Patrons de la Força (Pr)

Patrons de la Força

Nits de Coruscant 3

Michael Reaves

Després de la sagnant purga dels Jedi de l'Imperi, un cavaller solitari encara lluita pels qui no poden, sense saber que és a punt de ser arrossegat a una batalla cataclísmica contra el mateix Mestre de la Foscor.

Per tota la galàxia, un Jedi capturat és un Jedi mort, fins i tot en els suburbis profunds més bruts de Coruscant, on el cavaller Jedi Jax Pavan defensa les causes dels oprimits amb l'ajuda del dur reporter Den Dhur i del savi androide I-5YQ. Però Jax també està involucrat en una altra lluita... per desvetllar els secrets de la mort del seu pare i del seu propi passat.

Mentre que Jax creu que I-5YQ té algunes d'aquestes respostes, mai s'imagina que la veritat podria ser prou impactant com per catapultar-lo a les línies del front d'un complot per matar a l'Emperador Palpatine. Pitjor encara, la recerca implacable de Darth Vader per Jax és a punt d'acabar... en triomf.

El futur que plana sobre el valent Jedi i els seus lleials amics promet ser fosc i breu, perquè no hi ha cap secret en absolut sobre la més dura veritat de totes: Pocs són els que s'enemisten amb Darth Vader i viuen per explicar-ho.

El teu enfocament determina la teva realitat.

—Qui-Gon Jinn

«Fa molt temps, en una galàxia molt, molt llunyana...»

Pròleg

Les veus s'alçaven i descendien al seu voltant, però ara les hi prestava poca atenció. Havia intentat estar atent al principi, però sentir la paraula contraban havia fet que Haninum Tyk Rhinann se centrés en el seu propi interrogatori mental privat, sobre un misteri que tractava de desembolicar per raons personals. El cas que els altres estaven discutint, l'assassinat d'un ésser insignificant involucrat en el contraban d'una varietat particularment desagradable d'espècia, només tenia importància pel prefecte de la policia local, Pol Haus. Que era una altra forma de dir que, tant còsmica com localment, no tenia cap importància.

Rhinann va estar gairebé temptat d'inserir els dits en les seves peludes orelles per bloquejar el so carrisquejant de la veu del prefecte. Va haver-hi un temps, quan havia estat ajudant de camp personal del mateix Darth Vader, en el qual deixar que tal pensament creués per la seva ment, o fins i tot permetre l'existència de l'admissió de tan pobra etiqueta, hauria fet que els seus quatre estómacs es regiressin. Ara havia d'admetre honestament que no li importava. Va desitjar tenir orelles amb autotancament com el Houdoggin Menor de Klatooine, per poder apagar el so del prefecte tan fàcilment com el fet de tancar els ulls li permetia ocultar l'ofensiva visió de la seva persona.

No podia imaginar excusa més pobra per a un zabrak. En la seva experiència considerable com a funcionari imperial mai havia conegut a un membre d'aquesta espècie que fos tan impossiblement malforjat. El pèl del prefecte, el que quedava d'ell, estava salvatgement desarreglat, com si s'hagués passat els dits repetidament; la seva roba estava desordenada; la seva postura era relaxada fins al punt del desmanegament; els seus ulls de gruixudes parpelles li feia semblar com si fos a punt de quedar-se dormit.

Va recordar que una vegada havia sentit un rumor que deia que els elomins, el seu poble, eren descendents d'un grup de zabraks que havien colonitzat la superfície d’Elom eres enrere. Estar en presència del prefecte li feia voler trobar a l'estúpid mal nascut que havia iniciat aquesta calúmnia i llançar-li al sol més proper.

Rhinann es va asseure més enrere en l’adaptocadira de la seva taula de treball, reparant amargament en què la seva ment, com un nen perdut en el laberint d'una fira, havia vagat molt més del curs que originalment havia pres. Va sospitar que cada vegada estava més prop de perdre la raó. No era d'estranyar, considerant les companyies que freqüentava.

Va observar als altres éssers de l'austera àrea comuna amb desdeny. Eren un grup bigarrat, això segur. A més del prefecte zabrak, que estava dempeus al centre de l'habitació, hi havia un humà... un Jedi ocult, ni més ni menys. Assegut en un extrem d'un baix sofà, ocasionalment girava el cap per mirar a l’ésser assegut en l'altre extrem... una dona zeltron, la definició exacta de problemes buscant algun lloc on allotjar-se. El «equip» el completaven un sullustà «periodista» anomenat Den Dhur, si un podia anomenar periodisme a la classe de poodoo sensacionalista que escrivia; Rhinann havia llegit alguns dels seus articles en diversos arxius online, i en la seva opinió comparar l'escriptura del petit alienígena amb el terme en huttès per a excrements era ser caritatiu, per no dir una altra cosa, i, finalment, la causa del desviament original que la ment de Rhinann havia pres: l’androide de protocol I-5YQ, al que tothom es referia simplement com I-5.

Els ulls d’en Rhinann es van estrènyer mentre contemplava l’androide. I-5 havia pertangut una vegada al pare de Jax Pavan. Lorn. Millor dit, segons I-5, havia estat soci i amic de Lorn Pavan. L'espavilat meca s'havia passat de contraban a si mateix, a Den Dhur, i a la rara panacea biòtica anomenada bota fins a Coruscant a la recerca del fill del seu soci, Jax. El xaval sensible en la Força havia estat, depenent de qui expliqués la història, lliurat, o ben bé arrabassat pels Jedi quan era un nadó. I encara que la memòria d'I-5 havia estat esborrada gairebé per complet, d'alguna manera l'havia recobrat i completat la seva missió. Per descomptat, li havia portat dues dècades fer-ho.

Aquestes coses Rhinann les sabia principalment com a resultat de la seva pròpia recerca acurada. El que suposava, no, la sola idea de suposar li produïa urticària; preferia pensar en això com a extrapolació imaginativa, era, que d'alguna manera I-5 completava un cercle que incloïa a Jax, al seu mort pare, a un misteriós assassí Sith, i al nou Senyor Fosc. Darth Vader, a qui Rhinann havia servit recentment. El que sabia a través de la simple experiència quotidiana era que I-5, d'alguna forma, era impossiblement una mica més que una màquina.

Encara que era fascinant, no responia a la pregunta pertinent, que era: tenia l’androide encara la bota, o ja l'hi havia lliurat a Pavan?

L’elomin ja no fingia, ni tan sols davant si mateix, que el seu interès en la bota era comercial. Podria haver-se amagat darrere d'aquesta justificació raonada si el membre més recent del seu malmenat equip -la zeltron, Dejah Duare- no hagués portat amb si un dot de fons gairebé il·limitats. No, el seu interès era purament personal, però no per això menys intens.

La literatura que havia trobat en l’HoloNet li havia parlat dels efectes medicinals gairebé miraculosos que la bota tenia sobre els malalts i ferits. Encara que aquests efectes variaven d'espècie a espècie, incloent efectes poc saludables per algunes, així i tot, d'acord als registres de feia vint anys que havia extret de les unitats mèdiques mòbils que funcionaven durant les Guerres Clon, la bota es trobava tan prop de ser una panacea com un podia imaginar. Amb algunes excepcions, ho era tot per a totes les espècies. Quan s'administrava, simplement trobava el que anava malament en el cos d'un pacient i, en el noranta i nou per cent dels casos, ho arreglava.

Desgraciadament, aquesta meravella ja no era res més que una històrica i trista nota a peu de pàgina; la planta de la bota va evolucionar de sobte i, en evolucionar, les seves propietats van canviar. El que una vegada havia estat una herba medicinal gelosament guardada i molt buscada, ara era merament una mala herba insignificant... excepte per a uns pocs.

Haninum Tyk Khmann era un d'aquests pocs.

El que feia que la bota tingués tant interès per a Rhinann no tenia res a veure amb les seves propietats curatives. Ni s'havia assabentat inicialment d'aquest aspecte per l’HoloNet. Havia obtingut, i li irritava admetre-ho, fins i tot davant de si mateix, el coneixement escoltant d'amagat converses entre Jax Pavan i I-5. D'aquesta manera havia descobert una cosa que la bota podia proporcionar que l’HoloNet no esmentava: una connexió transcendent amb la Força. Suposant, per descomptat, que el subjecte experimental tingués un nivell suficient de midiclorians per ser sensible en la Força. El propi recompte de midiclorians d’en Rhinann no era prou alt com per accedir en la Força sense ajuda, però era possible que, si l'extracte de bota li proporcionava l'impuls requerit, pogués aconseguir-ho.

Feia ja molt temps que havia acceptat, amb el fatalisme comú de la seva raça, que moriria en la pobresa i la misèria, però volia experimentar la Força per una vegada abans de morir. Per una vegada, volia estar harmonitzat amb el poder i el patró de l'univers i no sord com un dianoga; per una vegada volia tenir el poder i la premonició mental i espiritual per acabar amb els responsables de la seva caiguda en desgràcia; per una vegada volia...

—He dit, «No és això el que has descobert, Rhinann?».

L’elomin va parpellejar i es va tornar per mirar a Jax Pavan, qui, s’adonà, havia d'haver-se repetit diverses vegades per haver alçat la veu en aquest nivell. El jove Jedi era normalment de veu i modals suaus... una actitud calculada per fer-li semblar inofensiu. Fins i tot en aquest moment no hi havia còlera en la seva veu, simplement desconcert.

Els Jedi no s'enfadaven... o això els hi agradava dir-li a tothom.

La secreta opinió de Rhinann era que s'enfadaven igual que qualsevol i simplement ho ocultaven millor. Com podia Pavan no estar enutjat quan el Senyor Fosc, suposadament responsable de la mort del seu pare, seguia enviant assassins darrere d'ell? Com no anava un a enfuriar-se amb l'univers quan...?

—Rhinann? —va repetir Jax mentre la seva fosca mirada buscava la de l’elomin. La seva veu aquesta vegada tenia un toc d'aspror.

—Perdó, estava contemplant un... un angle profund d'un altre cas.

—Si poguessis molestar-te a contemplar els angles més aviat immediats d'aquest —va dir Pol Haus—, estic segur que tots ho agrairíem.

Rhinann va parpellejar una altra vegada, lentament i per crear un efecte, i va deixar escapar un llarg i pacient sospir.

—Pots repetir-me la pregunta?

Jax ho va fer.

—Li estava dient a Pol Haus que les dades que vas descobrir indiquen que el canal a través del com Bal Rado estava rebent espècia s'havia assecat poc abans del seu assassinat.

—Ah. Sí. Precisament. Vàrem raonar —va dir Rhinann, portant la seva ment eficaçment de tornada a l'assumpte en qüestió—, que la seva reticència a informar al seu comprador...

—Un hutt anomenat Sol Proofrock, si pots creure-ho —intervingué Den Dhur des del seu seient en l'ampit de la finestra.

—Com estava dient —va continuar Rhinann tens—, era reticent d’informar al seu comprador, un hutt amb una varietat d'àlies, d'aquesta situació. El que li va induir a intentar ocultar-la mentre buscava una nova font d'espècia...

—Que, desafortunadament per a ell, no es va materialitzar —va afegir el sullustà.

Rhinann va afavorir al petit i grassonet humanoide amb la seva mirada més desdenyosa.

—Bé, per descomptat que no. D'una altra forma el patètic ésser probablement seguiria amb vida. El que indica la meva recerca —li va dir Rhinann al prefecte, volent deixar perfectament clar que Den no havia tingut res a veure amb la solució del cas—, és que un dels contrabandistes als quals Rado li va explicar el seu petit problema, Droo Wabbin, un company toydarià, va revelar la seva situació al comprador.

—No obstant això, això són especulacions —li va interrompre Den—. Perquè vas ser incapaç de recuperar el contingut del missatge, tot el que sabem amb certesa és que Wabbin estava en contacte amb el bo de Sol.

I-5, dempeus just darrere del sofà baix en el qual Jax i Dejah estaven asseguts, va fer un raspant refilo mecànic que era la versió de l’androide de protocol d'aclarir-se la veu.

Rhinann va ignorar el subtil advertiment.

—Suposo que creus que és pura coincidència que Rado acabés mort un dia després que aquest missatge fos enviat i també és coincidència que el seu fidel amic contrabandista rebés una suma significativa de crèdits en el seu compte privat en aquest mateix període de temps.

—No he dit això —va protestar Den—. Merament vaig assenyalar que no tenim proves irrefutables que el cop de sort d’en Wabbin tingui quelcom a veure amb la defunció de Rado. No obstant això, això sembla, ja saps, massa coincidència per ser-ho.

—Massa coincidència per ser-ho? —va repetir Rhinann amb menyspreu. Va xocar els seus llargs dits diverses vegades a manera d'aplaudiment—. Brillant valoració —es va tornar per dirigir-se al prefecte—. El fet és...

—El fet és —grunyí Pol Haus estirant-se en tota la seva altura—, que no he vingut aquí per escoltar xerrameca mútuament destructiva sobre qui va saber què i com. Vaig venir aquí per esbrinar el que sabeu sobre el flux d'espècia en la meva jurisdicció. Vau dir que teníeu informació pertinent.

—La tenim —va dir Jax Pavan ràpidament, incloent a tots dos agitadors en una mirada apaivagadora.

—Això està bé —va dir Haus—, perquè el que jo tinc és un «empresari» toydarià mort, i utilitzo el terme folgadament, i un excés sobtat d'espècia pura en el Sector Zi-Kree. Un sector que la meva recerca indica que està controlat pel nostre múltiples-àlies el Hutt. Si no podeu proporcionar-me bona informació...

Rhinann va obrir la seva boca per contestar i es va enfellonir en veure que els llavis penjants de Dhur també s'estaven obrint. Llavors I-5 va tornar a fer aquest so grinyolant, la qual cosa era en realitat massa... ser censurat per un androide...

—Li hem proporcionat solament la informació de major rellevància, Prefecte, l'hi asseguro —va insistir Rhinann, amb molta més intensitat del que pretenia.

—També m'heu proporcionat un excés de queixes de comerciants locals sobre assetjament, més «desconegut» dels quals haurien d'existir en l'expedient de qualsevol ciutadà, i un rastre de cadàvers. Potser us hauria d'estar investigant a vosaltres, no a Sol Proofrock, o com vulgui que el nostre comerciant d'espècia hutt es digui avui dia.

Abans de qualsevol que les boques obertes a la sala pogués emetre un so, Dejah Duare es va aixecar del sofà i va alçar una graciosa mà apaivagadora.

Tots els ulls es van tornar cap a ella, totes les orelles van sentir un pessigolleig en previsió de la seva veu, tots els sentits es van estendre cap a ella, desitjant involuntàriament absorbir totes i cadascuna de les efusions de la seva brillant pell vermellosa... amb excepció de Rhinann i Dhur, les fisiologies de la qual, encara que humanoides, eren massa alienígenes per respondre a l'avantatge endocrí de la Duare. Una cosa bona, també, si s'ha de jutjar per la cara d'encantats de Pavan i Haus. Rhinann va imaginar fins i tot per un moment que els fotoreceptors de l’androide s'il·luminaven una mica, encara que sabia que això era un disbarat.

Com tots els zeltron, Dejah Duare traspuava una rica poció de feromones que podia guiar voluntàriament perquè afectés a l'estat d'ànim de la seva audiència objectiu. En aquest moment estava emprant tots els seus recursos sobre Pol Haus.

—Prefecte —va dir ella amb una veu com sintaseda rentada al sol—, segurament el meu expedient de ciutadà és un llibre obert. Creu que m'associaria amb éssers, els escrúpols dels quals desconfiés, gens ni mica?

Si Rhinann no el conegués, hauria jurat que el zabrak s'estava enrojolat fins a l'arrel del seu despentinat i escàs cabell.

—Amb el degut respecte —va dir el prefecte—, aquest lot es congracià amb tu durant la recerca de la mort del teu soci.

La Dejah va emetre una cascada de càlid riure sensual que, si hagués estat visible, hauria tingut el mateix to carmesí fosc del seu cabell.

—Es congracià! Apa, Prefecte, no és això llevar-li importància a l'assumpte? Jax i el seu equip —va afegir ella, llançant-li una mirada somrient al Jedi—, van resoldre l'assassinat de Ves Volette. I per això he triat aliar-me amb ells. Cadascun d'ells és altament expert en el que fa. Si Haninum Tyk Rhinann li proporciona informació, pot estar segur que és precisa i valuosa.

El prefecte semblava desconcertat i no poc atordit.

—Bé, suposo... és a dir, per descomptat que la informació és valuosa. Mai ho he dubtat. I honestament no m'importen els forats en els vostres expedients personals amb tal que continueu proporcionant aquesta informació —això últim anava dirigit a Jax, qui va assentir amb confiança.

—Estem encantats de proporcionar-la-hi, Prefecte. En aquest cas crec que la informació apunta a l'amic hutt d’en Rado. Sospito que el que va succeir va ser que Wabbin tenia la seva pròpia font d'espècia i simplement va excloure a Rado, fent un tracte amb el seu comprador per separat.

Mentre Jax continuava, embolicant el paquet netament, Rhinann va tornar a les seves especulacions sobre I-5.

Se suposava que els androides no tenien tals capacitats i aptituds com aquest exemplificava. Ni era simplement una qüestió de desactivar algunes limitacions o reprogramar el processador de la xarxa sinàptica amb algorismes d'aprenentatge intel·ligents. Ves Volette havia estat assassinat per una unitat 3PO «modificada» que havia pres represàlies contra l'escultor caamasi per causar-li desassossec a la dama vindaliana a la qual havia servit durant dècades. Per dir-ho planerament, amb algunes modificacions sofisticades a la seva programació protectora, la unitat 3PO havia desenvolupat una inclinació cap a la seva propietària.

I-5 havia desenvolupat molt més que això. I ell -això, es va recordar Rhinann amb irritació- ho havia desenvolupat en certa forma en mans d'un home que es guanyava el pa com a distribuïdor del mercat negre de productes rars. Per tot el que Rhinann sabia, l'antic «soci» de l’androide, Lorn Pavan, havia estat moltes coses, però un programador sofisticat no era una d'elles.

El que originava la pregunta: com hi havia l’androide de protocol conegut com I-5YQ transcendit la seva programació? I per què?

Haninum Tyk Rhinann, per molt que odiés admetre-ho, estava d'acord amb Den Dhur en una cosa: alguns esdeveniments eren massa coincidència per ser-ho, i tots els esdeveniments que podia connectar amb I-5 semblaven encaixar en aquesta categoria.

Caldria vigilar a l’androide. De molt a prop.

Següent