CAPÍTOL 6
Els Cavallers Jedi havien assassinat
la seva família.
Un grup de Cavallers Jedi havia
caigut sobre el poble on va créixer, atraient la boira mitjançant el poder de
la Força en el silenci de la nit per avançar a través d'ella envoltats en el
fred i en les ombres, espectres de poder i silenci amb ulls que cremaven en la
foscor acomiadant la mateixa resplendor verdosa que els focs follets dels
pantans. Ell havia fugit, panteixant i sentint la gèlida pressió de les seves
ments sobre la seva mentre intentaven prendre-li les energies per immobilitzar-lo
i fer que tornés. Hi havia jagut entre els arbres que s'alçaven al voltant del
poble...
(Arbres?)
... i havia vist com reunien a les
dones i feien que formessin una fila, rient-se dels seus crits mentre
arrencaven els nadons dels seus braços i els trossejaven amb les seves espases
de llum. Havia vist monyons cauteritzats caiguts a terra, i havia sentit els
xiscles que van omplir d'ecos el fred aire nocturn. Els Jedi l’havien buscat,
perseguint-lo en els seus veloços vehicles de superfície, burlant-se d'ell i
perseguint-lo amb els seus crits despectius mentre corria a través de les
roques i el fang i per les rieres...
(Fang i rierols? Vaig créixer al
desert.)
... i després havien tornat per
matar els nens. Havia vist com el seu germà petit i la seva germana...
(Quin germà?)
... eren degollats mentre suplicaven
que se'ls perdonés la vida...
Qui havia inventat tot allò?
Era veritat. Cada paraula era
veritat.
O, si més no, una cosa molt semblant
a això era veritat.
En Luke va tancar la seva ment i es
va obligar a respirar fons a través del dolor que seguia li torturant el pit i
els pulmons. Va cridar a la Força perquè acudís a ell, i va permetre que el
coneixement s'escorregués del seu ésser com aigua relliscant sobre una armadura
recoberta d'oli. Un instant després va comprendre que aquells records eren
idèntics als que havia trobat en la ment d’en Nichos: eren paraules, i en
alguns casos eren paraules molt poderoses, però estaven totalment buides
d'imatges. Eren paraules que deien ser la veritat, i que semblaven ser
veritat...
Tenia mal de cap. Li feia mal tot el
cos. La seva concentració va vacil·lar i es va enfosquir sobtadament, i la
sensació d'haver estat traït i el terrible dolor del seu cor van tornar un cop
més. Els Jedi l’havien traït.
En Luke es va precipitar en una
espiral interminable a través de la foscor.
Jeia sobre la llitera d’en Han en el
Falcó Mil·lenari, amb el monyó embenat del seu braç dret encès com una
flamarada d'agonia per sota de l'acció dels calmants que li havia administrat
en Lando, i el fet de saber que en Ben li havia mentit era molt més dolorós i
insuportable que aquesta agonia. Ben li havia mentit, i era Darth Vader qui li
havia dit la veritat.
«Venjança, sí –van murmurar moltes
veus a l'uníson -. Venja’t d'això... »
Durant un moment en Luke va tornar a
tenir uns anys menys, i va tornar a sentir com la seva ànima es convertia en
una polpa ensangonada de traïció.
«Per què em vas mentir, Ben?»
En va tenir prou amb pensar en el
passat per comprendre amb tota claredat per què li havia mentit. Als divuit
anys, el fet de saber que el seu pare seguia viu i que seguia existint en
alguna forma, sense importar quan hagués canviat, podria haver-lo atret cap a
l’indret fosc. Podria? No, l’hauria atret cap a l’indret fosc sense cap mena de
dubte. Als divuit anys en Luke no posseïa l'experiència i la fortalesa tècnica
que hagués necessitat per poder resistir. Ben ho havia sabut.
La Força va centellejar al seu
interior, una flameta solitària cremant en una nit ventosa.
- Luke?
«Venja’t dels Jedi, de les seves
meuques i dels seus mocosos. Crema i mata com ells van cremar i van matar els
teus pares... »
La imatge que va omplir la seva ment
li va mostrar esquelets calcinats jaient sobre la sorra al voltant de les
ruïnes de l'única llar que havia conegut i va comportar la pudor del plàstic
cremat, i la calor del desert que colpejava el seu cap amb un martelleig menys
terrible que la calor oliosa de les flames. El buit en el seu cor era un pou
sec que no acabava mai, un túnel sense llum que arribava fins al centre del
món.
Aquella granja del desert no havia
estat gran cosa com a llar i lloc on pertànyer, però era tot el que va tenir.
Quan va tornar a Tatooine per
rescatar en Han d’en Jabba el Hutt. En Luke va anar a veure les restes
d'aquella granja que s'havia alçat al costat del Mar de Dunes. Ningú havia
ocupat el terreny. Els Jawes havien saquejat el que quedava de la casa,
probablement tan bon punt es van refredar les cendres. Les habitacions que
s'alçaven al voltant de la fondalada del pati s'havien ensorrat. Tot el lloc
havia quedat reduït a un clot esquitxat de restes que ja estava mig ple de
sorra.
Les làpides que en Luke havia posat
sobre les tombes de les persones que havien estat com uns pares per a ell també
havien estat robades.
L'oncle Owen havia dedicat tota la
seva vida a aquella granja. Era com si el seu oncle mai hagués existit.
- Luke?
Va parpellejar, i va descobrir que
no era bona idea.
- Estàs bé, Luke?
-Oh, amo Luke, si us plau... Intenti
recordar qui és! La situació és francament desesperada!
En Luke va obrir els ulls. Tota
l'habitació va executar una lenta i majestuosa tombarella i en Luke va haver
d’agafar-se als costats de la llitera sobre la qual jeia per evitar caure
d'ella, però almenys en Nichos i C3PO, que estaven inclinats sobre ell, no van
intentar clonar duplicats de si mateixos, i el dolor del seu pit era molt menys
fort que abans. Se sentia profundament i enormement cansat.
Més enllà d’en Nichos i C3PO va
poder veure la porta tancada de la petita cel·la on estava estirat: el recinte
era còmode i estava brillantment il·luminat, i contenia tres lliteres més i un
parell d'armaris i fileres de calaixos que formaven una mena de còmodes. Tot
estava net i era austerament fred i produïa la impressió que allà gairebé mai
hi havia ningú, excepte per la seva granota de vol negre penjada dins d'un
armari, la seva espasa de llum damunt d'una filera de calaixos, i la negra capa
Jedi desplegada com una manta a sobre d'una de les altres lliteres.
En Luke va alçar el braç i va veure
que portava l'uniforme de descans color verd oliva d'un soldat de les tropes
d'assalt imperials.
«Els Jedi van matar...»
«Els Jedi van matar...»
Va respirar fondo i va apartar tota
la Força de la tasca de curació del seu cos -en Nichos i C3PO es van tornar a dividir
en dos immediatament -; la va dirigir cap a l'interior del seu ésser i va fer
que caigués sobre aquells records com una llum purificadora.
Les veus que ressonaven dins la seva
ment van seguir parlotejant durant uns moments, i van acabar sent expulsades.
En Luke va tornar a despertar,
sentint-se molt feble i trastornat. No podia haver estat inconscient més d'uns
segons, perquè C3PO encara seguia amb les seves explicacions.
-... Va dir que no li passava res, i
que si anava a la infermeria l'únic que faria seria fer veure que es trobava
malament. No sabíem què fer... -Anem a bombardejar Plawal -va dir en Luke.
Els seus dos companys el van
contemplar amb visible alarma.
- Això ja ho sabem, amo Luke!
En Luke es va aixecar a la llitera,
i un instant després va haver d’agafar-se al braç d'C3PO quan una nova onada de
nàusees va recórrer tot el seu cos.
-Hem estat fent hipersalts a una
dotzena de planetes de la Vora Exterior allà on l'Imperi va amagar les seves
tropes d'elit per a aquesta missió fa trenta anys -va dir en Nichos -. El
transport ha descendit a Tatooine, a Bradden i a no sé quants llocs més. Tot
està automatitzat: els vehicles de descens, la recollida, l'adoctrinament...
- L'adoctrinament? -Va preguntar en
Luke.
Una altra imatge va sorgir del no-res,
distant i borrosa a través del dolor que bategava en el seu cap: una càmera
semicircular plena de gamorreans inconscients, amb les armes encara a les mans,
i els diminuts i grisencs morrts parasitaris que s'aferraven a ells fins i tot
durant la batalla començant a recuperar-se dels efectes dels raigs atordidors
per córrer nerviosament sobre els cossos porcins. Dos enormes androides
platejats del vell model G-40 d'una sola funció anaven i venien per entre els
cossos, incorporant als gamorreans, cosa que els G-40 podien fer amb una
aterridora facilitat, i administrant una injecció a cada un, després de la qual
cosa els anaven ficant en els taüts monoplaces de metall blanc de les cabines
d'adoctrinament que s'alineaven al llarg de la curvatura de la paret del fons
de la sala.
En Luke es va fregar el front amb
les puntes dels dits. Seguia havent-hi un petit cercle de pell lleugerament més
aspra que la resta allà on s'havia connectat l’alimentador cerebral, i va
comprendre que havien d'haver-li fet el mateix que als gamorreans.
- On som?
Es va aixecar, amb molta cautela, i
es va penjar l'espasa de llum del cinturó. Van creuar el llindar i van sortir a
un corredor que feia olor de metall, substàncies químiques i solució
netejadora. Les parets grises s'alçaven sota una claredat uniforme i suau, i la
coberta vibrava sota els seus peus amb el feble brunzit de les velocitats de
creuer subespacials. Un androide MS-15 que semblava una caixa metàl·lica va
passar per davant d'ells, absort en la seva tasca de neteja del sòl.
-A bord de la nau -va dir C3PO-.
Del... cuirassat. Estem dins de la lluna de combat de la qual ens va parlar el
soldat Potnman, el vaixell gegant camuflat d'asteroide que va disparar contra
nosaltres.... l'Ull d’en Palpatine.
L'Ull d’en Palpatine. El nom va
crear ecos familiars en la ment d’en Luke. Les veus li havien explicat tot el
que necessitava saber sobre ell durant aquell llarg i nebulós interval de
records que no li pertanyien. D'alguna manera inexplicable, en Luke coneixia
les dimensions de la nau i sabia que era enorme, més gran que fins i tot el més
gran dels Super Destructors Estel·lars, més gran que una esfera-torpede, i que
tenia la potència de foc suficient per acabar amb un planeta sencer.
«Naturalment», va pensar. L'Ull d’en
Palpatine havia estat construït abans que l'Estrella de la Mort, quan la Flota
Imperial encara estava convençuda que el més gran sempre era el millor.
-No hi havia cap base en aquest
asteroide, amo Luke -va explicar C3PO-. L'asteroide era la nau, i va disparar
contra nosaltres utilitzant un ordinador artiller automatitzat.
- Estàs segur?
En Luke hagués pogut jurar que els
canons havien estat manejats per les mans d'un ésser viu. Cap ordinador podia
calcular tan bé els moments en què havia de disparar.
-Totalment -va dir en Nichos -.
Ningú pot accedir a les cobertes d'artilleria. I a bord no hi ha ningú que
sàpiga manejar armament pesat..., almenys no aquesta classe d'armament pesat.
-Ningú... -Va dir en Luke -. Estan
recollint tropes... -Va afegir un moment després, i va callar recordant-se de
la base abandonada al bosc i dels quaranta-cinc cascos que ho contemplaven tot
des de la paret amb les seves mirades buides -. No em diguis que encara hi
havia tropes esperant ser recollides.
Van entrar a la sala de reunió de la
coberta de les tropes. Deu o dotze enormes bípedes blancs i molt peluts
formaven un nerviós grup al voltant de les ranures dels alimentadors, traient
plats i aspirant ràpidament qualsevol fragment prou petit per no haver de ser
mastegat a través de curtes probòscides musculoses que sorgien sota dels seus
quatre ulls negres que no paraven de parpellejar. Uns quants anaven armats, amb
el que semblaven potes arrencades a taules i cadires, de manera que en Luke va
suposar que com a mínim devien ser mig intel·ligents.
Tot d'una va haver un soroll a les
portes de l'altre extrem de la llarga sala. Els bípedes armats van girar sobre
si mateixos i van alçar les seves armes. Set criatures tripodals van entrar a
la sala, amb les seves masses corporals semblants a bosses oscil·lant
estranyament sota de l'estructura òssia central sostinguda per les llargues
potes i els tentacles que brollaven entre les articulacions dels malucs penjant
flàccidament. Els circells oculars que s'alçaven per sobre de la massa corporal
van ondar d'un costat a un altre en un moviment inconfusible el significat fins
i tot en Luke va poder identificar com a clara desorientació.
Dos bípedes peluts van ficar les
mans a les ranures dels alimentadors, van agafar tants plats i bols com podien
transportar i després van anar cautelosament cap als nouvinguts, protegits per
un congènere armat amb una pota de cadira. La més gran de les criatures peludes
va alçar una manassa recoberta de pèl, va emetre un suau i inintel·ligible
cantussol i, veient que els tripodals no li donaven cap mena de resposta, els
hi va oferir els plats.
Els tripodals van fer sorgir tubs
alimentaris entre els circells oculars i van menjar. Alguns d'ells van intentar
alçar els tentacles per agafar els plats. Les criatures peludes que s'havien
quedat al costat de les ranures dels alimentadors van deixar anar un seguit de
xiscles sibilants i es van donar cops de colze. El més alt dels dos portadors
de menjar va allargar un braç amb curiosa delicadesa i va fregar -en realitat,
li va donar un copet -al tripodal més proper en un gest que en Luke va
comprendre immediatament pretenia tranquil·litzar.
- Ja n'hi ha prou, soldat!
El tercer parell de portes lliscants
de la sala es va obrir amb un hursh ofegat, i un grup d'uns quinze gamorreans
va entrar-hi. Alguns havien aconseguit embotir-se en els uniformes de soldat de
les tropes d'assalt més grans que havien aconseguit trobar, per aconseguir-ho
havien hagut de tallar les mànigues, o s'havien subjectat segments de lluent
armadura blanca als braços i als pits amb la cinta adhesiva platejada que
s'usava en les reparacions dels motors. Altres portaven cascos dels
destacaments navals, i alguns portaven els cascos blancs amb la zona facial més
curta del model antic de les tropes d'assalt col·locats a la part superior del
cap com si fossin barrets. Ugbuz, que anava davant, s'havia posat un casc negre
d’artiller que semblava una galleda, i el seu rostre berrugós amb el gran
musell porcí tenia un aspecte sorprenentment sinistre sota seu. Tots anaven armats
fins als ullals amb desintegradors, llances d'energia, destrals i arcs.
- Aquest home només fingeix estar
malalt! Tothom va ser sotmès a un examen físic abans d'enrolar-se. Són les
regles de la Flota, i no hi ha cap excusa per a aquesta classe de comportament!
En aquesta nau hi ha massa ganduls que intenten defugir les seves obligacions!
Ugbuz va fer petar els dits. Un
altre gamorreà -en Luke va pensar que era en Krok -va anar cap a les ranures
dels alimentadors i les màquines de cafè amb el pas pesat i sotsobrant típic de
la seva raça mentre l’Ugbuz i els altres seien al voltant d'una taula. En Luke
va veure que la Cray i en Triv Pothman estaven entre ells.
Un tropell de confusos records dels
últims dies va tornar a la seva ment. En Luke es va recordar d'haver menjat i
dormit -i que de vegades havia intentat convèncer al seu superior que li
permetés anar a la infermeria quan el dolor i els marejos es tornaven
insuportables, i que ocasionalment havia fet pràctiques de tir a la galeria
artillera de la nau tot i que el cap li feia massa mal perquè pogués donar en
el blanc -amb altres soldats de les tropes d'assalt.
I en els seus records tots eren
humans.
Les criatures que semblaven enormes
peluixos blancs es van apartar una mica per permetre que el soldat gamorreà
agafés tasses de cafè per a ell i els seus companys, i es van rascar el cap i
van emetre nous cantussols ofegats mentre contemplaven al grup assegut al
voltant de la taula amb perplexa intranquil·litat. El pelatge dels seus fronts
també mostrava els senyals d'una alimentació cerebral en forma de cercles
lleument socarrats que no trigarien a desaparèixer, i en Luke va deduir que
l'adoctrinament havia tingut efectes més profunds en unes espècies que en
altres. Un ésser tripodal va iniciar un vacil·lant avanç cap a la taula dels
soldats. Es va acostar massa, i en Triv Pothman va colpejar la criatura amb un
salvatge revés de la mà que la va fer retrocedir trontollant per entre les
cadires. L'ancià savi del bosc s'havia afaitat, i el seu rostre mostrava l'expressió
dura i implacable de despreocupada arrogància que en Luke havia vist en tants
soldats de l'Imperi, i que sorgia de saber amb total seguretat quina era la
seva posició i que qualssevol que fossin les seves accions sempre comptarien
amb l'aprovació dels que estaven per sobre d'ells. En el rostre de la Cray
havia la mateixa expressió. En Luke ho comprenia. Ell mateix s'havia sentit
així durant els últims dies.
Va sospirar i va començar a avançar
per entre les taules, preguntant-se mentre anava cap a ells si podria fer una
canalització de la Força prou intensa per treure la Cray del seu adoctrinament.
Li feia mal el cap i cada membre semblava pesar-li com si fos de plom, però les
nàusees acompanyades per aquell terrible batec de les primeres fases de la commoció
ja s'havien esfumat. En Luke va pensar que si s'esforçava al màxim podria
reunir la concentració i el poder de la Força suficients per establir contacte
amb la Força que hi havia dins de la Cray.
Quant als gamorreans -almenys en el
cas de la tribu dels gakfedds -, resultava obvi que havien nascut per ser
soldats de les tropes d'assalt. Semblaven haver-se adaptat perfectament al seu
nou entorn i sentir-se com a casa. El terra de la gran sala estava ple de
plats, bols i tasses de cafè de plàstic, i l'amuntegament arribava gairebé un
metre d’alçada al voltant de les ranures del menjar. Androides MSE anaven i
venien per sobre de les escombraries i al voltant d'ella com feristeles que
busquessin aliment, però eren mecànicament incapaços de recollir els plats i
tornar-los a les ranures d'eliminació que els haurien portat fins a les cuines
automatitzades. Un estòlid androide PU80 rentava metòdicament un seguit de
taques de menjar a la paret al costat d'un dels diversos parells de portes
lliscants.
-Capità...-En Luke va saludar
l’Ugbuz, que li va tornar la salutació amb veloç precisió militar, i després es
va asseure al costat de la Cray.
-Hola, Luke.
La salutació de la Cray va ser seca
i distreta, el d'un company d'armes a un altre. S'havia tallat els cabells, o
potser l’Ugbuz, en la seva nova personalitat d 'oficial de les tropes d'assalt,
li havia ordenat que se’l tallés. La fina capa de pèls d'un centímetre de gruix
tot just sobresortia del seu crani. Sense maquillatge, i amb l'uniforme verd
oliva que només resultava lleugerament gran per la seva esvelta alçada, la Cray
semblava una adolescent desmanegada.
-Endavant, amic: agafa una cadira i
dóna-li una mica de repòs als teus ossos. Creus que el salt d'aquest matí haurà
estat l'última recollida? Ei, vosaltres -va afegir, gairebé sense mirar als dos
androides cap als quals anaven dirigides les seves paraules -, porteu cafè.
Vols prendre un cafè, Triv?
-Sí, vull prendre un cafè. -El vell
soldat va somriure -. Però suposo que hauré de conformar-me amb la suor de
Gondar que surt d'aquestes condemnades màquines.
La Cray va deixar escapar una
riallada seca i aspra, però plena d'alegre naturalitat. Era el primer cop que
en Luke la veia riure en mesos, i el més estrany de tot era que mai l'havia
vist tan relaxada i a gust.
- Estàs en el torn de rotació per
les holocintes, Luke? -Va preguntar -. No sé qui es va encarregar d’omplir la
biblioteca d'aquest trasto. No hi ha res posterior a...
-Necessito parlar amb tu, Cray. -En
Luke va inclinar el cap assenyalant la porta oberta per la qual havia entrat -.
En privat.
La Cray va arrufar el nas amb una
mica de preocupació en els seus ulls foscos, encara que per en Luke estava molt
clar que el considerava com un company més. Probablement no hagués oblidat del
tot que ja feia algun temps que eren amics, de la mateixa manera que es
recordava que es deia Cray Mingla, però probablement no pensava molt en això.
En Luke sabia que durant l'apogeu del poder de l'Emperador els soldats
imperials havien estat tropes fanàticament lleials i altament motivades, però
fins aquell moment mai s'havia trobat amb un adoctrinament de tal profunditat.
Seria un experiment que no havia tingut continuació, una cosa que només havia
estat utilitzat en aquella missió a causa de l’estricte secret que l'envoltava
en tots els aspectes?
Va respirar fondo, i es va preguntar
quina part del seu mareig i desorientació actuals es devien a efectes residuals
de la commoció i fins a quin punt eren un efecte col·lateral d'un xoc
d'adoctrinament excessiu. En Luke necessitaria tota la Força que pogués
acumular per treure la Cray del seu estat.
La Cray es va aixecar i va seguir al
Luke cap al llindar, apartant amb distretes puntades uns plats i a un androide
MSE mentre avançava. Fins i tot el seu caminar era un caminar d'home adoptat
inconscientment, de la mateixa manera que els gamorreans semblaven haver
adquirit la capacitat de parlar en bàsic. En Nichos i C3PO els van seguir el
més discretament possible, i en Luke va permetre que la seva mà fos baixant per
obrir el tancament de la funda del seu desintegrador i col·locar el dial en la
intensitat mínima.
Mai va arribar a tenir l'oportunitat
d’utilitzar-lo.
Ell i la Cray es van aturar per
permetre que les criatures peludes, que seguien aferrant les seves armes
improvisades, sortissin per la porta davant d'ells.
-No sé què li passa a l'exèrcit -va
remugar la Cray mentre movia el cap -. Fixa't en això... Estan traient reclutes
de tot arreu. Abans que ens adonem començaran a enrolar condemnats alienígenes.
Les criatures tripodals seguien
vagant per la sala, xocant ocasionalment amb el mobiliari o caient ensopegant
amb un MSE. Estava clar que l'adoctrinament que havia funcionat tan bé amb els
gamorreans havia deixat totalment confosos a aquells éssers, fossin el que
fossin. «I, de tota manera, on els poses els cables cranials?», Es va preguntar
en Luke.
I llavors les portes de l'altre
costat de la sala es van obrir de cop i una veu va cridar «A per ells, nois!»
Era la tribu gamorreana rival, els
klaggs.
L’Ugbuz i els seus gakfedds van
bolcar les taules a les que estaven asseguts i es van deixar caure darrere
d'elles mentre els feixos desintegradors començaven a plovisquejar i xiuxiuejar
frenèticament per tota la sala. Els klaggs també portaven parts d'equip de les
tropes d'assalt subjectades mitjançant cinta adhesiva als seus vestits de tela
i cuir, i es van posar a cridar ordres i juraments en bàsic. La Cray va llançar
una maledicció i va tirar d'una taula per formar una barrera improvisada,
després d’allò va començar a tornar el foc sense prestar cap atenció als letals
rebots que saltaven bojament en totes direccions. El seu primer tret va
encertar a un klagg en la seva armadura pectoral, fent que sortís acomiadat cap
enrere i xoqués amb els seus companys mentre els altres membres de la seva
tribu s'ajupien, tiraven a córrer i s'escampaven per la sala en una sèrie de
ràpides ziga-zagues, disparant mentre es movien. Alguns estaven armats amb
carrabines i rifles desintegradors semiautomàtics, i d’altres portaven
llançagranades, llances d'energia i destrals. La seva punteria era horrible en
tots els casos.
Les dues tribus de gamorreans van
xocar en un aparatós enfrontar-se d’onades de metall, carn i escombraries, i
van començar a fer-se trossos l'una a l'altra com si estiguessin reprenent la
batalla que s'havia produït al voltant de l'Au de Presa en el mateix punt en
què l'havien interromput.
- Fastigosa colla d’amotinats!
Capità! -Va cridar la Cray, i es va sumar a la contesa abans que en Luke pogués
aturar-la.
- Cray!
En Luke va donar dos passos darrere
d'ella, amb la coberta semblant oscil·lar sota els seus peus, i va xocar amb
dues embogides criatures tripodals que no semblaven capaces de localitzar la
porta que es trobava a només tres metres per davant. Un klagg es va llançar sobre
ell amb un rugit ensordidor brandant una destral. En Luke es va ajupir i va
estar a punt de caure. Va empènyer a les criatures tripodals cap a la porta, va
agafar una cadira i va desviar la destral. El klagg el va apartar d'una
manotada i va caure sobre els indefensos tripodals. Va agafar-ne a un per una
pota, i l'infortunat ser va cridar i va agitar desesperadament els seus
tentacles. En Luke va necessitar tota la Força que va poder reunir per
aixecar-se -estava tan feble que era incapaç d'emprar la levitació per a res -,
va tornar a agafar la cadira i a fer-la girar en l'aire fins a incrustar-la amb
totes les seves energies a l'esquena del gamorreà. Després va empunyar la seva
espasa de llum i es va plantar al llindar mentre els tripodals fugien pel passadís
entre ploriquejos.
El gamorreà li va llançar una taula
que el Luke va partir d’una espasada, i després el va atacar amb la seva
destral en el mateix instant en què un feix desintegrador rebotat fregava sobre
l'espatlla d’en Luke. O el desintegrador havia estat ajustat a una intensitat
molt reduïda o la seva cèl·lula d'energia estava gairebé esgotada, però tot i
així l'impacte va ser suficient per fer-lo caure a terra, panteixant i confós.
En Luke va rodar sobre si mateix i va sentir com se li ennuvolava la vista i
tot començava a tornar-se negre. La negror es va esfumar amb un fos sobre el
gamorreà, que acabava de ser reforçat per un amic que també empunyava una
destral. En Luke, molt atordit, es va preguntar si estaria veient doble, però
va tallar el braç d'un atacant i va tractar de posar-se dret i fugir per la
porta. Va descobrir que no podia fer-ho, el cap li estava donant voltes a tal
velocitat que no va aconseguir comprendre per què, i l'únic que va poder fer va
ser moure l'espasa de llum per llançar un cop cap amunt dirigit contra seu
segon atacant, partint per la meitat la taula que queia sobre ell abans que
pogués aixafar els ossos.
Les nàusees gelades i la debilitat
del xoc, i la sensació que alguna cosa anava malament en la gravetat...
I un instant després la tribu dels
klaggs havia desaparegut, deixant rere seu un caos de mobiliari destrossat i
sang. En Luke va aconseguir romandre conscient el temps just per apagar la seva
espasa de llum.
El dolor li va fer tornar en si tan
bruscament com si algú li hagués ruixat la cama esquerra amb àcid. Va cridar i
es va aferrar al munt de mantes greixoses sobre el qual jeia, i algú li va
pegar amb la força suficient per fer-lo caure d'esquena, sense alè, marejat i a
la vora del vòmit de pur dolor.
- No hauries d'anar a buscar alguna
cosa a la infermeria per això?
Era la veu d’en Ugbuz.
I, com a rèplica, hi va haver un
salvatge grunyit porcí i un raig de baves calentes que es van escampar sobre el
rostre d’en Luke i el seu pit nu. Després hi va haver més dolor, com si algú
estigués tensant un embenat al voltant de la cama esquerra.
«No és un embenat», va pensar en
Luke identificant un altre so, el veloç xiuxiueig estrident de la cinta
adhesiva per a motors en ser treta d'un rotlle. El so li era molt familiar. Si
no hagués estat per la cinta adhesiva, la Rebel·lió s'hauria ensorrat en el seu
primer any d'existència.
Aire fred sobre la seva cuixa, el
genoll, el seu peu, i mans de pell aspra i dura amb ungles com urpes que
estaven subjectant l’encanyat de la cama amb cinta adhesiva.
L'estirada va fer que tornés a
cridar.
-No fotis tant rebombori, soldat -va
dir l’Ugbuz.
En Luke es va preguntar quin seria
el percentatge d'oficials imperials que queien amb l'esquena foradada per
l'anvers d'un desintegrador reglamentari de l'Imperi. Va obrir els ulls.
Estava en una cabana, una cabana? El
sostre, que es trobava a un parell de metres escassos del seu cap, estava fet
de canonades de plàstic que sostenien un mosaic de trossos d'armadura de les
tropes d'assalt i safates del menjador unides mitjançant cables i cinta
adhesiva de motors. Varetes lluminoses penjaven de les canonades-bigues, amb
els seus cables serpentejant per unir-se a una cèl·lula d'energia escala-20 de
la mida d'una motxilla col·locada en un racó, i proporcionaven l'única
il·luminació. Més enllà del llindar, protegit amb una manta platejada sobre la
qual eren clarament visibles les paraules propietat de l'armada imperial, es
podien distingir les parets d'acer grisenc d'un espai més gran, un gimnàs o un
celler de càrrega. L’Ugbuz estava immòbil davant del llindar de braços plegats
sobre el pit, el cap inclinat per contemplar el llit format pel munt de mantes
brutes sobre les quals jeia en Luke, i per sobre d'ell, subjectant l’encanyat a
la seva cama, estava agenollada l’enorme gamorreana de temible aspecte que en
Pothman els havia assenyalat i identificat com a la Matonak, truja-líder de la
tribu dels gakfedds.
-No vaig a consentir que ningú es
faci passar per malalt en la meva unitat, amic -va grunyir l’Ugbuz quant la
Matonak va haver acabat amb l’encanyat -. Hem tingut algunes pèrdues i tenim
uns quants ferits, però aquests amotinats no van a interferir amb la nostra
missió. –l’Ugbuz li va allargar una petaca metàl·lica de la qual brollaven
vapors que haurien estat prou per a derrocar a un bantha. En Luke va moure el
cap -. Beu! No em refio dels homes que no beuen.
En Luke es va dur la petaca als
llavis, però no va permetre que l'alcohol anés més enllà d'ells. Fins i tot
aquest moviment va ser suficient perquè sentís un espantós bategar a la cama.
Va necessitar totes les disciplines que havia après i tot el seu control de la
Força dins del seu cos per fer retrocedir al dolor.
«La destral», va pensar. Els dos
klaggs que el van atacar estaven armats amb destrals. Hauria estat colpejat per
alguna d'elles a la confusió final? No ho recordava, però sí que es recordava
que no havia pogut aixecar-se.
El cap també li feia mal. En Luke va
comprendre per primera vegada amb tota claredat com de desesperadament
important que era el fet d’obtenir atenció immediata quan estaves ferit. El seu
estat faria que fos encara menys capaç de protegir-se a si mateix que abans, i
resultava molt obvi que tindria molta més necessitat de fer-ho que fins
aleshores.
Per què l'enorme espai que els
envoltava estava tan fosc?
- Què ha estat del soldat Mingla,
senyor? Ja sap... Un noi flac i ros.
Els diminuts ulls de l’Ugbuz es van
entretancar per escrutar el rostre d’en Luke en la penombra de la cabana.
- Sou amics?
En Luke va assentir.
-Ha desaparegut. Maleïts
amotinats... Dos homes morts, i tres desapareguts. Fills de truja... Acabarem
amb ells.
La Matonak li va llançar un crit ple
d'irritació, i les seves llargues trenes d'un gris verdós van oscil·lar
pesadament sobre la gèlida carn plena de senyals de mossegades dels seus sis
enormes pits. Els morrts eren paràsits de la sang, grisos, de la mida d'un dit
i molt peluts. En Luke va poder veure un d'ells adherit al coll de l’Ugbuz, i a
un altre que estava escalant una trena de la Matonak. Els seus ulls, lluents
com caps d'agulla i tan petits com elles, van recórrer veloçment tota la cabana
i es van clavar en els racons i les bigues. Les mantes pudien a morrts.
La Matonak li va dirigir un grunyit
inintel·ligible i li va ficar un pal entre els dits. Estava clar que havia
iniciat la seva existència com mànec d'una arma portada de Pzob, i consistia en
dos metres de fusta nuosa allisada a mà. El camal esquerra dels pantalons d’en
Luke havia estat esquerdat des de la meitat de la cuixa perquè la Matonak pogués
ocupar-se de la seva ferida. Encara que en Luke hagués estat capaç de suportar
la idea d’aguantar el seu pes en aquesta cama, sabia que no el sostindria. La
Matonak li havia embolicat el peu esquerre en uns draps després d'haver-li tret
la bota xopa de sang tallant-la amb un ganivet. En Luke es va sorprendre de
veure que l'espasa de llum seguia penjant del seu cinturó.
L'enorme truja el va empènyer cap a
la porta amb tal violència que va faltar molt poc perquè en Luke tornés a
trobar-se a terra.
-Diu que te'n vagis a fer un cafè
-va dir l’Ugbuz amb el to més alegre de tot el seu repertori d'oficial -. Et
posaràs bé de seguida.
- Amo Luke!
En Luke va mirar al seu voltant. Hi
havia dues dotzenes de cabanes alineades al llarg de les parets del que semblava
un celler de càrrega. Per erigir-les s'havien utilitzat portes, trossos de
panells metàl·lics i les planxes laterals de caixes de plàstic i alumini
corrugat, així com mantes, segments d'armadura, safates del menjador,
filferros, cable, canonades i la ubiqua cinta adhesiva per a motors. Hi havia
més safates i tasses de cafè escampades sobre la coberta metàl·lica, i tot el
lloc es trobava impregnat per un feble olor d’escombraries tot i els continus
esforços dels MSE que brunzien pel quadrat clar al centre. Hi havia molt pocs
gamorreans visibles.
C3PO estava esperant en el quadrat
fosc del llindar de l'enorme càmera. Si l’haguessin programat per fer-ho,
s'hauria estat rebregant les mans.
En Luke va recórrer els quinze
metres que els separaven avançant molt lentament, i cada pas va ser una
descàrrega àcida d'agonia reprimida. C3PO es va inclinar cap endavant com si es
disposés a creuar el llindar per ajudar-lo, però de seguida va semblar pensar
que no era bona idea.
-Ho sento terriblement, amo Luke -es
va disculpar l'androide -, però els gamorreans no deixen entrar els androides
en el seu llogaret. Els PU80 han intentat repetidament desmantellar les cabanes
i col·locar les peces en els seus llocs adequats i... Bé...
En Luke es va recolzar en la paret i
no va poder contenir el riure.
-Gràcies, C3PO-va dir -. T'agraeixo
que t'hagis atrevit a seguir-me fins aquí.
- I tant, amo Luke! –L’androide de
protocol semblava perplex i una mica escandalitzat, com si el més petit dubte
sobre la seva reacció fos totalment inconcebible -. Després d'aquest horrible
altercat al menjador...
- Has vist què li va passar a la
Cray? L’Ugbuz diu que ha desaparegut...
-Els klaggs se la van emportar.
Semblen considerar els gakfedds com amotinats, i viceversa. En Nichos es va
anar darrere d'ells. La Cray va lluitar molt bé, però em temo que no era
enemiga per a aquests gamorreans, senyor.
C3PO es va posar en moviment amb una
lleu dringadissa metàl·lica al costat d’en Luke quan aquest va començar a
caminar de nou, avançant pel passadís amb pas coixejant mentre tancava
tossudament la seva ment al dolor de la cama. Mantenir l'agonia a ratlla estava
consumint enormes quantitats de la seva concentració, i li exigia un esforç
molt més gran que quan canalitzava la Força contra els efectes de la seva
commoció. Havia de trobar la infermeria, i de pressa. Amb una ferida tan òbvia,
si més no l’Ugbuz no podria afirmar que fingia estar malalt per no complir amb
els seus deures de soldat.
- Tens alguna idea d'on estan els
seus quarters generals?
-Em temo que no, senyor. El capità
Ugbuz ha enviat exploradors per localitzar la seva fortalesa, pel que resulta
obvi que ell tampoc té idea d'on es troba.
-No haurien de ser massa difícils de
trobar.
En Luke anava inspeccionant totes
les portes per les quals passaven. En aquella part de la nau la major part
corresponien a compartiments de càrrega. La configuració com asteroide emprada
per l’Ull feia que la nau posseís llargs trams de passadís on les parets no
eren interrompudes per cap porta. Els llums d'aquella secció estaven enceses i
arrencaven gèlids centelleigs als murs de metall grisenc. Aquí i allà es veia
una safata de plàstic o una tassa de cafè del menjador que destacava en
l'entorn monocrom, i en un moment donat van passar al costat d'una criatura tripodal
que vagava pel passadís contemplant tot el que l'envoltava amb els seus tres
ulls verds de gruixudes pestanyes plens de perplexitat.
-No estic tan segur d'això, senyor.
Els androides de neteja PU80 van ser molt diligents a l'hora de netejar tots
els rastres de la seva presència de les parets i els sòls.
En Luke es va aturar i va tornar a
recolzar l'esquena a la paret. El cap li estava donant voltes. «Hi va haver
altres mestres Jedi que haguessin de passar per això?»
- Què ha passat aquí?
Va tornar a obrir els ulls. El tram
de passadís que s'estenia davant d'ells estava a les fosques, com ho havien
estat el celler-aldea dels gakfedds i els seus voltants. Els panells lluminosos
del sostre havien deixat de funcionar en una longitud de cent metres com a mínim
per davant d'ells. Una escotilla havia estat arrencada del seu marc i penjava
entre el sostre i el terra, i els cables i filferros penjaven al centre del
passadís com les entranyes d'una bèstia esbudellada. En Luke va ser coixejant
cap a ella i va captar una olor familiar que ja s'havia tornat dèbil i llunyà,
però que seguia sent molt peculiar.
- Jawes?
Si C3PO hagués posseït pulmons,
hauria deixat escapar un sospir de cansament.
-Em temo que sí, senyor. Sembla ser
que quan els transports automatitzats van baixar en els planetes on l'Imperi va
apostar tropes fa trenta anys perquè fossin recollides amb vista a aquesta
missió van pujar a bord a qualsevol classe d'éssers intel·ligents que van poder
trobar, fossin quins fossin.
-Oh, fantàstic -va sospirar en Luke.
Es va inclinar cautelosament per
examinar l'escotilla arrencada. El metall estava cobert d'empremtes deixades
per unes mans diminutes. En Luke es va preguntar quants carronyers d'un metre
d'alçada embolicats en túniques marrons hauria recollit el transport
automatitzat després de posar-se a Tatooine.
-Les criatures que vam veure al
menjador eren talz procedents d’Alzoc Tres. No m'he mogut massa, amo Luke, però
sé que també hi ha affitecans de Dom-Bradden a bord, i només el Faedor sap
quines altres espècies hi haurà més!
-Fantàstic -va repetir en Luke, i va
reprendre el seu coixejant avanç -. Així que si vull destruir la nau abans que
arribi a Plawal, abans hauré de trobar els transports de tropes i arreglar-ho
d'alguna manera perquè tothom pugi a ells. Suposo que en el cas dels gamorreans
sempre podria dir-los que és una ordre, però...
En Luke va titubejar, i es va
recordar de la terrible destresa de l'artiller de la nau, aquest artiller que
C3PO insistia que no existia.
Fossin quins fossin els altres sistemes
automatitzats de l'Ull d’en Palpatine, era molt possible que un membre de la
missió original seguís a bord.
-Aquí -va dir -. Això té aspecte de
ser el que anàvem buscant.
Havien travessat la secció del
passadís sumida en la foscor i acabaven d'arribar a la zona il·luminada que
s'estenia més enllà. El petit despatx de la dreta havia pertangut sense cap
dubte a un contramestre o supervisor de carregaments. L'escriptori negre
incrustat a la paret contenia un gran teclat corb, i la impassible foscor color
ònix d'una pantalla de monitor els va contemplar solemnement per sobre d'ell.
En Luke es va deixar caure sobre l’encoixinat de cuir de la cadira amb un
sospir d'alleujament - «Sí, no hi ha dubte que això era el despatx d'un
contramestre», va pensar mentre ho feia -, va recolzar el seu bastó en el
cantell de l'escriptori i va accionar l'interruptor d'alimentació.
-Bé, vegem si podem convèncer aquest
trasto perquè ens doni alguna idea de quant de temps tenim abans de fer res
més.
En Luke es va inclinar sobre el
teclat i va escriure Sol·licitud de situació de la missió. Era una ordre molt
comuna que no involucrava cap informació classificada, però només el fet de
saber quan s'esperava que l'Ull arribés a Plawal ja n'hi hauria prou per
indicar amb quina pressa havia d'actuar.
• Temps de la missió d'acord amb els objectius de la Voluntat
- Eh?
En Luke va escriure Menú en el
teclat.
La Voluntat sol·licita l'objectiu
d'aquesta informació Orientació, va teclejar en Luke.
• Situació actual alineada amb el diagrama temporal de la Voluntat. No
cal més informació
-No volien córrer el risc que ningú
de l'exterior esbrinés en què consistia la seva missió, eh? -Va murmurar en
Luke.
La pantalla es va tornar grisa i va
oscil·lar davant dels seus ulls, i en Luke va atreure la Força cap a ell per
netejar i reforçar els teixits del seu cervell que s'anaven guarint lentament.
«La infermeria -va pensar,
sentint-se cada vegada més cansat -. Quant hagi acabat amb això, aniré a la
infermeria sense perdre ni un moment... »
- Quan va tornar l'últim transport,
C3PO?
-Crec que ahir. És el que va portar
els talz.
En Luke va pensar durant uns
moments.
-Si estan intentant evitar les
sospites, llavors el més lògic seria esperar un dia o dos, o potser fins i tot
més temps, abans de fer un altre salt hiperespacial. Potser molt més temps,
depenent de qui creguin que estava vigilant-los fa trenta anys.
Ben Kenobi, gairebé amb tota
seguretat. Bail Organa. Mon Mothma. Eren els que havien contemplat l'ascensió
d’en Palpatine al poder suprem i el naixement del Nou Ordre, primer amb
suspicàcia i després amb creixent alarma.
-Podem estar segurs que la nau és
prou gran perquè dues companyies estiguin còmodes durant un temps.
Diagrama.
Un plànol de la coberta va aparèixer
a la pantalla. En Luke va identificar la gran bodega de càrrega sense cap
problema, així com el despatx de contramestre en el qual estava assegut. Una
petita finestra de la cantonada de la imatge li va indicar que es tractava de
la Coberta 12. En Luke va teclejar l'ordre per veure la coberta superior, i la
que estava per sobre d'ella, i es va fixar en les seves formes irregulars. La
infermeria estava dues cobertes més avall. Les cobertes eren enormes, però es
podia suposar que passats dos o tres dies l’Ugbuz no enviaria exploradors a la
recerca de tribus rivals dins de la seva pròpia coberta.
L'ordinador es va negar a mostrar-li
el diagrama de la Coberta 9.
En Luke va seguir usant el teclat, i
només va aconseguir obtenir els diagrames de les Cobertes 10 a la 13.
Diagrama total.
• La Voluntat sol·licita l'objectiu d'aquesta informació
Localització de formes de vida
alienígenes.
• Tot es troba dins dels paràmetres definits per la Voluntat. No hi ha
formes de vida no autoritzades a bord
-Oh, com que no n'hi ha, oi? En Luke
va tornar a teclejar Diagrama total.
• La Voluntat sol·licita l'objectiu d'aquesta informació
Control de danys.
• La Voluntat ho controla tot. La Voluntat no percep danys en cap zona
Totes les llums es van afeblir de
sobte, i les lletres blau clar del monitor es van encongir per formar un puntet
minúscul que es va extingir després d'un fugaç parpelleig. La xerrameca
estrident dels Jawes i els sorolls de peus que es movien a tota velocitat van
arribar fins a ells des de la negror del passadís.
En Luke va sospirar.
-Tinc un mal pressentiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada