Els Fills dels Jedi (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

A més de tallar tot el subministrament d'energia de la casa, R2 havia fos els comunicadors. Chewbacca va haver de sortir a la boirina fumejant de la nit per informar en Jevax del que havia passat. El cap de les Persones de Plawal va tornar a la casa amb ell, preocupat i molt afectat. Els va dir que encara no s'havia ficat al llit i que havia estat en el Centre Municipal intentant establir comunicació amb Bot-Un, una vall propera el centre de comunicacions que havia deixat de funcionar per cinquena vegada en sis mesos.

-No ho entenc -va dir el vell mluki, apartant la mirada dels coixins cremats per posar-la en l'androide ennegrit i immòbil sobre el qual en Han estava treballant amb expressió ombrívola per fixar un pern de subjecció -. Les estacions de bombament i els alimentadors mecànics... Sí, en alguns aspectes i malgrat el que vulguin dir els capitostos de les corporacions, no hi ha dubte que seguim operant de manera força precària. La major part del nostre equip és de segona mà, i per ser franc he de confessar que és molt antic. Però la seva unitat R2...

-Esperi un moment –el va interrompre la Leia.

Ja s'havia tret les botes i s'havia embolicat en un quimono de confecció local adornat amb un fosc dibuix negre i escarlata, i la seva cabellera penjava sobre la seva esquena en una abundant massa brunyida. Hi havia invertit els últims quinze minuts en localitzar totes les varetes lluminoses i panells amb cèl·lules energètiques d'emergència disponibles a la casa, i havia arribat a l'extrem de recuperar les veles de la bassa del sòl.

- M'està dient que aquest tipus d'errors de programació són comuns?

-No. -Els ulls plens d’honesta sinceritat del mluki es van trobar amb la mirada de la Leia sota el gruix promontori de les celles -. Però de tant en tant un alimentador d'arbres pateix un lleu atac de bogeria i es dedica a recórrer els carrers ruixant als transeünts amb raigs de pasta nutridora. O un caminant dels gels decideix fer una passejada per les glaceres, de manera que obliga els seus passatgers a sortir de la cabina i tornar a la vall a peu. La gran majoria dels que tenen alguna cosa a fer en les glaceres, com per exemple els que han de viatjar a Bot-Un o Mithipsin sempre porten amb ells vestits tèrmics i comunicadors d'emergència per enviar un senyal d'auxili en el cas que arribi a ser necessari.

En Jevax va estendre les seves mans cobertes de pèls blancs davant seu, i el pelatge platejat de les seves orelles va brillar quan va inclinar el cap a un costat.

-Personalment, i encara que no sóc mecànic, sospito que és el resultat d'haver cobert la vall amb la cúpula -va seguir dient -. Aquesta zona sempre va ser bastant humida, però cobrir la vall ha fet que ho sigui encara més que abans, i les estacions de bombament no poden eliminar o neutralitzar tots els gasos corrosius que brollen de les fissures que hi ha al final de la vall. Mai hi ha hagut informes de problemes mecànics d'aquesta classe a Bot-Un.

-Però no ha estat un problema mecànic -va argumentar la Leia -. Va ser un defecte de programació...

-Bé, això és el que diuen els mecànics d'aquí. -En Jevax es va gratar el cap -. Però els programadors juren que és una cosa mecànica.

«Això és molt propi d'ells», va pensar la Leia a última hora del matí següent mentre contemplava com Chewbacca furgava en les entranyes mecàniques d'R2 entre una xiuxiuejant erupció de guspires. Encara havia de conèixer a un programador que admetés que uns resultats inesperats i no desitjats no eren universalment atribuïbles a una fallada dels mecanismes o a un error de l'operador. Fins i tot la Qwi Xux seguia estant sincera i honradament convençuda que l'Estrella de la Mort hauria estat una meravellosa eina minera.

I, sí, l'atmosfera de la Fissura de Plawal era extraordinàriament humida, i fent enganxar la camisa de lli fosc de la Leia als seus braços i la seva esquena quan es va inclinar sobre la barana de la terrassa en què en Han i el wookiee estaven treballant per aprofitar al màxim la llum diürna. Els enginyers que els havia promès en Jevax encara havien d'arribar per reparar el subministrament energètic de la casa i obrir els porticons soldats a les seves guies. La Leia va pensar que si seguien un horari de treball semblant al del Centre Municipal, no els veurien aparèixer fins que les plantes empaquetadores haguessin tornat a tancar amb l'arribada de la nit.

I, sí, la maquinària de segona mà que no havia estat específicament dissenyada per funcionar en climes hiper-humits patia avaries de tant en tant.

Però es podia presumir que els mecànics instal·larien blocs deshumidificadors en tota la maquinària, i no hi havia dubte que aquests blocs eren presents en tots els pintorescament antiquats electrodomèstics de la cuina. I l’R2 havia passat un temps considerable en els pantans de Dagobah sense esdevenir un androide homicida, la qual cosa suposava una mostra de control de si mateix que la Leia no estava molt segura de ser capaç d'imitar després d'haver sentit explicar al Luke el que havia ocorregut en aquell món verd infestat de serps.

Per utilitzar una de les expressions favorites de la seva vella mainadera, en tot allò hi havia alguna cosa que no li sonava bé.

La Leia va recolzar els colzes sobre la barana de pedra del balcó i va pensar que, diguessin el que diguessin els programadors, un «error mecànic» podia explicar el fet que l’R2 embogís i sortís del camí per internar-se per entre els arbres..., però per molt que forcés la seva imaginació no podia pensar en res capaç de fer que portés a terme una sèrie tan complicada d'activitats específiques com tancar portes, segellar panys i curtcircuitar cablejats dins de panells murals i desintegradors.

Quant a la possibilitat d'una substitució, no hi havia dubte que es tractava d'R2: els números de sèrie del seu bloc principal i del suport del seu motivador encaixaven. Chewbacca, amb els braços i les espatlles cobertes per un complex dibuix de tires de pelatge afaitat i tires de carn sintètica adherides sota, però a part d'això molt poc afectat pel que havia passat en les cavernes la nit anterior, no havia trobat cap classe de mecanisme de transmissió inserit en els motivadors d’R2 que pogués haver-li proporcionat instruccions des de l'exterior.

I, en qualsevol cas, quan podria haver estat instal·lat? Ahir a la nit l’R2 només havia desaparegut de la seva vista durant uns moments, i la Leia l’havia sentit moure’s durant una part d'aquest període de temps.

-Bé, què penses? -Va preguntar en Han mentre es netejava els dits en un drap, en un estat que ja era realment indicible.

Chewbacca va pujar les ulleres protectores i va deixar escapar un grunyit que podia interpretar de mil maneres diferents. El wookiee havia tornat a muntar els motors del Falcó Mil·lenari quan es trobaven molt més malmesos que el petit androide, i la nau havia pogut volar. La Leia va contemplar les piles de cablejat i filferros que seguien escampats sobre les lloses de pedra de la terrassa i va tenir els seus dubtes.

L’R2 va oscil·lar lleument sobre la seva base i va aconseguir emetre un feble refilet tranquil·litzador.

- Què dimonis creies estar...? -Va començar a preguntar en Han.

La Leia es va afanyar a allargar el braç per fregar-li l'espatlla i evitar que digués ni una sola paraula més. R2 ja havia de sentir-se prou malament sense necessitat d'escoltar retrets.

- Pots parlar d'això? -Li va preguntar amb dolçor.

Les oscil·lacions d’R2 es van fer més pronunciades. El petit androide va fer girar la seva cúpula superior d'un costat a un altre i va llançar un gemegós xiulet de súplica.

- Que si pot parlar-nos d'això? -Va exclamar en Han -. Jo puc parlar d'això! Va intentar matar-nos!

L’androide va emetre un estrident gemec de desesperació.

-Calma, calma... No passa res -va dir la Leia. Es va agenollar al costat d’R2, i els seus dits van fregar la juntura de la base pivotant i el cos sense prestar cap atenció al comentari que remugar el seu marit -. No estic enfadada amb tu, i no permetré que et passi res. -Va tornar el cap per llançar una ràpida mirada de dalt a baix al Han i al Chewie, que va suposar, formaven una parella d'aspecte francament sinistre recolzats a la barana de pedra amb els braços plens de forats i pinces -. Què va passar?

Totes les llums d’R2 es van apagar de cop.

La Leia es va girar cap en Chewie, que havia tornat a pujar les ulleres protectores de soldadura fins al final del seu enorme front.

- Estàs segur que has tornat a col·locar tot el seu cablejat tal com se suposa que ha d'estar?

-Ei, funciona, no? -Va replicar en Han.

La Leia va retrocedir mentre Chewbacca s'agenollava davant d’R2 per reprendre les seves manipulacions. No tenia molts coneixements de mecànica -En Luke li havia ensenyat a desmuntar i tornar a muntar un caça.X estàndard en un parell d'hores, i si tenia un dia bo fins i tot era capaç d'identificar algunes parts del sistema motriu del Falcó, però va tenir la impressió que el wookiee estava tornant a dur a terme algunes de les reparacions que ja havia fet feia una hora. Però en Han i Chewie eren mecànics, igual que en Luke, i pensaven en termes d'una fallada mecànica.

La Leia es va trobar preguntant si hi hauria alguna manera de posar-se en contacte amb la Cray Mingla.

Alguna cosa es va moure a l'hort sota d'ells. Un manoli d'un cridaner color groc va sorgir entre les falgueres com una flor espantada per alguna cosa i es va allunyar amb un veloç batre d'ales a través dels arbres, i la Leia, que mai havia perdut la capacitat de mantenir-se en un continu estat d'alerta adquirida durant tots els anys de fugida interminable transcorreguts entre les batalles de Yavin i Endor, va tornar el cap automàticament per esbrinar què l'havia espantat.

No va veure gran cosa, però era suficient. Una fantasmagòrica impressió de moviment es va esvair immediatament entre la boira, però el vestit blanc i el deixant de cabells negres com la nit resultaven inconfusibles.

-Ahir a la nit no vaig arribar a preguntar-t'ho, Leia -va dir la veu d’en Han al balcó darrere d'ella -. Vas trobar alguna cosa en els arxius de la ciutat?

-Sí -va dir la Leia mentre es lliscava per sobre de la barana del balcó i salvava amb un àgil salt el metre i mig de distància que la separava de les espesses masses de falgueres que s'alçaven sota ella -. Torno de seguida...

La boirina feia que fos impossible veure amb claredat a més d'uns quants metres. Els troncs dels arbres, les lianes i els parterres d'arbustos i falgueres eren com borrosos retallables unidimensionals perduts entre aquella grisor vidriosa. La Leia va aclucar els ulls i va desplegar els seus sentits tal com en Luke li havia estat ensenyant a fer, i va percebre l'agitació subliminar d'una tela entre les fulles i l'espetec líquid del fullatge amarat sent aixafat sota un parell de peus, i una tènue ombra de perfum.

La seva mà es va moure en una reacció automàtica per buscar el desintegrador que penjava normalment del seu costat sense interrompre la persecució ni un instant. No hi havia res, naturalment, però la Leia va seguir endavant. Es va esforçar per no perdre el rastre de la dona, el rostre que havia vist la nit anterior sota la llum d'aquell fanal del sender de l'hort, i va continuar avançant sense córrer però sense quedar-se enrere.

Ja havia aconseguit recordar on l'havia vist abans.

La Leia tenia divuit anys, i acabava de convertir-se en el membre més jove del Senat Imperial. Les antigues Cases tenien el costum de portar les seves filles a Coruscant quan sortien de l'escola de perfeccionament als disset anys, o als setze si els seus pares eren prou ambiciosos per avançar el començament de la llarga i complicada sèrie de maniobres que tenien com a objectiu aconseguir un bon partit en la Cort. La Leia es va recordar que les seves ties s'havien quedat horroritzades quan es va negar a anar, i que després s'havien mostrat doblement perplexes i escandalitzades quan el seu pare va recolzar la seva decisió de no ser presentada a l'Emperador fins que pogués fer-ho per dret propi en qualitat de senadora, i no senzillament com una jove més perduda en el mercat matrimonial de la Cort de l'Imperi.

Es va preguntar què pensarien les seves ties si poguessin veure-la casada amb un home que havia iniciat la seva vida com a contrabandista i els pares havien estat dos desconeguts insignificants dels quals ningú havia sentit parlar mai. Què dirien si poguessin veure-la convertida en Cap d'Estat, després d'anys i més anys de fugir per tota la galàxia amb un preu posat al seu cap en companyia d'un bigarrat grup de guerrers plens d'ideals?

Si havia de ser sincera, la Leia havia de confessar que no sabia si s'haurien sentit horroritzades o si haurien estat orgulloses d'ella. Quan tenia divuit anys no les coneixia gaire bé, i no havia pogut conèixer-les tal com una persona adulta coneix altres persones adultes.

I totes havien mort abans que pogués arribar a fer-ho.

Va sortir entre els arbres de l'hort. El vestit blanc es trobava a l'altre extrem del carrer del Vell Hort, i es movia amb una considerable rapidesa. La Leia va pensar que es dirigia cap a la plaça del mercat.

Durant molt de temps la Leia havia intentat no saber si era de dia o si ja estava fosc quan l'Estrella de la Mort havia aparegut en el cel de la capital d’Alderaan. Algú havia acabat informant-la que l'Estrella de la Mort havia arribat un càlid vespre de finals de primavera. La tia Rouge indubtablement hauria estat pentinant-se pel sopar davant d'aquell mirall de marc daurat del seu tocador, la tia Celly hauria estat ajaguda gaudint del seu atac diari d'hipocondria, i la tia Tia hauria estat llegint-li en veu alta o parlant als seus pittins com si fossin nadons. La Leia fins i tot es recordava dels seus noms: Caramel, Ullets, Pelut i VA-TT, el que significava Vehicle d'Atac Tot Terreny. El nom havia estat escollit per la Leia, i el pittí era d'un rosa pàl·lid i prou petit per cabre en el buit de les seves mans.

Tots els pittins també havien mort quan algú va baixar aquella palanca a bord de l'Estrella de la Mort.

I tota la resta havia mort també. Tota la resta.

La Leia va serrar les dents fins a fer-les cruixir mentre seguia avançant pel pendent del carrer, mantenint-se prop del garbuix de vells murs i comerços i tallers prefabricats i lluitant amb la coïssor que s'acumulava darrere dels seus ulls i l'espantosa opressió que li formava un nus a la gola. Les seves ties havien fet que la seva joventut fos una càrrega intermitent per la Leia, però no s'havien merescut acabar així.

Finalment va ser el seu pare qui la va presentar a l'Emperador, a la rotonda del Senat i com a representant electa més jove d’Alderaan. La Leia es recordava com si fos ahir d'aquelles pupil·les fosques i malignes que l'havien contemplat amb la fixesa immòbil dels ulls d'un llangardaix des del rostre marcit mig ocult per l'ombra del caputxó negre. Però van ser les seves ties les que van insistir en portar-la a la gran sala del palau aquella nit.

I va ser allà on havia vist aquella dona..., a aquella noia.

La Leia tenia divuit anys i portava l'auster vestit blanc del seu nou càrrec, igual que el seu pare. No hi havia molts senadors, i la multitud que omplia l'immens recinte flanquejat per la gran columnata semblava un parterre de flors de tardor ple de tons bronze, or, violeta i verd fosc. Entre l'assortiment habitual de cortesans, els fills i filles dels governadors i els moffs i els descendents de les antigues Cases aristocràtiques, l'atenció de la Leia havia estat atreta de seguida per mitja dotzena de dones d'una bellesa realment impressionant, exquisidament abillades i enjoiades com a princeses, que no semblaven ser ni esposes de buròcrates ni pertànyer als grups més elitistes de les antigues Cases i els seus vassalls. Li havia preguntat a la seva tia Rouge qui eren, i havia obtingut un «A qui l'Emperador desitgi convidar és cosa seva, la meva estimada Leia, però no tenim cap obligació de parlar amb elles» pronunciat en un to sec, tallant i ple de superioritat.

La Leia de seguida havia comprès que eren les concubines de l'Emperador.

La dona -la noia -havia estat una.

La Leia estava apropant-se. La dona va tornar el cap mentre avançava veloçment per entre les parades de verdures, cosmètics, joies i mocadors de la plaça del mercat, com un peixet que esperés despistar un peix més gran ficant-se per entre unes roques multicolors. Tot d'una va arrencar a córrer i la Leia va arrencar a córrer darrere seu, esquivant venedors i clients i les ocasionals fileres de carros antigravitatoris que venien dels horts. La dona, la Leia va pensar que només devia tenir uns pocs anys més que ella, es va ficar per un carreró, i la Leia va passar corrent per davant de la seva entrada i després va girar per l'estret carrer que hi havia darrere. Les cases dels voltants de la plaça del mercat eren bastant antigues, i havien estat construïdes sobre els fonaments mig enfonsats i les plantes baixes dels edificis originals del poble. La Leia va baixar per un curt tram d'esglaons en una silenciosa carrera, i després va serpentejar per entre les gruixudes i escarransides columnes del que en temps havia estat un saló d'aigües termals i s'havia convertit en una mena de soterrani obert sota la resplendent blancor prefabricada de la casa que s'alçava sobre ella, amb remolins de boira que li arribaven fins a l'alçada dels genolls agitant al seu voltant i la feble pestilència del sofre i els kretchs flotant en l'aire. Va arribar a l'altre extrem i va tornar a ficar-se al carreró.

La dona s'havia ocultat darrere d'un munt de caixes i estava vigilant la boca del carreró per veure si la Leia tornaria per allà. Seguia sent esvelta i no molt alta, gairebé infantil, com havia estat feia onze anys. El seu exquisit rostre ovalat no mostrava ni una sola empremta del pas del temps i els seus ulls negres i lleument esquinçats estaven lliures d'arrugues i, durant un moment i encara que no guardava cap relació amb allò, la Leia no va poder evitar recordar-se del vast catàleg de productes de bellesa de la Cray, que tenien noms com Crema Antiarrugues de Mora Suau o Aigua destil·lada del Fruit-Camba Moltokià i que havien estat concebuts per preservar tal perfecció. La cabellera negra que penjava per l'esquena en una pesada cua envoltada per anells de bronze, la mateixa que s'havia alçat sobre el seu cap per formar el complex tocat semblant a una màscara a la gran sala de l'Emperador, encara no havia estat fregada pel gris dels cabells blancs.

La Leia havia estat intentant recordar el nom de la dona des que havia sortit de la casa de l'hort, i per fi ho va aconseguir just quan sortia de les columnes de lava per entrar al carreró.

-Roganda -va dir.

La dona va girar sobre si mateixa, portant-se una mà als llavis en una reacció automàtica de sorpresa i sobresalt. Les filagarses de boira que eliminaven les ombres feien que resultés difícil veure-li els ulls, però passat un moment la Roganda Ismaren va fer un pas endavant i es va deixar caure als peus de la Leia en una gran reverència.

-Altesa...

La Leia mai havia sentit la seva veu. La tia Rouge s'havia assegurat d'això. Era suau i bastant aguda, amb una papissotejant dolçor infantil.

-Us ho suplico. Altesa... No em traieu.

- A qui? -Va preguntar la Leia, sempre pràctica.

Va moure una mà indicant-li que s'aixequés. El vell moviment de la mà que els professors de bones maneres cortesans de les seves ties havien acabat gravant-li en el cervell va tornar a ella sense cap dificultat, un xiuxiueig del passat mort.

La Roganda Ismaren no era l'única que corria perill de ser traïda. La Leia i en Han probablement descobririen que els resultava molt més difícil prosseguir les seves investigacions, suposant que realment hi hagués alguna cosa que investigar, si s'arribava a saber qui eren.

La Roganda es va aixecar. L'extrem del seu vestit va remoure les nubècules de boira que pujaven des dels fonaments de la vella casa i el final del carreró plena de molsa.

-A ells.

Va moure el cap assenyalant els atrafegats sorolls del mercat, mig invisibles en la boira, i el seu gest va abastar els fonaments de pedra de les cases que s'alçaven al seu voltant i els cubs blancs plens de pegats amb les seves terrasses, les seves gelosies i els seus esglaons. Tots els moviments del seu cos seguien conservant la bellesa implícita d'una dansaire. Igual que a la Leia, li havien ensenyat com havia de comportar-se en tot moment.

-A qualsevol d'aquesta ciutat -va seguir dient -. L'Imperi la va destruir del tot no fa molt temps, i fins els que van arribar després tenen motius per odiar als qui servien a l'Emperador fins i tot si ho feien sense voler o en contra de la seva voluntat.

La Leia es va relaxar una mica. La dona estava desarmada, llevat que portés una daga o un desintegrador extremadament petit ocult sota d'aquella senzilla túnica de lli blanc, i la textura gairebé líquida de la tela feia que fins i tot aquesta eventualitat fos molt improbable. Com a concubina d’en Palpatine, la Roganda s'hauria trobat atrapada pel foc creuat entre els amics de l'Emperador i els seus enemics. La Leia es va preguntar com se les hauria arreglat per sortir de Coruscant.

-Aquest lloc ja fa set anys que és el meu refugi, i m'ha permès viure en pau i seguretat -va continuar dient la Roganda en veu baixa i suau mentre unia les mans en un gest de súplica -. No m’expulseu d'aquí perquè hauré de buscar una altra llar.

-No, clar que no -va replicar la Leia, sentint-se una mica incòmoda -. Per què vas triar aquest lloc?

Només pensava en la gran sala de l'Emperador i en el pentinat ple de joies que havia lluït la Roganda, aquella massa daurada recoberta per un enlluernador esclat galàctic de topazis, robins i citrins. Es va recordar de les complexes masses i protuberàncies de les faldilles de seda iridescent, que eren sostingudes per plaques enjoiades tan grans com el palmell de la mà perquè formessin volutes i ondulacions, de les cadenes de gemmes, tan fines i delicades com els brins de un brodat, que penjaven en una filera darrere l'altra des de l'esplendorosa corba daurada del seu coll de concubina. La cabellera de la Roganda havia estat augmentada i amplificada mitjançant tires de puntes i retalls de seda de tots els tons de l'or i el carmesí, i les seves blanques manetes havien estat una glòria d'anells que brillaven i espurnejaven.

Però la Roganda va titubejar i va semblar retrocedir d'una manera gairebé imperceptible.

- Per què m'ho pregunteu? -Va murmurar -. Estava molt lluny de tot... -Es va apressar a afegir -. Ningú el coneixia i ningú em buscaria aquí, ni els rebels dels que vaig fugir quan vaig marxar de Coruscant ni els senyors de la guerra que van intentar reconquerir-la. Només volia viure en pau.

Els seus llavis es varen corbar en un tímid somriure.

-Ja que heu vingut fins tan lluny, voldríeu veure el lloc on visc? -La Roganda va assenyalar l'altre extrem del carreró amb la mà -. No són unes habitacions molt elegants, perquè no es pot comprar molta elegància amb un sou d’empaquetadora de fruita, però m'enorgulleixo del meu cafè. És l'única resta de les glòries passades que encara perdura.

El cafè que es va servir a la gran sala de l'Emperador havia estat una de les coses que havien quedat gravades en la ment de la Leia. L'Emperador tenia granges en certs planetes adequats perquè li proporcionessin els grans de cafè que serien utilitzats únicament i exclusiva per la seva Cort, i entre elles hi havia diverses que produïen la liana del cafè, una varietat notòriament difícil de conrear. La transició a aquella petita ciutat de províncies perduda entre els seus horts no podia haver estat gens fàcil per la Roganda.

-En una altra ocasió -va dir la Leia, movent el cap -. Però segurament hi havia altres llocs on podies haver anat, no?

-Hi havia pocs que estiguessin tan allunyats de tot com aquest.

La Roganda mig va somriure, i va apartar els circells de cabells foscos que flotaven sobre el seu front. La seva pell tenia la blancor molt clara i pàl·lida dels que viuen sense llum de sol, a bord de naus estel·lars o en el subsòl o en planetes com aquell, on la tènue claredat solar que es filtrava a través de les boirines havia de ser amplificada pel vidre de la cúpula.

-Ara ja ni tan sols els contrabandistes vénen molt per aquí -va seguir dient -. Sabia que no seria ben acollida a la República. El nom de l'Emperador era massa odiat, i aquells que no havien estat..., coaccionats de la manera com ell podia arribar a fer-ho, mai entendrien que era totalment impossible oposar-se a la seva voluntat.

La Leia es va recordar del que en Luke li havia explicat sobre els dies que va passar servint al clon de l'Emperador, i es va estremir.

-I pel que fa a anar als mons i les ciutats que encara estan sota el control dels Governadors de l'Imperi i els nous senyors de la guerra, o als planetes on les antigues Cases no han perdut el seu poder...

La Roganda es va estremir, com si pel carreró bufessin vents gelats en comptes del dens calor de les boirines que suraven mandrosament d'un costat a un altre.

-Em va prestar a massa d'ells..., com a regal. L'únic que volia era... oblidar.

- Què feies davant de la casa?

-Us esperava -es va limitar a respondre la Roganda -. Volia tenir una oportunitat de parlar-vos tota sola. Ahir a la nit us vaig reconèixer quan el vostre androide va tenir aquest petit problema... Espero que aconseguíssiu retornar al camí sense que li passés res. Vaig estar a punt de baixar per ajudar-vos, però... En altres mons on vaig pensar trobar refugi ja havia tingut experiències molt dolentes amb els qui em recordaven dels temps de la Cort de l'Emperador. I admeto que per aquell temps em sentia..., prou infeliç i desgraciada per arribar a fer algunes ximpleries.

Va tornar la cara a un costat i va fer girar nerviosament l'anell amb un petit topazi del seu dit, que probablement era l'única joia que conservava d'aquells dies. La Leia va pensar que potser era l'únic que li havia quedat per vendre després d'haver pagat el seu bitllet fins allà. La mà de la Roganda seguia sent blanca i diminuta, i tan fràgil com un ocellet criat dins d'una gàbia.

-Em va faltar el valor -va concloure, sense gosar mirar-la als ulls -. Després vaig començar a témer que m’haguéssiu reconegut, que poguéssiu parlar de mi al vostre espòs i que ell parlés amb altres. Jo... Vaig decidir buscar l'ocasió de parlar en privat per poder suplicar que guardéssiu silenci sobre mi.

Un torrent de música alegre i estrident va brollar del mercat quan els malabaristes van iniciar les seves exhibicions d'habilitat. «Veniu per aquí, senyores i senyors -va cridar un pregoner -. Tres voltes, i després un salt mortal... »La Leia va sentir el feble espetec esquelètic d'un alimentador mecànic d'arbres que sortia d'un taller de reparacions per tornar als horts, i la veu musical d'un ithorià cantussejant« Pastissos acabats de fer, pastissos acabats de fer! De podall i brandifert, les més saboroses de tota la ciutat », mentre les gegantines gòndoles tatxonades de flors dels llits de lianes de cafè i seda que es lliscaven al llarg de les seves guies molt per sobre dels seus caps, pujant i baixant tan silenciosament com ocells sota el vidre de la cúpula.

-Però no ho vas fer.

La Roganda va tornar a baixar la mirada cap a les seves mans i va fer girar el seu anell.

-No -va dir. Les seves llargues pestanyes negres van tremolar -. No puc... La veritat és que no sé com explicar-ho. Fa tant de temps tenint por... Resulta molt difícil d'explicar a algú que no hagi passat pel que jo he hagut de suportar.

Va alçar els ulls implorants cap a la Leia, i la foscor i els vells records van brillar en ells com llàgrimes no vessades.

-De vegades em sembla que mai deixaré de tenir por. Algunes nits penso que mai deixaré de tenir aquests malsons en què ell em turmenta, i que seguiran amb mi mentre visqui...

-Tranquil·litza't. -La veu de la Leia va ressonar a les orelles amb una estranya i maldestra aspror, com afeblida pel record dels seus propis malsons -. Et prometo que no et trairé als que viuen aquí.

-Gràcies. -La veu de la Roganda amb prou feines era un murmuri -. Esteu segura que no voleu fer un cafè amb mi? -Va preguntar després, i els seus llavis van aconseguir formar un somriure tremolós -. Sé preparar un cafè prou bo. La Leia va moure el cap.

-No, gràcies -va dir, i li va tornar el somriure -. En Han s'estarà preguntant on he anat.

Va donar un parell de passos cap a la plaça del mercat, i llavors un nou record del passat va acudir a la seva ment i va fer que es donés la volta. Era una cosa que la seva tia Celly li havia murmurat en un racó quan la tia Rouge estava sermonejant al senyor de la Casa Elegin sobre com havien de comportar-se els joves nobles. -Roganda... No havies tingut un fill?

La Roganda va desviar ràpidament la mirada, i quan va respondre la seva veu amb prou feines va poder ser escoltada per sobre de la xerrameca musical del mercat. -Va morir.

Després va girar veloçment sobre els seus talons i es va esfumar entre la boirina, i els remolins blancs la van absorbir com si fos un fantasma embolicat en una túnica blanca.

La Leia es va quedar immòbil en l'estret carreró i no va dir res, i es va recordar del dia en què els rebels van conquistar Coruscant. El palau de l'Emperador, aquell superb i interminable laberint de sostres de vidre, jardins penjants i piràmides de marbre blau i verd que relluïen amb la brillantor de l'or, estances d'estiu, estances d'hivern, sales del tresor, pavellons, patis de música, presons, passadissos, residències de gràcia-i-plau per concubines, ministres i assassins minuciosament ensinistrats, havia estat ferotgement bombardejat i ja estava mig saquejat, i els partisans rebels havien matat a tots els membres de la Cort de l'Imperi als que van poder capturar. Si la seva memòria no l'enganyava, entre ells estaven no només el President del Departament de Càstigs i el cap de l'Escola de Torturadors de l'Emperador, sinó també el dissenyador de vestits de la cort i un gran nombre de servents menors i totalment innocents de totes les edats, espècies i sexes, a qui els noms ni tan sols havien arribat a ser comunicats.

«No m'estranya que la Roganda es retorcés les mans de pur por», va pensar la Leia mentre creuava la plaça del mercat.

I es va aturar per ser maleïda pel conductor d'una sorollosa carreta mecanitzada plena de sabates barates fabricades a Jerijador, però la Leia amb prou feines es va adonar. Estava veient amb una sobtada i sorprenent claredat l'anell de topazi a la mà de la Roganda, aquesta mà encara més petita que la seva i que gairebé semblava de nena, i en la qual no hi havia ni un sol embenat, esgarrapada o taca porpra.

«No es pot comprar molta elegància amb un sou d’empaquetadora de fruita...»

Xerraire, el vell amic d’Ós Nim, lluïa un mínim de tres embenats en els seus dits, igual que la meitat de la clientela del Toveres Fumejants i la gran majoria de les persones amb qui s'havia creuat en el mercat. Tenien embenats en els dits, i les mans de color porpra -0 vermell, o groc, depenent de si empaquetaven lianes d'arc, brandifert, lipana o liana del cafè-, i el podall i el slochan eren prou resistents per a ser manipulats per androides.

I mentre estrenyia el pas per tornar al més aviat possible a la casa del carrer del Vell Hort, la Leia es va trobar preguntant-se què li hauria passat si hagués anat a fer un cafè a les habitacions de la Roganda.

Següent