28
Les immenses portes
reforçades de la Institució Penitenciària Imperial no van cedir un mil·límetre
ni es van obrir quan en Han Solo va cridar cap a elles.
En Han va romandre
immòbil en el torturat paisatge de Kèssel, amb Lando i la Mara Jade igualment
immòbils al seu costat. Portava un vestit de vol aïllant que havia agafat dels
compartiments d'emmagatzematge de la Dama
Afortunada. La Mara es va inclinar cap a ell, i el seu crit va quedar
ofegat per la mascareta del respirador que li cobria la boca.
-Podríem portar tot
un equip d'assalt des de la lluna -va dir -. Comptem amb la potència de foc
suficient.
- No! -Va cridar en Lando.
Les seves fosques pupil·les cremaven amb la brillantor del nerviosisme i la
preocupació -. Hi ha d'haver alguna forma d'entrar sense causar danys en les
meves propietats!
El vent fred i sec
assotava els ulls d’en Han fent que comencessin a coure-li, i va tornar el cap
per protegir-los de la brisa. Recordava com havia panteixat intentant trobar
aire que respirar quan Skynxnex, l’esbirro d’en Moruth Doole, l'havia portat a
les mines d'espècia juntament amb Chewbacca sense prendre’s la molèstia de
proporcionar-los respiradors abans de fer-ho. En Han va seguir contemplant la
porta, i va pensar que res li hauria agradat més que poder treure a puntades a
Doole, aquell repugnant alienígena amb aspecte de gripau, de la presó en què
s'havia refugiat perquè els seus ulls de granota poguessin parpellejar i els
seus grossos llavis tremolessin i s’arruguessin mentre intentava omplir els
pulmons.
En Doole havia estat
administrador de la Institució Penitenciària i s'havia dedicat a traficar al
mercat negre l'espècia brillestim, arribant a acords amb en Han i altres
contrabandistes perquè posessin els seus preciosos carregaments a les mans de
gàngsters com Jabba el Hutt. Però en Doole tenia la lletja costum de lliurar
als seus socis als imperials sempre que això li resultava convenient.
En Doole havia
delatat al Han feia molt de temps, obligant-lo a llançar el seu carregament a
l'espai... la qual cosa havia enfurismat moltíssim a Jabba el Hutt.
En Han no havia
volgut tornar a trepitjar la superfície de Kèssel. Volia tornar a casa amb la
seva dona i els seus fills. Volia que el seu vell company Chewbacca tornés a
estar al seu costat. Volia prendre’s unes llargues vacances que li permetessin
oblidar-se de tots els problemes i tensions ni que fos per variar una mica.
-Tinc una idea
millor -va dir la Mara, interrompent el curs dels pensaments d’en Han, i va
estirar el coll per contemplar el cel fosc i turbulent de Kèssel -. He portat
amb nosaltres a Ghent, el nostre especialista en descodificació. És a la lluna
guarnició, i potser us en recordeu... Era un dels homes de confiança d’en Talon
Karrde, i és capaç d'obrir-se pas a través de qualsevol sistema de seguretat i
entrar a qualsevol lloc.
En Han no havia
oblidat aquell jove temerari i ple d'energies. Ghent era un noi entusiasta que
mantenia una peculiar relació d'intimitat amb l'electrònica i els sistemes
d'ordinadors i coneixia tots els seus secrets, però que no sabia quan resultava
més aconsellable mantenir tancada la boca. En Han va arronsar les espatlles.
Bé, en aquells moments no necessitaven dots de relació social: necessitaven
algú que fos capaç d'obrir-se pas a través dels sistemes defensius de la presó.
-D'acord, porta’l
aquí a bord del Falcó -va dir -. Ah,
i dins de la meva nau hi ha uns quants trastos que podrien ser-nos força útils.
Com més aviat entrem, més aviat podré fotre el camp de Kèssel.
En Lando es va
mostrar totalment d'acord amb ell.
-Sí -va dir -. Hem
d'entrar a la presó, per descomptat. però sense causar molts danys...
La Mara va arrufar
els llavis.
-També portaré amb
mi un equip de combatents -va dir -. Tinc a quatre guàrdies de Mistryl i a un
grapat de contrabandistes que estan tenint petits problemes per adaptar-se a la
nostra nova Aliança. Alguns s'han estat queixant de què porten massa temps
sense gaudir d'una bona baralla a cops de puny.
Una hora després en
Han seia al mòdul impulsor de la Dama
Afortunada, passant fred i sentint-se bastant incòmode fins i tot dins del
vestit aïllant. Podia veure els dolls de vapor que brollaven de les xemeneies
de dues fàbriques d'atmosfera llunyanes, però la resta del planeta semblava
estar totalment desproveït de vida. Així i tot. En Han sabia per experiència
pròpia que en les profunditats de les mines d'espècia aguaitaven horribles
aranyes gegants que s'alimentaven d'energia i que esperaven l'ocasió de caure
sobre qualsevol criatura que es creués al seu camí.
En Han va sentir com
un esclat sònic reverberava a través de la tènue atmosfera, i les seves orelles
van captar un so estrident barrejat amb l’eixordament d'uns motors subllumínics.
Va alçar el cap i va escrutar el cel fins que va poder veure el familiar disc
amb protuberàncies bessones que semblaven ullals del Falcó Mil·lenari.
La nau es va posar
en un clar cobert de pols blanquinós al costat de la Dama Afortunada. La rampa va brollar del casc, i quatre
contrabandistes van baixar per ella: dues dones altes i musculoses, guàrdies de
Mistryl, un wífid cobert de pelatge amb ullals a la cara i un trandoshà
d'aspecte reptilià. Cadascun portava un uniforme sobre el qual es veia l'aspa
que servia d’insígnia a la nova Aliança de Contrabandistes. Els contrabandistes
venien carregats d'armes, i els seus voluminosos cinturons contenien un nombre
de cèl·lules de recàrrega prou gran per a tota una ofensiva.
Ghent el
descodificador va aparèixer darrere d'ells. La seva cabellera estava despentinada,
i els seus ulls desperts i vivaços parpellejaven ràpidament mentre tractava
d'ajustar la màscara d'un respirador sobre la cara. Va saludar la Mara amb un
breu assentiment de cap i després va concentrar tota la seva atenció en les
portes de la presó. De la seva espatlla penjava una bossa plena d'eines,
aparells de diagnòstic, circuits alteradors, trencadors de codis i equip
anti-barreres de seguretat.
-Això hauria de ser
bufar i fer ampolles -va dir en Ghent.
La Mara Jade i en Lando
es van asseure al costat d’en Han i van contemplar com Ghent començava a
treballar amb una concentració absoluta, sense deixar-se distreure ni un sol
instant per l’inhòspit entorn de Kèssel.
-Bé, una cosa sí puc
assegurar-vos -va dir en Han -, i és que mai vaig imaginar que arribaria un dia
en què estaria fent tants esforços per entrar a la presó de Kèssel...
En Moruth Doole
estava encongit darrere d'una porta tancada i segellada en els nivells
inferiors de la Institució Penitenciària Imperial i recordava amb desesperada
nostàlgia els bons temps del passat. Comparada amb l'estat de paranoia constant
que havia hagut de suportar durant els últims mesos, fins i tot la vida sota el
jou imperial havia estat un autèntic paradís.
En Doole s'havia
apoderat de la presó anys abans i s'havia traslladat al despatx de l'alcaid, on
podia dedicar una gran part del seu temps a contemplar el paisatge i observar
la desolada puresa dels erms alcalins. S'alimentava amb insectes tendres i
sucosos, i podia aparellar-se amb alguna de les ribetianes que mantenia
captives en el seu harem personal sempre que volgués.
Però després de
l'atac de la Daala s'havia traslladat a una de les cel·les d'alta seguretat de
la presó en un desesperat intent d'estar més protegit. En Doole havia intentat
fer preparatius i establir defenses, perquè sabia que algú vindria a per ell
més tard o més d'hora.
Les parets de la
cel·la eren molt gruixudes i havien estat recobertes amb un blindatge
antirrajos desintegradors. Les llums instal·lades al sostre projectaven una
aspra claredat que queia sobre ell i semblava gravar a foc les siluetes en el
seu cada vegada més borrós camp visual. En Doole es va donar uns copets a l'ull
mecànic que l'ajudava a enfocar la vista. L'artefacte s'havia trencat durant la
batalla espacial lliurada al voltant de Kèssel. En Doole havia furgat en la
massa de components mecànics i havia tornat a muntar el conjunt de lents i
engranatges, però l'ull ja no funcionava tan bé com abans i hi havia moments en
què en Doole amb prou feines podia veure-hi res.
En Doole va
reprendre les seves passejades pel fred terra de pedra de la seva cel·la. Tot
s'havia ensorrat al seu voltant. Kèssel havia estat abandonat, i l'únic que
quedava de l'ocupació anterior eren munts de runa fumejants dispersos sobre la
superfície i les restes de naus destrossades escampades per tot el sistema fins
als començaments del cúmul de forats negres. En Doole ni tan sols podia
aconseguir una nau per fugir. No volia seguir allà, per descomptat, però quina
altra opció li quedava a part d’aquesta?
Fins i tot les
larves cegues, les criatures d'ulls enormes que en Doole havia tancat dins de
sales sumides en les tenebres més absolutes perquè s'encarreguessin de
processar l'espècia brillestim que estimulava els processos mentals, havien començat
a posar-se més i més nervioses. En Doole havia cuidat d'elles, els havia donat
de menjar (no molt per impedir que creixessin, encara que sí el suficient
perquè sobrevisquessin)..., però això no havia impedit que comencessin a
resistir-se als seus desitjos.
En Doole va deixar
escapar un esbufec que els seus
gruixuts llavis van convertir en una mena de grall. Les larves eren els seus
fills ingrats i desobedients, ribetians immadurs que encara no havien passat
per la metamorfosi final. Aquelles criatures cegues, molt semblants a cucs i
gairebé tan grans com el mateix Doole, eren els obrers ideals per dur a terme
la delicada tasca d'embolicar les fibres d’espècia en beines opaques, ja que
fins i tot amb la més breu exposició a la llum n'hi hauria prou per fer malbé
el producte. Els seus nens treballarien en la foscor, i serien molt feliços
fent-ho. Era la situació ideal per a ells, i no obstant això... Bé, amb quina
mena de gratitud l’havien correspost?
Unes quantes larves
havien aconseguit sortir de les sales i havien escapat en una fugida a cegues
pels serpentejants passadissos de la presó, amagant-se en cel·les plenes
d'ombres i aguaitant en les ales sumides en la foscor per caure sobre Doole si
se li ocorria anar-hi en la seva recerca. Però en Doole no anava a sortir a
buscar-les, per descomptat. Tenia coses molt més importants a fer.
Per empitjorar
encara més la situació, una de les larves mascle de major grandària havia
deixat en llibertat a totes les femelles que en Doole havia anat seleccionant
amb tanta cura. Les femelles també havien fugit pel laberint de la presó, amb
el resultat que en Doole ja ni tan sols podia alleujar la terrible tensió dels
moments més aterridors que havia viscut en tota la seva existència mitjançant
una visita ocasional a l’harem.
No li havia quedat
més elecció que romandre tancat dins del seu despatx-cel·la, anant i venint
d'un costat a un altre mentre el seu estat anímic alternava l'avorriment amb un
pànic incontrolable. Quan anava als magatzems, en Doole sempre s'armava fins a
les dents i recorria els passadissos tan de pressa com podia per tornar al seu
refugi carregat amb tot el menjar que era capaç de transportar.
Disposava d'un túnel
de fugida, naturalment. En Doole havia excavat un canal amb explosius a les
mines d'espècia directament sota la presó, i podia desaparèixer durant molt
temps en aquell complex de túnels..., però no podia sortir del planeta. A més
hi havia un altre problema, ja que durant els darrers temps els túnels s'havien
tornat molt més perillosos del que havien estat en el passat.
La gran majoria de
miners de l'espècia havia fugit després de l'atac de la Daala. La sobtada
desaparició dels guàrdies i el cessament dels treballs d'extensió de les
galeries i l'estrèpit de la maquinària havia fet que les aranyes gegants
comencessin a pujar a poc a poc pels nivells per desplegar les seves xarxes de
brillestim al llarg de les parets. En Doole havia utilitzat detectors d'energia
cinètica especialment adaptats a les condicions de les mines, i havia
localitzat eixams sencers d'aquells monstres que sorgien dels pous més profunds
i iniciaven una migració per acostar-se a la superfície.
En Doole estava tan
desesperat que es va deixar caure sobre el seu catre i es va dedicar a ensumar
la humida atmosfera de la seva masmorra. En un altre moment i en unes altres
circumstàncies diferents podria haver-li semblat fresca i reconfortant, però en
Doole se sentia tan deprimit que es va limitar a recolzar les ventoses dels
seus dits en les seves viscoses galtes i va clavar la mirada en els monitors.
I va quedar sorprès
de veure que una nau acabava de posar-se davant de la presó. Normalment tots
els humans li semblaven iguals, però en Doole va estar segur de reconèixer un
dels tres intrusos que havien començat a colpejar les portes blindades: era en
Han Solo, l'home a qui en Doole més odiava en tot l'univers, l'home que havia
causat totes aquelles desgràcies i patiments!
En Han seguia
immòbil davant de les ominoses portes de la presó contemplant com en Ghent
treballava diligentment per resoldre el problema d'accés que li plantejaven. El
noi va connectar equip de tota mena, emprant components robats d'altres
sistemes i combinacions gairebé impossibles que tot i això sempre se les
arreglaven d'alguna manera inexplicable per trobar petits forats en els
sistemes defensius.
Ghent va acabar
alçant un puny sota la granulosa llum solar en un gest de triomf. L'estructura
reforçada del rastell defensiu va anar pujant a poc a poc al llarg de guies
invisibles. Les portes de recepció es van separar amb un retrunyir ofegat,
cruixint i grinyolant a mesura que desapareixien dins dels gruixuts murs. Una
ràfega d'aire que es trobava a una pressió més alta que la de l'exterior va
sorgir de la presó amb un lleu xiuxiueig.
Els quatre
contrabandistes van alçar les seves armes i van començar a avançar amb el cos
encorbat cap endavant, visiblement preparats per fer foc. Les dues guàrdies de
Mistryl es van col·locar davant i es van anar esmunyint al llarg de les parets,
i el corpulent wífid i el trandoshà escatós van avançar agosaradament pel
centre de l'espaiós passadís.
Però el passadís ple
d'ombres no va llançar cap atac contra ells.
-Bé, busquem a
Moruth Doole -va dir en Han.
Cap de les seves
opcions tenia molt bon aspecte, però en Doole havia de prendre una decisió.
Havia vist com en Han Solo i el seu grup de comandos s'obrien pas a través dels
sistemes defensius de l'entrada amb una facilitat increïble..., encara que se
suposava que Kèssel era una de les presons més segures de la galàxia. Ja!
En Doole no sabia
utilitzar els sistemes de defensa incorporats a l'estructura del complex, i no
tenia ni idea de com funcionaven els canons làser exteriors o els camps
desintegradors. Doole estava totalment impotent sense l’Skynxnex, la seva mà
dreta i home de confiança, però aquell estúpid, altíssim i tan flac, que
semblava un espantaocells s'havia dedicat a perseguir en Solo pels túnels
d’espècia fins que va aconseguir acabar sent devorat per una de les monstruoses
aranyes que s'alimentaven d'energia.
Com a mesura desesperada.
En Doole havia arribat a la conclusió que havia de confiar en els seus fills,
les larves cegues a les que mantenia sumides en la negror des del moment en què
sortien retorçant-se de la massa d'ous gelatinosos dipositada a les sales de
reproducció de l'harem.
En Doole va córrer
pels passadissos i va anar traient armes de l'arsenal de la presó. Després va
obrir les voltes protectores amb dos sacs plens de pistoles desintegradores
penjant de la seva espatlla. Les larves van quedar sobtadament exposades a la
llum i van retrocedir alçant-se com si fossin erugues, els seus ulls cecs
sobresortint de les òrbites mentre intentaven percebre la identitat de
l'intrús.
-Calma, calma... Sóc
jo -va dir en Doole.
Els feixos de
claredat encegadora queien sobre les larves com si fossin ganivets i
il·luminaven la seva pàl·lida pell. Mans vestigials mullades es van alçar cap al
Doole en una frenètica agitació de petits dits i braços curts i febles que
encara no estaven formats del tot. Circells que semblaven cucs van tremolar
sota de les seves boques quan les larves van emetre suaus sons abombollats.
En Doole va anar
dirigint a les larves més fortes i de més edat al llarg de les rampes que
conduïen fins als nivells inferiors. Les apostaria dins de la seva cel·la
perquè li servissin de guardians. La seva ceguesa probablement faria que fossin
incapaços de fer diana amb les seves armes desintegradores, però en Doole
albergava l'esperança que almenys dispararien amb entusiasme quan els hagués
donat l'ordre de fer-ho. Si el foc creuat arribava a ser prou intens, en Doole
podria ocultar-se darrere d'una pantalla antirrajos desintegradors i esperar
que el tiroteig acabés amb l'equip d’en Solo.
En Doole va poder
captar l'olor d’almesc de la por i la incertesa que s'havien apoderat de les
larves mentre les anava portant cap a la seva cel·la. Els ribetians immadurs
odiaven tot tipus de canvi, i preferien una rígida rutina quotidiana fins que
arribava el moment de la metamorfosi final i es convertien en adults, quan per
fi adquirien intel·ligència i consciència de si mateixos.
En Doole s'havia
distret una mica pensant en quines altres defenses podia utilitzar, i es va
sobresaltar sentint un crit estrident que va omplir d'ecos tres de les càmeres
més pròximes. Unes quantes femelles ribetianes que havien estat deixades en
llibertat van sorgir sobtadament dels llindars i van començar a ploriquejar
mentre els hi llançaven objectes amb punta.
En Doole es va
ajupir intentant esquivar el diluvi de fragments de transpariacer, ganivets i
pesats petjapapers que van volar cap a ell. Va intentar treure un desintegrador
d'una de les bosses que portava a l'esquena, però un bol va xocar amb una de
les seves toves temples. En Doole va deixar caure una bossa a terra i va
arrencar a córrer pel passadís agitant frenèticament les seves mans plenes de
ventoses.
Gairebé totes les
larves el van seguir, però unes quantes van decidir quedar-se amb les seves
mares. En Doole va seguir corrent. L'única cosa que desitjava en aquells
moments era tornar a la seguretat que li oferia la seva cel·la. Quan per fi va
arribar a ella, en Doole va tancar d'un cop de mà la gruixuda porta a
l'esquena, va buidar la bossa que li quedava sobre el sòl i va anar col·locant
desintegradors amb una càrrega d'energia completa a les mans de sis defensors
potencials.
-Apunteu cap a
qualsevol soroll que sentiu -va dir -. Quan aconsegueixin entrar haureu de
disparar contra ells, entesos? Aquest és el botó de tret.
Les criatures de
pell llisa i humida es van estremir i van lliscar els altament sensibles
circells de les seves boques sobre els canons de les armes.
-N'hi ha prou que
apunteu, i l'arma liquida a qui estigui davant d'ella.
En Doole va tornar a
col·locar les pistoles a les mans vestigials de les larves i les va dirigir cap
a la porta.
Un instant després
el seu ull mecànic va tornar a fallar de sobte, i en Doole va quedar totalment
cec i va deixar escapar un gemec de terror. El túnel de fugida estava començant
a resultar-li més i més atractiu a cada moment que passava.
En Han Solo corria
pels passadissos de la presó, sentint-se cada vegada més preocupat i nerviós.
Tot el complex estava ple d'ombres gelades, i els ecos del buit ressonaven per
tot arreu.
-Hem trobat a Doole,
Solo -va dir de sobte la veu de la Mara Jade pel comunicador -. S'ha fet fort
en una de les cel·les. També hem aconseguit connectar un sensor a les càmeres
de vigilància. Té amb ell a unes criatures bastant rares, i sembla que estan
armades.
-Vaig cap allà -va
dir en Han.
Quan va arribar als
passadissos inferiors, en Han va veure una barricada que protegia una porta
segellada. Mara estava contemplant com les dos guàrdies col·locaven detonadors
d'ona expansiva especial al voltant del sistema de bloqueig de la porta.
En Lando anava i
venia nerviosament d'un costat a un altre.
-No causeu més danys
dels estrictament necessaris -va dir -. Tal com estan les coses a Kèssel, ja
hauré de fer un munt de reparacions quan això hagi acabat.
Les dues dones no li
van prestar cap atenció i es van afanyar a allunyar-se de la porta. Van ajupir
els caps i es van tapar les orelles, i un instant després tots van poder sentir
la ràpida successió d’espetecs ofegats que va brollar dels detonadors d'ona
expansiva.
Després van sentir
una andanada de trets desintegradors procedents de l'interior de la cambra
segellada, una successió de sons que es van confondre uns amb altres en un
estrident crit format pels feixos d'energia que saltaven d'un costat a un altre
i rebotaven a les parets.
- No, no! Encara no!
-Va udolar una veu que en Han va reconèixer com la d’en Moruth Doole.
L'últim detonador va
destrossar la part inferior de la porta amb una sorda explosió. El wífid va
córrer cap a ella per apartar les gruixudes planxes.
- Aneu amb compte!
-Va cridar la Mara.
El wífid es va
ajupir i va rodar per terra mentre les larves de cossos pàl·lids i tous
s'agitaven desesperadament, alçant les seves armes desintegradores i disparant
en totes direccions. Els seus enormes ulls vidriosos giraven bojament sense
veure res.
- Acabeu amb ells!
-Va cridar en Doole. El so de la seva veu va fer que les larves giressin sobre
si mateixes i disparessin els seus desintegradors contra Doole, però el ribetià
ja havia buscat refugi darrere d'una gruixuda planxa mural -. No, a mi no! És a
ells a qui heu de matar!
El trandoshà va
emetre un xiuxiueig de rèptil enfurismat i va llançar una andanada cap a
l'interior de la cel·la que va derrocar a dues larves cegues. Després va entrar
corrent a la cel·la, però una altra explosió va fer vibrar el sostre abans que
la resta del grup de contrabandistes pogués seguir al trandoshà. En Han, la
Mara i les dos guàrdies van utilitzar la distracció per obrir-se pas,
ajupint-se i tornant a disparar. En Han va acabar amb una altra larva en el
mateix instant en què el sostre s'ensorrava sobre ells convertit en un munt de
fragments flamejants.
Eixams de femelles
ribetianes van caure a través de les restes del sostre i van envair la cel·la
privada d’en Doole llançant gemecs de venjança. Cada femella anava armada amb
un desintegrador, i va disparar repetidament contra l'escut metàl·lic darrere
del qual s'ocultava en Doole fins que el centre de la planxa va començar a
brillar amb una resplendor vermell cirera.
Les larves cegues
van tornar les seves armes cap a la nova font de soroll, però un instant
després van girar sobre si mateixes com si haguessin comprès el que passava i
fossin capaços de comunicar-se amb les seves mares, i també van dirigir el foc
dels seus desintegradors cap a Doole.
- Prou, prou! -Va
cridar en Doole.
En Han es va
arrossegar fins a reunir-se amb Lando, no desitjant atreure cap ràfega
d'energia d'aquella autèntica guerra civil. En Doole va xisclar i va deixar
caure l'escut protector, que ja estava terriblement reescalfat. El seu ull
mecànic va sortir disparat de l'òrbita i es va desintegrar en mil petits
components que van caure sobre el sòl amb un sorollós repic. Els llargs dits
viscosos del ribetià van pressionar un botó de control ocult, i una trapa es va
obrir sota seu. En Doole va saltar per una escotilla d'accés a un túnel de
fuga, i va desaparèixer en la freda negror de les mines d'espècia amb un últim
xiscle de terror.
- Hem d’agafar-lo
abans que aconsegueixi escapar! -Va cridar en Lando -. No vull tenir a aquest
tipus lliure per les meves mines d'espècia.
Les larves supervivents
van avançar com si volguessin llançar-se als túnels darrere d’en Moruth Doole,
ja fos per seguir-lo o per capturar-lo: però les femelles amfíbies les van
agafar, impedint que saltessin al túnel i tranquil·litzant-les amb suaus sons
roncants. Els seus enormes ulls contemplaven als contrabandistes invasors amb
evident aprensió.
En Han va córrer cap
a la trapa, es va posar de genolls al costat d'ella i va ficar la cara en la
foscor. Podia sentir el so lleument humit de les petjades d’en Doole afeblint-se
ràpidament a mesura que els seus peus palmats portaven al ribetià cap a les
profunditats del laberint de catacumbes.
Les larves van
disparar diverses ràfegues desintegradores contra els passatges. Llargues
llances de calor van rebotar a les parets del túnel i van desprendre uns quants
penyals. La sobtada claredat va provocar una resplendor intermitent d'espècia
brillestim activada.
I un instant després
en Han va sentir un nou so que li va gelar la sang. Era bastant feble, però
resultava aterridor..., perquè era el so que produïen centenars de potes
acabades en puntes quitinoses tan esmolades com pica-gels que es movien a gran
velocitat pel túnel. En Han encara podia sentir les petjades d’en Doole, que
s'anaven allunyant cada vegada més a mesura que fugia. Després va sentir el rik
rik rik causat per criatures amb moltes potes que havien estat atretes per la
calor d'un cos viu, i la respiració panteixant i entretallada d’en Doole. El
ribetià s'estava movent a cegues, buscant frenèticament alguna manera d'escapar
d'allà.
En Han va sentir el
so produït per molts parells més de potes acabades en puntes esmolades, com si
s'estigués produint una estampida des dels túnels convergents. Les aranyes que
devoraven l'energia acabaven de trobar un nou aliment després del llarg silenci
que s'havia apoderat de les mines d'espècia. En Han va sentir que se li posava
la pell de gallina.
Les petjades d’en
Doole es van aturar de sobte al final d'un estrident crit impregnat per un
terror insuportable. El crit es va interrompre bruscament, igual que el so
d'aquelles potes-pica-gels llançades a la carrera. El silenci que es va
apoderar de tot el complex de túnels resultava encara més horrible que el crit,
i en Han es va afanyar a baixar la trapa i la va assegurar-la abans que les aranyes
que s'alimentaven d'energia poguessin començar a buscar una altra presa.
Després es va tirar
enrere amb el cor bategant-li a tota velocitat. Els rostres dels
contrabandistes mostraven la fosca satisfacció que sentien per la victòria que
acabaven d'obtenir, i el wífid s'havia recolzat en una paret i havia creuat els
braços davant del seu pelut pit.
-Ha estat una bona
cacera -va grunyir.
El trandoshà estava
mirant d'un costat a un altre, com si busqués alguna cosa per menjar.
Les femelles
ribetianes van començar a emportar-se els cadàvers de les larves que havien
estat destrossades pels raigs desintegradors. Després cuidarien de les que
havien resultat ferides i plorarien a les mortes.
Lando es va posar a
la gatzoneta al costat d’en Han.
-Bé, Lando, ja pots
començar amb la remodelació -va dir en Han, i va sospirar.
En Han, en Lando i
la Mara van tornar a la lluna guarnició a bord del Falcó. Lando ja no insistia tan aparatosament a arrencar una
paraula o un somriure a la Mara, i això havia fet que la conversa fluís amb més
naturalitat entre els dos. La Mara fins i tot havia deixat de defugir la mirada
d’en Lando, i ja no aixecava la barbeta amb desdeny cada vegada que el sentia
parlar. De fet, va dedicar gairebé tot el seu temps a assegurar-li que la Dama Afortunada estaria perfectament
fora de perill darrere dels camps de seguretat de la presó que acabaven de
reconquerir. Lando no semblava creure-s’ho del tot, però no volia discutir amb
ella.
-Tenim molta
paperassa per davant -va dir la Mara -. Tinc preparats tots els contractes i
acords habituals a la base lunar. Podem ocupar-nos de les formalitats entre
nosaltres, però tot i així segueix havent-hi un munt d'impresos per signar i
segellar amb les empremtes dactilars, i molts registres que comparar i unificar.
-El que tu diguis,
Mara -va replicar Lando -. Vull que aquesta relació comercial sigui el més
llarga i agradable possible per a tots dos. Ara tu i jo hem de decidir quina és
la millor manera de posar en marxa la producció d'espècia a Kèssel. Tant a tu com
a mi ens convé que el subministrament d'espècia brillestim es reprengui el més
aviat possible, especialment tenint en compte la gran inversió que hauré de fer
en les operacions mineres.
En Han els sentia
parlar, però dedicava gairebé tots els seus pensaments a la seva família.
-Bé, doncs jo només
vull tornar a casa -va dir -. S'han acabat les excursions pel meu compte.
El Falcó s'estava allunyant de la nebulosa
corona de l'atmosfera que escapava a l'espai per dirigir-se cap a la gran
lluna. No van trigar a sortir de la turbulenta atmosfera de Kèssel, i es van
trobar viatjant pel buit espacial en una trajectòria tan veloç i fluida com si
estiguessin relliscant per un pendent de vidre.
I de sobte una llum
d'alerta va començar a parpellejar en el seu panell de comunicacions, indicant
que acabaven de rebre una transmissió de la base lunar.
- Advertència, hem
detectat un navili de grans dimensions que s'aproxima a Kèssel..., i quan dic
«de grans dimensions» parlo de debò!
En Han va reaccionar
a l'instant.
-Fes una ullada als
sensors, Lando -va ordenar.
En Lando va tornar
el cap cap al lloc del copilot, i es va aixecar a l'instant amb els ulls tan
oberts i desorbitats que semblaven un parell de pantalles esfèriques.
-Eh... Crec que dir
«gran» és quedar-se molt curt, Han -va murmurar.
En Han ja podia
veure l'objecte en forma de globus pel visor. Era com l'esquelet d'una esfera
embolicat en reblons i circumdat pels immensos arcs d'unes bigues gegants, i
tenia la mida d'una lluna en miniatura.
-És l'Estrella de la Mort...
Les reparacions van
exigir més temps de l'esperat, per a gran irritació d’en Tol Sivron, però el
prototip per fi va estar preparat per dirigir-se cap el sistema planetari més
pròxim i atacar-lo.
En Sivron es va
remoure en el seu seient, sentint-se molt complagut mentre veia com el capità
de les tropes d'assalt donava totes les ordres necessàries sense cometre ni una
sola equivocació. Delegar les responsabilitats era la primera lliçó que havia
d'aprendre tot bon administrador, i a Sivron li encantava poder estar assegut a
la butaca de pilotatge mentre altres feien tota la feina.
La silueta calba i
rabassuda d’en Doxin es va inclinar cap a ell.
-L'objectiu ja
comença a ser visible, director Sivron -va dir en Doxin, que estava assegut en
un altre butaca del lloc de control.
-Excel·lent -va dir en
Sivron, i va contemplar l'atmosfera plena de franges fosques que semblava
bullir al voltant del planeta i de la lluna que es movia en una òrbita molt
propera a ell.
-Sembla haver
bastant activitat de naus a la zona -va dir en Yemm, el devaronià -. Estic
seguint les trajectòries i arxivant-les per al seu estudi posterior.
Necessitarem un registre complet en el cas que vulguem redactar un informe
sobre el funcionament d'aquest prototip.
-És una base rebel
-va dir en Tol Sivron -. Sí, no hi ha dubte...
Fixeu-vos en totes
aquestes naus, i observin la seva posició. En Han Solo, el nostre antic
presoner, devia de venir d'aquí.
- Com pot estar
segur d'això? -Va preguntar la Golanda. En Sivron va arronsar les espatlles.
-Necessitem provar
aquesta Estrella de la Mort en un
combat real, oi? Bé, doncs just davant nostre hi ha un blanc que reuneix totes
les condicions desitjables..., i en conseqüència podem de suposar que es tracta
d'una base rebel.
El capità de les
tropes d'assalt es va aixecar al seu lloc de control tàctic.
-Estem captant
nombroses transmissions d'alerta procedents de la base lunar -va dir -. Sembla
que és alguna classe d'instal·lació militar.
Un eixam de naus va
sorgir d'un gran orifici obert a la superfície de la lluna, escampant-se al
voltant de Kèssel una bigarrada gamma de creuers veloços i ben armats.
-No poden fugir de
nosaltres -va dir en Tol Sivron -. Centrin el planeta en els sistemes de
punteria. Pot disparar quan estigui preparat per fer-ho. -Va somriure, i les
seves dents punxegudes van formar una petita serralada plena de pollegons
esmolats sobre el seu llavi -. Tinc el pressentiment que tot sortirà bé.
En Doxin va
somriure.
-Mai vaig pensar que
tindria una ocasió de veure aquesta arma en acció -va exclamar amb la veu
entretallada per l'entusiasme.
-Bé, ja sap que mai
ha estat calibrada... -Va dir la Golanda torçant el gest.
-És un superlàser
destructor de planetes -va replicar secament en Doxin -. Podríem convertir tot
aquest món en runes... Fins a quin punt cal que hi hagi estat ben calibrat?
-Centrant els
sistemes de punteria -va dir el capità de les tropes d'assalt.
Les càmeres de tret
protegides que es trobaven en els nivells inferiors, on l'única il·luminació
era el continu centelleig multicolor de les fileres de llumetes escampades
sobre els complicats panells de control, eren plenes de soldats de les tropes
d'assalt que havien assumit les funcions d’artillers de l'Estrella de la Mort després que se'ls hagués ordenat que
repassessin a corre-cuita els manuals d'instruccions.
- Per què triguen
tant de temps? -Va preguntar en Tol Sivron, tornant-se a remoure nerviosament
en la seva incòmode butaca de comandament.
El soroll de fons
continu compost per una infinitat de brunzits i xiuxiuejos que emetien els
sistemes van baixar sobtadament una octava. Els llums dels panells es van
afeblir, indicant que el prototip estava consumint una increïble quantitat
d'energia.
Els feixos
superlàser van sorgir de l'ull de centrat de l'Estrella de la Mort, van deixar enrere els suports principals que
es corbaven com gegantins arcs de Sant Martí d'acer per sobre dels seus caps i
es van fer visibles en el panell d'observació davanter, creuant-se en el punt
d’intersecció que els va combinar perquè entressin en fase. El feix d'energia
verdós es va anar tornant encara més potent, i va sortir disparat cap endavant
en un raig immens, el diàmetre era superior al d'una nau estel·lar.
I el blanc va
esclatar i va quedar embolicat en una bola de foc, fum i enderrocs
incandescents.
En Tol Sivron va
aplaudir.
En Yemm estava
prenent notes.
En Doxin va deixar
escapar un crit de triomf i sorpresa.
-Ha fallat -va dir
la Golanda.
En Tol Sivron va
tornar els seus ullets foscos cap a ella i va parpellejar.
- Què?
-Que li ha donat a
la lluna, no al planeta.
En Sivron va veure
que tenia raó. La lluna que havia servit com a guarnició per als navilis de
combat acabava d'esclatar, convertint-se en una aglomeració de runa que
s’estava precipitant sobre el planeta Kèssel en una espectacular pluja de
meteors.
Els navilis de
combat que havien evacuat la base lunar estaven desplaçant-se en totes
direccions tan frenèticament com si fossin un esbart de màntids de foc
bruscament expulsats dels seus nius durant l'estació d'aparcament.
En Tol Sivron va
enroscar i desenroscar les seves cues cefàliques i va sentir els pessigolleigs
que recorrien les seves terminacions nervioses. Després es va reclinar en el
seu seient i va moure una mà de dits acabats en urpes com traient importància a
l'ocorregut.
-Aquest error pot
ser corregit -va dir -. L'elecció del blanc era irrellevant, i almenys ara
sabem que el prototip és plenament funcional.
-Va inclinar el cap
en senyal d'aprovació -. Tal com afirmaven tots els informes sobre el
desenvolupament dels treballs, per cert...
En Sivron va
respirar fondo, i va començar a sentir com l'excitació s'anava apoderant d'ell.
-Ara podrem
utilitzar aquesta arma com cal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada