41
La Cilghal romania
en silenci al menjador del Gran Temple, amb el rostre impassible i sense
mostrar la més mínima reacció a la insistència de l’Ackbar.
L’Ackbar, que
tornava a vestir el seu uniforme blanc d’almirall, es va inclinar cap endavant
per estar una mica més a prop de la Cilghal i va posar les seves mans de dits
espatulats sobre les espatlles de la túnica blau pàl·lid que portava
l'ambaixadora calamariana. La Cilghal va poder sentir la poderosa musculatura
de les seves mans quan l’Ackbar va exercir pressió cap avall i es va encongir
lleument, tement el que podia arribar a exigir.
-No pot rendir-se
tan fàcilment, ambaixadora -va dir l’Ackbar -. No acceptaré que és una tasca
impossible fins que m'hagi demostrat que és impossible.
La Cilghal va tenir
la sensació d'haver-se tornat molt petita sota la mirada penetrant i
escrutadora dels enormes ulls de l’Ackbar. Cap humà hagués estat capaç de
percebre-ho, però podia veure els efectes d'una tensió continguda durant molt
temps a la cara i en les taquetes que esquitxaven el taronja fosc de la seva
pell. La pell de l’Ackbar semblava estar resseca, i els seus lòbuls s'havien
enfonsat als costats del seu cap. Els petits circells que brollaven al voltant
de la seva boca semblaven una mica marcits, i estaven plens d'esquerdes
diminutes.
L’Ackbar havia
portat un pes enorme sobre la seva consciència des del terrible accident al
planeta Vòrtex i la pèrdua del seu honor que havia patit com a resultat d'ell,
però per fi havia tornat a ser el de sempre i es disposava a servir novament la
seva gent i a la Nova República amb una decisió encara més ferma que abans.
L’Ackbar havia vingut a Yavin IV per parlar amb ella.
-No hi ha hagut
sanadors Jedi des de les grans purgues -va dir la Cilghal -. El Mestre
Skywalker creu que posseeixo certes aptituds en aquesta àrea dels coneixements
Jedi, però no he rebut l'ensinistrament necessari. Em trobaria nedant en aigües
fosques, i no sabria quin curs estava seguint. No m'atreveixo a...
-Ho ha de fer -la va
interrompre secament l’Ackbar.
Li va deixar anar
les espatlles i va fer un pas cap enrere, retrocedint fins que la blancor
impol·luta del seu uniforme gairebé va enlluernar la Cilghal en la penombra del
menjador del temple massassi.
En Dorsk 81 va
entrar al menjador, va veure l’Ackbar i el va observar dissimuladament, obrint
els ulls i fent cara de sorpresa reconeixent l'almirall de la Flota de la Nova
República. L’alienígena clonat va balbucejar una disculpa, va enrogir i es va
afanyar a retirar-se.
Però la mirada de
l’Ackbar no s'havia apartat ni un sol instant de la cara de la Cilghal.
L'ambaixadora calamariana va alçar el cap per mirar-lo als ulls, però va
esperar en silenci que l’Ackbar tornés a parlar.
-Li ho suplico,
Cilghal... -Va dir l’Ackbar -. Si no fa res, la Mon Mothma haurà mort d'aquí a
uns dies.
-Em vaig fer certs
juraments a mi mateixa, tant quan em vaig convertir en ambaixadora com quan
vaig venir aquí per rebre l'ensinistrament Jedi -va respondre la Cilghal -.
Vaig jurar que faria quant estigués a les meves mans per servir i enfortir la
Nova República. -Cilghal va abaixar la mirada cap a les seves mans-aleta -. Si
el Mestre Skywalker creu en mi, qui sóc jo per dubtar del seu judici? -Va
murmurar -. Porti’m a la seva nau, almirall, i anem a Coruscant.
La Cilghal era al
Palau Imperial, i va tornar a examinar la situació amb un creixent temor.
La Mon Mothma ja no
es trobava conscient. La plaga de nanodestructors s'havia estès per tot el seu
cos, i estava enfonsant l'estructura de les seves cèl·lules una per una. Sense
els sistemes de suport vital que filtraven la seva sang i feien que els seus
pulmons seguissin omplint-se d'aire i que el seu cor seguís bategant, la humana
ja portaria diversos dies morta.
Alguns membres del
Consell havien començat a demanar que se li permetés morir, afirmant que el fet
de seguir mantenint amb vida a la Mon Mothma en aquell estat agònic equivalia a
una terrible tortura prolongada. Però quan va saber que un dels nous estudiants
Jedi del Mestre Skywalker vindria de Yavin IV per tractar de curar la Mon
Mothma, la cap d'Estat Leia Organa Solo va insistir que havien d'esperar i
aferrar-se a aquella última oportunitat, aquesta feble esperança final.
Quan va arribar a
Ciutat Imperial, la Cilghal va ser flanquejada per l’Ackbar i la Leia, i els
tres van avançar ràpidament al llarg dels passadissos fins arribar a les
càmeres mèdiques en què la Mon Mothma jeia envoltada per la creixent
pestilència de la mort.
Les fosques
pupil·les de la Leia van anar de la Mon Mothma a la Cilghal. Els seus ulls
d’humana brillaven amb la vista de les llàgrimes que s'anaven acumulant en
ells, i la Cilghal va poder percebre la seva esperança amb tanta intensitat com
si fos una substància palpable.
Les olors de les
medicines i els productes químics esterilitzants i el batec de les màquines
irritaven la seva pell de criatura amfíbia, fent que la sentís desagradablement
freda i endurida. La Cilghal desitjava nedar en les reconfortants aigües de
Calamari i rentar el seu cos en elles per lliurar-se dels pensaments
inquietants i els verins, però la Mon Mothma necessitava aquesta purificació
molt més desesperadament que la Cilghal.
Va anar cap a la
capçalera del llit de la Mon Mothma, deixant la Leia i l’Ackbar immòbils
darrere d'ella.
-Han de comprendre
que a penes sé res sobre els poders curatius dels Jedi -va dir, com si estigués
oferint una excusa per endavant -. I pel que fa a aquest verí vivent que l'està
destruint, m'és encara més desconegut que els poders curatius dels Jedi. –La
Cilghal va fer una profunda inspiració d'aquell aire contaminat -. Deixin-me
tota sola amb ella. La Mon Mothma i jo lluitarem contra això juntes... si podem
-va afegir empassant saliva.
L’Ackbar i la Leia
es van retirar murmurant paraules d'ànim i comprensió, però la Cilghal tot just
va prestar atenció a la seva marxa.
Els plecs blaus de
la seva túnica d'ambaixadora van fluir al seu voltant com onades etèries. La
Cilghal es va agenollar i va clavar la mirada en la silueta immòbil de la Mon
Mothma. Va començar a sondejar-la amb la Força sense saber què se suposava que
havia de fer exactament, i va intentar avaluar la magnitud dels danys soferts
pel cos de la Mon Mothma.
La Cilghal va anar
aprofundint en el seu sondeig, i es va sorprendre de veure fins a on havien
arribat els estralls del verí. No podia comprendre com se les havia arreglat la
Mon Mothma per romandre viva durant tant de temps, i la incertesa va aletejar
dins de la ment de la Cilghal i va començar a omplir-la d'ombres.
Com podia combatre
semblant malaltia? No entenia de quina manera es podia utilitzar la Força per
curar éssers vius, i tampoc sabia com podia reforçar l'energia vital d'un
organisme que es trobava tan destrossat com el de la Mon Mothma. Els millors
androides mèdics disponibles no havien estat capaços d'eliminar aquell verí
insidiós, i cap medicina havia pogut curar-la.
La Cilghal només
sabia el que el Mestre Skywalker li havia ensenyat: com sentir a través de la
Força, com percebre l'essència dels éssers vius, com moure objectes... Va tocar
la Mon Mothma amb corrents resplendents de Força, buscant alguna mena de
resposta o, si més no, una idea.
Podria utilitzar les
seves capacitats Jedi d'una manera diferent que potser donés noves energies a
la Mon Mothma, ajudant al seu cos a recuperar la salut? Podria descobrir algun
mètode d'extreure el verí?
Una possibilitat va
sorgir en la seva ment d'una manera tan sobtada com un meteor caient del cel, i
la Cilghal va vacil·lar. La magnitud de l'esforç la va deixar sorpresa, i va
sentir el desig gairebé automàtic d'expulsar el pensament del seu cap..., però
es va obligar a estudiar la idea que se li acabava d'ocórrer.
El Mestre Skywalker
li havia explicat els ensenyaments d’en Yoda, i la seva insistència que «la
mida no importa». Yoda havia afirmat que fer levitar tot el caça-X d’en Luke no
es diferenciava en res de fer levitar un còdol.
Tot i així, seria
capaç la Cilghal de donar la volta a aquests ensenyaments? Podria utilitzar el
seu precís control de la Força per moure una cosa tan petita?
La Cilghal va clavar
els seus ulls oberts de calamariana a l’agonitzant i va parpellejar. El cos de
la Mon Mothma estava saturat per milions de diminuts nano-destructors.
La mida no
importa...
Però si aconseguia
extreure les molècules destructives del verí, si aconseguia descobrir alguna
manera d'impedir que la Mon Mothma es precipités per l'abisme dins el qual
aguaitava la mort..., llavors el seu cos podria anar recuperant-se a poc a poc
amb el pas del temps.
La Cilghal es va
negar a permetre que els seus pensaments l’aclaparessin amb visions del nombre
increïblement elevat de molècules de verí existents. Hauria d’anar-les movent
una per una, tirant de cada nano-destructor a través de les parets cel·lulars
per a extreure-les el cos agonitzant de la líder de la Nova República.
La Cilghal va posar
les seves mans-aleta sobre la pell de la Mon Mothma. Va prendre la seva mà
esquerra, la va aixecar per sobre del llit i va deixar que els seus dits
reposessin sobre un platet de vidre que havia estat utilitzat per a administrar
la medicació. Fins i tot aquell contacte tan suau i delicat va ser suficient
perquè la fràgil pell de la Mon Mothma quedés plena de taques vermelloses.
La Cilghal va obrir
de bat a bat les portes mentals i va deixar en llibertat els seus pensaments,
permetent que corrents de la Força fluïssin cap al cos de la Mon Mothma. Va
deixar que les membranes nictitants llisquessin sobre els seus enormes ulls de
calamariana i va començar a veure amb una visió interior, donant començament al
seu viatge pels senders cel·lulars de l'organisme de la Mon Mothma.
Es va trobar en un
estrany univers de cèl·lules sanguínies que anaven i venien ràpidament d'un
costat a un altre, neurones que establien les seves connexions elèctriques,
fibres musculars que es contreien i òrgans esgotats que ja no eren capaços de
complir la seva missió. La Cilghal no podia comprendre amb exactitud el que
veia, però entenia d'una estranya manera instintiva quines parts seguien estant
sanes, quines molècules tractaven de mantenir amb vida la Mon Mothma i quines
pertanyien al negre flagell que estava acabant amb ella.
La Força li permetia
utilitzar dits tan infinitament petits i infinitament precisos que podien
aferrar a un nano-destructor i expulsar-lo del cos agonitzant.
La Cilghal trobar
més destructors microscòpics i els va començar a empènyer i dirigir-los,
allunyant el verí de les cèl·lules sanes i evitant que produís nous danys.
La tasca era d'unes
dimensions tan colossals que fregaven l'incomprensible. El verí s'havia estès,
i havia creat més i més rèpliques de les seves molècules inicials que s’havien
anat dispersant pels milers de milions de cèl·lules de l'organisme de la Mon Mothma.
La Cilghal hauria de localitzar-los i extreure’ls a tots i cada un dels
nanodestructors.
Després del seu
primer èxit, la Cilghal va buscar un altre nano-destructor.
I després a un
altre.
I a un altre.
I a un altre més.
- Hi ha hagut algun
canvi? -Va preguntar la Leia al llindar.
Acabava de tornar
d'una reunió en què el general Wedge Antilles, la doctora Qwi Xux i en Han Solo
havien informat detalladament del que ha passat durant l'assalt a les Goles.
La Leia els havia
escoltat amb fascinació i sense aconseguir apartar la mirada ni un instant del
seu marit, a qui havia vist massa poc durant els últims dies: però la
preocupació per la Mon Mothma sempre estava amagada en les profunditats de la
seva ment.
-No hi ha hagut cap
canvi -va dir l’Ackbar amb veu cansada -. Tant de bo poguéssim entendre el que
està intentant fer la Cilghal...
La calamariana
portava nou hores immòbil, agenollada al costat de la capçalera de la Mon
Mothma amb les seves mans-aleta posades sobre la pell de l’agonitzant i sumida
en un profund tràngol. Els androides metges no havien esperat que la Mon Mothma
seguís vivint durant tant de temps, de manera que el sol fet que encara no
hagués sucumbit a la mort ja significava alguna cosa.
La Leia va treure el
cap pel forat de la porta i va veure que res havia canviat. La mà de la Mon
Mothma jeia sobre un plat de vidre, i gotetes d'un líquid grisenc d'aspecte
oliós anaven brollant de la punta del seu dit índex en un lentíssim traspuar.
El procés es desenvolupava tan a poc a poc que no podia ser percebut amb la
vista, però en mitja hora una goteta s'acumulava a la punta del dit i penjava
d'ella durant un temps fins que la gravetat acabava fent-la caure sobre el
plat.
En Terpfen es va
acostar lentament pels passadissos enrajolats. Vestia un ajustat uniforme verd
fosc sense insígnies, ja que s'havia negat a acceptar que se li retornés el seu
rang anterior fins i tot després d'haver estat perdonat formalment i plenament
per la Leia. El cap de mecànics calamarià tot just havia sortit dels seus allotjaments
des que van tornar d’Anoth.
El calamarià de cap
cobert de cicatrius es va aturar a uns quants metres d'ells, com si no
s'atrevís a acostar-se més a l'habitació dins de la que s'estava morint la Mon
Mothma. La Leia sabia que en Terpfen seguia culpant-se de l'estat de
l’agonitzant, i que es negava a permetre que ningú intentés alleujar la tortura
de la culpa que sentia. La Leia podia comprendre la seva desesperació i el seu
dolor, però estava començant a pensar que en Terpfen havia reaccionat d'una manera
exagerada, i desitjava que es recuperés aviat.
En Terpfen es va
inclinar lentament davant seu, mostrant la xarxa de cicatrius que cobria el seu
cap desfigurat.
-He pres una
decisió, almirall -va dir, i va respirar fondo -. Desitjo tornar a Calamari i prosseguir
el seu treball... si la nostra gent està disposada a acceptar-me allà. Ajudaré
a reconstruir l’Escull de la Llar. Temo que... -En Terpfen va alçar la mirada i
va contemplar els complicats mosaics que cobrien les parets del Palau Imperial
-.Temo que ja mai seré capaç de tornar a sentir-me a gust a Coruscant.
-Sé molt bé com et
sents, creu-me... -Va respondre l’Ackbar -. No intentaré fer-te canviar de
decisió, Terpfen. És un compromís encertat entre la teva necessitat de curar-te
i el teu desig de compensar el que vas fer.
En Terpfen s'alçà,
com si les paraules de l’Ackbar li haguessin tornat una petita part del
respecte cap a si mateix que havia perdut.
-M'agradaria
anar-me'n el més aviat possible -va dir.
-M’encarregaré
d'aconseguir-te una nau -va dir l’Ackbar.
En Terpfen va tornar
a inclinar-se davant seu.
- Tinc el seu permís
per anar-me'n, Cap d'Estat? -Va preguntar.
-Sí. Terpfen -va
respondre la Leia, i va tornar novament el cap cap a la càmera mèdica per
contemplar aquell quadre de la més absoluta immobilitat.
La Cilghal va sortir
de les càmeres mèdiques ja molt avançada la nit de Coruscant i va avançar amb
pas trontollant, sostenint a la mà un platet de vidre mig ple amb el verí letal
contingut en la copa que l'ambaixador Furgan havia llançat a la cara de Mon
Mothma.
Els dos guàrdies de
la Nova República que vigilaven la porta van alçar el cap quan la van sentir i
es van precipitar per a ajudar-la. La Cilghal estava tan esgotada que tot just
podia posar un peu davant de l'altre, i va haver de recolzar-se en el marc de
pedra de la porta com si volgués treure forces de la solidesa de la roca.
El seu braç va
tremolar quan li va allargar el plat de vidre a un dels guàrdies. La Cilghal a
penes conservava les forces suficients per seguir sostenint el recipient ple de
verí, però no s'atrevia a deixar-lo caure. Quan el guàrdia li va treure dels
dits, la Cilghal va sentir un alleujament tan terrible que li va semblar que
els seus ossos s'estaven fonent.
-Tingues molt de
compte amb això -va dir amb la veu rogallosa pel més absolut esgotament -.
Emporta-t'ho per... incinerar-ho.
El segon guàrdia va
córrer cap a l’intercomunicador, va cridar a tots els membres del Consell i els
va demanar que vinguessin immediatament.
- Hi ha hagut alguna
novetat en l'estat de la Mon Mothma? -Va preguntar el primer guàrdia.
-El seu organisme ha
estat netejat i es curarà. -Les parpelles van baixant lentament sobre els ulls
vidriosos de la Cilghal -. Però ara ha de descansar... -Els plecs de la seva
folgada túnica van xiuxiuejar quan fregava les rajoles de les parets mentre la
Cilghal s'anava doblegant lentament sobre si mateixa i queia a terra -. I jo
també he de descansar -va murmurar, i un instant després ja estava sumida en un
trànsit de recuperació Jedi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada