II
- A mi em sembla que
és mala idea -va dir en Nopul Etrefa, amb la seva ronca veu kerestiana
accentuant la seva pronunciació. Els orificis respiratoris situats sota els
seus ulls es van estendre per a deixar anar aire, el que en fisiologia humana
hauria estat considerat sens dubte un sospir.
La Rendra va donar
un cop d'ull a l'eclèctica concurrència de la cantina: un recull d'alienígenes
de totes parts del sector, i de més enllà, alguns oficials de seguretat fora de
servei emborratxant-se en un reservat una mica més lluny, una intensa partida
de dejarik desenvolupant-se en una cantonada. La clientela habitual del bar
d'una estació espacial en la Perifèria.
Finalment va tornar
a mirar en Nopul, que l'estava mirant fixament, aparentment esperant encara que
respongués al seu comentari.
-Li devem a
GalactiNucli més crèdits dels que alguns planetes guanyen en un any. I si no
els hi paguem, ens quedarem encallats... i no vull tornar a passar per aquest
tràngol. No crec que pogués suportar-ho.
En Nopul no va dir
res, només va continuar jugant amb l’holo-medalló que portava penjant del coll
amb una cadena. Ella no estava completament segura de què estaria pensant, però
sabia que no anava a agradar-li.
- Què, creus que jo
vull fer això? -Va dir -. Creia que em coneixies millor.
Ell la va mirar als
ulls, amb expressió acusadora, però va romandre sense dir res.
- Escolta, si tens
una solució millor, sentim-la.
Ell va respirar
profundament i va moure el cap.
- No, no. El teu
resum de la nostra situació és encertat, i no tinc cap alternativa. Només volia
assegurar-me que aquest treball et molestava encara que fos una mica.
La Rendra va mirar
al seu company per un parell de segons, i després no va poder menys que
somriure.
- Saps, ets millor
amic del que em mereixo. - Va agafar la seva beguda de la taula -. Però que no
se't pugi al cap -va dir, i després va acabar la resta del seu whisky corellià
d'un sol glop.
- Llavors, quan se
suposa que apareixeran aquests mercenaris? - Va preguntar ell, examinant
l'últim grup de nouvinguts.
- No estic segura.
La Dania va dir que simplement havíem...
- Què? Vas deixar
que l’Starcrosser acordés aquest tracte?
-Sí. Per què?
En Nopul la va mirar
com si de sobte li hagués crescut un braç al mig de la cara.
- Gelgelar? Incendi
terrible? Pèrdua de tota la càrrega? Alguna cosa d'això et resulta familiar?
La Rendra va sentir
que es posava a la defensiva.
-Això no va ser
culpa de la Dania...
Ell va bellugar el
cap, i els seus ulls es van aclucar en aquest molest gest kerestià de sorpresa
i incredulitat.
- Serà millor que
deixis de beure aquest whisky. T’està començant a afectar la memòria.
- D’acord, d’acord,
hem tingut els nostres problemes amb la Dania en el passat, però ara mateix no
tenim temps per establir un nou contacte en aquest sector o per viatjar fins a
la Vora per contactar amb Keleni. Si no ens encarreguem immediatament d'aquest
treball, ens quedarem sense sort i sense crèdits. I després ens quedarem sense
nau.
L'expressió d’en
Nopul va canviar lentament de la incredulitat a la comprensió i després a una
reticent acceptació.
- Bé, argument
captat. Però segueix sense agradar-me, no m'agrada res d'això. -Els seus ulls
van tornar a examinar la gentada -. No puc esperar per a acabar amb això.
- Ja en som dos -va
dir ella mentre feia un senyal a la cambrera de la barra per demanar un altre whisky -. Segueix mantenint un ull obert per si veus algú amb una bufanda, una
faixa o alguna cosa vermella. Aquest és el senyal.
-Bé, fins ara no...
El so de vidre
fent-se miques va interrompre la seva frase, i la seva atenció es va dirigir
immediatament a la taula de dejarik a la cantonada del fons. Dos alienígenes
estaven drets a banda i banda del tauler de joc, cridant-se l'un a l'altre en
llenguatges que semblaven no entendre’s mútuament.
- Entens alguna cosa
d'això? -Va preguntar la Rendra.
En Nopul va seguir
escoltant un altre instant.
- Aparentment el de
l'esquerra, el Nikto, pensava que estaven jugant amb la Variant de Bespin, i el
de la dreta, el dresselià, pensava que jugaven amb l'Opció del Contrabandista.
- Va fer una pausa per escoltar una mica més de la discussió -. I sembla que tots
dos es prenen el joc molt seriosament.
Mentre continuaven
observant, el Nikto va treure de sobte d'un compartiment del seu cinturó un
objecte esfèric de la mida d'un puny. Alhora, el dresselià descobria un blàster
de mà per apuntar al Nikto.
- Genial -va dir la
Rendra, omplint la paraula amb tot el sarcasme que solia ser capaç -. Això és
exactament el que necessitem.
- Diria que s'imposa
una sortida ràpida.
La Rendra es va
tornar cap en Nopul.
- Ei, he esmentat
que se suposa que hem de trobar-nos amb els mercenaris aquí, en aquest bar?
- Sí, però en
qüestió de minuts potser ja no existeixi bar on trobar-se.
La Rendra va tornar
a mirar a l'enfrontament. El Nikto havia preparat el temporitzador del
detonador termal, i el dresselià encara tenia el blàster apuntant al front del
Nikto.
- Espera aquí -va
dir la Rendra mentre s'aixecava de la taula.
-Crec que preferiria
esperar allà, al costat de la porta, si no t'importa.
La Rendra s'hauria
rigut davant el comentari d'en Nopul si no estigués a punt de posar-se enmig
d'un conflicte entre dos alienígenes amb aparents males puces que sostenien
armes letals.
Per quan va arribar
a la taula de dejarik, encara no se li havia ocorregut un pla concret... però
de totes maneres això mai l’havia detingut abans.
- Què, algun
problema amb el menjar?
Els dos alienígenes
la van mirar sense girar el cap.
- Vés -va dir el
Nikto amb el seu bàsic maldestrament pronunciat.
- Escolteu...
amics... podem solucionar això. No hi ha raó perquè feu que vosaltres i tots
els altres sortim volant fins al següent sistema. Per què no ens asseiem
tranquil·lament i parlem...?
El Nikto la va mirar
a la cara i va prémer el temporitzador del detonador en posició de
"encès". Des del seu angle podia veure la pantalla del comptador:
menys de trenta segons i comptant.
El dresselià va
començar a cridar en un torrent ininterromput de sons guturals i sibilants, cap
dels quals li sonava ni remotament familiar. Aparentment, una discussió calmada
quedava fora de la qüestió, deixant-li amb una única opció.
Abans que els
alienígenes poguessin advertir tan sols els seus moviments, va desenfundar el
seu blàster, va arrabassar de sengles trets el detonador i el blàster de les
mans del Nikto i el dresselià, respectivament, va atrapar el detonador mentre
volava per l'aire, i en aquell moment ja estava prement el temporitzador.
Tots dos alienígenes
van començar a moure’s com si fossin a saltar sobre ella, però els va contenir
amb un gest del seu blàster.
- Oh, què passa? No
voleu jugar ara que heu perdut les vostres joguines?
El Nikto semblava
més avergonyit que furiós, mentre que el dresselià va ignorar completament el
comentari.
-Bé, suposo que
vosaltres dos heu après la lliçó. Ara jugueu educadament. No vull tornar a
sentir-vos durant la resta de...
Una cosa va atreure
la seva atenció. Va passar la mirada del dresselià al Nikto i després de
tornada a dresselià...
Tots dos portaven
tires de tela vermella al voltant del coll. Havia estat massa preocupada per
les seves armes per adonar-se abans.
- No sereu
Vakir'sa'Jaina i Or Memis? -Va preguntar -. Si us plau, digueu que no ho sou.
Es van mirar l'un a
l'altre, i després a ella, i van assentir.
La Rendra va ajupir
el cap.
- Molt bé, Dania,
aquesta era la teva última oportunitat, i l'has fotut -va murmurar.
Mirà als seus
mercenaris.
-D'acord, vosaltres
dos. Ja anem amb retard. En marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada