Pax Imperica – L’Aniquilació Wookiee
Steve L.
Kent
1
La missió va
començar amb una sessió d'instruccions. Totes comencen amb la sessió
d'instruccions.
Com en tots els
creuers Imperials, a l'àrea d'instruccions hi havia lluents parets blanques i terres
com miralls negres. Dos-cents de nosaltres esperàvem ansiosos en els nostres
seients per veure les instruccions. Vestíem d'uniforme, no d'armadures.
Passaríem prou temps amb elles posades, més tard.
El capità Janzor va
encendre la pantalla hologràfica, i un planeta gegant va aparèixer a l'aire per
sobre d'ell. La imatge es veia nítida, sòlida i transparent depenent del prop
que siguis. Girava lentament, revelant verds continents i cristal·lines aigües
que podria haver estat en qualsevol dels més d'un centenar de planetes que jo
havia visitat. Una cosa bona sobre servir a l'Armada Imperial és que pots veure
la galàxia. Avui dia estàs a Yavin, demà a Hijarna, o en les estrelles de Cyax.
Aquesta vegada era Kashyyyk.
-Gran Moff Tarkin
m'informa que el creuer ens deixarà aquí. - Un punt groc va aparèixer en un
dels continents verds a la superfície del planeta -. A partir d'aquí, anem a
marxar seguint aquestes coordenades. - Quan en Janzor va dir això, un rastre de
punts blancs van brillar per il·luminar el camí.
- Marxar, senyor? -
Va preguntar un dels soldats asseguts a la part davantera de la sala
- Com podeu veure,
Kashyyyk està cobert per denses selves. El centre d'anàlisi de guerra suggereix
que a peu serà més segur que viatjar amb transports pesats en el nostre
acostament. Els nostres objectius viuen en ciutats en les copes dels arbres, i
els mitjans de transport podrien ser vulnerables a trampes. - Quant en Janzor
va acabar aquesta declaració, es van propagar uns audibles gemecs.
- No és per això que
fabriquen els AT-AT? -Va preguntar l'oficial.
- Són inútils en
aquest fullatge. No es pot caminar amb 50.000 quilograms d'AT-AT entre les
branques dels arbres.
- I que hi ha del
suport de caces? -Va insistir l'oficial. Començant a sonar preocupat.
- El suport de
combat de caces TIE sembla raonable, -va dir en Janzor amb veu cansada. Hi va
haver un sospir alleujament col·lectiu -. Desafortunadament, la selva és molt
densa per als caces. Els pilots dels TIE es veurien tan encallats donant voltes
al voltant dels arbres que serien un blanc fàcil. Els informes indiquen que
l'àrea de destinació és massa frondosa pels exploradors en barredores.
L'holograma canvià
per mostrar la imatge d'una criatura alta de dues potes coberta per un gruix
pelatge or i marró de cap a peus. Tenia una ampla boca i petits ulls negres.
- Depenent de com de
gran que sigui aquesta cosa, podria donar-li un al meu nebodet com a mascota, -
li vaig xiuxiuejar a Milo Strander, un soldat que vaig conèixer quan vaig
ingressar ja fa tres anys.
- Aquest és un
Wookiee, -va dir en Janzor - l'espècie dominant de Kashyyyk i la raó per la
qual vam visitar el planeta.
L’Strander va
aixecar la mà.
- Què vol, soldat? -
Va preguntar el capità Janzor.
- Com de gran són? –
Preguntà l’Strander de tornada.
- Excel·lent
pregunta, Cap. -En Janzor va fer una pausa per un moment -. Aquesta és la seva
mida real, -va dir mentre s'intensificava la imatge. Aquesta es veia un cop i
mig la mida d’en Janzor.
- Així que, Dower,
tant odies al teu nebot? - Em va preguntar l’Strander.
- Dissecat, - li
vaig dir -. Em referia després que el dissequés.
La imatge
hologràfica va allargar el seu pelut braç darrere del seu cap i va treure una
ballesta de dalt a baix. Va sostenir l'arma adequadament, bressolant el pesat
mànec sobre el seu braç.
- L'arma preferida
dels Wookiees és la ballesta. Informes de reconeixement suggereixen que són
bons tiradors.
- Semblen bastant
estúpids, -va cridar algú.
En Janzor va deixar
de somriure.
- He sentit parlar
dels Wookiees, -va dir algú més -. Pel que he escoltat, ni tan sols poden dir
els seus propis noms.
- No, no crec que
puguin pronunciar els seus noms, -va dir en Janzor. El Wookiee hologràfic va
sacsejar el cap amb furiosos moviments i va fer un fort soroll, com un grunyit
gemegós -. Aquest és el veritable abast de la seva veu. No sembla molt
sofisticat però sembla que així és com es comuniquen entre si.
- La història diu
que fa uns 30.000 anys, els Rakata, amb una màquina que estimulava el
creixement i el maneig dels ecosistemes, van fer de Kashyyyk un planeta
agrícola. En algun moment, la màquina va tenir un desperfecte i deixà de
funcionar, fent que el creixement dels arbres fos exagerat. Temps després un
carregament amb centenars de banthes es va estavellar al planeta. Milers d'anys
van passar fins que uns exploradors van descobrir una nova espècie: els
Wookiees.
- Fa broma, oi? - Li
vaig preguntar a l’Strander -. Està fent broma, oi?
L’Strander es va
donar volta i em mirà fixament com dient "calla idiota". Ara que ho
penso, la boca i el pelatge de la imatge em van fer recordar en alguna cosa a
un bantha. Vaig mirar a l’Strander i li vaig dir: - Això no està bé.
En el camí de
tornada a la nostra cambra, l’Strander i jo vam passar per La Cantina de les
Tropes, un bar del creuer fet especialment per a les forces d'elit. L’Strander
era de la nova generació de soldats clon, un GeNode, encara que ell no creu que
ho sigui. Part de la seva programació genètica li fa passar per alt el fet que
el 40 per cent de tots els soldats d'assalt tenen la seva mateixa cara, pèl, i
veu.
La majoria dels
clons també tenien la mateixa constitució de l’Strander, cosa que em va donar
una gran comoditat. El Cap Milo Strander té un pit quadrat, espatlles amples i
braços musculosos. Si ell agafés el teu braç i tirés d'ell, els seus dits
deixarien diferents contusions a la teva carn.
El més curiós dels
soldats GeNode va ser que mentre l'Imperi els va crear a tots per igual,
inventaven la seva pròpia personalitat tan aviat com sortien del tub. Alguns
van arribar a ser mandrosos i grossos, altres es van convertir en màquines de
destrucció i es van distingir en la batalla. Cap GeNode (nom de les
instal·lacions de clonació) es retiraria mai del servei.
- Aquests Wookiees
gemeguen com animals, - vaig dir, mentre entràvem al bar.
- No voldria
trobar-me cara a cara amb un -va reconèixer l’Strander -. El millor és que
tenim blàsters.
Vam anar a una
petita taula a la part posterior de la barra. Les barres dels soldats d'assalt,
com el servei en si, són escasses, atapeïdes, i eficients. Els lectors retinals
exploren els teus ulls quan entraves, catalogant les teves visites i registrant
quant i que beus. El mateix passa amb els droides cambrer que atenen al bar
durant el dia. Els cambrers humans que serveixen begudes a la nit són més tolerants.
Per una dotzena de crèdits, et donen un barat whisky de Coruscant i l'informe
dirà que només bevies cervesa.
Alguns soldats
estaven en al bar abans de què acabessin la sessió d'instruccions. El capità
Janzor va asseure amb tres sergents que s'havien unit recentment al nostre
grup. Mai havia parlat amb els nous sergents, però sabia com eren els de la
seva classe. No tenen por a res ni a ningú, mostren absoluta i inqüestionable
obediència als oficials superiors i sempre van endavant en les batalles. Venien
de la primera generació dels nous clons, resistents, obedients, cruels, i
estúpids. No senten dolor ni remordiment.
Aquests no
sintonitzaven bé amb Janzor. Mentre parlaven, ell els mirava fixament, amb
disgust, aparentment disposat a deixar la seva cadira. Es va inclinar cap
endavant i va agitar les mans amb curts i esvalotats moviments mentre parlava,
però també utilitzant una veu baixa perquè ningú el pogués sentir. Pel que
sembla, els sergents tenien un secret, i el compartien amb Janzor. I com es veien
les coses, a Janzor no li va agradar de què es tractava.
- Mira en aquests
GeNodes, Wayson, -va xiuxiuejar l’Strander -. Jo em mataria si fos un clon.
- I com ho faràs?
-Li vaig preguntar.
L’Strander es va
posar a riure.
- Segueixes dient
això. Jo no bromejaria amb això si fos tu.
Aquesta era una
altra cosa sobre els clons, van ser programats genèticament per creure que eren
persones reals. L’Strander podria seure en una taula amb cinc Strander, tots
idèntics en tots els sentits, i mai notària que ell era un d'ells. De fet,
també va ser programat per ser molt reservat en el fet de parlar de clonació a
altres clons de la seva edició. "Programació intel·ligent", vaig
pensar. "No qüestionar res."
- Creus que saben
que són clons? - Li vaig preguntar.
- Com no sabran que
són clons? - Em va preguntar l’Strander -. Es veuen exactament iguals.
- Sí, ho imagino. –
L’Strander no s'assemblava als sergents. Venien d'un lot de producció més
antic, ja abandonat de Kamino. Tenien els cabells negres i greixós i un rostre
cruel. L’Strander tenia els cabells rossos i espès i profunds ulls blaus. Com
els sis soldats asseguts a taula al costat de nosaltres -. Com t'aniria si tens
una lluita amb un d'ells?
- Un soldat clon?
Cap problema, -va dir l’Strander -. No són tan forts.
- Què tal un
Wookiee? - Li vaig preguntar. L'androide cambrer es va acostar i vam demanar
cervesa
-Aquesta és una
altra història. - Va arribar el droide de tornada amb les nostres begudes -.
Això no és cap esport, és la guerra. Ells poden ser alts i forts, però amb un
blàster t’hi iguales. Els Wookiees no són una prova ions. – L’Strander va
baixar la veu fins a un murmuri gairebé inaudible -. A més, tinc això.
L’Strander arrossegà
els palmells de les mans sobre la taula. I aixecà lleugerament la mà dreta, deixant
al descobert un disc de plata amb fines bisectrius de línies vermelles. Els
gravats de circuits sota les línies es veien com borrosos en la penombra del
bar.
- Un forrellat
manual, - li vaig dir amb sorpresa.
- Un què? - Va
preguntar l’Strander amb veu jovial, en cas que algú m'hagués escoltat. Es va
inclinar cap endavant -. Wayson, baixa la veu.
-Això és un
forrellat manual Vollusk, - vaig repetir.
- De debò? El
contrabandista que m'ho va vendre va dir que era un Destructor Estel·lar
inflable.
- Strander!
Aconseguiràs dos anys al calabós si t'enxampen amb aquestes coses, - li vaig
dir.
- I certament em
servirà molt bé, - l’Strander respirà profund -. Sóc molt entremaliat - Em va
mirar als ulls i va somriure, però la seva veu es va fer dura -. Què creus que
som, el grup subadult de la COMPNOR? Si una d'aquestes bèsties peludes
aconsegueix copejar-me amb una de les seves urpes, és capaç de treure't del
cap, amb casc i tot.
-Però no són molt
segurs, - vaig argumentar. I tenia raó. Els forrellats de mà Vollusk donaven al
blàster la capacitat de donar ràfegues de trets però tenien una mala reputació
pel sobreescalfament que podria engafetar en l'explosió del blàster després
d'alguns trets. Els contrabandistes els utilitzaven com a últim recurs, en el
moment que fossin capturats. Delinqüents d'estar per casa i líders de colles
utilitzaven panys de mà ja que eren petits i barats. Van ser un molt bon
artefacte per als Hutts, però el Senat els va prohibir i els infractors van
enfrontar multes i empresonament.
- Prefereixes
lluitar amb un Wookiee, -va preguntar l’Strander.
- Tens més
d'aquests? –Vaig contestar quan vaig considerar les seves alternatives.
- Vaig suposar que
ho consideraries. El que passa és que només tinc alguns pocs extres, i fins i
tot és possible que em convencis de compartir un amb tu a un preu adequat... és
a dir, a uns 300 crèdits.
- Ei! Els forrellats
manuals es venen per 100 crèdits en el mercat negre. - Havia pensat comprar-ne
un per tal d'estar més segur en més d'una ocasió. Això és el més interessant
dels soldats GeNodes, que poden semblar iguals, però cada un tenia una
personalitat única. Milo Strander tenia la personalitat d'un lladregot de
carrer, un Jawa genuí en uniforme de soldat d'assalt.
*****
Mentre la llançadora
classe Sentinella ens portava cap a Kashyyyk, em vaig adonar d'una cosa que
hauria d'haver notat abans. Tots els soldats d'infanteria seleccionats per a
aquesta missió venien del mateix lot que l’Strander. Jo era l'única excepció.
La nostra petita força d'invasió incloïa tres exploradors. Venien d'una edició
de clons diferent, amb una complexió prima però forta i d'ossos petits. Els
genets d’speeder amb físic muscular tendeixen a sobrecarregar les seves motos.
Ens vam asseure en
els bancs de la clarament il·luminada llançadora. Encara que algun que un altre
ja s'havia posat el seu casc, la majoria només portàvem l'armadura de cos amb
el casc a terra dels nostres seients. Alguns homes inspeccionaven els seus
blàsters i organitzaven l'inventari en els seus cinturons. Em vaig asseure amb
l’Strander a la part posterior de la nau. Mentre murmuràvem d'un costat a un
altre, la meva atenció es va mantenir extraviada en les caixes de
subministraments per a la nostra missió. Una caixa de racions de setí en una
cantonada. Pel que sembla, algú espera que aquesta missió sigui molt ràpida. Un
Escamot com el de la nostra mida, en general menja una caixa plena de racions
diària.
Els tres sergents
d’en Janzor van marcar el pas a través de la cabina de la llançadora només
detenint-se per fer una mirada penetrant als xerraires soldats. Es movien amb
la gràcia d'animals rapinyaires, caminant a grans gambades i mirant amb feresa
d'un costat a un altre.
-Vostè, Dower, -va
dir un d'ells a través de l'altaveu del seu casc.
- Senyor? - Vaig
dir, saludant, i després em vaig posar en posició de ferms.
- El casc, soldat.
- Senyor, - Vaig
dir. Em vaig ajupir i en vaig posar el casc. En el moment en què me’l vaig
encaixar al seu lloc, la lectura va aparèixer en les ulleres, identificant el
sergent com el sergent primer Oswald Strepp. L'ordinador en els nostres cascs
reconeixia soldats pels seus uniformes i ens l’identificava en les ulleres.
- M’està sentint
clarament? -Va preguntar l’Strepp.
- Sí, senyor! - Vaig
respondre. Podia sentir la seva veu amb claredat a través del meu casc, més
clarament que abans que me’l posés. Censors al casc seleccionen el soroll del
motor del transport i el filtren com una interferència sense importància.
Un anell brillant de
color vermell va començar a parpellejar al voltant de les meves ulleres.
- Quin estat he
assenyalat, soldat? - Va preguntar l’Strepp.
-Estat d'alerta,
senyor. -Durant el combat, sergents i oficials assenyalen diferents estats
d'alerta mitjançant il·luminació d'anells en les nostres ulleres. Els anells
vermells signifiquen alerta màxima. Els grocs signifiquen precaució.
-Això és tot, -va
dir el sergent Strepp. Es va donar la volta bruscament i es va dirigir cap a la
seva pròxima inspecció sorpresa.
Vaig donar un sospir
d'alleujament quan va marxar. L’Strepp i els seus sequaços et subjugarien
durant el llarg de tota la missió per un sol error. Un casc en mal funcionament
podria donar lloc a una setmana de guàrdia. No volia ni saber que em passaria
si de manera accidental descarregava el meu blàster. Em vaig treure el casc i
vaig sentir una ràfega del càlid aire de la cabina.
-Sembla més amable
que de costum, - li vaig xiuxiuejar a l’Strander. Fen una ràpida ullada per
assegurar-me que el casc estava apagat. Sergents i oficials podien controlar
les comunicacions realitzades a través dels cascos. Havia conegut a més d'uns
quants soldats que van dir coses ximples i van ser enxampats per agents
d'espionatge.
- Veus el menjar
d'allà? - Em va preguntar l’Strander -. Només hi ha una caixa. Ningú em va dir
que es tractava d'una excursió d'un dia.
La forma com en
Janzor va explicar la missió a les nostres instruccions, és que hem d'entrar en
una zona de descens, avançar cap al nord a través d'un camí preestablert
destruint les matrius de comunicació que veiem de passada, llavors, assegurem
un lloc. Missions com aquesta prenen un parell de dies, potser una setmana.
- Sé que vols dir, -
li vaig dir, mentre m'asseia -. Vaig pensar que era una recol·lecció de
Wookiees. Sembla que hi ha un canvi de plans.
-Vostè, Dower, - un
sergent caminà cap a mi.
- Senyor? - Vaig
dir, mentre em posava dret i saludava altra vegada.
- El casc, soldat.
- Senyor, - encara
tenia el casc sota el braç esquerre des de l'última inspecció. Quan me’l vaig
posar, vaig veure que era el sergent primer Tak Bazierre.
- M’està sentint
clarament? -Va preguntar en Bazierre.
- Sí, senyor!
Els anells vermells
van començar a brillar de nou.
- Quin estat he
assenyalat, soldat? - Va preguntar en Bazierre.
-Estat d'alerta,
senyor.
Es va girar i va
marxar sense dir ni una paraula.
- Què són, meitat
droide? -Vaig preguntar mentre m'asseia.
Vaig començar a
posar el casc a terra, però l’Strander em va aturar.
-És millor que te’l
deixis posat, -va dir, assentint amb el cap cap a la dreta. Mira. I el tercer
sergent venia cap a mi.
-Vostè, Dower, -va dir.
Però just en aquest
moment, el capità Janzor va entrar a la cabina. Igual que la majoria de
nosaltres, ell preferia la llibertat de respirar el condensat aire de la cabina
a la comoditat d'usar la refrigeració del seu casc. El seu normalment tranquil
rostre estava pàl·lid. Els seus ulls es movien al voltant de la cabina,
inspeccionant a cada soldat per un segon. Llavors, els sergents ens van mirar.
- Atenció! - va
cridar un dels sergents, i tots ens vam posar dempeus.
- Ens estem acostant
a Kashyyyk, -va dir en Janzor -. No espero que aquesta missió ens sigui un gran
desafiament. Vostès són les tropes d'elit de l'Emperador. L'enemic en aquesta
campanya no està prou armat i és poc intel·ligent. Els anem a agafar per
sorpresa i els vencerem amb la nostra superioritat tàctica. Entesos?
- Senyor, sí senyor!
- Cridàrem en perfecta harmonia.
- No vaig a tolerar
cap qüestionament de les ordres en aquesta missió. Entesos?
- Senyor, sí senyor!
- Estarem envoltats
per un nombre superior. No han de cometre errors en l'execució dels seus
deures. Un error pot resultar en el fracàs de la nostra missió i l'aniquilació
d'aquest gran grup. Entesos?
- Senyor, sí senyor!
El constant estrèpit
dels pistons va fer ressò a través de la cabina i la porta de la llançadora es
va obrir lentament. A pocs quilòmetres sota nostre, vaig poder veure l'espès
plomatge d'arbres, una capa sòlida que probablement s'estenia molt més enllà de
l'horitzó. Lentament vàrem baixar a través d'un cel clar amb alguns tènues
núvols. Silenciosament vaig aspirar el fresc aire que entrà per la porta oberta
i vaig veure una bandada d' ocells transitant al llarg de la manta dels arbres
sota nosaltres.
Llavors el vaig
veure, el primer Wookiee. Es va aferrar a unes petites branques i va mirar cap
a nosaltres, pel que sembla, pensant que no tornaríem a veure’l. Abans que
pogués reaccionar, la sèrie de censors de la llançadora va veure la criatura i
va disparar tres gruixos làser iònics des del canó principal. El primer tret,
sens dubte, va eliminar el Wookiee, i el segon i el tercer van deixar un petit
incendi a la part superior dels arbres.
- Ahh, -va somriure
en Janzor -. El nostre primer contacte amb els vilatans. Esplèndid.
Ens vàrem deixar
caure fins a posar-nos en paral·lel al lloc on havia vist el Wookiee, i en el
seu camí el nostre transport triturà capes d'algunes primes branques. Mai havia
vist semblants arbres. Una sola fulla hauria de pesar un quilo. Enfiladisses
envoltant branques i troncs. L'aire es va omplir amb sons d'ocults insectes
mentre descendíem sota el cim dels arbres.
Una Llançadora
classe Sentinella a plena càrrega pesa tant com un AT-AT. He vist petits
edificis aixafats sota el pes d'una d'aquestes llançadores. Les branques
d'aquests arbres, però, no van cedir. Mentre ens enfonsàvem per un espai entre
els arbres, el transport es va estavellar contra unes petites branques i va
perdre el control. Vaig sentir la tremolor del moviment a través de les meves
botes blindades. Llavors vàrem colpejar una branca tan gruixuda com el meu
braç, però aquesta va absorbir el pes de la nostra nau flexionant-se cap
enrere, fent que la llançadora es decantés cap a un costat. La majoria de
nosaltres va caure a terra i es va agafar a algun banc. Un dels sergents estava
massa a prop de la porta i va caure per ella. El vaig veure agafar-se a la
cornisa per salvar-se, però els guants estan dissenyats per a la protecció, no
per a l'adherència. Esgarrapà el sòl, i el seu casc va rodar vertiginosament
mentre desapareixia per l'escotilla juntament amb ell. Un moment després, el
transport es va redreçar.
- El vostre informe
pilot! -Va cridar en Janzor pel seu comunicador.
- Els arbres són
molt gruixuts, -va respondre una veu -. No puc avançar a través de les
branques. Això és el més baix com puc arribar, senyor.
- Pots mantenir la
posició? -Va preguntar en Janzor.
- Sí, senyor.
En Janzor respirà
fondo, i la determinació tornà a la seva expressió. Semblava decidit, potser
una mica enfadat.
- Sergent, prepari
els seus homes.
- Senyor, -va cridar
el sergent -. Heu escoltat el capità! Carreguin armes.
Per alguna raó, els
sergents em carregaven tot a mi en aquesta missió.
-Vostè, Dower. Tinc
un treball per a vostè, -va dir l’Strepp amb un gran somriure, mentre
assenyalava cap a l’Ascensor. Aquests són un tipus de muntacàrregues que
s'utilitzen per descensos especials de tropes. Vaig agafar la meva arma i vaig
donar uns passos sobre el pis de reixeta de deu metres.
- Permís per
descendir amb el cap, senyor? - Va demanar l’Strander a l’Strepp.
-Això no serà
necessari, soldat, - li va respondre l’Strepp. La lectura de les meves ulleres
va mostrar que ell i jo estàvem a punt de tenir una comunicació privada -.
Estàs en posició, Dower?
- Sí, senyor, -vaig
dir en to nerviós.
- No et preocupis,
soldat. Els nostres informes diuen que no hi ha Wookiees en aquesta àrea. - Va
fer una pausa per riure -. Wookiees vius, dic. Hi ha una mica de teixit Wookiee
fumejant a pocs metres per sobre de nosaltres.
-Gràcies, senyor, -
li vaig respondre.
Tres soldats van
carregar caixes a la base de l'Ascensor. La base es va treure quan el
muntacàrregues es va aixecar de terra i llavors va baixar a través de
l'escotilla blindada de la cua de la llançadora. Vaig descendir lentament a
través del boscós sòl. Fins i tot en l'ambient de temperatura controlada de la
meva armadura, podia sentir la calor dels motors, ja que es necessitava de
suficient energia per mantenir la nau només en aquesta posició. Llavors vaig
veure la xarxa de censors i canons, tots desplegats per protegir-me. En realitat,
només m’adulava. Els canons estaven destinats per protegir els subministraments
de les caixes. Només vaig a un llarg passeig.
Mirant a través de
la reixeta de duracer, vaig poder veure el bosc. Va ser una sàvia decisió
enviar tropes en lloc de caces TIE. Vaig mirar cap amunt i vaig veure la branca
que havia bolcat el nostre transport. Es veia com una branqueta en comparació
amb les gruixudes branques de sota. Els arbres eren tan gruixuts com l'herba
dels seus pantans. Les seves enormes branques es topaven les unes amb les
altres i es fusionaven entre si, formant una intricada xarxa que probablement
podria haver aguantat el pes d'un AT-AT, no hi hauria hagut espai perquè un
vehicle tan gran pogués avançar.
Llavors les paraules
"sergent primer Tak Bazierre" van aparèixer en les meves ulleres. Em
vaig quedar mirant un arbre, però no vaig veure res. Usant el comandament
òptic, vaig millorar la vista. En Bazierre estava penjant d'una branca com una
tovallola penjada sobre un prestatge. Al principi vaig pensar que podria haver
sobreviscut. Llavors em vaig adonar que estava estès cap per amunt, amb
l'esquena trencada al bell mig.
L'ascensor va seguir
baixant lentament. Descendia a un metre per segon el que volia dir que
passarien 200 segons abans d'arribar a terra estable.
Arribant a terra
ferma vaig prémer un botó i les cintes transportadores van deixar les caixes al
selvàtic terra.
- Càrrega
assegurada, - vaig dir pel meu comunicador.
- Enviaré la càrrega
de subministraments, -va respondre l’Strepp.
- Més soldats? -
Vaig preguntar.
- Més caixes, -va
dir el sergent amb fredor.
-Li cobrirem des de
la llançadora.
Volia saltar sobre
la plataforma de l'ascensor i pujar mentre aquesta s'elevava. No hi havia
manera possible que la llançadora em pogués protegir, estava directament sota
ella i massa lluny. Els canons del transport podien oferir certa protecció en
un camp de batalla obert. En aquest bosc, em sorprendria que el seu radi
d'abast arribés a 30 metres d'ample. Es necessitarien gairebé set minuts abans
que l'ascensor tornés amb més caixes. Llevat que els Wookiees es moguessin tan
lents com els llimacs de pantà, una força Wookiee podria atacar, matar-me amb
les seves ballestes, llescar-me, cuinar-me, i penjar les sobres perquè en
aquest transcurs de temps en Janzor i els seus homes arribessin aquí.
Vaig encendre
l'anàlisi auditiva del meu casc i vaig escoltar el murmuri de les fulles i el
cruiximent de les branques. Usant el comandament òptic, vaig fer un cop d'ull
als arbres que m'envoltaven amb la visió infraroja, deixant al descobert
desenes de rosegadors i insectes, però res més que això. Així i tot, podia
escoltar el meu cor colpejant la meva armadura. Llavors l’Strepp em va parlar.
- Va sobreviure allà
baix, Dower?
-Tot clar, senyor, -
li vaig dir.
- Bé. Només una
càrrega de subministraments mes i enviaré reforços cap avall.
Una llum
d'advertència va fer un flaix a la cantonada superior de les meves ulleres, i
automàticament el meu casc va tornar a canviar a la detecció de calor de
l'infraroig. A través d'una capa de fulles, vaig veure la silueta d'un bípede
gran amb llargs braços i un enorme cap, rondant sota la coberta de branques.
Era impossible que em veiés sense algun realç òptic, però semblava que sabia
que jo hi era.
- Senyor...
-El tenim en la
mira, -va dir l’Strepp -. Descarrega l'ascensor com si no el veiessis. Tenim la
situació sota control.
Un calfred va
recórrer la pell de les meves espatlles i coll mentre nerviosament descarregava
les caixes i encenia la cinta transportadora. Mentre les caixes lliscaven cap
endavant, vaig mirar al voltant del bosc. A través de la mira infraroja, les
fulles es veien grises i els arbres es tornaven negres. La forma vermella del
Wookiee va moure la mala herba del seu camí amb cura i es va acostar. Per la
forma de la posició de la mà del Wookiee, vaig poder distingir que portava una
ballesta. Ja sigui pel so o per instint, la criatura em va localitzar i
semblava saber que jo estava sol. Es va ajupir per mirar a través d'una
obertura a les branques. Des d'on ell estava ara, tenia una gran visibilitat
sobre mi. Vaig començar a agafar la culata del meu blàster. Pretenent mirar en
una direcció diferent, vaig veure com el Wookiee va alçar la seva ballesta.
L'última caixa va
emergir del telefèric i una llum d'advertència va parpellejar, indicant-me que
apagués la cinta transportadora. Sense treure els meus ulls del Wookiee, vaig
agafar l'interruptor d'apagada. Quan ho vaig fer, vaig veure el dit del Wookiee
lliscar en el gallet de la seva ballesta. Fent un ràpid cop d'ull a la seva
punteria. M'havia col·locat en la pitjor posició possible. El Wookiee podria
fotre’m un tret molt abans que jo pogués treure el meu blàster.
Amb les cintes
transportadores apagada, els cables de l'Ascensor van espetegar i la plataforma
va cruixir quan la va aixecar per l'aire. Vaig tractar de no mirar, però no ho
vaig poder evitar. Amb el dit al gallet, el Wookiee va seguir apuntant-me a
través de les fulles. Posar-me a cobert no ajudaria. Fins a un nen podria
fotre’m un tret des d'aquesta distància. L'anell vermell d'alerta va brillar en
el meu casc.
Tot d'una, l'ambient
es va omplir del so d'un raig làser, i la meva lectura va informar de la
presència d'ozó en l'aire. Les meves lents infraroges es van omplir d'un blanc
brillant i van canviar automàticament al mode òptic sense contrast. Quan vaig
mirar cap enrere, vaig veure les cames del Wookiee sota una pila de fumejants
fulles.
- Bon tret, senyor,
- vaig dir.
-Estem baixant els
reforços ara, -va respondre l’Strepp -. Mantingui la seva posició.
Un moment després,
l'ascensor baix amb deu soldats i tres carros de repulsió amb inversió de
gravetat, tres dels soldats van carregar les caixes als carros mentre la resta
de nosaltres feia guàrdia. Li va prendre gairebé tres hores per baixar to el
carregament, tres motos speeder, i la resta de l'escamot del transport. El sol
va començar a posar-se quan l'ascensor va pujar per última vegada. Tots ens vam
quedar en silenci observant quan les turbines de la llançadora van flamejar i
el nostre únic contacte amb la resta de la galàxia s'allunyava de la nostra
vista.
En Janzor es va
girar i va caminar cap al Wookiee mort. Es va posar dret al costat del cadàver
admirant-lo com un home que acabava de cavar un profund forat després mira
enrere per inspeccionar la seva obra. Va empènyer l'animal mort amb la seva
sabata.
- No és tan gran com
m'havia imaginat, -va dir quan va donar mitja volta i va mirar al seu grup -.
És possible que vulguis canviar les ulleres a visió nocturna, no acamparem
aquí.
-Crec que l’Strepp
m'ho diu per a mi, - li vaig dir a l’Strander quan vam veure en Janzor examinar
el Wookiee per última vegada.
- I ara te n'adones?
-Va preguntar l’Strander.
Aquesta vegada, el
capità Janzor es va agenollar al costat del cadàver i el tocà amb el seu
blàster. Després el va empènyer amb el peu cap a una ruptura a terra. Amb una
segona empenta, el Wookiee mort va caure al forat i va lliscar a través d'ell.
- Quan profund creus
que és? - Li vaig preguntar a l’Strander.
- Quatre o cinc
metres, almenys, -va dir -. Vaig realitzar una anàlisi d'infrarojos a través de
les branques mentre estava descarregant un carregament. No vaig veure res, però
sigui el que fos el que estigués a baix, no m'agradaria veure-ho més de prop.
- Animals? - Vaig
preguntar.
-Alguns gairebé tan
gran com els rankors, -va dir l’Strander -. Crec que ja sé per què els Wookiees
viuen als arbres.
- Strander, - digué
la veu de l’Strepp.
- Sí, senyor, -va
respondre l’Strander.
- Tens l'oportunitat
de transportar el carregament, -va dir l’Strepp.
Abans de caminar cap
als carros de repulsió, l’Strander va fer una pausa per donar-me una irònica
mirada final. M'imaginava una confusa mirada creuant la seva rugosa cara per
sota del seu casc. Ara li toca la pitjor part del deure.
- Dower, -va
continuar l’Strepp.
- Senyor? - Vaig
dir.
- Tu vas al front. -
Vaig poder sentir un riure ofegat venint a través del casc de l’Strander.
Els exploradors amb
speeder van partir primer, en direcció nord i traçant un camí per a nosaltres.
En espais oberts, els exploradors es desplaçarien a 500 quilòmetres per hora.
Però aquí, van haver de viatjar a menys de 100 quilòmetres per hora per poder
esquivar les branques i enfiladisses. Si no hagués sabut a quin nivell estava
el cim dels arbres, hauria pensat que estàvem a la selva. Tanta escorça i
fulles enredades en les espesses branques, s'havien descompost creant el seu
propi nivell de fertilitzat abonament. Sota aquest sòl, el bosc del segon pis
oferia un terreny irregular amb trampes ocultes. Calia fixar-se on trepitjava
mentre marxàvem.
Un pas en fals i
podria resultar en una fractura de turmell o un peu atrapat.
I vaig tenir el
plaer de dirigir a la nostra banda de soldats, amb el meu blàster llest per
disparar en qualsevol moment. Vaig tractar de distreure’m canviant les meves
ulleres de visió nocturna a infraroig a cada moment. El millor de l'infraroig
és que m'ajudaria a veure un Wookiee molt abans que el pogués veure.
Desafortunadament, la visió infraroja causava que el sòl semblés una massa
ondulant de remolins grisos, i quan em vaig ensopegar la vaig deixar
d'utilitzar.
També vaig
joguinejar amb les meves entrades d'àudio, bloquejant el so del meu panteix
mentre avançava. Les transmissions entre els soldats brunzien d'anada i tornada
en veu tan baixa que amb prou feines podia sentir-les. En canvi, em vaig
centrar en els sons que provenien dels arbres que m'envoltaven. El primer
Wookiee, o el que vaig creure que era, es va moure tan silenciosament i em va
reconèixer tan ràpid que no podia donar-me el luxe d'esperar que els meus censors
m’alertessin. El receptors del meu casc, però, van enviar missatges als
oficials superiors sobre els meus escàners de nerviosisme. Quan l’Strepp es va
posar en contacte amb mi, la seva veu va ressonar a través del meu casc.
- Dower, estàs
alerta allà dalt? -Va preguntar.
- Senyor, puc sentir
una aranya de nusos blanca a 40 metres aquí, - li vaig dir.
- No venim a la
recerca d'aranyes nuoses, -va dir l’Strepp amb calma.
Just quan va dir
això, un grunyit penetrant va sortir sota de les branques del terra d'un arbre.
El que sigui que estigués allà, era enorme i calent. Vaig encendre la meva
visió infraroja i vaig veure la seva forma a través del sòl dels arbres. Fins i
tot l'estela d'un interceptor TIE normalment no hauria de registrar a través
d'una fusta d'aquest gruix.
- Concentris, -va
dir la veu d’en Janzor al meu casc-. Res del que està allà baix vindrà en
aquest nivell.
- Com et va allà
dalt? -La veu d’en Milo Strander murmurà en veu baixa en el meu sistema
d'audició.
- Aposto a què
m'adormo abans que ningú aquesta nit, - li vaig dir, pensant en com de cansat
que em sentia.
- Perdràs aquesta
aposta, -va interrompre l’Strepp -. Faràs guàrdia aquesta nit.
La meva columna es
va posar rígida, em vaig aturar i vaig mirar cap enrere.
- Hi ha una raó per la
qual sigui enviat primer, anar al front, i després m’assignés de guàrdia? - Li
vaig preguntar.
- Té algun problema
seguint les ordres, soldat? -Va preguntar l’Strepp.
- Senyors,
mantinguem les transmissions al mínim, -va interrompre el Capità Janzor -. I
Sergent Strepp, he estat monitorant-lo en aquesta missió. No sigui tan dur amb
el noi.
- Sí, senyor, -va
respondre l’Strepp.
- Per cert Dower,
aquesta nit està de guàrdia, -va dir en Janzor -. Atenció. - Continuà el
capità, ara en una comunicació oberta amb la resta del grup -. Hi ha un petit
lloc d'avançada Wookiee a uns cinc quilòmetres endavant al nord-oest d'aquí. La
captura d'aquest lloc és el nostre primer objectiu. Hem bloquejat les seves
transmissions, per tant, els assaltarem abans que puguin enviar algun senyal.
Assumint que puguem fer una captura neta, aquesta es convertirà en la nostra
base d'operacions. Tenen, alguna pregunta? No? Llavors preparin-se per a
l'assalt.
Els exploradors en
speeder volant per davant, es van apostar al voltant del lloc d'avançada,
després van encendre l'equip de bloqueig de transmissions just en el moment
quan vam tenir la primera vista panoràmica de l'avançada. Era un edifici
circular amb bigues arquejades i suports. Algunes antenes sobresortien del seu
sostre. Confós que les seves comunicacions de ràdio fossin tallades, un Wookiee
va treure el cap per la finestra. Quan va veure la nostra aproximació, va
deixar escapar un estrident grunyit i es va ajupir darrere d'una paret.
-Aquí va quedar
l'element sorpresa, -va dir l’Strander quan va arribar al meu costat -. De
totes maneres, no crec que ell sabés que veníem.
- Bé, homes,
necessitem cinc soldats que entrin i els expulsin, -va anunciar l’Strepp -.
Dower, Strander, vostès dos envoltin l'exterior de l'edifici i disparin a
qualsevol Wookiee que tracti d'escapar cap al nord.
- Sí, senyor, -vaig
dir, alleujat de no ser un dels cinc afortunats d'assaltar l'edifici.
- No hi ha una
segona oportunitat en aquesta, nois, -va intervenir en Janzor -. Si la nostra
invasió no surt al peu de la lletra, estarem lluitant tot el camí i resant
perquè el transport i la cobertura aèria arribin a temps per salvar algú de
nosaltres.
Els Sergents Strepp
i Dalia van liderar l'assalt al lloc d'avançada. Vaig veure com es van
agenollar cobrint-se darrere d'un monyó. Soldats als costats est i oest de
l'edifici, van disparar contra les finestres, i l’Strepp va córrer prop de la
porta mentre vermells feixos d’ions es dissolien a les parets en una pluja
d'espurnes. Àgil i sense por, es va llançar a l'esquerra i la dreta, trobant
refugi darrere dels més petits matolls. Quan es van acostar a una tanca a
l'altura del pit que envoltava el lloc d'avançada, dos Wookiees van aparèixer
des de darrere d'una finestra i van disparar les seves ballestes sobre ells.
L’Strepp es va capbussar a terra i va rodar darrere d'una petita branca.
Deu dels nostres
millors tiradors esperaven en els seus llocs al fet que els Wookiees es
mostressin. Quan un dels Wookiees va treure el cap per localitzar l’Strepp,
tres soldats van disparar. Va semblar com si tots ells haguessin donat en el
blanc.
- Recordi, Strepp, -
vaig sentir dir a Janzor en una transmissió oberta -sense danys col·laterals.
Sense detonadors, sense foc perdut. Vull aquesta edificació d'una sola peça.
El segon Wookiee va
treure el cap per la finestra, després va baixar a cobert quan els nostres
franctiradors van obrir foc. Cinc feixos d'ions vermell van centellejar a la
finestra, passant pel punt exacte on el Wookiee havia estat. Un moment després,
l’Strepp va saltar sobre la tanca, va rodar cap pel costat de l'edificació, i
es va ajupir sota de la finestra. Es va girar sobre els seus genolls amb
l'esquena recolzada contra la paret de la base, després, lentament, es va posar
dret. Des d'allà va esperar que en Janzor li enviés el senyal de
"endavant".
Altres soldats el
van seguir. El sergent Dalia esperava enrere, valentament dempeus en una zona
gairebé descoberta, disparant a qualsevol Wookiee que s'atrevís a apropar-se a
la finestra. Amb franctiradors a la mira i una allau interminable de feixos de
les tropes regulars estacionades al voltant perímetre, els Wookiees no van
poder donar molta baralla.
Llavors el foc
blàster es va aturar i l’Strepp es va capbussar al lloc d'avançada a través de
la finestra. Vaig veure la resplendor de la seva arma, però no vaig poder dir
si li havia donat a alguna cosa en particular. Després, tres Wookiees van
sortir corrent per la part posterior de l'edifici.
-Aquí vénen, -vaig
cridar mentre l’Strander i jo disparàvem andanades de feixos, posant fora de
joc als tres esbalaïts Wookiees que travessaven la porta.
- Gens malament,
Dower, - va dir la veu de l’Strepp en el meu sistema d'àudio.
Fins en aquell punt
de la missió, tot havia sortit millor que el previst. Vàrem aterrar sense ser
vistos, vàrem eliminar qualsevol evidència del nostre aterratge, i vàrem
capturar el nostre primer objectiu gairebé sense oposició. Les forces Imperials
funcionen en perfecte ordre. L'Imperi actua en perfecte ordre. És per això que
m'encanta.
Els Jedi, i alguns
senadors, havien conspirat per crear l'ombra del separatisme usant un dels seus
com a líder de l'enemic. Aquests esperaven deixar la República a la ruïna. Però
l'odi en els seus cors no va poder ser ocultat per sempre. I per fi, va arribar
el dia en què els Jedi van mostrar la seva veritable naturalesa. Atemptar
contra la vida del, en aquells temps, Canceller Suprem Palpatine deixant-lo amb
cicatrius i deformat. Però els objectius dels aspirants a tirans se'ls van
oposar lleials soldats clon contenint la insurrecció dins del Temple Jedi i
reprimint aixecaments en mil mons. Per tal de garantir la seguretat i una
contínua estabilitat, la República es va reorganitzar com el Primer Imperi
Galàctic. I així la seva Majestat, el recentment nomenat Emperador Palpatine,
va fer una crida als seus lleials ciutadans a expandir el gran exèrcit i
unir-se en aquest, per així portar la Pax Imperica a la galàxia, per a una
societat segura, que tindrà una durada de deu mil anys.
El lloc d'avançada
dels Wookiees era un edifici sòlid, però passat de moda, gairebé infantil en el
seu disseny. Era perfectament circular i construït al voltant del tronc d'un
enorme arbre. Les habitacions estaven disposades en quatre anells concèntrics
al voltant del tronc. Algú devia haver ajudat a l'equip dels Wookiees amb una
impressionant varietat de tecnologies de comunicació, perquè ens vàrem trobar
munts de components de comunicacions. També vàrem trobar peces sense muntar
d'un generador d'escut. No vaig veure res que suggerís que aquests animals
fossin fins i tot lleugerament mancats d'intel·ligència. Potser els Wookiees
també havien planejat portar nuclis de poder en aquest lloc d'avançada. Que
haurien necessitat per al generador de l'escut.
Cinc homes en el
nostre grup eren capacitats enginyers de camp de batalla. Mentre que la resta
de nosaltres descarregàvem els carros de repulsió, els enginyers van instal·lar
nuclis de poder en el segon anell d'habitacions. Amb tres nuclis de poder
funcionant, tindríem suficient energia per als escuts i canons del perímetre i
una àmplia gamma de censors. Si tot anava bé, al matí el nostre petit lloc
d'avançada seria la fortificació més poderosa de Kashyyyk. Hauries d’estimar
l'eficiència Imperial.
I així, els nostres
enginyers es van afanyar a muntar els nuclis de poder i a deixar la nostra base
en funcionament, en Janzor discutia la propera fase de la nostra invasió amb
l’Strepp i en Dalia en una habitació interior del lloc d'avançada Wookiee.
Mentrestant, els soldats més afortunats, Strander inclòs, aixecaven unes
casernes en l'anell exterior. Jo, en canvi, tenia guàrdia. El més a prop que
estaria de les casernes aquesta nit seria en un sot entre uns arbres
aproximadament a uns 60 metres a l'oest del lloc d'avançada. I allà vaig
acampar fins que va sortir el sol i la meva visió canvià automàticament de
visió infraroja a visió nocturna. Em vaig asseure i vigilà.
*****
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada