CAPÍTOL 4
En Luke va recobrar
el coneixement el temps suficient per vomitar, una experiència que no resultava
gens agradable sota condicions de gravetat zero. Dos C3POs el van alliberar de
l'embolic de tires de l'arnès de seguretat dins del que estava flotant i el van
guiar, amb una sorprenent falta d'agilitat per a un androide que sempre
semblava tan meticulosament equilibrat, fins que va poder sortir del petit
cubicle i entrar en el que va pensar era la sala posterior de la tripulació un
instant abans que tornés a sumir-se en la inconsciència.
«La Força... Has
d'utilitzar la Força. »
«Per què? »
«Perquè els pulmons
han deixat de funcionar.»
Tornar a inhalar
aire va exigir una sorprenent quantitat de concentració, i li va resultar molt
més dolorós del què en Luke s'havia imaginat. Una estona després es va
preguntar si podria utilitzar la Força per fer alguna cosa sobre el bantha
embogit que semblava trobar-se atrapat dins del seu crani i tractava d'obrir un
forat amb el seu dur cap per poder escapar.
Quan va tornar a
recobrar el coneixement -aquest cop va ser el fred el que li va despertar -, se
li va acudir pensar que probablement tingués una commoció cerebral.
- Luke -va dir la
Cray, que per fi semblava estar molt espantada -. Has de despertar, Luke!
En Luke es va dir
que segurament tenia raó.
«La Força....», va
tornar a pensar. La Cilghal, la seva estudiant calamariana, li havia ensenyat
prou sobre el mecanisme fisiològic de la commoció cerebral perquè en Luke sabés
amb tota exactitud on havia de desplegar la Força, tot i que el fer-ho en
aquelles condicions s'assemblava bastant a treure’s un guant amb una sola mà.
Respecte als seus pulmons, era com si s'hagués empassat un trepant pneumàtic i
s'hagués oblidat de desconnectar-lo. En Luke va pensar que en aquest cas no
tenia res d'estrany que el fet de respirar hagués resultat tan poc divertit.
Va augmentar el flux
de sang als capil·lars per anar eliminant les impureses. Accelerar la curació
de les cèl·lules d'aquest esquadró de gamorreans borratxos que en temps
llunyans havia estat el seu cervell.
En Luke va obrir els
ulls, i va fer el que va poder per aconseguir que les dues Cray que tenia
davant es fonguessin en l'únic individu que estava gairebé segur havien de
formar.
- On som?
-Ens aproximem al
Sistema K Set Quaranta-nou, i hem captat un senyal.
La Cray tenia un
enorme morat en un costat de la cara, i el maquillatge dels seus ulls s'havia
convertit en una massa de regalims negres barrejats amb els residus de les
llàgrimes de dolor. En Luke va veure que portava un vestit tèrmic sobre la
roba. La Cray s'havia tirat el caputxó per sobre de les espatlles, i la seva
rossa cabellera surava com un halo al voltant del seu rostre. En Luke va
respirar profundament, pagant el preu d'unes quantes nàusees per això, i va
concentrar totes les seves energies a canalitzar la Força cap al centre de les
sensacions de dolor i mareig més intenses que estava experimentant dins del seu
cap. No aconseguia recordar si en Nichos era un bon pilot, però sabia que la
Cray no tenia ni la més mínima experiència pel que fa al pilotatge espacial. Si
volia que arribessin a Pzob amb vida, seria millor que estigués en condicions
de controlar la nau durant el descens.
-Em pensava que aquí
fora no hi havia res -va murmurar -. Ve de Pzob?
-Sí, del K Set
Quaranta-nou.
En Luke havia deixat
de maleir els petits infortunis de la vida després d'haver perdut la mà dreta.
Quant va haver comprès que havia interromput i posat en perill la seva formació
com a Jedi, traït al seu Mestre i corregut un risc terrible de sucumbir a la
part fosca sense que hi hagués ni el més mínim propòsit per a tot això, va
començar a veure les molèsties i desgràcies quotidianes d'una manera molt
diferent. Aquestes experiències del passat van fer que es limités a descarregar
la seva preocupació amb un sospir.
- És un senyal
imperial? -Va preguntar.
Si la base del camp
d'asteroides era una instal·lació imperial, semblava lògic suposar que es
tractaria d'un senyal imperial.
-La secció de dades
de l'ordinador no funciona -va informar la Cray -. He aconseguit que
l'ordinador de navegació torni a donar lectures gràcies als sistemes de suport,
però vaig haver de fer servir tots els acoblaments que no es van cremar quan
vàrem rebre aquesta última descàrrega d'energia. Pots reconèixer els senyals
imperials mitjançant el codi intern?
-Algunes.
En Luke es va
inclinar, cautelosament, per obrir les tires que el subjectaven a una manta
tèrmica platejada al voltant del seu cos mentre la Cray s'encarregava de les
altres corretges que el mantenien immobilitzat. Va veure que estava a la sala
posterior de la tripulació, tal com havia suposat. La llum procedia d'un únic
panell lluminós d'emergència del sostre, però n'hi havia prou per permetre-li
veure les nubècules del seu alè.
-Aquí té, amo Luke.
-C3PO va flotar cap a ell des dels armaris de la paret de davant, sostenint un
vestit tèrmic i una màscara amb filtre d'oxigen -. M'alegra moltíssim veure’l
conscient i en tan bon estat.
-Això és qüestió
d'opinions, C3PO.
Amb els petits
moviments necessaris per posar-se el vestit tèrmic ni va haver prou perquè
tornés a marejar-se, i seguia sentint un espantós bategar al cap tot i tota la
canalització curativa que emprés per remeiar-se. En Luke va agafar la màscara i
va llançar una mirada interrogativa a la Cray.
-Els conductes del
refrigerant s'han trencat. Et vam posar una màscara tan aviat com vam poder,
però tot i així hi va haver uns minuts durant els quals... Bé, pensem que
t’havíem perdut.
En Luke es va dur
una mà al clatell i ho va lamentar a l'instant. No sabia amb què havia xocat, o
quina resta flotant havia xocat amb el seu cap, però fos el que fos havia creat
un bony que semblava tenir les dimensions de la més petita de les llunes de
Coruscant.
-Vaig salvar totes
les lectures de la batalla que vaig poder. -La Cray es va posar la seva màscara
i va seguir al Luke fins a la porta -. Tenim unes quantes fotos, uns quants
metres de cinta que no he aconseguit visionar i mitja dotzena d’extrapolacions
fetes per l'ordinador del que crec és el lloc del qual va partir l'atac, però
el sistema està tan malmès que no puc obtenir cap imatge prou clara perquè
m’indiqui quin és l'asteroide del qual van sorgir els trets. Quan haguem baixat
podré recuperar la major part de les dades, i llavors podré donar-te una
informació més precisa.
Van entrar en el
curt tram de passadís i la Cray va apartar un quadern electrònic i un parell de
filtres de recanvi que suraven en l'aire. Les naus espacials procuraven
observar el més escrupolosament possible la regla de reduir al mínim els
objectes que no estaven magnetitzats o assegurats mitjançant corretges, però
sempre quedaven uns quants que podien anar des de connexions de comunicació i
punxons d'escriptura fins tasses de cafè, bulbs de beguda buits i targetes de
dades.
El pont estava
encara més fred que la sala de la tripulació, i les nubècules rosades de gas
refrigerant que derivaven lentament d'un costat a un altre feien que
l'atmosfera brillés d'una manera fantasmagòrica. En Nichos s'havia lligat als
perns de seguretat de la consola principal, i el seient que havia ocupat en
Luke havia hagut de ser subjectat mitjançant cables a una nansa de la paret de
davant després que l'impacte que va arrencar al Luke del seu arnès de seguretat
l'hagués desprès dels seus ancoratges. Tots els llums del pont s'havien apagat,
i l'única font de claror disponible era la llum estel·lar d'un blanc pissarrós
que entrava pel visor principal. Els amenaçadors ullets vermellosos i els
parpelleigs ambarins dels panells centellejaven com joies estranyes
reflectint-se en els braços i l'esquena de l’androide platejat.
-El senyal procedent
de Pzob que estem captant no és prou potent per arribar fins a l'interior de la
Nebulosa Flor de Lluna -va informar en Nichos mentre en Luke s'acostava a una
resta de tira l'arnès de seguretat que surava al seu costat -. Et resulta
familiar?
En Luke va
inspeccionar la lectura en l'única pantalla que seguia funcionant.
-No s'assembla a cap
dels senyals imperials que he vist fins ara -va dir -. Això no significa que
qui l'envia no pugui estar aliat amb algun senyor de la guerra, naturalment...
Veure en Nichos
sense màscara ni vestit tèrmic dins del que s'estava convertint ràpidament en
un taüt gelat i exposat al buit resultava estrany, i una mica desconcertant.
- Els colons
gamorreans? -Va suggerir la Cray -. O potser són contrabandistes...
-Els gamorreans mai
han deixat de lluitar entre ells el temps suficient per crear algun tipus
d'instal·lació tecnològica en cap dels planetes on s'han establert -va replicar
en Luke amb veu pensativa -. Podrien ser contrabandistes..., i això tampoc
exclou el que estiguin aliats amb Harrsk, Teradoc o qualsevol altre aspirant a
convertir-se en peix gros imperial, o amb alguna de les grans bandes de
contrabandistes. Però donades les circumstàncies actuals -va afegir mentre
tornava la lectura a l'ordinador de navegació i se sorprenia en veure que la
Cray havia aconseguit que tornés a funcionar encara que només fos d'aquesta
manera tan limitada -, em temo que no tenim una altra elecció.
Les gegantines,
primitives i bel·licoses criatures d'aspecte porcí conegudes com gamorreans són
capaces de sobreviure i prosperar allà on hi hagi un sòl prou fèrtil per a ser
conreat, preses suficients que caçar i roques que llançar al capdavant, però si
se'ls permet escollir sempre es decantaran per un terreny boscós i, si és
possible, per aquelles zones d'ell en les que creixin fongs. Els boscos que
s'alçaven al voltant dels quatre o cinc acres de cicatriu calcinada sobre la
qual en Luke va posar l'Au de Presa eren monumentals, frondosos, foscos i molt
vells, i els troncs eren tan immensament alts com els de les selves d’Ithor
però encara més gruixuts. El silenci ombrívol i meditabund que s'acumulava sota
aquells fulls d'aspecte coriaci seguida va fer que en Luke comencés a sentir-se
bastant inquiet.
-La base hauria
d'estar en aquesta direcció -va dir.
Després es va
asseure amb cert apressament sobre un esglaó de la sortida d'emergència del
navili d'exploració -la rampa de descens no funcionava -, i va estendre un dit
cap al sol ataronjat que acabava de pujar per sobre de l'horitzó. Estava
extraient tota l'energia possible de la Força, però encara se sentia bastant
feble i marejat, i encara es quedava sense alè de seguida, tot i que els seus
pulmons s'estaven recuperant ràpidament.
-No queda molt lluny
-va seguir dient quant hi va haver aconseguit normalitzar la seva respiració -.
Les lectures d'energia no semblen prou altes perquè hi pugui haver tanques
energètiques o armament pesat.
-Però si hagués
gamorreans a la zona... Bé, suposo que com a mínim llavors necessitarien
tanques energètiques, no?
Igual que en Luke,
la Cray s'havia tret el vestit tèrmic i els seus àgils dits ja estaven trenant
la cabellera mentre parlava. «La qual cosa és tota una gesta sense un mirall»,
va pensar en Luke mentre reprimia un somriure de diversió. Però si hi havia
algú capaç d’aconseguir-ho, no hi havia dubte que era la Cray.
-Bé, potser els
gamorreans no hagin colonitzat aquest continent -va observar.
El vent agitava les
llargues tiges d'herba, que tenien el mateix color entre blau i verd fosc de
tota la vegetació d'aquell món banyat per una claredat ambarina, però el
gairebé imperceptible matís daurat de la llum no només no resultava inquietant
sinó que feia que tot transmetés una profunda sensació de pau crepuscular. Una
rajada de bípedes diminuts, eren de color vermell i groc, i en Luke va pensar
que amb prou feines devien arribar-li al genoll, va sorgir de darrere d'un
tronc caigut, van sucumbir al pànic quan va veure als enormes intrusos i va
fugir a la carrera cap a les profunditats del bosc deixant rere seu una estela
de trinats i xiulets.
-De fet, potser
trobem alguna colònia d'una altra raça. Els últims informes sobre aquest món tenen
cinquanta anys d'antiguitat.
-Hem obert les
escotilles dels motors, amo Luke. -C3PO i en Nichos va aparèixer al començament
de l'escala, amb els seus cossos metàl·lics de color or i plata coberts de
bonys i taques d'oli. Ells també havien sortit bastant malparats de la batalla
amb l'asteroide -. La major part del gas refrigerant s'ha dissipat en
l'atmosfera.
L'impacte de l'últim
feix de plasma i l'andanada de fragments rocosos en què s'havia convertit
l'asteroide destrossat havien encallat les escotilles del compartiment de
motors. En Luke seguia tenint accessos de mareig de tant en tant, i havia
pensat que seria més prudent permetre que els androides, que no necessitaven
respiradors, utilitzessin la seva considerable fortalesa mecànica per forçar les
escotilles mentre els humans duien a terme un ràpid reconeixement de
l'exterior.
Els motors es
trobaven en un estat realment lamentable.
-Necessitarem uns
trenta metres de cablejat del número vuit i mitja dotzena d’acobladors de dades
-va dir en Luke mitja hora després mentre emergia cautelosament d'una escotilla
d'accés de la sala de motors sumida en la foscor. Fins i tot els panells
lluminosos havien deixat de funcionar, i la claustrofòbica estança estava
il·luminada per un enfilall de llums d'emergència connectada a una pila
d'escala 10 treta del compartiment d'emergència -. Quant a la resta, crec que
podré apedaçar-lo.
«I més val que sigui
capaç de fer-ho», va pensar després amb preocupació. Les paraules de la Leia
sobre com de fàcil que resultava perdre’s entre els mons habitats va reverberar
en el seu cervell, omplint-lo d'inquietud.
La Cray va treure el
cap de les entranyes de l'ordinador de navegació.
-Necessitaré
acobladors i una mica de cable pla de dotze mils... Estàs bé, Luke?
Era una pregunta d'allò
més lògica, perquè en Luke acabava de tractar d'incorporar-se i només havia
aconseguit perdre l'equilibri i acabar amb l'esquena recolzada en la mampara
tacat de sutge, la cara grisenca i cobert de suor.
En Luke va
concentrar la Força en el seu cos, en la seva química cerebral i en els
capil·lars mig tancats dels seus pulmons, relaxant i accelerant la curació i el
creixement de nous teixits. Se sentia molt cansat. -Sí, no és res.
«Si us plau -va
pensar mentre feia esforços desesperats per obtenir les energies que tant
necessitava -, que no hi hagi contrabandistes hostils en aquesta base. Que no
sigui alguna mena de base secreta d'un senyor de la guerra imperial, o una mina
amagada i explotada mitjançant esclaus, o l'estació d'investigació clandestina d'algun
poder nefand del que mai hem sentit parlar fins ara...»
Si hi havia algun
problema... Bé, en Luke no creia estar en condicions d'enfrontar-s'hi ni fins i
tot suposant que es tractés d'un petit combat sense importància.
La Cray mai havia
hagut de veure-se-les amb aquell tipus de problemes, i mai havia pres part en
una acció bèl·lica. C3PO no estava dissenyat per a aquest tipus de situacions,
i en Nichos...
Passés el que
passés, en Luke havia de tornar per avisar que hi havia alguna cosa oculta a la
Nebulosa Flor de Lluna..., i que aquesta cosa era bastant perillosa.
- Luke?
Es va adonar que
havia faltat molt poc perquè tornés a perdre el coneixement. La Cray s'havia
agenollat davant seu i en Luke va veure dos
Cray, totes dues amb els ulls plens de preocupació. La calor dels motors
acumulat en el compartiment encara no s'havia dissipat, però amb això no n'hi
havia prou per explicar aquella sensació d'asfíxia, calor i falta d'aire que
estava sentint tot i que les mans i els peus estaven gelats.
Capil·lars.
Recuperació. Curació.
- Per què no deixes
que en Nichos i jo anem a investigar aquest senyal?
En Luke va empassar
una profunda glopada d'aire, i de seguida va desitjar no haver-ho fet.
-Crec que podríeu
necessitar ajuda.
Naturalment, també
hi havia moltes persones inofensives, gent encantadora i disposada a ajudar,
que vivien en bases desconegudes de planetes remots. «Oh, si us plau, que sigui
una d'aquestes bases...»
Aquella terrible
sensació que havia captat i la convicció que la foscor estava avançant seguien
agitant-se dins d'ell.
-Bé, com més aviat
puguem enviar un missatge, millor per a nosaltres -va observar la Cray -. Sigui
el que sigui el que s'amaga en aquesta nebulosa, no ens podem permetre córrer
el risc que els senyors de la guerra imperials el trobin, i el risc
s'incrementa a cada hora que passa. Puc fer una ullada en aquest campament o el
que sigui, demanar els recanvis que necessitem i enviar una petició d'auxili
mentre tu descanses una mica, i després podràs començar a ocupar-te de les reparacions
quan et sentis amb ànims per a això. Et sembla bé, Luke?
El cap estava
donant-li voltes de nou. En Luke es va recolzar en la mampara que tenia darrere
i va intentar recuperar l'alè. «No, la veritat és que no em sembla gens bé -va
pensar -. No si hi ha alguna mena de perill en aquest campament o en els boscos
dels voltants... »
Les unitats
ennegrides per les guspires, els conductes trencats que penjaven com a membres
morts i les escotilles obertes del compressor d'acceleració i dels sistemes
girogravitatoris semblaven oscil·lar lentament d'un costat a un altre, com si
la nau estigués surant en un oceà molt profund, i els miners que buscaven roca
mental dins del seu crani havien decidit tornar a emprar les càrregues
tèrmiques per trobar una nova veta de mineral. La mera idea de posar-se dret i
caminar els dos o tres quilòmetres que hauria de recórrer per arribar fins a
l'origen del senyal va fer que se li formés un dolorós buit a l'estómac. «Puc
fer-ho -va pensar amb desesperació -. Amb l'ajuda de la Força...»
-Crec que puc
fer-vos falta quan estigueu allà.
Va estendre la mà i
va tensar les mandíbules per resistir el nou accés de nàusees mentre la Cray
l'ajudava a incorporar-se. La Cray li va ajudar a sortir de la comporta, i
després el va sostenir mentre en Luke baixava trontollant per l’empinada
escaleta.
- Què et fa estar
tan segur que hi haurà problemes?
-No ho sé -va
murmurar en Luke -. Però percebo problemes d'alguna classe. Hi ha alguna cosa
que...
Van entrar en el
pont, es van donar la volta i es van trobar contemplant el canó d'un rifle
desintegrador empunyat per un soldat de les tropes d'assalt imperial que
portava l'armadura de combat.
La mà d’en Luke es
va tancar al voltant del canell de la Cray quan ja es disposava a desenfundar
el seu desintegrador.
- Cray, no!
El soldat es va
tensar, i en Luke va alçar les mans per mostrar-li que estaven buides. La Cray
el va imitar passats uns moments. En Luke va pensar que si intentava agafar la
seva espasa de llum, el soldat seguiria tenint tot l'avantatge de la seva part
i que segurament podria acabar amb els dos d'un sol tret, i a més no hi havia
cap manera de saber quants soldats més hi havia a la resta de la nau.
- Qui són i què han
vingut a fer aquí? -Va preguntar el soldat, i el casc blanc que amagava la seva
cara va convertir la seva veu en un brunzit mecànic.
La Cray i en Luke
van retrocedir un pas i van acabar amb l'esquena enganxada a la paret. En Luke
va patir un nou accés de marejos. Va intentar controlar-lo i recórrer per força
a la recerca de l'energia suficient per poder arrencar-li el rifle de les mans
del soldat si necessitava arribar a fer-ho, però tenia l'horrible sospita que
no estava en condicions d'aconseguir-ho.
-Som comerciants -va
dir -. Ens hem perdut, i la nostra nau ha sofert moltes avaries...
Una onada de negror
es va estendre ràpidament pel seu camp visual, i en Luke va sentir que se li
doblegaven els genolls. La Cray va intentar sostenir-lo dret..., i el soldat
imperial va saltar cap endavant, deixant caure el seu rifle i agafant en Luke
d'un braç.
-Estàs ferit -va
dir.
Li va ajudar a seure
i es va agenollar al seu costat. En Nichos i C3PO van sortir del magatzem amb
les mans plenes de materials i recanvis, es van quedar paralitzats per la
sorpresa i van veure com el soldat de les tropes d'assalt es treia el casc per
revelar un rostre de pell molt bruna, expressió bondadosa i moltíssimes
arrugues envoltades per un aparatós halo de cabells canosos i barba grisenca.
-Oh, pobres nois...
Sembla que ho heu passat realment malament, eh? -Va preguntar l'home -. Podeu
venir al meu campament. Us donaré una mica de menjar i us prepararé una tassa
de te.
Quan es va haver
despullat de la seva resplendent armadura, en Triv Pothman va resultar ser un
home de cinquanta i pocs anys, esvelt i de constitució molt robusta.
-Encara que he
d'admetre que la humitat se m'està començant a ficar en els ossos, i que ja no
sóc tan ràpid com abans...
Va moure una mà
assenyalant la filera d'armadures que es corbava al llarg de la paret interior
del seu refugi, una cúpula blanca autoerigible d'escassa altura en la que
exteriorment estava apedaçada per tot arreu amb pegats de liquen negre i rosa
salmó i que mostrava els senyals deixats per la pluja i l'acumulació de pols i
brutícia fruit dels anys. Arbres de creixement secundari, plantes xucladores i
lianes envoltaven el que havia estat una clariana de les dimensions
reglamentàries militars imperials, encara que la major part dels refugis i
coberts i els pals de la tanca de seguretat, inactius feia molt de temps, jeien
enterrats sota un garbuix de cables vegetals.
-Érem quaranta-cinc.
-Hi havia alguna cosa molt semblant a l'orgull en la seva veu -. Sí, érem
quaranta-cinc i ara només quedo jo. Els gamorreans van acabar amb gairebé tots
els altres, excepte pels que van morir en aquesta terrible baralla entre el
comandant, Killium Neb i els seus amics... Bé, ja fa molt temps d'això, i li va
costar la vida a diversos homes bons.
Va moure el cap amb
expressió malenconiosa i va tirar aigua del recipient que penjava sobre el foc
en una tetera de fang pintat. L'olor de les herbes remeieres no va trigar a
impregnar l'atmosfera de la cúpula plena de lianes i circells.
-I allà estan tots
-va afegir, assenyalant els cascos amb la mà -. No és que els hagi servit de
molt, però hi són...
La vella farmaciola
del lloc era molt més completa del que mai ho havia estat la que duien a bord
de l'Au de Presa fins i tot abans que l'impacte hagués fet miques la meitat
dels recipients i flascons emmagatzemats a la infermeria del navili d'exploració.
En Pothman va administrar al Luke dues ampolles de sèrum anticonmocions més,
que van unir els seus efectes a la medicació que la Cray li havia donat després
de l'últim impacte, i el va mantenir connectat durant mitja hora a un
respirador terapèutic que seguia funcionant gràcies a algun miracle
inexplicable. En Luke el va contemplar per sobre de la màscara respiratòria que
cobria la meitat inferior del seu rostre i va sentir una profunda gratitud. Els
seus dies com a pilot en la Flota rebel li havien ensenyat que quan paties
algun dany físic, seguiries patint lesions un cop i un altre a mesura que te
n'anaves tornant progressivament incapaç de protegir-te a tu mateix, i que el
fet de rebre ajuda mèdica era l'única forma d'evitar que això arribés a ocórrer.
«Així i tot -es va
dir amb sarcàstica diversió -, mai hauria imaginat que m'alegraria tant de què
l'Imperi fes quant estava a les seves mans per equipar als seus soldats de les
tropes d'assalt amb el millor equip disponible.»
Un llangardaix
emplomallat que tenia el cos del mateix blau turquesa que les flors de
palomella va aparèixer per sota de les cortines mig recollides que protegien
l'entrada de la cúpula, va deixar escapar un trinat musical i va desplegar la
seva cabellera, i en Pothman arrencar un trosset d'escorça d’un dels panets
marrons que havia tret del seu forn en honor dels seus convidats i l'hi va
llançar. El llangardaix va avançar contornejant-se sobre les seves delicades
potetes, va agafar el tros d'escorça i va començar a mossegar-lo sense apartar
ni un sol instant els seus ulls que semblaven dues gemmes negres del canós
ermità.
-Ah, no sabeu com
m'alegra tornar a veure éssers humans.
Pothman va oferir la
safata de panets i mel a la Cray, que estava asseguda sobre la vora del catre
d’en Pothman al costat d’en Luke, i li va fer l'ullet. Especialment quan un
d'ells és una dama tan jove i tan atractiva...
La Cray es va
aixecar al catre i va obrir la boca per replicar que no era una dama jove i
atractiva sinó tota una professora de l'Institut Magrody, però en Luke va moure
la mà just prou per fregar-li el braç amb les puntes dels dits i evitar que
parlés.
El soldat ja havia
girat el cap per contemplar els cascos que s'alineaven al llarg de la paret.
Eren d'un model més antic que el que en Luke havia vist en acció, amb la zona
de la cara més allargada per adaptar-se a la configuració dels respiradors
d'aquella època i una banda fosca de sensors sobre dels ulls.
-Volien seguir
lluitant amb els gamorreans. -Pothman va sospirar -. Això era com enviar
invitacions perquè prenguessin el te, naturalment... Aquests animals són
capaços de quedar-se sense sopar per gaudir d'una bona baralla. -El somriure va
brillar amb una blancor enlluernadora entre la seva barba -. Naturalment que
aleshores jo també cremava en desitjos de lluitar...
- Van mantenir a
ratlla els gamorreans sense ajuda durant tot aquest temps?
En Luke es va treure
cautelosament la màscara del respirador de la cara, va respirar profundament i
va assaborir la deliciosa frescor de l'aire. Seguia marejant-se una mica
respirant, però el dolor havia disminuït considerablement. En Luke va pensar
que el tractament hauria de mantenir-lo dret fins que tornessin a la
civilització, i es va aferrar a aquesta esperança. Va tornar el cap per
examinar l'espaiós recinte circular, els senzills plats de fang del prestatge,
les trampes fabricades amb tendons de rèptils i corretges de motors i les
llinyes de monofilament que resultava obvi havien iniciat la seva vida formant
part d'algun equip imperial. Un teler construït amb diverses classes de
canonades de motors s'alçava al costat de la porta, i havia uns quants metres
de tela de confecció casolana penjant d'ell.
-Oh, dimonis, no...
En Pothman li va
oferir una tassa de te d'herbes. Estava calent i havia estat assaonat amb
espècies, i els sentits especials d’en Luke li van informar que també tenia
virtuts curatives. No havia vist cap forn de terrissa, i es va preguntar d'on
hauria tret en Pothman els plats i la tela. Sota la seva armadura blanca en
Pothman portava peces tenyides de suaus tons verds i marrons, i la pitrera, les
mànigues i l'extrem de la seva camisa estaven adornades amb minuciosos brodats
que representaven flors i rèptils del planeta.
-Em van capturar
quan portàvem molt poc temps aquí -va explicar en Pothman -. Es van dur tots
els rifles i els desintegradors, entens? I naturalment, necessitaven algú
perquè els mantingués en bon estat, però les cèl·lules d'energia no van trigar
a esgotar-se, i de seguida van deixar de vigilar-me. Suposo que l'Emperador es
va oblidar de la missió fa molt temps, no? Heu arribat a assabentar-vos de què
va ser d'ella?
- Quina missió?
En Luke es va
aixecar una mica i va prendre un glop de te mentre s'esforçava perquè el seu
rostre adoptés una expressió el més innocent possible, cosa que sempre se li
havia donat molt bé.
-L’Ull d’en
Palpatine. -En Pothman va obrir un armari d'equip, va treure una motxilla i va
començar a omplir-la de cable, filferros, acobladors, targetes de dades verges
i eines -. És el nom que li van posar a la missió. Scuttlebutt va dir que hi
havia un parell de companyies de les tropes d'assalt implicades, però que
serien dispersades perquè ningú sabés de què anava la cosa i ningú pogués
endevinar-ho. Bé, ens van repartir pels planetes més remots que van aconseguir
trobar perquè esperéssim allà fins a ser recollits pel navili més gegantí,
temible i secret que ha existit mai: un super-navili, un cuirassat invencible,
una lluna de combat... Era el tipus de nau que l'enemic mai veuria arribar fins
que ja fos massa tard per poder fer alguna cosa.
- Quin enemic? -Va
preguntar en Luke en veu baixa i suau.
El silenci va tornar
a apoderar-se de la cúpula, trencat únicament pel suau murmurar dels arbres i
la lleu dringadissa de la maquinària mil vegades apedaçada d'en Pothman, un so
que va fer que en Luke es recordés de la seva infància a Tatooine.
En Pothman va
guardar silenci durant uns moments més, d'esquena a ells i amb la mirada
clavada a la motxilla que havia dipositat sobre el bagul que tenia davant.
-No ho sabíem -va
respondre per fi -. No se'ns va dir. En aquella època vaig pensar que es
tractava d'... Bé, sabia que era el meu deure. Ara...
Es va tornar cap a
ells, i en Luke va poder veure que la seva expressió s'havia enfosquit.
-Suposo que alguna
cosa va sortir malament -va seguir dient -. Algú es va assabentar després de
tot malgrat que tothom afirmava que era impossible, atès que l'Emperador era
l'únic que ho sabia. Ja portàvem gairebé un any aquí quan vaig començar a
preguntar-me si l'Emperador no s'hauria oblidat de nosaltres. Quan vaig veure
arribar la vostra nau... En fi, vaig sentir noves esperances. Vaig pensar que
per fi s'hauria recordat, que havia enviat exploradors perquè esbrinessin si
encara hi havia tropes per aquí.
Les seves robustes
mans van jugar distretament amb les corretges de la motxilla.
-Però si no us ha
enviat l'Emperador, llavors... Bé, no sóc estúpid i sé que tant és qui fiqués
la pota i fes fracassar la missió, perquè ara ningú voldrà que se li recordi
que va existir. La qual cosa significa que la meva presència podria resultar
francament molesta, comprens?
Es va tirar la
motxilla a l'esquena i va anar fins al catre en què en Luke jeia estirat sobre
les vànoves adornades amb plomes i les mantes de supervivència platejades.
-El meu senyal no té
la potència suficient perquè algú pugui arribar a captar-la fora del sistema
-va dir -. Però si aconseguim reparar els vostres motors, llavors... Bé, creus
que podríeu deixar-me en algun lloc prou remot perquè no puguin trobar-me?
M'alegra molt tornar a veure cares humanes. Jo era l’armer de la companyia i ja
sé que tot haurà canviat molt durant aquests anys, però segueixo sent molt
hàbil amb les mans i a més m'he convertit en un excel·lent cuiner. Puc trobar
feina. Ha passat molt temps...
«No està intentant
obligar-nos a fer un tracte amb ell -va pensar en Luke, cada vegada més sorprès
-. Res de "O em traieu d'aquesta roca o no aconseguireu que us presti ni
un sol tornavís". Ens dóna tot el que té sense posar condicions, i no
espera res a canvi.»
-Sí, ha passat molt
temps -va dir amb dolçor -. L'Emperador ha mort, Triv, i l'Imperi s'ha
ensorrat. Et portarem a casa teva o on vulguis, a la Nova República o fins a un
port des del qual puguis pujar a una nau que vagi als Sistemes del Nucli, o a
qualsevol altre lloc al que vulguis anar.
-Estem perduts.
C3PO va donar
l'esquena als dials dels tancs d'oxigen que s'anaven omplint lentament i es va
girar cap en Nichos, que estava escampant meticulosament el contingut d'un tub
segellador sobre els pegats de reparacions amb la fosca herba de la prada
ondulant al voltant dels seus genolls. L'espai entre el casc intern i l'extern
s'havia omplert automàticament amb escuma d'emergència i en Nichos havia fet
uns quants pedaços ràpids al casc intern durant el llarg vol fins a Pzob, però
si volien tenir alguna possibilitat de saltar a l'hiperespai havien
d’assegurar-se que el casc extern recuperava un màxim d'estanquitat.
- Oh, estic gairebé
segur que l'amo Luke i la doctora Mingla han caigut en un parany! –L’androide
daurat va moure frenèticament la mà que no sostenia el pesat cilindre del qual
brollaven els pegats -. La presència d'aquest soldat de les tropes d'assalt
només pot obeir a un motiu: forma part del suport de superfície a la base
oculta en el camp d'asteroides. I en un lloc tan aïllat com aquest! Què poden
fer contra 540 soldats d'elit, amb l'amo Luke en tan mal estat? ¡Per no parlar
dels androides de rastreig, els interrogadors, l'equip de vigilància i les
trampes automatitzades!
-Les lectures
d'energia no eren prou elevades, així que no pot haver res de tot això que
acabes d'esmentar -va observar en Nichos mentre tancava la vàlvula d'absorció
del tanc.
- Una base amagada
alteraria les seves lectures energètiques, naturalment! -Va exclamar C3PO amb
creixent desesperació -. Ens desmuntaran per utilitzar les nostres peces i
sistemes, ens enviaran a les mines de sorra de Neelgaimon o a les factories
orbitals de Ryloon! Si van escassos de recanvis, ens...
-Res de «ens», C3PO.
-En Nichos va agafar el cilindre de pegats de la mà de l’androide daurat i va
començar a recórrer el malparat flanc de l'Au de Presa, examinant els bonys i
buscant esquerdes -. Destruir-te seria un comportament totalment il·lògic per
part seva. Jo, en canvi...
Quan estava amb en
Luke o la Cray o amb els seus amics de l'Acadèmia de Yavin, en Nichos tractava
d'utilitzar les expressions facials programades en el complex laberint de la
seva memòria, però C3PO ja s'havia adonat que ni tan sols es molestava a
intentar-ho quan estava amb altres androides. El que acabava de dir era
terrible, però no hi havia cap tristesa perceptible ni en els seus ulls blaus
ni en la seva veu.
-Tu i R2 heu estat
programats i dissenyats per a uns propòsits molt específics, ell per reparar
maquinària i entendre-la, i tu per entendre i interpretar llenguatges i
cultures, -va seguir dient en Nichos -. Jo, en canvi, he estat programat
únicament i exclusivament per a ser jo mateix i per reproduir amb la màxima
exactitud tots els coneixements, instints i records d'un cervell humà
determinat i les experiències d'una vida humana. Si penses en això ni que sigui
per uns moments, de seguida comprens que això no té cap utilitat per a ningú.
C3PO va guardar
silenci. Ja havia entès que en Nichos no esperava rebre cap contestació, ja que
entre els androides la conversa tendeix a ser majoritàriament informativa i a
estar gairebé totalment desproveïda de factors socials o de cortesia. Així i
tot, i igual que li passava quan parlava amb un humà, es va sentir obligat com
a mínim a discrepar, encara que també sabia que en Nichos tenia tota la raó.
-Així doncs -va
seguir dient el quasi-home -, si en Luke i la Cray han caigut en un parany tal
com dius i si tu i jo també estem destinats a ser capturats, probablement jo
sigui l'únic que està perdut dels dos. Crec que el metall d'aquesta zona sembla
haver quedat força debilitat per l’abonyegadura.
En Nichos va tornar
el cilindre de pegats a la mà intricadament mecanitzada de l’androide de
protocol.
R2, o qualsevol
altre androide dels molts que coneixia C3PO, no hauria estat capaç d'emetre una
afirmació sense referir-se prèviament a un micròmetre interecoic. Però C3PO ja
havia observat que els humans no només estaven disposats a prendre tals mesures
«a ull», sinó que era bastant freqüent que arribessin a una considerable
precisió, cosa que lògicament no haurien d'haver estat capaços de fer.
C3PO seguia
intentant obtenir una alineació de probabilitats sobre en què convertia això a
en Nichos quan una veu li va cridar a crits des de l'altre costat de la prada,
i C3PO va girar sobre si mateix per sentir un immens alleujament de veure la
doctora Mingla, l'amo Luke i, per fortuna, sostenint-se de nou sobre els seus
peus i no surant sobre el malparat trineu antigravitatori sobre del qual
l’havien tret de la nau, i aquell estrany soldat de les tropes d'assalt que
semblava actuar en solitari i que s’havia introduït a la nau quan C3PO i en
Nichos eren al magatzem. El soldat havia prescindit de la seva armadura i el
seu desintegrador, i els havia substituït per un arc i fletxes i un vestit
teixit amb tosques fibres vegetals que resultava molt típic de les cultures
primitives.
La qual cosa
significava que hi havia tribus locals, probablement gamorreans, totes elles
hostils i disposades a gaudir enormement esbocinant als dos androides i
desmuntant la nau per poder utilitzar el metall.
Estaven perduts.
Els gamorreans van
aparèixer molt abans que les reparacions els haguessin permès recuperar ni la
meitat de potència motriu que necessitarien per enlairar-se. En Luke va ser
tènuement conscient de la seva presència a través del dolorós bategar fruit de
l'esgotament que retrunyia dins del seu cap, bàsicament sota la forma d'una
curiosa sensació que se'ls acabava el temps i que algú intentava dir-li alguna
cosa. Però el fet de canalitzar la Força per accelerar la seva curació i el
mareig que seguia experimentant cada vegada que es movia massa de pressa es van
combinar per fer que el missatge li resultés excessivament difícil d'entendre.
Estava estirat sobre l'esquena sota d'una de les consoles del pont, comprovant
el cablejat amb un mesurador per esbrinar quins filaments seguien sent capaços
d'aguantar el flux d'energia. Va deixar el mesurador a terra, va tancar els
ulls i es va relaxar, permetent que les imatges de siluetes desmanegades i
estranyament cauteloses que avançaven a través de les fosques ombres
projectades per aquells arbres monstruosos fossin acudint a la seva ment.
-Tenim visita.
Va sortir,
cautelosament, de sota la consola i va anar el més de pressa possible a reunir-se
amb en Nichos i la Cray, que estaven reparant els sistemes de l'estabilitzador
a través de l'escotilla d'emergència d'estribord.
Una mirada al rostre
de la Cray li va informar que ella també havia notat que passava alguna cosa
estranya.
-Tanqueu l'escotilla
i fiqueu-vos a la nau -va dir.
Una fletxa va xocar
amb el casc i es va partir a uns centímetres del seu rostre. En Luke va girar
sobre si mateix, amb el que el món sencer va semblar trontollar sota d'ell, va
llançar un raig de foc desintegrador cap al bosc perquè els gamorreans
haguessin d’ajupir el cap, i es va afanyar a ficar-se per l'escotilla mentre el
primer grup de siluetes sortia dels seus refugis.
Si se’ls contempla
tenint com a teló de fons els mons civilitzats, els gamorreans apareixen com a
criatures maldestres i de reaccions més aviat lentes. Això és, si més no en
part, un resultat de la seva estupidesa: els gamorreans només entenen una part
molt petita del que passa al seu voltant, i sempre tendeixen a tirar les coses
a menys que estiguin calculant-les com a armes si es dóna la feliç casualitat
que es produeixi algun tipus d'aldarull. En els boscos d'un món primitiu amb el
qual estaven àmpliament familiaritzats, els cossos gegantins i plens de músculs
es movien amb una aterridora velocitat, i les cares porcines de les boques hi
queien torrents de saliva, no mostraven ni intel·ligència ni la necessitat de
posseir-la.
Els gamorreans van
veure el que desitjaven, i van atacar.
Destrals i pedres es
van fer miques sobre l'escotilla una fracció de segon després que es tanqués
amb un sec espetec metàl·lic. En Luke es va balancejar, cada vegada més
marejat, i la Cray i en Nichos el van agafar dels braços per portar-lo, mig
arrossegant, i mig enlaire, al llarg de la passarel·la d'emergència i fins al
pont, on en Triv Pothman estava inclinat sobre la consola principal per
observar a través del visor de cristal·lina als atacants que feien ploure un
diluvi de cops sobre els flancs de la nau.
-És la tribu dels
gakfedds -va informar l'expert en assumptes locals sense immutar-se -. Veieu a
aquest xicotàs d'aquí? És Ugbuz, el mascle alfa del grup.
Un gamorreà gegantí
estava colpejant l'escotilla amb una destral fabricada amb una planxa de
blindatge ennegrit que havia estat subjectada a una branca de ferrifusta tan
gran com la cama d’en Luke. El casc del gamorreà estava cobert de plomes i
trossets de cuir sec, i en Luke va necessitar un moment per comprendre que els
«trossets de cuir» eren orelles de gamorreans.
-El del collaret de
microxips és en Krok, el segon espòs de la Mandonak, la dona d’Ugbuz. Coneixent
la Mandonak, segur que ho està observant tot des del bosc...
- Els coneixes? -Va
preguntar la Cray, visiblement sorpresa.
En Pothman va
somriure.
-Naturalment, la
meva bella dama. -Seguia sostenint a les mans el soldador i l'indicador de
tensions que havia estat utilitzant quan en Luke va baixar per a advertir als
altres -. Vaig ser esclau en el seu poble durant gairebé dos anys. Dins d'un
minut veurem... Si, aquí estan.
Un segon grup de
gamorreans acabava de sortir entre els arbres que s'alçaven a l'altre extrem
del gran clar. Les criatures nouvingudes no tenien res a envejar al primer grup
pel que fa a brutícia, pelatge i capacitat per bavejar, i portaven armadures
que combinaven les pells multicolors de rèptil amb restes metàl·liques que
estava clar havien estat robades o recuperades de la base imperial que ja
portava uns trenta anys podrint-se en les profunditats del bosc.
-Els klaggs -va
anunciar en Pothman -. Mireu allà, entre els arbres... Aquesta és la Mugshub,
la seva matriarca. Igual que la Mandonak, està assegurant-se que no es deixin
portar per l'entusiasme fins a l'extrem de destruir res que tingui algun valor.
I a més... -En Pothman va tensar els punys i va fingir flexionar els braços en
una pantomima de virilitat i exhibició muscular -. Qui vol lluitar quan no hi
ha noies presents per presenciar l'espectacle? Ningú, puc assegurar-vos-ho.
El segon grup de
gamorreans es va llançar sobre els que estaven molt ocupats bastonejant el
flanc de la nau. L’Ugbuz i els altres mascles de la tribu dels gakfedds es van
tornar contra els nouvinguts, i no va trigar a produir-se un autèntic
enfrontament a gran escala.
-Els klaggs em van
tenir presoner durant un any després que aconseguís escapar dels gakfedds -va dir
en Pothman amb un afable somriure -. Tant els uns com els altres són un poble
realment horrible.
Els cinc ocupants de
la nau, en Luke, en Pothman, la Cray, en Nichos i C3PO, s'havien alineat al
llarg de la consola, i tots havien inclinat el cap per poder contemplar la
batalla campal a través del visor.
-Bé, crec que ja
podem seguir reparant els motors -va dir en Pothman passats uns moments -. No
poden entrar a la nau, però seguiran lluitant els uns amb els altres fins que
estigui massa fosc per veure-s’hi, i en aquest moment podrem encendre els llums
i acabar els treballs externs.
- No veuen bé en la
foscor? -Va preguntar la Cray.
L’Ugbuz va agafar un
mascle més petit pel coll i el va llançar contra els altres sense prestar cap
atenció a les salves de dards i roques que queien al seu voltant com un temible
diluvi.
En Pothman va posar
cara de sorpresa.
-Bé, és que llavors
serà hora de sopar.
Una ombra va caure
sobre la praderia.
«Un núvol», va
pensar en Luke. Un instant després va comprendre que no es tractava d'un núvol.
Era una nau.
La immensa i lluent
massa metàl·lica, grisa com la mort hipotèrmica, va baixar com una flor d'acer
sota els seus cinc reflectors antigravitatoris desplegats. No hi havia cap
dubte que era un vaixell de construcció imperial: En Luke mai havia vist res
semblant amb anterioritat, però estava clar que era massa enorme i de línies
excessivament esveltes i mortíferes per ser una nau dels contrabandistes. Unes
curtes potes hidràuliques van brollar de la part inferior de la nau, i l'herba
de la prada es va arremolinar al voltant de les tosques botes de cuir dels
gamorreans quan es van quedar immòbils, van baixar les armes i es van dedicar a
contemplar la nau.
-L'Emperador... -La
cara d’en Pothman estava ple de respecte i d'una espècie de confusió
terroritzada, com si no estigués molt segur de quines emocions havia de sentir
-. No se n’havia oblidat...
La nau es va posar
sobre el terra de la clariana i l'aire desplaçat i els corrents gravitacionals
van fer tremolar l'Au de Presa a cinquanta metres de distància. La gegantina
columna central de la nau, que era més gran que un dipòsit de farratge per a un
ramat sencer de banthes, va vibrar una mica mentre acabava d'assentar-se amb un
moviment que recordava al d'un immens insecte que es prepara per al repòs.
Diversos arcs de llum blanca situats sota la protecció dels reflectors
antigravitatoris es van encendre, i les càmeres de vídeo automatitzades van
girar en silenci per dur a terme una ràpida triangulació sobre la silenciosa
horda de gamorreans que seguien contemplant la nau. Després la columna rodona
de la base va iniciar una lenta rotació que va acabar quan unes portes enormes
es van obrir amb un suau xiuxiueig. Una rampa va sorgir del buit i es va
estendre cap al terra.
Tots els gamorreans
de la prada es van afanyar a pujar per la rampa amb un udol de delit que va
resultar audible fins i tot en el pont de l'aparell d'exploració, i van
irrompre a la nau amb les armes a la mà com una bruta onada de marea impregnada
de violència.
-Acabem les reparacions
-va murmurar en Luke -. Això no m'agrada gens, i tinc un mal pressentiment.
Les portes van
seguir obertes. Les càmeres de vídeo van tornar a girar i van recalibrar els
seus objectius per centrar-los en l'Au de Presa. Hi va haver un moment de silenci,
i després l’intercomunicador de l'aparell d'exploració va cobrar vida amb un
espurneig.
-Surtin de la seva
nau -va ordenar una gèlida veu masculina -. Tractar de fugir no els servirà de
res, i considerarem que els supervivents simpatitzen amb les forces rebels.
-És un
enregistrament -va dir en Luke, que seguia amb els ulls clavats a les portes -.
Hi ha...?
-Surtin de la seva
nau. El cicle de vaporització s'iniciarà dins de seixanta segons. Tractar
d'escapar no els servirà de res. Surtin...
La Cray, en Luke i
en Pothman van intercanviar una ràpida mirada i van córrer cap a l'escotilla.
-Jo me n'aniré pel
centre -va panteixar en Luke, estrenyent les dents mentre la coberta semblava
oscil·lar sota els seus peus -. Tu aniràs per l'esquerra. La Cray, i en Triv
aniran per la dreta. -En Luke es va preguntar com se les arreglaria per escapar
d’allò que no trigaria a sortir d'aquella enorme nau, fos el que fos, per no
parlar de proporcionar algun tipus d'ajuda als seus companys -. Nichos, C3PO:
allunyeu-vos de la nau i adreceu-vos al bosc. Ens trobarem a la base d’en
Pothman, que està a dos quilòmetres a l'oest d'aquí.
En Luke va veure que
els canons automàtics de la nau començaven a girar, mig amagats pels pètals
protectors dels sistemes antigravitatoris, en el mateix instant en què ell i
els seus companys estaven a la meitat de l'escala d'emergència.
- Salteu! -Va
cridar.
Es va deixar anar i
va caure els tres metres que el separaven de les llargues tiges d'herba mentre
els feixos blancs de diversos raigs atordidors rebotaven en els flancs de l'Au
de Presa sense produir cap so. L'impacte amb el terra el va deixar gairebé tan
malparat com hauria quedat si algun dels raigs atordidors hagués arribat a
encertar-li. Durant un instant en Luke no va poder respirar i no va poder veure
res, però fins i tot en aquell moment ja estava rodant sobre si mateix en una
maniobra evasiva, intentant obtenir la claredat mental suficient per concentrar
qualsevol fracció de la Força que pogués acumular en la tasca de calmar la
incontrolable rotació del seu cap i posar una mica d'ordre en els seus confusos
pensaments.
-No intentin
escapar. –L’odiosa veu metàl·lica es va obrir pas a través del remolí de la
seva ment com un somni automatitzat que avançava entre espetecs i cruixits -.
Els amotinats i els que es neguin a complir el seu deure seran considerats
culpables d'haver violat l'Acta de Poders Capitals. No intentin escapar...
En Luke va notar que
se li buidava la vista i va poder veure en Pothman, corrent desesperadament i
fent ziga-zagues per entre les tiges d'herba. Un tret de canó automàtic va
aixecar un sortidor de pols i va arrencar petits fragments negres als talons de
les seves botes, i un segon tret li va encertar de ple entre els omòplats. En
Luke va tornar a llançar-se a terra i va rodar sobre si mateix per evitar una
destinació similar, i va veure de cua d'ull com la Cray feia el mateix.
«La Força. He
d'utilitzar la Força... »
Una filera
d'androides rastrejadors va sorgir de les portes de la nau en un silenciós i
amenaçador desplegament de gotes platejades.
Els androides es van
aturar durant un moment al començament de la rampa, esferes resplendents
il·luminades pels diminuts feixos de recerca en continu moviment que
s'agrupaven en el seu vèrtex superior, llançant raigs actínics que canviaven i
es desplaçaven incessantment, apunyalant l'aire al seu voltant i
entrecreuant-se sota la suau i daurada claredat solar mentre establien els seus
punts de guia i s'orientaven. Els sensors van girar com obscenes antenes. En
Luke va poder veure com les lents rodones dels seus iris equatorials s'obrien i
es tancaven, ulls repugnants als quals no se'ls escapava res.
Pinces i aferradors
d'acer es van desplegar per sota dels androides com potes d'insecte, tentacles
de medusa que penjaven flàccidament mentre suraven d'un costat a un altre. Un
instant després van començar a baixar per la rampa, movent-se amb inexorable
parsimònia.
«Concentrar la Força
a la temperatura corporal -va pensar en Luke -. Baixar-la, frenar els batecs
del cor, qualsevol cosa que pugui enterbolir els senyals per les quals es
guien...»
En Nichos estava
corrent cap al bosc, movent-se amb una agilitat molt més gran de l'habitual en
els androides de forma humana. C3PO, que no havia estat dissenyat per a aquell
tipus de fugides desesperades, s'apressava amb pas decidit darrere d'ell. Els
rastrejadors van ignorar als dos androides.
-No intentin
escapar. Els amotinats i els que es neguin a complir el seu deure...
La Cray es va posar
de genolls darrere d'un tronc caigut a quaranta metres d’en Luke i va disparar
amb una punteria impecable. El feix d'energia va cremar el niu de sensors del
rastrejador que s'estava dirigint cap al seu amagatall. En Luke va reprimir el
«No!» Que intentava sortir dels seus llavis, sabent que ja no importava que la
Cray delatés la seva posició. Els rastrejadors sabien on es trobava.
La màquina danyada
va oscil·lar i va trontollar, i els feixos lluminosos dels seus sensors
fengueren l'aire i van girar bojament d'un costat a un altre en un frenètic
intent de reorientar-se. Un segon rastrejador va fer una àgil pirueta i el seu
raig atordidor va caure sobre la Cray, enderrocant-la i fent que caigués
pesadament sobre l'herba, on es va quedar tan immòbil com si estigués morta.
En Luke es va
enganxar a terra i va fer un desesperat esforç per no veure doble mentre la
imatge de dos dels androides que suraven sobre la clariana es dividia per
mostrar quatre bombolles suspeses sobre el cos caigut de la Cray que allargaven
els seus lluents membres articulats cap a ella. En Nichos es va aturar quan ja
havia recorregut la meitat de la clariana.
- Cray!
El seu crit ple de
desesperació només podia haver sorgit de la boca d'un home.
Una ombra va caure
sobre en Luke. Va saber què la projectava fins i tot abans de girar-se per enfrontar-se
amb ella, i va fer aplec de tota la Força que podia concentrar i de tota la
seva voluntat i determinació per fer un sol tret.
Una encegadora llum
blanca es va vessar sobre els seus ulls i va sentir el suau brunzit oliat de
membres d'acer que es desplegaven cap a ell mentre premia el gallet.
Això va ser l'últim
que va quedar gravat en la seva memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada