19
Els caminants-aranya imperials van
ascendir per l’escarpat pinacle de pedra. Les seves llargues potes metàl·liques
es doblegaven formant angles estranys a mesura que les seves urpes els anaven
hissant fins a les gruixudes portes blindades que protegien la Wínter i el
petit Ànakin.
La Wínter romania immòbil a la sala
d'operacions amb les mandíbules tenses i els ulls entretancats, contemplant
l'avanç dels transports d'assalt. Ja havien arribat a la seva primera línia
defensiva.
Quan van crear l'amagatall d’Anoth,
l'almirall Ackbar i en Luke Skywalker no van voler confiar únicament en el
secret i van intentar prendre precaucions contra tot tipus d'atac possibles. La
Wínter havia esperat que mai arribarien a tenir necessitat de posar a prova
aquells plans d'emergència, però estava clar que no li quedaria més remei que
lluitar per la vida de l'infant..., i per la seva.
Va baixar la mirada cap als seus
panells d'informació i va veure que l'Organisme Defensiu contra Intrusions
Exteriors estava activat i preparat per a la reacció automàtica. La Wínter
suposava que Odie(1) seria capaç d'acabar amb un mínim de dos caminants-aranya,
i va seguir contemplant les pantalles mentre s'agafava a la vorera d'una
consola per no perdre l'equilibri.
Els caminants-aranya van seguir grimpant
per la paret rocosa amb les seves potes d'insecte i van arribar a una filera de
cavernes, petits orificis que donaven accés a un laberint de carrerons sense
sortida i grutes ocultes a la muntanya.
La Wínter es va tensar mentre els
dos primers MT-AT passaven sobre les obertures negres sense sospitar el que
s'amagava dins d'elles. El transport d'assalt que obria la marxa es va aturar i
va disparar una primera andanada contra les portes blindades amb els seus dos
canons làser davanters. La vibració i el soroll metàl·lic es van estendre per
tot el complex protegit.
El segon caminant-aranya s'estava
preparant per obrir foc quan masses de tentacles que onejaven com fuets van
sorgir de les cavernes amagades. Els tentacles feien pensar en una pasterada de
gruixuts cables flexibles que acabaven en urpes-pinça de vores tan esmolades
com navalles d'afaitar, i la seva sobtada aparició va agafar totalment
desprevinguts als caminants-aranya.
Dos dels braços en continu moviment
de l’Odie es van corbar al voltant del primer caminant i el van arrencar del
cingle. Després l’Odie va llançar el caminant-aranya al buit abans que la
màquina pogués utilitzar les seves urpes pneumàtiques per a tornar a aferrar-se
a la roca.
L’MT-AT va caure en un llarg
estimbar agitant frenèticament les potes, i va xocar amb un altre transport
d'assalt durant el seu descens. Les dues màquines van caure juntes i van acabar
esclatant quan es van estavellar contra els escarpaments del fons.
El tercer caminant-aranya va
disparar els seus canons làser, dirigint els feixos cap a les cavernes plenes
d'ombres. Un dels tentacles d’Odie es va retirar ràpidament, i el negre fuet
fumejant es va esfumar en les profunditats dels túnels, però altres tentacles
van emergir de diferents obertures per embolicar al caminant en una atapeïda
xarxa. Els canons turbolàser van tornar a fer foc i van arrencar fragments de
roca amb la seva desesperada andanada. L’Odie va augmentar la pressió que
estaven exercint els seus tentacles, i va anar doblegant les potes articulades
fins que les articulacions van grinyolar i els gruixuts reblons van sortir
acomiadats dels seus orificis.
Els sensors instal·lats en les
puntes dels tentacles ja havien entès per a què servien les cabines dels MT-AT.
Les enormes urpes de plastiacer de l’Odie es van obrir pas a través de
l'estructura blindada, van fer talls al sostre de cap a cap i van treure a dos
soldats de les tropes d'assalt del compartiment per llançar-los cap al
precipici com ossos rosegats tirats a les escombraries després d’un banquet. El
transport que s'havia quedat sense pilot va caure rodant pel cingle mentre els
cinc transports d'assalt restants s'afanyaven a apartar-se de la seva
trajectòria.
La Wínter va estrènyer els punys i
va anar regularitzant a poc a poc la seva respiració entretallada en un intent
de calmar-se. L’androide defensiu mig orgànic havia aconseguit eliminar tres de
les màquines atacants, però la Wínter estava gairebé totalment segura que seria
destruït per les cinc restants.
L’Ackbar havia proposat crear un
androide guardià prenent com a model al krakana, el temible monstre marí de
Calamari. Científics calamarians havien dissenyat una màquina molt resistent i
parcialment conscient que imitava molts dels trets més letals del krakana. Els
seus tentacles estaven reforçats amb cables de duracer, i les seves pinces de
vores esmolades com navalles havien estat recobertes amb aliatges molt durs.
L'existència de l’Odie girava per complet al voltant de la missió de protegir
la base que se li havia encomanat. Els tentacles de l’androide van brollar de
la caverna i van començar a ondular d'un costat a un altre a la recerca de
noves preses.
Tres dels transports d'assalt que
seguien intactes van enfilar-se fins a ocupar noves posicions flanquejant les
obertures de les catacumbes i van disparar repetidament contra les coves. Un
altre trio de tentacles va sorgir sobtadament d'un forat que havia semblat
estar buit fins aquell moment i va agafar un caminant-aranya, embolicant-lo i
arrossegant-lo fins a l'aglomeració central d'obertures de la caverna.
La Wínter es va meravellar davant
aquella nova tàctica. L’Odie no només estava destruint un altre caminant
imperial, sinó que també estava utilitzant l’MT-AT com a escut. Però els altres
caminants no van deixar de disparar. Els soldats de les tropes d'assalt mai
vacil·laven a sacrificar als seus companys si això podia assegurar l'èxit d'una
missió.
Els ocupants del caminant-aranya
capturat van seguir disparant. L’Odie va tirar de l’MT-AT fins a tenir-ho una
mica més a prop, i després el va aixafar contra les roques com si fos un
fruit-joia d'escorça enormement gruixut. El pilot va connectar els seus canons
desintegradors d'alta potència i va llançar una ràfega combinada contra les
coves. La gegantina explosió va arrencar un fragment colossal de l'estructura
subterrània de les catacumbes. Flames i pols, trossos de roques i gasos
volàtils van sortir disparats en un immens raig que es va alçar cap al cel
color violeta d’Anoth. L'ona expansiva va vaporitzar el nucli corporal de
l'Odie i va fer esclatar el caminant-aranya capturat a la vegada.
El panell de diagnòstic de l’Odie es
va apagar a la sala d'operacions. La Wínter va lliscar les puntes dels dits
sobre la llisa superfície de la pantalla. La primera línia de defensa havia
acabat amb la meitat dels transports d'assalt.
-Bona feina, Odie... -Va murmurar -.
Gràcies.
Els enormes transports d'assalt van
seguir movent-se sobre les seves moltes potes i van començar a atacar les
portes blindades. Els cops sords dels impactes dels feixos turbolàser i els
grinyols de la resistència que oposaven els gruixuts panells metàl·lics van fer
vibrar l'aire.
La Wínter sabia què havia de fer, i
va activar la resta de sistemes defensius automàtics abans de sortir corrent de
la sala d'operacions. Va creuar a corre-cuita la caverna en la qual l'almirall
Ackbar havia posat el seu caça-B personal feia poc quan va venir a fer-li una
visita, movent-se amb passos ràpids i silenciosos. La Wínter va desitjar que
l'almirall calamarià pogués estar al seu costat en aquells instants. Sabia que
sempre podia comptar amb ell, però de moment hauria de tenir cura de si mateixa
i del petit Ànakin sense l'ajuda de ningú.
Va reprimir implacablement els seus
temors personals i es va obligar a fer el que s'havia de fer. No hi havia temps
per al pànic. La Wínter va córrer al llarg dels túnels, deixant obertes les
escotilles metàl·liques per poder fugir quan fóra albirada pels soldats de les
tropes d'assalt. Quan va entrar a la gruta que albergava la pista principal,
les repetides i eixordadores explosions que arribaven de l'exterior gairebé la
van ensordir.
Les portes blindades havien començat
a corbar-se cap a l'interior. El metall era ple de bonys i brillava amb una
resplendor vermella cirera provocada pel foc làser continuat que anava fonent a
poc a poc la protecció exterior, obrint-se pas lentament cap al nucli de metall
superdens. Les portes van seguir corbant-se mentre la Wínter les contemplava, i
una esquerda va aparèixer al centre del tauler.
Urpes articulades es van introduir
per l'obertura. Les andanades làser van continuar succeint-se fins que els
perns de subjecció del panell esquerre es van doblegar sota el diluvi
d'energia. L'altre panell ja estava penjant de les seves guies.
Un vendaval sibilant va entrar a la
gruta i va ulular per ella mentre la Wínter es preparava per enfrontar a
l'atac.
Els caminants-aranya, aquelles
màquines temibles eriçades d'armes i plenes de soldats d'elit, van entrar a la
cambra amb un brunzit de motors funcionant a plena potència.
El destructor Venjança mantenia la seva posició en òrbita. El coronel Ardax es va
portar les puntes dels dits al receptor vocal de la seva orella i va escoltar
l'informe del grup d'atac enviat al planetoide que tenia sota.
-Hem aconseguit obrir una bretxa en
les portes blindades, coronel -va dir el comandant de les tropes d'assalt per
la ràdio -. Hem patit força pèrdues, i les defenses rebels són molt superiors
de les que ens esperàvem trobar. Estem avançant amb gran cautela, però esperem
haver capturat el nen Jedi d'aquí a poc.
-Mantingui’m informat -va dir
l’Ardax -. Poseu-vos en contacte amb mi quan hagin completat la missió i farem
els preparatius per recollir-los -. L’Ardax va fer una pausa -. I l'ambaixador
Furgan? Està entre les baixes?
-No, senyor -va dir el comandant de
les tropes d'assalt -. Anava en l'últim transport d'assalt del nostre
desplegament, i no s'ha enfrontat a cap perill directe.
El coronel Ardax va tallar la
transmissió.
-Llàstima... -Va murmurar.
L’Ardax estava contemplant els tres
planetoides que formaven Anoth quan les sirenes d'alarma van començar a sonar
de sobte en tota la coberta de control del Venjança.
- Què ha estat això? -Va preguntar.
Un tinent va alçar la vista del seu
lloc de sensors. La seva cara s'havia tornat d'un color gris cendra.
- Un navili de combat rebel acaba de
sortir de l’hiperespai, senyor! El seu armament és considerablement superior al
nostre.
-Prepareu-vos per emprendre acció
evasiva -va ordenar el coronel Ardax -. Bé, sembla que ens han traït...
L’Ardax va empassar aire per entre
les seves dents serrades. En Furgan devia haver comunicat els seus plans de
batalla als espies rebels.
La gran pantalla de comunicacions va
xiuxiuejar amb un ondular d'estàtica grisenca que va acabar dissolent-se per
mostrar el cap de peix d'un calamarià.
-Aquí Ackbar, al comandament del
creuer estel·lar Viatger Galàctic -va
dir la imatge -. Rendeixi’s i preparin-se per a ser abordats. Qualsevol ostatge
de la Nova República que puguin tenir a bord ha de ser retornat sense que sigui
danyat.
- Contesto, coronel? -Va preguntar
l'oficial de comunicacions.
-El nostre silenci és una resposta
més que suficient -va dir l’Ardax -. En aquests moments el nostre objectiu
primari és seguir amb vida. L'equip de superfície haurà d'arreglar-se-les com
pugui. Traci un curs per avançar per entre els dos components d’Anoth. Les
descàrregues elèctriques ens ocultaran als seus sensors, i després podrem fugir
a l’hiperespai. Escuts a màxima potència.
-Sí, senyor -va dir l'oficial
tàctic, i el navegant va començar a traçar el curs sol·licitat.
-Endavant a tota màquina quan
estiguin preparats -va dir el coronel Ardax, passejant nerviosament d'un costat
a un altre de la coberta de control.
El Venjança va accelerar cap al conglomerat planetari amb una
sacsejada. El navili de combat rebel va començar a disparar. El destructor va
fer un balanceig i va tremolar quan les explosions es van escampar sobre els
seus escuts.
-La seva potència de foc és molt
superior a la nostra, senyor, però les seves andanades tenen com a objectiu
incapacitar-nos, no destruir-nos.
El coronel Ardax va alçar les
celles.
-Ah, naturalment... Creuen que ja
tenim el nen en el nostre poder! Bé, no els hi donem cap motiu perquè pensin
una altra cosa.
El Venjança va seguir accelerant cap a les amenaçadores goles del món
fragmentat.
La Leia va tensar els punys fins que
les seves ungles es van enfonsar al llis entapissat de la butaca de comandament
de l’Ackbar a bord del Viatger Galàctic.
El vell i malparat destructor va virar en la seva òrbita i va començar a seguir
un nou curs.
-Sembla que han decidit córrer el
risc d'esbrinar si parlava seriosament, almirall -va dir.
-No estan responent a la meva
entrada, per descomptat -va murmurar l’Ackbar.
-I no respondran -va dir en Terpfen
amb expressió preocupada des d'un lloc auxiliar -. Fugiran. Si ja tenen el nen
en el seu poder, no hi ha res que pugui retenir-los aquí. No correran el risc
de lluitar contra una nau de combat més poderosa que la seva.
La Leia va empassar saliva. Sabia
que en Terpfen tenia raó, i va desitjar que en Han pogués estar al seu costat
en aquells moments.
-Llavors no hem de permetre que
fugin -va dir l’Ackbar.
S'havia mantingut prop d’en Terpfen
durant tot el viatge. L’Ackbar havia format la força de rescat seleccionant als
seus membres entre els treballadors més lleials del seu equip de salvament a
Ciutat Escull de la Llar, i havia recollit a d’altres especialistes de les
drassanes de construcció de naus espacials en òrbita. En tot aquest temps no
s'havia referit a la traïció d’en Terpfen ni una sola vegada.
L’Ackbar i en Terpfen estaven
lliurant una mena de conflicte silenciós que feia pensar en un estrany duel de
voluntats. L’Ackbar afirmava entendre com havia estat manipulat el seu cap de
mecànics, ell mateix havia estat presoner de l'Imperi, però en comptes de ser
programat com a espia i sabotejador, l’Ackbar havia hagut de convertir-se en
ajudant del Moff Tarkin contra la seva voluntat. Havien estat temps terribles
per a ell, però l’Ackbar havia aconseguit gaudir d'una relació amb el cruel
estrateg, i va acabar transformant-la en un recurs més que li havia estat de
gran utilitat durant l'atac que l'almirall Daala havia llançat contra Calamari.
L’Ackbar afirmava que per fi havia arribat el moment que també en Terpfen
utilitzés els seus patiments en contra dels imperials.
La Leia va contemplar des del pont
de comandament del Viatger Galàctic
com la silueta de morro rom del destructor imperial quedava embolicada en una
feble resplendor blavosa quan va connectar els seus motors subllumínics. Va
tancar els ulls, es va aferrar al respatller del seient de l’Ackbar i va
desplegar un circell de pensaments, impulsant-se amb la seva ment a la recerca
de la presència del petit Ànakin amb l'esperança de poder consolar-lo o
trobar-lo.
La Leia va percebre l'essència del
seu nadó a través de les vastes distàncies de l'espai, però no va aconseguir
esbrinar la seva situació i va haver de limitar-se a captar la seva presència a
la Força. No podia establir contacte directe, i tampoc podia veure el seu nadó.
L’Ànakin encara podia estar a Anoth, però també era possible que es trobés
presoner a bord del destructor.
-Disparin totes les armes davanteres
llançant andanades per inutilitzar els seus sistemes -va ordenar l’Ackbar amb
una veu increïblement ferma i tranquil·la -. Limitin-se a causar els danys
suficients per impedir que entrin a l'hiperespai.
Feixos d'energia d'alta potència es
van escampar sobre els potents escuts del Venjança.
La radiació residual va cremar al voltant dels punts d'impacte, revelant
avaries de poca importància en el casc del navili imperial. Però el destructor
seguia accelerant.
-Passarà per entre dos dels
planetoides -va dir la Leia.
En Terpfen es va inclinar cap
endavant i va fer girar els seus ulls rodons mentre es concentrava.
-Està intentant utilitzar les
descàrregues estàtiques com a mitjà de camuflatge -va dir -. Hi ha tanta
ionització dispersa que els nostres sensors acabaran perdent el seu senyal, i
després podrà escapar pel vector que més li convingui abans que hàgim pogut
tornar a trobar-lo.
La Leia va respirar fondo, tractant
de calmar-se i dissipar el nerviosisme que s'estava apoderant d'ella. Estaven
tan a prop... Quina raó podia tenir el destructor per fugir excepte la que l’Ànakin
ja es trobava a bord? La Leia va fer un nou intent de percebre la situació del nadó.
Els dos fragments embolicats en
primes capes atmosfèriques del cos primari d’Anoth ja s'alçaven davant del
destructor, amb un canal molt estret entre ells. Llamps que semblaven ungles
gegantines rebotaven d'una atmosfera a una altra mentre els fragments en òrbita
anaven acumulant una càrrega electrostàtica increïblement potent.
-Augmentin la velocitat -va ordenar
l’Ackbar -. Detinguin-los abans que es perdin entre l'estàtica.
El capità del destructor seguia
negant-se a respondre a la seva transmissió.
-Tornin a disparar i incrementin la
potència -va ordenar l’Ackbar.
Els feixos turbolàser van fer
impacte en el Venjança per estribord,
produint una oscil·lació lateral clarament visible amb la inèrcia de les
andanades. Els escuts es van doblar, i alguns components dels motors
subllumínics del destructor van deixar de funcionar. Però el capità seguia
fugint. El centelleig blanc blavós que brollava de les fuites es va fer una
mica més intensa quan els motors van accelerar encara més, preparant la nau per
al salt a l’hiperespai.
- No! -Va cridar la Leia -. No
deixin que s’enduguin a l’Ànakin! Si...
Però el destructor imperial es va
ficar per l'estret passatge entre el planeta fragmentat abans que hagués pogut
acabar de parlar.
Un enlluernador traçat d'estàtica va
recobrir els escuts exteriors del Venjança,
envoltant-lo com un capoll d'eruga a mig formar. La resplendor d'un con
d’ionització es va anar desplegant per davant del nucli a mesura que la nau
s'obria pas entre la cada vegada més saturada atmosfera i anava formant
espectaculars sistemes de tempestes.
La Leia va tancar els ulls i va fer
un desesperat esforç de concentració. Si pogués arribar a establir una connexió
entre la ment de l’Ànakin i la seva, llavors tindria una minúscula possibilitat
de poder seguir la pista del seu nadó després que el destructor s'hagués esvaït
a l'hiperespai.
Va captar les presències de les
persones que viatjaven a bord del navili de combat imperial, però no va
percebre el més mínim centelleig indicador que el seu fill o la Wínter, la seva
guardiana i protectora, estiguessin allà. La Leia va desplegar encara més lluny
la seva xarxa de cerca mental mentre el Venjança
continuava travessant aquell estret carreró d'atmosfera.
El gegantí navili blindat era com
una sonda metàl·lica introduïda entre un parell de bateries carregades al
màxim, i el destructor es va convertir en un curtcircuit a través de les dues
atmosferes supercarregades.
Un llampec colossal es va obrir pas
a través de l'atmosfera i es va estendre al llarg del navili de combat com una
cadena de foc. Un riu d'energia pura va xocar amb el Venjança des d'ambdós costats, fent-ho desaparèixer en un huracà
d'electricitat anihiladora que només va deixar l'ombra fugaç d'una imatge
residual a la pantalla.
L’Ackbar va deixar escapar un
panteix clarament audible i va inclinar el cap. En Terpfen es va ensorrar en el
seu seient, però la Leia havia estat observant la destrucció amb només una part
de la seva ment. Va tornar a desplegar els seus pensaments a través de
l'espai..., fins que per fi va aconseguir trobar el punt de brillantor que era l’Ànakin,
el més petit dels seus tres fills.
En Terpfen es va posar dret
movent-se tan lentament com si ja estigués envoltat de gruixudes cadenes.
-Ministra Organa Solo, em lliuro
a... -Va començar a dir. La Leia el va interrompre movent el cap.
-No hi haurà cap càstig, Terpfen -va
dir -. L’Ànakin segueix amb vida i està al planeta, però a hores d'ara corre un
terrible perill. Hem de donar-nos pressa.
(1) Hi ha un acudit
que es
perd
amb
la traducció,
ja
que en anglès
les
sigles de
l’androide defensiu
són
FIDO
(Foreign
Intruder
Defense
Organism),
un dels
noms
per a gossos
més
comuns
al
món
anglosaxó.
(Nota
del traductor)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada