Patrons de la Força (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Jax va iniciar l'entrenament d’en Kaj l'endemà amb una sèrie de meditacions pensades per aconseguir que el noi entrés en contacte amb el seu propi centre. Va reconèixer la gran dificultat del que s'havia proposat fer. Ell s'havia entrenat com un Jedi des dels dos anys; havia passat anys meditant i estudiant la història Jedi, la filosofia Jedi, l'estratègia Jedi. Havia passat mesos i mesos entrenant per al combat, que havia consistit principalment en aprendre les formes defensives des de Shiï-Txo fins a Juyo. Havia invertit incomptables hores en el control mental, físic, emocional, i espiritual.

Òbviament no hi havia forma d'ensenyar-li a Kaj tot això en l'escàs temps del que podrien disposar. I no hi havia forma d'ensenyar-li tot això sense usar la Força.

Havia de trobar una solució amb aquest problema d'alguna forma... però de moment, mentre observava a Kaj assegut amb les cames creuades, intentant dominar la seva respiració i controlar el seu ritme cardíac, no se li ocorria cap.

—Els Jedi tenen un codi d'acord al que vivim —va dir Jax, la seva veu suau, calmant. Estava assegut enfront d’en Kaj en una catifeta teixida de la seva habitació en una postura meditativa, cap alçat, ulls tancats, mans obertes sobre els seus genolls.

—No hi ha emoció; hi ha pau. No hi ha ignorància; hi ha coneixement. No hi ha passió; hi ha serenitat. No hi ha mort; només la Força.

Va sentir agitar-se al noi i va recordar la seva primera meditació real sobre el Mantra Jedi. Havia tingut aproximadament sis anys i les paraules —que hi havia escoltat repetides vegades durant quatre anys— de sobte li havien impactat i havien ressonat... i havien elevat un sense fi de preguntes.

—Pregunta —va dir Jax.

—No hi ha mort?

—Què saps de la Força? —va preguntar Jax al seu torn—. Què has escoltat o t'han explicat?

Kaj semblava indecís.

—Només sé que es mou a través de mi... de vegades com un corrent tranquil; de vegades com un riu rugent. Només he sentit que el seu poder pot ser canalitzat.

Jax va escoltar acuradament les paraules que el noi usava per descriure això que ell posseïa però que amb prou feines entenia.

—Els corrents i els rius desemboquen en un gran oceà. Aquest oceà és la Força. És la fi de tots els viatges.

Va haver-hi un moment de silenci en el qual Kaj va digerir el que Jax havia dit, i en el qual Jax es va retreure diverses vegades per la metàfora simplista. Hi havia intentant seguir el ritme d’en Kaj.

—Vinc d'una família de grangers —va dir el noi—. Comprenc el que significa l'aigua. Com penetra en tot, com la seva presència dóna la vida i la seva absència porta mort. Així és la Força?

—Digues-m'ho tu —digué Jax—. És així per a tu?

De nou, el noi va fer una pausa per pensar.

—Sí i no. Vull dir, de vegades és com que puc nedar en ella, suposo. Però quan intento amb totes les meves forces no deixar-la escapar, llavors és com aigua dins d'una presa, augmentant, augmentant, volent sortir. I llavors és quan s'allunya de mi. Llavors crec que és més com foc. Crema.

Jax va considerar això acuradament. Ell mai havia experimentat la Força d'aquesta manera, ni havia sentit a ningú que descrivís la seva experiència amb la Força d'aquesta forma. Es va preguntar si les imatges dicotòmiques eren explicades en part pel fet que Kaj no havia tingut entrenament primerenc... que el seu talent havia crescut com una cosa salvatge, sense límits i lliure; una florida tardana comparada amb la majoria. Els exercicis de visualització que se li ensenyaven a tot jove Padawan per ajudar-li a implementar la Força eren nous per a Kajin Savaros.

Així com ensenyar-los era nou per a Jax Pavan.

—A partir d'ara intenta pensar en la Força com aigua —va dir ell—. Aigua que tu canalitzes. Tu ets... tu ets el llac de muntanya en el qual comença el riu. Tu determines com de ràpid que flueix, on es canalitza i erosiona, si canta o rugeix. Si pots aprendre a dirigir l'aigua, podràs evitar que es transformi en foc. Pots controlar-la. Ara... pots veure el llac?

—Uh... —va dir Kaj. Llavors sobtadament com si ho hagués descobert—. Sí! Sí. Puc veure el llac.

—Bé. Seguim el riu...

Van seguir així algun temps —hores, de fet— durant el qual Jax va pensar que Kaj s'avorriria o li entraria la son o acabaria confós i impacient. No va fer cap d'aquestes coses. Va seguir el seu riu, fent-lo anar aquí i allà, alçar-se i caure, onejar i cantar, sense deixar que es convertís en un ràpid d'aigües blanques.

Després d'un temps, Jax va col·locar una pilota cantadora Sontaran en el terra entre ells i va fer que Kaj realitzés el plàcid i tranquil·litzador ritual d'usar el més mínim filet de Força per fer rodar la pilota entre ells. Mentre els feien, van recitar el Codi Jedi com una crida i una resposta. La pilota, que estava feta d'un rar aliatge de titani de gran resistència a la tracció, estava composta per una esfera dins d'una esfera. Les dues es tocaven quan l'objecte es movia, creant una nota greu i sonora que s'elevava i queia com la respiració d'una flauta immensa.

Jax li va donar a la pilota l'empenta més lleu amb la Força, rodant-la cap a Kaj:

—No hi ha emoció; hi ha pau.

—No hi ha ignorància —va dir Kaj, retornant-la—, hi ha coneixement.

—No hi ha passió; hi ha serenitat.

—No hi ha mort; només la Força.

El noi havia vacil·lat al principi, de vegades oblidant les paraules, de vegades incapaç d'empènyer la pilota en la direcció correcta. Però ho havia dominat amb rapidesa, com ho faria algú amb els reflexos de la joventut en comptes dels d'un nadó, i ara la pilota cantava entre ells entre el teixit dels fils d’en Jax i la suau empenta dels corrents d’en Kaj.

Era un exercici força segur; fins i tot un Inquisidor que estigués al carrer sota el seu refugi tindria problemes llegint la feble ondulació, l'entramat, i l'onatge de l'aula de pràctiques. Però el que farien quan es necessités un entrenament més rigorós era quelcom que Jax encara no podia imaginar. Tard o d'hora hauria d'ensenyar-li a Kaj a controlar els seus impulsos en la calor del combat, i això requeriria molt més que suaus tocs.

Així i tot, era un bon començament. Jax s'estava felicitant quan Dejah va trucar a la porta, entrant sense esperar a ser admesa. Simultàniament la pilota cantadora va sortir disparada passant al costat d’en Jax, gairebé fregant la seva cuixa dreta, i va impactar contra la paret darrere d'ell amb un sonor crack i un fort brunzit de l'esfera ressonadora interior. Dejah va retrocedir un pas amb un xiscle agut.

—Kaj... el riu. Para esment als corrents —va dir Jax, mantenint la veu baixa, però el noi ja estava dempeus, el seu componiment fet trossos.

—Ho... ho sento —va quequejar.

—No, jo ho sento —va dir la Dejah amb penediment—. Només em preguntava si teníeu gana. Porteu aquí hores. Vaig pensar que tal vegada us vindria bé un descans.

Jax va dirigir la mirada d'ella cap a Kaj, que la seva cara s'havia posat tan vermella com la de la zeltron. Sabia que hauria de demanar-li a Dejah que els deixés i fer que Kaj reprengués les seves meditacions. És el que el seu propi Mestre hauria fet. El Mestre Piell no havia estat un ombrívol autoritari, de cap manera, però havia sabut que un Padawan ha d'aprendre al més aviat possible a recuperar el componiment perdut o la concentració desbaratada.

Va obrir la seva boca per dir les paraules, Hem de treballar més, però una mirada a la cara de la Dejah les va detenir en la seva gola. En lloc d'això, va assentir.

—Tens raó. Portem molt temps amb això. Estic segur que a Kaj li vindrà bé un descans i un bon menjar... veritat, Kaj?

El noi va assentir silenciosament, sense desviar els ulls de la zeltron.

—Bé, llavors anem! —va dir ella i li va fer un gest a Kaj corbant un dit abans de desaparèixer per la porta.

Kaj va anar darrere d'ella, disculpant-se amb Jax amb la mirada.

—No tornarà a ocórrer —va murmurar.

No és cert, va pensar Jax. Amb la Dejah al seu voltant probablement ocorreria. I si passava...

Jax va creuar l'habitació i va recollir la pilota cantadora ara lleugerament abonyegada. La paret de plasticret, suposadament resistent fins a una tona mètrica de pressió, havia resultat igualment danyada. I qui sabia com de fort que havia estat el rugit d'aquesta onada d'aigües ràpides? Jax hi havia estat immers profundament en la seva pròpia meditació i ho havia sentit. La seva cuixa encara pessigollejava per l'energia residual.

A la sala exterior Dejah va deixar escapar un riure gutural que va ser seguit per un ressò cohibit d’en Kaj. Quelcom es va remoure ansiosament sota l'estèrnum d’en Jax... una cosa que no podria identificar.

Una de les primeres coses que deuria d'ensenyar a Kajin Savaros, va decidir, era com bloquejar o almenys filtrar l’intoxicant «perfum» de la Dejah Duare.

***

Rhinann no tenia cap expectativa raonable que l’androide divulgués alguna informació sobre la bota, però confiant que hagués sobreviscut algun vestigi de la seva programació original als apedaçaments de Lorn Pavan, va preguntar de totes maneres. Qui no arrisca no guanya, com deien els humans.

Així que quan Rhinann i I-5 es van quedar tot sols a la sala de treball, l’elomin va decidir que no hi hauria millor ocasió. Tots els altres semblaven estar involucrats en la missió de treure del planeta a una femella togruta amb naixents habilitats en la Força per mitjà de l’MLS.

Va pensar en els seus preparatius de viatge, en com de fàcil que seria empacar i marxar... si no fora per l'arribada del prodigi de la Força i el fet que Rhinann havia estat menys que agressiu en la seva cerca de la bota. No serviria de res obsessionar-se amb seguir un horari. Aquesta classe d'estretor de mires podia portar a perdre una oportunitat... com la qual se li acabava de presentar.

Decidint que l'honestedat —o quelcom que se li aproximés— era la millor política, Rhinann va triar el moment, es va recolzar en l’adaptocadira del seu escriptori i va dir:

—Em preocupa la quantitat d'atenció que aviat podria centrar-se sobre nosaltres.

Després d'un moment de vacil·lació, I-5 es va desconnectar de qualsevol informació online que hagués estat analitzant i va respondre.

—De debò? Per què?

—Per què? —va repetir Rhinann—. Creia que seria obvi, particularment per a tu —va marcar les raons amb els seus llargs i espatulats dits—. El nostre convidat és sensible en la Força... això el converteix en objectiu principal de les contínues purgues de Lord Vader. Li perseguia un Inquisidor... ergo, ha atret l'atenció sobre si mateix. Ergo, Vader no pot evitar saber de la seva existència. Ha matat a un Inquisidor...

—No sabem si això és un fet —va dir I-5 amb embogidora impertorbabilitat.

—Llavors ha ferit a un, com a mínim. I va fer que Laranth i Jax fossin còmplices. Com pots pensar que no estem en risc augmentat d'exposició?

—Puc, perquè hi ha una cosa que no ha canviat: Vader no té més informació sobre nosaltres o les nostres activitats o la nostra localització com a resultat de l'aparició de Kajin de la qual ja tenia prèviament. —I-5 va fer un gest cap a la connexió de l’HoloNet—. Monitoro diverses freqüències diferents que transporten informació classificada, i cap d'elles m'ha donat cap raó per sospitar una altra cosa. Confia en mi: fins ara, Vader no sap res d'això.

—Ho sap si el seu Inquisidor va veure a Jax i la Laranth acudir al rescat del noi.

—Fa un moment —va dir l’androide secament—, l’Inquisidor estava mort. No podria haver observat res en aquest estat.

Rhinann va mantenir la calma.

—Si només estava ferit, podria haver vist a Jax i la Laranth salvar al noi.

—Quan Jax i Laranth van arribar a l'escena, l’Inquisidor estava volant per l'aire a causa d'una explosió d'energia repulsora. Jax va quedar encegat veient-lo des de fora de l'explosió. No puc imaginar-me el que l’Inquisidor podria haver vist des de l'interior de la zona de l'explosió, però dubto que fos a Jax i la Laranth.

L'estúpid androide estava aparentment obstinat en no ser gens cooperatiu. Rhinann va lluitar per mantenir el componiment.

—Però segurament els va sentir. Hauria sabut si un altre Jedi estava involucrat.

—Potser. Però estava incapacitat, o això va sentir Jax.

—Com sabem que això no era l'efecte del taozin?

L’androide va haver de pensar en això, i Rhinann es va sentir ridículament complagut.

—Jax m'ha dit —va dir I-5—, que una vegada que saps el que esperar, l'efecte pot ser sentit.

—Li vaig sentir. Va dir que podia sentir-se com una obstrucció o una absència total de Força, com si algú ja no estigués allà. Com si, tal vegada, hagués quedat sense sentit?

La cara de metall estava completament opaca.

—Aquesta és una possibilitat, suposo.

Gràcies als déus! Per fi, una admissió d'incertesa. Rhinann va saltar sobre ella.

—Doncs bé, potser pots comprendre el meu desassossec. Si els homes de l'Emperador ens localitzessin, seria desastrós no solament per a la nostra companyia. Fuetada sofriria també, i una gran quantitat de coses precioses caurien en mans enemigues... Jax, aquest noi extraordinari... tu. I per descomptat, està l’holocró Sith que guarda Jax i aquest trosset de pyrònium que Anakin Skywalker li va donar... i... —Rhinann es va tornar per mirar a l’androide directament—. I la bota.

L'única reacció de l’androide va ser inclinar el cap i augmentar la lluentor de la seva òptica.

—Què saps de la bota?

—Sé que la Jedi Barriss Offee te la va donar perquè la transportessis fins al Temple Jedi. També sé quines propietats se suposa que té la bota i el seu valor per als Jedi... o per a Darth Vader. Crec que estem d'acord en què si el Senyor Fosc l’aconseguís seria més que desastrós. Té el potencial de tornar-li virtualment omnipotent.

L’androide li va estudiar un moment, llavors va dir:

—Rhinann, no tenim ni idea del que la bota li faria a algú tan imbuït en la Força com Vader. Cap.

—Bé, no pot ser gens bo.

—Almenys estem d'acord en això.

Rhinann es va inclinar cap endavant en la seva cadira.

—No has considerat el que podria ocórrer si Vader arribés a posseir no només la bota, sinó el pyrònium i l’holocró Sith?

—Ho he considerat tant com mereix.

Rhinann refrenà la seva frustració. Era com parlar amb un generador de jeroglífics.

—I no se t'ha ocorregut que aquests articles haurien de ser separats?

—Sí. Fa algun temps, de fet.

Rhinann va fingir alleujament.

—Llavors els has distribuït en diversos amagatalls diferents.

—He fet el que vaig creure necessari.

Embogidor, pervers, obstinat... i la llista de defectes que cap androide hauria de posseir mai creixia exponencialment. En el nom de la creació en què havia estat pensant Lorn Pavan?

—Així que ja li has donat la bota a Jax?

—M'he ocupat de la seva seguretat. Això és tot el que hauries de saber, no creus?

Agullonat, Rhinann va obrir la boca per protestar, però I-5 va continuar:

—Després de tot, si et dic qui té la bota i ets capturat per Darth Vader, el Costat Fosc li advertiria que tens informació que ell vol. Informació per la qual alegrement registraria el teu crani per tal d'aconseguir-la.

Rhinann va sentir que la sang desapareixia del seu cap.

—Tens raó, per descomptat —va murmurar, rendint-se.

No tenia sentit interrogar una cosa que no permetria que la interroguessin.

—Certament no voldria ser capturat amb cap informació que Vader pogués trobar útil.

—No —va dir I-5—. No voldries.

***

Era el vesprejar pel crono i tothom havia tornat a casa de les seves diverses tasques quan va sonar el timbre. Jax va sentir un sotrac de temor i anticipació barrejats que li va recórrer de dalt a baix. Havia estat treballant amb Kaj a millorar l'habilitat del nen per concentrar-se, i Jax es va adonar que la interrupció havia pertorbat les seves meditacions molt més del que havien pertorbat les del nen. Kaj va romandre assegut amb les cames creuades, aparentment a alguns centímetres més o menys per sobre de la catifa sobre la qual meditaven. Jax havia caigut al terra.

Estúpid, realment: l'enemic no trucaria educadament i demanaria ser admès, així que això no era un atac.

Per què la reacció? Va pensar en Tuden Sal i en la Laranth en el mateix batec.

—Sal podia estar de tornada per demanar una resposta a la seva proposta, i Laranth...

Es va posar dempeus i es va trobar amb la mirada fixa de Kajin.

—Queda't aquí —li va instruir Jax—. No volem anunciar la teva presència, d'acord?

El noi va assentir i va tornar a les seves contemplacions, oscil·lant una mica més amunt de la catifa.

Jax va sacsejar el cap mentre anava a la sala d'estar.

Kaj feia que semblés tan fàcil. Mai havia estat tan fàcil per a ell.

Den havia atès la porta per quan va arribar a la sala exterior, rebent a Pol Haus. El prefecte policial zabrak semblava positivament ombrívol. L'emoció darrere de l'expressió de la seva cara era tan intensa que Jax es va adonar que era això el que li havia tret de les seves meditacions. Haus estava embolicat en fils foscos de Força que, encara que insubstancials com el fum, eren preocupantment sinistres i semblaven estar en constant moviment. No anaven enlloc; simplement s'enrotllaven al voltant del prefecte en una analogia visible de la tensió que mostrava la seva cara, ja que unes pàl·lides línies grises envoltaven la seva boca.

El prefecte va travessar l'entrada de l’apartament i va deixar que la porta es tanqués lliscant-se darrere d'ell abans de parlar.

—Tenim un problema —va dir sense preàmbuls.

Jax va intercanviar una mirada amb Den.

—Un problema? —va preguntar ell.

El zabrak li va mirar fixament. Els seus ulls, normalment distrets i desenfocats, estaven tan esmolats com l'extrem punxegut d'una vibroespasa. Aquest, es va adonar Jax, era l'autèntic Pol Haus... l'home que va viure sota l'acuradament conreat aire de desorganització tentinejant.

—Un dels teus ha assassinat a un Inquisidor.

—Un dels meus?

Haus va inclinar el seu cornut cap cap a un costat.

—Vinga, noi. Haig de lletrejar-ho? Un Jedi, si no oficialment, llavors un sensible en la Força bastant poderós. Sembla que ell o ella va fregí en aquest Inquisidor amb l'energia extreta d'un parell de camps repulsors mal alineats. Està això en el teu repertori?

—Oh frip! —va remugar Den.

Jax gairebé va fer un pas cap enrere però, no sentint hostilitat per part del zabrak, va mantenir la seva posició.

—No sé del que està parlant —va dir ell—. Per descomptat que no està en el meu repertori. No sóc...

—Estalvia-t'ho, Pavan. No tinc temps per deixar que em venguis fum, i tu no vols que m'enfadi amb tu. Mira, no vaig a lliurar-te als Inquisidors, si això és el que t'estàs preguntant, així que vegem si podem deixar enrere aquest atordiment momentani i anem al centre de l'assumpte.

Això era, de fet, la qual cosa Jax s'havia estat preguntant, si estava mirant de front una amenaça. Ara, estenent-se cap a Haus amb circells de Força, ja no estava tan segur.

—Jax... —Den va canviar nerviosament d'un peu a un altre, alçant la mirada cap a la cara del Jedi. Aparentment no li va agradar el que va veure i va tornar a jurar, aquesta vegada més loquaç.

—No —va dir Jax, en resposta a Haus—. No, no està en el meu repertori. No tinc aquesta classe d'habilitat.

Pol Haus va assentir.

—Això m'havia imaginat. L'autor material em va ser descrit com un sensible en la Força rebel, perillós i fora de control. Se'm va suggerir que fes tot el que estigués en el meu poder, que mogués qualsevol recurs a la meva disposició, per atrapar aquest violent adepte.

—Suggerit per...? —va preguntar Den.

Haus va mantenir la mirada en Jax mentre contestava a la pregunta de Den.

—Darth Vader.

Den va fer un so incoherent entre un grunyit i un rugit. Jax pestanyejà i li va fer una mirada més acurada al mantell de fils de Força que portava Haus. Sí, ara tenia més sentit. El prefecte havia estat tocat per l'emissari del Costat Fosc. El toc encara tacava la seva aura personal... i òbviament li pertorbava molt.

—Així que per això estic aquí —va continuar el prefecte—. Si un Jedi o algun usuari de la Força rebel va acabar amb aquest Inquisidor, tu ets la millor persona per ajudar-me a trobar-los abans que assassinin a un altre.

Jax va indicar amb un gest l’habitació darrere d'ell.

—Per què no entra i pren seient i ho discutim?

De cua d'ull podia veure l'expressió en la cara del sullustà. Atònita ni tan sols començava a descriure-la. Jax va posar a Den en moviment amb una empenteta mentre es girava per seguir al prefecte cap a la sala d'estar.

Què estàs fent?, va vocalitzar Den sense so.

Jax va indicar al periodista que tornés, vocalitzant al seu torn:

—Porta a I-5 i la Dejah, i assentint cap a l'habitació de l'estació de treball. Den s’escapolí mentre Jax acompanyava al prefecte a la sala d'estar.

Jax sabia que Den no tenia la menor idea del que estava fent. Francament, ni el propi Jax estava segur del que estava fent, però era dolorosament conscient que l'objecte de la cerca de Pol Haus estava assegut a menys de sis metres de distància, separat d'ells per una prima paret del plasticret... una paret que no faria de barrera si a Kaj li entrava el pànic i conjurava la seva connexió amb la Força.

El prefecte Haus descobriria ràpidament on s'ocultava el sensible en la Força rebel. Assumint que sobrevisqués al descobriment...

Següent