar saliva i va decidir que aconseguiria arribar més lluny si confiava en la
Cilghal -. He vingut per suplicar-li que torni.
El to verd olivaci
de la pell de la Cilghal es va tornar una mica més fosc, i l'ambaixadora es va
moure amb tal rapidesa que va semblar lliscar sobre el terra de l'estació
orbital.
-Aleshores, una
llançadora està preparada per dur-la al nostre món -va dir.
La Leia es va agafar
als braços de l’espaiós i còmode seient de passatgers mentre la Cilghal
maniobrava la llançadora ovoïdal a través de les cortines de pluja que
repicaven sobre el casc i les masses grisenques dels núvols de tempesta.
La fosca superfície
dels profunds oceans de Calamari estava tatxonada d’onetes blanques. La Cilghal
va fer baixar una mica més la llançadora sense que semblessin preocupar-li gens
ni mica els vendavals de les tempestes. L'ambaixadora mantenia les seves grans
mans-aleta sobre els controls mentre s'inclinava sobre dels panells visors. Els
sensors d'alta resolució havien estat específicament dissenyats per als ulls
enormes i molt separats dels calamarians, i els controls de grans dimensions i
que no tenien angles tallants també estaven adaptats a la manipulació pels dits
del poble aquàtic.
La Cilghal va seguir
maniobrant la llançadora amb tanta facilitat com si aquesta fos un esvelt peix
que llisqués a través de les aigües. La nau va traçar una corba allunyant-se
d'un grup de petites illes pantanoses, uns quants puntets de terra habitable on
la raça amfíbia dels calamarians havia establert la seva civilització per
primera vegada. Filets d'aigua de pluja van començar a baixar ràpidament per la
finestreta lateral de la Leia quan la Cilghal va fer virar la llançadora
deixant encarat al vent aquell costat de la nau.
L'ambaixadora
calamariana va moure una de les bulboses palanques de control i va parlar per
un micròfon invisible.
-Ciutat de l'Escuma
Rodamón, aquí llançadora SQ/1 -va dir -. Els prego que em proporcionin un
vector d'aproximació i les últimes dades climatològiques.
La veu de la Cilghal
era ferma i segura de si mateixa, però l'ambaixadora va parlar en un to tan
suau com si no hagués tingut necessitat de cridar en cap moment de la seva
vida.
La veu gutural d'un
calamarià va brollar de la reixeta del comunicador uns instants després.
-Estem transmetent
el seu vector d'aproximació, ambaixadora Cilghal. En el moment actual tenim
vents que s'estan intensificant, però que estan molt lluny de les pautes
màximes habituals de l'estació. No esperem tenir dificultats, però anem a
emetre un comunicat desaconsellant els viatges per la superfície durant aquesta
tarda.
-Rebut -va dir la
Cilghal -. Planegem fer la resta del trajecte per via subaquàtica. Gràcies. -va
tallar la comunicació i es va girar cap a la Leia -. No es preocupi, ministra.
Puc copsar la seva inquietud, però li asseguro que no existeix ni el més mínim
motiu de preocupació.
La Leia es va
aixecar en el seu seient, i va tractar vanament de dominar el nerviosisme que
l'estava envaint fins que va aconseguir identificar el seu origen.
-No dubto de la seva
paraula, ambaixadora -va dir -. És només que... Bé, l'última vegada que vaig
volar a través d'una tempesta va ser a Vòrtex.
La Cilghal va
assentir ombrívolament.
-Ho comprenc. –La Leia
va captar la sinceritat de la Cilghal, i es va adonar que el seu rostre de peix
havia adquirit una expressió de profunda simpatia -. Descendirem aquí a uns
minuts.
La Leia va veure com
s'aproximaven a una illa metàl·lica que va anar cobrant nitidesa i fent-se més
clarament visible entre la boirina i els dolls d'escuma a cada moment que
passava. La Ciutat de l'Escuma Rodamón sorgia de les ones formant un hemisferi
ple de protuberàncies, tot i això tenia una aparença general tan curiosament
llisa i lluent com si fos un escull de coral orgànic. Un bosc de talaies
reforçades i antenes de comunicacions brollava de la part superior de la
ciutat, però la resta de la metròpoli a la deriva mostrava el mateix tipus
d’angles rebaixats i promontoris polits que distingia als creuers estel·lars de
Mon Calamari.
Els llums dels
milers de finestres situades per sobre de la superfície llançaven joies de llum
visibles fins i tot a través de les cortines de pluja que no paraven de caure
del cel. La Leia sabia que totes les ciutats flotants tenien moltes torres
submarines i enormes complexos que anaven baixant per sota de la cúpula
hemisfèrica, creant una mena d'imatge reflectida de l'horitzó urbà de Coruscant.
Els gratacels invertits de les unitats d'allotjament i les estacions
processadores d'aigua allotjades sota l'hemisferi feien que la ciutat semblés
una medusa mecànica.
Les illes pantanoses
de Mon Calamari tot just tenien matèries primeres, de manera que els calamarians
no havien estat capaços de crear una civilització fins que van unir les seves
forces a les d'una altra espècie intel·ligent que vivia a les profunditats dels
oceans. Els quarrens, una raça humanoide amb el cap en forma de casc i un
rostre que semblava un grapat de tentacles brollant sota uns ulls molt junts,
havien trobat jaciments de minerals metàl·lics en l'escorça de l'oceà. Els
quarrens van començar a col·laborar amb els calamarians i van construir
dotzenes de ciutats flotants. Els quarrens també podien respirar aire, però van
preferir romandre en les profunditats marines mentre els calamarians
dissenyaven naus espacials per poder explorar les «illes resplendents de
l'espai».
La Cilghal es va
anar aproximant a l'hemisferi esquitxat de protuberàncies de la Ciutat de
l'Escuma Rodamón i va traçar un cercle cap a aquella part del perímetre en què
la massa de la metròpoli protegiria la seva llançadora de l'assot dels vents. Les
onades s'estavellaven contra les plaques gris fosc del casc exterior de la ciutat,
creant arcs de gotetes que pujaven centellejant com grapats de diamants abans
de tornar a caure a l'oceà.
-Obrin les comportes
d'onatge -va dir la Cilghal pel micròfon.
Després va dirigir
la llançadora cap a una filera de potents llums que van guiar la nau durant la
maniobra d'entrada. Unes gruixudes portes es van obrir davant la proa de la
llançadora, movent-se en diagonal per fer una mena de boca torta abans que la
Leia hagués pogut detectar les juntures.
La Cilghal va ficar
la nau per un túnel de parets llises banyades per la resplendor verda de les
tires d'il·luminació sense reduir la velocitat. Les portes es van tancar
darrere de la llançadora, tornant a protegir la metròpolis contra les
envestides de la tempesta.
La Leia tenia la
sensació de ser arrossegada per un corrent invisible mentre l'ambaixadora
avançava amb una gràcia líquida, movent-se en un progrés tranquil com
incontenible per les seccions submarines de la ciutat flotant. La Cilghal havia
imposat des del principi un pas ràpid i sense interrupcions que ajudava a la
Leia a donar-se pressa sense arribar a alarmar-se. Allò no era una simple
missió diplomàtica.
Mentre travessava
les corbes plenes de colorit dels nivells superiors Leia es va acordar de les
càmeres que es retorçaven en l'interior d'una vànova gegant. No va veure cap
angle, només vores arrodonides i adorns minuciosament polits de coral i
mareperla. L'atmosfera feia olor de sal fins i tot dins del recinte protegit de
la ciutat, però la feble olor de mar li resultava desagradable.
- Sap on és l’Ackbar?
-va preguntar per fi.
-No exactament -va
dir l'ambaixadora -. Respectem el seu dret a la intimitat i el seguim. –La Cilghal
va fregar l'espatlla de la Leia amb la seva gran ma-aleta -. Però no es
preocupi... Els calamarians posseeixen fonts d'informació, l'existència de les
quals mai va arribar a ser sospitada per l'Imperi. Vam aconseguir mantenir
intacte el nostre coneixement col·lectiu fins i tot durant l'ocupació, i li
asseguro que trobarem a l’Ackbar.
La Leia va seguir a la
Cilghal l'interior d'un turboascensor que es va precipitar cap a les
profunditats dels nivells submarins de la ciutat flotant. Quan van sortir
d'ell, la Leia va veure que l'aparença general dels passadissos havia canviat.
La il·luminació era més tènue i estava impregnada de matisos iridescents
blavosos que feien pensar en la claredat d'una immensa gemma reflectida a
través d'algunes làmpades facetades i les gruixudes finestres de transpariacer
que permetien contemplar els abismes oceànics.
La Leia va poder
veure siluetes que nedaven per entre l'embolic de xarxes i cables d'atracada,
gàbies satèl·lit i petits vehicles submergibles que anaven i venien al voltant
de les torres invertides de la ciutat. L'atmosfera s'havia tornat més humida i
impregnada d'olors. Els habitants d'aquells nivells eren gairebé tots quarrens,
i semblaven estar tan absorts en els seus assumptes que no van prestar cap
atenció a la presència de les dues visitants.
Els quarrens i els
calamarians s'havien aliat per construir la seva civilització, però la Leia
sabia que tot i així la col·laboració entre les dues comunitats no estava
exempta de petites friccions. Els calamarians insistien el fer realitat els
seus somnis d'arribar a les estrelles, mentre que els quarrens desitjaven
tornar als oceans. Alguns rumors suggerien que els quarrens havien traït el seu
planeta a l'Imperi, però el que resultava innegable era que durant l'ocupació
imperial havien estat tractats amb tanta duresa com els calamarians.
La Cilghal es va
aturar i va parlar amb un quarren que estava atenent un lloc de control de
vàlvules. El quarren va alçar la mirada davant la interrupció i els seus ulls
foscos es van posar primer en la Leia i després en la Cilghal. L'ambaixadora
calamariana va parlar en un llenguatge estrident que semblava una successió de
bombolleigs, i el quarren va respondre secament d'una manera molt similar.
Després va assenyalar una empinada rampa en forma de cargol que baixava fins al
nivell inferior i que començava a la seva esquerra.
La Cilghal li va
donar les gràcies amb un assentiment de cap sense semblar molesta per la
brusquedat del quarren, i va portar a la Leia cap a la rampa. Van sortir a una
gran esplanada plena d'equip, i la Leia es va trobar el un hangar obert que
havia estat pressuritzat per permetre un accés fàcil i ràpid a les aigües.
Cinc calamarians
estaven treballant el un petit submergible suspès d'un raig tractor, movent-se
a l'uníson per descarregar caixes gotejants d'un celler de càrrega. Quarrens
vestits amb vestits negres que semblaven estar coberts de diminutes escates
lluents travessaven camps d'accés per a capbussar-se en les profunditats de
l'oceà. Les parets de l'hangar brillaven cada vegada que febles raigs de tènue
claredat pujaven i baixaven per les superfícies polides, creant un ambient
general de verds i blaus foscos que resultava gairebé hipnòtic.
La Cilghal va anar
cap a una filera de petits compartiments de porcellana i en va obrir un. Dos
treballadors quarrens van anar ràpidament cap a ella abans que pogués ficar les
mans-aletes dins, parlant de pressa el seu llenguatge de bombolleigs en un to
bastant sec. La Leia va captar un nou olor acre que brollava dels seus cossos.
La Cilghal es va
inclinar demanant-los disculpes, i després va anar a una altra filera de
compartiments que va examinar amb més cautela abans d'obrir-los. La Leia la va
seguir intentant passar el més desapercebuda possible. Ja s'havia adonat que en
tota la gran estada no havia més que nadius. Els quarrens la miraven fixament,
encara que els calamarians no semblaven prestar cap atenció.
La Cilghal va treure
un parell dels vestits d'aparença mullada i esmunyedissa que portaven els
quarrens a l'oceà i va lliurar-ne un a la Leia. La Leia va lliscar els seus
dits sobre la tela. Semblava estar viva, i la hi notava enganxosa i relliscosa
a la vegada. El diminut entramat gairebé invisible de fibres s'expandia i es
contreia com si estigués buscant la forma més adequada a la criatura que es
disposava a utilitzar-lo.
La Cilghal li va
assenyalar una porta de la mida de la d'un armari.
-Em temo que els
compartiments que fem servir per canviar-nos no són molt espaiosos -va dir.
La Leia va entrar i
va activar el bloqueig de la porta darrere d'ella mentre la llum blava verdosa
s'intensificava dins del petit recinte. Es va despullar i es va posar el vestit
negre, sentint un pessigolleig a la pell quan la tela es va alterar i es va
ajustar a ella intentant adaptar-se el millor possible als contorns del seu cos.
Quan la sensació que alguna cosa s'estava arrossegant sobre la seva pell es va
esfumar, la Leia va descobrir que el vestit negre era la peça més còmoda que
havia portat en tota la seva vida: abrigava però era fresca, aconseguia
aïllar-la de l'exterior encara que tot just no pesava res, i produïa una
agradable sensació de gruix sense destorbar els moviments gens ni mica.
La Leia va sortir
del compartiment i va veure que la Cilghal estava esperant-la al costat de la
porta amb el vestit submarí ja posat. La Cilghal va col·locar un propulsor
aquàtic sobre les espatlles de la Leia sense dir una paraula, i després va
recollir la seva llarga cabellera en una ret improvisada.
-Suposo que aquí no
tenen gaire necessitat de rets per als cabells, oi? -va dir la Leia mentre
contemplava la llisa cúpula salmó i verd oliva que era el cap de la Cilghal i
els cranis totalment nus dels quarrens.
La Cilghal va emetre
un so que la Leia va sospitar podia ser una riallada i la va portar fins a un
dels camps d'accés. La Cilghal va submergir les seves grans mans-aleta en una
urna de bombolles que hi havia al costat d'un orifici rodó on es veia la feble
iridescència estàtica de l'energia que mantenia a ratlla a l'oceà de Calamari,
va treure d'ella una làmina translúcida que es doblegava i corbava entre els
seus dits i la va alçar davant el seu rostre. L'aigua va degotar de la
superfície de l'objecte, xiuxiuejant amb un bull de bombolles diminutes.
-De vegades els
humans la troben una mica desagradable -va dir la Cilghal -. Li demano
disculpes.
Després va col·locar
la massa gelatinosa sobre la boca i el nas de la Leia sense més advertiment
previ a part de les seves paraules. La membrana estava freda i mullada, i es va
pegar a les seves galtes i la seva pell. La Leia es va encarcarar i va tractar
de treure-se-la sentint-se bastant alarmada, però aquella estranya gelatina ja
havia quedat fermament adherida a la seva cara.
-Relaxeu-vos i podrà
respirar -va dir la Cilghal -. El simbiont actua com a filtre extractor de
l'oxigen que hi ha a l'aigua del mar, i pot seguir fent-ho durant setmanes.
La Leia estava
començant a necessitar desesperadament una mica d'aire. Va fer una profunda
inspiració i va descobrir que podia inhalar un aire molt net que feia olor
d’ozó. L'oxigen pur va omplir els seus pulmons, i quan va deixar escapar l'alè
lentament va veure que les bombolles travessaven la membrana del simbiont sense
cap dificultat.
La Cilghal va
aplicar un segon simbiont al seu rostre angulós i després va incrustar un
diminut micròfon a la tova gelatina abans de col·locar-se un receptor dins de
l'orella.
A continuació va
lliurar a la Leia altre parell d'aquells diminuts artefactes de comunicació. El
micròfon va entrar a la membrana gelatinosa com si anés a travessar-la, però el
simbiont de seguida es va tancar al seu voltant deixant-lo fermament subjecte.
La Leia es va posar la unitat receptora dins de l'orella i de seguida va sentir
amb tota nitidesa la veu de la Cilghal.
-Ha de procurar
articular amb molta claredat les paraules, però el sistema proporciona una
comunicació molt satisfactòria -va dir la Cilghal.
La Cilghal la va
agafar del braç. La Leia va poder sentir el contacte dels dits de
l'ambaixadora, i la sorprenent reixeta del vestit li va transmetre tots els
detalls tàctils del frec de les seves mans palmades. Van travessar el camp de
contenció juntes i es van capbussar en les profunditats dels oceans de
Calamari.
Mentre solcaven
veloçment les aigües Leia va sentir corrents càlids en el seu front i al
voltant dels seus ulls. El simbiont li proporcionava un subministrament d'aire
continu i regular, i l'estranya tela d'aquell vestit submarí la mantenia
calenta, seca i molt còmoda. Alguns flocs de la seva cabellera havien escapat
de la ret improvisada, i ballaven lentament al voltant del seu cap mentre
avançava per les profunditats.
La resplendent
metròpolis invertida de la Ciutat de l'Escuma Rodamón surava darrere d'elles
com una gegantina criatura subaquàtica amb milers de siluetes diminutes
agitant-se al seu voltant. La Leia va abaixar la mirada cap al llit marí i va
poder veure resplendors ataronjades i petites ciutats cobertes amb cúpules que
indicaven els llocs on els quarrens estaven portant a terme els seus treballs
d'extracció minera de l'escorça oceànica. La llum es tornava una mica lletosa
per sobre del seu cap en filtrar-se a través de les onades que eren agitades
incessantment per les tempestes.
La Leia es mantenia
el més a prop possible de la Cilghal mentre els seus propulsors les feien
avançar deixant un raig de bombolles a la seva esquena. La Cilghal va acabar
movent una mà per assenyalar una esquerda que s'obria en l'escorça oceànica i
que estava envoltada per massissos de corall i les tiges vermelles i marrons
d'algues marines que ondaven lentament d'un costat a un altre.
-Anem al banc de
coneixements calamarià -li va explicar la veu de la Cilghal pel diminut
receptor.
Van seguir avançant
en ziga-zaga en el laberint de protuberàncies rocoses recobertes per les lentes
escultures dels corals i els circells fins com cabells de les plantes de les
profunditats. La velocitat amb què es movia l'aigua es va incrementar a mesura
que els murs de roca anaven canalitzant els petits corrents. Bancs de peixos
multicolors anaven i venien per sobre dels seus caps i al seu voltant, i
servien d'aliment a peixos de major grandària que es llançaven sobre ells,
engolien la seva presa i tornaven ràpidament per seguir alimentant-se.
La Leia va mirar cap
endavant i va veure un gran llit de petxines, enormes mol·luscs de closques
molt llisos i d'aparença gairebé lluent que tindrien un metre de diàmetre
cadascun. Les closques semblaven emanar una feble resplendor iridescent.
La Cilghal va
desconnectar el seu propulsor de sobte i la Leia la va deixar enrere, passant
al costat d'ella a la velocitat d'un coet abans que aconseguís apagar les seves
toveres. La Cilghal va començar a moure els seus grans peus per impulsar-se cap
al fons amb suaus moviments lliscants.
La Leia va intentar
no quedar molt enrere mentre s'anaven aproximant als enormes mol·luscs. La Cilghal
va seguir movent lentament els peus per mantenir la seva posició contra el
corrent i va estendre els braços als costats mentre s'inclinava sobre el més
gran de les closques que formaven la primera filera del llit de mol·luscs.
Després va començar a cantussejar, produint un so molt estrany que va semblar
crear una vibració en les aigües a la vegada que sorgia del circuit receptor
introduït en l'orella de la Leia.
-Tenim preguntes -va
dir la Cilghal dirigint-se a les petxines gegants -. Sol·licitem accés al
coneixement que ha estat emmagatzemat aquí, a la gran acumulació de memòries.
Hem de saber si teniu les respostes que estem buscant.
La valva superior de
l'enorme mol·lusc es va obrir amb un lleu cruixit. L'esquerda gairebé
imperceptible que hi havia entre les dues meitats de la closca es va anar fent
més i més gran i de sobte un raig de llum daurada va brollar d'ella, com si el
tresor de la claredat solar hagués estat capturat i mantingut presoner dins
d'aquelles gruixudes valves impenetrables.
La Leia estava tan
sorpresa que no va poder dir res. Les dues valves seguien separant-se cada
vegada més, i per fi va poder distingir la tova massa carnosa que contenien. La
Leia va veure que les protuberàncies i circumvolucions formaven alguna cosa més
que el cos d'un mol·lusc, i va comprendre que estava contemplant els contorns
d'un cervell enorme que bategava sense parar i del qual emanava una potent
claredat groga.
Les orelles de la
Leia van captar un lent tamborineig transmès per l'aigua, i la Cilghal es va
tornar cap a ella.
-Respondran -va dir.
La Leia va veure com
filera rere filera de mol·luscs anaven obrint les seves closques, vessant raigs
d'una càlida claredat en l'estreta canyada subaquàtica i revelant les enormes
masses plenes de solcs i profundes arrugues d'altres cervells colossals.
-Mai es mouen -va dir
la Cilghal -. Esperen i escolten. Estan al corrent de tot el que passa en
aquest planeta... i mai obliden res.
La Cilghal va
iniciar una llarga comunió ritual amb el banc de coneixements dels mol·luscs en
un llenguatge lent i hipnòtic. La Leia va seguir surant al costat d'ella i la
va observar, perplexa i una mica inquieta.
La Cilghal va acabar
retrocedint, movent les seves mans-aleta cap endavant i cap enrere mentre
s'allunyava lentament del banc. Els mol·luscs van tancar les seves petxines i
ocultar la llum daurada que havia dissipat les ombres del congost subaquàtic.
La sobtada foscor
que havia tornat a apoderar-se de les profunditats va fer que la Leia a penes
pogués veure res, però les paraules de l'ambaixadora li van arribar amb tota
nitidesa a través del receptor de la seva orella.
-M'han dit on podem
trobar-lo.
La Leia no havia
detectat cap emoció en la veu ferma i serena de la Cilghal, però va sentir que
una fiblada d'excitació recorria tot el seu cos.
Es van donar la
volta per començar a pujar, i la Leia va tornar la mirada cap a la vora de la
canyada..., i es va quedar paralitzada de veure una silueta tan esvelta i letal
com una nau d'atac imperial suspesa damunt d'ella. Era una gegantina criatura
viva amb un cos molt llarg en forma de bala, aletes amb protuberàncies
espinoses i una boca plena d'ullals. A cada costat de la boca brollava un manat
de tentacles que es movien lentament, i cada tentacle acabava en un parell de
pinces on les vores interiors estaven tan esmolades com navalles d'afaitar.
La Leia va començar
a nedar frenèticament cap enrere, però la Cilghal la va agafar per l'espatlla i
va tirar d'ella fent-la baixar.
-Un krakana -va dir.
El monstre va
semblar percebre les bombolles provocades per l'agitació de la Leia. El panteix
de terror que va escapar dels llavis de la Leia va fer que el simbiont emetés
un raig de bombolles, però la Cilghal seguia subjectant-la amb fermesa impedint-la
moure’s.
- Ens atacarà? -va
murmurar la Leia pel micròfon.
-Ho farà si ens
detecta -va respondre la Cilghal -. El krakana és capaç de menjar qualsevol
cosa.
- Llavors què... ?
-va començar a dir la Leia.
-No ens trobarà.
La Cilghal semblava
excessivament tranquil·la. Els peixos s'allunyaven frenèticament de la silueta
en forma de torpede del depredador, però la Cilghal feia l'efecte d'estar
concentrant-se.
-No, s'alimentarà
amb aquest peix d'aquí... -va dir la Cilghal movent una de les seves grans
mans-aleta -. El Kieler de les ratlles blaves i grogues serà la seva presa.
Després es llançarà sobre aquest peix ataronjat més petit del centre del banc.
Per aquell llavors els altres peixos ja hauran fugit, i el krakana seguirà el
seu camí. Llavors podrem marxar.
- Com sap tot això?
-va preguntar la Leia, agafant-se a un promontori de corall que sobresortia al
costat de l'abisme.
-Ho sé -va dir la
Cilghal -. És una petita habilitat que posseeixo.
La Leia va
contemplar amb horroritzada fascinació com el krakana sortia disparat cap
endavant, sorgint inesperadament des de baix i desplegant la seva massa de
tentacles per atrapar el Kieler de ratlles blaves i grogues, fent-lo trossos
abans d'omplir-se la boca plena d'ullals amb ells.
Quan el monstre va
haver aconseguit capturar el peix ataronjat, la resta del banc ja s'havia
esfumat en els racons ocults de l'esquerda o havia fugit a les immenses
extensions d'aigües obertes de l'oceà. El krakana es va allunyar lentament i va
reprendre el seu incessant passejar per les profunditats, sempre a la recerca
d'un nou aliment.
La Leia va mirar la Cilghal,
sorpresa davant d'aquella estranya capacitat prescient de la que acabava de
donar mostra, però l'ambaixadora calamariana es va limitar a estrènyer-li suaument
el braç abans de tornar a connectar la motxilla propulsora.
-Ara hem d'anar a la
recerca de l’Ackbar -va dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada