Patrons de la Força (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

Probus Tesla.

Aquí estava una altra vegada... aquest nom. Aquesta cara.

Haninum Tyk Rhinann va augmentar l'amplificació de la seva holopantalla i va contemplar fixament la congelada imatge renderitzada de l’Inquisidor a qui altres integrants de Fuetada es referien com «el Dimoni Sagnant».

Aquesta era una designació humana, originalment una raça variant de terentatek utilitzada per rastrejar a éssers amb afinitat en la Força... en particular, humans. La idea que els humans cacessin als de la seva pròpia espècie no va sorprendre a Rhinann excessivament, però conèixer la procedència de l'àlies de Probus Tesla li va gelar fins als ossos. Tesla era conegut com el Dimoni Sagnant per la seva habilitat per rastrejar a la seva presa... humans sensibles en la Força. S'havia endinsat en el Costat Fosc, i es deia que el seu sentit de la Força estava tan delicadament i exquisidament equilibrat que podia localitzar a un ésser entre una multitud d'un milió de persones que l'estigués usant.

Rhinann no s’ho creia, per descomptat, però era prou conscient de si mateix per saber que principalment això es devia a l'enveja. Estava segur que, si fos humà, podria estar davant de l’Inquisidor i no produir ni la més lleu ona en la Força... no més, diguem, que un androide o el marc d'una porta. El coneixement li irritava.

Es va tornar a concentrar en la seva vigilància. Allà estava Probus Tesla entrant en l'Agència Imperial de Seguretat una vegada més. Segons els registres de l'escàner als quals Rhinann havia accedit, cada vegada que Tesla travessava els diversos punts d'inspecció en aquest rusc d'activitat imperial, no visitava les oficines dels Inquisidors, ni els centres administratius dels funcionaris de l'Emperador, sinó les habitacions palatines pertanyents a Darth Vader.

Això era interessant per a Rhinann perquè recentment també havia descobert, mitjançant una combinació de recerca en l’HoloNet i rumors als carrers, que Tesla havia estat fent preguntes sobre un tal Jax Pavan, per no esmentar a un androide que podia estar associat amb ell, així com un antic periodista sullustà... i, finalment encara que desafortunadament no menys important, un elomin que o podia o no haver estat vist amb un o diversos d'aquests individus.

Interessant no era el terme operatiu, per descomptat. La informació que estava descobrint era, en una paraula, aterridora, perquè indicava que Vader sabia més de la companyia que Pavan mantenia del que era saludable per a qualsevol d'aquesta companyia... sobretot per a Rhinann. Per no esmentar que Vader estava estrenyent la seva cerca del Jedi en aquest precís sector de Ciutat Imperial.

Rhinann va fer un gest minúscul que va canviar la imatge per mostrar un marc en el qual havia estat compilant un mapa. Eren una sèrie de llocs en els quals Tesla havia estat vist o havia fet una sèrie de preguntes aparentment aleatòries sobre un grup de brivalls que un no esperaria trobar en les rodalies. Els punts brillants en el mapa formaven un patró gairebé circular al voltant del mateix barri en el qual Rhinann s'asseia enfront de la seva consola de l’HoloNet.

No hi havia cap dubte... des que Vader havia inclòs als Inquisidors, la xarxa s'estava estrenyent. Es va preguntar per què el Senyor Fosc havia esperat tant per utilitzar l'armament pesat en la recerca de Pavan, i es va encongir d'espatlles. Quin ésser viu podria sondejar les maquinacions mentals del segon de bord de Palpatine? Sens dubte Vader tenia les seves raons per perllongar tant la cerca. Potser havia esperat que altres disposicions i assumptes concloguessin, o potser merament gaudia de la cacera. No tenia importància; el que importava era que el seu antic cap òbviament estava cansat d'acorralar i anava a llançar-se a l'atac. A través de Tesla, Vader havia descobert els noms i les ocupacions de tots els inadaptats de l'equip de Pavan, excepte un: fins a on Rhinann havia pogut assegurar-se, l'únic el nom de la qual no havia figurat en l'acurat interrogatori de Tesla era la Dejah Duare. El que era bo, perquè si els Inquisidors l'associaven amb el Jedi d'alguna manera, el seu aparentment inesgotable pou de fons podria assecar-se inesperadament.

El pols de l’elomin es va accelerar i va sentir que una estretor asfixiant oprimia la seva gola, una sensació desagradablement assemblada en aquella en la que havia sentit l'agafada fantasma de Vader tancant-se suggeridorament sobre ella. La connexió entre Dejah i la resta d'ells, s’adonà, podia donar-se d'un moment a un altre. Si anava a sortir d'aquesta situació, havia d'actuar ja, mentre la riquesa de la zeltron encara estigués disponible.

Estremint-se, va seleccionar a l'atzar un dels seus àlies més nous d'entre un munt de perfils acuradament reunits de persones difuntes i inexistents, llavors va accedir al node de l’HoloNet d'un agent de viatges i es va disposar a comprar-se un bitllet per deixar el planeta. Just quan anava a completar la transacció, no obstant això, va vacil·lar. Si marxava ara, podria salvar la seva penedida pell, però es privaria per sempre de la seva oportunitat d'experimentar la Força... tret que trobés la bota i se l’emportés amb ell.

Rhinann es va recolzar en la seva cadira i es va quedar mirant, sense veure, a través de l’acolorida pantalla de l’HoloNet, la bruta paret grisa de l'apartament i va contemplar les implicacions d'allò.

No tenia problema moral amb robar la substància i escapar amb ella. El seu únic problema era que no estava segur de qui la tenia. Sospitava que I-5 encara la portava, però no podia tenir la certesa que l’androide no hagués revelat ja la seva existència a Jax Pavan.

Encara que ho hagués fet, s’adonà Rhinann, I-5 podia ser encara l'entitat més segura per protegir-la. No hi havia manera que fins i tot un sensible al Costat Fosc com Probus Tesla pogués desentranyar els pensaments erràtics d'un cervell androide.

El més simple, llavors, seria segrestar a I-5.

Va deixar anar mig riure, mig esbufec que va fer vibrar els seus ullals nasals. Quan segrestar una màquina estranyament sensible es convertia en la més fàcil de les teves opcions, tenies més problemes dels quals pensaves. Especialment quan l’androide en qüestió estava contemplant el regicidi. Així i tot, I-5YQ era, quan tot estava tal dit tal fet, un dispositiu mecànic, i com la majoria de dispositius mecànics tenia un interruptor de APAGAT. Aquest interruptor connectava amb la plantilla de consciència de l’androide i no podia ser eliminat sense provocar danys irreparables, en altres paraules, sense matar-li. Per tant, malgrat tota l'astuta manipulació de Lorn Pavan de la programació i el suport lògic de l’androide, aquest interruptor principal havia d'haver romàs intacte. Si Rhinann pogués aconseguir estar tot sol amb l’androide prou per desactivar-lo d'alguna forma, podria rebuscar en les seves butxaques —per dir-ho d'alguna manera— a consciència i sense por de represàlies.

Aquest, per descomptat, era el truc: els reflexos d'I-5 eren inusualment ràpids comparats fins i tot amb l'enlluernador temps de reacció d'un aleena. Comparat amb Rhinann, que era un diplomàtic, no un guerrer, era un llampec embotellat. I a diferència de l’androide mitjà, no estava programat en contra de disparar primer i preguntar després.

Rhinann va sortir del node de viatge i va tornar al seu mapa. Va considerar la proximitat del contacte de Tesla més proper al seu amagatall. Quant temps?, es va preguntar. Quant temps tenia abans que es quedés sense temps?

No hi havia forma de saber-ho. Va considerar la seqüència dels informes dels seus informants sobre l’Inquisidor i la quantitat de temps que havia passat entre cadascun d'ells. Basant-se en això, es va donar vint-i-quatre hores estàndard per pensar en un pla... o perquè les circumstàncies li presentessin l'oportunitat d'aïllar, desactivar, i robar a I-5. Si no aconseguia la bota durant l'endemà, simplement marxaria. Després de tot, era un ésser pràctic.

Va tornar al node de viatges i va comprar un bitllet d'anada en la següent nau de la Ruta de Comerç Perlemiana a Lianna, que era el planeta més proper de la Vora Exterior en el sector més proper a Elom. Demà en aquesta hora, es va prometre Rhinann a si mateix mentre transferia fons del compte que la Dejah havia establert per a ells, estaria en aquesta nau, amb o sense la bota.

***

Jax va avançar al llarg de l'estret i serpentejant tram del Carreró Ceguesa de les Neus. Els membres del grup deien que els que van posar nom a l'estret passatge no podien haver tingut ni la més remota idea del que significava aquest apel·latiu; a Coruscant ningú havia vist neu durant incomptables segles. En opinió de Den, el nom que brillava en els rètols del carrer en alguna cantonada ocasional era en realitat una frase obscena en shistavanià o en algun altre dialecte planetari que simplement sonava com a Carreró Ceguesa de les Neus, i que cada vegada que un parlant de bàsic la pronunciava en presència dels alienígenes, aquests udolaven de riure.

Jax caminava lentament, estenent tentacles de Força cap als murs dels resiblocs densament atapeïts que s'elevaven fins a altures vertiginoses a cada costat. No era el pitjor barri en el qual viure. De fet, el munt d'adornats apartaments que flanquejaven el carreró i donaven a la plaça coneguda com Poloda Place seguien mostrant una ombra de la seva elegància original. Els seus murs, antany enlluernadors, estaven bruts i deslluïts pel pas del temps, però el lloc tenia una certa respectabilitat atrotinada que a Jax li semblava que els beneficiava. Moltes persones que s'ocultaven de l'ull imperial anaven als nivells més baixos de la ciutat i se submergien en els caus més profunds i foscos. Així que quan les forces imperials anaven buscant criminals, aquest era el primer lloc en el qual miraven. No solien pensar de treure el cap per les àrees més opulentes al voltant de Poloda Place, normalment un refugi d'artistes i altres tipus creatius.

Fins ara, es va recordar Jax a si mateix. Rhinann li havia parlat del tenebrós personatge que havia estat indagant recentment a només un o dos nivells per sota. Un humà anomenat Tesla. Un home ben versat en la Força.

Un Inquisidor.

Jax va sentir que es tibava de forma reflexa davant el pensament, i es meravellà davant els capritxos del destí. Si Tuden Sal hagués complert la promesa que va fer al pare d’en Jax, ell i Tesla podrien haver estat companys, possiblement fins i tot amics. Ara estava enfrontat amb un home que ni tan sols coneixia.

Va arribar al carrer i va començar a caminar sense rumb, intentant processar la proposició de Sal i les reaccions a ella dels seus companys. Den, Rhinann i Dejah s'oposaven decididament a la idea.

Era comprensible. Tenien por. Era igual de comprensible que I-5, que no sentia por, estava disposat a considerar la idea.

No obstant això, l'alarma de la Dejah havia estat palpable. Encara podia sentir-la tirant d'ell, implorant-li. Es va preguntar si s'originava en el fet que l'antic company de la zeltron, l'escultor de llum Ves Volette, hagués estat assassinat per un androide domèstic. L’androide, que pertanyia a un dels patrocinadors més lleials d’en Volette, havia raonat d'alguna manera que havia d'usar força letal per protegir els interessos de la seva propietària.

Tenia un cert sentit emocional en l'abstracte que Dejah tingués por dels androides, però d'alguna manera la teoria no encaixava en les seves circumstàncies particulars. Els zeltron de pell vermella eren una espècie d’humanoides marcadament hedonistes, la combinació única de les quals de bellesa excepcional, habilitats empàtiques i producció de feromones feien que de vegades semblessin superficials. Dejah no era superficial. S'havia afligit per la mort del seu company, i havia romàs a Coruscant per lleialtat a l'home que havia resolt el seu assassinat. Segurament era aquesta mateixa lleialtat, va raonar Jax, el que feia que argumentés tan vehementment en contra del pla de Sal, i no una por irracional de col·locar a un androide en una posició on podia matar. Durant el curt període de temps que havia estat vivint amb l'equip d’en Jax al petit apartament, no havia mostrat cap malestar prop d'I-5.

Jax es va adonar que se sentia afalagat. Afalagat perquè la Dejah havia tingut tanta afecció a ell que no havia tornat al seu món natal com havia planejat. Es renyà per aquesta emoció. Ja havia superat la necessitat de recórrer a la Força per contrarestar la intoxicant combinació de feromones i subtileses telepàtiques de la Dejah, però ocasionalment es descobria tenint pensaments estúpids i gairebé adolescents sobre ella. El fet que li hagués suplicat que no marxés de l'apartament en aquest moment, expressant por per la seva vida amb els Inquisidors tan a prop, segurament havia contribuït amb aquests pensaments.

Va tornar a recordar el seu recent comiat en la porta de l'apartament: ella alçant la mirada cap a ell, la preocupació marcada en el seu adorable rostre, els seus llavis vermell foscos separats, els seus ulls brillant per la por, les seves mans voleiant entre ells com ocells espantats. Havia sentit com ella desitjava que l'abracés i havia resistit l'impuls, encara que potser no tan reeixidament com havia pensat. Hauria estat el més natural del món haver inclinat el seu cap cap avall i haver-la besat. Era un moment tret d'un holovídeo romàntic.

Es va riure entre dents i va sacsejar el cap. Hauria d'anar amb compte.

Sabia que la seva disciplina Jedi i l'estat de desafecció pel qual advocava frustraven a l'empàtica zeltron, i ell sospitava que estaria encantada de saber com d'atractiva que la trobava. Ell no era immune als seus encants —ho sentia com un pessigolleig en la pell, una agitació del seu cor, una acceleració del seu pols— però era un Jedi, després de tot, i bastava un toc de la Força per desviar els seus intents d'influenciar-li.

Va alçar la mirada i es va trobar en una intersecció: esquerra, dreta, a dalt, a baix. Per on anar? Va avançar a l'atzar, entrant a l'ascensor de descens. Mentre descendia lentament es va trobar pensant, inexplicablement, en la Laranth Tarak.

La Jedi twi’lek ja portava absent alguns mesos, i encara que no era la primera vegada que pensava en ella, sí era la primera vegada que arribava als seus pensaments amb tanta força. No l'havia vist des del dia en què va deixar l'equip per treballar a temps complet per a Fuetada i el seu líder, Thi Xon Yimmon, un carismàtic cerean que —segons deien els seus companys— posseïa la destresa de batalla d'un soldat entrenat i la saviesa d'un Mestre Jedi.

Què estrany, va pensar Jax. Fins ara no se li havia ocorregut preguntar-se per què la Laranth havia abandonat el grup. Recordava que s'havia mostrat impacient amb ell per alguna cosa que mai va arribar a descobrir exactament... i va haver-hi un moment quan la va visitar al centre mèdic després de la seva trobada amb Aurra Sing, en el qual havia pensat que la seva relació estava dirigint-se cap a... Es va parar en sec, recordant el dia: Laranth tombada en el llit, apedaçada, entubada i pàl·lida, i ell al seu costat, amb un remolí d'emocions regirant-li per dins.

Havia estat en aquest moment quan ella li va llegir i va témer que hagués tingut massa tirada cap a ella? O ja havia sentit l'estirada de la personalitat de Yimmon? O ambdues coses? O cap?

Mirà al seu voltant i es va adonar que els seus passos li havien portat fins al territori de Fuetada. De fet, només estava a una illa més o menys del centre de beneficència on el grup mantenia ocasionalment reunions clandestines. Era un lloc de contacte entre l'organització insurgent i aquells que necessitaven la seva ajuda.

En aquest moment va ser conscient que el que més volia en aquest moment era l'opinió de la Laranth sobretot l'assumpte... i la seva opinió sobre la fiabilitat del propi Tuden Sal. Després de tot, només tenien la paraula de Sal que realment era un nou membre de Fuetada i que la Laranth li havia enviat fins a ells.

I fins i tot si ella li havia enviat, aquesta no era garantia que el seu pla fos sòlid.

Jax va dirigir els seus passos cap a la cuina comunitària que funcionava com una de les finestres de Fuetada al món. Estava a tres gambades de la porta quan de sobte una compulsió invisible li va impactar violentament com una bola de demolició, fent-li girar sobre si mateix. Durant uns segons es va sentir com una ploma atrapada pel vent. Va recolzar una mà contra la façana de l'edifici més proper per estabilitzar-se, estenent els seus sentits per localitzar la font de la pertorbació.

A baix. A baix i cap a l'oest. Aquí era on estava.

Era fàcil dir el que era.

Era la Força.

Següent