Patrons de la Força (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

—No ho comprenc, —va dir Den—. Per què m’ho preguntes a mi?

—Òbviament —va contestar Rhinann, la seva cara, la seva postura, tota la seva persona deia que pensava que la pregunta era idiota—, perquè vaig pensar que tal vegada ho sabies.

Den va fer un gest a la icona virtual d'ENVIAR en l’holoprojecció i va observar com el seu missatge per a Eyar Marath remuntava el vol sobre ales de... bo, del que fos que aquests missatges utilitzessin per remuntar el vol.

—No sé —va dir—. Suposo que vaig assumir que I-5 la tenia o havia fet el que fos que cregués apropiat amb això. Pot ser que la hi donés a Jax.

—Dubtós.

—Per què dubtós?

Rhinann es va encongir d'espatlles.

—Jax no ha dit res sobre això. I òbviament no l’ha utilitzat.

—Bé, sí. Crec que ho sabríem si ho hagués fet... considerant el que se suposa que fa. Però no la utilitzaria sense advertir-nos-ho prèviament.

—Què et fa dir això?

Den li va dedicar a l’elomin una mirada desdenyosa.

—Conec a Jax Pavan —es va aixecar del seu lloc de treball—. Acabo de recordar que és el meu torn de fer la compra. Haig de sortir corrent. Et veuré més tard.

—Has d'adonar-te del que podria ocórrer si aquesta substància arribés a caure a les mans equivocades.

Les paraules van fer que Den donés mitja volta en la porta de l'estudi.

—Sí, Rhinann. No sóc un complet idiota. Ho entenc. Però francament, no hi ha moltes coses que pugui fer sobre aquest tema... a part d'intentar dissuadir al meu bon amic l’androide de fer una cosa abismalment perillosa.

—Així que ni tan sols sents curiositat?

Den va negar amb el cap.

—No. Res de res.

—Estrany estat d'ànim per a un periodista, no creus?

La calor va ascendir per la part posterior del coll de Den i al voltant de les vores de les seves orelles.

—Ei, això ha estat un cop baix.

—Només volia dir...

—Només volies dir que no creus que quedi molt de periodista en mi. Bé, pot ser que no. I pot ser que no vulgui ser-ho mai més. Oh, aquesta sí que ha estat una resposta adulta.

Els ulls d’en Rhinann es van estrènyer.

—La tens tu, veritat? —va murmurar ell—. Tens la bota.

—I tu tens fluix un xip del seny, tipus gran. No hi ha forma que I-5 em confiés això.

—Ximpleries. No se m'ocorre ningú en el qual confiï més.

Den va sacsejar el cap.

—Bé, llavors has estat prenent espècia de somnis, Rhinann. Perquè jo no la tinc, i no m'importa en absolut qui la té.

L’elomin no va intentar detenir-li de nou. Den va sortir de l'apartament i va descendir diversos nivells fins a un petit tapcaf als voltants del Ploughtekal que freqüentava. Allà va demanar un caf calent i un pastisset fornejat de farciment de verdures i carn, la procedència del qual era més savi no preguntar, i es va asseure en una taula metàl·lica sota un dosser cobert de plantes que no eren més reals que la carn del pastisset.

Havia acabat el seu esmorzar i estava prenent la seva tercera tassa de caf quan es va sentir observat.

Va alçar la mirada nerviosament, els seus ulls es van dirigir a una figura encaputxada en una cabina a l'altre costat del carrer. El cap emboçat estava mig girat, i es va veure assaltat amb la por sobtada d'estar mirant a un Inquisidor. El soroll del mercat va semblar augmentar sobtadament de volum, i la seva cara se sentia ruboritzada i calenta.

Això és ridícul. Per què hauria de tenir por als Inquisidors? No sóc un Jedi.

Pot ser que no, va dir una veu irritada des del fons del seu cap. Però saps on hi viu un.

Què hauria de fer? Aixecar-se i marxar-se? Demanar una altra tassa de caf?

La figura es va donar la volta, mostrant un perfil atractiu, i Den es va relaxar alleujat. D'altra banda, podria convidar-la a unir-se a ell. I-5 li havia suggerit que es portés bé amb la Dejah Duare. Per què no començar ara?

Ella li va donar l'esquena a la cabina, i ell li va fer un gest.

Veient a Den assegut en el tapcaf, Dejah va semblar vacil·lar; llavors, davant el seu gest convidador, va anar a asseure's enfront d'ell.

—Puc convidar-te a alguna cosa? —va suggerir ell, sentint-se completament ximple.

—Està bé —va dir ella amablement—. Un caf.

Ell es va aixecar per demanar-lo, i va tornar a la taula amb una beguda fumejant i una possible, encara que definitivament poc convincent, forma d'iniciar la conversa: Escolta, què et sembla el nostre nou noi meravella? Va col·locar la tassa de caf davant de la Dejah, lliscant de nou en la seva cadira, i va obrir la boca.

Dejah se li va avançar.

—Estic preocupada per Jax —va dir ella.

—Per què?

Dejah va envoltar amb les seves mans la termotassa, fent que semblés que el vapor sortia de la punta dels seus dits, i li va mirar seriosament.

—M’aterra que I-5 vagi a convèncer a Jax d'acceptar el ridícul pla de Tuden Sal. Tens idea del que podria significar?

No he tingut ja aquesta conversa?, es va preguntar Den. En veu alta, va dir:

—Bé, podria posar en perill tant a Jax com a I-5. I a nosaltres, per extensió.

Dejah va prendre un xarrup de la seva beguda i va mirar a Den a través de les seves pestanyes, que ell podria jurar que estaven allargant-se per moments.

—Sí, per extensió. Però estava pensant més en el propi Jax, allò que ell mes valora —es va inclinar cap endavant sobre la taula i va baixar la veu fins a ser un murmuri—. La continuació dels de la seva classe.

—Vols dir els... —Den va fer un cop d'ull al voltant, llavors va fer un gest subreptici amb una mà imitant a algú esgrimint un sabre làser.

Ella va assentir.

—Què et fa pensar que acceptarà? Vull dir, hi ha mil raons per no fer-ho, no creus?

—Per descomptat. A part del perill per a si mateix, està el risc per a Fuetada, els altres de la seva classe, i el nen. El fet que el fracàs ens esclavitzaria a tots més profundament. I el fracàs, —va afegir ella—, és el resultat més probable.

Den empal·lidí.

—I-5 sembla pensar que funcionaria.

—I-5 està pensant com una forma de vida biològica, no com un androide. Són bons desitjos. Les probabilitats en contra que tingui èxit són astronòmiques. Si només hi hagués alguna forma d'assegurar el seu èxit, i de la supervivència de Jax —ella va sacsejar el cap.

—Estic segur que I-5 té un pla... —va dir Den feblement.

Ella va arrufar les celles.

—Rhinann va dir el mateix. Va parlar d'una cosa anomenada... um... bota, es diu així? Sí, bota. Va dir que tornaria a Jax invencible.

Sorprès, Den es va tirar el caf calent pel nas i va començar a esternudar i a ennuegar-se.

—Que els esperits del vent et beneeixin —va murmurar la Dejah seguint el costum Zeltron, inclinant el cap fins a gairebé tocar la seva tassa.

—Gràcies —va dir Den quan va poder parlar de nou. Es va sonar el nas en la seva màniga—. Rhinann et va dir això? Et va parlar de la bota? No estava segur que ho sabés.

—Sí, pobret. També està preocupat. Va dir que la bota és l'única oportunitat real que té Jax de sobreviure si I-5 i Sal van fins al final amb aquest ridícul pla. Si la pot prendre en el moment adequat, podria acabar amb el nostre enemic.

Den va tractar de no semblar estupefacte.

—De debò? Va dir això?

Ella va assentir.

—Així que li vaig preguntar si estava segur que la bota estava on Jax pogués agafar-la fàcilment, i ell va dir que no ho sabia. Havia de confiar que I-5 havia fet quelcom amb ella per mantenir-la fora de perill.

Den es va encongir d'espatlles.

—Bé, segur que sí. Jo confio en I-5, tu no? —ella li va travessar amb una mirada que va fer que se li corbessin les vores de les orelles.

Den va exhalar explosivament, sentint com si ella li hagués assestat un cop de puny a l'estómac.

—Entenc. Així que creus que I-5 no funciona amb tots els propulsors a punt? Un androide delirant... és això possible?

Va recordar com havia estat assassinat el soci de la Dejah, i es va sentir empal·lidir encara més.

—Crec que encara que I-5 estima a Jax Pavan —va dir ella—, estima molt més la memòria del seu pare. Recorda, Den... I-5YQ no té el mateix sentit del temps que nosaltres. Ell no oblida res... no importa quan desagradable sigui el record, o quant temps hagi passat des que es va originar. Els éssers orgànics poden comptar amb el pas dels dies, els mesos, i els anys per crear una confortable àrea d'amortiment que suavitza la realitat, la fa tolerable. El temps sana totes les ferides... excepte les dels androides. Ordinàriament, això no seria un problema, ja que un androide no té llaços emocionals amb el passat. Però una vegada més, la sensibilitat d'I-5 li fa únic. La traïció soferta per Lorn Pavan està tan fresca per a ell avui com ho va estar vint i tants anys enrere, o tan fresca, de qualsevol forma, com ho va estar el moment en el qual va recobrar aquest record en particular i es va adonar del que significava.

Hi havia llàgrimes apuntant en els ulls de la zeltron mentre finalitzava. Den es va adonar que els seus propis ulls s'havien humitejat i que el seu alè gairebé s'havia detingut en la seva gola. Mai se li havia ocorregut que havia d'haver-hi hagut un moment singular en el qual aquest record en particular, com l'havia anomenat Dejah, havia sortit a flotació per al seu amic, per mai tornar a rebutjar-lo. Ni se li havia ocorregut que l'única forma en la qual I-5 era tot androide es trobava en la seva capacitat per tornar a reviure el seu passat en perfecte i vívid detall. Combinat amb la seva habilitat per imaginar i teoritzar com un orgànic, bé... Ni tan sols podia començar a imaginar-se per quant dolor hauria d'estar passant I-5.

Den va deixar escapar un llarg sospir. I-5 podia no haver vist la mort de Lorn Pavan en temps real, però Den estava disposat a apostar al fet que l'havia imaginat contínuament. I com era un androide no podia escapar d'això, ni tan sols en el somni, ja que els androides no dormien. L'únic respir era la desactivació temporal, que no era un veritable respir en absolut, ja que no es perdia cap temps subjectiu. I-5 no podia oblidar la seva pèrdua, o guanyar perspectiva a través del bàlsam dels anys. Mai. El que li deixava un únic curs d'acció disponible.

—Creus que I-5 vol venjar a Lorn Pavan.

—Si algú destruís a I-5, o matés a Jax, no contemplaries tu la venjança?

Ho faria? Li agradava pensar que només contemplaria la justícia, però qui sabia? Va considerar la idea i va assentir.

—Sí. Sí, suposo que ho faria, en aquest cas. D'acord, així que podríem tenir un androide venjatiu entre mans. Què podem fer?

Dejah es va encongir d'espatlles.

—No sé si podem fer alguna cosa abans del fet; encara que suposo que podem intentar-ho.

—Pots apostar per això.

Impulsivament, el sullustà va estendre el braç per sobre de la taula i va posar la seva mà damunt de la de la zeltron.

—Si nosaltres dos, juntament amb Rhinann, mantenim un front unit, i si tots votem en contra d'aquesta idea de bojos, Jax haurà d'escoltar-nos, veritat? Especialment si tu, ja saps, ajudes amb aquesta suor seductora teva.

Ella va inclinar el cap cap a un costat i li va somriure desconcertada.

—Vols que influenciï a Jax?

—En aquest cas, sí. I estic perfectament disposat a admetre que és una cosa rastrera i hipòcrita, però estic disposat a dir-la: fes-ho el millor que puguis. Si amb això mantenim a Jax i a I-5 fora d'un profund poodoo de ronto, estic totalment a favor.

Els ulls de la Dejah li van fer l'ullet, i ella va riure, el so trinà en les seves oïdes abans de caure en cascada com un ronc seductor.

—Ets un tipus estrany, Den Dhur —li va dir ella. Llavors el seu to es va tornar seriós de nou—. Suposo que hi ha una possibilitat que fallem, fins i tot units, però... sempre quedarà la bota.

Ell va assentir. Francament, no li agradava ni pensar en la bota... la mera paraula conjurava records de Drongar i el seu temps transcorregut en aquell emprenyador món, de vívids detalls. Els records podrien no ser tan realistes com els d’I-5, però per a ell eren més que suficient.

—Rhinann creu que la tens tu —va dir la Dejah a seques.

Què... ara escoltava d'amagat converses privades? Ell no l'hi va preguntar; en lloc d'això va tirar mà de la seva contenció habitual.

—Això va dir?

Ella va inclinar el cap. Un assentiment? Un mig assentiment? Un tal vegada? Den no estava segur. La zeltron era prou humanoide per compartir una gran quantitat de llenguatge corporal amb la majoria d'espècies hominoides, però sempre cabia la possibilitat de mal interpretar alguna cosa.

—Bé, Rhinann s'equivoca —va contestar ell—. No la tinc i jo no sé qui la té. Que jo sàpiga encara la té 5.

Dejah li va dedicar una altra mirada que corbava orelles.

—El nostre presumpte assassí? Això no sembla intel·ligent.

—Mira, si aquesta bota representa el que creus que representa... la supervivència dels... —va fer el gest del sabre làser una altra vegada—, llavors I-5 l’amagarà on no pugui ocórrer-li cap mal i sigui el més beneficiós... si és que no ho ha fet ja. El nostre treball és intentar dissuadir-ho del Pla A perquè no necessiti un Pla B... d'acord?

Va estendre la seva mà en un posat de segellar un tracte comercial. Ella va observar la mà solemnement un moment, llavors va col·locar la seva, segellant el tracte.

—D'acord.

Llavors es van separar, Den sacsejant el cap davant l'enrevessada situació. I-5 havia estat qui li havia suggerit que forgés una aliança amb la Dejah Duare i ara havien forjat una... en contra seva.

Molts matisos que assaborir, si ets dels qui t'agrada la ironia, va pensar.

Següent