Crèdit denegat (III)

Anterior

III

- Així que el que m'estàs dient és que finalment has perdut el judici -va dir en Nopul mentre passaven per l'ampli arc que sortia del districte comercial de l'estació cap al complex de la badia d'atracada.

La Rendra va mirar al dresselià i al Nikto per assegurar-se que no havien escoltat el comentari d’en Nopul. Els dos estaven enmig d'alguna acalorada discussió, aliens a qualsevol cosa que passés al seu voltant. Satisfeta, es va tornar cap al seu company.

- Què se suposa que he de fer? No tenim temps per trobar d’altres, i fins i tot si el tinguéssim, com sabem que no serien pitjors?

En Nopul va tornar la mirada als mercenaris i després va mirar la Rendra.

- No crec que això sigui possible.

No estava segura de si en Nopul només tractava de fer-li passar una mala estona o estava realment preocupat. En qualsevol cas, no tenia elecció. GalactiNucli volia els seus diners, no li importava si tenia problemes amb el personal. Va decidir canviar el tema de la conversa.

- Vas piratejar aquests codis de Naus i Serveis?

Si en Nopul havia advertit la seva tàctica, no va donar mostres d'això.

- Dubtes de la meva capacitat? Bé, potser hagi d’aliar-me amb algú que...

- Ho vas fer?

-És clar que ho vaig fer. Per les estrelles, què irritable ets. Només tractava d'alleugerir-te els ànims.

La Rendra va començar una rèplica, i llavors es va adonar que era ella qui estava de mal humor. Algunes vegades en Nopul mostrava més saviesa de la que ella creia que posseïa. Estar constantment a la que salta no anava a ajudar a completar la seva missió, especialment donada la seva quantitat actual de problemes. Un altre dels axiomes del seu pare va començar a treure el cap a la seva ment, però el va silenciar tan aviat com va reconèixer la seva font. Gràcies, pare, però me n'ocuparé d'això pel meu compte.

- Ah -va començar, tractant de recordar on s'havia quedat la conversa -. Llavors, quin és el nostre estat?

Girà per un passadís més estret cap a la vora exterior del complex, el més allunyat de la resta de l'estació. Estar escàs de crèdits realment tenia els seus desavantatges.

- Bé, he intercanviat els nostres números de registre de l’OdNS amb una nau mercant anomenada Rodeo. El Zoda encara té el mateix codi de microxip, només he canviat la informació a la base de dades de l'ordinador de l’OdNS per reflectir la nova informació de la nau. És molt més difícil detectar un arxiu fals que un transponedor fals.

- Rodeo. Sona apropiat. - Va mirar en Nopul, i tots dos es van aturar de cop. En Nopul es va aturar un parell de passos per davant, i els alienígenes just van aconseguir evitar xocar contra dos.

El Nikto va murmurar alguna cosa al darrere. La Rendra havia après prou del seu llenguatge per saber que estava preguntant què passava. Ella es va girar i es va emportar un dit als llavis per fer que ell i el dresselià callessin, i després va fer un gest als tres perquè estiguessin quiets mentre ella comprovava les coses.

A mig camí del passadís es va aturar davant l'escotilla de la badia 919-A, on havia atracat la seva nau. Va comprovar el panell d'accés a la paret i va descobrir que hi havia hagut un accés des que havia marxat.

S'estava tornant per donar instruccions a Nopul i als alienígenes quan la porta de la badia es va obrir cap amunt de sobte, revelant l'infame canó d'una carrabina blàster apuntant-li al pit.

- Maex. Quina coincidència. Precisament t'estava buscant -va dir el nimbanel en la seva llengua nativa, però ella va entendre cada paraula; havia tingut més experiència amb Hutts i els seus subordinats nimbanesos del que li agradaria recordar.

Va tractar d'ocultar el fet que es trobava a punt de fer senyals a algú fora de la vista del nimbanel, però en fer-ho va sacrificar la seva oportunitat de desenfundar ràpidament el seu blàster.

- Si us plau, passa -va dir el nimbanel amb la seva boca i després va insistir en això amb la seva arma -. GalactiNucli no està molt contenta amb tu en aquest moment, saps? Sembla que t'has saltat... - Va fer una ullada a la tauleta de dades que tenia en l'altra mà - tres pagaments.

Així que van passar a l'interior, la porta de la badia es va tancar lliscant darrera d'ella, bloquejant-la amb un cop sec.

- Oh -va dir, recorrent en la seva ment cada engany i mentida que se li ocorregués. Per desgràcia, a la seva ment no va arribar a temps res que resultés d'utilitat, deixant-li amb la feble opció de ser honesta -. Mira, no tinc els diners ara mateix. Però acabo d'acceptar un treball amb el qual obtindré prou per saldar tots aquests pagaments, i dos més.

Un brunzit sord es va escoltar des d'algun lloc darrere de la nau, i la Rendra va mirar de dalt a baix del nimbanel per veure un droide espia aparèixer surant davant la seva vista, amb els seus escàners oculars tremolant mentre registraven cada centímetre quadrat de la nau. Amb aquesta tasca completada, es va girar cap a la Rendra i el seu propietari per capturar dades sobre la seva transacció verbal. Ella havia hagut de fer servir aquestes precaucions en diversos dels seus propis treballs anteriors, de vegades per raons legals, de vegades perquè el seu benefactor volia veure com la seva presa es retorçava.

- Oh, sí -va dir el nimbanel, tornant a recuperar l'atenció que s'havia perdut en el droide -. Els meus informadors t’han situat a Eryso, en el sistema Hedya, fa trenta-dues hores. Vegem, et vas reunir amb diversos éssers d'una nau anomenada Chasa Riv, número de registre de lOdNS 52.462.474-245. Vas marxar vint minuts estàndard després portant una tauleta de dades que no tenies quan vas arribar, i llavors, d'acord amb càlculs de vector basats en la màxima velocitat d’hipermotor de la teva nau, vas saltar immediatament aquí.

Ho havia d’admetre: el nimbanel havia estat conscienciós. Però mentre ell malgastava el seu temps llegint el registre de les seves activitats recents, un pla va començar a formar-se en la seva ment. Només necessitava un parell de dades més per assegurar-se que almenys tenia una oportunitat que funcionés.

- M'has estat vigilant -va dir, maniobrant lentament cap a una conversa -. Em sorprèn que no m'hagis abordat fa vint minuts quan seguretat estava realitzant aquesta comprovació d'antecedents. -Es va esforçar tant com va poder per amagar el fet que la seva frase era una completa invenció.

Ell la va mirar amb un somriure forçat.

- Sí, bé. Això no sembla importar ara, oi?

Perfecte, va decidir. No ha de tenir cap informador aquí a l'estació, o hauria sabut que li estava mentint... el que significa que no sap res sobre els meus recentment adquirits mercenaris.

-Bé -va continuar ell mentre es guardava la tauleta de dades a la butxaca-, em portaré la documentació i la targeta clau de la teva nau. Ara. - Va accentuar la petició agitant gairebé imperceptiblement la seva carrabina blàster.

La mirada d'ella es va desviar cap al seu propi blàster...

- He de prendre les claus del teu cadàver? Això no està en el meu contracte... encara que en realitat no em suposa cap impediment, a part d'haver d’omplir aquests tediosos informes de seguretat.

- Escolta, eh... - va dir ella, intentant sostreure-li el seu nom. Quan ell no li va oferir, ella va continuar -. Fem un tracte. Tu i jo. Guanyaré molt més del que necessito ara mateix. El repartiré amb tu si em dones tan sols tres dies per...

Va veure com ell premia un interruptor a la carrabina, no sabia exactament per a què servia, però no podia ser res de bo, i va saber que s'havia quedat sense temps.

Es va tornar i va saltar cap als controls de la porta just quan un tret blàster va passar xiulant sobre el seu cap, arrencant de la paret un tros de durciment de la mida d'un puny. Des de la seva posició estirada va estirar la mà i va prémer el mecanisme d'alliberament.

I res va passar.

Un altre tret blàster va sortir de la carrabina, i aquesta vegada va colpejar el sòl i va ruixar l'esquena de la Rendra amb una cascada de runa. Va seguir rodant, donant diverses voltes cap a la dreta mentre el nimbanel continuava disparant.

Finalment, es va posar dreta i va treure el blàster de la seva funda. Abans que ell pogués fer un altre tret, ella li havia llançat un parell de trets blàster directes a pit.

El primer va impactar en una barrera invisible que es va mostrar fugaçment com un patró de llum estàtica, com si les molècules de l'aire enfront d'ell haguessin esclatat momentàniament en un caòtic frenesí i després haguessin tornat a la normalitat. El segon tret va córrer la mateixa sort, deixant al nimbanel completament il·lès. La Rendra sempre havia volgut el seu propi escut personal, però trobava que els preus eren desorbitats. Aparentment, aquest caça-recompenses era bo en el seu treball si podia permetre’s semblant dispositiu.

La seva ment discorria mentre el nimbanel somreia i apuntava de nou, movent-se lentament com per mostrar la seva confiança en el seu èxit inevitable. Per què en Nopul i els altres no havien entrat a la càrrega quan van escoltar l'intercanvi de trets blàster? Va donar un cop d'ull a la porta... i després al panell de control. Ah, és clar, es va adonar, està codificat. Vegem què podem fer al respecte...

Va alçar la seva arma per disparar de nou, però en lloc d'apuntar al seu oponent, va ajustar l’objectiu al tancament de la porta a l'altre costat de la sala.

El nimbanel va somriure davant d'aquest obvi error, i es va prendre un moment addicional per apuntar a la Rendra al capdavant.

Ella va disparar, però l'alienígena no va prestar atenció al tret mentre l'observava a través del punt de mira. Va començar a prémer el gallet...

I llavors una cortina de foc blàster va travessar l'hangar des de la porta oberta i el va fer sortir acomiadat per la sala cap a la nau, on va xocar contra el terra i es va quedar immòbil.

La Rendra va tornar la mirada a l'entrada de l'hangar mentre en Nopul i els mercenaris entraven amb les armes encara disposades per si hi hagués més problemes.

-Bé -va dir en Nopul, amb aire innocent -. Necessites ajuda?

Ella va somriure amb desdeny.

- Exactament, quin era el teu pla? Esperar que se m'acudís un a mi i llavors actuar?

- Vaja, si hagués sabut que anaves a posar-te així...

La Rendra va advertir que en Vakir havia avançat fins al cadàver del nimbanel i estava registrant les seves pertinences. Després de recollir alguns objectes petits, va pressionar el canó de la seva pistola blàster contra la templa del nimbanel.

- Ep! -Va exclamar la Rendra, sorprenent a tothom, inclosa ella -. Què estàs fent? -Va arribar ràpidament al costat del Nikto i va apartar el seu blàster del cap del nimbanel -. Si encara és viu, deixa-ho. Tenia una feina a fer... no m'ho prenc personalment. A més, ja ens haurem anat molt abans que desperti.

En Vakir va abaixar la mirada cap al nimbanel, va arronsar les espatlles, i es va apartar.

Un pensament va creuar de sobte la ment de la Rendra, i va examinar l'hangar a la recerca del droide d'espionatge.

- Algú veu un petit i molest droide volant per aquí?

Els seus companys van registrar l'hangar, però no van trobar res.

-Bé -va dir, dirigint-se a la nau -. Suposo que ara ja no importa massa. D'acord, tothom, en marxa. Tenim molta feina a fer i no massa temps per fer-la.

***

La Rendra va tornar a la zona recreativa, més o menys circular, del Zoda -ara el Rodeo -, per trobar-se al Nikto, al dresselià i al Nopul embrancats en una mà de sàbacc de diverses rondes, a jutjar pel nombre de crèdits en el pot.

- Qui va guanyant? -Va preguntar mentre es deixava caure en un sofà proper.

-Or, -va dir en Nopul sense apartar la vista de les seves cartes-xip.- De moment.

El dresselià rigué amb un xiuxiuejant so en staccato que va fer que la Rendra es preguntés per un instant si l'alienígena realment estava tenint problemes per respirar. Però quan en Vakir li va llançar una furiosa mirada i Or va callar de sobte, va saber que no havia de què preocupar-se.

Va observar com en Vakir treia una carta-xip de la seva mà i després mirava als seus dos oponents, buscant aparentment alguna pista de les seves reaccions. Si va descobrir alguna cosa o no, la Rendra no tenia forma de saber-ho, però va deixar anar la carta de nou a la mà, va seleccionar una altra, i ràpidament va deixar la seva nova elecció en el camp d'interferència davant seu.

Per un instant, ningú va dir res, i l’Or i en Nopul miraven fixament en Vakir mentre ell observava la seva muntanya de crèdits, colpejant la taula amb les seves esmolades ungles.

- Apostes o no? -Va preguntar l’Or.

En Vakir aixecà lentament la mirada cap al seu company alienígena... i llavors va llançar de sobte el seu braç sobre la taula i va agafar al dresselià per la gola.

- D’acord, d’acord -va aconseguir balbucejar l’Or -, pren-te tot el temps que necessitis.

Satisfet, en Vakir va deixar anar la seva adherència letal. Va observar els seus crèdits mentre murmurava alguna cosa per a si mateix, i llavors aparentment va arribar a una conclusió mentre llançava la resta dels seus crèdits al pot.

- Vint -va dir, encara que per a la Rendra la paraula podria haver estat només un grunyit.

Els altres dos van igualar l'aposta, i llavors van mostrar les seves cartes-xip en el camp d'interferència davant seu.

- Sembla que l’Or guanya de nou - va dir en Nopul, apartant-se de la taula-. Em retiro.

Mentre l’Or s'acostava alegrement la pila de crèdits cap a ell, en Vakir es va ensorrar a la seva cadira amb un definitiu aire alacaigut en el seu semblant. L’Or va continuar emetent diversos sons de felicitat fins que es va fixar en el Nikto assegut en silenci al seu costat.

L’Or va mirar als crèdits, després a Vakir, i després de nou als crèdits. Amb la mà va dividir la pila per la meitat i va empènyer els crèdits que van caure en un costat cap a Vakir, els ulls es van il·luminar quan els guanys van ser cap a ell.

En Nopul observava amb confusió absoluta.

- Què galàxies estàs fent?

L’Or el va mirar com si resultés obvi.

- Vakir no crèdits, Or no juga. No divertit per cap.

En Nopul va moure el cap com si tractés d'aclarir la seva ment davant l'estranya lògica, mentre la Rendra va deixar anar una rialleta davant de tota la sèrie d'esdeveniments.

- Tinc la impressió que vosaltres dos ja heu treballat junts abans -va dir.

-Moltes vegades -va dir l’Or mentre guardava la seva meitat dels crèdits en un compartiment del seu cinturó -. I sempre.

En Vakir simplement va assentir mentre recollia la resta del pot i començava a apilar els crèdits en columnes de la mida d'una mà.

- Bé -va dir ella -, perquè no ens podem permetre no confiar uns en altres. El que estem a punt de fer és perillós. Si qualsevol de nosaltres rellisca, caiem tots.

Es va aixecar del sofà i va avançar cap a la paret dels compartiments d'emmagatzematge.

- I només tenim una oportunitat per això. Si fallem en el primer intent, ens quedem sense sort.

- No has esmentat el que hem de fer -va dir en Vakir.

-Sí... ho sé. Bé -va començar a dir, i després es va aclarir la gola. Va recolzar l'esquena contra l'envà, es va arriscar a llançar una mirada en direcció a Nopul i va veure exactament el que estava esperant: una expressió que li suplicava que s’ho pensés una vegada més. Ella va respondre amb la seva pròpia expressió: no tenim elecció. Quan va haver decidit que havia donat a Nopul prou temps per captar la idea, es va tornar cap als mercenaris -. Anem a assassinar a Uli Aaregil, el líder de clan dels weequay.

Va deixar que la frase pengés a l'aire un instant per permetre possibles reaccions, però l’Or i en Vakir només la miraven amb expectació.

- Bé -va continuar -, ens falten unes nou hores fins arribar al sistema Sriluur. Per què vosaltres dos no aneu a dormir una mica mentre en Nopul i jo ens encarreguem d'alguns dels preparatius finals?

Els dos alienígenes van assentir, es van aixecar de la taula, i es van dirigir a la cabina sense dir una sola paraula. La Rendra va trobar bastant incòmode el seu silenci.

-Bé -va dir després que s’haguessin marxat -. S'ho han pres força bé.

- Sí, suposo que sí, -va dir en Nopul mentre es fregava els dos flocs de cabells que recorrien el seu crani -. Massa bé, diria jo.

- No necessitem gent que qüestioni el que els hi demanem.

Ell la va mirar de manera estranya.

- No?

La Rendra es va trobar movent el cap.

- Hem de passar una altra vegada per això? Creia que ja ho havíem aclarit tot.

- Sí, vas explicar tot el raonament en termes explícits i extremadament lògics.

Ell l'estava mirant així de nou, d'aquesta manera que li feia voler saltar sobre ell i estrangular-lo. Sabia que havia d’apartar els seus ulls d'ell per evitar actuar seguint el seu instint, així que va obrir una de les unitats d'emmagatzematge i va treure una caixa plena de dispositius electrònics.

- Ni tan sols pots mirar-me a la cara -va dir en Nopul -. Això no et diu res?

Ella es va tornar cap a ell sense temps tan sols per pensar-ho.

- Sí, em diu que hauria de començar a buscar un nou soci.

- Ah, ja veig, dius que això és una societat. Tenia la impressió que el vot dels socis tenia igual valor...

- Molt bé, d'acord. Això no és una societat... mai ho va ser. Jo sóc qui sempre ha de planejar tot, qui ha de discórrer com arribar al següent treball sense que ens matin, ens quedem sense crèdits, o perdem la nau.

- I jo em quedo assegut i no faig res, simplement et segueixo en aquests "treballs", com tu els hi dius, xuclant d'aquests diners que tant et costa guanyar. Només sóc un altre alienígena inútil, alimentant-se al recer de la humanitat. - El desdeny li brillava a la cara -. Potser hauries donar-te un cop d'ull més de prop abans de decidir sobre el valor d'una altra persona.

Ella va deixar caure la caixa de components electrònics sobre la taula, escampant les cartes-xips per terra.

-No necessito que siguis la meva brúixola moral. Potser no tingui ètica, no ho sé. Però tu no ets millor que jo, i aquesta posa de rectitud teva m'està començant a posar dels nervis.

- Molt bé, doncs, disculpa’m per tractar d'evitar que cometis un error que podria perseguir-te durant la resta de la teva vida. I tens raó, no sóc millor que tu. Vols matar l’Aaregil per diners... apunta’m-hi. Prendré la meva part i començaré el meu propi negoci legítim.

L'última inflexió de la veu d’en Nopul gairebé va fer enrabiar per complet la Rendra, però va aconseguir controlar-se prou per a dir:

- Limita't a fer que aquests inhibidors funcionin.

Dit això es va dirigir a les seves estances personals, amb les emocions apuntant just sota la superfície... molt més a flor de pell del que li agradaria.

Un dels dits del seu pare sobre això o allò va començar a prendre forma en la seva ment, però el va aixafar abans que pogués desenvolupar-se del tot. Fos el que fos, no anava a fer-li sentir millor... això era alguna cosa sobre les dites del seu pare que mai posava en dubte.

Un cop tota sola a la seva cambra amb la porta tancada, va caminar directament cap a una de les caixes de fusta de valla que contenien els seus objectes personals, i la va colpejar amb tota la força que va poder. La fusta antiga s'estellà en el punt d'impacte, revelant les robes antigues que guardava dins. D'acord la seva ment es va anant omplint de records activats veient les velles robes, va començar a sentir alguna cosa, com si estigués sent...

Un gemec brunzent a la seva esquena li va fer donar mitja volta, amb el blàster estès cap a l'origen del so.

Surant davant seu, i amb aspecte completament innocent, hi havia el droide d'espionatge del nimbanel, amb els seus escàners oculars brunzint mentre gravava.

La Rendra enfundà el seu blàster.

- Vaja, aquí és on vas decidir amagar-te -va dir -. Suposo que pensem semblant. 

Següent