Patrons de la Força (I)

Anterior

—[ PART I ]—

PLANETA NEGRE

CAPÍTOL 1

La biblioteca era el seu lloc favorit de tot l'immens complex que era el Temple Jedi. Anava allà per absorbir dades tant a través dels porus de la seva pell com a través de l'estudi de la copiosa quantitat d'informació allà emmagatzemada. Freqüentment anava allà a pensar... però sovint també anava allà per no pensar.

Ara estava allà -no pensant- i gairebé tan aviat com va reconèixer el lloc, Jax Pavan també es va adonar que era un somni. El Temple, sabia, ja no era res més que un munt caòtic d'enderrocs, pedra abrasada, i pols cendrosa. L'Ordre 66 ho havia decretat, i l’horrorós bany de sang al que els pocs Jedi restants es referien com la Nit de les Flames ho havia garantit.

Encara que tot i així allà estava ell en una de les moltes sales de lectura dins de la vasta ala de la biblioteca, tal com havia estat l'última vegada que l'havia vist: els prestatges suaument enllumenats que contenien llibres, pergamins, cubs de dades, i altres contenidors de coneixement d'un miler de mons; les taules, cadascuna amb la seva pròpia il·luminació, en les quals Jedi i Padawans estudiaven en silenci; les altes i estretes finestres, que donaven al pati central; el sostre voltat que semblava perdre's en l'eternitat. Mentre la seva mirada somiadora captava aquestes coses, va sentir el dolor de la seva pèrdua... i una cosa més, perplexitat.

Clarament era un somni de la Força. Tenia aquesta qualitat radiant, gairebé trèmula, la claredat absoluta de la presència i el sentit, el coneixement igualment clar que era un somni. Però es tractava del passat, no del futur, doncs Jax Pavan sabia que no tornaria a assaborir l'atmosfera de la biblioteca Jedi mai més.

Els seus somnis en la Força havien estat, sense excepció, visions de successos futurs i mai tan lúcids.

Estava assegut en una de les taules amb un llibre i un cub de dades davant d'ell. El llibre era una recopilació d'assajos filosòfics escrits per Mestres dels Jedi de Tython que havien proposat que la Força tenia una naturalesa dual: Ashla, l'element creatiu, i Bogan, el destructiu, aspectes lluminós i fosc d'una mateixa Essència. El cub de dades contenia un tractat del Mestre Asli Krimsan sobre la Perspectiva Potèntium, una «heretgia» propagada pel Jedi Leor Hal que mantenia, com molts ho havien fet abans i després, que no existia el Costat Tenebrós de la Força, que la foscor existia dins de l'individu.

Sí, ell havia estudiat aquests dos volums... entre uns altres. Suposava que tots els Padawans els estudiaven en algun punt en el seu entrenament, perquè tots albergaven preguntes sobre la naturalesa de la Força i volien comprendre-la. Alguns, sabia, esperaven comprendre-la completament i definitivament; per resoldre d'una vegada per sempre el debat mil·lenari sobre si tenia una cara o dues i on jeia el potencial per a la foscor... en la pròpia Força o en qui la manejava.

Quan havia estudiat aquests per última vegada? En quin moment hi havia tornat en el seu somni?

Mentre es preguntava aquestes coses, una ombra va caure sobre els objectes de la taula davant seu.

Algú s'havia posat al seu costat, bloquejant la llum de les finestres.

Va alçar la mirada.

Era el seu company Padawan i amic Anakin Skywalker. Almenys ell hi havia anomenat «amic» a Anakin sense cap problema, però la veritat era que Anakin es mantenia apartat dels altres Padawans. Fins i tot en els moments de companyonia semblava un home a part, com si tingués un escut de Força al seu voltant. Meditant.

Jax l'hi havia dit una vegada a la cara i havia obtingut un riure que, a través de la seva connexió amb la Força, va saber que era fals.

Ara Anakin estava al costat d'ell, d'esquena a les finestres, la seva cara en ombres.

—Ei, m'estàs traient la llum —les paraules van sortir de la boca de Jax sense que hagués tingut intenció de dir-les. Però les havia dit aquell dia, i va saber el que venia a continuació.

Anakin no va contestar. Simplement va allargar la mà com si fora a deixar caure alguna cosa sobre la taula. Jax va posar la seva mà amb el palmell cap amunt per rebre-la.

Aquest «alguna cosa» era un tros de pyrònium de la grandària de la primera falange del seu polze. Fins i tot a mitja llum bategava amb una opalescència que semblava procedir d'allò més profund, seguint un cicle de colors que anava a través de tot l'espectre visible fins al negre i volta a començar. En alguna part -Jax no podia recordar on- havia sentit que el pyrònium era una font de poder immens, de poder gairebé il·limitat. Havia pensat que això era apòcrif i absurd. Poder era una paraula imprecisa i significava moltes coses per a moltes persones.

—Per què m'ho dónes? —va preguntar en aquest moment igual que ho va fer llavors, alçant la mirada cap a la cara del seu amic.

—Perquè m'ho guardis mentre estic a Tatooine —va dir Anakin. La seva boca es va corbar burletament—. O tal vegada és un regal.

—Bé, què és? —va preguntar Jax.

La resposta llavors havia estat un encongiment d'espatlles. Ara va ser una frase críptica pronunciada amb una veu profunda i ressonant, per res com la del Padawan:

—Amb això, es viatja més enllà de la Força.

Jax va riure.

—La Força és el començament, meitat, i final de totes les coses. Com pot un anar més enllà de l'infinit?

En lloc de contestar, l’Anakin del seu somni va començar a riure's. Per a horror d’en Jax, la pell d’Anakin es va ennegrir, crespant-se i arrugant-se com si sofrís una calor intensa; desprenent-se del múscul i l'os. El seu somriure es va torçar horriblement, convertint-se en el rictus d'una calavera. El pitjor de tot era que el riure seguia sortint dels llavis abrasats. Jax es va despertar de sobte i completament banyat en suor freda.

Amb això, es viatja més enllà de la Força?

Això era impossible. No tenia sentit... i a què venia la cremada? Va tremolar, la seva pell es va estremir sota la pel·lícula humida i enganxosa de suor mentre va recordar un dels rumors que deia que Anakin havia mort a Mustafar... llançat a un corrent de magma per... ningú sabia per qui.

—Res va malament, Jax?

Jax va mirar des del seu llit xopat en suor fins a on I-5 feia de sentinella, els seus fotoreceptors brillaven amb llum atenuada.

Jax va vacil·lar només un moment. Podia semblar un monòleg fútil discutir un somni amb un androide, però I-5YQ no era un androide ordinari, i encara que ho anés, de vegades servia explicar en veu alta l'enigmàtic somni fins i tot amb un ser suposadament no sensible. Si res més, Jax va raonar que classificar les imatges, accions, i paraules en veu alta li ajudarien a comprendre-les.

Es va asseure dret, recolzant-se contra la paret de la seva petita habitació a l'apartament de Poloda Place que compartia amb la resta del seu variat equip.

—Somiava.

—He llegit que totes les criatures vivents ho fan —va observar I-5 insípidament.

Jax es va veure assaltat per una sobtada curiositat: Somiava I-5? Era això possible? Volia preguntar però va reprimir el desig, en lloc d'això es va llançar en una detallada narració de la seva pròpia visita nocturna.

Quan Jax va acabar d'explicar-ho, I-5 va guardar silenci durant un moment, els seus fotoreceptors centellejaren lleument d'una forma que suggeria el parpelleig d'ulls humans. Finalment va dir:

—Puc assenyalar que això semblaria contradir el coneixement que vas rebre a través de la Força fa alguns mesos que aquest Skywalker seguia viu?

—Bé, sí —Jax es va passar els dits pel seu pèl xopat en suor—. Encara que podria haver estat ferit a Mustafar, suposo.

—Possiblement, encara que existeixen altres possibilitats. Podria tenir un significat més metafísic, per exemple. O podria ser una expressió de les teves pors interiors.

—Així no és com funcionen normalment els somnis de la Força, però suposo que és possible. Mai abans he tingut un com aquest —va admetre Jax—. Vull dir, un somni del passat, en lloc del futur, per començar. I un passat modificat. Anakin no va dir res sobre la Força quan em va donar el pyrònium, només em va demanar que el guardés mentre ell anava a Tatooine. I crec que ho hauria notat si hagués esclatat en flames —va afegir irònicament.

Els «ulls» d'I-5 centellejaren de nou, semblant comunicar diversió.

El timbre de la porta va sonar; Jax va mirar el seu crono, però I-5 se li va avançar.

—Són les set hores.

No era una hora terriblement primerenca en aquesta profunditat en els subnivells de Coruscant on pocs van reconèixer el dia o la nit, però la majoria d'éssers sensibles semblaven estar d'acord en què a algunes hores era descortès visitar a un veí.

Jax es va aixecar i va sortir de la seva habitació a l'àrea comuna més gran, notant que la resta dels seus companys estaven dormits o fora. I-5 li va seguir.

Mentre es dirigia a la porta principal del pis, Jax va enviar circells indagadors de Força cap a l'ésser en el costat contrari de la barrera. En la seva ment «va veure» l'energia, però no va percebre cap «fil» delator de Força emanant de, o connectant-se a ells.

Cada Jedi experimentava i percebia la Força de formes intensament personals. Les sensibilitats particulars d’en Jax li induïen a percebre-la com fils de llum o foscor que embolicaven a un individu i li connectaven amb la pròpia Força i amb altres éssers i coses. En aquest cas semblava no haver-hi fils... no obstant això hi havia un indici de, bé, una taca... era l'única paraula que a Jax li semblava encaixar vagament.

Curiós per segona vegada aquest matí, va obrir la porta, somrient mentre I-5 es col·locava a un costat, adoptant una postura defensiva on no seria vist immediatament per qualsevol que estigués fora.

En l'estret corredor, rigorosament enllumenat es trobava un petit home sakiyà grassonet, d'uns seixanta anys —o això suposava Jax— vestit amb robes netes però desgastades. Va parpellejar davant l'aparença de Jax, portava uns pantalons folgats de dormir i no s'havia molestat a posar-se una túnica.

—Jo-jo em disculpo per l'hora —va quequejar el sakiyà, parpellejant uns ulls arrodonits que semblaven extraordinàriament pàl·lids en la seva cara de bronze—, però l'assumpte és urgent. Necessito parlar amb Jax Pavan.

Jax va examinar al sakiyà una altra vegada, més conscienciosament i amb tots els sentits que posseïa. No sentint cap mala intenció, es va presentar.

—Jo sóc Jax Pavan.

La cara del visitant es va il·luminar i va deixar escapar un enorme sospir d'alleujament.

—Per casualitat, no posseiràs un androide de protocol de la línia I-5-Y-Q?

—Jo no el «posseeixo» —va contestar Jax cautelosament—. Però sí, està aquí. Què és el que vol amb ell, er...?

El sakiyà va executar una petita reverència.

—Em disculpo per la meva extrema falta de modals. El meu nom és...

—Tuden Sal —va dir I-5, sortint de les ombres al costat de la porta. l’androide va apuntar un dit índex cap al sakiyà. Una llum vermella brillava en la punta: el canó d'un dels làsers bessons incorporats a les seves mans. Els seus fotoreceptors van relluir brillantment—. Porto molt temps esperant aquest moment...

Següent