II
Bar Jaraniz. Nar Shaddaa: Nit de “Pagui Una
i Emporti’s una altra Gratis”, cinquè mes. 24 aDBY.
El senyal
sobre el marc de la porta cremat per trets blàster deia que el Jara' mai
tancava, i malgrat multitud de guerres de bandes, tirotejos, i desacords armats
menors entre socis comercials, encara no ho havia fet.
En Goran
Beviin va travessar les portes obertes del Jara' -obertes i soldades així, per
alguna raó que només el propietari coneixia- i es va aturar a escanejar l’inusualment
abarrotat bar.
- Per
allà. -El cambrer, ocupat amb l'elaboració d'un complicat còctel, va assenyalar
amb el cap cap als cubicles escassament il·luminats de l'extrem més allunyat.
Les seves mans estaven plenes de fragments de fruita, broquetes i una ampolla
en espiral de color blau cel de vosh de dos-cents graus amb aquests petits i
desagradables trossos de Geref surant en el seu interior -. El bonic cavaller
del vestit negre. Busca ajuda Mando.
En Beviin
va girar el cap discretament per fer una revisió passada de moda a base de
globus ocular. Shab, el tipus era
lleig. Seriosament lleig: un rostre com un accident de lliscant, i la meitat de
net. En Beviin va considerar l'opció de deixar-li un casc de sobres pel bé dels
altres clients. Però estaven igual d'ocupats que el cambrer, estudiant l'escuma
que cobria les seves cerveses o els trossos sòlids dels seus gots de vosh
sublimant-se al vapor. Era el tipus de bar on els parroquians feien un gran
esforç a no mirar-se els uns als altres. Això normalment feia que acabessis
travessat per una vibrofulla. La gerència estava orgullosa de l'estricta
etiqueta del bar. En Beviin va estendre la seva mà enguantada per demanar una
ampolla de cervesa, planejant beure-la més tard. No anava a treure’s el casc
allà.
- No fem
operacions d'estètica. - El cambrer li va passar dues ampolles, i va lliscar
ambdues al sarró que penjava del seu cinturó -. L’has vist anteriorment?
- No.
- No és
un rostre fàcil d'oblidar. - Un grup de veus femenines va elevar la veu i va
començar a riure a l'extrem més allunyat del bar, i en Beviin va advertir una
dona i una noia jove, humanes i vestides amb autèntiques beskar'gam, armadures mandalorianes, inclinades sobre una taula com
si compartissin un acudit. Hi havia gran quantitat de gots buits sobre la taula
al costat dels seus blàsters -. Una altra vegada la nit de les dames, pel que
veig.
- Mira,
no vull problemes.
- No
planejo causar-ne cap.
- Em
refereixo a elles. -El cambrer va posar els detalls finals al còctel -. Les
teves camarades bé podrien passar-se de la ratlla.
En Beviin
no les reconeixia. Semblaven estar passant-s'ho bé, i certament no semblaven
preocupades per ser les úniques dones del bar que no estaven realment
treballant. Hi havia petites comunitats mandalorianes en aquest sector, però el
Jara' era un dels llocs on els mercenaris i caça-recompenses buscaven treballs,
de manera que les dones podrien ser de qualsevol part. Les seves armadures, vermell
fosc, amb el mateix segell en forma de sabre estampat en negre a la placa
pectoral, les identificava com a pertanyents al mateix clan, i semblaven ser
mare i filla. Els seus cascos estaven recolzats a terra.
- Només
hi ha una cosa que espanti un home Mando -va dir en Beviin -, i és una dona Mando.
Assegura't que no oblidar-te posar-los tovallons.
Encara
seguien rient amb udols quan va creuar el bar cap als cubicles. Va escoltar la
paraula Verd'goten. De manera que la
noia per fi havia completat el seu entrenament com a guerrera: havia complert
tretze anys, llavors, una dona madura segons el criteri Mando, entrenada per
lluitar igual que qualsevol noi. Estaven celebrant el seu pas a l'edat adulta.
Com a mínim, hauria d'haver posat una de les seves cerveses a la taula, o unir-se
a elles en l’oya manda, però abans
havia d’ocupar-se d’uns assumptes. Potser més tard. La noia -i realment
semblava una nena molt jove, fins i tot amb aquest cuir cabellut sec i impossible
d’identificar penjant de la placa pectoral- li va fer pensar que ja era hora
que tingués un fill.
Potser
més tard.
L'home
del vestit negre va observar sense parpellejar com en Beviin s'aproximava: la
multitud s'apartava per deixar-li pas sense dir una paraula o una mirada. Fins
i tot la clientela pertanyent a l’hampa no s'arriscaria a ofendre un mandalorià.
En Beviin va lliscar al cubicle de l'altre costat de la taula del seu possible
client, deixant la funda de la seva arma preparada i a mà. Va captar una feble
aroma metàl·lica a sang en el seu sensor ambiental. Hi havia degut haver una
baralla al bar recentment.
