CAPÍTOL 16
«En certa manera,
princesa, sou la responsable de la nostra elecció d'objectiu...»
Encara podia
veure’l: un home alt, pàl·lid com un os descolorit pel pas del temps, un rostre
de calavera sobre l'uniforme verd oliva i, darrere seu, la joia verda i blava
d’Alderaan resplendint com un somni sobre la foscor vellutada que s'estenia més
enllà del visor.
El gel picava sobre
la triple capa de plex de la bombolla del tractor, i el vent feia oscil·lar la
silueta rabassuda del vehicle com la pota d'un gegantí pittí que estigués
jugant amb un insecte mentre aquest s'arrossegava lentament sobre el sòl d'una
cuina infernalment vasta. La Leia mantenia l'atenció concentrada en cada sotrac
de la palanca de control i cada fluctuació de les agulles dels dials, i no
perdia de vista el dibuix ballant de les llums grogues que indicaven la posició
dels desmanegats membres aracnoides del caminant dels gels, que es trobava molt
per davant d'ella i seguia avançant sobre la desolació gelada assotada pel
vent, però a la part més profunda de la seva ment tot just es donava compte de
tot això. La seva consciència tornava a estar a bord de l'Estrella de la Mort,
i els seus ulls tornaven a contemplar les pupil·les incolores del Gran Moff
Tarkin.
«Sou responsable,
princesa...»
«Sou la responsable
de...»
Ho havia estat?
La Leia coneixia
molt bé al Tarkin. Sabia que menyspreava a Bail Organa, i també sabia que
Tarkin estava al corrent que Alderaan era el centre de l'oposició. Sabia que
sota la seva eficiència aparentment tan satisfeta de si mateixa ocultava unes
reserves de rancor i desitjos de venjança tan grans com tot el Braç Espiral, i
que li encantava dir a la gent que les víctimes de les seves represàlies més
espantoses, o de les de l'Emperador, eren responsables del que anava a succeir.
Què havia dit de les
massacres del Sector d’Atravis? «Ells s'ho han buscat.»
També sabia que, com
a bon militar, Tarkin cremava en desitjos de provar la seva nova arma, de
veure-la en acció i poder descriure els seus resultats a l'Emperador i escoltar
després com aquella veu freda i àtona xiuxiuejava un «Bé» tan feble i inaudible
com els cruixits d'unes fulles seques lliscant sobre la pedra.
En el més profund
del seu cor, la Leia sabia que en Tarkin sempre va tenir la intenció d'escollir
Alderaan com el seu primer objectiu.
Però en els seus
somnis era la responsable del que havia passat, tal com havia dit en Tarkin.
Les llums es movien
molt per davant d'ella, trontollant i semblant jugar a fet i amagar entre elles
amb cada moviment de les potes del caminant del gel com si fossin un eixam de
lluernes borratxes. Els corrents d'aire calent que brollaven de la cúpula de
Plawal dissipaven l'espès bullir dels núvols que ja quedaven molt lluny, i els
vents tempestuosos i les cortines de calamarsa cobrien la glacera, reduint
considerablement la visibilitat i enfosquint la ja feble claredat diürna fins a
convertir-la en una penombra cendrosa plena de remolins foscos. Ossos i espines
de roca negra que havien estat fregats pels vents fins a deixar-la totalment
nua, sobresortien com illes mortes a través dels estrets rius de gel. Els bancs
de neu s'havia anat amuntegant fins a aconseguir una gran alçada en alguns
llocs més protegits, on semblaven dunes del desert esculpides per les ventades,
i en altres llocs la violència de les tempestes havia tallat el gel fins a
transformar-lo en masses de cingles semblants a dents, com onades d'un oceà
congelat en el moment culminant de la tempesta.
Dos sots bessons es
van alçar davant d'ells, amb les seves fantasmagòriques profunditats color
safir descendint fins a una profunditat superior a la que els ulls de la Leia
eren capaços de percebre en aquell crepuscle sense ombres. Les llargues potes
del caminant dels gels l'havien deixat enrere d'una sola gambada, i la Leia va
anar deixant anar malediccions mentre conduïa el tractor al llarg de l'abisme
durant centenars de metres a la recerca d'un lloc on les carrerades
s’estrenyessin prou per poder donar aquell salt aterridor per sobre del buit.
Mentre tornava per l'altre costat de l'abisme per tornar al sender ple
d'obstacles i forats que estava seguint, va resar perquè les partícules de gel
impulsades pel vent no haguessin esborrat les petjades del caminant.
Ohran Keldor anava a
bord d'aquest caminant dels gels. Ohran Keldor, que havia ajudat a dissenyar
l'Estrella de la Mort.
Ohran Keldor havia
estat a bord de l'Estrella de la Mort i havia contemplat la destrucció
d’Alderaan.
La Leia havia
aconseguit perdonar la Qwi Xux, la principal dissenyadora de l'Estrella de la
Mort, perquè quan per fi es van conèixer havia vist com s'horroritzava davant
l'espantós espectacle que havien provocat les seves capacitats. Però la Leia
comprenia que la fràgil nadiua d’Omwat havia crescut i havia estat educada a
l'interior d'un laberint d'ignorància, mentides i coacció meticulosament
dissenyat i construït.
I quan la Qwi Xux va
descobrir en què consistia la veritat de tot allò, havia tingut el valor de
seguir-la fins on l’acabés portant..., i això no era una cosa que tothom fos
capaç de fer.
Però Ohran Keldor -i
Bevel Lemelisk, i altres els noms havien estat recopilats a poc a poc pels
supervivents de l'Aliança d’Alderaan -havia sabut amb tota exactitud el que
estava fent. Després de la destrucció d’Alderaan, tots havien estat traslladats
a Càrida quan l'Estrella de la Mort va iniciar el seu últim viatge per destruir
la base de Yavin. Però tots ells havien volgut presenciar la primera aplicació
pràctica de les seves teories.
I Keldor havia estat
allà.
La Leia va pensar
que Drost Elegin també havia estat allà, així com molt probablement tots els
caps d'aquestes altres velles Cases, aquests governants planetaris que eren el
cap visible de les poblacions humanes -o humanoides -de planetes colonitzats
feia ja molt temps, que no suportaven les interferències del Senat en els seus
poders locals i que odiaven encara més a la República. Aquests governants
havien donat suport a Palpatine per l'única raó que podia ser subornat fins a
obtenir-ne un «pacte entre cavallers» que els permetés controlar els seus mons
com els vingués de gust.
«S'estan reunint...»
Al voltant de la
Roganda Ismaren, antiga concubina de l'emperador i filla d'un Jedi, i qui sabia
quines altres coses més a part d'aquestes dues?
Una altra llum va
cremar amb un breu espurna blavosa en el remolí fosc de l'exterior. Es va
apagar quasi de seguida, però la Leia va veure com la confusió de taques
lluminoses formada per les petites balises de les potes del caminant es
desviava en aquella direcció.
- Has captat això,
R2? -Va cridar pel comunicador, i tot just va poder sentir el refilet de
confirmació.
Unes lectures d'orientació
verdes van aparèixer a la pantalla, i el vent els va colpejar amb força quan la
Leia va treure el tractor de darrere d'un promontori de gel, un petit turó de
formes tan retorçades i sorprenents que semblava un impossible monòlit de
marbre llançat a la superfície per les nervioses convulsions de la filera de
falles volcàniques que s'estenia molt per sota d'ells.
Li tremolaven les
mans, i era estranyament conscient de la calor de la sang que circulava per les
venes.
A la Leia el
sorprenia una mica que ningú hagués fet un traçat cartogràfic de la situació de
les pistes de descens emprades per al contraban. Els sondejos des de grans
altures quedaven totalment descartats a causa de les tempestes iòniques, però
sempre hauria estat possible dur a terme una recerca de rastres geotèrmics a
nivell del terra. Mentre lluitava amb la palanca de control i feia que el
tractor fos pujant lentament per un pendent de gel mig podrit que s'estenia per
sota d'un altre cingle més antic la Leia va pensar que era possible, per
descomptat, però que no hauria resultat gens fàcil, i va acabar dient que
probablement ningú havia considerat que valgués la pena fer-ho.
El vent gairebé la
va fer caure quan va sortir del tractor i va avançar cap al refugi que oferien
les negres roques erosionades que protegien la pista. El vestit tèrmic estava
garantit fins per sota del punt de congelació de l'alcohol, però així i tot la
Leia va sentir com el fred s'anava infiltrant a través d'ell mentre lluitava
per pujar per la cresta esmolada com un ganivet de restes empeses pel vent i
roques per poder veure el seu objectiu amb claredat per primera vegada.
La pista havia
deixat de ser-ho.
Allà on s'havia
alçat una mena de búnquer, construït amb permacret premodelat i dissenyat per
oferir poc més que una petita instal·lació de control al costat d'un espai
aclarit creat mitjançant explosions tèrmiques en aquella glacera dura com una
roca, la Leia va veure a través de l’udolant teló de pedra dels murs negres
enganxats a terra del que els militars anomenaven un hangar permanent temporal,
amb la neu allunyant-se en una embogida agitació de remolins d'un camp magnètic
que estava clar era tan nou com extremadament potent. El vell búnquer de
permacret havia estat envoltat per altres, gairebé totes estructures permanents-temporals
d'escassa altura, els murs negres es confonien amb la roca del cingle en el que
estaven enganxats. Si no fos pel camp magnètic, la ventada els hauria enterrat
en qüestió d'hores.
La Leia va remugar
una paraula que havia après dels nois de l'antic esquadró d'assalt i va anar
avançant cautelosament cap als murs, relliscant en la gruixuda capa de neu amb
les erugues d’R2 grinyolant estridentment darrere d'ella.
El caminant dels
gels havia desaparegut. Això no significava que l’hangar estigués abandonat, ja
que les ondulacions que s'havien format a la neu fosa i s'havien tornat a
congelar gairebé a l'instant li van indicar que alguna cosa s'havia posat sobre
el gel i havia estat introduït a l’hangar feia menys de tres hores, i semblava
bastant lògic suposar que haurien desembarcat alguns passatgers o tripulants.
L’udol del vent que la colpejava com un ariet feia que resultés força difícil
desplegar els seus sentits cap al cobert principal, però la porta que donava
accés als edificis més petits adjacents quedava protegida de la ventada, i de
tota manera aquestes estructures estaven buides. Aconseguir que R2 forcés els
panys va ser qüestió de moments fins i tot amb els seus dits enguantats i
entumits pel cada vegada més intens fred. El silenci que els va embolicar quan
la porta es va tancar darrere d'ells era tan profund que gairebé resultava
inquietant.
Leia es va treure el
casc i es va sacsejar els cabells. El sistema de calefacció d'aquell petit
annex era un alleujament, però encara podia veure el nuvolet del seu alè a la
tènue claredat que entrava pel passadís que l'unia amb l’hangar principal.
La nau que ocupava
l’hangar era una Mekuun del model Tikiar, un aparell fosc de línies àgils i
veloces curiosament semblant a l’au de presa amb el nom havia estat batejat. La
Leia sabia que els Tikiars eren les naus favorites de les Cases aristocràtiques
tant al Sector de Sènex com a la resta de la galàxia.
Dos tripulants. Es
va recolzar en la polleguera de la porta i va parar l'orella, concentrant la
seva ment a través de la boirina de claredat de la Força. Estaven gaudint d'una
estona de descans, i s'entretenien -de manera il·legal -contemplant un partit
de tensibol a la xarxa subespacial.
Els Destructors
estaven rebent una altra pallissa.
La Leia, més tranquil·litzada,
va recórrer amb la mirada l'annex que tenia darrere.
Estava ple de
caixes. Hi havia piles de gran alçada amuntegades al voltant de les portes de
l'ascensor, superfícies anònimes de plastè verd fosc en què no es veia escrit
cap destí, però que contenien números de sèrie i el logotip de la corporació.
Carrabines pesades
làser i fusells de partícules fabricats per la Corporació Mekuun. Canons iònics
de la Seinar. Cèl·lules d'energia escala-50, dissenyades i construïdes a mida
per les troneres i els caces TIE més petits del model antic; cèl·lules
d'energia més compactes de les classes C, B i escala-20, dotzenes d'elles. Tots
aquests models tenien la mida adequada per a ser utilitzats en els
desintegradors.
La veu d’en Jevax va
semblar ressonar dins la seva ment. «Hem tornat a perdre contacte amb Bot-Un»,
havia dit.
«Estan portant als
seus homes per allà. -La comprensió va sorgir de sobte en el seu cervell,
completa i plena de lògica -. Els porten pel Corredor. Vénen a gran altura,
baixen molt de pressa i després llisquen enganxats al gel... »
Les comunicacions
entre les fissures volcàniques s'interrompien amb tanta freqüència que podia
transcórrer una setmana sencera, o fins i tot més temps, abans que algú fos
fins les glaceres en un caminant dels gels per fer una ullada.
- Estàs registrant
tot això, R2?
El petit androide
astromecànic va llançar un refilet d'assentiment.
La Leia va tornar a
posar-se el casc i va tibar el cos per suportar la sobtada envestida del fred
quan van tornar a sortir al malson congelat de l'exterior. Va haver d’agafar-se
a l’androide per no perdre l'equilibri mentre lluitaven per tornar al tractor,
trontollant i ensopegant al llarg de la filera de rastres que les enormes urpes
metàl·liques del caminant havien deixat a través del gel.
Ohran Keldor,
l'últim dissenyador de la flota de l'Emperador...
Estaria dissenyant
alguna cosa nova? La Leia va moure el cap. Les petjades ja gairebé s'havien
esborrat, i havia de fer un gran esforç per poder distingir-les. Això
resultaria massa car, tant que superaria la capacitat fins i tot d'una coalició
dels nobles de Sènex, i les corporacions amb les que tractaven s'ho pensarien
molt abans d'oferir-li suport financer per a algun projecte d'envergadura. No,
el més probable era que Keldor hagués estat cridat perquè actués com a assessor
sobre algun aparell antic, potser el mateix equip Jedi que Nubblyk i Drub
havien estat desmantellant i venent a través de les xarxes del contraban durant
tots aquells anys.
Però els seus
instints li van xiuxiuejar que no es tractava d'això. No, és una mica més gran.
És una altra cosa...
Una cosa per la qual
havien assassinat Stinna Draesinge Sha, perquè volien evitar que s'assabentés
d'alguna cosa que li resultaria familiar gràcies als seus estudis i que
advertís a la República del perill que suposava.
Les protuberàncies
de roca negra del cingle principal formaven un parany per al vent a l'est de
l’hangar. Mentre s'aferrava amb expressió ombrívola a la maneta de jocs del
tractor, la Leia va pensar que ningú hauria estat capaç de localitzar el túnel
des de l'aire. La pàl·lida claror del sol tot just aconseguia travessar les
gruixudes capes de núvols, i les empremtes deixades pel caminant ja havien
quedat reduïdes a uns senyals gairebé imperceptibles. Només podia distingir la
caverna on havien deixat el vehicle i la caixa de permacret que cobria
l'entrada del pou, i les masses de petites arrugues i ondulacions que havien
aparegut en el gel s'estaven esfumant ràpidament sota els dolls de neu que
portava la ventada.
«Han erigit
estructures militars noves a la pista de descens, però no han fet cap millora a
l'entrada del pou -va pensar la Leia mentre maniobrava el tractor per
col·locar-se darrere de l'últim promontori de roca i ocultar el caminant en la
seva caverna -. I han portat a Elegin pel camí més llarg tot i el fred. No
confien en els nobles de Sènex, oi? »
La neu va cruixir
sota les botes de la Leia quan va anar cap al petit fortí de permacret, i
l'aire calent que es va arremolinar al seu voltant quan les portes de l'entrada
del pou es van obrir obeint al programa descodificador d’R2 li va fer donar un
bot. Es va afanyar a entrar amb l'androide trepitjant-li els talons, i les
portes es van tancar darrere d'ells. L'entrada del pou contenia més munts de
caixes sobre les quals hi havia tots els logotips i etiquetes que havia vist
abans: Mekuun, Seinar, Sistemes Automotrius Kuat i Pravaat, el gegantí consorci
del Sistema de Celanon que manufacturava i venia uniformes a qualsevol que
estigués disposat a pagar per ells. Les pàl·lides fileres de panells lluminosos
alimentats per piles que circumdaven les nits li van permetre veure que el
terra estava ple de les senyals recents deixades per objectes pesats que havien
estat arrossegats d'un costat a un altre i esquitxat per les taques d'oli que
havia amb gotes dels androides de segona mà.
«Han... He
d'explicar tot això al Han.»
«Tots morireu -havia
cridat Drub McKumb -. S'estan reunint. Són allà.»
Cinc fileres
d'empremtes s'estenien sobre la fina capa de pols de neu que cobria tot el
terra de ciment i acabaven a les portes de l'ascensor. Quatre eren d'humans, i
la cinquena estava formada per les petjades més curtes i amples i lleugerament
arrodonides d'un alienígena que podia haver estat un sullustà o un rodià. La
Leia va recordar que molts membres de la junta executiva de Seinar havien
nascut a Sullusta, la llar d'aquella raça corpulenta de nas aplatat.
També es va recordar
d'altres coses.
-Vull esbrinar quina
classe de connexió hi ha entre aquest túnel i els túnels dels contrabandistes
oberts sota Plawal, R2 -va dir en veu baixa -. Però si ens fiquem en algun
embolic, la teva directiva d'emergència serà tornar al tractor i portar aquí en
Han.
Mentre parlava la
Leia havia anat trencant els segells de tres de les caixes, i a continuació es
va aprovisionar amb un llançaflames, una carrabina desintegradora
semiautomàtica i una llança d'energia que va muntar amb ràpida destresa, com li
havien ensenyat a fer els nois d'aquella trinxera de Hoth quan semblava que no
podrien sortir d'allà abans que arribessin els imperials.
-Proporciona-li les
coordenades, la informació..., tot -va seguir dient -. No et quedis per
defensar-me. Ho has entès?
L’androide va emetre
un brunzit i la va seguir fins a l'interior de l'ascensor.
La Leia sabia que el
túnel dels contrabandistes acabaria en algun lloc de Plawal. Però a jutjar per
la descripció de les cavernes de lava i del pou en el centre del seu cercle de
monòlits que li havia fet en Han, i basant-se igualment en el fet que Roganda
Ismaren havia passat una part de la seva infància allà, la Leia suposava que
també estaven connectats amb les criptes ocultes sota de la Casa d’en Plett. No
tenia ni idea de què estava amagant Roganda allà ni de com se les havia
arreglat per falsejar les lectures dels sondejos portats a terme mitjançant
sensors després que la gent comencés a desaparèixer, però per fi tenia molt
clar quin havia estat el destí sofert per Drub McKumb i Nubblyk Slita..., i qui
sabia per quants més a part d'ells?
«Vader... i
Palpatine », havia dit la Mara.
I, evidentment, la
concubina d’en Palpatine, encara que a la Leia no li havia semblat que aquella
dona tingués una gran capacitat per emprar la Força. El que resultava evident
era que no estava embolicada per aquesta aura de potència fantasmagòrica i
aquest silenci que fins i tot una senadora tan jove i atrevidament segura de si
mateixa com era la Leia aleshores havia percebut emanant de l'Emperador.
De què podia
tractar-se llavors?
La Leia es va penjar
les corretges del seu armament de les espatlles i va començar a avançar
cautelosament per la foscor.
Durant un tram
bastant llarg el túnel dels contrabandistes era un simple passadís tallat a la
pedra, un orifici obert a través del llit rocós del planeta sota el gruix de la
glacera acumulat al llarg de cinc mil anys, que de tant en tant travessava les
vies engrandides del que en temps llunyans havien estat rierols subterranis. El
sòl havia estat allisat per permetre el pas dels androides de càrrega, i també
havien construït rampes, elevat els sostres i estès ponts per poder creuar els
petits sots i congostos del subsòl. Resultava molt fàcil de seguir, i la Leia
tenia prou amb moure’s el més silenciosament possible.
Després, quan el
camí es va bifurcar o es van trobar amb túnels d'encreuament oberts a la roca,
o quan van creuar cavernes plenes de vapors asfixiants on regnava una calor
abrasadora a causa dels cràters de fang fumejant, la Leia va parar l'orella i
va desplegar els seus sentits al màxim, examinant la Força a la recerca del
contacte i l'essència de les cinc persones que l'havien precedit. El carrer de
la Porta Pintada, l'estret carreró en el qual la Roganda li havia dit que hi vivia,
estava darrere de la terrassa coberta de lianes sobre la qual s'alçava la Casa
d’en Plett. Abans que construïssin la cúpula, tota la fissura havia de suportar
el flagell periòdic de les tempestes. Els mlukis haurien excavat túnels, per
descomptat, i era igualment lògic i natural que els contrabandistes haguessin
descobert si més no uns quants d'aquests túnels en els fonaments d'aquelles
velles cases.
No totes les cases
del carrer de la Porta Pintada havien estat construïdes sobre de les antigues
morades, naturalment, però la Leia estava disposada a apostar que la de la
Roganda s'alçava sobre una d'elles.
La Roganda havia viscut
allà. Hi havia conegut aquell lloc, i havia tornat a ell quan Palpatine va
morir en el bullent cor del seu segon intent de doblegar la galàxia mitjançant
el terror.
Per què?
La Leia va percebre
el suau cruixir d'urpes i l’ensumà entretallat d'una respiració animal abans
que R2 xiulés la seva gairebé insonora advertència. Estaven bastant lluny però
s'aproximaven molt de pressa, i determinar la direcció per la qual venien
resultava gairebé impossible en aquell laberint de túnels interconnectats, cavernes,
sales tallades a la roca, rampes i escales que pujaven i baixaven.
-Probablement ens
estiguin seguint per l'olfacte -va murmurar la Leia -. Bé, R2, necessitem una
mica de llum.
L’androide a penes
havia tingut temps d'encendre tots els seus panells lluminosos quan les
criatures ja s’estaven llançant-se sobre ells.
Hi havia rodians,
humans i dos mlukis, o, almenys, aquestes havien estat les seves races en un
passat ja llunyà, i la Leia els va identificar en el mateix instant en què
atacava amb la seva llança d'energia, una arma no tan neta o potent com una
espasa de llum però que era potencialment letal en unes mans ben ensinistrades.
La llança d'energia tenia l'avantatge de poder mantenir a ratlla a més d'un
enemic simultàniament sense que hi hagués cap perill de rebots, i la Leia moure
la pica amb una barreja de por, fúria i impassibilitat contra els seus atacants
mentre aquests llançaven sobre ella deixant anar xiscles. Va tallar la meitat
del coll d'un mluki i després va fer girar la seva arma sense perdre ni un
segon per enfrontar-se amb un rodià, el garrot improvisat amb un tros de metall
li va estripar una mànega i la carn del braç que hi havia sota d'ella. El
simple pes dels seus atacants gairebé la va fer caure a terra. En ells no hi
havia res al que la Leia pogués dirigir una advertència que havien de
retrocedir, i res que comprengués que corrien perill. Quan un dels humans li va
arrencar la llança d'energia dels dits, la Leia amb prou feines va tenir temps
d'alçar el llançaflames per abrasar-los i calcinar els seus cossos, i tot i
així van continuar atacant-la embolicats en flames mentre tornava a agafar la
llança d'energia per acabar aquell horrible treball.
Tot just havien
caigut quan van aparèixer els kretchs, emergint de la foscor per alimentar-se
amb els cadàvers i la sang.
L'últim crit del
segon mluki va anar acompanyat pels ecos d'un cor d'udols que van sorgir de les
profunditats dels túnels i que van ressonar darrere de la Leia i al seu voltant
venint d'una dotzena de direccions diferents.
«Tots morireu. Tots
morireu... »
La Leia va fugir per
un túnel amb el feix del reflector d’R2 brillant davant d'ella per caure sobre
l'arcada d'una entrada artificial oberta a la roca. Es va ficar per ella amb el
cap inclinat i es va trobar en una nova zona excavada dins la pedra, amb
càmeres tallades a la roca i rampes de fusta resseca i rosegada pels kretchs
que cobrien esglaons i canvis de nivell. Un pont creuava un rierol de corrent
molt ràpid, les aigües llançaven prims filets de vapor a l'aire reescalfat.
També hi havia un túnel en el qual va captar un ressò de la Força que murmurava
«No baixis per aquí».
Panells lluminosos
apagats, petits catres en els racons...
Una cosa gegantina,
pestilent i recoberta de pèls es va llançar sobre ella des d'un llindar, i la
Leia la va colpejar sense pensar i en una reacció instintiva, i la sang va
tacar el seu vestit tèrmic mentre la criatura s'ensorrava als seus peus deixant
anar crits. La Leia va saltar sobre ella i l’R2 va donar una volta al voltant
del cos, i l'aire va semblar panteixar al seu voltant amb un sobtat esclat de
repugnants grunyits guturals i el que podrien haver estat paraules quequejades
i balbucejos sorgits d'una ment destrossada.
Un refugi. La Leia
ho va percebre, i va sentir una curiosa lleugeresa i el sobtat impuls cap a la
seguretat. Era com la sensació d'haver trobat alguna cosa que portava molt de
temps buscant.
Estava a la seva
esquerra i semblava cridar-la a través d'un triple arc de pedra fosca.
Es va trobar en una
gran sala, una vasta estada sumida en la penombra i enfosquida per les ombres
d'estalactites tan primes que semblaven palles per xuclar refrescos i prims
telons de dipòsits minerals que s'havien anat formant a través de les esquerdes
del sostre. Un rierol la dividia en dues parts i havia unes quantes planxes
esteses a través d'ella, però no es veia ni rastre d'un pont. A la dreta, a
l'esquerra i al centre hi havia tres arcades que creaven altres tantes sortides
de la sala a l'altra banda del corrent d'aigua, i quan la Leia va creuar les
planxes va sentir que la del centre la cridava.
R2 va dirigir el
feix del seu reflector cap a la sala que s'estenia a l'altra banda de l'arc
central i, més dèbilment i va semblant arribar des de molt lluny, la Leia va
tornar a experimentar la mateixa sensació que s'havia apoderat d'ella quan
estava a la part alta de la torre i mirava cap avall, com si estigués veient i
sentint coses que no pertanyien al seu temps.
Veus de nens.
La percepció,
sentida en el fons dels seus óssos, de la presència de la Força.
Va passar per sota
de l'arc i R2 va tornar a augmentar la intensitat de les seves llums. Trossets
i tires de metall li van enviar mil referències al llarg de tota aquella gran
estança coberta per una volta amb forma de barril.
Un tanc de vidre
d'uns centímetres de gruix, buit excepte per una prima capa de sorra groga.
Un cilindre de vidre
d'un metre d'alçada, hermèticament segellat i que només contenia l'esquelet
marcit d'una fulla. Al costat hi havia una taula, i sobre ella hi havia una
bola de negre vidre volcànic, un anell d'or i una tosca nina confeccionada amb
draps i branquetes.
Tota la paret del
fons estava ocupada per una estructura exquisidament equilibrada d'esferes
suspeses, anells, varetes i politges que relluïen en una enigmàtica benvinguda.
Dues màquines més compostes per eixos, cubs i boles d'acer polit semblaven fer
senyals, temptar i provocar la ment amb la monumental i absurda extravagància
de les reaccions en cadena potencials que n’oferien.
Hi havia una esfera de vidre plena
d'un líquid mat entre rosa i daurat que va semblar agitar-se, i una infinitat
de colors es van materialitzar durant un instant davant les vibracions dels
seus passos.
«Els nens van estar aquí», va pensar
la Leia.
L'alegria i la fascinació que havien
sentit semblaven haver-se infiltrat en les pedres dels murs fins a
impregnar-les.
La Leia va pensar que potser no
hagués aconseguit esbrinar els seus noms, però almenys havia trobat les seves
joguines.
Va allargar una mà vacil·lant fins a
tocar l'esfera plena de líquid, i allà on els seus dits van entrar en contacte
amb el vidre va veure aparèixer molècules vermelles que es van separar de la
suspensió rosada i van quedar suspeses en l'atmosfera fluida de la bola com
núvols que s'anaven dissipant lentament. Després de molts dubtes i titubejos,
perquè en les seves lliçons en Luke mai li havia parlat de res que tingués la
més petita relació amb tot allò, tot i que li va semblar ridículament fàcil una
vegada que ho va intentar, la Leia la va sondejar amb la seva ment i el líquid
es va anar separant a si mateix, daurat a la part de dalt i carmesí en el fons.
Una cosa indefinible en el color carmesí va fer que la Leia l’observés amb més
atenció i invoqués la Força, i va descobrir que en les molècules de color sang
hi havia amagat un tercer color en quantitats suficients per poder formar una
estreta banda de blau cobalt entre les zones ja existents.
La Leia va pensar que en Jacen i la
Jaina necessitaven joguines com aquelles. Quan sigui una mica més gran,
l’Ànakin també les necessitaria.
Hi havia altres objectes, coses
sorprenents i, irritantment senzilles que no podia entendre.
Per quina raó hi era aquest cercle
de recipients quadrats buits de diferents mides? Què hi havien ficat en ells?
La Leia no va poder veure res sobre la superfície negra, excepte unes taques
grisenques com les que hagués pogut deixar l'aigua, i es va preguntar si la
composició de la taula formaria part de l’endevinalla. El material era
d'aspecte dens i lluent, i semblava laca fins que el va tocar, però lliscant
sota els tous dels seus dits li va dir amb tota claredat que era fusta.
I què eren totes aquelles esferes de
metall estranyament pesades que havien estat col·locades per ordre de mida en
un prestatge?
Les barres, cordes i bigues que
penjaven del sostre s'explicaven a si mateixes i el seu propòsit amb una sola
mirada... O no?
«En Luke ha de veure tot això.»
Res de tot allò era esmentat a
l’Holocrò ni en els registres que en Luke havia tret de les restes de la nau
Jedi Chu'unthor. «Potser van pensar que no mereixia ser introduït en els
registres, com a nosaltres no se'ns ocorre esmentar l'alfabet quan escrivim
crítiques literàries ni parar-nos a explicar el sistema enzimàtic humà al
començament d'una història d'amor... O el fet que els éssers humans necessiten
oxigen, ja posats a explicar. »
Potser va ser una premonició, una
fosca tensió en l'aire que va despertar i va aguditzar els sentits de la Leia.
Però entre les ombres de les palanques i politges d'aquella gran joguina de la
paret va distingir alguna cosa que li resultava una mica familiar i, donant un
pas cap endavant, ho va treure d'on havia estat ficat fins a quedar gairebé
totalment ocult. Era un paquetet de plastè negre cobert per una fina capa d'un
brut residu pulverulent, l'olor va fer tornar a la seva ment la gruta verda
blavosa sumida en la penombra de la Casa de Curació del Núvol-Mare i la suau
veu sibilant de Tomla El dient « Roca mental ».
«Això és nou -va pensar -. No és una
cosa que els Jedi puguin haver deixat aquí. Però llavors qui...? »
R2 va llançar una xiulada
d'advertiment al costat del llindar.
La Leia es va quedar totalment
immòbil i va contenir l'alè mentre sondejava la foscor amb la seva ment.
Els xiscles i esbufecs dels
guardians del túnel als quals se'ls havia arrabassat la intel·ligència havien
quedat sobtadament ofegats.
I el mateix aire va semblar
espessir-se, solidificant-se i caient lentament per formar masses esponjoses
que s'enfonsaven sobre si mateixes.
La Força. Una immensa foscor que
fingia ser el silenci resultat que allà no hi havia res.
I un instant després va sentir un
debilíssim esgarrapar quitinós que sorgia de la foscor.
Una variació en la pressió, un canvi
en l'espessa atmosfera calenta de les cavernes va portar fins a ella l'olor,
com una gran exhalació de la canya de sucre a mig podrir o les restes
descompostes de les plantes empaquetadores de la fruita, una brutícia química
que li va estarrufar el borrissol del clatell.
-Sortim d'aquí, R2.
Va tornar a deixar el paquetet on
l'havia trobat, va anar ràpidament fins a la porta i l’R2 va llançar el feix
lluminós del seu reflector més enllà de la Leia per projectar sobre la seda
color banús de l'aigua que fluïa pel centre de la sala i el tros de sòl que
s'estenia més enllà d'ella.
El sòl es va moure. Formes lluents
es van amuntegar una sobre una altra com un llac de joies negres entre un
ensordidor i repugnant rascar de grapes.
-Jo no us ho aconsellaria, Altesa.
Roganda Ismaren -pàl·lida, no gaire
més alta que una nena i vestida amb un vestit blanc que feia ressaltar la seva
fràgil delicadesa -estava immòbil en l'estret buit de l'arc a la dreta de la
Leia. Al costat d'ella hi havia un noi vestit amb robes fosques, cabells color
ala de corb, com la Roganda, esvelt i no molt alt, com la Roganda, que produïa una
indefinible impressió de gràcia i flexibilitat.
Ohran Keldor, Drost Elegin i un
altre home, corpulent, d'uns cinquanta anys, el rostre petri i impassible,
vestit de negre, formaven un grup immòbil darrere d'ells.
- Vés, R2! -Va ordenar la Leia-.
Ara...
La Roganda es va limitar a moure una
mà. Elegin i el tercer home es van avançar per tallar el pas a R2 abans que
pogués arribar al pont, i la Leia va alçar el llançaflames. El noi de negres
cabells va deixar anar una rialleta despectiva i va dir «Au, si us plau!», I la
Leia, advertida per algun instint, va llançar l'arma al més lluny possible
d'ella una fracció de segon abans que el tanc comencés a brillar i esclatés en
una erupció de foc. Va desenfundar la seva carrabina i va agafar la llança
d'energia, sentint l'estirada de la ment del noi sobre ella i oposant la seva
ment a la seva com un mur resistent mentre saltava per interposar-se entre els
homes i R2. Elegin va disparar el seu desintegrador contra ella, però la Leia
ja estava esquivant el feix d'energia per llançar-se sobre ell i obligar-lo a
retrocedir. «Guarda la teva arma, idiota!», Va rugir l'altre home mentre el
tret xiuxiuejava i rebotava en els murs, el terra i el sostre amb una
ensordidora successió de salts i piruetes. La Leia no va poder estendre la seva
sonda mental per arrencar-li el desintegrador de la seva mà, però almenys sí
que va poder impedir que empraren aquest truc amb ella.
-Elegin, Garonnin: esteu
desaprofitant el vostre temps -va dir el noi que seguia immòbil al costat de
la Roganda -. Tu...
Els seus grans ulls, dos vidres de
cobalt, es van clavar en R2.
-Torna aquí. Ara.
R2, que havia creuat el pont de
planxes i estava a pocs metres de l'arc que portava al fosc laberint de
passadissos, es va aturar de sobte. Els kretchs es van arrossegar i es van
retorçar frenèticament sobre el seu cos metàl·lic d'una manera que va fer que
la Leia sentís nàusees, però el petit androide no va semblar adonar-se'n. Era
el noi el que l’havia detingut, la veu del noi...
-Torna aquí -va repetir el noi sense
immutar-se -. No aniràs enlloc.
- Vés, R2!
La Leia es va moure cap a un costat
amb la llança d'energia aixecada, observant amb cautelosa atenció de cua d'ull
a Elegin i l'home anomenat Garonnin mentre pensava que no podia ser un membre
de la Casa Garonnin.
-Oh, Leia, apa... -Va dir el noi amb
gèlida impertinència -. Si vaig ser capaç d'aconseguir que estigués a punt de
fer volar pels aires la casa dins de la qual dormíeu, creus que em desobeirà
ara? -Va tornar a deixar anar una rialleta despectiva i el seu rostre es va
tòrcer en un somriure molt desagradable -. Faré que es fiqui en l'aigua i que
es curtcircuiti a si mateix.
Va tornar aquells ulls freds com
vidres cap l'androide.
-Bé, i ara obre tots els teus
panells de reparacions i retrocedeix en aquesta direcció, u coma cinc metres
cap a l'esquerra i movent-te en paral·lel al teu curs original.
- R2!
La Leia havia de seguir vigilant els
homes, i no podia tornar la mirada.
L’androide astromecànic va oscil·lar
sobre la seva base i va emetre un xiulet ple de desesperació.
-Vinga -va ordenar el noi.
-Irek, fes que els kretchs marxin i
Garonnin...
- No! -Va exclamar el noi amb
sobtada fúria. Les ales negres de les celles van baixar veloçment per unir-se
sobre la corba ivoriana del nas -. Li he dit que torni i no vol fer-ho. Torna
aquí. Un coma cinc metres cap a l'esquerra i en paral·lel a...
- Surt d'aquí, R2!
R2 va retrocedir un pas i es va
moure un pas cap a l'esquerra, amb els kretchs retorçant-se sobre ell com una
xarxa de brutícia i rebentant en esclats de líquid viscós sota les seves
erugues.
- Torna aquí! -Va ordenar el noi, i
tota la seva calma anterior es va esfumar sobtadament de la seva veu -. Un coma
cinc metres...
R2 va descriure un petit cercle i es
va llançar cap a la porta que portava als túnels.
- Feu que els kretchs se’n vagin
d'una vegada, noble senyor! -Garonnin va fer un pas cap al pont i la Leia va
avançar per interposar-se en el seu camí amb el full vibratori aixecat -. Quan
hagi arribat als túnels ja no podrem seguir-li el rastre!
- Escolta bé i fes! -Va cridar Irek,
ignorant per complet a Garonnin mentre les seves pàl·lides faccions es
retorçaven en una ganyota de fúria -. Torna aquí!
-Visualitza els diagrames en la teva
ment i... -Va començar a dir Roganda amb veu suau i tranquil·la, i el noi es va
encarar amb ella tan salvatgement com si fos un gat muntanyès.
- Ja sé el que se suposa que he de
fer! I la donat resultat abans...
R2 va desaparèixer als túnels
embolicat en una taca marró de kretchs aixafats. Irek va mantenir la mirada
clavada a l'arc pel qual s'havia esfumat, panteixant de ràbia i incredulitat, i
la Leia va sentir la fúria ferotge i implacable i la concentració de la Força
que eren llançades en persecució d’R2.
I la imatge increïblement nítida
d’en Chewbacca envoltat de cables i fils de soldar, reparant l'androide i
tornant-lo a muntar a la terrassa, va envair la seva ment.
-Feu marxar als kretchs...
- No em molestis! -Va udolar Irek,
anant cap al pont i apartant a Garonnin d'una empenta.
La Leia es va plantar davant d'ell i
va alçar el full vibratori que empunyava. El noi es va aturar i la va
contemplar, sorprès de veure que algú s'atrevia a oposar-se a la seva voluntat.
La Leia va sentir l'estirada de la Força en els dits que envoltaven l'asta de
la llança d'energia i el va estrènyer encara més fort, recorrent a tota la seva
ment i la seva concentració per mantenir-lo a ratlla.
Els ulls blaus es van obrir encara
més i es van omplir d'ira, i el noi va agafar l'empunyadura negra de l'espasa
de llum que penjava del seu costat. En aquell mateix instant la Leia va sentir
que se li tallava la respiració, i va haver de lluitar amb totes les seves
energies per a tornar a enviar aire vencent aquesta opressió invisible. Podia
veure que el noi no empunyava l'arma làser de la manera correcta, i que
utilitzava la presa i la postura del duel d'esgrima ritual, que resultaven
totalment inapropiades per poder equilibrar una arma que havia de ser
sostinguda amb les dues mans. En un duel de veritat, en Luke l’hagués tallat a
llesques.
El full va avançar cap a la llança d'energia
i la Leia va fer una finta cap amunt, es va tirar a un costat i va estar a punt
de separar-li els peus dels turmells. Va aconseguir fer-li retrocedir mentre
seguia lluitant per aspirar ni que fos un fil d'aire, i el noi va deixar anar
un xiscle ple de fúria i es va llançar sobre ella...
- Irek! -Va cridar la Roganda.
Els kretchs havien començat a creuar
el pont.
La Leia va sentir afluixar
l'espantosa pressió de la tràquea i va veure com l'eixam d’artròpodes s'aturava
al centre de les planxes i començava a fer-se cada vegada més alt, com si una
barrera invisible els impedís seguir avançant i no els deixés més sortida que
anar pujant els uns sobre dels altres. Una sobtada commoció va esclatar entre
els kretchs que es trobaven més a prop de la porta quan van començar a devorar
els cossos d'aquells congèneres seus que havien estat aixafats per R2.
- Està fent alguna cosa, mare! -Va
cridar l'Irek, cada vegada més irritat -. No dóna resultat... L’androide hauria
de tornar. Aquest vell xaruc fastigós va dir que...
- Silenci, Irek!
La mirada que la Roganda va llançar el
seu fill no li va passar desapercebuda a la Leia, i també va percebre la ràpida
ullada plena de recel que va dirigir a Garonnin i Elegin.
«Els està ocultant alguna cosa que
no vol que sàpiguen...»
-Lord Garonnin, Lord Elegin -va dir
Roganda amb aquest to de veu tan dolç i raonable seu, i sentint-la la Leia va
pensar que era el mateix, amb només una ombra de deferència indefensa, que
havia utilitzat per parlar-li en el mercat -. Veniu per aquí. Sembla que ens
enfrontem a un problema bastant simple, no? Irek, recorda que no has de perdre
el control de tu mateix i que sempre cal escollir la solució més senzilla.
Altesa...
La Roganda es va moure una mica cap a
un costat en el llindar per deixar passar als dos aristòcrates. Irek va
romandre on era, fora de l'abast de la llança d'energia de la Leia mentre els
seus ulls blaus plens de ràbia i frustració anaven i venien veloçment d'ella
als kretchs per tornar-hi.
-Molt bé -va dir l'Irek en veu baixa i
suau, i va somriure -. Deixeu anar l'arma, princesa, o permetré que els kretchs
acabin de creuar el pont. Potser hauria de fer-ho de tota manera.
Va deixar anar una rialleta i va fer
un pas cap enrere. Els kretchs es van llançar cap endavant en un torrent de
negror per envair l'altre costat del sòl com un bull de fang ple de sang.
- Irek! -Va ordenar la Roganda amb veu
plena de fúria.
Els kretchs es van aturar i van
tornar a enfilar-se els uns sobre els altres. La Leia havia retrocedit uns
quants passos, però sabia que donada la velocitat que eren capaços d'assolir
aquelles criatures mai aconseguiria salvar-se ni tan sols suposant que sabés en
quina direcció podia trobar refugi..., especialment, va pensar un moment
després, si Elegin l’estava apuntant amb el seu desintegrador.
-Bé, per què no fer-ho ara? -Va
preguntar secament Irek -. Sense ella la República s'ensorraria.
-Sense ella, la República es
limitaria a triar un altre cap d'estat -va replicar Lord Garonnin en veu baixa
i suau tenyida per una ombra gairebé imperceptible de menyspreu.
Va passar al costat de la Roganda i
va creuar la sala en direcció a la Leia i els kretchs. La Leia, que estava fent
un considerable esforç de voluntat per no fugir corrent d'aquelles criatures
tan repugnants, no va estar gaire segura de si hagués estat capaç de fer el que
li estava veient fer a Garonnin. La claredat de l'únic panell lluminós del
llindar, que estava darrere de la Roganda, va convertir els curts cabells de
Garonnin en un rígid borrissol daurat i va fer que semblessin un halo
metàl·lic.
-Deixeu anar la vostra arma, Altesa.
És l'única esperança de sortir amb vida d'aquí que teniu.
«Oh, doncs quina esperança...», va
pensar la Leia amb amargor mentre apagava el full vibratori i llançava la
llança d'energia sobre el sòl cap a Garonnin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada