Arma Secreta (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

Roan se sentia bé tornant a tenir les seves botes sobre el seu món natal. Malgrat tot, estava a casa, es va dir Roan a si mateix, però sabia que solament estava buscant una cosa, només una cosa, per sentir-se millor. Al seu voltant sentia com Bellassa s'enfonsava. La seva estimada ciutat d’Ussa, la ciutat que havia suportat una guerra i una ocupació i encara havia trobat la voluntat per resistir fins a l'últim ciutadà, ara havia caigut de genolls. Podia sentir-ho. “Segons es comporta Ussa, així ho fa Bellassa”, era una dita al seu planeta natal. Tothom havia mirat cap a la ciutat capital buscant tendències, signes, direcció, coratge.

I s'estava morint.

Se sentia desplaçat. Era gairebé una sensació física, com si la gravetat del planeta hagués canviat. O com si el lleuger aire de les muntanyes hagués descendit fins a les planes en les quals s'assentava Ussa, envaint lentament la ciutat fins que tots els ciutadans se sentien una mica marejats, una mica sense alè.

Podria estar perdent els nervis?

Desitjava poder veure de nou a Ferus. La seva associació amb Ferus li mantenia en terra. Ara Ferus estava jugant un joc perillós, i per primera vegada Roan temia veritablement pel seu futur.

Va caminar amb Dona a través dels carrers familiars del seu antic barri. Ja havien estat en tres restaurants, buscant alguna cosa per menjar. Els subministraments eren escassos.

Hi havia aigua condimentada amb herba d’annisa de les muntanyes. Però no hi havia te. Hi havia pasta d'arrel però no fruita. Finalment van trobar a una ussana amable que havia establert una paradeta prop del parc amb fruita seca i llesques de pa. Gairebé ho havia venut tot però els hi va donar l'últim que tenia.

Dona estava taciturna mentre menjaven els seus escassos aliments.

—Quan les persones tenen gana, la resistència pot esvair-se —va dir ella.

—Amb l'hivern imminent, quant temps aguantaran els ussans? —es va preguntar Roan en veu alta—. Si estan d'acord a reconèixer al governador i obeir les lleis de l'Imperi, l'exèrcit Imperial aixecarà el bloqueig.

—Aviat les mares veuran als seus nens plorar —va dir Dona—. Realment volem sacrificar als nostres nens?

L'Imperi havia pres el port, regulant estrictament el que entrava i el que sortia. Havia tancat els teatres, els museus i els complexos d'entreteniment que li havien donat a la ciutat una vibrant vida. Havia omplert els parcs verds amb les seves guarnicions negres. Hi havia llevat totes les coses que feien que la vida valgués la pena. Excepte la vida mateixa.

Dona es va sacsejar les molles de l'aspra túnica de lli que portava posada.

—No vaig a tornar a les muntanyes —li va dir a Roan.

Ell estava sorprès, però no ho va mostrar. Per a Dona, les muntanyes eren sagrades, l'únic lloc en el qual se sentia a casa.

—Per què? —va preguntar ell.

—Em quedo aquí per ajudar als Onze —va dir Dona—. No per oferir santuari cada dos per tres, o un guia si en necessiten un. Sinó ajuda real.

—Tu ajudes —va dir ell—. Ets el nostre contacte a l'àrea de la muntanya, i això s'ha convertit en una cosa més important que abans.

Dona es va tornar cap a ell amb impaciència.

—Tens altres agents a les muntanyes, bons agents, i ho saps. Sóc una dona vella, és això? Creus que no puc ser útil?

Roan va riure.

—No penso en tu com una dona vella, Dona. Sé que seràs de gran ajuda. Jo solament...

—Vols protegir-me?

—Sí —va admetre ell.

—Bé, ja ho has fet suficient. Tu i Ferus. Us dec a tots dos la meva vida, i estic en deute amb el meu planeta natal. Això és del que podries no adonar-te: Ningú es fixa en una vella. Puc fer més per tu del que penses.

—D'acord —va dir Roan—. Serà un honor per a nosaltres el que et quedis.

Ella va inclinar el cap.

Ell va posar una mà sobre la seva espatlla.

—Simplement no vull perdre't.

—Tu i jo, som massa durs perquè ens atrapin —va dir Dona amb un somriure.

La veritat sigui dita, ell es va alegrar. Dona era un enllaç amb Ferus. Abans de les Guerres Clon, l'havien visitat a les muntanyes i s'havien quedat a la seva cabanya. Aquest era un dels seus moments més feliços.

Roan havia crescut a Ussa en una família nombrosa. Estava acostumat al soroll, al moviment i al riure. Els seus pares encara vivien a Ussa, però ell rarament els veia, per por de posar-los en perill. Dos dels seus germans havien emigrat a altres planetes, i la seva germana havia mort en les Guerres Clon, però els seus parents; cosins, ties, oncles i avis; encara estaven dispersos per la ciutat. Ell podria anar caminant per qualsevol carrer d’Ussa i això donaria inici a un record, normalment alguna cosa que li faria somriure.

—Vaig veure a Ferus a l’HoloNet anit —va dir Dona—. Està representant molt bé el paper de traïdor. Massa bé.

—Creus que s'ha passat a l'Imperi? —va preguntar Roan. No creia que pogués suportar-ho si Dona pensava això.

—No, per descomptat que no. Però em preocupa que qualsevol bé que pensi que pot fer serà anul·lat pel mal. Era un símbol d'esperança per a la gent d’Ussa. Es va escapar de dues presons Imperials. Va marxar. Ara sembla que s'ha doblegat davant el poder. Sembla que s'ha rendit, llavors per què no haurien de fer-ho ells?

—Vinga, caminem —Roan es va posar a peu dret. Ja no era segur romandre massa temps en el mateix lloc—. Pot ser que tinguis raó. I si conec a Ferus, ell està pensant el mateix. Ha d'haver-hi una raó perquè es quedi.

—Probablement tens raó.

—Tant de bo pogués parlar amb ell.

—La gent d’Ussa està llesta per rendir-se —va dir Dona—. Fins i tot en el poc temps que portem aquí, he sentit els rumors. Si l'Imperi pren el control de les fàbriques i en construeix més, hi haurà munts de nous llocs de treball. Les persones volen alimentar a les seves famílies.

—Això és amb el que compten.

—Sí, bé, no es pot menjar integritat. Només pa.

Van guardar silenci mentre caminaven, fent marrada a la seva ruta, alerta davant espies imperials. Quan Roan va estar segur que no els seguien, es va dirigir cap a una casa poc cridanera en un carrer estret. Mentre ell i Dona s'acostaven a l'entrada, la porta es va obrir. Van entrar dins.

—Roan! —Amie Antin va avançar un pas i li va abraçar—. No sabíem que t'havia ocorregut... quan vas contactar amb nosaltres, ens vam posar tan contents —es va tornar per abraçar a Dona, qui semblava una mica sobresaltada pel gest. Ella no coneixia a Amie tan bé.

Amie va baixar els seus ulls negres.

—Semblo ximple, ho sé. És només que... hem tingut les nostres pèrdues últimament. Terris i Naima.

Roan va sentir com la tristesa s'agafava a ell.

—Què va succeir?

—Van ser desintegrats per una nau imperial. Creiem que Darth Vader anava a bord —es va mossegar els llavis—. I Ferus també.

Va haver-hi una pausa incòmoda. Roan sabia quant havia d'haver agonitzat Ferus en estar a bord d'una nau que disparava a aquells amb els quals havia lluitat i en els quals havia confiat. Esperava que Ferus no hagués sabut que les naus havien estat pilotades per amics.

—Amie? Porta'ls dins —va cridar una veu.

Roan va entrar a grans passos. Wil estava assegut en un sofà baix, el seu peu descansant sobre un tamboret. Era estrany veure al fort i musculós Wil assegut. Normalment estava ple d'energia.

—Què va passar?

—Només una mica de foc làser —Wil va remenar una mà—. Amie diu que viuré.

Roan va mirar a Amie buscant confirmació, i ella va assentir, dient-li que Wil es posaria bé. Roan va captar certa tendresa entre ells. Va sentir que alguna cosa havia canviat. Per fi, probablement, Wil li havia dit a Amie el que sentia per ella.

—Estava prop de la guarnició —va explicar Wil—. A cobert, per descomptat. Ens agrada monitorar les anades i vingudes. S'aconsegueix una quantitat sorprenent d'informació d'aquesta forma. Un sentinella em va demanar que m'identifiqués, i vaig decidir sortir corrent.

—Suposo que no vas córrer prou ràpid —va dir Roan, asseient-se al costat d’en Wil—. Dona vol unir-se a nosaltres. Oficialment, em refereixo.

—Ens alegra sentir això —va dir Wil—. Seràs una valuosa contribució pels Onze, Dona —va fer una ganyota—. Com ho som nosaltres.

—Necessitarà nous documents d'identificació —va dir Roan—. Jo també.

—Puc crear-los. En quina condició està l'equip? Sé que vau haver de traslladar la caserna general.

—Ens hem establert aquí per a la fabricació de documents d'identificació —va dir Wil—. Però estem parlant de traslladar-nos una altra vegada. Hem arribat al punt en el qual pensem que és millor mudar-se cada poques setmanes. Hem escampat el grup, i tots nosaltres ens mantenim en moviment. L'únic problema és... —Wil va vacil·lar—. Fa alguns mesos no teníem problemes per aconseguir ussans que ens oferissin la seva ajuda. Fins i tot si no eren part dels Onze, ens prestaven el seu equip. Apartaments. Garatges per emmagatzemar coses. Pisos francs. Però aquesta ajuda s'ha reduït fins a un degoteig.

—S'estan cansant del sacrifici —va dir Amie—. I qui pot culpar-los? Els nostres èxits s'han convertit en simple supervivència. Sembla no haver-hi fi a la vista. L'Imperi simplement segueix consolidant-se. Fent-se més fort. Més organitzat.

—No podem rendir-nos —va dir Roan.

—És clar que no —va estar d'acord Wil—. Necessitem tenir un èxit. Quelcom gran. Quelcom que els doni esperança. Però ens estem quedant sense opcions. Els nostres fons són molt escassos. Necessitem crèdits per a suborns, per a equip.

—Tal vegada podríem ajudar-vos amb això —va dir Roan, mirant a Dona—. Recordeu a Trever Flume?

—Per descomptat —va dir Amie—. Li vam veure fa algunes setmanes.

—Trever ha estat el contacte principal amb un membre de la resistència anomenada Flame. No sabem el seu nom real. Ella és d’Acherin. Té una enorme fortuna a la seva disposició. La seva idea és finançar tants grups de resistència com pugui, i llavors connectar-los en una sola operació central. Està anant de planeta en planeta per contactar amb la resistència de cadascun. Anomena a l'operació pel nom en clau Cop lunar.

—És una idea —va dir Wil, considerant-ho—. Podria exposar-nos massa. Però de totes maneres hi ha força en els nombres. Sovint hem desitjat poder coordinar-nos amb altres planetes. Compartir informació.

—Val la pena una reunió —va dir Amie—. Vindria Flame aquí?

—Ella ja està a Bellassa, esperant el nostre senyal —va dir Roan—. Estaria disposada a finançar una operació pels Onze.

—Reunim-nos llavors —va dir Wil, mirant a Amie.

— Què passa amb Ferus? —va preguntar Roan.

Amie va baixar la mirada cap a la seva falda. Wil es va estudiar el peu ferit.

—Sigueu honestos —va dir Roan.

—Recolzem el que sigui que estigui fent —va dir Wil—. No és això.

—Però ha de ser tan visible? —Va saltar Amie—. Està per tota l’HoloNet.

—Ho van planejar d'aquesta manera, estic segur —va dir Roan—. Ferus està atrapat. Ha de mantenir la seva posició.

—Però per què? —Va preguntar Amie—. Ha aconseguit alguna informació que podem usar?

Roan va sacsejar el cap. No podia explicar-los a Amie i a Wil que Ferus ara tenia una meta més gran. Ferus estava buscant Jedi. Prestava el seu suport i experiència a la resistència quan podia, però no era la seva primera prioritat. Com a agent doble, estava en la posició perfecta per accedir finalment a qualsevol registre que l'Imperi tingués sobre activitat Jedi sospitosa. Roan sabia bé que Ferus no podria deixar això. Encara no.

—En aquest punt, ens preguntem si el perill en el qual es posa a si mateix val la pena —va dir Wil—. No crec que estigui de part de l'Imperi, però molts bellassans sí. La prova està davant dels seus nassos.

—Serà millor que valgui la pena —va dir Amie.

—Estic segur d'això —va dir Roan—. Estic segur que Ferus és dolorosament conscient de la imatge que està projectant —Roan va pensar un moment—. En qualsevol cas, hauríem de contactar amb ell mentre està aquí. Aquest assumpte de les fàbriques, de què es tracta realment? Mai és realment el que diuen que és.

—I rarament és en el nostre benefici —va afegir Wil.

—Contactaré amb ell —va dir Roan.

—Però com? Està envoltat per l'Imperi. Està pràcticament unit al maluc de Darth Vader —va dir Amie amb una ganyota de disgust.

—Tinc una manera —va prometre Roan.

 Següent