Celestials (I)

La tribu perduda dels Sith #2

 

 

Celestials

John Jackson Miller

Capítol Un

5.000 anys ABY

- Heretge!

-Jo també m'alegro de veure't, Mare -va dir l’Adari -. S'han portat bé els nens?

Encara no s'havia tancat del tot la porta quan el fill menor estava en els braços de l’Adari, aixecat fins allà per l’Eulyn. El fill gran de l’Adari va entrar d'un salt a l'habitació, coixejant cap a ella. Sota l'atac de quatre braços porpra, l’Adari va caminar trontollant cap al mur, buscant un lloc per deixar caure la seva càrrega inert. El sarró de roba va caure amb un soroll sec sobre el terra de fusta.

- Heretge! Això és el que el teu oncle diu que et diuen -va dir l’Eulyn -. Va estar aquí... i el veí Wertram, el sastre. I també la seva dona... ella, que mai no abandona la seva barraca per res! Vuit persones han estat en el que va de dia!

- Bé, no miris fora -va dir l’Adari -. M'han seguit més a casa. - Va apartar al seu esvalotador fill gran i va tractar de rescatar el seu cabell daurat de la boca del seu fill. El cabell curt no era la moda a les dones keshiri, però per a l’Adari era autodefensa. Pel que respectava al seu fill menor, mai el tindria prou curt -. Està ja el poti-poti?

- Poti-poti? – L’Eulyn va recuperar al seu petit nét, només per veure com l’Adari sortia disparada cap a la cuina. Enrogint d'irritació, la pell de l’Eulyn va prendre un tint violeta que gairebé igualava la de la seva filla -. Estàs preocupada pel menjar! No tens ni idea del que ha estat passant aquí, oi?

-És la pausa del menjar. He estat treballant.

- De treballant, res. Sé on has estat!

L’Adari mirà fixament el pot de fang gris ple de carn i vegetals cuits i va sospirar. Per descomptat que la seva mare sabia on havia estat. Tots ho sabien. L’Adari Vaal, col·leccionista de roques i pedres; jove vídua del valent genet d’uvaks sobre el qual havien recaigut tantes esperances. L’Adari Vaal, enemiga de la llei i l'ordre; mare absent i desorientadora dels fills d'altres persones. Avui havia estat el seu tercer dia de testimoni davant el Neshtovar. Hi havia anat igual de bé que els altres dos.

- Què és aquest so?

- Estan tirant pedres contra la casa -va dir l’Adari, tornant amb un bol fumejant que va deixar sobre la taula. Posant-se de nou dempeus, va obrir de bat a bat la porta principal i va veure com diversos regals de la comunitat rebotaven al llindar. Va tancar ràpidament la porta d'un cop de porta. Una pedra de color pebre vermell sota el bressol buit va cridar la seva atenció. La va recollir amb un braç nerviüt i ple d'esgarrapades -. Aquesta és bona -. No és de per aquí.

Aparentment, estava atraient a gent de tot arreu. Hauria de fer una ullada més tard. Qui necessitava expedicions quan tenies una multitud furiosa per recollir mostres?

L’Adari es va agenollar i va deixar el seu descobriment a la butxaca, ja plena a vessar de pedres de totes les formes i colors. Sobre ella, l'estrèpit era cada vegada més fort. El nen més petit va començar a plorar. Els grans ulls foscos de l’Eulyn es van eixamplar per l'horror.

- Adari, escolta! -va dir -. Ara estan colpejant la teulada!

- En realitat, això és un tro.

- És una prova, això és el que és! Els Celestials t'han abandonat.

- No, Mare, és una prova que m'estan protegint -va dir l’Adari, menjant dreta -. Si plou, la multitud no pot calar foc a casa.

No era probable que passés això: la vídua d'un Neshtovari era una persona protegida, era improbable que l’assassinessin en una revolta. No obstant això, no hi havia res que impedís fer la seva vida miserable, i a causa del seu pecat contra els propis Neshtovar, cap autoritat anava a detenir-los. De fet, les petites demostracions com aquestes eren bones per a l'ordre públic.

L’Adari va treure el cap al pati del darrere. No hi havia roques allà. Només l’uvak, fent el que havia fet durant tot l'últim any: ocupar la major part de l'espai i fer pudor. Els ulls reptilians color maragda es van obrir el temps suficient per llançar-li una fera mirada. Va agitar les ales, d'aspecte similar al cuir, fregant-les contra les parets del corral. A la bèstia no li importava la pluja gelada, però el soroll del carrer havia pertorbat la seva migdiada règia.

Els uvak sense genet eren tot mandra i males maneres, però al Nink no li havia agradat el seu genet quan n’havia tingut un. Era la cosa que menys li agradava a l’Adari, però venia juntament amb la casa. D'alguna manera, la casa era d'ell.

En els vells temps, quan un Neshtovari -un genet d’uvaks- moria, la comunitat assassinava també a la família del difunt. Aquesta pràctica havia acabat, potser l'única vegada que els Neshtovar havien permès que el sentit pràctic vencés a la tradició. Els uvaks eren preuats, temperamentals, i aferrats als seus genets, mantenir-los amb els supervivents del genet mort sovint mantenia a les bèsties prou sanes perquè servissin en el mercat de reproducció. Per no esmentar, va murmurar l’Adari, el que això hauria suposat per a la reproducció dels Neshtovar. Els genets no havien tingut unes vides socials molt bones quan la mort entrava en joc. Però des del canvi, els genets d’uvaks s'havien tornat molt buscats com a parelles en la societat keshiri.

L’Adari no havia buscat a Zhari Vaal en absolut. Ella estava interessada en les roques; en Zhari tenia la mateixa conversa que elles. En nou anys, li havia donat dos fills amb poques llums, una descripció que li semblava menys severa del que la caritat maternal dictaria. Els volia bastant, però no mostraven cap senyal de ser més amables o intel·ligents del que havia estat el seu pare. Autèntica raça d'estúpids. Era ella l'estúpida, per no escapar, ell, bé, ell era en Zhari Vaal. El "jove i valent genet dels Neshtovar sobre el qual requeien tantes esperances" - aquesta era la frase de l'epitafi - havia maltractat a Nink un cop de més. Un matí, la bèstia va volar conduint a Zhari lluny, sobre el mar, i el va deixar caure sense més cerimònia. L’Adari estava segura d'haver vist un indici de satisfacció en els brillants ulls verds de la criatura quan va tornar a casa. Mai s'havia portat molt bé amb Nink anteriorment, però almenys ara li mostrava cert respecte. Pel que fa al Zhari, l’uvak havia tingut més sentit comú que ella.

No era tot culpa seva, ho sabia. La unió era el resultat dels anys de pressió de l’Eulyn, buscant una assegurança per a la posició de la seva família en el futur. Només els homes esdevenien genets, però la propietat keshiri s'heretava matriarcalment, ara l’Adari i la seva mare tenien l’uvak i la casa de fusta, mentre que els seus veïns encara vivien en barraques de brots d’hejarbo entrellaçats. L’Eulyn estava encantada... i l’Adari també estava contenta de deixar els nens a càrrec de l’Eulyn. L’Adari havia complert amb el seu deure, els keshiri havien avançat una altra generació. Ara podia concentrar-se en alguna cosa important.

Si li deixaven.

- He de tornar -va dir, retirant al seu fill petit del seu treball de destruir la taula del menjador. La vista de la tarda havia estat molt llarga, i es presentava una sessió vespertina sense precedents.

- Sabia que faries una cosa així -va dir l’Eulyn, trepant amb la mirada l'esquena de la seva filla -. Sempre he dit que tot això de furgar en la brutícia no et portaria res de bo. I discutir amb els Neshtovar! Per què sempre has de tenir raó?

- No ho sé, Mare. Però és una cosa amb la que hauré de viure -va dir l’Adari, oferint-li el fill gotejant. Una empremta olorosa va quedar en la seva túnica, no hi havia temps de canviar-la -. Intenta que Tona i Finn dormin de veritat aquesta nit. Tornaré.

Va obrir la porta amb cura per descobrir que la pluja havia dispersat la multitud. La comoditat triomfava sobre les creences a Kesh. Però les roques romanien, dotzenes d’iròniques petites afirmacions escampades per tot el porxo. Si les visites duraven més temps, no hauria de fer més treball de camp en tota la temporada, tot el que necessités estaria en el seu llindar.

Potser hauria d’ofendre els Celestials cada any.

- Estàvem parlant sobre les pedres de foc -va recordar l’Adari al cap dels Neshtovar.

- Tu estaves parlant -va dir l’Izri Dazh -. Jo no accepto aquest terme. - L'ancià genet i alt conseller coixejava per la vora del Cercle Etern, una plaça en què una alta columna servia com a gegantí rellotge de sol. L’Adari mirà al seu voltant. Una altra nit preciosa, per a un lloc en què no les havia d'altres tipus. Era la mateixa cada dia, a l'interior: una breu i precisa pluja vespertina seguida d'una brisa fresca que seguia bufant al llarg de la nit. Però ara la meitat del poble havia abandonat els autèntics entreteniments per observar com un home calb i eixut arengava una dona jove-. No existeixen les pedres de foc -va dir, assenyalant un parell de pedres carmesines sobre un pedestal prop de la columna central -. Jo aquí només veig pedres corrents de Kesh, com les que es poden trobar en qualsevol vessant.

L’Adari va tossir.

- Tens alguna cosa a dir?

- Més aviat no. – L’Adari va alçar la vista des del seu seient en el clar sorrenc... i després va donar un cop d'ull als espectadors al seu voltant. De què serviria? Ningú anava a fer-li cas. Per què seguir empitjorant-lo...?

Va tornar a mirar l’Izri. Aquest espectre de color lavanda era l'home que havia elogiat en Zhari. Què sabia ell? Per quin motiu els Neshtovar havien de dir-li a ningú què era el que havien de pensar, només perquè eren capaços de convèncer a uns pocs animals mandrosos perquè els portessin en el seu llom de tant en tant?

D'acord, va pensar, aixecant-se. Aquestes seran dues pedres menys que puguin tirar-me. Va prendre una de les pedres del pedestal.

- Jo he... els acadèmics de Kesh hem recol·lectat pedres de cada part d'aquest continent. Registrem el que trobem. Comparem. Aquesta roca va venir del peu de l'Agulla Sessal, a la costa sud.

La multitud va murmurar. Tothom coneixia l'Agulla fumejant, retrunyint i bombollejant en la vora de la civilització. Algú havia d'haver estat boig per anar fins allà a recollir pedres!

- L'Agulla va crear aquesta pedra, de les flames que guarda al seu interior. I aquesta -va dir l’Adari, recollint l'altra pedra -, va ser trobada aquí, als afores del poble, enterrada al llit del riu. - Les pedres eren idèntiques -. Ara, les muntanyes que envolten el nostre altiplà no són fumejants... el que anomenem volcans... almenys, no ara. Però que aquesta roca estigui aquí suggereix que potser alguna vegada ho hagin estat. Tot aquest continent de fet, podria haver estat creat per ells.

- Heretge!

- Està la meva mare per aquí? – L’Adari va estirar el coll, buscant entre la multitud. Algú va riure dissimuladament.

L’Izri li va treure les pedres i va murmurar mentre recorria el perímetre de l'audiència.

- Dius que aquestes pedres van venir... de baix -va dir, deixant caure de la seva boca amb esforç l'horrible paraula-. I que van crear tot el que és Kesh.

- Llavors, i ara. Els fumejants segueixen construint més terra en tot moment.

-Però tu saps que tot el que Kesh és va provenir dels Celestials -va dir l’Izri, apuntant amb el seu bastó en la seva direcció -. Res pot tornar a néixer de Kesh!

Ho sabia, tots els nens ho sabien. Els Celestials eren els grans éssers de dalt, el més proper a deïtats que tenien els Kesh. Bé, hi havia alguna cosa més propera: Els Neshtovar, com a autoproclamats Fills dels Celestials, podrien perfectament haver estat els Celestials pel que feia a la vida de Kesh. La fe keshiri era vertical; dalt era sagrat. L’elevat era venerat. Era el grup de genets d’uvak de l’Izri què, feia molt de temps, havia portat des del majestuós costat de l'oceà el coneixement de la gran batalla de la creació. Cavalcant en un colossal uvak de vidre, els Celestials havien lluitat contra l’Altrecostat a les estrelles. La batalla va rugir durant eons, amb l’Altrecostat ferint als Celestials abans de ser vençuts. Gotes de sang dels Celestials van caure sobre els tèrbols i negres mars, formant la terra que va donar lloc al poble keshiri.

L’Adari es preguntava sobre la biologia d'una raça gegant i de sang sorrenca... però la doctrina dels Neshtovar tenia una cosa que la recolzava: L'aspecte dels escassos mapes de la terra dels keshiri era com si un dels seus fills hagués vessat alguna cosa. Llargues penínsules muntanyoses sorgien en totes direccions des d'un grup d'altiplans, formant suficients enormes i sovint impracticables línies costaneres i fiords, com per arrencar als keshiri de la vida marina per sempre. Com més ascendien els nombrosos rius en els altiplans, els grangers obtenien més productes del ric sòl. La població dels keshiri era tan vasta com ben alimentada.

Sobre l’Altrecostat, l’Adari trobava que els Neshtovar pecaven de falta de curiositat. "Allò que s'oposa als Celestials" significava mort, malaltia, foc, rebel·lió -en cap ordre en concret-, quan no prenia formes letals d'acord amb les necessitats de qui explicava la història. L’Altrecostat venia "de baix", un altre element en el missatge de la fe vertical. I això era tot el que havia de dir. Donada la devoció de la gent gran als Celestials, l’Adari estava sorpresa que no haguessin acabat a cops de martell amb qui vulgui o el que fos que fos de l’Altrecostat. Però llavors, si ho haguessin fet, s'haurien inventat un nom millor.

Fet que no detenia a l’Izri d’invocar-lo repetidament mentre la increpava.

- Les teves paraules glorifiquen l’Altrecostat, Adari Vaal. És per això que ets aquí. Ets aquí per predicar...

- Ensenyar!

-... Explicar aquestes mentides sobre la Gran Batalla als teus acòlits!

- Acòlits? Són estudiants! - Va buscar rostres familiars en la multitud. Els seus estudiants s'havien escapolit el dia que les coses es van torçar, però alguns dels seus pares estaven allà-. Tu, Ori Garran! Tu vas manar al teu fill amb els acadèmics perquè no era bo en el molí. I Wertram, la teva filla. Tots els que esteu aquí a Tahv... creieu que el poble va caure en un forat perquè jo hagi parlat als vostres fills sobre unes roques?

- Bé podria ser! – L’Izri va agafar el seu bastó del seu lloc al costat del pedestal i el va agitar -. Aquesta terra va ser part dels Celestials vivents. Creus que no et senten? Quan la terra tremola, quan els fumejants cremen... són les seves restes que actuen en simpatia amb els seus desitjos. Són els seus desitjos el que honorem, i el seu odi a l’Altrecostat!

Una altra vegada això.

- Sé que això és el que pensa -va dir l’Adari, esforçant-se per fer servir tons lents i neutrals -. No pretenc saber com actuen les forces del món...

- Això és obvi!

-... però si les paraules desagradables causessin que el món tremolés, Kesh s’agitaria cada vegada que marits i dones es barallen! - Va respirar profundament -. Certament, els Celestials tenen assumptes més importants que vigilar els nostres petits desacords particulars. Sé que els tenen.

Silenci. L’Adari mirà al seu voltant. Foscos ulls keshiri, que abans la miraven a ella, apuntaven ara a baix i cap a un altre costat. Alguna cosa havia guanyat, aquesta vegada. Potser no prou perquè li deixessin mantenir el seu treball, però prou per poder seguir recollint...

Krakka-buuum!

Rostres porpres es van girar a l'oest, cap a les Muntanyes Cetajan. Sobresortint en l'oceà al lluny, el conjunt proporcionava al poble de Tahv una de les seves millors postes de sol... però ara les flames estaven sortint del mateix pic de la muntanya. Una columna d’ardents cendres sorgia del cim.

No tenia sentit. L’Adari va ajudar a l’Izri a aixecar-se.

-Això... això és un pic de granit -va dir sobre el ressò de fons-. No és volcànic!

- Ho és ara!

Següent