Els Fills dels Jedi (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

«Hi ha d'haver alguna cosa que jo pugui fer», havia dit la Cray quan al Nichos li van diagnosticar la Síndrome de Quannot.

En Luke es va recolzar en la paret del cinquè o sisè conducte que li havia ensenyat Callista. Estava tremolant i panteixava entretalladament perquè li faltava l'aire, i la seva cama s'havia convertit en un cilindre de dolor roent que anava pujant a poc a poc per devorar el seu cos malgrat la doble dosi de perigè que s’havia administrat. Es va recordar de la cara de la Cray aquell dia, i va tornar a veure els seus ulls castanys ennuvolats pel dolor, la confusió i la negativa a renunciar a l'esperança.

«Hi ha d'haver alguna cosa», havia dit.

En Luke va tancar els ulls i va sentir la fredor del mur en la seva templa.

Havia d'haver alguna cosa.

I la Cray hauria de ser la que ho fes.

L'Ull d’en Palpatine no trigaria a saltar a l'hiperespai. Fins i tot el més intricat dels jocs basats en l'espera acabava arribant al final. La nau havia despertat i compliria la seva missió, i alguna cosa li deia al Luke que no es tractava senzillament de sembrar la destrucció en un món que havia donat aixopluc als enemics de l'Emperador feia trenta anys.

Una cosa volia la nau. Aquesta cosa podia utilitzar la Força per afectar els androides i els sistemes mecànics, i li havia cridat i impartit les seves ordres a la Voluntat després que portés tant de temps dormint.

Fos el que fos, en Luke no podia córrer el risc de permetre que controlés una potència de foc i una influència de semblants dimensions.

Ni tan sols per la vida de Callista.

Però tot el seu ésser es negava a acceptar aquesta idea, incapaç de suportar la comprensió que mai arribaria a poder conèixer-la i que no li seria possible tenir-la sempre en algun lloc de la seva vida.

Era pitjor que el dolor de la cama lesionada, pitjor que quan li van tallar la mà i pitjor que el dolor d'haver sabut per fi qui era el seu pare.

En Luke no sabia si seria capaç de fer-ho, i no es tractava d'una exageració o una mera forma de parlar.

Va recolzar el seu pes en la barana de l'escala per no perdre l'equilibri mentre pujava el següent esglaó amb la seva cama bona, i va tornar a alçar el cos. Inclinar, esglaó, alçar. Inclinar, esglaó, alçar i cada múscul de les seves espatlles i l'esquena llançava crits de protesta i dolor a causa de tots aquests dies d'esforços als que no estava acostumat. Els escassos pegats de perigè que C3PO havia aconseguit recollir per a ell dels compartiments d'emergència escampats per la nau ja gairebé havien estat utilitzats, i l'androide havia anat des de la Coberta 9 fins la 14. Quan va perdre la mà, en Luke havia disposat d'una pròtesi mecànica en qüestió d'hores, i en aquell moment hauria lluitat, bescanviat o venut pràcticament qualsevol cosa en què podia pensar-hi per tenir un laboratori mèdic que funcionés i una unitat 2-1B.

El fotrinador surava darrere d'ell.

El cronòmetre del seu canell li va indicar que passaven uns moments de les deu. C3PO ja hauria d'haver localitzat el connector principal de comunicacions i aïllat la línia que controlava els intercomunicadors de la Coberta 19. La Voluntat havia inclòs aquesta informació entre les seves dades classificades, però no podia impedir que Callista xiulés una nota de guia des d'un costat de la coberta a l'altre amb la potència suficient perquè fos detectada pels sensibles receptors de l’androide de protocol. L'avaria de la línia seria atribuïda als Jawes sota la seva nova identitat de sabotejadors rebels, o possiblement, quan els sentinelles del Pou de l’Ascensor 21 sentissin les veus dels gakfedds, a algun pla ordit pels gakfedds. Amb una mica de sort, En Luke podria pujar pel pou i treure la Cray de la seva cel·la abans que arribessin a adonar-se que havien estat enganyats.

El final de l'escaleta que s'estenia més enllà del llindar obert identificat amb el número 17 estava ple d'una foscor abissal i uns tènues espetecs fantasmagòrics. Aquell lloc era un dels centres de reciclatge de la nau, i no mantenia cap mena de contacte amb les cobertes de la tripulació o qualsevol regne d'activitat humana. Els androides que s'encarregaven de la reconstitució de l'aigua, els aliments i l'oxigen no necessitaven llums per treballar. La feble claredat del bastó d’en Luke li va revelar angles en moviment, PU80 amb forma de caixa absorts en la seva monòtona tasca entre aparells que no havien estat dissenyats per interactuar amb cap ésser humà, MMD de totes les mides, RI i MSE que anaven i venien ràpidament d'un costat a un altre i un Magnotaladre de mida mitjana que va ensopegar amb les cames d’en Luke tan cegament com una tortuga gegant. En Luke havia desconnectat els llums dels dials del rastrejador alterat per retardar el més possible l'arribada del moment en què els klaggs comprenguessin que havien estat enganyats, i l'androide surava darrere d'ell com un globus bastant brut unit mitjançant un cable invisible a la bola de guia que en Luke s'havia ficat a la butxaca.

«Girar a la dreta, i després la segona a l'esquerra», es va repetir en Luke. Un panell mural en una de les càmeres de reciclatge, un estret conducte que formava un angle de quaranta-cinc graus... Es va concentrar en si mateix i va anar omplint la seva ment de pau i tranquil·litat malgrat el dolor i del lent entumiment provocat per les sobredosis de perigè, buscant el focus mental i el tranquil silenci interior que eren la clau de la Força. Per dotzena, o centèsima, vegada des que aquell efecte col·lateral determinat havia començat a fer-se sentir, en Luke es va preguntar si hagués pogut obtenir millors resultats havent de suportar la febre provocada per la infecció i la tensió constant del dolor que els que obtenia havent de lluitar contra aquell insidiós atordiment.

«Ha de funcionar», va pensar en Luke. Sí, hauria de funcionar.

Va girar una cantonada i es va quedar immòbil.

Un Jawa mort estava estirat a terra del corredor.

Tenia un grapat de cables enrotllats al voltant de l'espatlla i una bossa a tocar de la mà. En Luke ca coixejar lentament fins el cadàver, es va anar inclinant fins que va poder agenollar-se al seu costat i va fregar el prim canell negre amb les puntes dels dits. El feix d'un desintegrador havia obert un forat calcinat al costat del Jawa.

Al voltant de la borsa oberta hi havia un munt de bateries i cèl·lules d'energia. En Luke va tornar a ficar-los dins de la bossa de cuir i va lliscar la tira sobre la seva espatlla. Un lleu brunzit va fer que alcés la mirada, i es va trobar contemplant dos petits androides d'un model que no havia vist mai. Es mantenien alçats en un delicat equilibri giroscòpic, sobre una sola roda, i li van recordar alguns dels models d'androides interrogadors més antics, però en comptes de braços acabats en pinces de subjecció tenien llargs tentacles platejats amb moltes articulacions que els donaven un sorprenent aspecte serpentí. Diminuts sensors rodons que semblaven altres tants ullets gelats van triangular la silueta d’en Luke movent l'extrem dels seus circells prènsils.

Els dos androides no eren molt més alts que R2, però estaven embolicats en una curiosa aurèola d'amenaça insectil que va fer que en Luke comencés a retrocedir lentament.

Els tentacles es van estendre amb una barreja de xiuxiueig i espetec per envoltar les malmeses despulles del Jawa i alçar-les per l'aire. Els androides van girar sobre si mateixos i es van anar a tota velocitat. En Luke els va seguir fins a la porta d'una caverna il·luminada únicament per la feble resplendor dels dials i les lectures. L'olor predominant en aquell lloc, una barreja d'amoníac, pudor d'escombraries i substàncies orgàniques, era tan intens que entrar-hi era com donar-se de nassos amb un mur de fang. Filets de vapor traspuaven des de sota de les tapes de tres grans bótes rodones molt semblants a pous que sobresortien un metre i mig per sobre del duracer nu de la coberta. Els androides d'ulls de serp van anar cap al tanc més pròxim, i la coberta es va obrir mitjançant un mecanisme de dilatació. La pestilència es va tornar encara més intensa, i núvols de vapor van escapar de l'interior del tanc per crear una massa de boira que va arribar fins als genolls d’en Luke abans de dispersar-se en veloços remolins pels racons de la sala.

Els androides van aixecar el cadàver del Jawa i el van deixar caure dins de la bóta amb un ploop viscós. El mecanisme de dilatació va tornar a actuar i la tapa es va tancar.

Una sobtada i estrident dringadissa metàl·lica que va sonar al seu costat va fer que en Luke donés un salt. Una comporta es va obrir a la paret i un garbuix d'objectes entre els quals hi havia sivelles de cinturó, tancaments de bota, un casc de les tropes d'assalt i uns quants ossos a mig dissoldre es va precipitar a l'interior del recipient de recollida que hi havia sota de l'escotilla. Tots els objectes degotaven àcid enzimàtic.

El crani d'un gamorreà li va somriure des del recipient de recollida.

En Luke es va afanyar a retrocedir. Sabia que el reciclatge complet a càrrec dels productes de disgregació enzimàtica no s'iniciava fins a la segona o tercera setmana de les missions a l'espai profund, però així i tot el record d'aquells ous gukkeats va fer que sentís un conat de nàusees.

El fotrinador l'esperava al passadís. En Luke el va precedir a l'altra llindar, va deixar enrere diversos tancs enzimàtics d'emergència que estaven tancats i apagats, i va seguir endavant fins que va arribar a la paret del fons. Quan la claredat del seu bastó va caure sobre ells, els tres PU80 alineats en un racó van fer girar el cub que formava la part superior dels seus cossos i els quadrats dels seus sensors de llarg abast van emetre una tènue resplendor blavosa. Un diminut MMF va sorgir de la foscor i va agitar els seus tres braços davant d’en Luke com un arbre mecànic que hagués perdut totes les seves fulles. L’androide es va aturar al seu costat quan en Luke ja s'estava inclinant per obrir els panells del pou, i va intentar arrabassar-li la tapa de la comporta tirant d'ella amb aquella força tan sorprenent com irresistible pròpia dels androides. En Luke va allargar el braç i va pressionar el botó de pausa. El MMF es va quedar totalment immòbil amb el panell encara aferrat a les seves pinces.

El dibuix de la graella d’enclisió li va somriure des de l'interior del conducte, una gèlida filera de dents escantellades que s'anava difuminant-se a poc a poc fins a desaparèixer del tot en la foscor de la part de dalt del conducte.

En Luke va ficar mig cos en el conducte, movent-se a poc a poc i amb molta cautela. Va veure que pujava dos nivells en un pendent bastant pronunciat que podia ser escalat amb prou feines, però no per un home amb una cama inútil. «Endavant -semblava xiuxiuejar l'amenaçador tapís de quadrats que cobria les parets -. Vinga intenta-ho... »

«És com interferir el sistema de tret d'un desintegrador -havia dit Callista, i després havia afegit -: Com més impactes rebis, més en rebràs després.» va pressionar la bola de guia que portava a la butxaca amb el polze, i la forma platejada del rastrejador es va acostar una mica més.

Ja havia examinat les baldes que mantenien subjectes els panells des del darrere, de manera que no li va costar massa desplegar els seus pensaments, com havia fet abans amb el panell que permetia accedir al pou, per fer girar les baldes de la part de dalt. Deixar anar el panell va ser bastant més dur, perquè va haver d'obrir-se pas a través de la fatiga i el dolor per poder assolir el grau de concentració necessari. En Luke va acabar sentint com el panell cedia dos nivells per sobre d'ell, i va sentir el tènue cruixit metàl·lic que va produir xocant amb el terra.

Una suau corrent d'aire va fluir al llarg del pou i li va acariciar la cara.

Dos nivells. Vuit metres de pendent, tot i que la foscor era massa densa perquè els seus ulls poguessin travessar-la.

-D'acord, amic -li va xiuxiuejar a fotrinador -. Ara et toca a tu treballar.

Va lliscar el polze sobre la bola de guia per dirigir el rastrejador fins a deixar-lo a uns centímetres de la graella d’enclisió. Va concentrar la seva ment, va posar ordre en els seus pensaments i va expulsar d'ells el dolor, el cansament i la creixent preocupació que sentia. Cada quadrat de la graella va aparèixer en la seva ment, sobtadament defectuós i fora de sincronia. Les molècules no arribaven a tocar-se com haguessin degut de fer, i les sinapsis no aconseguien establir el contacte adequat. Diminutes variacions en la pressió atmosfèrica, la conductivitat, el temps de reacció... I, a més de tot això, la força cinètica acumulant-se com el llamp, densa i a l'espera, apuntant-se a si mateixa com un canó alçat cap a la foscor.

Va ser com cridar una paraula, però sense que hi hagués cap paraula. Només hi va haver la silenciosa explosió de velocitat del fotrinador, que va sortir disparat cap amunt tan de pressa com un coet, estripant l'aire com si acabés de ser llançat per una gegantina peça d'artilleria, i el xiuxiueig espurnejant del llampec. Els feixos blavosos -escassos, prims com potes d'aranya i massa lents -van saltar dels quadrats opalins i van cruixir al voltant de la carcassa metàl·lica, provocant petits sortidors d'espurnes allà on un, dos, feien impacte... Un instant després en Luke va percebre el nou moviment en l'aire per sobre de la zona protegida pels rajos, i la graella va deixar de fer soroll.

Va fer una ullada al monitor de la bola de guia.

El fotrinador seguia transmetent.

Va recolzar el front en el brancal de la consola i va intentar reprimir els seus tremolors mentre donava gràcies a la Força i a tots els Poders de l'univers.

I es va girar per veure el que en el primer moment va creure era un altre fotrinador suspès en la foscor darrere d'ell.

Un segon després els seus reflexos van entrar en acció i en Luke es va llançar cap a un costat, just a temps per evitar el raig abrasador d'una ràfega desintegradora. «Un rastrejador», es va dir mentre rodava sobre si mateix fins a quedar darrere del tanc buit, apartant la seva cama ferida d'un nou tret que li va arrencar un trosset de taló de la bota. Es va recordar del forat ennegrit al costat del Jawa. Estava clar que els rastrejadors platejats havien estat creats per fer alguna cosa més que atordir i capturar.

Va agafar el bastó que havia deixat caure a terra i va haver de retirar la mà –buida -per posar-la a cobert en l'últim instant. Un altre raig desintegrador va rebotar a la coberta amb un frenètic xiuxiueig, i en Luke va rodar sobre si mateix per esquivar a un altre rastrejador que acabava d'emergir de les tenebres.

Havia vist en acció a aquestes lluents esferes platejades a la praderia de Pzob, i sabia que els fugaços instants de brunzits i grinyols indicaven el canvi d'orientació i el reenfocament d'aquells nius de sensors tan semblants a antenes. En Luke els va aprofitar per rodar sobre si mateix, esquivar i canviar de direcció. Les portelles de visió centrals es van moure i el segon androide va escopir foc no contra ell, sinó en una filera de veloces ràfegues dirigides a terra que van formar una pauta de destrucció i van impulsar cap al panell obert del pou i la graella d’enclisió que s'amagava dins d'ell.

-Oh, molt llest -va murmurar en Luke.

Va retrocedir a ròssec i va calcular acuradament el moment adequat per saltar. Guiat més per l'instint que per altra cosa, es va llançar a través de l'obertura en el diluvi de raigs, va rodar fins a quedar-se de genolls i va treure el mirall de diagnòstic de la seva butxaca mentre els rastrejadors tornaven a girar en la seva direcció. En Luke va captar el tret del primer en el mirall angulat, un feix net, malèvolament destructor i perfectament apuntat. El raig d'energia va rebotar i va caure sobre el segon rastrejador un instant abans que pogués disparar. El rastrejador va esclatar en un diluvi de metralla metàl·lica que va estripar el rostre d’en Luke com un vendaval d'arços, però això li va proporcionar el segon que necessitava per alterar la posició del mirall mentre el primer rastrejador feia un nou intent..., i s'enviava sorollosament a la destrucció amb el seu propi feix reflectit pel mirall.

En Luke es va quedar immòbil sobre el terra, panteixant i sentint la calor de la sang que degotava per la seva cara en un agut contrast amb el fred de la suor que s'anava assecant. Un rastrejador destrossat jeia com una aranya aixafada a terra a un metre d'ell. El segon seguia surant a uns cinquanta centímetres per sobre del terra, amb les pinces mig trencades girant d'un costat a un altre com si no sabessin cap a on havien de tornar. En Luke va col·locar les mans sota del cos com a preparació per començar a arrossegar-se cap al seu bastó.

I els tres PU80 del racó van cobrar vida amb un brunzit de servomotors.

En Luke es va llançar cap a la porta mentre els tres PU avançaven veloçment cap a ell, movent-se més de pressa del que mai hagués cregut podien arribar a fer-ho amb aquelles erugues de tractor. Va estendre la mà i va cridar al seu bastó perquè acudís a ell en el mateix instant en què l’MMF tornava a cobrar vida i disparava una pinça contra ell. En Luke va rodar a través del llindar, preguntant-se si podria arribar fins l'escaleta a temps, i va haver de detenir-se en sec amb una relliscada quan dos PU més i el Tredwell més enorme que havia vist mai, havia de ser com a mínim un model 500 o 600 , un alimentador de forns aparatosament blindat, van sorgir de la foscor del corredor i van intentar atrapar-lo amb braços inexorables.

L'espasa de llum es va activar amb un brunzit a la seva mà en el mateix instant en què uns ondulants tentacles platejats li agafaven el canell per darrere. En Luke va llançar una ganivetada contra un androide d'ulls de serp, i l'altre androide el va atacar amb una llarga vareta articulada i l'impacte de la sacsejada elèctrica el va deixar atordit i sense respiració. En Luke es va passar l'espasa de llum a la mà esquerra, com feia quan no tenia més remei, i va destrossar els sensors de l’androide-serp. Alguna cosa el va colpejar per darrere i una força increïble el va agafar pels braços i el va alçar en suspens, separant-li els peus del terra. En Luke va llançar una altra espasada i raigs d'espurnes van sortir disparats en totes direccions quan la fulla resplendent va tallar el servocable d'un G-40 però, a diferència dels oponents humans, els androides no eren prou intel·ligents per retrocedir i eren incapaços de quedar inconscients. Les màquines van rodejar-lo, aferrant-lo amb una fortalesa impossible, i cada vegada que en Luke acabava d'obrir-se pas a través dels cables sensors, les articulacions i els servotransmisors, sempre hi havia més enemics als quals vèncer.

Els braços blindats del Tredwell eren capaços de resistir fins i tot la potència de tall del làser. El Tredwell havia estat dissenyat i fabricat per poder treballar en el cor d'un forn d’antimatèria, i encara que l'espasa de llum va xiuxiuejar i va atacar una vegada i una altra, la punyent violència dels cops només va aconseguir reverberar al llarg dels braços d’en Luke amb una potència tan salvatge com si volgués trencar-li els ossos. Els androides que encara estaven en condicions de moure’s van seguir l’alimentador de forns amb els braços i els circells oculars penjant flàccidament als costats mentre l'enorme màquina portava al Luke a través del llindar, i la pestilència mefítica de les tenebres de la càmera d'enzims no va trigar a engolir-lo. En Luke es va retorçar frenèticament, colpejant les pinces que li subjectaven els braços i els turmells i intentant tallar-les amb la seva espasa de llum, però ni tan sols va aconseguir fer vacil·lar la seva presa. La pestilència es va fer encara més intensa quan la tapa de la bóta d'enzims es va obrir davant seu com un gegantí iris mecànic. El vapor pujava cap al sostre i bullia al voltant d’en Luke en primes capes d'escuma, i l'olor i la calor del líquid entre marró i vermell fosc que bullia sota del seu cos van fer que li donés voltes el cap.

En Luke es va quedar immòbil i va deixar que el seu cos pengés flàccidament de les pinces. La resplendor letal de l'espasa de llum es va retreure. «Una fulla que sura en el vent -va pensar -. Una fulla que sura en el vent... »

El Tredwell el va deixar caure. En Luke, tan relaxat que gairebé hauria pogut quedar-se adormit, va cridar la Força mentre queia i va sentir la seva impalpable i incontenible lleugeresa mentre surava per sobre dels núvols de vapor. Després va ser vagament conscient, com si ho percebés tot des d'alguna incomprensible distància abstracta, que el seu cos sobtadament desproveït de pes girava sobre la repugnant massa que bullia dins de la bóta i començava a desplaçar-se cap un costat, allunyant-se dels androides i levitant sense cap esforç fins arribar a l'altre costat.

Va caure just quan acabava de deixar enrere la vora de la bóta, i l'impacte del xoc amb el terra va ser considerable. La seva cama lesionada es va doblar sota seu quan va intentar posar-se dret, i en Luke va trontollar i va tractar de saltar cap a la porta, arrossegant-se desesperadament mentre els androides cruixien i petaven darrere seu. No eren tan ràpids com ho havien estat els rastrejadors. En Luke ja havia aconseguit treure la placa de l'obertura manual de la porta quan encara estaven a més d'un metre d'ell, i va poder incrustar la seva espasa de llum en el mecanisme per fondre-la després que la porta s'hagués interposat entre ell i els androides.

Va aconseguir arrossegar-se una distància considerable abans de perdre el coneixement.

-Podem fer-ho, Callista.

La veu de l'home aconseguia mantenir una prima capa de paciència i confiança sobre un nucli de bullent irritació. Lliscar les seves manasses encallides per sota del cinturó a la seva esquena, i la va contemplar des de la negror emmarcada per la feble claredat rectangular del camp magnètic.

En Luke va reconèixer l’hangar, encara que vist sota la llum freda i límpida dels panells semblava menys cavernós que quan havia estat allà sota la feble claredat pissarrosa de les estrelles. Els bancs de llum de la Nebulosa Flor de Lluna que suraven a la deriva per l'espai podien ser vistos a l'exterior, tatxonats per les masses més fosques dels asteroides que creaven un fantasmagòric paisatge de resplendors i ombres incrustades en ells com cops de llança. El caça-Y estava on l'havia vist abans, i les seves cicatrius i forats semblaven més grans i aparatosos sota aquella nova claredat. Les marques del sòl que anteriorment havien estat buides quedaven mig amagades sota una canonera Skipray, i l'altra nau semblava curiosament empetitida al costat de la seva enorme massa.

-L'estació envia el seu foc defensiu seguint una pauta de doble el·lipse, això és tot. Vam aconseguir travessar-la, no?

Els ulls blaus de l'home brillaven en un rostre d’una mandíbula que semblava tallada a cops de cisell i expressió jovial cobert per una barba pèl-roja de tres dies. Portava un cèrcol d'or en una orella.

-La Força estava amb nosaltres, perquè en altre cas mai hauríem aconseguit arribar-hi.

Era el primer cop que en Luke la veia amb claredat, però era com si sempre hagués sabut que era alta i esvelta, i encara que tenia els ossos molt llargs això no feia que resultés desmanegada o falta de gràcia. L'espasa de llum amb el seu anell de cetacis de bronze penjava del seu cinturó. Igual que el seu company, no estava molt neta i tot un univers de pesats cabells castanys sense rentar penjava d'un nus de la mida dels seus dos punys fet en el seu clatell. Els seus ulls grisos semblaven relluir amb una pàl·lida claredat sobre les taques d'oli i sutge de la seva cara. Trossos de metralla o de vidre havien obert un tall de cinc centímetres en el seu front, i a jutjar per la crosta, la ferida deixaria una cicatriu molt gran. La seva veu feia pensar en el fum i la plata.

Era bonica. En Luke mai havia vist una dona tan bella.

-M'agradaria pensar que vaig tenir alguna cosa a veure amb això.

La llarga boca de l'home es va arrufar en una ganyota.

-I així va ser. – La Callista semblava entre sorpresa i consternada de veure’l tan ofès -. Per descomptat que vas tenir alguna cosa a veure amb això, Geith. La Força...

-Ja ho sé. –En Geith va moure una mà en un gest d'empènyer l'aire, com si rebutgés una cosa sentida abans per a la qual no tenia temps -. El que importa és que hi ha altres maneres de fer això sense necessitat que ens matin.

El silenci es va anar prolongant entre ells, i la postura de Callista i el seu tímid encongir-se sobre si mateixa van indicar al Luke que li preocupava molt el fet que en Geith pogués enfadar-se amb ella. La Callista va obrir la boca per dir alguna cosa, es va contenir amb un visible esforç i després d'uns moments va decidir dir una cosa molt diferent al que havia pensat al principi.

-Geith, si hagués alguna forma de què pogués pujar per aquest pou, ja saps que jo...

El sobtat flamejar dels ulls de l'home va revelar al Luke que havia interpretat les seves paraules com una acusació de covardia.

-I jo et dic que cap dels dos ho ha de fer, Callis.

Hi havia ira en la seva veu, i en Luke va veure que no portava una espasa de llum penjada al costat del desintegrador que penjava del seu cinturó. Era aquesta absència altra de les coses que s'interposaven entre ells?

-No anem a trigar molt temps a sortir de les interferències de la nebulosa i arribar a un lloc on puguem demanar ajuda. Ajuda per alliberar-nos d'aquest munt de ferralla... -El gran arc traçat pel seu compte va abastar els freds laberints de parets grises de l'Ull d’en Palpatine sumit en el silenci -, i almenys així podrem informar Plett del que li cau a sobre. Tal com estan les coses ara, si intentem fer-nos els herois i fallem, el primer que sabran és que una muntanya de plasma fumejant els ha caigut a la falda.

-I si intentem sortir d'aquí i ens cacen, llavors tampoc sabran què ha acabat amb ells.

Callista havia parlat en veu baixa i suau. En Geith va replicar alçant la veu.

-És una doble el·lipse amb un gir regulat per un generador d’aleatorietats. Ho he registrat tot i ho he introduït en els bancs de dades, Callis. Anant en aquesta banyera resultarà una mica més difícil que dins del caça-Y, però pot fer-se.

Callista va tornar a empassar aire i en Geith li va posar la mà a l'espatlla i un dit sobre els llavis. Era el gest ple d'intimitat d'un amant, però tot i així seguia significant que Callista havia de guardar silenci.

-No cal que siguis tan heroica, nena. Sempre hi ha alguna manera de fer les coses que no t'exigeix ​​morir en el procés.

«No vol pujar per aquest pou -va pensar en Luke -. S'ha repetit una vegada i una altra a si mateix que hi ha una altra forma, i probablement fins i tot ho creu, però en el fons del seu ésser l'única veritat és que no vol ser ell qui s'hagi d'obrir pas a través de la graella mentre ella està utilitzant la Força per interferir el seu funcionament. »

I en Luke també va veure aquella comprensió en els ulls grisos de la Callista.

-Geith... -Va murmurar, i en Luke va percebre el ressò d'enuigs anteriors de l'home en el seu titubeig -. De vegades no hi ha altra manera.

Geith va alçar les mans.

- Ja estàs començant a parlar com el vell Djinn!

-Això no significa que el que estic dient no sigui veritat.

- Tenint en compte que no ha sortit d'aquesta condemnada bola de gasos seva des de fa cent anys, crec que aquest vell hauria de pensar-s'ho una mica abans de dir als altres com han de morir! He viatjat molt, Callis, i tinc molta experiència... Sé de què estic parlant.

-I jo sé que no tenim ni idea de quant temps ens queda abans que aquesta cosa entri en l'hiperespai. -Seguia sense aixecar la veu, però hi havia alguna cosa a la tranquil·la suavitat del seu to que va impedir que Geith tornés a interrompre-la -. No ho sabem. Si la destruïm, llavors s’acabarà. Hi haurà desaparegut. Si ens anem, si sortim fugint...

- Escapar d'una situació perillosa i buscar ajuda no té res de dolent!

-Llevat que significarà que perdrem l'única possibilitat clara que tenim.

- El que vols dir és que perdrem la nostra possibilitat de volar pels aires juntament amb aquest trasto!

-Sí -va replicar la Callista -. Això és just el que volia dir. Vas a ajudar-me o no?

En Geith va recolzar les mans als malucs i va abaixar la mirada cap a ella, ja que era un home molt alt.

-Maleïda domadora de peixos... -Va dir, i un sobtat centelleig d'afecte va il·luminar el seu somriure -. Ets molt tossuda, eh?

Callista va alçar els ulls cap al seu rostre, i quan va respondre la seva veu es va trencar d'una manera gairebé imperceptible.

-No em deixis, Geith. No puc fer-ho sola.

I en Luke va veure un llevíssim canvi en els ulls blaus d’en Geith.

El dolor va tornar a ell i va fer miques l'escena de l’hangar. Va obrir els ulls i va sentir la lleugera agitació del moviment per sota d'ell. Unes primes línies fosques estaven desfilant per sobre del seu cap com els cables d'un sensor, anant des del cap fins als peus: eren les juntures del sostre.

Va tornar el cap i va veure que estava estirat damunt d'un petit trineu antigravitatori, més enllà de l'extrem eren visibles el cap i les espatlles metàl·lics plens de bonys i taques de C3PO mentre l'androide conduïa el trineu al llarg del passadís. El reflex groc de les tènues llums d'un androide rastrejador va lliscar sobre la màscara metàl·lica de la cara de C3PO, arrencant una espurna gairebé imperceptible a la complexa i perfecta forma de la seva mà recolzada sobre la vora del trineu.

La llum groga va seguir movent-se i es va allunyar. C3PO va tornar a avançar, i les seves petjades van ressonar buidament al passadís buit. En Luke va tornar a enfonsar-se en la foscor.

«El fotrinador», va pensar. Hi havia interferit la graella d’enclisió i havia impulsat el globus platejat fent que pugés deu metres al llarg del pou, però tot i així li havien donat... Quatre vegades, potser cinc. En Luke havia sentit el gemec estrident dels rebots en el metall. C3PO havia tallat el conductor de comunicacions, la Cray corria perill, no podia quedar estirat sobre del trineu...

«Com més impactes rebis, més en rebràs després.»

La va veure a la sala artillera.

Les llums d'aquell recinte també estaven enceses.

Estava sola. Tots els monitors es trobaven apagats, rostres negres plens d’estúpida inexpressivitat, forats a la malvolença de la Voluntat, i Callista s'havia assegut sobre la vora d'una consola. No movia ni un múscul, però en Luke sabia que estava escoltant.

Tenia el cap inclinat i les seves llargues mans estaven creuades relaxadament sobre la seva cuixa, però va poder veure la tensió en la seva forma de respirar i en el lleuger angle de moviment. Estava escoltant amb tota la seva atenció.

En un moment donat va tornar la mirada cap el cronòmetre col·locat damunt de la porta.

-No em facis això, Geith. -La seva veu amb prou feines la podia sentir -. No em facis això...

Després d'un silenci molt, molt llarg i tan insuportablement destructiu com anys d'una freda malaltia, en Luke va captar el moment en què la Callista per fi ho va comprendre tot i que no va haver cap canvi a la sala. Es va posar dempeus, va anar fins a una consola i va teclejar una ordre, una jove alta i prima, el vestit de vol gris penjava formant bosses sobre el cos de lluitadora de llargs membres i l’espasa de llum, adornada amb la seva filera de pallassos marins que ballaven, relluïa sobre el seu costat. Callista va fer que una pantalla cobrés vida i per sobre de la seva espatlla en Luke va veure l’hangar, amb el caça-Y que ja no podia volar i els metres buits de sòl de ciment on havia estat la canonera.

Callista va accionar els interruptors d'una filera de lectures i després, com si no fossin suficients per convèncer-la, va tornar a inclinar-se sobre el teclat i prémer la tecla de repetició de registre visual.

Els ulls d’en Luke eren els ulls de la càmera de vigilància amagada entre els cràters que cobrien el casc retorçat i ple d'irregularitats del cuirassat. Ningú hauria pogut negar que en Geith era un pilot condemnadament bo. Les troneres eren vehicles de descens, no aparells de caça, i resultaven força difícils de manejar, encara que en una situació de crisi com a mínim sempre posseïen la velocitat necessària per deixar enrere, ja que no per superar mitjançant maniobres, a gairebé qualsevol perseguidor. I en Geith tenia raó. Meitat per observació i meitat per instint, en Luke va veure/sentir la pauta dels trets que anava llançant la Voluntat, una complicada doble el·lipse amb un parell d’intermitències aleatòries introduïdes.

Un parell, en lloc de només una com havia dit en Geith.

Geith pilotava la canonera com si fos un caça TIE, esquivant, descendint i girant bojament per entre els telons de pols saturat de llum i les masses mig amagades de roques que giraven lentament sobre si mateixes, obrint-se pas a través dels traços blancs de la mort a una velocitat realment aterridora. Ja gairebé estava fora d'abast quan un feix d'energia que no hauria d'haver estat allà li va foradar l’estabilitzador.

«Com més impactes rebis, més en rebràs després.»

Geith devia arreglar-se-les d'alguna manera per recobrar el control de la nau, ja que la canonera va traçar una embogida sèrie de girs sobre el seu eix però va mantenir la seva trajectòria. Un asteroide va sorgir de la pols i li va arrencar una de les unitats d'energia, arrossegant la canonera en el seu deixant...

I tot va acabar de sobte.

En Luke va veure l'esclat blanc de l'última explosió sota la forma d'un reflex de la pantalla projectada sobre la cara de la Callista.

Callista va tancar els ulls. Les llàgrimes van traçar línies sobre la brutícia. Tenia l'aspecte d'una dona que portava dies sense dormir ni menjar, i se la veia esgotada i a punt d'esgotar les seves últimes reserves d'energia. La Voluntat potser tenia alguns trucs ocults per lliurar-se de qui entraven a la nau per mitjans diferents dels transports proveïts de cellers d'adoctrinament. Si en Geith hagués estat alerta i conscient al cent per cent, potser hagués aconseguit fer el que havia assegurat que faria i hauria aconseguit escapar per portar ajuda.

Callista va tornar el cap i va alçar la mirada cap al conducte sumit en les tenebres, un pou invertit obert a la nit per sobre del sostre. La graella d’enclisió aparentava ser un camp de pàl·lides estrelles que haguessin sucumbit a la demència de la regularitat. Va tragar aire sense que la seva expressió canviés gens ni mica, i el va expulsar en silenci.

En Luke va tornar a despertar, o va creure despertar, per trobar-se amb una negror absoluta, i la Callista hi era, jaient al costat de la seva esquena. El seu cos es corbava al voltant del seu i el seu maluc encaixava en el seu, i la seva cuixa li fregava la part de darrere de la cama -En Luke es va adonar que la cama no li feia mal, i que no sentia cap dolor -, i el seu braç estava recolzat en el seu costat i la seva galta reposava sobre el seu omòplat, com un animal que s'ha acostat sigil·losament a un humà per anar a dormir al seu costat a la recerca de calor i seguretat. En Luke es va espantar percebent l'enorme tensió i l'amargor de la pena reprimida que hi havia en els seus músculs.

Pena per haver somiat el somni que en Luke acabava de presenciar, per haver-se recordat de l'home que la va trair i per haver hagut de fer-ho tot sola.

En Luke es va girar, movent-se amb una infinita cautela perquè temia veure-la fugir quant notés que estava despert, i la va envoltar amb els seus braços.

I, com havia fet a la sala artillera, la Callista va empassar una alenada d'aire, agafant-se a alguna cosa durant el major temps possible, i després la va deixar escapar.

Va plorar durant llarga estona, en silenci i sense escarafalls ni disculpes, i la càlida humitat de les seves llàgrimes va anar amarant el seu vestit de vol brut i ple d’estrips, i el seu cos va tremolar cada vegada que s'empassava aire i l’expulsava.

-Apa, apa... -Va murmurar en Luke. La seva cabellera, que semblava molt espessa i de textura força aspra, va resultar ser sorprenentment fina sota els seus dits i en Luke va sentir la seva flexible delicadesa allà on s'acumulava a les seves mans, omplint-les fins a vessar d'elles -. Això ja va passar.

-Va pensar que mai m'atreviria a intentar sola -va dir la Callista passats uns moments -. Volia salvar-me, evitar que morís... Ho sé. Ell sabia que jo ho sabria.

-Però tot i així va prendre la decisió en el teu lloc sense permetre’t que fossis tu qui decidís.

En Luke va sentir l'ombra d'un somriure ple de malenconia fregant el seu pit.

-Bé, va ser ell qui va acabar decidint, així que havia de ser la decisió encertada, oi? Em sap greu. Sona horrible, no? Com un retret ple d'amargor... Gairebé sempre encertava. Era un adversari temible. Però aquesta vegada... Ho pressentia. Sabia que un cop ens haguéssim anat ja no podríem tornar. Vaig estar enfadada durant molt de temps.

-Jo estic enfadat..., amb ell.

Es va recordar de com havia percebut la seva presència, d'aquella sensació tan feble i tènue, més imperceptible fins i tot que un fantasma, a la sala artillera. Callista estava amagada i havia anat sent erosionada a poc a poc, i l'esgotament l'havia desgastat lentament fins que ja gairebé no quedava res d'ella.

-Em sorprèn que m'ajudessis.

-No anava a fer-ho -va dir ella. En Luke va sentir el moviment del seu braç i com s'apartava els cabells de la cara -. No per odi, de debò, sinó per... Tot em semblava tan llunyà, tan irreal. Era com veure un eixam de morrts corrent d'un costat a un altre per sobre dels ossos de la nau.

-Però et vas quedar -va dir en Luke, i encara no havia acabat de pronunciar aquelles paraules quan va comprendre que estava somiant i que la calor del cos de la Callista, els llargs ossos i la cabellera suau i delicada i la galta recolzada a l'espatlla eren els records que la Callista guardava del seu cos, el seu record enterrat feia molt temps i ja gairebé oblidat del que havia sentit en moments semblants -. Vas utilitzar les teves últimes energies, les últimes restes de la Força, per introduir-te en l'ordinador del sistema d'artilleria, per impedir que ningú més pogués fer-se amb la nau. Pel que sabies, per quedar-te allà durant tota l'eternitat.

En Luke va sentir el seu sospir a l'espatlla.

-No podia..., permetre que ningú pugés a bord.

-Tots aquests anys...

-Al cap d'algun temps ja no va ser tan..., tan terrible. Djinn ens havia ensenyat les tècniques per projectar la ment fora del nostre cos i introduir-nos en alguna cosa que fos receptiva i que pogués contenir tant la intel·ligència com la consciència, però semblava considerar-lo com un recurs de covards tot i que ens havia explicat totes les fases de la teoria. Equivalia a tenir por o no estar disposat a donar el pròxim pas, a no voler creuar el buit per arribar a l'altre costat. Quan vaig estar dins de l'ordinador...

Va bellugar el cap, i en Luke va sentir el gest de la seva mà que intentava expressar una experiència que es trobava més enllà del que ell podia comprendre.

-Passat un temps va començar a semblar com si tota la meva vida sempre hagués estat així. Era com si el que havia passat abans: Txad i el mar, i el pare i els ensenyaments d’en Djinn, la plataforma a Bespin i..., i en Geith... Era com si tot i tots s'haguessin convertit en una mena de somni. Però els tripodals... S'assemblen una mica als arbres del meu món natal, dolços, inofensius i plens de bones intencions. Volia ajudar-los. Em vaig alegrar tant quan ho vas fer... Aquest va ser el primer moment en què..., en el qual realment vaig poder veure't. I fins i tot els Jawes...

Va tornar a sospirar i el va estrènyer amb més força, i el braç que envoltava la caixa toràcica d’en Luke va enviar una onada de sensacions i percepcions totalment noves a través de tot el seu cos, com si la seva forma, la seva força i la pressió de la seva mà tinguessin un significat i una veritat inexplicables que estaven units a totes les coses que omplien la seva vida. En Luke va comprendre per primera vegada per què el seu amic Wedge podia escriure poemes sobre els cabells gairebé incolors i tan semblants a plomes de la Qwi Xux. L'únic que importava, i el que ho canviava tot, era el simple fet que fossin els cabells de la Qwi i no els d'una altra dona.

- Luke... -Va murmurar la Callista.

I en Luke va atreure el seu rostre cap al seu i la va besar als llavis.

Següent