Contra l'Imperi (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

Trever va enviar el seu coixí d'una puntada a l'altre costat de l'habitació, sabia que era infantil i no ajudava gens, però li feia sentir bé.

Estava tancat.

Hi havia fallat.

Sens dubte, d'ara endavant li separarien d’en Lune. No els deixarien sols una altra vegada. I s'assegurarien que la seguretat fos més estreta que abans. Tal vegada els enviessin als Cossos Miners, o encara pitjor, estarien allà tant temps que es convertirien en petits Imperials i es marxarien d'allà amb aquestes gorres petites i oblidarien els seus sentiments i les seves idees.

Donà una puntada al coixí una altra vegada. Aquesta era una nit de lluna nova. No sabia com anava a fer front a l’Astri i als altres.

Aviat Maggis vindria a per ell. Hauria acabat amb Lune i llavors seria el torn d’en Trever.

Trever no podia quedar-se assegut i esperar. Havia de sortir d'allà. Aquesta mateixa nit. Havia de trobar al Lune. Si esperava, mai escaparien.

Tenia el seu últim recurs amagat en el seu cinturó. Dolces mitges carregues alfa. No les suficients com per volar una porta d'hangar, però servirien per a la petita porta de la seva habitació. Acabaria amb la seva tapadora així com amb la seva porta, però no podia preocupar-se per això en aquest moment.

Va col·locar acuradament una càrrega en la porta. Va col·locar el seu coixí damunt d'ella i després una dels coixins addicionals que no havia retornat, sinó que havia amagat sota el seu catre. Esmorteirien una mica el so.

Va recollir els coixins del seu llit i els va usar com un mur per protegir-se. En aquella petita habitació l'ona expansiva podia ser enganyosa.

La càrrega va explotar. Trever va sentir l'explosió i va ser catapultat contra la paret.

Mirà amb cura sobre el coixí. La porta havia estat arrencada de les seves frontisses. Tot el que havia de fer era donar-li una empenteta per sortir.

Saltant la tela ennegrida dels coixins i la multitud de plomes, es va llançar contra la porta. Aquesta va caure amb un soroll sord, i ell va sortir corrent.

Provaria primer amb l'hangar. No sabia un altre lloc al qual anar. Tal vegada Maggis encara estigués allà amb Lune.

Va arribar fins allà, corrent a través dels foscos passadissos, ficant-se en habitacions buides quan escoltava el soroll sec de les botes de les tropes d'assalt.

Si no estaven a l'hangar el buscaria pertot arreu.

Per a sorpresa d’en Trever, la porta de l'hangar estava encara oberta...

Maggis estava assegut en una cadira, amb els ulls tancats i el cap descansant contra la paret.

Trever es va detenir en l'entrada, insegur del que. Què havia fet Maggis amb Lune?

Maggis va obrir els ulls, li va veure, llavors els va tancar una altra vegada.

—Saps què era jo abans d'això?

Sorprès per la pregunta, la resposta de Trever va ser gairebé un grinyol.

—No.

—Un professor de navegació i tecnologia sublumínica. A l'Escola Celestial d'Enginyeria de Vol espacial d’Argus. Alguna vegada has sentit parlar d'ella? Bé, ara ha desaparegut. La van tancar. I em van oferir aquest treball. Vaig pensar, d’acord. Què podria sortir malament?

Maggis va obrir els ulls i va mirar a Trever. Semblava desinflat i derrotat.

—No tinc la mateixa forma de veure les coses que l'Imperi, suposo. Això es cobra un preu.

—Oh.

—Saps el que et fan si ho deixes? Li va ocórrer a algú aquí. T'informen que mai ensenyaràs una altra vegada. Et posen en les llistes negres de totes les acadèmies de la galàxia. Etcètera. És el que fan quan els deixes. Es recolzen en tu fins que no queda alè en els teus pulmons. Fins que no et queden ossos o músculs. Et converteixes en una fulla seca. I llavors només volen que... —va esbufegar—, desapareguis. Bé podries estar mort. —Maggis va mirar al voltant de l'hangar—. Una vegada em va agradar ensenyar. Oh, i tant.

—Ho sento.

Les paraules de Trever van semblar portar l'atenció de Maggis de tornada cap a ell.

—Per què estàs aquí? Intentant escapar una altra vegada? Aquest lloc és més del que esperaves?

Trever estava esbalaït. No sabia si Maggis es tornaria contra ell de sobte.

—On està Lune?

Maggis li va llançar una mirada inquisitiva.

—Per què t'importa? L’acabes de conèixer avui.

Trever es va encongir d'espatlles.

—Li vaig ficar en problemes.

—Si tu ho dius. Bé, el seu papà va venir a per ell.

—Bog?

Maggis va alçar una espessa cella.

—Com saps qui és el seu pare?

—M'ho va dir ell.

—Si tu ho dius. Bé, el seu papà és un governador imperial, així que pot fer el que vulgui. Va ficar al Lune en alguna llista especial de voluntaris. Un gran projecte Imperial.

—Quina classe de projecte?

—Vaja, vaja estem sent inquisitius? Desitjaria poder veure una mica d'aquesta curiositat intel·lectual a l'aula —Maggis va negar amb el cap—. És un projecte amb el principi bàsic "Saber només el necessari", i jo no sóc un dels setciències. Més aviat sembla el contrari —va deixar anar una riallada plena de tristesa—. Escolta, però parlem de tu. Què esperes aconseguir realment? Realment pensàveu que podríeu robar una nau?

Trever va vacil·lar. Aquest era un Maggis diferent. Trever no sabia res de la Força Viva, però podia veure que alguna cosa havia canviat en Maggis. O podia ser un truc.

—Només estàvem fent el ximple.

—Ja t'ho vaig dir, res de "només estàvem". No ets cap nen amb estels imperials en els ulls, veritat? Sabia que alguna cosa no encaixava amb tu —va dir Maggis, però ho va dir distretament, com si en realitat estigués pensant en una altra cosa.

Mirà al voltant de l'hangar. Llavors va posar les mans en els seus genolls i va prendre aire.

—D'acord —va dir—. Anem-nos.

—On? —va preguntar Trever. Estava preparat per córrer. Podia córrer més que Maggis, tret que Maggis tingués un blàster atordidor. El qual probablement tingués.

—A qualsevol lloc menys aquí, noi. Sóc el teu bitllet d'anada, Fortin. O com vulgui que et diguis —Maggis va assenyalar un transport—. Aquell?

Era un truc?

—Apressa't abans que canviï d'idea. M'has enxampat en una bona nit. Estic fart de l'Imperi, i fart d'aquest barret —Maggis va llançar la seva gorra d'oficial a l'altre costat de l'hangar.

Havia d'arriscar-se. Trever va avançar. Realment no creia que això estigués ocorrent. Va començar a pujar la rampa cap a la cabina.

La veu de Kestrel va ressonar de sobte a través de l'hangar.

—Què és això, una classe anticipada? Ningú m'ha avisat.

—Recluta Kestrel, que bé que s'uneixi amb nosaltres —Maggis va pronunciar lentament i pesadament les paraules.

Trever es va quedar congelat.

Maggis va assenyalar a Trever.

—El recluta Fortin ha decidit fer una passejada en un creuer Imperial oficial. Extraoficialment.

Kestrel va donar diversos passos enèrgics cap endavant. A pesar que era mitjanit, estava vestit completament d'uniforme.

—Deixi'm fer els honors, senyor. Sóc l'ombra de Fortin. Sóc responsable del seu comportament. Haig de dir-li que la seva porta ha estat arrencada de les seves frontisses.

—Això és determinació —va dir Maggis—. Òbviament es pren el seu treball amb la mateixa serietat, Kestrel. Qui anava a dir que tenia reclutes tan dedicats a les meves mans?

La mà de Kestrel estava en la seva pistolera.

—Deixi'm encarregar-me d'això, senyor.

—Endavant. Per aquesta ofensa, jo diria que vint-i-cinc degradacions seran suficients. Això hauria de garantir que Fortin arribi als Cossos Miners en finalitzar la setmana, al ritme que va.

Trever es va preparar psicològicament, llest per saltar mentre Kestrel agafava el seu blàster. Però abans que Kestrel pogués treure’l del seu cinturó, Maggis es va moure amb sorprenent rapidesa. Va treure el seu propi blàster i va apuntar a Kestrel.

—Crec que hauria de dir-li que aquest és autèntic —va dir en un to amistós—. La sacsejada és lleugerament més... desagradable.

El coll de Kestrel es va posar vermell.

—No li crec.

El foc blàster va creuar veloçment l'hangar i va volar una consola de servei.

Maggis va retrocedir cap a la rampa, encara apuntant a Kestrel.

—Entra —li va dir a Trever—. Engega els motors.

—Què està fent, senyor? —Kestrel no s’ho podia creure.

—Sembla, Recluta Kestrel, que la meva brillant però curta carrera Imperial està acabada, gaudeixi-ho.

De sobte Kestrel es va llançar cap al panell de seguretat. Va prémer el sensor, i van començar a sonar les alarmes.

Maggis podia moure's ràpid quan havia de fer-ho. Va arribar d'un salt a la cabina, es va llançar al seient pilot, i va agafar els controls.

Va activar la carlinga retràctil, però es va quedar a mig camí, desactivada pel sistema de seguretat. Ràpidament va passar sobre el sistema amb un codi i va començar a tancar-se una altra vegada.

—Aquí és on puc provar que realment puc volar —li va dir a Trever.

Movent la nau d'un costat a un altre, va buidar la carlinga per mil·límetres mentre aquesta es tancava, traient la nau i enviant-la en una espiral que Maggis va corregir volant cap a baix. Llavors van sortir disparats cap a les llums de la nit de Coruscant.

 Següent