- Tinc
entès que la teva gent és molt bona resolent problemes -va dir l'home. Tenia
uns aquosos ulls blaus i una cara que semblava com si fos el primer intent d'un
escultor d'extreure trets d'un bloc de granit. No eren cicatrius: només crus,
brutals, i desproveïts de qualsevol calor vital. Va col·locar les seves dues
mans enguantades sobre el tauler de la taula, una a cada costat d'un got de
líquid inodor -. Tinc un problema que necessita resoldre’s.
- Jo sóc
Goran Beviin. I vostè és...?
-Em
pensava que els caça-recompenses eren discrets.
-
Discrets, si. Estúpids, no. - Protegir la confidencialitat del client era una
cosa, no saber amb qui estaves tractant era una altra molt diferent -. Una
vegada que ha corregut el risc de dir-me què és el que vol, caldrà que em
mostri el pagament complet o suficient informació per comprovar que pot
pagar-me.
-Això és
irònic venint d'un home que s'oculta rere d'un casc.
- Sóc mandalorià.
- En Beviin era conscient del moviment a la seva esquena, i el visor gran
angular del seu casc va captar a la dona d'armadura vermella passant pels
cubicles en direcció a les estacions sanitàries -. Aquesta sol ser una
referència prou bona per a la majoria dels clients.
En Beviin
no podia ubicar el seu accent. Tenia uns quaranta, potser quaranta-cinc anys, i
estava clarament insatisfet de no ser capaç de veure els ulls d’en Beviin. La
gent sempre buscava mirades amenaçadores provinents del visor, mirant de dalt a
baix i d'esquerra a dreta a la recerca d'expressions facials que simplement no
hi eren. A vegades era més difícil fer negocis amb humanoides que amb altres
espècies, perquè necessitaven veure una cara. D'on era aquest tipus? De cap
lloc acostumat als Mandos, això segur.
Shab, era un tros de carn d'aspecte tètric.
I llavors
el tipus va cometre l'error de baixar les seves mans per sota la taula.
En Beviin
va sentir la punxada de l'adrenalina assecant-li la boca i instantàniament el
seu blàster de mà era al rostre de l'home, amb l'indicador vermell de càrrega
completa. Va ser un pur reflex, del tipus que s'obté després d'anys de guerra i
assassinats i de tractar de seguir amb vida. Ni tan sols va haver de pensar-ho.
La seva mà ho va fer sense més.
L'home va
parpellejar i va mirar a un costat, però no semblava estar massa preocupat pel
fet que el blàster d’en Beviin no fos l'únic que li apuntava. La dona de
l'armadura vermella havia desenfundat també el seu, i estava immòbil com si
esperés una ordre per obrir foc. El bar estava -com era habitual en moments com
aquest- amb cura de mantenir silenci i mostrava un desinterès total i estudiat
darrere de la seva autopreservació.
- Copaani gaan, burc'ya? -Va preguntar la
dona. Necessites ajuda, col·lega?
Malgrat
les proves sobre la seva taula, ara estava completament sòbria: de pèl castany
recollit en una atapeïda cua, els seus ulls color avellana haurien de tenir una
espurna de vida al seu interior, però ara eren els freds ulls d'un depredador.
Els artells de la seva mà dreta estaven blancs sota un intricat entramat de
tatuatges blaus. El seu objectiu se'ls va quedar mirant amb un estrany aspecte,
absort, com si el que estiguessin subjectant no fossin armes.
En Beviin
va negar amb el cap.
- Naysh a'vor'e, vod. -Gràcies, germana,
però no. -És que estic una mica tens aquests dies.
Ella va
esperar un parell de batecs abans d’enfundar el seu blàster i va seguir el seu
camí. Hi havia ajudat a un germà encara que aquest fos un complet estrany.
Aquesta era la filosofia Mando. En Beviin va baixar la seva arma i va recolzar
la seva esquena contra el mur del cubicle, esperant una resposta.
-El meu
nom és Udelen -va dir l'home. Amb la veu serena, semblava més curiós sobre la
dona, observant-la fins que va desaparèixer de la seva vista: no, no
s'espantava fàcilment. La seva mirada va tornar a caure sobre en Beviin -. He d’encarregar-me
d'algú...
- Fins a
quin punt?
-
Permanentment.
- Deute?
Rivalitat?
- No
necessita saber això.
- No puc
valorar una feina sense certs detalls.
-D'acord,
rivalitat.
- Podria
ser més específic?
- No.
- Llavors
serà més car.
- Està
familiaritzat amb la política de Ter Abbes?
En Beviin
va activar el visor d'informació del seu casc amb un parell de ràpids gestos, i
les icones van caure en cascada per un costat del seu camp de visió.
- Ter
Abbes -va repetir. El sensor d'àudio va recollir les paraules i les va
processar, oferint un torrent d'imatges de GalaxSar i dades policials a les
quals no hauria de tenir accés. Un lúgubre planeta fora del traçat principal de
la Ruta Comercial Perlemiana: alguns nois dolents apareixien per ell de tant en
tant, però no era precisament un deu complet en l'escala hutt de criminalitat.
A què
jugava aquest tipus, llavors? Política. Tot d'una això ja no sonava tan
atractiu. Gangsters, morosos, i altres hut'uune
eren joc net, però els polítics eren un cub de chags diferent.
De tota
manera, fins ara, havia estat un any de poca feina. Havia de menjar. La caça de
recompenses no era el tipus de negoci que funcionés per plans quinquennals. Era
o banquets o fam, i atrapar el que poguessis.
- Què és
el que té en ment? -Va preguntar en Beviin.
- Necessito
que desaparegui un polític -va dir l’Udelen.
- En el
poder, o no?
- És que
importa? El vull mort.
Bé, això
era una complicació que no desitjava. En Beviin gaudia arrestant gent, i si
arrestat significava mort, llavors tampoc és que se sentís incòmode. No obstant
això, el que no li agradava era enderrocar governs electes, no mentre no li
haguessin fet res a ell o als mandalorians en general. Aquest era treball
d'espies. Ell tenia els seus límits.
Però la
seva granja de Mandalore estava passant per un mal any. Un any de subsistència,
directe de la mà a la boca, amb benefici zero.
- Què ha
fet?
- Accepta
suborns.
- No,
vull dir què ha fet que no hagin fet tots els altres.
-No ha
complert les seves promeses. -L’Udelen va moure la mà cap a l'obertura de la
jaqueta amb deliberada lentitud, mostrant òbviament que havia après la lliçó, i
va extreure un xip de dades. El va lliscar sobre la taula cap al Beviin,
relliscant sobre algunes gotes de líquid que podrien ser condensació d'algun
got anteriorment gebrat -. Aquí hi ha el tipus del que vull lliurar-me. Vull
que deixi de funcionar com a polític abans de les eleccions del mes que ve.
En Beviin
va lliscar el xip al port de la placa del seu avantbraç, i les dades es van
alimentar directament al seu HUD. La pantalla es va tornar boja. La informació
-nombres, lletres, icones simples en un o dos colors- es van barrejar fàcilment
amb el seu camp de visió, però una holoimatge a tot color era una intensa
distracció. Hi havia molts detalls demanant atenció, i - aquesta era la part
realment difícil- era complicat mirar netament a través d'una cara i mantenir
el control del que es veia per darrere quan el seu cervell humà estava cablejat
per concentrar-se en els trets. Es va trobar a si mateix mirant als ulls d'un
home que el mirava fixament però que mai li veuria.
- Osik... - No, no s'esperava aquest
rostre en absolut. No es tractava d'un objectiu ordinari, un militant de base
d'un partit fent tractes bruts en tapcafès plens de fum -. Aquest és el líder
de la seva oposició, Tholote B'Leph? Bé, era conegut per la seva generositat
antinatural atorgant contractes del govern quan era al poder, però matar-lo
faria que comencessin revoltes a tot el planeta. No preferiria que li trenqués
els dits, o alguna cosa? Habitualment funciona.
El tètric
rostre de l’Udelen va cruixir lleugerament.
-El que
passi després és problema de Ter Abbes. -Va alçar el palmell de la mà demanant
el xip de dades -. Cent mil crèdits. El tracte habitual, la meitat per avançat
quan accepti, la meitat quan estigui fet, que ha de ser alguns dies abans de
les eleccions.
Una
sincronització com aquesta significava que no es tractava de suborns
malgastats. Però cent mil crèdits eren molts crèdits. Eren suficients perquè
deixés de preocupar-se de les collites i d'on vindria el següent botí durant
força temps.
També
eren molts potencials problemes, i potser més dels que podria manejar sol. El
seu agusat sentit d'autopreservació li manava avisos d'alerta.
- Potser
necessiti reclutar suport. Quant de temps tinc?
- Fins
que acabi el torn dels nostres amfitrions -va dir l’Udelen -. A l'alba... Estaré
fins llavors.
- Estaré
de tornada abans.
La
celebració del Verd'goten encara
seguia en ple apogeu quan en Beviin se'n va anar, i va mantenir un ull en la
dona tatuada de l'armadura vermella amb el seu sensor de visió de 360 graus.
Semblava que ella també estava mantenint l'ull sobre ell.
S'hauria
d'haver detingut al costat d'elles i desitjar felicitacions a la seva filla. Si
seguien celebrant-ho després que acabés de parlar amb el Mand'alor, faria just
això.
Sí,
aquest treball necessitava el suport d’en Boba Fett.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada