18
La segona detonació
acuradament programada va tenir lloc al mateix instant en què Wedge Antilles i
el seu grup d'atac entraven corrent en el complex del reactor d'energia de la
Instal·lació de les Goles. Les càrregues col·locades per un grup de sabotatge
van esclatar a la base de les torres de refrigeració del reactor, inutilitzant
l'enorme generador que proporcionava energia a les instal·lacions, els
laboratoris, els ordinadors centrals i els sistemes de suport vital.
En Wedge, que
portava una armadura de camuflatge esquitxada de taques marrons i verdes, havia
guiat al seu grup d'atac per les passarel·les del tub de connexió fins a
l'asteroide en el qual estava instal·lada la central d'energia. Però els túnels
van ser envaïts per dolls de fum grisenc just quan el grup d'atac entrava a la
central, i un vendaval d'aire calent va bufar per ells portant-hi núvols de
pols i restes.
En Wedge va moure el
cap per aconseguir que les seves oïdes deixessin de brunzir. Es va posar de
genolls i va acabar aconseguint incorporar-se.
- Necessito una
avaluació dels danys, i la necessito de seguida! -Va cridar.
Tres soldats van
creuar corrent la sala per trobar-se amb un grup de personal de la Instal·lació
de les Goles que fugia de la destrucció. Els sabotejadors semblaven estar al
comandament d'un homenot manc d'expressió fosca i pell verda purpúria.
Els homes d’en Wedge
van alçar les armes i van dirigir els canons dels seus rifles desintegradors
cap als sabotejadors, que es van aturar amb un soroll molt semblant al de les
peces d'una maquinària que encaixen de sobte. El manco va patinar gairebé mig
metre sobre el llis sòl metàl·lic fins a acabar aturant-se, i va mirar
frenèticament al seu voltant. Els altres sabotejadors no apartaven la mirada
dels soldats de la Nova República.
- Tireu les armes!
-Va ordenar en Wedge.
L’homenàs va alçar
la seva única mà amb el palmell cap en Wedge per mostrar que no anava armat. En
Wedge es va sorprendre de veure que els altres també estaven desarmats.
-Ja és massa tard
per impedir que tot sigui destruït -va dir el manco -. Sóc en Wermyn, líder de
la divisió d'operacions del complex. Accepteu la meva rendició. El meu equip i
jo li agrairíem moltíssim que ens tragués d'aquesta roca abans que tot esclati.
En Wedge va moure
una mà assenyalant a quatre dels seus soldats.
-Ocupin-se dels
presoners i posin-los grillons restrictors perquè no ens donin més problemes
-va ordenar -. Hem d'aconseguir que aquest reactor torni a funcionar, o ens
veurem obligats a iniciar l'evacuació.
Els sabotejadors de
les Goles no van oferir cap resistència mentre els soldats se'ls emportaven per
sotmetre'ls a custòdia, encara que els homes d’en Wedge no semblaven estar molt
segurs de com se les arreglarien per posar-li els grillons restrictors a l'únic
braç d’en Wermyn.
En Wedge i els
tècnics van entrar cautelosament en el reactor. La calor va caure sobre ells
amb un impacte tan potent com el d'un remolí de sorra durant l'estació càlida
de Tatooine. L'aire estava saturat per les olors acres dels lubricants, el
metall fos i les restes calcinades dels explosius d'alta energia.
La sala estava
il·luminada per les llums vermelles d'alerta, i els seus reflexos en els
xiuxiuejants dolls de vapor semblaven gotetes de sang que volessin per l'aire.
Les bombes i els motors vibraven amb un ritme palpitant que en Wedge no va
trigar a acusar sota la forma d'un dolorós bategar al crani. Un component del
reactor de grans dimensions havia quedat destruït, i les vores irregulars que
es corbaven cap a l'exterior encara traspuaven filets de metall a mig fondre.
En Wedge va
entretancar els ulls mentre els tècnics corrien cap al reactor, agafant els
detectors manuals que havien portat penjant dels seus cinturons per estudiar
les filtracions de radiació. Un d'ells no va trigar a tornar trotant cap en
Wedge.
-Les bombes de
refrigeració primària i secundària han estat destruïdes -li va explicar -. El
nostre amic Wermyn tenia raó... Ha iniciat un procés de fusió del nucli, i no
podem fer res per aturar-lo. No podem reparar aquest equip.
- Podem desconnectar
el reactor? -Va preguntar en Wedge.
-Els controls estan
destruïts i la reacció ja s'ha iniciat -va respondre el tècnic -. Suposo que hi
ha una possibilitat que puguem fer uns cablejats d'emergència i instal·lar uns
sistemes de control temporals en un parell d'hores, però si desconnectem el
reactor... Bé, llavors també deixarem sense energia i sense sistemes de suport
vital a tota la Instal·lació de les Goles.
En Wedge va
contemplar la destrucció que l'envoltava i va sentir que se li formava un buit
gelat a l'estómac. Va donar un cop de peu a un tros de blindatge de plastiacer
amb la puntera de la bota, i el fragment metàl·lic va tritllejar des del terra
amb un so buit que va acabar sent engolit pel batec dels motors.
-No vaig acceptar
posar-me al capdavant d'aquesta força d'atac per permetre que tots els
científics i l'Estrella de la Mort
fugissin mentre la Instal·lació és destruïda sota els meus peus -va dir per fi.
En Wedge va respirar
profundament i va ajuntar les puntes dels dits intentant concentrar-se tal com
solia fer la Qwi, encara que no estava molt segur de si li donaria algun
resultat.
Després va agafar el
comunicador que penjava del seu cinturó i va sintonitzar la freqüència de
comunicació amb la fragata Yavaris,
el seu navili insígnia.
-Necessitem uns
quants experts en enginyeria ara mateix, capità -va dir -. Hem d’instal·lar
unes quantes bombes de refrigeració d'emergència per al reactor principal.
»Sí, ja sé que no
disposem de molt d’equip, però els nostres sistemes de refrigeració dels
hiperimpulsors no haurien de ser molt diferents dels que utilitza aquest
reactor... Tregui les bombes dels motors d'una corbeta. Hem d’instal·lar algun
tipus de sistema de refrigeració d'emergència aquí baix per mantenir controlat
el reactor fins que haguem pogut treure tot el que tingui algun valor per a
nosaltres de la Instal·lació de les Goles.
Els dos tècnics van
alçar la mirada cap al Wedge i van somriure.
-Aquesta idea potser
pugui donar resultat, senyor.
En Wedge els va dir
que tornessin amb els presoners, i es va jurar a si mateix que no permetria que
els imperials es sortissin amb la seva tan fàcilment.
La Qwi Xux se sentia com una
estranya a casa. Va entrar amb pas tímid i vacil·lant a l'habitació que havia
identificat com el seu antic laboratori, esperant que alguna cosa sorgís del
no-res per saltar sobre ella i que els records tornessin en una onada
incontenible.
La il·luminació es va encendre,
vessant una freda claredat blanca sobre els aparells de disseny, els seus
terminals d'ordinador i el seu mobiliari. Aquell lloc havia estat la seva llar,
el centre de la seva vida durant més d'una dècada, però de sobte li semblava
tan aliè com una terra desconeguda. La Qwi el va contemplar amb sorpresa i va
sospirar.
C3PO l'havia seguit, i va entrar a
l'habitació amb un brunzit de servomotors.
-Segueixo sense saber per què sóc
aquí, doctora Xux -va dir -. Puc ajudar-la en la tasca d'assimilació de les
dades que es trobin, però sóc un androide de protocol i no un model
descodificador. Potser s'hauria d'haver emportat a l’R2... Aquest tipus de
coses se li donen molt millor que a mi. És un model excel·lent, però una
miqueta massa tossut per un androide, no se si s'entén a què em refereixo...
La Qwi va ignorar l’androide i va
seguir endinsant-se en l'habitació. Caminava de puntetes i sentia la pell freda
i una mica enganxosa, com si estigués suant. L'aire feia olor de ranci i a
buit. La Qwi va tremolar mentre lliscava els dits sobre la freda pedra
sintètica d'una de les gruixudes columnes de suport. Va captar una espurna d'un
record llunyà: Han Solo lligat a aquella columna, tan malmès i esgotat que amb
prou feines era capaç de mantenir dret el cap després del «interrogatori a
fons» a qui li havia sotmès l’almirall Daala.
La Qwi va avançar cap a la taula de
laboratori i va anar agafant els seus sensors d'anàlisi espectral, analitzadors
de propietats de materials, simuladors de tensió i desgast i un projector de
dissenys hologràfics en 3-D que va relluir amb centelleigs foscos sota les
brillants llums de l'habitació.
-Vaja, doctora Xux, aquesta àrea de
treball té un aspecte realment magnífic -va dir C3PO-. Espaiosa i neta... Estic
segur que ha assolit grans èxits aquí. Cregui’m, he vist zones de recerca molt
més desordenades en els complexos de Coruscant.
- Per què no fas un inventari de
l'equip, C3PO? -Li va suggerir la Qwi per aconseguir que l'androide es quedés
callat i li permetés pensar -. Vull que posis una atenció especial a qualsevol
model per demostracions que puguis trobar, ja que podrien resultar molt
significatius.
La Qwi va seguir amb la seva
inspecció, i va acabar descobrint un petit teclat musical mig amagat entre un
munt de llistats i notes escrites a mà. Al costat del teclat es veia l'ull
lletós d'una terminal d'ordinador apagada.
Va connectar el terminal, però la
pantalla li va demanar la contrasenya abans de permetre l'accés als seus propis
arxius. La idea no havia estat dolenta, però hauria d'intentar-ho d'una altra
manera.
La Qwi va agafar el teclat musical i
el va sostenir sobre els palmells de les mans. L'instrument li resultava
familiar i desconegut alhora. Va prémer unes quantes tecles i va escoltar les
notes agudes i suaus que van brollar d'ell. La Qwi va recordar haver estat
immòbil entre les restes de la Catedral dels Vents destrossada i com havia
agafat un fragment d'un dels conductes i havia bufat per ell, arrencant una
melodia lenta i melancòlica. Un vor alat li havia tret la flauta improvisada
dels dits, i després havia insistit que no tornaria a haver-hi més música fins
que la catedral hagués estat reconstruïda...
Però aquell teclat tancava la seva
pròpia música. La Qwi recordava vagament haver-lo utilitzat, però no aconseguia
recordar-se de per què ho feia servir exactament. Una imatge que apareixia i es
tornava a esfumar va sorgir de sobte en la seva ment, com un fruit mullat i
relliscós que se li escorria dels dits cada vegada que intentava agafar-lo.
Havia deixat el teclat sobre la taula amb la sospita que potser no tornaria a
veure’l mai... La Qwi va torçar el gest, va respirar profundament i va ajuntar
els dits en un desesperat esforç de concentració.
Han Solo! Sí, tot havia d'estar tal
com es trobava quan va sortir d'allà per intentar rescatar al Han i escapar amb
el Triturador de Sols.
La Qwi va permetre que els seus
llargs i esvelts dits blavosos ballessin sobre les tecles. La seva ment no
recordava cap seqüència determinada, però el seu cos sí la coneixia. Les seves
mans es van moure impulsades per la força del costum i van teixir un veloç
cèrcol de melodies. La Qwi va somriure adonant-se’n de com de familiars que li
resultaven.
Quan va haver acabat la seqüència de
notes, la pantalla del seu ordinador va mostrar un nou missatge: CONTRASENYA
NOTIFICADA. La Qwi va clavar-hi els seus ulls color indi i va parpellejar,
sentint-se sorpresa davant el que acabava de fer.
ERROR, va seguir dient la pantalla
de l'ordinador. BASE DE DADES PRINCIPAL NO DISPONIBLE... BUSCANT CÒPIES DE
SEGURETAT. ARXIUS DANYATS.
La Qwi sospitava que en Tol Sivron
podia haver destruït el nucli de l'ordinador abans de fugir en el prototip de
l'Estrella de la Mort, però així i
tot estava segura que ella havia d'haver deixat algunes dades emmagatzemades a
la memòria temporal del seu terminal.
El missatge de la pantalla va tornar
a canviar i va passar a ser MOSTRANT ARXIUS RECUPERATS.
La Qwi es va trobar contemplant els
seus propis diaris i notes personals a través de la finestra que acabava
d'obrir la terminal. Va sentir que el cor li començava a bategar més de pressa
mentre llegia les paraules que ella mateixa havia teclejat..., però qui les
havia teclejat no era ella, naturalment. Era una altra Qwi Xux, una Qwi del
passat que havia estat sotmesa a un rentat de cervell pels imperials, una Qwi
que havia estat manipulada i deformada durant la seva infància, i a la qual
s'havia obligat a treballar fins al límit màxim de les seves capacitats
mentals.
Va anar llegint els seus resums
diaris amb la respiració entretallada i una creixent inquietud: els experiments
que havia realitzat, les simulacions que havia desenvolupat a l'ordinador, les
reunions a què havia assistit, els interminables informes de progrés que havia
redactat per al director Sivron... No recordava res de tot allò, però la va
sorprendre i la va consternar adonar-se que l'únic que havia fet era treballar.
La seva única alegria procedia dels experiments completats, i els únics moments
d'emoció que havia viscut eren aquells en què les proves havien demostrat que
els seus dissenys funcionarien i podrien ser utilitzats en la pràctica.
- I tota la meva vida no era més que
això? -Va preguntar la Qwi en veu alta. Va seguir passant arxiu rere arxiu, i
va contemplar un dia idèntic darrere l'altre -. Quina... buidor! -Va murmurar
per fi.
- M’estava dient alguna cosa,
doctora? -Va preguntar C3PO-. M'ha demanat que l'ajudi?
-Oh, C3PO...
La Qwi va bellugar el cap i va
descobrir que tenia els ulls plens de llàgrimes.
Va sentir passos al corredor i es va
tornar en el mateix instant en què en Wedge entrava al laboratori. Tenia el
rostre tacat de greix i brutícia, i el seu uniforme estava molt arrugat.
Semblava suat i exhaust, però la Qwi va córrer cap a ell i el va abraçar. En
Wedge li va estrènyer suaument les espatlles, i després va passar els dits per
entre els plomosos flocs de la seva cabellera perlina.
-No ha anat molt bé, oi? -Va dir -.
Em sap greu, Qwi. No he pogut estar aquí quan vas entrar al laboratori. He
hagut d’ocupar-me d'una emergència.
La Qwi va moure el cap.
-No hi fa res -va replicar -. Havia
d'enfrontar-me a tot això jo sola.
- Has trobat alguna cosa que pugui
ser útil? –En Wedge va fer un pas enrere i va tornar a convertir-se en el
general d'una força d'atac -. Necessitem saber quants científics hi havia a la
Instal·lació. La gran majoria ha escapat a bord de l'Estrella de la Mort, però qualsevol informació que tinguis...
La Qwi es va encarcarar i va tornar
la mirada cap al seu terminal d'ordinador.
-No estic molt segura de poder
ajudar-te. -La seva veu estava impregnada per un matís de desolació, com si se
sentís perduda i no sabés molt bé on estava -. He estat examinant la meva vida
quotidiana, i pel que sembla no coneixia a cap científic. Jo no... No tenia
amistats aquí.
La Qwi el va mirar amb els seus ulls
insondables molt oberts.
-Més de deu anys de la meva vida, i
no vaig arribar a conèixer a ningú -va seguir dient -. Treballava, i això era
tot. Creia estar consagrada a una gran tasca... Superar desafiaments universals
significava molt per a mi, però ni tan sols sabia per què servia la meva feina.
L'únic que m'importava era trobar la solució al problema següent. Com vaig
poder ser tan ingènua?
En Wedge la va abraçar intentant
donar-li ànims. El contacte del seu cos era càlid i reconfortant.
-Tot això es va acabar, Qwi -va dir
-. Mai tornarà a ocórrer. Per fi has pogut sortir de la gàbia en la qual t'havien
tancat, i ara jo sóc aquí per ensenyar-te la resta de l'univers..., si vols
venir amb mi.
-És clar que sí, Wedge. –La Qwi va
alçar la mirada cap a ell i va tractar de somriure -. Aniré amb tu.
El comunicador d’en Wedge va emetre
un brunzit estrident des del seu cinturó, i Wedge el va agafar amb un sospir.
-Sí, què passa? -Va preguntar.
-Hem portat algun equip temporal al
complex del reactor, general Antilles. Hem modificat els components bàsics
trets d'una de les corbetes, tal com vostè va suggerir. Hem aconseguit
col·locar-los, i els sistemes es poden considerar més o menys en condicions de
funcionar. Els nivells de temperatura del nucli del reactor han començat a
baixar, i esperem que baixin per sota de les línies vermelles de perill durant
les pròximes hores.
-Fantàstic. Això vol dir que tenim
un límit de temps, no? -Va preguntar en Wedge.
-Bé... -Va respondre la veu del
tècnic -. No és que puguem fiar-nos molt del reactor, però de moment es troba
en situació estable.
-Bona feina -va dir en Wedge -. Transmeti
la meva felicitació a la seva gent.
-Sí, senyor.
Wedge va apagar el comunicador i va
somriure a la Qwi.
- Veus? Les coses estan començant a
anar bé després de tot -va dir.
La Qwi va assentir, i va alçar la
vista cap a l’estret finestral instal·lat a la part superior de la paret.
Núvols de gasos reescalfats suraven a la deriva al voltant dels forats negres
de les Goles.
Era com si estiguessin sobtadament
lluny de tots els conflictes de la galàxia, sols en un lloc segur on no corrien
cap perill. La Qwi ja havia lliurat les seves grans batalles personals, i per
fi podia permetre’s el luxe de relaxar-se una mica i descansar.
Però abans que desviés la mirada la
Qwi va veure aparèixer una ombra en la massa multicolor de la nebulosa. Era una
gegantina silueta triangular, com una punta de llança que s'estigués obrint pas
a través dels gasos per arribar al refugi de l'illa gravitatòria.
La Qwi es va encarcarar i va haver
de prémer els llavis per reprimir el crit de pànic que pugnava per sortir de la
seva gola.
En Wedge la va deixar anar, va girar
sobre si mateix i va alçar la mirada cap al finestral.
- Ai, la mare! -Va exclamar C3PO.
Un malmès Destructor Estel·lar
imperial amb el casc ennegrit estava avançant per les Goles, i ja havia
començat a activar els seus sistemes d'armament. El casc que en temps havia
estat d'un blanc enlluernador estava ple de cremades i abonyegaments, i les
seves planxes havien quedat danyades per la ferotge envestida de tot un infern
de radiacions.
El navili insígnia de l’almirall
Daala, el Gorgona, acabava de tornar
a la Instal·lació de les Goles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada