25
En Terpfen esperava pacientment en
silenci, envoltat per la implacable neteja de les estades mèdiques de l'antic
Palau Imperial. El calamarià esperava i contemplava com les bombolles de
massatge del tanc bacta actuaven sobre el cos malalt de la Mon Mothma.
Les estades mèdiques relluïen amb
una blancor esterilitzada. Les rajoles del terra i les parets havien estat
netejades amb àcid, i els estris i l'equip quirúrgic brillaven acomiadant
reflexos platejats i cromats. Els monitors murals parpellejaven amb un lent
batec regular, proclamant l’imparable declivi de la salut de la Mon Mothma.
Dos sentinelles de la Nova República
muntaven guàrdia davant de les portes del complex metge per assegurar-se que
ningú entraria en ell si no comptava amb la deguda autorització.
Panells d'absorció sònica
instal·lats al sostre feien gairebé inaudibles els murmuris mecànics que
ressonaven a la gran sala. Dos androides metges de cap en forma de bala
flanquejaven el tanc, atenent la Mon Mothma sense prestar la més mínima atenció
a la presència d’en Terpfen.
L’Ackbar romania immòbil al seu
costat, la seva alta i robusta silueta encarcarada per la tensió.
-Morirà aviat -va dir.
En Terpfen va assentir. No tenia
moltes ganes de parlar amb la Mon Mothma, però sabia que era necessari que ho
fes i ja s'havia resignat a això.
El mateix Emperador havia estat en
aquelles càmeres per sotmetre’s a rigorosos tractaments a mesura que els
processos del costat fosc anaven podrint el seu cos físic. Les mateixes
instal·lacions que havien estat utilitzades llavors potser podrien acabar amb
el mal que estava rosegant la Mon Mothma per dins. Però en Terpfen ja sabia què
l'havia causat, i no tenia moltes esperances que això fos possible...
Els ulls verd blaus de la Mon Mothma
van parpellejar sota la fosca solució que omplia el tanc bacta. En Terpfen no
podia saber si era capaç de veure les seves siluetes immòbils davant del tanc,
o si merament havia percebut la seva presència. La Mon Mothma va moure el cap,
i el gruix conducte de l'aire es va moure amb ella. Les bombolles seguien
estavellant-se contra el seu cos, introduint solucions tonificants a través de
tots els seus porus.
La Mon Mothma va deixar d’agafar-se
als estabilitzadors col·locats dins del tanc i va anar flotant lentament cap a
la superfície. Els androides la van ajudar a sortir d’ell i la van sostenir
mentre les seves primes robes degotaven filets de solució sobre les reixetes de
drenatge incrustades a terra. La tela era molt prima, però tot i així semblava
resultar tan pesada com si estigués embolicada en una mortalla de plom. La seva
cabellera vermellosa s'havia enganxat al crani com si fos un bonet. Els seus
ulls estaven enfonsats en les òrbites, i el seu rostre havia quedat solcat per
profunds congosts de dolor i debilitat.
La Mon Mothma va omplir els pulmons
i va exhalar, i va recolzar el palmell de la mà sobre les espatlles de metall
verd de l’androide mèdic. Després va alçar el cap amb un visible esforç i va
saludar als seus visitants.
-Els tractaments només em
proporcionen noves energies durant una hora, i la seva efectivitat disminueix a
cada dia que passa -va dir -. Em temo que molt aviat no serviran de res, i quan
això passi ja no podré seguir exercint les meves funcions com a Cap de l'Estat.
L'única pregunta a respondre és si dimitiré abans que el Consell em deposi...
-Es va girar cap en Terpfen -. No et preocupis, sé per què ets aquí.
Els aquosos ulls del cap de mecànics
calamarià van parpellejar ràpidament.
-No crec... -Va començar a dir.
La Mon Mothma va alçar una mà per
interrompre les seves objeccions.
-L’Ackbar ha parlat molta estona amb
mi -va dir -. Ha examinat a fons el teu cas, i estic d'acord amb les
conclusions a què ha arribat. No vas actuar per voluntat pròpia, i només vas
ser una víctima. T'has redimit a tu mateix, i la Nova República no es pot
permetre el luxe de prescindir d'aquells defensors seus que estan disposats a
seguir lluitant. Ja he dictat un perdó complet per a tu.
La Mon Mothma va trontollar i va
estar a punt de caure d'esquena.
Els dos androides metges es van
afanyar a ajudar-la a arribar fins a una cadira.
-Volia assegurar-me que aquest
assumpte quedava resolt abans que... -Va murmurar mentre s'asseia.
L’Ackbar va emetre un grunyit ofegat
per aclarir-se la gola.
-He vingut aquí per dir-te que jo
també he decidit quedar-me. Mon Mothma -va murmurar -. Sol·licitaré que em
torni el meu rang anterior ara que ha quedat clar que l'accident ocorregut a
Vòrtex no es va deure únicament a un error meu, com havia pensat en un
principi. Els calamarians som una raça resistent i forta... però si la Nova
República no és forta, llavors el treball que faci a la meva llar no donarà cap
fruit, perquè ens enfrontarem a una galàxia plena d'ombres i de por.
La Mon Mothma va somriure a l’Ackbar,
i en el seu rostre va aparèixer una sincera expressió d'alleujament.
-Saber que estaràs aquí fa que em
senti molt millor del que mai ha aconseguit fer-me sentir cap d'aquests
tractaments, Ackbar -va dir. Després els seus trets es van omplir d'abatiment,
i la Mon Mothma va permetre que el mentó se li fóra inclinant cap a les mans,
en un moment de debilitat que mai hauria mostrat davant dels membres del
Consell -. Per què ha hagut de triar aquest precís moment la malaltia per
atacar-me? Sóc tan mortal com tots els altres, però... Per què ara?
En Terpfen va creuar el terra
relliscós sentint la freda llisor de la superfície sota les plantes dels seus
peus i va inclinar el seu cap cobert per un traçat de cicatrius. Els dos
guàrdies de la Nova República es van enverar al llindar veient que el conegut traïdor
estava tan prop del seu Cap d'Estat, però la Mon Mothma no va mostrar cap
alarma. En Terpfen va abaixar la mirada cap a ella.
-Aquest és precisament el tema del
que he vingut a parlar amb tu, Mon Mothma -va murmurar -. He de revelar-te el
que t'ha passat.
La Mon Mothma va parpellejar i va
esperar que seguís parlant.
En Terpfen va buscar les paraules
adequades. La seva ment semblava haver quedat terriblement buida després de la
neutralització dels circuits biològics implantats pels metges imperials. En
Terpfen sempre havia odiat les insistents compulsions que arribaven fins a ell
des de Càrida, però la seva desaparició l'havia deixat tot sol amb els seus
pensaments. Ja no hi havia ningú dins del seu crani que pogués torturar o
servir com a guia.
-No pateixes cap malaltia, Mon
Mothma -va dir per fi -. Has estat enverinada.
La Mon Mothma va alçar el cap amb
sobtada sorpresa, però no el va interrompre.
-Es tracta d'un verí d'acció molt
lenta que va consumint l'organisme, i ha estat concebut per adaptar-se
específicament a la teva estructura genètica.
-Però en aquest cas... Com vaig ser
exposada a aquest verí? –La Mon Mothma va clavar la mirada en Terpfen. No
l’estava acusant, però insistia a obtenir respostes -. Vas ser tu el que ho va
fer, Terpfen? Va ser una altra de les teves accions programades?
- No! -En Terpfen va retrocedir
trontollant -. He fet moltes coses... però aquesta no n’és una. El verí va ser
administrat per l'ambaixador Furgan davant dels ulls de dotzenes de persones
durant la recepció diplomàtica celebrada als Jardins Botànics de la Cúpula del
Cel. En Furgan es va portar la seva pròpia beguda al·legant témer que algú
podia tractar d'enverinar-lo. Va portar dos recipients, un a cada costat del
seu maluc... Un recipient contenia la seva beguda, i l'altre contenia un verí
desenvolupat especialment per acabar amb tu. Va fingir proposar un brindis, i
després et va llançar una copa plena de verí a la cara. La substància es va
infiltrar en els teus porus, i s’ha estat multiplicant i atacant les teves
cèl·lules des d'aquell moment.
Tant l’Ackbar com la Mon Mothma el
miraven amb els ulls plens de sorpresa.
- I tant! -Va exclamar la Mon Mothma
-. Però han passat mesos des d'aquesta recepció. Per què va escollir una manera
tan lenta de... ?
En Terpfen va tancar els ulls, i les
paraules van acudir a la seva ment com si estigués recitant un guió après de
memòria.
-Volien una agonia molt llarga que
et fos debilitant a poc a poc a causa dels terribles efectes que això produiria
sobre la moral de la Nova República. Si s'haguessin limitat a matar-te,
t'hauries convertit en una màrtir. La teva mort podria haver galvanitzat a
sistemes que haurien estat neutrals en altres circumstàncies i haver-los
impulsat a donar suport a l'Aliança, però un debilitament lent i progressiu
podria ser vist com un decaïment general de l'Aliança.
-Comprenc -va dir la Mon Mothma.
-Molt astut -va dir l’Ackbar -. Però
què farem amb aquesta informació? Què més saps sobre el verí, Terpfen? Com
podem combatre els seus efectes?
El silenci que hi havia dins del seu
cap era com un crit ensordidor per en Terpfen.
-No és un autèntic verí. És un eixam
autorreplicant de nano-destructors, de virus microscòpics creats artificialment
que estan acabant una per una amb les cèl·lules de la Mon Mothma i que van
desmantellant els seus nuclis. No deixaran d'actuar fins que hagi mort.
- I què podem fer llavors? -Va
insistir l’Ackbar.
La impotència i el dolor que
s'havien anat acumulant dins d’en Terpfen van arribar a ser tan grans que van
escapar d’ell com un estel que per fi ha arribat al punt d'ignició.
- No podem fer res! -Va cridar -.
Saber que es tracta d'un verí no ens serveix de res, perquè no existeix cap
cura possible!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada