CAPÍTOL 8
Hi havia una tècnica
per recórrer els bars del Carreró de l’Espaiport a la recerca d'informació. La
Leia la va identificar gairebé a l'instant com una variació del que ella
mateixa feia durant les recepcions diplomàtiques: consistia més en una actitud
general que a emprar qualsevol conjunt de preguntes determinades, i combinava
una oberta afabilitat amb un sincer interès per les vides d'altres persones,
una tolerància gairebé il·limitada davant les trivialitats que no tenen
significat, un finíssim filtre contra les deixalles mentals i l'acceptació
-artificial, en el cas que arribés a ser necessari -que no tenies res més a fer
durant aquella tarda.
La Leia va gaudir
molt veient en Han en acció. Portava un vestit de la varietat «esdeveniments no
diplomàtics» que en Han havia escollit per a ella, i el seu paper consistia a
estar asseguda a sobre d'un tamboret consumint begudes amb naus espacials de
paper dins del vas i escoltar com en Han intercanviava trivialitats amb tota
una successió de cambrers i encarregats de les barres, contemplar
retransmissions esportives en les caixes negres aparentment insondables
col·locades als racons dels locals -vuit anys de compartir la seva vida amb en
Han Solo li havien permès adquirir un coneixement pràctic molt viscut de les
regles i estratègies del tensibol -, escoltar música extremadament dolenta i
entaular converses marginals amb empaquetadors, fogoners, petits comerciants,
buscavides encara més petits i vagabunds. Fins i tot en els Mons del Nucli la
immensa majoria de la gent no reconeixia la Leia o en Han si no els havien vist
abans o sabien qui eren. Per al noranta per cent de les espècies de la galàxia,
tots els membres de les altres races eren iguals, i de tota manera la gran
majoria d'humans no haurien reconegut els senadors dels seus propis planetes.
La Leia va pensar
que els planetes que encara eren governats per les Antigues Cases tenien
algunes coses bones. A Alderaan tothom la coneixia. Els botiguers i els
mecànics subespacials havien estudiat les vides domèstiques de la Casa Organa
dia rere dia en els vídeo-taulers, i havien vist com els seus membres es
casaven, es divorciaven, es barallaven per les pensions alimentàries i el
repartiment de les propietats i matriculaven els seus fills en acadèmies
privades. També havien comentat amb el nas arrufat i un espetec desaprovadora
de la llengua la lamentable vida sentimental del cosí Nial, i encara es
recordaven d'aquell escàndol ocorregut feia tant temps que havia trencat el
compromís de la tia Nia amb aquell noi -oh, com es deia? - tan simpàtic de la
Casa Vandron.
Isolder, el seu
antic pretendent, li havia explicat que en el Consorci de Hapes, la casa
governant portava segles en el poder, els hi passava exactament el mateix.
Però allà només hi
eren un home prim i llargarut amb una cicatriu a la barbeta i el costum, típic
en els contrabandistes, de vigilar les portes contínuament, i una dona de
cabells color cinabri que, a més, podia portar el tipus de vestit que hauria
fet que la seva tia Rouge la tanqués a la seva habitació abans de permetre que la
veiessin en públic amb ell.
La Leia va escoltar
amb creixent respecte com en Han discutia de gulfito, que havia de ser l'esport
més avorrit de tot l'univers, durant trenta minuts amb una durosiana d'aspecte
marcit i ple d'arrugues abans de treure a la llum el tema dels baixos fons
locals. No estava molt segura de com se les havia arreglat en Han per arribar a
la conclusió que aquell era el tipus de bar en què es podia fer una pregunta.
La recompensa va ser
que la durosiana -que es deia os Nim -es recordava d’en Drub McKumb, i que
també es recordava de la seva desaparició feia sis anys.
- Estàs segura que
no es va limitar a fotre el camp perquè pressentia que havia de tenir
problemes? -Va preguntar en Han, i l'anciana alienígena va moure el cap.
- Nafres i
berrugues, i és clar que no! I com havia de fotre el camp sense la seva nau?
Aquest trasto devia passar-se uns deu mesos confiscat, amb tots els patrons
independents i saltaplanetes que apareixien per aquí intentant subornar el
supervisor del moll perquè els deixés emportar-se les peces. El supervisor va
acabar venent-li-ho tot a una colla de rodians per cobrir les taxes de
l’atracada. -Ós Nim va deixar anar una rialleta, i en fer-ho va mostrar
diverses fileres de diminutes i esmolades dents marrons -. Novells sense
experiència, això és el que eren... Van fotre el camp amb un carregament de
seda que havien aconseguit a bon preu i després van intentar saltar-se les
barreres tarifàries dels Mons del Nucli, i al final només van aconseguir que el
primer tipus llest amb el qual es van trobar els abrasés les pells fins a
esborrar-los del mapa. Una bona nau desaprofitada, per no parlar de tota
aquella seda...
Va bellugar
melangiosament el cap, com si ho lamentés molt. Les Toveres Fumejants, com la
resta de bars del Carreró, consistia en tres unitats-habitació prefabricades de
plastè blanc unides i obertes de manera que formaven un sol i espaiós recinte,
i havien estat muntades sobre els fonaments mig trencats d'una estructura de
roca més antiga que havia obligat a inclinar-se precàriament perquè encaixessin
entre si. Les factories de Sullust produïen unitats-habitació interconnectables
per milions, i no hi havia ni una sola colònia comercial des d’Elrood fins la
Vora Exterior que no tingués almenys uns quants edificis, i algunes fins i tot
pobles o ciutats senceres, consistents únicament i exclusivament en cubs blancs
de tres-per-tres.
En aquella part de
la ciutat, a prop del segment del penya-segat en el qual les oficines
portuàries formaven una mena d'entrada als túnels que conduïen fins a les
sitges d'atracada pròpiament dits, la major part de les unitats havien estat
adherides, amb diferents graus de precisió, als gruixuts murs i arcs en forma
de forat de pany de les estructures més antigues, on el vapor de les deus
calentes dels fonaments encara seguia brollant per entre les restes dels pilars
i les columnates. La Leia ja s'havia adonat que la gran majoria de morades
construïdes d'aquella manera, inclosa aquella en què s'estaven allotjant ella i
en Han, havien estat decorades i embellides amb domassos natius d'herba
teixida, teles multicolors i gelosies fetes amb parres trenades, per tal de
disminuir al màxim la seva innegable semblança amb les caixes de mercaderies.
En el cas del
Toveres Fumejants, ningú s'havia pres aquestes molèsties.
- I ningú ha
intentat esbrinar què va ser d’en Drub?
La Leia va fer un
senyal a l'encarregat del bar perquè tornés a omplir el got d’Ós Nim.
-Bzzz. -La durosiana
va emetre un so despectiu, i va moure la mà en un gest que recordava el
d’espantar mosques -. A un home que es fica en aquest tipus de negocis sempre
li poden ocórrer un milió de coses, encant. Fins i tot en un forat tan perdut
com aquest... Amb nau o sense, de vegades passen sis mesos abans que els seus
amics comprenguin que no ha desaparegut per voluntat pròpia.
- I van passar sis
mesos abans que els seus amics comencessin a buscar-lo? -Va preguntar en Han.
Ós Nim va deixar
anar una rialleta estrident, i els seus ulls d'un taronja iridescent li van
llançar una ràpida mirada de reüll.
- És que saps on
estaran els teus amics d'aquí a sis mesos? El primer oficial d’en Drub i la
seva tripulació van dir que havia estat parlant de criptes amagades sota
aquestes velles ruïnes que hi ha a la part alta de la ciutat i van anar a fer
una ullada per allà, però... Nafres i berrugues, no hi ha cap cripta! La gent
porta anys buscant aquestes criptes, i fins al moment l'únic que han trobat ha
estat roca sòlida. Túnels de contrabandistes? Oh, naturalment, hi ha túnels de
contrabandistes escampats per tota aquesta condemnada ciutat, però criptes...
No, el primer oficial d’en Drub i la seva tripulació només van trobar roca
sòlida, igual que els altres que van estar buscant abans.
- I què va impulsar
a aquestes altres persones a buscar per allà abans? -Va preguntar en Han,
agafant l'ampolla que li allargava l'encarregat del bar i reparant les
depredacions que la vella durosiana estava fent objecte al seu got.
En Han va parlar en
un to de veu prou baix perquè les seves paraules no poguessin ser escoltades
per sobre del cantussol metàl·lic de la holocaixa instal·lada sobre del bar,
que estava mostrant l'últim partit del gran campionat entre Lafra i Gathus. La
durosiana va riure estrepitosament.
-Oh, encant... Així
que ets un amic seu, després de tants anys? Ets el seu germà llargament perdut?
Els durosians no
solen riure, i haver d'enfrontar a tot aquest horror d’arrugues, dents,
halitosi i ulls centellejants exhibit per aquell espècimen va fer que la Leia
comprengués sense cap dificultat el perquè altres races podien esforçar-se a
dissuadir-los de què ho fessin. - Ei, xerraire! - Li va cridar os Nim a un humà
vestit amb una granota coberta de taques purpúries i que tenia els dits bruts i
plens d'embenats típics dels empaquetadors -. Tenim aquí al germà llargament
perdut del vell Drub McKumb, que per fi ha vingut a buscar els seus ossos!
- Què, tu també
creus que hi ha criptes secretes amagades sota de la Casa d’en Plett? -Xerraire
estava encara més arrugat i decrèpit que os Nim, suposant que això fos possible,
encara que quan el va mirar amb més atenció la Leia es va adonar que no era més
vell que en Han-. Túnels secrets plens de joies, potser?
En Han va moure les
mans amb un gest, el significat només podia ser jo-no-he-dit-això, i xerraire
li va fer l'ullet. Un dels seus ulls era artificial, un substitut protètic del
tipus més barat manufacturat a Sullust, la còrnia de plàstic de seguida
començava a posar-se groga.
-Si hi ha joies en
aquestes criptes, per què Bran Kemple no és molt més ric? Per què segueix amb
els seus tripijocs de sempre, fent contraban de cafè i muntant partides de
cartes al Luxúria de la Jungla?
- Bran Kemple és el
tipus que mana a la ciutat? -En Han va arquejar les celles amb autèntica
sorpresa -. Creia que el cap era Nubblyk Slita.
- En quin forat
t'has estat amagant durant els últims vuit anys, terrosset de sucre? -La
durosiana va riure i el xerraire va agafar l'ampolla de la mà d’en Han i es va
servir un got, oferint-se cortesament a tornar a omplir el de la Leia després.
La Leia, sentint-se molt divertida, es va abstenir d'observar que els que
portaven dècades vivint en el fons d'una fissura volcànica potser haurien
pensar-s'ho dues vegades abans d'acusar a altres d’amagar-se en forats -.
L’Slita va decidir canviar d'aires fa vuit o nou anys, i des de llavors tot
s'ha anat a la banya. Sí, tot s'ha anat a la banya -va assentir xerraire,
bressolant l'ampolla d’en Han a les seves mans i contemplant-la melangiosament
-. Coets flamejants, noi! -Va cridar amb fúria, tota la seva atenció sobtadament
concentrada en les activitats de vint-i-cinc patinadors al planeta Lafra -. A
això en dieu tirar a porteria, maleïda sigui? Per un milió de crèdits a l'any
jo m’uniria al vostre condemnat equip i perdria els vostres condemnats partits
per vosaltres, estúpids fills d'una colla de dimonis del fang! Nafres i
berrugues, quin desastre!
- Estàs segur que el
Slita decidir canviar d'aires?
La Leia va recolzar
els colzes sobre la barra i va irradiar innocència i fascinació.
La durosiana va
somriure i es va pessigar la galta amb uns dits que semblaven tiges d'herba
nuosa momificada.
-La teva amigueta
entén les coses a la primera, àngel amb pantalons. Veuràs, l’Slita era tot un
veterà i a més era molt llest. Si hagués decidit ficar els musells en assumptes
que no li concernien, mai hagués entrat aquí mig borratxo com va fer Mubbin,
aquest wífid idiota, per començar a parlar del gran secret que havia descobert
a la Casa d’en Plett, igual que feia el vell Drub quan t’explicava els seus
«càlculs». Oh, no dubto que en aquelles ruïnes hi hagi alguna cosa que els
peixos grossos d'aquí volen mantenir ocult a tothom. Potser és una cosa prou
seriosa perquè puguin decidir que els tipus que tenen la cèl·lula cerebral
descarregada -com ara en Mubbin, o en Drub, o aquest altre que ja no me'n
recordo com es deia, aquell wookiee que treballava de mecànic en Exquisideses
de la Galàxia -han de ser ficats en el celler de càrrega d'una nau i portats el
més lluny possible d'aquí.
Va moure el cap, va
tornar a buidar el seu got, va agafar l'ampolla dels dits del xerraire i la va
inclinar per contemplar amb profunda tristesa les escasses gotes que van caure
dins del seu got.
-Bé, sigui el que
sigui no val la pena, així que el que jo dic és que no mereix que et fiquis en
embolics. -La durosiana va arronsar les espatlles -. Potser senzillament en
Drub caigués a un pou de reparacions en algun hort i que els kretchs acabessin
menjant-se’l.
- Els kretchs? -Va exclamar la Leia.
Les pupil·les ataronjades de la
durosiana van llançar una guspira de sarcàstica diversió.
- Quant de temps fa que hi ets al
poble, ulls bonics? No trigaràs a veure algun Kretch... Quant al vell Drub, què
li importava a ell el que els peixos grossos estiguessin amagant si no hi havia
diners a guanyar amb això? I pots estar segur que no hi ha diners a guanyar amb
això, perquè si no les grans corporacions ja ho estarien venent.
Va somriure beatíficament mentre la
Leia feia un senyal i una altra ampolla es materialitzava sobre el lexoplast
tractat amb repel·lent de taques de la barra.
-Vaja, amor, moltes gràcies... -La
durosiana va dirigir una inclinació de cap al Han, i després es va girar cap a
la Leia i es va inclinar cap endavant per parlar-li en un xiuxiueig
confidencial -. Ets massa bona per caminar amb un tipus d'aquesta classe.
-Ja ho sé -va xiuxiuejar la Leia.
Ós Nim va deixar escapar una
rialleta plena de delit, i després va tornar a posar-se trista i va buidar el
got d'un sol glop.
-Bé, tot s'ha convertit en un munt
de merda... És una llàstima, perquè fa vuit o deu anys sempre hi havia molt
moviment. Cada setmana arribaven dotze o catorze naus plenes de contraban i els
articles de seguida desapareixien sota el gel, i aquest lloc estava tan ple al
migdia com a la mitjanit, potser fins i tot més. L’Slita sabia com fer les
coses, per descomptat que sí... Des que es va anar, tot s'ha convertit en pinso
per nerfs.
«És molt estrany», va pensar la Leia
una estona després mentre buscava les instal·lacions sanitàries del Toveres
Fumejants. Pel que havia pogut entendre de la cada vegada més inconnexa
conversa d’Ós Nim (En Han havia demanat una altra ampolla de vidre blau i el
xerraire estava absort en la segona meitat del gran partit), Nubblyk Slita se
n'havia anat, el «negoci» - és a dir, el contraban -havia patit un ràpid declivi
i en Mubbin, aquell wífid amic d’en Drub McKumb, s'havia esfumat, i tot això
havia passat el mateix any..., l'any següent a la mort d’en Palpatine i la
desintegració de l'Imperi. Un any després en Drub McKumb havia tornat a
Belsavis, i ell també s'havia esfumat. La majordona de la seva tia Rouge solia
dir que guardar el sabó dins del rebost no el convertia en menjar.
La proximitat temporal de tots
aquests esdeveniments podia ser pura coincidència. I no obstant això...
Cada centímetre de sòl llaurable de
la fissura volcànica estava dedicat a les collites que donaven més diners més
de pressa, de manera que els solars disponibles a la ciutat eren petits i
edificis com la taverna, i la casa de pedra més antiga sobre la qual havia
estat construïda, s'enganxaven tot el possible als límits de les propietats, no
deixant cap espai disponible per instal·lar sanitaris per sobre del nivell del
sòl. Una vella porta manual amb frontisses col·locada a un extrem del bar
mostrava els símbols universals, i darrere seu hi havia una escala, l'aspecte
no podia ser més insalubre, que descendia cap a les fosques i cavernoses
profunditats dels fonaments sota la llum d'un panell lluminós del nivell
d'energia més reduït que es podia trobar al mercat. La immensa majoria de deus
calentes sobre les que s'havien construït les velles cases ja havien estat
desviades al llarg de nous cursos feia molt de temps, però tot i així la calor
d'aquells nivells del subsòl era bastant més insuportable que el de la
superfície. L'aire estava impregnat per la persistent pudor d'algun gas que
feia olor de ranci, i la pedra d'un vermell negrós de les parets estava
adornada per una gamma de floridures i fongs tan variada que la Leia es va
alegrar de no haver demanat l'amanida del reduït menú de la taverna. Alguna
cosa es va moure a l'altre extrem de l’estret passadís i la Leia, que va
reaccionar amb nerviosa premor activant la petita vareta lluminosa que penjava
del seu cinturó, va poder fer la seva primera mirada allò que només podia ser
un Kretch.
Tenia una vegada i mitja la longitud
de la seva mà, possiblement l'amplada de tres dits junts, i el color d'una
cicatriu. Dos jocs de mandíbules col·locats un sobre l'altre eren prou grans
perquè la Leia pogués veure les dents de serra fins i tot a una distància de
cinc metres, així com les pinces recobertes de punxes que hi havia a la cua. La
criatura es va llançar sobre ella amb un moviment intermedi entre un salt i una
veloç carrera, i la Leia, que havia viscut prou per saber que mai era
aconsellable disparar un desintegrador dins d'un espai tancat, va agafar el
tros de pedra que s'usava per mantenir oberta la porta en el començament del
tram de graons i l'hi va llançar a la criatura en un acte reflex sorgit del
pànic i l'horror.
La pedra va xocar de ple a l'esquena
articulada de la criatura i va rodar a terra mentre el Kretch tremolava en una
sèrie d'espasmes convulsius, després dels quals es va recuperar gairebé a
l'instant i es va aixecar veloçment per desaparèixer entre les canonades que
corrien al llarg de la paret. La Leia va baixar nerviosament la resta del tram
de graons per recuperar la pedra i va poder veure la taca marró que havia
deixat l'impacte, i també va poder olorar una desagradable pudor dolça, com la
pestilència de la fruita podrida en les fases finals de la descomposició.
Va inspeccionar molt atentament amb
la seva vareta lluminosa el repulsiu i diminut cubicle que hi havia a l'extrem
del passadís abans d'entrar, i després va anar corrent pel passadís per tornar
al bar del nivell superior.
«Els kretchs se'ls menjarien...»
La Leia va pensar que si els kretchs
tenien aquest aspecte, llavors no tenia cap desig de trobar-se amb ells en les
criptes on els nens Jedi s'havien desafiat els uns als altres a buscar el Pou
d’en Plett.... sempre que aconseguissin trobar les criptes.
-Que guardis el sabó al rebost no fa
que es converteixi en menjar -va admetre en Han amb veu pensativa mentre
travessaven els vels iridescents de boirina que suraven d'un costat a un altre
per tornar a la casa que en Jevax els havia proporcionat com allotjament -.
Però guardar-lo prop d'on neteges els plats no és cap accident casual.
La Leia va assentir, acceptant la
seva lògica, i després va somriure.
- I què saps tu de rentar plats....
àngel amb pantalons?
-Quan et passes tres quartes parts
de la vida vagabundejant per la galàxia. La seva Altíssima Altesa, pots tenir
la seguretat que acabes omplint un munt de rentavaixelles, i fins i tot rentant
plats a mà de tant en tant.
En Han es va ficar les mans sota del
cinturó, però la Leia sabia que estava observant tot el que els envoltava amb
els seus sentits forçats fins al límit. Els eterns vapors de Plawal resultaven
una mica inquietants. Sempre eren més espessos a l'altre extrem de la vall, on
bombollejaven i bullien les deus realment calentes, però fins i tot allà, on el
terreny s'estenia formant planes al voltant de les deus calentes, la
visibilitat quedava reduïda a uns quants metres. Fins i tot en els carrers
situats a un nivell més alt que envoltaven els horts, les escenes tenien una
certa tendència a aparèixer i esfumar-se com quadres aïllats: hi havia arbres
fruiters enjoiats amb orquídies als quals s'havien unit mates de liana-arc i
moradolça de tal manera que cada branca s'inclinava sota el pes de dues o tres
varietats diferents de fruita; milers de ponts diminuts que creuaven els
rierols i rierons dels que brollaven filets de fum i les ribes recobertes de
falgueres que estaven plenes de salamandres i granotes; pitins grocs, verds o
blau marí dormitant sobre els genolls plegats de les shalamanes i els arbres
afor o caçant insectes en l'herba; vigilants antiferisteles automatitzats,
amagats al costat de les bases dels arbres més cars, amb els seus ulls com a
comptes de color verd o ambre centellejant amb una lluentor fantasmagòrica a
través dels vels de boirina. Murs construïts amb blocs de lava s'alçaven
inesperadament dels vapors en continu moviment, coronats pel llis plàstic blanc
de les estructures prefabricades; rampes de fusta o plàstic ascendien fins a
les portes situades al nivell del carrer, flanquejades per testos de plàstic
vermell importat o de la terracota local, oferint tota una exuberant profusió
de baies, slochans i lipanes.
Preciós... Però la Leia era
extremadament conscient del fet que la visibilitat era reduïda a dos metres o
menys.
- Què és tot això dels túnels de
contrabandistes?
-Quan em guanyava la vida amb el
contraban -va dir en Han -, mai vaig estar per aquí. Massa a prop del sector de
Sènex, entens? Així i tot, sabia que hi havia almenys mitja dotzena de pistes
de descens en el gel. A jutjar pel nombre de persones dels bars que segueixen
dedicant-se al contraban, em sorprendria molt que hi hagués més d'una, o potser
dues, que continuessin estant en condicions d'operar. Bé, segons Lando el que
queda de l'Imperi no ha canviat les seves tarifes, i les taxes d'exportació
d'aquest lloc no han canviat... En tot cas, hauran pujat. Això significa que
alguna cosa va deixar d'existir fa nou anys.
- Just un any després de la batalla
d'Endor?
En Han va assentir.
-Una cosa que potser vulguis
recordar quan estiguis repassant els arxius del poble.... ara que el vell Jevax
ja ha tingut temps d'eliminar aquelles parts que potser podrien proporcionar
alguna pista.
- Saps una cosa, Han? -La Leia es va
aturar al començament de la rampa de fusta, que s'enfilava per la massa de
pedres mig esbaldregades que formaven els fonaments de casa i arribava fins a
la gran porta davantera -. El primer que em va atreure de tu va ser la
innocència infantil del teu cor.
En Han va somriure i la va agafar
del braç. La Leia va intentar esquivar-lo per obrir la porta, però en Han la va
immobilitzar posant-li les mans sobre les espatlles. Els seus ulls somrients es
van trobar, i la Leia va sentir la calor del cos d'en Han contra el seu.
- Vols esbrinar com d’innocent que
puc arribar a ser?
La Leia va estendre la mà per
acariciar la cicatriu del seu mentó.
-Ja sé com d’innocent ets.
Parlava de debò, i els seus llavis
es van trobar amb els d’en Han, aïllats per la capa immòbil de la boira.
No es van separar fins sentir so de
passos sobre la rampa i el suau brunzit dels servomotors. Es van apartar l'un
de l'altre just a temps de veure com l'enorme silueta d’en Chewbacca es
materialitzava davant seu, sortint de la iridescència perlina de l'aire, per
ser seguida un moment després per R2. Els colors rutilants de la boirina
s'estaven enfosquint a poc a poc a mesura que la claredat solar amplificada per
la cúpula s'anava debilitant. El crepuscle ja estava començant a espessir per
entre els arbres grisos dels horts, que s'estenien turó avall en una llarga
fila que s'iniciava a la part de darrere de la casa.
- Has descobert alguna cosa?
Chewbacca va arronsar eloqüentment
d'espatlles mentre creuaven el llindar i va deixar escapar una queixa concisa.
Hi havia dut a terme la seva pròpia recerca de la vida clandestina local en
llocs que havien deixat l'olor de fums estranys en el seu pelatge, i els va dir
que havia esbrinat molt poc. A penes si passava res. Una de les pistes de
contraban de la glacera seguia funcionant ocasionalment, encara que cada vegada
hi havia menys pilots disposats a enfrontar-se al difícil trajecte a través del
Corredor. Un parell de naus estaven comprant liana de seda al preu més barat
possible, majorment restes de segona qualitat de les factories. Un parell de
traficants subministraven roca mental, ryll i diverses classes de llaminadures
per als lòbuls frontals del cervell als vells cervells-brunzidors que vivien en
els miserables barracons i barraques que s'alçaven darrere del Carreró de l’Espaiport.
Estava clar que en Bran Kemple era l'únic que venia drogues de manera regular.
Tothom deia que les coses ja no eren com en els vells temps. Podies guanyar més
diners empaquetant brandifert, si no us importava acabar amb els dits plens de
taques porpra.
-Si no tens inconvenient em portaré
a R2 amb mi al Centre Municipal.
Un cop dins la casa. La Leia va
agafar una túnica violeta i verd fosc d'un aspecte lleugerament més respectable
que el vestit que s'havia posat per recórrer els bars del Carreró, de fet,
tenia algunes peces de roba interior molt menys atrevides que aquest vestit, i
un parell de sabates més còmodes.
- Vas trobar alguna cosa interessant
en l'accés públic mentre estàvem a la Casa d’en Plett. R2?
L’androide astromecànic va rodar
obedientment fins al petit conjunt de monitor-impressora instal·lat al racó.
Després va fer brollar una connexió comunicadora de les seves planxes i la
impressora va començar a xerrar. En Han va travessar l'habitació per fer una
ullada al que sortia d'ella.
-Xifres d'exportacions de les set
plantes empaquetadores principals corresponents a la setmana passada -va
informar amb un solemne assentiment de cap -. Mmmmm... Oh, ara tenim les
estadístiques de baixes per malaltia dels empleats... Consum de carburant de
totes les naus durant la setmana passada... Això millora per moments. Caram,
una informació d'alt secret! Costos de reparacions d'avaries en les
recollidores de fruita mecàniques amortitzades durant els últims deu anys.
Leia, no sé si el meu cor podrà aguantar tot això...
La Leia va colpejar-li el braç amb
els artells.
-No et burlis d’R2. Has estat molt
conscienciós, R2, i has fet una bona feina. Sempre ho fas.
L’androide va emetre un brunzit. La
foscor ja s'havia apoderat de tot més enllà de la filera de finestres
il·luminades al nivell del terra del dormitori i l’estreta terrassa de pedra
que sobresortia d'elles, i les llums que puntuaven els horts que s'estenien
sota la casa creaven borroses taques de claredat en la boirina. La casa era una
de les poques de Plawal que consistia bàsicament en la pedra original, només la
cuina i la meitat de la sala eren prefabricades, però havia estat remodelada
feia pocs anys. Les velles finestres en forma de forat de pany havien estat
substituïdes per moderns panells de cristalplex amb porticons metàl·lics
lliscants per ocultar les llums dels horts. L'estructura també oferia un entorn
més o menys controlat que, de tota manera, era preferible al de les Toveres
Fumejants. La Leia va pensar que es tractava d'un refinament molt irònic per a
un planeta amb una temperatura superficial mitjana de cinquanta sota zero.
Igual que la gran majoria de cases
de la part vella del poble, aquella estava construïda sobre un petit brollador
calent, i encara que el curs de l'aigua havia estat desviat perquè escalfés
l'hort, el sòl del soterrani encara produïa alguns filets de vapor. La Leia es
va preguntar si hi hauria kretchs aguaitant allà baix, i va sentir un sobtat
sotrac de repugnància.
- Estareu bé aquí? -Va preguntar,
detenint-se en el camí cap a la porta.
-Provaré a trucar la Mara Jade.
Potser sàpiga on estaven aquestes pistes de descens, i alguna cosa sobre el per
què va marxar Nubblyk Slita. -En Han va dur a terme una aparatosa inspecció de
les seves butxaques -. I estic segur que quan estàvem al bar vaig agafar una
targeta d'un servei de ballarines a domicili...
-Recorda't de fer-los recollir tot
el confetti quan hagin acabat.
Van tornar a fer-se un peto i la
Leia va baixar per la rampa fins al nivell del carrer amb R2 rodant darrere
d'ella. Hi havia enfosquit. Papallones d'ales platejades s'agitaven al voltant
dels llums en un embogit voletejar, i els pitins i mookles caçaven granotes
sota dels ponts. El món feia olor de coses que creixien, a herba i fruita,
fruita criada de manera especial i altament calculada per aconseguir que els
habitants d'aquella fissura volcànica, d'aquell món, arribessin a ser rics i
poguessin competir en els mercats galàctics, i bandades d'insectes lluminosos
que semblaven espelmes d'un conte de fades suraven en la foscor per entre els
arbres.
«Un paradís», va pensar la Leia.
Si ignoraves l'existència dels
kretchs que aguaitaven sota seu.
Si mai havies sentit la veu d’en
Drub McKumb cridant «Tots morireu... Van a matar a tots... S'estan reunint...
»mentre es debatia al llit de diagnòstic.
Si no sabies que de tant en tant
algú que seguia rumors que no estaven recolzats per cap prova sobre els túnels
amagats sota la Casa d’en Plett s'esfumava sense deixar rastre.
Els venedors de les parades i els
carretons de carrer estaven plegant els seus tendals, i començaven a recollir
les seves mercaderies entre els últims i no molt interessats compradors del dia
en una plaça de mercat envoltada per la llisa blancor dels edificis
prefabricats i les taques fosques de les velles parets de pedra. El Centre
Municipal s'alçava per sobre del mercat en la primera de les terrasses que
s'elevaven sobre el poble, i només les seves llums eren visibles sota la forma
d'una galàxia borrosa en la fosca boirina. El sender que anava pujant cap a ell
serpentejava per entre els horts, i la multitud de deus calentes que sorgien
del sòl en aquest extrem de la vall feia que la boirina fos molt espessa en
tota aquella zona. Els llums d'arc sòdic llançaven la seva irreal claredat
blanca per a delinear unes quantes fulles amb raigs de llum i permetre que tota
la resta fos engolit per la nit. De tant en tant un alimentador d'arbres
mecànic es feia visible durant un moment, inquietantment semblant a una enorme
aranya metàl·lica amb la seva mitja dotzena de llargs braços articulats, les
seves torretes cegues i els seus ruixadors amb forma de probòscides, fileres i
anells de llums grogues resseguint els seus contorns com corones resplendents i
braçalets de joies.
Sense llums, silenciosa i no del tot
sumida en la ruïna, la Casa d’en Plett s'alçava invisible en la foscor darrere
d'ella. La Leia va recordar la visió que havia tingut allà, la profunda
sensació de pau callada i tranquil·la. Es va recordar de les veus dels nens i
de l'ancià Ho'Din, tan bell amb la seva pell color verd pàl·lid contrastant amb
la negra capa Jedi, i va recordar els seus ulls greus i plens de cansament.
També es va recordar del to urgent
de la veu d’en Luke quan li havia dit que no portés els nens a aquell lloc
paradisíac.
La Leia es va preguntar què haurien
vist en el cas que els hagués portat.
R2, que l'havia estat seguint al
llarg del sender, va torçar bruscament cap a la dreta i es va allunyar per
entre la foscor saturada de boirina. La Leia va girar sobre si mateixa, molt
sorpresa.
- R2!
Podia sentir els sorolls del seu
pesat cos cilíndric obrint-se pas a través del fullatge, i el enfurismat
Yik-Yik-Yik dels vigilants antiferistoles que muntaven guàrdia al voltant dels
arbres, i els crits sobresaltats de les aus nocturnes.
- R2!
Les erugues del petit androide
deixaven profundes petjades sobre la tova herba. La Leia les va seguir,
apartant les fulles i sentint l’humit tust de les falgueres a les seves botes.
Va treure la seva vareta lluminosa d'una butxaca i la va alçar davant de la
seva cara, allà on la foscor es tornava cada vegada més densa a mesura que
s'anava allunyant de les llums.
- Què passa, R2?
El sòl va baixar sobtadament sota
els seus peus. La Leia va sentir el refilet de sorpresa que va llançar R2, i
l'estrèpit d'alguna cosa que queia. Unes branques es van embullar en els seus
cabells i va decórrer la seva carícia amarada pel seu front quan va arrencar a
córrer cap endavant.
El petit androide astromecànic
s'havia detingut al costat de la base d'un mur. Estava enganxat a ella i seguia
fent infructuosos intents de continuar avançant. La Leia va poder sentir el
brunzit dels seus servomotors i el cruixit de les seves erugues lliscant sobre
la blanor del sòl. Va moure ràpidament la vareta lluminosa a esquerra i dreta,
però no va veure res a part de la foscor del fullatge que els envoltava per tot
arreu, que tot just era visible a través de l'espessa boira, i el veloç pujar i
baixar de les lluernes que es movien entre els arbres embolicats en les aromes
de la fruita.
- Para, R2! -Va ordenar -. Para
d'una vegada!
El cruixit dels engranatges es va
aturar.
-Retrocedeix.
R2 s'havia quedat encallat.
-Espera un moment -va dir la Leia.
Va dur a terme un altre examen acurat del voltant amb la seva vareta lluminosa,
i després va treure de la seva bota el petit ganivet que portava i va tallar
diverses branques, assegurant-se que no tenien fruits abans de fer-ho, per
col·locar sobre les profundes petjades d’erugues que havia al terra enfangat -.
I ara ves retrocedint a poc a poc.
L’androide va obeir.
- Què passa. R2? Què ha passat?
En Luke entenia al petit androide
molt millor que ella, encara que la Leia era capaç d'interpretar alguns dels
seus estranys brunzits i cantussols. Però la rèplica d’R2 va consistir en un
ràpid i gairebé sec tri doble que no li va dir res.
-Bé, no ens quedem aquí a la foscor.
La forma en què les branques
carregades de lianes i les seves orquídies fantasmals semblaven corbar-se per
estar més prop d'ella tenia un què de inexplicablement inquietant que la posava
nerviosa fins i tot en aquell paradís tan ben patrullat i lliure de perills. Un
cruixit en la foscor va fer que la Leia donés un salt, però no era més que un
alimentador d'arbres que acabava d'aturar-se per fer baixar la seva mànega en
forma de probòscide sobre les arrels d'un arbre shalaman i va bombar una dosi
acuradament mesurada de pasta orgànica que feia olor de ranci, després de les
quals va reprendre el seu lent i cautelós itinerari per entre els troncs.
-Vegem si podem tornar a la senda.
La foscor i la blanor plena de
desnivells del sòl van fer que no els resultés gens fàcil. La base d’R2 estava
llastada per proporcionar-li un màxim d'estabilitat, però encara podia moure’s
per terrenys accidentats millor del que s'hauria pensat donat el seu aspecte,
el petit androide no era perfecte i el pes de la base faria, si no impossible,
almenys sí molt difícil i esgotador per la Leia el fet de tornar-lo a la
posició vertical en el cas que perdés l'equilibri. Va fer falta mitja hora de
recerca per entre el fang, d'ensopegar amb arrels d'arbres, suportar els
Yik-Yik-Yik dels mecanismes antiferistoles ocults en la foscor i avançar pel
llit d'un fumejant rierol volcànic perquè poguessin trobar una pendent prou
suau i un clar entre les falgueres que li va permetre tornar a albirar el camí.
Durant un moment la Leia va mirar
cap amunt i va veure una silueta immòbil a la part alta del vessant sota el
rodal de llum groga.
«Què fa ella aquí?», Va pensar.
I després es va preguntar per què
s'havia fet aquesta pregunta, en el mateix instant en què la dona donava
l'esquena a la llum i s'allunyava ràpidament camí avall.
Per què havia pensat això? No la
coneixia.
O sí?
Una amiga de l'escola? Semblava
tenir l'edat adequada, si més no pel que la Leia havia pogut veure des
d'aquesta distància i a través de l'efecte deformant de la boirina que
s'interposava entre elles. Però tot i així. La Leia va descobrir que era
incapaç d'imaginar aquest cos esvelt i d'aspecte gairebé infantil envoltat per
l'uniforme blau i blanc de l'Acadèmia Selecta per a Joves Dames d’Alderaan.
Estava segura que mai havia vist aquest oceà encadenat de cabells negres com el
carbó i rectes com la pluja, i el recollit en les trenes d'una col·legiala.
Això deixava totalment eliminada la possibilitat que fos la filla d'un noble
d’Alderaan, ja que totes havien anat a la mateixa escola.
Algú del Senat? Potser, però la Leia
havia estat la senadora més jove amb els seus divuit anys, i no hi havia ningú
de la seva edat al Senat i, per descomptat, cap noia. La filla d'un senador?
Una dona? Algú a qui havia conegut en una d'aquestes interminables recepcions
diplomàtiques a Coruscant? Algú a qui havia vist en l'altre extrem de la gran
sala de l'Emperador?
Algú a qui havia vist aquí?
Va tornar a la senda el més de
pressa que va poder, però ajudar a R2 a superar l'obstacle de les voluminoses
arrels va exigir tot el seu esforç i atenció. Quan va haver fet el cim del
pendent i va baixar la mirada cap al sender, la dona ja havia desaparegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada