Crèdit denegat
George R. Strayton
I
La Rendra va entrar
pel gegantí arc on en un altre temps unes igualment gegantines portes havien
mantingut fora els visitants no desitjats. L'interior del temple estava cobert
per una boirosa foscor, i es va haver d'aturar un instant per permetre que tant
els seus ulls com els seus pulmons s'ajustessin al seu nou entorn.
Les formes lentament
es van solidificar en el negre buit davant seu: escales que conduïen cap
avall... files de seients alineats en cercles concèntrics al voltant de la
càmera... un sostre voltat de rajoles de plastiacer opac estenent-se sobre el
seu cap. I just al centre de tot, en el nivell més baix del temple, una estrada
triangular coberta per les decadents restes d'un antic i majestuós altar.
Una freda ràfega de
vent va remoure la pols als seus peus, i es va cordar millor la seva jaqueta de
vol per protegir-se del fred.
- No podíem
reunir-nos en una agradable i càlida estació espacial, no, -va dir, i les seves
paraules van ressonar per la càmera com portades per un remolí.
Va baixar per les
gastades escales cap a l'estrada, examinant els seients a la recerca de
qualsevol senyal del seu contacte. Semblava que arribava tard... en la seva
opinió, no era precisament una bona forma de començar una relació de negocis.
Es va riure per a si mateixa adonant-se que la saviesa del seu pare encara
aguaitava en la seva ment sense importar el molt que tractés de
deslliurar-se'n. No tenia cap intenció d'acabar com ell, i si ell havia viscut
la seva vida segons els mateixos principis que li havia ensenyat, no en volia
formar part.
Però, malgrat tot,
aparèixer tard podia costar un tracte; realment no podia refutar la lògica
d'aquest axioma. Així que aparentment estava seguint aquesta dita, almenys fins
que pogués descobrir alguna manera de desacreditar-la. De moment, però, havia
de deixar que seguís sent vàlida.
Arribant a la part
inferior de les escales, va mirar cap amunt i al seu voltant. Romandre en el
terreny més baix la posava una mica nerviosa, però les arcades que conduïen a
l'exterior seguien buidades, i fins ara no havia vist cap senyal de problemes.
Va extreure el
blàster de la pistolera del seu maluc tan ràpidament i amb tal ferocitat que
gairebé va arrencar les corretges que subjectaven la pistolera contra la seva
cama. Va deixar que els seus ulls recorreguessin la fila superior de seients, i
després va tornar a deixar la pistola al seu lloc de descans.
Sí, segueixes sent la més ràpida de la galàxia
desenfundant,
va pensar mentre tornava la seva atenció a l'estrada. Tres escales pujaven des
de cada costat de la plataforma triangular, però estaven cobertes amb tants
enderrocs que en aquell moment semblaven impracticables. Tot el que quedava de
l'altar era una massa estellada de fusta mig podrida, fins i tot amb la llum de
la lluna vessant des d'un forat just sobre el seu cap, no va poder distingir
cap dels símbols que recorrien la superfície dels seus costats. Fos quin fos el
déu al qual es venerava antigament en aquest temple, havia estat oblidat o la
seva gent conquerida feia molt de temps, i aquest pensament li va donar
calfreds a la Rendra, com si estigués dempeus enmig d'una antiga cripta plena
d'ànimes furioses buscant a algun mortal al qual culpar de qualsevol mal que
hagués recaigut sobre elles.
Per què em faig això? Es va preguntar mentre retrocedia
l'estrada. La primera fila de seients va detenir el seu progrés, i va donar un
ràpid gir sobre si mateixa, per si de cas algú o alguna cosa l'estigués
aguaitant des del darrere.
Però només va trobar
tela i fusta en procés de descomposició, no podia dir que fos una gran amenaça.
- Maex -va cridar
una veu. El seu nom va surar en espiral per la càmera com si posseís vida
pròpia.
Va agafar el blàster
de la seva funda i el va apuntar en diverses direccions mentre buscava el
propietari de la veu.
- No cal fer això
-va dir la veu. Aquesta vegada va ser capaç de situar el seu punt d'origen: un
grup de tres, potser quatre, figures que es movien en la mateixa arcada per la
qual havia entrat ella pocs instants abans.
- Teniu un gust
interessant per triar punts de trobada -va dir, baixant el seu blàster -. Si no
us conegués bé, suggeriria que us féssiu un test psicològic.
- Estic segur que
podries fer això tu mateixa -va dir secament l'ésser, sense ni una mica de
diversió en la seva veu. Va arribar al final de les escales i es va aturar a
uns cinc metres de distància d'ella. Sota la mínima llum de la lluna que es
filtrava al temple va poder veure que ell i els seus acompanyants eren
definitivament humanoides... però pels pocs detalls que podia distingir,
podrien ser humans, Bith, Nikto, Duro, o de qualsevol d'un centenar d'altres
espècies humanoides.
Fos el que fos, ell
l'estava mirant, aparentment esperant alguna cosa. Ella va arronsar les
espatlles per indicar la seva confusió, i ell li va respondre amb un gest
assenyalant el seu blàster.
Ella va poder veure
que els companys de l'ésser que havia parlat tenien rifles o carrabines blàster
penjant de les espatlles, però en aquest moment semblaven estar bastant
tranquils. Li va semblar que no passaria res si enfundava la seva pròpia arma
de moment, a més, podia desenfundar sense problemes més ràpid que una arma de
llarg abast.
- Suggereixo que
anem directament a l'assumpte que ens ocupa -va dir finalment el líder mentre
lliscava una mà a una butxaca interior del seu abric i treia una tauleta de
dades. Amb un gest de canell, la va enviar girant per l'aire cap a la Rendra.
El so del palmell de
la seva mà contra el plastiacer va ressonar per tot el temple, difuminant-se
fins a esdevenir res mentre llegia el text. Lentament, un reverent silenci va
cobrir la càmera com si els esperits que quedessin allà haguessin estat
despertats i estiguessin ara observant i esperant ansiosament.
La Rendra es va
trobar llegint el document una vegada i una altra. Les paraules simplement
semblaven mancar de sentit en la seva ment. Però aviat es va adonar que
expressaven de forma exacta i precisa la intenció del seu autor.
Va alçar la mirada.
- Això va de debò?
- Bastant -va dir
ell sense cap inflexió en particular -. I per aquesta quantitat de diners, jo
pensava que no et prendries l'assumpte tan a la lleugera.
Ella va tornar a
mirar la tauleta de dades, i va assentir.
- Sí, són molts
crèdits... però no sé...
- Ja és massa tard
per canviar d'idea, la meva estimada mercenària. Duràs a terme les tasques
descrites aquí, o si no... Diguem simplement que la teva vida es tornarà encara
menys plaent.
Ella es va passar la
tauleta de dades a la mà esquerra, deixant la dreta lliure per agafar el seu
blàster arribat el moment.
- No recordo haver
convingut res d'això.
- Apa, Rendra. Tots
dos sabem que necessites desesperadament aquests crèdits. No fingeixis que
aquesta quantitat no t’estalviaria anys de penúries. Se't requereix que completis
una tasca relativament senzilla i clara. Les meves fonts diuen que pots
ocupar-te d’això mentre dorms.
-No és qüestió del
que puc o no puc fer... és qüestió de si vull fer-ho.
L'ésser va riure.
- Admiro els teus...
escrúpols. Però parles com si tinguessis elecció, i no la tens.
Com una exhalació,
ella va treure el seu blàster i el va apuntar a un punt on creia que es trobava
el centre del front de l'home abans que els ressons de la seva última frase
s'haguessin apagat.
- Això em
proporciona una elecció.
- En primer lloc, no
m'importa com de bona que creguis ser amb aquesta cosa, però no pots matar-nos
als tres abans de morir. I en segon lloc, desconeixes un fet: Ja he alertat
GalactiNucli de la teva presència aquí. Si no pots pagar-los, t’embargaran la
teva nau i et quedaràs completament sense recursos.
Ella va mantenir la
seva posició mentre considerava les seves paraules. Tenia raó: sense la seva
nau, no tindria amb què guanyar-se les garrofes, deixant-la en una situació
molt pitjor de la qual estava ara. Va mirar la quantitat que apareixia a la
tauleta de dades. El preu era més que just, i el tracte era només per aquesta
vegada...
-D'acord -va dir
ella ràpidament, abans que canviés d'idea. Alhora va baixar el seu blàster -.
Quan obtinc els meus diners?
Ell va tornar a
ficar la mà en el seu abric i li va llançar una fitxa de crèdit.
-Això és la meitat.
Obtindràs la resta quan completis la missió.
- Això no és
suficient per pagar el que li dec a GalactiNucli.
-Ja ho sé.
Tros de trampós...
Va donar diversos
passos llargs cap a ell abans que els seus acompanyants alcessin els seus
rifles blàster, aturant-la. No escoltava res, però podia veure que ell havia
començat a riure pels centelleigs de la llum de la lluna sobre un amulet en
forma de mitja lluna que penjava del seu coll.
Abans de deixar que
la seva frustració s'apoderés d'ella, va tornar a ficar el seu blàster a la
funda i va ascendir ràpidament les escales, sortint al fresc aire nocturn.
Mentre treia el seu comunicador del cinturó, va mirar al cel estrellat.
- Molt bé, Nopul -va
dir pel comunicador -. Sortim d'aquí.
Va guardar el
comunicador i va observar com un petit punt de llum baixava del cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada