43
La Dama Afortunada estava sobrevolant la
inhòspita superfície de Kèssel a poca alçada. Els raigs del sol del sistema
projectaven la seva feble claredat blanquinosa sobre les planes alcalines. El
cel centellejava amb guspires intermitents, rastres flamejants deixats pels meteorits
dels fragments de la lluna destrossada de Kèssel que seguien precipitant-se a
través de la tènue atmosfera i que continuarien fent-ho durant molt de temps.
-Vaja, la veritat és
que tot això té una mena de bellesa particular -va dir en Lando.
La Mara Jade va
arrufar les celles amb escepticisme al seient de passatge encoixinat de la
cabina del iot espacial que estava compartint amb Lando, i va mirar com si
pensés que estava boig..., un pensament que ja havia creuat pel seu cap en
força ocasions.
-Si tu ho dius...
-Va murmurar.
-Caldrà treballar
moltíssim, per descomptat -va admetre en Lando.
Va aixecar una mà
dels controls per col·locar-la sobre el braç del seient de la seva companya de
viatge. La Mara es va encongir lleument davant el moviment..., però no massa.
-El primer que cal
fer és aconseguir que les fàbriques d'atmosfera tornin a funcionar a plena
capacitat -va seguir dient en Lando -. Hauré de portar androides de models
especials modificats. Ja he parlat amb Nien Nunb, el meu amic sullustà, i m'ha
dit que li encantaria viure en aquests túnels. Crec que serà un capatàs
excel·lent.
En Lando va alçar
les celles i va obsequiar a la Mara amb el seu somriure més radiant.
-La desaparició de
la base lunar dificulta bastant la defensa de les mines d'espècia va seguir
dient -, però estic segur que podrem crear un gran sistema defensiu amb l'ajuda
de l'Aliança de Contrabandistes. Tu i jo serem un equip magnífic, Mara... Crec
que vaig a passar-ho bé treballant amb tu.
La Mara va deixar
escapar un sospir, però en el so hi havia més tolerància resignada que
veritable irritació.
-Mai et rendeixes,
oi, Calrissian?
En Lando va moure el
cap sense deixar de somriure.
-No -va replicar -.
El fet de rendir-se és una cosa que mai ha encaixat amb el meu estil.
La Mara es va
reclinar en el seu seient i va clavar la mirada a la pantalla davanter de la Dama Afortunada.
-Ja... M'ho temia.
I el diluvi d'estels
fugaços va seguir il·luminant els cels blanquinosos de Kèssel per sobre dels
seus caps.
Dos androides metges
van anar cap a la Mon Mothma per ajudar-la quan va emergir gotejant del tanc
bacta. La Mon Mothma trontollava una mica i es va recolzar en les llises
espatlles dels androides, però va acabar aconseguint recuperar l'equilibri, va
respirar profundament, va alçar el cap i va somriure.
La Leia l'havia
estat contemplant, molt impressionada davant la rapidesa de la seva
recuperació.
-Mai vaig pensar que
tornaria a veure-la dreta, Mon Mothma -va dir.
-Ni jo -va admetre
l'antiga cap d'estat amb un encongiment d'espatlles -, però el meu cos s'està
curant a tota velocitat. Els tancs bacta estan fent hores extres, i el
tractament ha tornat a ser efectiu després que la Cilghal extreies els
nanodestructors del meu organisme. Tinc moltes ganes de sortir d'aquí per poder
veure amb els meus ulls totes les novetats que s'han produït mentre estava
malalta... He de posar-me al dia, Leia, però els androides metges diuen que
encara he de seguir aquí durant una temporada i descansar.
La Leia va riure.
-No et preocupis per
això, Mon Mothma -va dir -. Disposes de molt temps. Tens...? -Va vacil·lar, no
volent pressionar la Mon Mothma, però cremant en desitjos de conèixer la
resposta a la pregunta que no parava de fer-se -. Tens alguna idea de quan
estaràs preparada per a tornar a exercir els teus deures com a Cap d'Estat?
La Mon Mothma va
anar cap a una de les butaques que hi havia al costat dels tancs bacta,
novament ajudada pels androides metges, i es va instal·lar lentament sobre els
coixins. La roba encara molla s’enganxava al seu cos amagrit. La Mon Mothma va
trigar bastant a respondre. Quan per fi va alçar la mirada cap a la Leia,
l'expressió que hi havia en el seu rostre va fer que el cor li donés un tomb.
-He deixat de ser la
Cap d'Estat. Leia, i ara el càrrec és teu -va dir -. He servit fidelment a la
Nova República durant anys, però aquesta malaltia m'ha deixat molt
debilitada..., i no només físicament, sinó també als ulls de la Nova República.
Estem vivint temps molt difícils, i la Nova República ha de ser forta i
semblar-ho. Hem de comptar amb un lideratge enèrgic i ple de dinamisme.
Necessitem algú com tu, Leia... Necessitem a la filla del llegendari senador
Bail Organa. La meva decisió és ferma, i no vaig a alterar-la. No intentaré
recuperar el meu antic càrrec. Ha arribat el moment que descansi i em recuperi,
i que dediqui molt de temps a pensar en com puc servir millor a la Nova
República. El nostre futur estarà a les teves mans fins que les circumstàncies
aconsellin un nou canvi.
La Leia va empassar
saliva i va aconseguir que els seus trets adoptessin una expressió d'estoïcisme
tan pètria i impassible que resultava clarament còmica.
-M’estava tement que
anaves a dir això -va murmurar per fi -. Bé, he aconseguit derrotar a uns
quants renegats imperials, així que suposo que seré capaç de mantenir
raonablement controlats als membres del Consell... Després de tot, ells estan
de la nostra part, no?
-Potser descobreixis
que els imperials es rendeixen amb més facilitat que els membres del Consell,
Leia.
La Leia va deixar
escapar un gemec.
-Sí, probablement
tinguis raó...
Els vents cantaven
al planeta Vòrtex. La Leia va alçar la mirada cap a la Catedral dels Vents
recentment reconstruïda, que es dreçava amb un gest de desafiament dirigit cap
a les terribles tempestes del planeta. En Han, que estava immòbil al seu
costat, parpellejava incessantment amb els ulls irritats per les fiblades de
les brises, però també semblava molt impressionat davant la colossal estructura
cristal·lina.
La nova catedral era
diferent de la que havia estat destruïda per la col·lisió amb la nau de
l’Ackbar, i les seves línies generals eren més esveltes i elegants. Els vors
alats no havien mostrat el més mínim interès per reconstruir el disseny
original, i havien seguit un pla que semblava brollar del pensament col·lectiu
de les seves ments alienígenes.
Els cilindres de
vidre brillaven sota els raigs de sol en un enorme conjunt de tubs grans i
petits que feien pensar en un òrgan colossal. Els vors havien tallat finestres
i osques sobre les superfícies corbes, i els alienígenes d'ales coriàcies
estaven voleiant d'un costat a un altre, obrint i tancant els orificis per
crear pautes musicals sempre diferents mentre els vents xiulaven dintre d’ells.
Tots els assistents a la cerimònia intentaven mantenir-se el més enganxats a
terra possible, però la Catedral dels Vents s'alçava tan orgullosament com
l'esperit indomable de la Nova República.
La tempesta imminent
feia ondular la gruixuda catifa de tiges d'herba porpres, marrons i vermelles
que cobria les planes. Els petits promontoris que indicaven la situació de les
morades subterrànies on es refugiaven els vors quan arribava el temible apogeu
de l'estació de les tempestes formaven anells concèntrics al voltant dels
pinacles de la nova catedral.
La Leia i en Han
estaven damunt d'un retall d'herba recobert amb quadrats de marbre sintètic
meticulosament polit que havien estat col·locats per formar una petita estrada,
amb una escorta cerimonial de la Nova República al seu voltant. Els vors
giraven per l'aire, batent les seves ales i descrivint cercles sobre dels
assistents.
Els alienígenes
alats no havien permès que cap habitant d'un altre món escoltés el concert des
que l'Emperador Palpatine havia establert el seu Nou Ordre. Però els vors
havien decidit tornar a tolerar la presència d'espectadors després de l'èxit de
la rebel·lió, i el permís s'havia estès no només a representants de la Nova
República, sinó també a dignataris procedents d'un gran nombre de planetes
habitats. El primer intent d'anar allà amb l’Ackbar fet per la Leia havia
acabat en un desastre, però estava segura que aquesta vegada tot aniria bé.
En Han romania
immòbil al seu costat vestit amb el vestit de gala diplomàtic que estava clar
li resultava altament incòmode, però que la Leia opinava li asseia meravellosament.
Allò no semblava consolar massa al seu espòs mentre es removia nerviosament
sota els tesos plecs de la gruixuda tela cerimonial.
En Han devia
adonar-se que la Leia l’estava mirant, doncs va abaixar la vista cap a ella per
obsequiar-la amb un dels seus típics somriures burletes. Després se li va
acostar una mica més, va deixar anar un braç voltant de la cintura i la va
atreure cap a ell. El vent xiulava al voltant d'ells.
-Ah, què meravellós
és poder relaxar-se una mica -va dir -. I estar amb vostè, sa Altesa.
-Ara sóc la Cap
d'Estat, general Solo -va replicar la Leia amb una lluentor maliciosa als ulls
-. Potser hauria d’ordenar-li que passés més temps a casa.
En Han va riure.
- I creus que això
suposaria alguna diferència? Ja saps que dolent sóc per obeir les regles.
La Leia va somriure
mentre el vent li agitava els cabells.
-Bé, suposo que
haurem d'arribar a alguna mena de compromís -va dir -. Per què sembla com si
tota la galàxia conspires contínuament per mantenir-nos separats? Hi va haver
un temps en el qual solíem viure aventures junts!
-Potser és el preu
que cal pagar per tota la sort que he tingut en el passat -va dir en Han.
-Doncs espero que
tornis a tenir una ratxa de sort aviat -va replicar la Leia, i es va arrambar a
ell.
-No se t'acudeixi
parlar de probabilitats, entesos? -En Han va passar els dits per l'esquena de
la Leia, fent que sentís un pessigolleig que li va recórrer la pell -. En
aquests moments em sento francament afortunat.
El vent va començar
a bufar amb més força, i la música que brollava dels conductes de vidre es va
fer més potent i harmoniosa.
El pelatge d’en
Chewbacca s’estarrufava en totes direccions, de manera que semblava com si el
wookiee hagués oblidat pentinar-se després d'haver-se fregat enèrgicament amb
una tovallola un cop sortit d'un bany de vapor. En Chewbacca va rugir per
fer-se sentir per sobre dels vents i la música de la catedral.
- Ànakin, Jacen i
Jaina! -Va cridar C3PO amb la seva estrident veu metàl·lica -. On esteu, nens?
Oh, feu el favor de tornar ara mateix... Ens estem començant a sentir molt
preocupats.
Chewbacca i C3PO es
van obrir pas entre els herbassars a la recerca dels bessons i el seu germà
petit. L’Ànakin s'havia allunyat de quatre grapes durant la cerimònia
d'inauguració de la catedral, i estava amagat. Les harmonies etèries tenien tan
fascinats als espectadors que cap d'ells. Chewbacca i C3PO inclosos, s'havien
adonat que el nadó desapareixia entre les tiges.
En Jacen i la Jaina
es van llançar corrent als enormes camps quan es van adonar que el seu germanet
ja no hi era, afirmant que trobarien al petit Ànakin seguida... i naturalment,
el resultat havia estat la desaparició dels tres nens. Chewbacca i C3PO estaven
intentant no fer gaire rebombori mentre seguien amb la seva recerca.
- Jacen, Jaina! -Va
exclamar C3PO-. Ai, la mare... Què farem, Chewbacca? Això és terriblement
compromès...
Van avançar
trontollant per entre frondosos matolls d'herba que arribaven fins al pit d’en
Chewbacca. C3PO va estendre els seus braços daurats intentant obrir-se un camí.
-Aquestes herbes
m'estan deixant les planxes plenes d'esgarrapades -va dir -. Mai vaig ser
concebut per a aquest tipus de treballs.
En Chewbacca va
inclinar el cap a un costat per escoltar sense prestar cap atenció a les
queixes de C3PO. Podia sentir les rialletes dels nens embolicades en el continu
murmuri de les tiges d'herba en algun lloc per davant d'ells. El wookiee va
seguir obrint-se pas a través de la vegetació, movent les seves manasses
peludes d'un costat a un altre per apartar les tiges del seu camí. Quan va
arribar al lloc del qual procedien els sons que havia sentit no va trobar cap
nen, i només va poder veure un rastre de petjades. En Chewbacca es va dir que
acabaria donant amb ells més tard o d'hora.
I un instant després
va sentir una veu estrident gairebé ofegada per la densa herba.
- Oh, Chewbacca! -Va
cridar C3PO darrere seu -. On t'has ficat? M'he perdut!
L'almirall Ackbar
romania rígidament immòbil en posició de ferms sobre el llis mosaic de la
plataforma de quadrats de marbre sintètic. La Wínter es trobava igualment
immòbil al seu costat, embolicada en la seva túnica blanca, i els dos
escoltaven la música de la catedral. Estaven envoltats per dignataris d'altres
mons i representants de diversos planetes, tots esplèndidament abillats.
Al principi l’Ackbar
no havia volgut venir a la cerimònia d'inauguració, ja que havia causat
accidentalment la destrucció de l'antiga Catedral dels Vents. Temia que els
vors poguessin albergar algun ressentiment contra ell, però els vors eren una
raça estranyament desproveïda d'emocions a la qual no semblaven afectar gens ni
mica els esdeveniments individuals. Es limitaven a seguir endavant,
recuperant-se ràpidament i esforçant-se al màxim per completar els seus plans.
No havien censurat a la Nova República i no havien exigit cap compensació pel
que havia passat, i s'havien limitat a treballar incansablement en la
reconstrucció de la Catedral dels Vents.
El vent xiulava al
voltant de l’Ackbar. La música era bellíssima.
Prop d'ells hi havia
una dona molt bella coberta de joies i peces de brillants colors primaris que
s'agafava al braç d'un jove d'aspecte cansat i macilent mig ensorrat en la seva
butaca. L’Ackbar va tornar la mirada cap a ells durant uns moments i després es
va inclinar cap a la Wínter.
- Podries dir-me qui
són aquestes dues persones? -Va preguntar en veu baixa -. No les reconec.
La Wínter va
estudiar a la parella i la seva cara va adquirir una expressió absorta i
distant, com si estigués repassant fitxers en la seva ment.
-Crec que són la
duquessa Mistal de Dargul i el seu consort -va acabar dient.
-Em preguntava per
què estarà tan abatut -va dir l’Ackbar.
-Potser no li agrada
la música -va suggerir la Wínter, i es va sumir en un silenci bastant tens -.
M'alegra que decidís tornar al servei de la Nova República, Ackbar -va dir
passats uns moments -. És una gran aportació per al futur del nostre govern.
L’Ackbar va assentir
solemnement mentre contemplava a la humana que havia servit a la Leia durant
tants anys com a acompanyant i protectora.
-I a mi m'alegra
veure't lliure de l'exili a Anoth, Wínter -va dir -. Començava a estar una mica
preocupat per tu. Els teus talents personals i la teva capacitat de percepció
ens són molt necessaris en aquests moments, i sempre he valorat molt les teves
aportacions.
L’Ackbar es va
adonar que la Wínter va ocultar meticulosament la seva expressió, permetent que
només el centelleig gairebé imperceptible d'un somriure mostrés que ella estava
sent tan cautelosa com ell.
-Bé, llavors tot va
bé -va dir la Wínter -. Suposo que en el futur ens veurem amb més freqüència,
no?
L’Ackbar va
assentir.
-Crec que això
m'agradarà molt.
La Qwi Xux escoltava
amb fascinació la música dels vents. Les notes es feien més agudes i després
anaven descendint a poc a poc per l'escala harmònica, entrellaçant-se per
formar una complicada melodia que mai s’arribaria a repetir, ja que els vors
prohibien que es dugués a terme cap gravació dels seus concerts de les
tempestes, i no hi havia dos que fossin totalment iguals.
Les criatures alades
voleiaven pujant i baixant pels conductes cristal·lins, obrint trapes i tapant
forats amb les seves mans o els seus cossos per donar forma a la simfonia,
impulsant-la i dirigint-la mentre la tempesta s'anava aproximant ràpidament.
La música semblava
explicar la història de la vida de la Qwi. Creava vibracions emocionals dins
d'ella, i bufava pels racons del seu cor de manera que la Qwi per fi podia
sentir, les sensacions i emocions que havia experimentat al llarg de tota la
seva existència: la pèrdua de la seva infància, la tortura del seu
ensinistrament, el rentat de cervell i els anys que havia passat presonera en
la Instal·lació de les Goles..., i la sobtada excitació joiosa de la llibertat
quan va conèixer a membres de la Nova República que la van ajudar a escapar...,
i després l’aparició d’en Wedge Antilles, que li havia obert les portes de més
mons nous i d'una infinitat d’albes resplendents que la Qwi mai havia estat
capaç d'imaginar fins aquell moment.
La Qwi s'havia
recuperat de les ferides emocionals i havia tornat a la Instal·lació de les
Goles. Hi havia recorregut els passadissos i havia posat els peus en el seu
antic laboratori, i havia acabat decidint que no seguiria plorant aquests vells
records perduts.
En Kyp Durron havia
comès un acte d'horrible violència quan va esborrar els seus pensaments, però
amb el pas del temps la Qwi havia arribat a pensar que aquell jove turmentat i
manipulat pel costat fosc potser li hagués fet un gran favor després de tot. La
Qwi no desitjava recordar com funcionaven les seves armes devastadores. Tenia
la sensació d'haver renascut, com si se li hagués proporcionat una nova
oportunitat d'iniciar una vida amb en Wedge, una nova existència en la que per
fi quedaria alliberada del terrible pes dels foscos pensaments associats amb
les invencions letals que havia ajudat a crear.
La música continuava
sonant. Les notes eren buides i melancòliques, i de sobte es tornaven tan
joioses que omplien d'una immensa alegria a qui les escoltés, creant un
contrapunt inexplicable que no s'assemblava a res del que la Qwi hagués pogut
experimentar fins aquell moment.
- T'agradaria tornar
a Ithor amb mi? -Li va xiuxiuejar a cau d'orella en Wedge, inclinant-se sobre
ella -. Aquest cop sí que podríem gaudir de les nostres vacances.
La Qwi li va
somriure. La idea de visitar de nou les exuberants jungles d'aquell planeta li
resultava enormement atractiva: les ciutats alienígenes autosuficients que
suraven sobre les copes dels arbres, els seus afables habitants...
L'experiència alleujaria el dolor dels records que havia perdut allà.
- Vols dir que ja no
cal que seguim amagant-nos dels espies imperials i de l’almirall Daala?
-Ja no haurem de
preocupar-nos més per ells -va respondre en Wedge -. Podrem concentrar-nos per
complet en la tasca de passar-ho bé.
Els vors van obrir
totes les finestres i trapes de la Catedral dels Vents. El centre de la
tempesta va llançar els seus vendavals més potents contra l'estructura, i la
música es va anar alçant en una espiral cada vegada més àmplia fins arribar a
un final triomfant que va semblar desplegar els seus ressons per tota la
galàxia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada