Patrons de la Força (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

Kaj es va despertar d'un malson per trobar-se jaient en una habitació elegant encara que espartana. El cap li feia mal, la seva visió estava borrosa, i no tenia cap record de com havia arribat fins allà. Un pànic gelat li va recórrer llavors, de cap a peus.

Ell no recordava res, a part del seu nom. Ell era Kajin Savaros. Més enllà d'això, el seu passat era un buit.

Mirà al voltant de l'habitació. Les parets eren suaus, de profund gris-blavós, l'escàs mobiliari era negre.

Va escoltar l'habitació. No estava completament en silenci, sinó que respirava suaument amb l'entrada i la sortida lenta i regular de l'aire filtrat. Hi havia una aroma agradable en ella que li recordava a...

Va fer un gran esforç mental. Aigua. Li recordava a aigua, flors i el perfum verd de la seva llar. Però on estava la seva llar?

Era aquesta la seva llar?

Es va asseure dret, el seu cap li palpitava, i va treure les cames de la màrfega. La tela era suau sota els seus dits. Va clavar els dits en ella, intentant concentrar-se.

No li va arribar res.

Pot ser que fer això fos quelcom equivocat. Algú li havia dit una vegada que quan més vols recordar una cosa, havies d'apartar la ment d'intentar recordar.

Ni tan sols podia recordar qui li havia dit això.

El pànic es va amuntegar en la seva gola, fent que li dolgués, fent que els ulls li piquessin per les llàgrimes.

Prou, es va dir a si mateix. Això és una ximpleria. Estàs en aquest lloc agradable. Algú et va posar aquí. No estàs famolenc, així que t'han alimentat bé. Algú està cuidant de tu. Estàs bé.

Va tenir un record sobtat i encegador d'estar robant menjar d'un quiosc en un mercat brut. Va desaparèixer tan ràpid com va venir.

Es va posar dempeus amb cura, trontollant-se una mica mentre anava cap a la porta. No es va obrir en acostar-se. Era un presoner?

Va fer una mirada a banda i banda, buscant una placa de control. Estava a la dreta: un octàgon brillant de metall incrustat en la paret. Va passar la seva mà per davant i la porta es va obrir lliscant-se amb un sospir.

Es va quedar sense alè davant la bellesa de l'habitació més enllà de la porta. Era gran, elegant i decorada amb el mateix to de gris-blavós que el dormitori. Estava decorada per pintures i escultures. La paret que tenia davant era un panell corbat de transpariacer que donava a tota l'esplendor de la ciutat. La Ciutat.

Rebuscà el seu nom. Centre Imperial. Estava al Centre Imperial. Encara no tenia ni idea de qui era ell, més enllà del seu nom, però estant en aquesta altura, en un edifici per les finestres del qual es contemplaven brillants agulles, suaus núvols blancs i el cel daurat, ell havia de ser algú important.

Va haver-hi una suau ràfega d'aire i una porta es va obrir a la seva dreta. Un home la va travessar; un humà alt, prim, amb un cap calb i una cara coberta de pàl·lid teixit cicatricial. Kajin va contenir l'alè en una punyalada de reconeixement. Coneixia a aquest home, però no podia recordar de què li coneixia.

L'home va vacil·lar en l'entrada un moment, com si s'hagués sorprès davant la visió d’en Kaj, llavors va somriure.

—Estàs despert. M'alegro.

—Vaig estar... vaig estar dormit molt temps?

—Em temo que sí. Tot un dia. Estàvem preocupats per tu.

—Per què? Què em va ocórrer? No recordo... —els ulls de l'home estaven tristos.

—Probablement sigui millor. Has passat per una experiència bastant dura.

Kajin va empassar.

—Quina experiència? Què em va ocórrer?

—Els Jedi van intentar capturar-te. Gairebé van tenir èxit. Et treien pel subsòl quan els vam atrapar.

Foscor. Corrent d'aquí cap enllà en la foscor amb les parets tancant-se. Una dona. Una twi’lek de pell verda. «No, no pots», havia dit ella. Ella li havia impedit fer... alguna cosa.

Es va fregar les temples.

—Hi havia una dona. Una twi’lek.

Els ulls de l'home estaven freds.

—Sí. Ella era un d'ells. Una Jedi. No ho recordes?

—Ja et vaig dir que no recordo gens.

Corrent. Por. Volent fer alguna cosa... què era?

—Et semblo enfadada, veritat? —ella li havia preguntat això. Per què li preguntaria ella això?

Ara estava enutjat. Frustrat.

L'home de l'entrada va alçar les mans en un gest apaivagador.

—Si us plau, Kajin. No t'enfadis. Els Jedi et van drogar. Tal vegada passi algun temps fins que torni la teva memòria.

—Qui ets?

La mirada pàl·lida va cremar breument com si estigués disgustat.

—Sóc Probus Tesla. El teu Mestre.

—El meu Mestre. —Havia tingut un Mestre. Va recordar vagament. Una veu amable impulsant-li, encoratjant-li. El suau frec d'una altra ment...

No hi ha emoció; hi ha pau.

Cap cara va arribar amb el record. Va contemplar a l'home calb.

—Llavors qui sóc jo?

El somriure va tornar, càlid i reconfortant.

—Tu, Kajin, ets un dels iniciats més prometedors dels Inquisidors. Raó per la qual els Jedi van tractar de capturar-te.

Els Inquisidors.

Onejar de túniques iridescents. El centelleig d'un sabre làser carmesí.

—Sith —va dir el noi—. Sóc un Sith.

El somriure del seu Mestre es va eixamplar.

—Bé. Ja recordes.

Següent