20
La Wínter estava amagada al costat
de l'escotilla metàl·lica a l'exterior de la gruta de descens. Sostenia una
pistola desintegradora en una mà, sabent que la seva cabellera blanca i les
seves peces de color clar farien que resultés fàcilment visible fins i tot en
la penombra.
Quatre enormes transports d'assalt
mecanitzats es van obrir pas cautelosament a través de les restes del panell
esquerre de la porta i es van aturar amb un xiuxiueig de motors al centre de la
gruta. Els panells de transpariacer de les cabines van pujar amb un brunzit
estrident per permetre la sortida als soldats de les tropes d'assalt imperials.
La Wínter va moure ràpidament els
ulls d'un costat a un altre fent una veloç avaluació de la situació. Cada un
dels quatre caminants-aranya portava a dos soldats a bord, la qual cosa donava
un total de vuit objectius. La Wínter va alçar la seva pistola desintegradora i
va apuntar el canó cap al soldat d'armadura blanca més proper.
La Wínter va disparar tres ràfegues
en ràpida successió. No va poder veure quantes havien arribat a fer impacte en
el soldat, però aquest va sortir acomiadat cap enrere amb la seva armadura feta
miques. Més soldats van començar a sortir corrent dels transports, disparant en
totes direccions mentre ho feien.
La Wínter va tornar a ajupir-se,
però no va poder tornar a disparar. L'últim caminant-aranya va obrir la seva
cabina per revelar a un soldat de les tropes d'assalt i a un home baixet i
rabassut de celles enormes i llavis molt gruixuts.
Els altres soldats ja havien
localitzat a la Wínter en el seu amagatall al costat de les restes de la porta,
i van començar a disparar contra ella llançant una andanada darrere l'altra. La
Wínter va anar retrocedint cap a l'escotilla oberta.
Tenia dues opcions: podia tornar per
on havia vingut i estar al costat de l’Ànakin per defensar el nadó al preu de
la seva vida..., o podia atreure als set invasors restants, allunyant-los del
nadó i fer tot el que estigués a les seves mans per acabar amb ells.
La Wínter va pressionar el botó de
tret de la seva pistola desintegradora sense apuntar l'arma, i feixos d'energia
van rebotar per tota la gruta. L'home rabassut es va ajupir buscant refugi sota
la cabina d'un caminant-aranya.
- Aneu a buscar-la! -Va cridar.
Un soldat que seguia dins de la
cabina de pilotatge de la seva MT-AT va apuntar els seus canons làser i va
disparar contra la paret per sobre del cap de la Wínter, deixant un cràter
fumejant a les roques.
L'home rabassut seguia cridant des
del seu amagatall sota de l’MT-AT.
- No la mateu! -Va ordenar -.
Utilitzeu els raigs atordidors fins que tinguem el nen. Tu... -Va moure una mà
assenyalant el soldat que havia sortit del caminant-aranya amb ell -. Vine amb
mi. Ens encarregarem de..., de reconèixer el terreny. Els altres... Captureu
aquesta dona!
Era just el que la Wínter havia
esperat que passaria. Va començar a córrer pel passadís, sabent que la majoria
d'integrants del grup d'assalt la seguiria. La Wínter va avançar a la carrera
pels túnels que feien pendent, acotant el cap per passar per sota dels arcs
tallats a la roca. Va anar tancant d'un cop amb la mà les gruixudes comportes
hermètiques darrere d'ella a mesura que anava endinsant-se en els nivells del
complex, i va continuar descendint cap a les seves profunditats.
Els soldats la van seguir. Les
gruixudes comportes amb prou feines aconseguien detenir-los uns moments, doncs
utilitzaven detonadors tèrmics amb un sistema de centrat que quan esclatava
arrencava les portes metàl·liques de les seves guies.
La Wínter va seguir portant-los pel
laberint de passadissos, allunyant-los cada vegada més i més del petit Ànakin.
A aquestes alçades els soldats ja devien estar totalment desorientats.
Els seus perseguidors disparaven
cada vegada que podien albirar-la, però la Wínter sempre s'ho feia per evitar
que els feixos la fessin trossos. Va acabar aconseguint atraure els soldats a
la gran sala subterrània del generador i el nucli de l'ordinador i va deixar
escapar un sospir d'alleujament, l'única descàrrega de tensió emocional que s'havia
permès fins aquell moment.
La sala era una fosca confusió
d'equip, conductes de refrigeració, canonades metàl·liques i sistemes de suport
vital que brunzien i palpitaven incessantment. El nucli de l'ordinador brillava
amb una infinitat de llums verdes oblongues que s'encenien i s'apagaven formant
una pauta de cascada. Els ordinadors pròpiament dits, que estaven incorporats a
les estacions de bombament i l'estructura del generador, formaven una massa
surrealista de metalls i plàstics retorçats esquitxada per un garbuix de
pantalles diagnòstiques de transpariacer, terminals d'entrada i sortida de
dades i, en general, tal quantitat de sistemes i aparells diferents que ningú
hauria estat capaç d'endevinar per a què servien.
La Wínter sabia que tot aquell equip
només era una disfressa que ocultava el veritable propòsit de la gran sala.
Els soldats van titubejar durant uns
moments en el llindar, com si sospitessin que pogués haver un parany ocult
entre les ombres. La Wínter va alçar la seva pistola desintegradora i va
disparar set ràfegues en ràpida successió contra ells. Els soldats de les
tropes d'assalt es van afanyar a buscar refugi, i van entrar corrent a la
penombra de la sala un instant després de veure que no seguia disparant.
La Wínter no va tractar d'amagar-se.
Va córrer cap a la columna tatxonada de llumetes que era el nucli de
l'ordinador i després es va endinsar en les ombres que s'acumulaven a l'altre
extrem de la sala, envoltades per conductes, tubs i llums intermitents que no
tenien cap funció. Els soldats de les tropes d'assalt van anar darrere d'ella
sense deixar de disparar ni un sol instant.
La Wínter va llançar diverses
ràfegues més contra ells, amb l'únic propòsit de provocar-los i assegurar-se
que romanien dins de la sala. Un dels seus trets va rebotar en una superfície
lluent i es va incrustar en el costat d'un soldat, fonent la placa d'armadura
blanca del seu braç dret.
La Wínter semblava estar acorralada
en el fons de la sala mentre els soldats avançaven cap a ella. Tenia davant a
cinc enemics, un d'ells una mica endarrerit a causa del seu braç ferit.
Els soldats imperials van recórrer
la meitat de la distància que els separava de la Wínter abans que les parets
comencessin a tremolar i moure’s.
Canonades i conductes articulats,
enormes taulers de control i panells esfèrics de lectures es van agitar i
canviar, encaixant uns en altres amb una ràpida successió d'espetecs i
cruixits. La Wínter va sentir el so del metall xocant amb el metall, les
connexions que s'establien a tota velocitat i les peces que entraven en buits
meticulosament estudiats i dissenyats.
Les parets plenes de maquinària
s'havien convertit en un gran grup d'androides assassins muntats a partir de
components camuflats. Els androides van activar les seves armes, formant una
galeria de tir amb l'únic propòsit de destruir els soldats de les tropes
d'assalt.
La Wínter no necessitava donar
ordres. Els androides assassins sabien amb tota exactitud què se suposava que
havien de fer. Havien estat programats per ignorar la Wínter i els nens Jedi,
però podien reconèixer els seus blancs sense cap dificultat.
Els androides assassins van començar
a disparar sobre els cinc perseguidors des de totes direccions. El foc creuat
de feixos letals va acabar amb les siluetes cobertes per armadures blanques en
menys de dos segons, i només va deixar munts de restes fumejants, blindatge fos
i armes inútils empunyades per mans mortes. Cap soldat havia tingut
l'oportunitat de disparar ni una sola ràfega.
Un soldat va deixar escapar un gemec
i un xiuxiueig de dolor, i després es va sumir en el silenci de la mort. Les
ombres van projectar el seu mantell sobre la carnisseria.
La Wínter va deixar escapar un
sospir d'alleujament, va avançar per entre els cadàvers, que encara cruixien i
guspirejaven a causa de la massacre, i va abaixar la mirada cap als
inexpressius visors negres dels enemics imperials.
-Mai subestimes al teu oponent -va
dir.
L'ambaixador Furgan es mantenia
cautelosament amagat mentre el soldat de les tropes d'assalt corria
precedint-lo pels passadissos oberts a la roca.
En Furgan no havia rebut cap
ensinistrament de combat i no tenia experiència en la lluita, però feia el que
podia per imitar els fluids moviments del seu acompanyant. Portava el rifle
desintegrador apuntant cap endavant, i baixava a cada moment la mirada cap
l'arma per assegurar-se que estava connectada i llesta per fer foc.
Els túnels es trobaven sumits en la
penombra, i l'única claredat existent en ells era la que proporcionaven uns
tubs lluminosos blancs instal·lats al llarg del sostre. El soldat va pegar
l'esquena de la seva armadura a la paret, va alçar la seva arma fent-la apuntar
per un revolt del túnel per veure si atreia trets enemics i va anar trotant
fins a la cruïlla següent en no passar res.
Van deixar enrere porta darrere
porta, i van anar inspeccionant cada habitació preparats per capturar al nen
indefens i tornar corrent als seus MT-AT. En Furgan i el soldat van descobrir
compartiments d'emmagatzematge plens de caixes de subministraments i equip, el
menjador, dormitoris buits..., però no van aconseguir trobar el nen que estaven
buscant.
En Furgan va sentir el repicar i els
ecos llunyans dels impactes de feixos desintegradors a una considerable
distància per sota d'ells, i va tornar la mirada cap a la direcció de la qual arribaven
els sons mentre arrufava les celles.
-Els vaig dir que no la matessin -va
murmurar -. Per què no han obeït les meves ordres? Bé, haurem de trobar el nen
sense la seva ajuda -va afegir tornant-se cap al soldat de les tropes d'assalt.
-Sí, senyor -va dir el soldat amb
veu àtona i inexpressiva.
La porta de metall que van trobar a
continuació estava tancada i bloquejada. El soldat la va copejar amb el seu
guant blanc, però ningú va respondre a la crida. El soldat va agafar una petita
motxilla plena d'eines que penjava del seu cinturó reglamentari, va treure
d'ella un tallador làser d'alta potència i el va utilitzar per deixar al
descobert el tauler de control de la porta. Després els seus dits es van moure
expertament i àgilment malgrat el gruix dels guants que portava, i no van
trigar a fer un pont que li permetria manipular els controls d'activació.
La porta es va obrir revelant els
suaus colors pastissos d'una habitació plena de joguines, un llit que semblava
molt còmode..., i un androide mainadera proveït de quatre braços, que va
retrocedir cap a una cantonada de l'habitació adoptant una postura protectora
per donar aixopluc a un nen molt petit.
-Ah, així que per fi hem trobat el
nen -va dir en Furgan.
Va entrar a l'habitació tornant la
mirada d'un costat a un altre a la recerca de trampes contra intrusos. El
soldat també va avançar, flanquejant a Furgan i mantenint la seva posició
defensiva amb el rifle desintegrador preparat per fer foc. En Furgan no va
veure cap defensa a part de l’androide mainadera.
-Els prego que marxin -va dir
l’androide mainadera amb una veu d'àvia suau i molt agradable -. Estan posant
una mica nerviós al nadó.
En Furgan va deixar anar una
estrepitosa riallada.
- L'única defensa que han aconseguit
proporcionar-li és... un androide mainadera? -Va tornar a riure -. Hem enviat
tot un equip d'atac per arrabassar-li un nadó a un androide mainadera?
L’androide seguia dret davant del
nadó, que romania molt quiet a terra, i va utilitzar el seu parell de braços
inferiors per desplegar un davantal metàl·lic a prova de feixos desintegradors
que va extreure de la base del seu tors i que protegiria el nadó de qualsevol
tret perdut.
-No es poden dur a aquest nen -va
dir l'androide -. He d’advertir-los que he estat programat per protegir-lo a qualsevol
preu.
-Commovedor. Bé, doncs jo
m’emportaré a aquest nen..., costi el que costi -va replicar en Furgan mentre
feia un senyal amb el cap al soldat de les tropes d'assalt -. Agafa el nadó -va
afegir mentre els seus llavis es corbaven en un somriure de triomf. El soldat
va fer un pas cap endavant. L’androide va estendre les seves quatre mans
imperiosament indicant-li que s'aturés.
-Ho sento, però no puc permetre-ho
-va dir l'androide mainadera amb veu impassible -. Tanca els ulls, petit
Ànakin.
- A què esperes? -Va preguntar
secament en Furgan -. No és més que un androide mainadera.
Les quatre mans de l'androide es van
desprendre i van caure a terra amb un brunzit i un espetec, deixat al descobert
els canons dels desintegradors amagats als canells.
-Sóc un androide mainadera millorat
-va dir amb sec èmfasi -, i no faran mal a aquest nen.
L’androide va disparar els quatre
canons, enviant un diluvi de mortífers feixos d'energia.
Les quatre ràfegues van fer impacte
en el soldat abans que pogués alçar el seu rifle desintegrador. El soldat va
sortir disparat cap a enrere fins a xocar amb la paret, i fragments de la seva
armadura blanca es van desprendre de les taques negres i fumejants de les seves
ferides.
En Furgan va llançar un xiscle ple
de sorpresa i temor. Va alçar el seu rifle desintegrador i va pressionar el
botó de tret molt abans de prendre’s la molèstia d'apuntar l'arma. Un garbuix
de feixos incandescents es va escampar per l'habitació, reflectint-se en les
parets pintades amb tons pastissos i rebotant a les cantonades.
En Furgan es va ajupir, però va
seguir disparant. L’androide mainadera va centrar els seus quatre braços armats
amb desintegradors en ell, però en Furgan va fer lliscar el seu torrent de
raigs desintegradors sobre el seu cap arrodonit i el seu tou tors recobert de
carn sintètica, tenint èxit més a causa de la sort que de l'habilitat. Dolls
d'espurnes van saltar pels aires, i el metall fos va sortir disparat en totes
direccions.
El nadó va començar a ploriquejar
sota del davantal a prova de raigs desintegradors.
En Furgan va passar per sobre de les
restes fumejants de l'androide mainadera i el cadàver del soldat amb els seus
llavis violacis corbats en un somriure i va anar a agafar el nen. Es va
inclinar per agafar el petit Ànakin per un bracet, i va acabar alçant-lo en
suspens agafat pel pijama. En Furgan no estava molt segur de com havia de
sostenir un nadó, especialment quan es tractava d'un que no parava de remoure’s
com estava fent aquell.
-Vine amb mi, petit -va dir -. Estàs
a punt d'iniciar una nova vida tan important que afectarà tota la galàxia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada