L'Alè de Gelgelar

L'Alè de Gelgelar

Jean Rabe

El jove glarosauri es va alçar sobre les seves potes posteriors en la base d'un arbre maugesh, fregant-se la panxa contra el tronc nuós, i els seus ulls foscos fixos en el gran i rabassut reeho que estava sobre ell. L'ocell era un preciós raig de sol que havia cobrat vida, un còctel de taronja i groc entre l'interminable verd del planeta pantanós de Gelgelar.

El reeho romania aliè al jove glarosauri, estava observant les dues dotzenes d'adults a la clariana a uns metres de distància. Gairebé de la mida dels humans, els glarosauris semblaven llangardaixos comuns de cua retorçada, amb extremitats davanteres semblants a les humanes acabades en urpes formidables. Estaven coberts des de les seves coronetes proveïdes de pues fins als dits palmats dels seus peus amb escates verd mat que els tornaven pràcticament invisibles en el fullatge. Els seus ventres proporcionaven l'únic contrast: plaques segmentades, suaus i brillants i del color de la terra humida.

Els glarosauris estaven conversant sobre els sullustans que vivien a l'assentament granger proper. Xiuxiuejaven sobre on posar les seves trampes i què fer servir com a esquer per atraure els homes de grans ulls al recer dels arbres.

Per al jove glarosauri pendent de l'ocell taronja, la discussió no tenia sentit. Què importava l'esquer que s'usés? Grosmonos, iquagardaixos, nous crel... el menjar era menjar, amb l'excepció del bonic reeho. El glarosauri va començar a grimpar. Just sota els ulls de l'ocell hi havia plomes tan vermelles com una de les excepcionals postes de sol del planeta. El seu bec era tan negre com la nit, igual que els seus ulls, i les seves potes eren grises, del color dels núvols que cobrien gairebé perpètuament el món pantanós. El jove glarosauri va decidir plomar l'ocell abans de menjar-se'l, guardant algunes de les cridaneres plomes per subjectar-les a una llança.

- Kel! - Va bramar el més gran dels glarosauris de la clariana -. Baixa de l’arbre. Escolta el nostre pla!

L'elevat to de les paraules sobresaltà al reeho, i va girar el cap just a temps de veure l'urpa del jove glarosauri que planava sobre ell. L'ocell va llançar un xiscle estrident i va sortir volant de la branca, traçant un arc molt per sobre dels caps dels homes-rèptils que traçaven els seus plans sobre el munt de llances esperant ser usades contra els grangers de floridura sullustans.

Més ràpid, va instar mentalment en T'laerean al reeho. De pressa. Vola ràpid.

L'ocell havia de tornar ràpidament a l'assentament sullustà, on T'laerean podria utilitzar les seves recentment apreses habilitats de la Força per separar els seus sentits dels del reeho. Quan la seva ment ja no està dividida i els seus sentits estiguessin tots en un únic lloc, podria advertir a tots dels plans dels glarosauris. Tots els sullustans estarien fora de perill. I ell seria un heroi.

Més ràpid, va ordenar al reeho. Des d'un petit lloc secret que es reservava per a si mateix en la ment de l'ocell, en T'laerean va observar les fulles i branques que passaven com borrons davant el veloç reeho. Va sentir l'aire humit i carregat bufant sobre les brillants plomes taronges, va escoltar el ràpid tust del cor del reeho, i va aspirar les terroses aromes del planeta. Vola molt més ràpid.

El sullustà no s'havia apoderat del reeho, no estava tant controlant o obligant-lo a fer la seva voluntat com persuadint-lo; demanant-li que volés cap aquí i l'ajudés. A través de la Força, havia unit la seva ment amb la de l'ocell, deixant-se portar com un passatger en la seva ment en un gran experiment, de manera que podia veure a través dels seus ulls i oïdes. Al principi havia estat un joc, una simple sessió de pràctiques, una oportunitat de provar la seva creixent consciència de la Força, l'Alè de Gelgelar, com l'anomenava el Savi de Kooroo. Però el joc va acabar quan en T'laerean va albirar als glarosauris i va escoltar de passada el seus malignes plans. El Savi estaria tan orgullós d'ell... Haver aconseguit la proesa d'unir-se amb un reeho! I els seus col·legues sullustans, bé, ells li rendirien honors, el banyarien amb lloances per salvar-los dels glarosauris.

En T'laerean encara no dominava la Força tant com per poder alliberar la fusió amb el reeho des d'aquesta distància, des de qualsevol distància. Necessitava estar en contacte físic amb l'ocell... o creia que ho necessitava, el que de fet significava que havia d'estar en contacte perquè la separació tingués èxit. No obstant això, aviat algun dia tindria aquesta habilitat... com el seu mentor. Aviat seria un mestre de la Força, capaç d'unir els seus sentits amb criatures al límit de la seva visió, més enllà de la seva visió, i potser amb les mateixes plantes que amb tal profusió creixien al món pantanós. Aviat seria capaç de deixar que la seva ment passegés voltant del Santuari de Kooroo, on podria espiar els pelegrins; que vagaregés cap als Grans Aiguamolls Costaners, on habitaven les bèsties marines gegants, i després passejar per tot Gelgelar.

Més ràpid. Això és. Hi haurà temps per descansar després.

Va indicar al Reeho que variés el seu rumb cap amunt fins que superés la part superior del dosser de la jungla, a volar més enllà del cim dels arbres més alts. A sota, s'estenien les boiroses planes pantanoses. A la vora de la visió de l'ocell, va aparèixer l'assentament granger, amb els seus austers i estèrils edificis metàl·lics amb forma de caixes interconnectades que semblava tan fora de lloc en aquesta naturalesa salvatge i pantanosa.

En T'laerean, com tots els sullustans de l'assentament, sabia que els glarosauris eren bel·licosos, i l'única espècie racional, si se'ls podia anomenar així, nativa de Gelgelar. Però també sabia que les criatures no eren massa nombroses i que habitualment es mantenien apartades. Fins ara, els homes-rèptil només havien atacat quan els grangers portaven les seves collites de floridura vohis a l’espaiport del planeta, i no portaven prou guàrdies o blàsters per protegir-se. Últimament els grangers havien carregat amb gran nombre de carrabines blàster, armes d'una mida considerable que semblaven suficient amenaça per mantenir a distància els homes-rèptil. Però si els glarosauris realment anaven a atraure els sullustans a la jungla, els blàsters serien pràcticament inútils. Com podries disparar a qualsevol cosa que no pots veure, a alguna cosa invisible perquè és del color de les falgueres i els arbustos?

Ja estàs molt lluny dels glarosauris. No poden fer-te mal. Però has de continuar perquè pugui advertir la meva gent.

Es desconeixia per què els homes-rèptil eren tan intolerants, per què odiaven tant als sullustans, i als humans, Quarren, Twi'leks i la resta de les diverses espècies que havien colonitzat el planeta. La gent no suposava una amenaça per als glarosauris, no els havien arrabassat terres, i fins i tot havien intentat fer amistat amb ells. Però tots els intents d'establir relacions pacífiques havien fracassat... encara que hi havia rumors que algunes de les criatures cooperaven de tant en tant amb els elements criminals del planeta. I per què els homes-rèptil estaven tramant atreure els sullustans cap a la jungla per massacrar-los era un misteri per al T'laerean. Els glarosauris no menjaven sullustans. O sí?

Veus la reixa de l’Assentament Krevk? La xarxa platejada i brillant al voltant dels edificis? Ja estem a prop. Més ràpid.

No se sabia gran cosa de les criatures rèptils... a part de què decididament no eren amistoses. Es movien amb gran facilitat pels pantans de Gelgelar, i les erupcions de gas svhash que habitualment i indeterminable sorgien del terreny humit mai els molestaven. Els glarosauris no necessitaven portar màscares respiratòries com els grangers de floridura sullustans. Però el reeho tampoc. L'ocell estava acostumat a respirar el gas nociu.

A través dels ulls del reeho, en T'laerean va espiar un grup de sullustans a uns centenars de metres fora de la reixa. Estaven buscant entre les altes herbes, amb equips sensors apuntant a terra, i trineus repulsors plens de floridura surant darrere d'ells. Sens dubte, buscant els últims dels creixements de floridura que podrien collir aquesta temporada, va pensar. Els grangers encara no estaven prou a prop dels arbres per sentir-se amenaçats pels glarosauris. Però en T'laerean sabia que si continuaven per aquest camí, aviat s'acostarien prou i podrien ser temptats per la promesa de menjar saborós. Era difícil resistir-se a les nous crel enfront dels aliments simples i insípids de l'assentament. Només el Port Lliure de Gelgelar oferia cuina nativa sullustana.

El reeho va virar cap a l'oest, allunyant-se dels sullustans.

No! La ment d’en T'laerean li va donar una lleugera reprimenda. Els grangers de floridura no et faran mal. Vola més enllà d'ells, fins a l'assentament. Els edificis brillants. Cap a la xarxa resplendent. Les seves paraules mentals eren relaxants, potenciades per la Força, i ser suficients per tranquil·litzar el reeho. Va virar cap a l'est, passant més enllà dels grangers, entabanat per la veu que procedia d'un lloc secret de la seva ment. Això és, va comunicar en T'laerean. Ara, cap als edificis, el meu amic taronja.

El jove sullustà sentia l'energia de la Força temptant la seva ment fins i tot mentre parlava amb el reeho, sentint la quasi palpable i indescriptible energia que impregnava Gelgelar i tota la resta de l'univers. Va sentir que la Força el controlava, igual que ell la controlava a ella, i va sentir els seus tentacles estenent-se al voltant de la seva consciència. Ell va treballar amb això, canalitzant-lo amb una altra suggestió, com el Savi li havia ensenyat. Va instar el reeho a ajuntar les ales més a prop del cos, per fer un picat. Ara, pràcticament fregant les altes herbes verdes de les planes pantanoses, el reeho del color del sol va batre les seves ales encara més ràpid, portant els sentits d’en T'laerean per un rierol desbordat per les últimes pluges torrencials, apropant-se al campament, i després sobre el simple mur de cadenes clapejat d'unitats sensores.

Ho estàs fent bé, reeho-sol. Et tornaré el favor amb llavors per la teva cooperació.

En T'laerean sabia que el Savi arribaria a l'assentament la setmana que ve, i aviat sabria dels èxits del seu alumne... dels grans èxits del seu alumne més prometedor. Potser el Savi passi més temps ensenyant-me habilitats de la Força més poderoses, va pensar.

El reeho es va decantar sobre tres joves dones sullustanes que estaven just dins de la reixa. Estaven jugant una partida de yatesh amb un grup de bulliciosos nens. Cap al centre de l'assentament, un cercle de vells grangers estava assegut sota un porxo, i les seves paraules eren massa febles perquè l'ocell les sentís. Velles històries, va mussitar en T'laerean. Les meves notícies els hi donaran una gran nova història per a explicar.

 Va formar una altra suggestió, i interiorment va somriure quan l'ocell va avançar disparat cap a un petit edifici a l'extrem oposat de l'assentament, la llar d’en T'laerean, la llar d'un heroi. El cos del sullustà esperava dins.

Quan el reeho s'abalançava cap a una finestra oberta, dues nenes petites, de tot just quatre o cinc anys, van sortir a tota velocitat de les ombres, rient i tirant-se de les orelles l'una a l'altra, amb els seus amples rostres envermellits pel joc. La nena més alta va albirar el reeho, i llançant exclamacions de sorpresa es va posar de puntetes, agitant les mans.

- Reeho bonic! Aquí bonic, reeho bonic! - Va cridar, amb la seva veu aguda esmorteïda lleugerament per la màscara respiratòria. La majoria dels pares feien que els seus fills portessin les màscares a l'exterior, per si de cas un núvol de gas shvash esclatava en els voltants -. Aquí, reeho bonic! Vine a jugar amb nosaltres!

Ja! El jove glarosauri va estar molt més a prop d'atrapar l'ocell, va mussitar en T'laerean des del seu lloc secret. Havia d'admetre que el reeho realment devia de semblar cridaner, havia cridat la seva atenció quan estava buscant una criatura amb la qual fondre els seus sentits. Lliscant sobre els caps de les nenes, el reeho va volar a través de la finestra oberta de la llar d'en T'laerean i es va posar al terra metàl·lic. Conforme els ulls de l'ocell es van anar acostumant a la foscor, va anar saltant cap al llit, fent sonar les seves potes sobre les rajoles de metall.

Sobre el llit, va instar en T'laerean al reeho. Vola sobre el llit. Toca al sullustà. A l'home que sembla estar dormint. Després et deixaré lliure, no més veus al teu cap. Podràs volar de tornada a la jungla. L'ocell es va acostar, detenint-se només un moment per menjar un petit tros d'escorça que en T'laerean havia deixat caure aquell matí. Aviat no necessitaré contacte físic per fer que això funcioni, va pensar en T'laerean. Aviat seré tan poderós en la Força que...

- Bonic, reeho bonic! - La nena més alta hi havia entrat per la porta oberta d’en T'laerean i corria cap a l'ocell, amb els braços estesos.

Sobre el llit! Va cridar la ment d’en T'laerean. De pressa!

El reeho va girar el cap a un i altre costat, espantat de sobte i alternant la seva mirada entre la figura estirada del sullustà i la nena que s'abalançava. En T'laerean va poder notar que considerava als nens igual d’amenaçadors que els glarosauris.

Sobre el llit! Sobre la... no!

Un xiscle penetrant va sorgir explosivament de la gola del reeho, i en T'laerean va observar des del seu lloc secret al fons de la ment de l'ocell com una cistella queia sobre ell. L'altra nena devia haver grimpat per la finestra, i havia usat la cistella del mateix T'laerean per capturar al reeho. El vímet era fort, però teixit en determinats llocs amb buits suficients perquè l’aterrit reeho pogués mirar a l'exterior. El seu petit cor martellejava salvatgement, sonant com un tro de tempesta per T'laerean.

- Oh, reeho bonic! -Va exclamar amb delit la nena més alta -. Quina mascota tan bonica tinc ara.

- També és la meva mascota, Raenyn -va dir l'altra nena -. Jo l'he atrapat. - Es va llançar a terra i va mirar per un petit forat a l'ordit -. La meva mascota. L’anomenaré Raig de Sol!

Mascota, va pensar irat en T'laerean. No sóc una mascota, sóc un estudiant de la Força, un estudiant del Savi de Kooroo. Sóc... El tust del cor de l'ocell feia que el sullustà tingués dificultats per pensar. Calma, va instar a l'ocell. Tranquil. Però el tust va continuar, i una estrident barreja de sons va sorgir del pic del reeho; xiscles irritants i crits aguts.

Deixeu sortir al reeho! Va cridar la ment d’en T'laerean. I ara què passa?

El reeho va haver de saltar quan van empènyer una peça d'escorça de lleng sota la cistella, creant una base per a la presó. Llavors l'ocell i en T'laerean va sentir que l'escorça i la cistella s'alçaven. Les nenes estaven portant-se la cistella fora.

-Mama -va exclamar la més jove -. Mira el que hem atrapat. Una bonica mascota que es diu Raig de Sol!

Van portar la cistella cap a una dona sullustana que estava plena de fang pels camps de floridura. El reeho la va mirar, alentint el seu cor només perquè la por l’havia esgotat. En T'laerean la va reconèixer a l'instant. Era una dels membres del consell de l'assentament, algú a qui caldria advertir sobre l'emboscada dels glarosauris.

- Oh, nenes. L'ocell no pot ser una mascota -va dir la dona.

En T'laerean va llançar un sospir d'alleujament. Ella alliberaria al reeho, ell persuadiria l'ocell perquè aterrés sobre d'ell, i utilitzaria la Força per alliberar els seus sentits. Podria advertir sobre els glarosauris i llavors...

- L'ocell no pot ser una mascota quan menges fresques com aquest són tan difícils de trobar fora del port. Aquest serà un dinar especial per al teu pare. Prepararé guisat de reeho.

Sopar!

El vincle amb T'laerean va permetre a l'ocell entendre les paraules de la dona. I malgrat el seu esgotament, l'ocell va començar a xisclar i cloquejar amb més força, com si la seva amenaça de mort li injectés vida. Va saltar sobre l'escorça i va emetre sorolls estridents i penetrants, com un xiulet de Thull.

No pots matar-me, va pensar enutjat en T'laerean. Em coneixes! Sóc T'laerean, l'heroi. T'laerean, mestre de la Força! Si us mengeu aquest ocell, llavors... En T'laerean va caure presa del pànic. No sabia què passaria si l'ocell moria. Tornarien els seus sentits al seu cos...? En aquest cas el seu problema estaria resolt, encara que a costa del reeho. O la seva consciència s'esvairia, deixant el seu cos com una closca sense ment? Moriria ell quan morís l'ocell? Mai abans havia practicat aquesta habilitat de la Força, només havia observat com el Savi feia alguna cosa semblant. Mai havia preguntat al Savi les possibles conseqüències, ni havia escoltat amb massa atenció quan el Savi explicava exactament com funcionava tot. En T'laerean només havia estat interessat en l'oportunitat d'unir els seus sentits amb una altra cosa.

L'ocell va continuar cridant, i en T'laerean va sentir que la seva pròpia por creixia en la mateixa mesura, fonent la seva confiança com mantega que s'ha quedat massa temps sobre la taula. Si mates en aquest reeho, serà com menjar-te a un de la teva pròpia espècie! I potser no tingueu a ningú que us adverteixi sobre els glarosauris. Potser tots els grangers de floridura morin! Podries estar segellant el destí de tot l'assentament per un menjar saborós!

Conforme el reeho anava sent transportat creuant l'assentament fins a la casa de la dona, va tractar de canalitzar els seus pensaments a través de la Força per tranquil·litzar la criatura, de relaxar-se ell mateix per poder pensar amb més claredat. El pànic engendra el desastre, li havia dit una vegada el Savi. En T'laerean desitjava haver prestat més atenció en aquesta lliçó i a les tècniques de meditació que el vell humà li havia mostrat.

Ens alliberarem, va dir a l'ocell. No et preocupis. No et deixis portar pel pànic. La Força és la meva aliada i no ens deixarà morir. Això esperava. Escaparem a casa en la primera ocasió, i llavors aterraràs sobre la meva panxa. Et deixaré, i quan els meus sentits tornin al meu cos podràs tornar a la jungla... no tornaràs a veure mai aquest assentament. Va imaginar arbres i el cel, i per un instant el cor de l'ocell es va alentir i se li va aixecar l'ànim.

Però llavors la cistella va ser dipositada sobre un brillant taulell metàl·lic i les aromes de les espècies van omplir l'aire. A través d'un buit en l'ordit, el reeho va veure més objectes metàl·lics als quals no podia posar nom ni aventurar per a què servien. Però en T'laerean sí que ho sabia. Eren cassons i paelles.

Estaven a la cuina, i la dona estava escalfant una olla, abocant oli de levsh al seu interior! Les seves pròpies pors van ressorgir decuplicades, i el cor de l'ocell va tornar a bategar amb força,

-No és molt gran com per compartir-lo amb tothom -va dir la dona a les nenes petites -. Però aviat és l'aniversari del vostre pare. I li agrada molt el reeho. Li direm a tothom com veu capturar aquest ocell, entre les dues, com a regal per al vostre pare. La gent estarà orgullosa de vosaltres. I al vostre pare li agradarà molt.

- Podem quedar-nos amb les plomes? -Va preguntar la més petita.

- Per descomptat.

- Però mare, -es va queixar la nena més alta, l'anomenada Raenyn -. Jo vull el reeho... de mascota. Si us plau.

- No. - La veu de la dona era ara severa, tintada d'autoritat paternal -. La propera vegada que portem una collita de floridura al port, la setmana que ve potser, et buscarem una mascota. Una cosa que puguis acariciar. Un wilwog, potser, un entrenat que no mudi de pèl i no embruti el terra. Ara sortiu fora a jugar. I torneu a posar-vos les màscares respiratòries. - Va agafar un ganivet a la mà.

Què puc fer? He de fer alguna cosa. Si mata el reeho, potser els grangers de floridura morin. Potser jo mori també. El reeho va tornar a cridar, i aquesta vegada en T'laerean no va tractar de fer-lo callar. Estava intentant tancar-se als batecs del reeho, concentrant-se en la dona, en la Força, preguntant-se si potser seria capaç d’influenciar-la. En T'laerean sabia que el Savi podia fer-ho, persuadir la gent perquè mirés en una altra direcció, fer-los canviar d'opinió. Si tan sols pogués fer canviar d'opinió a la dona...

Deixa'ns marxar. Va llançar el pensament cap a l'exterior, com si fos un full flotant a la brisa, bufant cap a la dona. Mira'ns! Deixa'ns marxar! Potser si mirava fixament al reeho, si veiés com de realment bonic que era l'ocell, no fos capaç de matar-lo.

Ella va començar a cantar una vella melodia sullustana, va ajustar la placa de calor sota la paella, i després va sortir de l'estada. En T'laerean va instar a l'ocell a mirar per un altre forat per poder veure on se n'havia anat. Aquest cop, però, l'ocell el va ignorar i va començar a caminar nerviosament per les parets de la cistella, rosegant amb frustració el vímet.

Busca un buit! Vull veure-hi!

El reeho va empènyer la persistent veu més cap al fons de la seva ment, més dins el lloc secret, i va obrir el bec amb un espetec tancant sobre una tira de vímet. En T'laerean va sentir la sequedat de la tira, l'amargor contra la llengua negra de l'ocell, la incòmoda aspror. L'ocell va perseverar mentre en T'laerean flotava, enfurismat, en aquest lloc secret, i en qüestió d'uns instants havia creat un buit prou gran per treure el cap. El reeho va tractar d'obligar la resta del seu cos a passar per l'obertura, i finalment va desistir i va continuar mastegant el vímet.

Bon amic, va lloar en T'laerean, comprenent de sobte el que intentava fer l'ocell. Molt llest. Hi hauria d'haver pensat en això. Els reehos són coneguts per mossegar la fusta. Va decidir que diria l'ocell quines tires atacar, les que semblessin més febles i poguessin tallar més ràpid, però els seus pensaments van ser ofegats, apartats pel mateix desig d'escapar de l'ocell. En T'laerean va continuar observant i preocupant-se, i sentint com la gola del reeho es ressecava i la seva llengua i el seu bec s'irritaven per l'esforç.

Llavors va sentir de nou la taral·la, la dona que tornava. Va quedar esmorteït, com si s’hagués donat la volta i entrat en una altra habitació. La seva veu era dolça, i sota altres circumstàncies en T'laerean hauria gaudit d'ella. L'ocell també la va sentir i va començar a treballar més ràpid, i després va fer un saltet cap enrere per supervisar la seva feina. Suficientment gran. El reeho es va tirar cap endavant i es va prémer per escapar de la seva presó. En T'laerean va sentir la pressió de les vores dentades del vímet que es clavaven al voltant de l'ocell.

Lliures! En T'laerean estava eufòric.

L'ocell va llançar un xiscle d'excitació i va saltar del taulell, estenent les ales i batent embogit. Els marejants aromes de les espècies i l'oli calent inundaven els sentits de l'ocell, i en T'laerean va lluitar per emergir del lloc secret i tornar a indicar l'ocell en quina direcció anar.

Per la porta, el va instar T'laerean. Ara estava enfocant-se més en la Força que en l'ocell, concentrant-se en l'Alè de Gelgelar, treballant amb l'energia. Va deixar que el controlés, i li va demanar poder controlar-la en part a canvi. La porta! Sí, això és, amic meu. Lliures! Lliures!

L'ocell va volar per la porta de la cuina, creuant un estudi sobre una unitat deshumidificadora i una consola d'ordinador. Cap a una altra porta, una que estava oberta el just, que s'obria més... El camí a l'exterior!

Lliures! Lliures! No!

La porta es va obrir encara més i l'ocell va aletejar com boig, llançant-se cap endavant i xocant contra el pit de la Raenyn. L'impacte va sorprendre la nena i va atordir l'ocell. Va caure a terra, marejat, incapaç d'obeir els crits d’en T'laerean perquè escapés.

 - Reeho bonic! – El va acaronar la Raenyn, prenent-lo a les seves mans i cridant a la nena més petita -. No hauries d'estar solt -va reprendre amb dolçor al reeho -. Se suposa que seràs el sopar del pare.

Va agafar amb força al reeho i el va portar per una porta lateral, una que conduïa a una petita habitació amb dos estrets llits i un escriptori entre ambdós. Assegut sense cerimònia al llit més proper, la Raenyn va acariciar amb brusquedat el cap del reeho. L'altra nena es va asseure al seu costat.

- Està ferit?

- Això no importa. –La Raenyn va alçar el reeho i mirà els seus parpellejants ulls rodons. Les seves mans no eren prou grans per envoltar completament l'ocell -. La mare el matarà i el cuinarà en un guisat. Però no crec que en pugui menjar ni una miqueta. És massa bonic.

El reeho va seguir parpellejant i en T'laerean va tractar d'enfocar-se. L'impacte amb la nena havia agitat els seus sentits, i veia doble a les dues nenes. Veia tot doble.

-Li arrencarà totes les plomes -va continuar la Raenyn -. No es pot menjar les plomes.

- Llavors ja no serà tan bonic. Jo tampoc menjaré ni un mos. El volia com a mascota.

- Em pregunto si és la mascota d'algú... -La Raenyn va afluixar només una mica la seva adherència sobre l'ocell -. Si fos la mascota d'algú, la mare no podria cuinar-lo.

En T'laerean va sentir la Força, va deixar que envoltés la seva ment com el pantà envoltava l'assentament. De nou va tractar d'aclarir la seva visió i va veure la nena més petita arrufar els llavis.

- Potser és la mascota d’en T'laerean, el noi estrany que no conrea floridura -va suggerir -. El vaig veure aquest matí amb un reeho bonic. Potser era aquest. El vam atrapar a casa seva, després de tot.

- T'laerean? L'estudiant del Savi de Kooroo?

La nena petita va assentir.

- En T'laerean no tindria mascotes, -va dir la Raenyn amb fermesa -. L'ocell va entrar volant per la finestra. El vam veure. En T'laerean és rar i poc amistós. Només es preocupa de la Força, només parla de la Força i d'impressionar al vell Savi boig. No es preocuparia d'un ocellet o de qualsevol altra cosa. Només vol ser important.

En T'laerean va sentir vergonya. Només em preocupo de la Força? És això el que pensa la gent? Per descomptat que em preocupo per la Força. Però també em preocupo per aquest assentament. Per la gent que hi viu. Estic intentant salvar els grangers de floridura!

-A més -va continuar la Raenyn -, en T'laerean és mort. El vaig veure quan vam atrapar l'ocell. Mort en el seu llit. Mort. Mort. Mort. Fins i tot si el reeho és la seva mascota, si era la seva mascota, no importaria. La gent morta no pot tenir mascotes.

- Potser hauríem de dir a algú que en T'laerean està mort.

- No. Llavors ens ficaríem en un embolic per haver-nos colat a casa seva i haver-lo trobat. Deixa que una altra persona el trobi i es fiqui en un embolic. No anirà enlloc, després de tot. És mort.

El reeho va emetre un feble so d'espetecs. L'ocell encara estava espantat. Però també estava cansat i assedegat. Molt assedegat. La seva llengua negra estava seca i estava començant a inflar-se. Va aixecar la mirada cap a la Raenyn i va inclinar el cap.

- Pobre reeho -van dir les nenes pràcticament a l'uníson.

La nena petita va començar a plorar.

- No podem deixar que la mare el mati.

Des de l'altre costat de la porta, el reeho va escoltar un taral·la, una altra vegada la veu de la dona. Era distant, indicant que estava ben endinsada a la casa.

- No! -Va cridar la dona. Les seves paraules van sonar esmorteïdes, però clares -. El reeho ha escapat! S'ha obert pas a mossegades. Nenes! Veniu a ajudar-me a trobar-lo. Probablement encara segueixi a la casa. Nenes!

Les nenes es van mirar entre si, amb amplis somriures apuntant en els seus amples rostres sullustans. Llavors en T'laerean va sentir que el reeho es posava en tensió, intentava alliberar-se, va veure una foscor planant davant l'ocell, va sentir l'ocell sent tancat en un sac. El reeho va obrir el seu bec per cridar, i en T'laerean es va concentrar amb totes les seves forces. Silenci!, va suplicar. No facis soroll i potser aconseguim alliberar-nos-en!

- La mare pensa que s'ha escapat -va xiuxiuejar la Raenyn -. Podem mantenir-lo ocult. Llavors ella no el matarà i podrem compartir-lo com a mascota.

La més jove va fer un so de petar amb la boca.

- No pots desar un reeho en un sac. Farà soroll, llevat que es mori com en T'laerean. I si la mare el troba, viu o mort, estarem en un embolic.

- I l'ocell serà el sopar.

-Però potser puguem guardar-lo a casa d'una altra persona.

- A casa de qui? -Era la Raenyn qui parlava.

- D’en T'laerean, és clar. És mort i no necessita casa.

-Però algú descobrirà que està mort i estarem en un embolic i llavors no podrem usar casa per al reeho.

- Ningú ho descobrirà si enterrem en T'laerean aquesta nit, quan ningú miri, quan creguin que estem dormint. De totes maneres fora ja està començant a fer fosc.

La Raenyn va deixar anar una lleu rialleta.

- Podríem prendre prestada la pala del pare. Però anem ara a casa d’en T'laerean, a amagar el reeho. Tornarem després de què es faci fosc a enterrar en T'laerean. Si el reeho crida a casa d’en T'laerean, ningú l'escoltarà.

- Bé, potser l'escoltin, però no li prestaran atenció. Tothom pensa que en T'laerean és estrany.

En T'laerean va sentir que l'ocell donava sacsejades, amb la seva por ascendint a un nivell febril, i va sospitar que les nenes estaven corrent. Va escoltar obrir i tancar de portes, sons que ell coneixia però que eren estranys per al reeho aterrit. La sensació de remenada i les sacsejades va continuar per diversos minuts, encara que va semblar una eternitat, amb més portes obrint-se i tancant-se. Després es va sentir caure, aterrant abruptament i incòmodament sobre alguna cosa dura. El reeho va tremolar i es va posar dret sobre les seves potes en els estrets i foscos confins del sac per examinar les seves ales i les seves urpes. En T'laerean va poder veure que no hi havia res trencat, encara que tot semblava masegat. A l'ocell li feia mal tot el cos, i va tractar d'oferir paraules que poguessin confortar-lo.

Però el reeho va empènyer de nou els pensaments d’en T'laerean al lloc secret de la seva ment i va començar a picotejar el fons del sac, com una si-hen picotejaria terra a la recerca de gra. Qualsevol moviment semblava causar dolor addicional al reeho, però va persistir, picotejant més ràpid quan un tros de cuir va quedar perdut en el seu bec.

- No, reeho bonic -li va reprendre la Raenyn -. Deixa això. Estàs espatllant-me el sac.

Aquesta és la idea, va pensar en T'laerean. El reeho intenta arruïnar el sac... igual que vosaltres intenteu per tots els mitjans arruïnar les nostres vides.

De nou l'ocell va ser alçat a l'interior del sac i la seva fugida frustrada. La Raenyn va agitar la bossa mentre la desfermava i introduïa les mans en la foscor. Va agafar el reeho taronja mentre el sac queia, i el va subjectar per l'esquena, aixafant-li les ales contra els costats. L'ocell va tractar de mossegar-la, però l’havia agafat amb prou cura perquè no pogués aconseguir els seus ditets amb el bec.

Fora del seu tancament, el reeho podia respirar de nou. Va veure el sullustà jaient al llit proper. El sullustà sobre el qual se suposava que havia d'aterrar. El reeho es va relaxar sota l'adherència de la nena. En T'laerean va sentir que estava reservant les seves forces, esperant. Els ditets es van obrir una mica. I després una mica més.

Deixa-li pensar que ets dòcil, va instar al reeho. Deixa-li pensar que estàs ferit, cosa que és certa, incapaç de volar, cosa que no és certa. Quan baixi la guàrdia, voles al llit i...

El reeho va tornar a apartar-se a un costat els pensaments d’en T'laerean, es va alliberar de les mans gairebé obertes de la nena i va estendre les ales. Va volar per la finestra oberta, fora, a la creixent penombra. Va batre les ales amb força, i va ignorar el dolor del seu cos. Va ignorar els crits de les nenes que corrien per sota d’ell, els seus passos frenètics. Va ignorar als vells que arribaven a casa per sopar.

No! Voles en direcció equivocada! Vola de tornada a l'edifici! Posa’t sobre el sullustà... el que està al llit!

I va ignorar a T'laerean.

El reeho, encara cansat i adolorit, va volar tan ràpid com van poder permetre les seves adolorides ales. Va creuar com un llamp al pati de l'assentament, després va passar sobre la reixa brillant i va sobrevolar les planes pantanoses. L'aguda visió de l'ocell travessava la creixent foscor, com un ganivet esmolat podria travessar la closca d'una nou crel. I des del lloc secret al fons de la ment del reeho, en T'laerean ho observava amb creixent terror. La consciència del sullustà estava sent portada cada vegada més lluny de l'assentament. Va sentir la Força, l'Alè de Gelgelar, i va notar que li estava controlant per complet. No era prou fort per exercir cap mesura de control sobre ella. La seva ment estava girant cap als arbres, muntada a cavall del cervell del reeho alliberat.

Quant de temps puc viure així? En la ment d'un reeho? - Es preguntava en T'laerean. Cremaran el meu cos, acabant amb la meva vida? O el meu cos morirà per falta d'aigua i menjar? Vagarà la meva consciència per sempre en aquest petit cervell? Quan l'ocell dormi, obtindré la força per persuadir-lo de nou a fer la meva voluntat? I què passarà amb els grangers?

L'ocell va albirar als grangers de floridura sullustans, que ara feien servir grans vares lluminoses per poder veure-hi. Amb els grups sensors apuntant encara a terra, i les tauletes de dades registrant la producció, ara estaven més a prop dels arbres. I s'estaven acostant a un trio d’iquagardaixos, grans criatures similars senglars, que havien estat astutament lligades a les arrels dels arbres.

El reeho es va preguntar distretament per què algú hauria lligat als iquagardaixos, i va ignorar els intents d’en T'laerean d'explicar-li l'emboscada i de fer-li suggeriments perquè advertís d'alguna manera als grangers de floridura. El reeho només volia tornar a l'abraçada de la jungla, a la seguretat dels alts arbres, i no tornar a veure sullustans mai més.

- Mireu! -Va sentir dèbilment en T'laerean des del seu petit lloc secret -. Iquagardaixos! N’hi ha tres, i no semblen haver-nos vist. - Era un dels grangers de floridura qui parlava -. Anem-hi, tots. Es mouen lentament. Els atraparem i tindrem un bon festí aquesta nit.

En T'laerean sabia que els grangers haurien d’apropar-se a les bèsties. Els iquagardaixos tenien una pell tan gruixuda que gairebé podien ignorar els trets de blàster, excepte a curta distància. I curta distància seria massa a prop de la jungla.

En T'laerean escoltava el xiulet de l'herba del pantà sota el reeho, l'espetec d'una branqueta seca. I a través dels seus sentits compartits ensumava l’olor dels sullustans, de la floridura vohis, de l'olor de mesc dels iquagardaixos, i va volar com una fletxa entre els troncs de dos arbres willotum, esmunyint-se a la jungla.

Llavors va aparèixer un verd més brillant, escamós i relliscós, i just davant de l'ocell. Negres ulls de rèptil van mirar al reeho sorprès. Un jove glarosauri es va alçar des de darrere d'una densa mata de falgueres, el mateix que havia tractat d'atrapar l'ocell diverses hores abans. El glarosauri es va aixecar i va començar a córrer cap al reeho, agitant les seves urpes i fent petar les seves mandíbules.

El reeho va deixar anar un xiscle, un so irritant que ara era massa familiar per al T'laerean. L'ocell va fer mitja volta, retirant-se pel mateix forat entre els arbres willotum, tornant a passar sobre els iquagardaixos cap a les planes pantanoses.

El jove glarosauri va seguir, sense fer cas dels crits dels glarosauris majors que li deien que esperés... les malediccions que deixaven anar per què l'emboscada quedaria revelada. El jove glarosauri es va abalançar cap endavant, absort amb el reeho que se li havia denegat abans, es va abalançar cap endavant passant de llarg els iquagardaixos i posant-se en el camí dels grangers de floridura que s'acostaven.

- Glarosauris! -Va cridar un dels grangers de floridura -. Correu! Jo us cobriré!

Des del seu lloc secret, en T'laerean va observar als grangers de floridura donar la volta i córrer cap a l'assentament, i portan amb ells els seus trineus repulsoelevadors plens de floridura. Un va mantenir la seva posició per un instant, apuntant un blàster cap als voltants dels iquagardaixos i traçant una línia de foc de cobertura per evitar que la banda de glarosauris que acabava d'aparèixer els perseguís.

En T'laerean va observar als grangers de floridura fondre’s en la foscor, va escoltar els crits dels iquagardaixos espantats, olorar els matisos calents del foc de blàster en l'aire, va sentir una urpa clavar-se en el costat del reeho.

El jove glarosauri va acostar l'ocell cap al seu cos, i en T'laerean va notar l'alè fètid i marejantment dolç de l'home-rèptil. El sullustà només era vagament conscient de les contínues malediccions dels glarosauris adults, estava més pendent del dolor de l'ocell taronja mentre era plomat ploma a ploma. Llavors el glarosauri va mossegar l'ocell, i el món d’en T'laerean es va convertir en agonia i foscor.

***

- T'laerean. Desperta. - La veu va sonar feble al principi, tremolosa per l'edat. Però era persistent -. No moris, T'laerean.

El jove sullustà va sentir els seus ulls tancats, com si estiguessin enganxats, però es va forçar a obrir-los i parpellejar. El rostre borrós d'una nena petita surava a escassos centímetres del seu; la Raenyn. I rere d’ella estava l'arrugat rostre humà del Savi de Kooroo.

- Vaig creure que era mort -va anunciar la Raenyn -. Mort. Mort. Mort. Vaig pensar que hauríem d’enterrar i mai podria explicar-li l’emboscada dels glarosauris i com el meu pare va usar el seu blàster per enfrontar-se a tots. Com el meu pare és un heroi per tot l'assentament i va salvar a tots. I...

- No parlis tant, petita –la va prevenir el Savi -. Sembla que en T'laerean ha passat per una dura experiència, una malaltia potser. O alguna cosa més. I gairebé ens abandona. Però crec que ara ja es posarà bé. La Força continuarà sanant-lo.

El vell humà es va inclinar sobre en T'laerean i el va ajudar a incorporar-se.

Mirant al seu voltant, el sullustà va poder veure que estava a casa, al seu llit. Una llum pàl·lida es vessava per una finestra oberta, indicant-li que ja havia arribat el matí. Tenia la gola seca, i es va afanyar a acceptar el got d'aigua que la Raenyn li oferia. Sentia l'estómac buit.

- Ha estat una sort que arribés a l'assentament abans del que tenia planejat -va començar a dir el vell -. Em vaig aturar per visitar-te i et vaig trobar proper a la mort. Si la Força no fos tan poderosa en tu, sospito que no podria haver-te salvat.

-Potser la Força sigui poderosa en mi -va respondre en T'laerean després d'un instant -. Però jo encara no sóc poderós en ella.

- Ets més savi reconeixent que tens limitacions -va dir el vell, aclucant els ulls gairebé imperceptiblement -. Descansa, jove aprenent. Necessites més descans... temps per a més reflexions. Continuarem les teves lliçons demà matí.

- Tinc molt per aprendre -va xiuxiuejar en T'laerean. El jove sullustà es va relaxar, va tancar els ulls, i va escoltar els passos que s'allunyaven, la Raenyn i el Savi. Finalment va deixar que el somni el reclamés, i va somiar amb glarosauris i iquagardaixos, i amb un colorit ocell taronja que havia captivat per sempre un lloc secret en la seva ment.

 FI