CAPÍTOL 8
El Districte Taronja
de Coruscant s'havia deteriorat encara més. Semblava contenir més captaires,
més amenaces, i més enderrocs. Semblava més perillós, més desastrós, i mes...
—Taronja? —Es va
preguntar Clive en veu alta—. Ha passat algun temps des que vaig estar aquí,
però mai ha estat tan taronja.
Solace caminava mig
pas per davant, com feia normalment, els seus ulls es movien constantment,
comprovant que no hi hagués problemes.
—L'Imperi l’ha deixat
sol, així que s'ha tornat pitjor.
—Això és bo per a
nosaltres —va dir Astri. Ella tenia agafada la mà d’en Lune. No l’havia deixat
anar des que van baixar de l’aerotaxi.
—Sí i no —va dir la
Solace—. No ho deixaran sol molt temps. No es poden permetre que els vegin com
a febles. I Ferus ens va dir que la seva ambició és controlar Coruscant fins a
l'escorça. Si aquesta és la seva ambició, arribaran fins al final.
—Tal vegada Coruscant
no va ser tan bona idea —va dir Astri, llançant-li una mirada molesta a Clive.
Ell va fingir no veure-la.
—No, és el millor lloc
ara com ara —va dir la Solace—. Dex té un bon dispositiu. I ell manté la seva
oïda prop del terra. Quan sigui temps de moure's, ell estarà llest. L'asteroide
no era lloc per a Lune. I ell és el més important.
Astri i Clive van
intercanviar una mirada de sorpresa. Semblava poc característic de la Solace
que demostrés preocupació per un nen. Astri ni tan sols havia estat segura que Solace
recordés el nom del seu fill.
O tal vegada la Solace
només es preocupava per ell perquè era sensible en la Força.
Clive va somriure a
Astri, i ella va ajupir el cap abans que ell veiés el seu somriure en resposta.
Ella encara tractava d'esbrinar si li agradava. Certament no confiava en ell.
Segons Trever, Clive
havia estat algun tipus d’estafador abans de les Guerres Clon, malgrat totes
les seves jactàncies sobre ser un espia industrial per als bons, fossin qui
vulgui que fossin. Com a pirata informàtic, Astri tampoc havia estat sempre en
el costat correcte de la llei, però ella havia estat fugint d'un horrible
ex-marit i tenia les seves raons.
L'últim que
necessitava en la seva vida era un altre xerraire adulador. Ella havia comès
l'error de casar-se amb un una vegada. Bog Divínian l'havia portat directament
a una vida de sofriment. Tot el que li importava a Bog era pujar l'escala del
poder polític, i una vegada que va haver provat el sabor de l'Èxit, va fer
qualsevol cosa per conservar-lo. S’enorgullia de la seva lleialtat, però
bàsicament això volia dir que els altres havien de ser lleials a ell. Havia
fracassat en cada negoci que havia intentat, però va resultar ser un geni en la
política. Confiant en els seus rics amics, mantenint ressentiments, retornant
favors, dient frases amb totes les paraules correctes però sense cap significat
real, havia sobrepassat les expectatives de tothom. Incloent les d'ella.
L'enfuriava que Bog hagués resultat ser l'últim a riure's.
No podia creure com d'estúpida
que havia estat per enamorar-se d'ell en primer lloc.
El seu pare havia
intentat dir-li-ho, en la seva dolça i amorosa forma, però ella no li havia
escoltat.
La nostàlgia per Didi
va caure sobre ella, encegant-la gairebé durant un moment amb llàgrimes
sobtades. El seu pare adoptiu sempre havia portat una trama, normalment a les
seves esquenes. Havia estat un jugador amb una connexió imprecisa amb la
veritat que havia guanyat el seu negoci, un caf, en una partida de sàbacc. Era
un mentider sense escrúpols, una persona encantadora, i un pare meravellós.
—El carreró de Dex. No
feu cap moviment sobtat, poden ser molt primmirats per aquí —va advertir la
Solace—. Estem sota vigilància constant.
Astri va acostar més a
Lune. Ell era tan necessari per a ella com respirar, però havia d'admetre que
bàsicament l'havia convertit en una covarda. Quan recordava a la noia que
s'havia afaitat el cap i s'havia anat amb un Jedi, Obi-Wan Kenobi, per
rastrejar a una caça-recompenses, amb prou feines podia creure que ella fos la
mateixa persona.
Ara mai es posava en
perill a si mateixa. Mai tornaria a jugar-se la vida. La seva vida era la vida
d’en Lune.
El carreró era estret,
els edificis que l’envoltaven semblaven encorbar-se sobre ell protectorament.
No tenien finestres, només talls, els quals els hi donaven un aire ominós. El
carreró torçava i girava, conduint-los a finals sense sortida. Només hi havia
un camí d'entrada i un de sortida fins a on Astri podia veure.
Solace es va detenir
davant d'una porta que semblava indistingible de qualsevol de les dotzenes que
havien passat. Ella va romandre davant d'aquesta durant un moment.
Llavors va escoltar un
lleu espetec i la porta es va obrir. Van entrar en un rebedor petit i fosc. Un
curt tram d'escala conduïa fins a una porta tancada. Astri va tremolar. I si
era un parany?
De sobte es va obrir
una porta, i una columna de llum groga va descendir. La massissa forma de
Dexter Jettster va omplir el llindar. Descansava sobre una gran butaca amb un
motor repulsor.
—Benvinguts,
benvinguts —va exclamar—. Pugeu aquí a dalt on trobareu amics —es va apartar
per deixar espai perquè ells pugessin.
—És bo veure't de nou,
Solace —va dir, inclinant el cap davant ella—. I Clive Flax pot ser que no ho
recordis, però ja ens coneixem.
—Ho recordo —va dir
Clive—. Encara segueixo digerint els teus sliders.
Dex va riure.
—S’enganxen a les
costelles, això és segur.
—Aquesta és una forma
de dir-ho.
Llavors Dex va mirar a
Astri. Ell va inclinar el cap cap a un costat. Astri no podria creure que una
criatura tan massissa pogués projectar tal encant.
—I aquí estàs, més
bonica que mai —li va dir—. Recordo el dia que vaig comprar el restaurant del
teu pare. Em vaig assabentar de la seva mort. Ho sento més del que puc
expressar amb paraules. Era un bon home. Has d'estranyar-li molt.
—Així és —va dir Astri
amb un somriure.
Dex va riure amb
satisfacció.
—Em va deixar un bon
negoci. Vaig canviar algunes coses, però tothom que entrava seguia preguntant
per tu i per Didi!
—Gràcies per
acollir-nos —va dir Astri.
Dex es va inclinar.
—I aquest és el teu
fill.
—El meu nom és Lune.
—I així és, i jo sóc
Dexter, però pots dir-me Dex, com ho fan tots els altres. Tal vegada no ho
recordis, però també ens hem vist abans. Tu només tenies dos anys.
—Ho recordo molt bé
—va dir Lune.
—Naturalment que sí, naturalment
que sí! —Dex va riure—. Ara. Donem-li al petit brivall una mica de menjar, i la
resta parlarem. Hi ha molt a dir.
En pocs moments Lune
va ser conduït a la cuina per WA-7, l'antic droide què havia treballat amb Dex
en el seu restaurant. Els altres van anar a la sala de conferències, on
esperaven Keets i Curran.
Ràpidament, Solace va
explicar on estaven els altres, i el fet que havien hagut de treure d'amagat a
Astri i a Lune de Samària. Keets i Curran van escoltar atentament.
—Podeu quedar-vos aquí
tant com vulgueu —va dir Curran, cabotejant cap a l’Astri —. Ara com ara és
segur.
—Podem començar a
buscar planetes on pugueu ocultar-vos —va dir Dex—. Començar una altra vegada
amb el teu nen. Hauràs d'escollir acuradament. Bog Divínian té un munt de
connexions, ara que és el dirigent de Samària. També ha estat designat
governador interí de Rosha. Ara és un governador d'un sistema. Molt important.
Astri va assentir.
—Ara… tinc una cosa
que dir-vos —va dir Dex, cabotejant cap a Clive i Solace —. Una cosa que Ferus
ha de saber. Hi ha un nou Inquisidor principal, el seu nom és Hydra. Està
assumint el càrrec de Malòrum, era el seu assistent. Sembla que podria tenir
els mateixos interessos que Malòrum. Està investigant a un home humà amb poders
inusuals que està apareixent i desapareixent.
—Poders inusuals? —va
preguntar la Solace.
—Ha estat vist en
àrees clau de l'Imperi Galàctic. Crea algun problema que altre per a l'Imperi,
suposo, i no li tenen cap estima. No sabem per què, exactament. La cosa és que
aquests "poders especials" em sonen molt a usar la Força. Vaig pensar
que hauries de saber-ho.
—El nostre contacte
està intentant esbrinar més informació —va informar Keets—. Però a tothom li
agrada mantenir el cap ajupit en aquests dies. Les coses estan difícils. Sento
dir que Curran i jo vam utilitzar tots els contactes que tenim i vam tornar
sense res.
—Llavors centrem-nos
en el que sabem —va dir Dex—. Es diu que va arribar de molt amunt, tal vegada
fins i tot tan amunt com Vader, l'ordre d'atrapar aquest tipus i portar-lo per
interrogar-li. L'últim albirament va ser just aquí a Coruscant.
—Creus que és un Jedi?
—va preguntar la Solace.
—Crec que podria
ser-ho —va dir Dex—. Ferus ha de saber-ho.
Solace va arrufar el gest.
—Ara mateix està sota
una cobertura molt profunda. No li podem passar la informació. Hauré de
comprovar-ho per mi mateixa.
—Et donaré un cop de mà —va
dir Clive—. Li dec un favor a Ferus. Més d'un, en realitat, però no li diguis
que he dit això.
Astri va vacil·lar.
S'havia promès solemnement a si mateixa romandre en l'ombra allà a Coruscant.
No podia arriscar-se a ser descoberta. Havia de protegir al seu fill.
Però Ferus li havia
salvat la vida, i la d’en Lune. Ho faria una vegada i una altra si hagués de
fer-ho.
Era hora de trobar el
seu coratge.
—Us ajudaré —va dir
Astri—. Podríeu necessitar un bon llescador[1].
Dex va tornar el cap
cap a ella.
—Vas venir aquí
buscant un lloc on amagar-te, no per involucrar-te en això.
—Ferus necessita
ajuda. Va salvar la vida del meu fill. I jo sempre he estat preparada per
ajudar als Jedi.
—Encara tinc alguns
contactes —va dir Clive—. Si els vostres s'han quedat secs —va continuar amb un
assentiment cap a Keets i Curran—, jo podria desenterrar alguna cosa.
Solace va assentir.
—Encara puc idear
alguns plans.
—Què passa amb
nosaltres? —Va preguntar Keets— .Ha d'haver-hi alguna cosa que puguem fer
Curran i jo.
Els ulls d’en Dex van
centellejar.
—Oh, tinc el treball
perfecte per a vosaltres dos. —va dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada