Patrons de la Força (i XXIX)

Anterior

CAPÍTOL 29

Den i I-5, a la manera de vells i còmodes amics, van tornar fàcilment a la seva acostumada relació, aparentment disfuncional. I-5 prenia el pèl a Den sobre el seu retorn. Den acusava a l’androide de ser irresponsable i inepte sense ell per oferir consell oportú i pràctic.

L’androide s'havia beneficiat dels talents de diversos mecànics i dissenyadors de Fuetada durant el curs de les seves reparacions, i com a resultat estava com a nou... millor, en certs aspectes. A més dels làsers bessons i el punxo d'interconnexió, ara posseïa un arsenal veritablement transformador a les seves mans, incloent un cable de monofilament capaç de sostenir una tona mètrica, un petit però eficient rifle automàtic, i l'habilitat de disparar dolls de diversos gasos soporífers no letals.

Jax sabia que alguna classe de disculpa i confessió havia tingut lloc entre I-5 i Den, però preferia no preguntar. Den va admetre davant tots que havia estat asseient a l’espaiport traient fum i vacil·lant quan es va adonar que, per molt afecte que sentís per l’Eyar Marath, i per molt acollidor que fos la idea d'una còmoda cova a Sullust, aquest planeta miserable amb els seus túnels artificials i els seus perillosos habitants era on estava el seu cor.

—Mentre estava amb vosaltres, discutint, frustrat, preparat per escanyar a l’androide i a la zeltron, pensava en Eyar als moments d'angoixa. Mentre anava de camí cap a ella, pensava en vosaltres sense interrupció. Finalment em vaig adonar que això significava alguna cosa. Significava que aquesta era la meva llar, perquè aquí és on em sento més viu. Em sento més jo. No sé qui és aquest vell que no vol fer res més que envellir en la cova familiar de l’Eyar, però no és Den Dhur.

Jax i Laranth van passar una setmana treballant amb Kaj, intentant restaurar la seva memòria i eliminar els enganys que Vader i Tesla havien implantat en la seva ment. Ell estava destrossat anímicament, un moment gravitant sobre la vora de reconèixer a Jax i la Laranth com amics, al següent espantant-se d'ells amb por abjecta i implorant per trobar a Tesla.

Va ser Thi Xon Yimmon el qui va suggerir que enviessin al noi amb els sanadors togruta i els Silenciosos de Shili, afegint que entre els adeptes en la Força del propi planeta i els estranys monjos silenciosos, amb la seva tranquil·litzadora presència terapèutica, podria sanar més ràpidament, així com recobrar control conscient de la Força. En destruir la memòria del noi, Vader semblava haver esborrat de la ment de Kaj el significat del que era ser una persona sensible en la Força. La Força en ell era com una madeixa de fils embullats, nuats, esfilagarsats, les seves connexions estaven enfosquides. Per molt que Jax odiés admetre-ho, sabia que Yimmon tenia raó... allà no podia fer res per Kaj. Allà, els Jedi encara estaven sentenciats a mort. Allà, encara havien d'amagar-se. Aquest no era lloc per al noi.

Jax s'havia plantejat momentàniament deixar Coruscant i viatjar a Shili amb Kaj, però sabia que no podria. Ara estava compromès —ell i els seus companys— per fer el que ell havia arribat a adonar-se era la missió de la seva vida: ajudar als desfavorits i els desvalguts, i ajudar a construir una rebel·lió més gran i de major abast contra l'Emperador.

Així que d'aquesta manera, amb cert sentit d'haver fallat, Jax va enviar a Kajin Savaros per l’MLS a un vaixell de càrrega en espera en companyia d'un dels Silenciosos. Llavors va tornar amb la Laranth als seus nous voltants en una casa refugi de Fuetada.

—No vas fallar, ho saps —li va dir Laranth mentre avançaven pels carrerons de camí a la seva nova llar—. No vas tenir la culpa. Dejah no va ser capaç d'anteposar una cosa tan abstracte com la lleialtat a la seva pròpia gratificació. No podies haver anticipat això.

—Sí, podia. Hauria d'haver-ho fet. Però estava tan segur de mi mateix. Tan segur del meu control en la Força, que no em vaig adonar del que m'estava fent... a nosaltres. Em va dominar completament, Laranth, fins al punt que jo... —va deixar que la seva veu s'apagués.

—Vas a acabar aquest pensament?

Ell la va mirar de gairell.

—Vaig deixar que m'emboliqués en un vel. Feromones i orgull. Mala combinació. Vaig quedar tan atrapat per la idea còsmica de ser el Mestre Jedi d'algú que vaig oblidar el que significava ser un Cavaller Jedi. Et vaig oblidar. No vull que torni ocórrer mai —va vacil·lar—. Quan vas estar al centre mèdic...

—Això va ser llavors. Això és ara.

Ell va deixar de caminar i es va girar per mirar-la de front.

—No. No vaig a acceptar-ho. Allò va ser llavors i ara —es va esforçar per trobar les paraules—. Nosaltres... Jo...

—Eloqüents, veritat?

—Laranth, para. No facis que sigui tan difícil. Ja saps el que estic tractant de dir. Pots sentir el que estic tractant de dir.

I sobtadament ell va saber que ella podia perquè, a l'espai d'un alè, ella li havia deixat entrar. Ell va ser assaltat per un estrany i intoxicant bucle emocional recursiu. Una empatia augmentada per la Força.

Ell va mirar-la i es va veure com ella li veia i va quedar impressionat per les emocions que ell evocava en ella. Ell va experimentar aquesta revelació reflectida en ella al mateix temps que ella captava el tenor dels seus sentiments i explorava la textura del seu ésser més interior.

Ell va travessar les reserves i el dolor i les defenses acurades que ella havia erigit i va sentir com ella travessava al seu torn les seves barreres.

Quan van tornar completament a ells mateixos estaven dempeus en un carreró Estigi, amb els fronts tocant-se, els dits entrellaçats, tremolosos.

—Què va ser això? —va murmurar la Laranth—. Què acabem de fer?

—Era a punt de fer-te la mateixa pregunta.

—Ho sé. No sé com dir-ho.

Jax va exhalar.

—No ho diguem de cap manera ara com ara. D'acord?

—D'acord.

Es van separar, físicament en qualsevol cas, i van començar a caminar una altra vegada de mutu acord.

—Ja que estem amb el tema dels misteris —va dir Laranth, i Jax va somriure—. Què et va fer córrer un risc i pensar que la bota empenyeria a Vader per la vora, tant literalment com figurada?

Jax va guardar silenci durant alguns passos, llavors va dir:

—És un debat tan vell com la pròpia Força: És generada per i per a éssers vius, i per tant subjecta als seus desitjos i els seus dimonis, o és transcendent, quelcom inefable que només podem esperar albirar ocasionalment en el seu conjunt? Quelcom que no està fet per ser experimentat en el seu conjunt. Mentre hi hagi éssers vius que es preguntin per això, la pregunta existirà.

—Vigila amb el que desitges, podries aconseguir-ho? Això no és una resposta. És simplement una altra pregunta.

—Hi ha també un altre factor: el fet que I-5 havia estat portant la bota d'aquí cap enllà durant dues dècades. Cert, havia estat processada, i era molt més estable que en el seu estat natural, però així i tot... vaig apostar que una molècula tan complexa hauria començat a esfilagarsar-se una mica per les vores —es va encongir d'espatlles—. Ja triïs l'explicació mística o la pràctica, Vader no esperava un mal viatge.

—Estaves apostant les nostres vides —va dir la Laranth. Ella no va somriure, però hi havia diversió en els seus pensaments.

Jax es meravellà de la seva textura i el seu matís.

—Quina elecció tenia? —va preguntar ell—. Ell podria haver-nos matat a tots en un sospir, usant simplement la Força a la qual tenia accés tots els dies. Vaig haver d'apostar que, com a mínim, la bota li faria perdre el rastre del món efímer i donar-nos mitja oportunitat per escapar.

Ell no va esmentar el tercer factor: aquesta va ser la primera vegada que havia estat tan prop de Vader, prou a prop com per tocar-li. I encara que no s'havia atrevit a sondejar a l'home, ell s'havia adonat d'una cosa dels patrons de Força que s'havien arremolinat al voltant del Senyor Fosc. Patrons que li semblaven estranyament i increïblement familiars.

El Mestre Piell li havia dit una vegada que els remolins de Força eren tan individuals com l'ADN d'una persona. Ell no podia estar segur —i probablement mai sabria la veritat— però, si el Mestre Piell tenia raó i aquests patrons no podien ser duplicats... bé, havia estat suficient a prop per arriscar-se. Ell va tenir proves a través de la Força que Anakin Skywalker encara seguia viu. I l’Anakin que ell coneixia, malgrat el gran domini que havia tingut de la Força, no hauria tingut l'autoconeixement per adonar-se del que la bota podria significar per a algú amb la seva set particular de defectes de caràcter.

Sí, va ser un pensament eixelebrat, però va ser-ne un que Jax es va permetre tenir per una cosa que Darth Vader havia dit: I ara, si em retornes el pyrònium...

—Creus que per fi està mort? —va preguntar la Laranth, interrompent els seus pensaments.

Jax va negar amb el cap.

—Ell és més difícil de matar que això. Però crec que tal vegada el joc hagi canviat. I això podrien ser bones notícies... o dolentes.

—Però així i tot et quedaràs —no era una pregunta.

Ell no va contestar. Què podria dir? Inquisidors o no, Vader o no, Emperador o no, Jax no podia concebre qualsevol altre lloc en el qual volgués estar, qualsevol altre treball que preferís estar fent. Per bé o per malament, aquesta era la seva llar.

Havien arribat al seu nou domicili mentre ell ho havia estat pensant, i quan van entrar, van trobar a algú esperant a la sala d'estar, parlant amb Den i amb I-5.

Den va presentar al nouvingut, que semblava ser un mirialan, si s'ha de jutjar per les seves marques facials.

—Aquest és Chan Dash. Té un problema amb el qual podríem ajudar-li —Jax va assentir. Però quan era a punt de parlar, sobtadament va sentir una onada de Força en el seu interior, més alta i més forta del que alguna vegada l'havia sentit. Era com si aquests fils que alguns creien que vibraven a través del temps i de l'espai, formant el teixit de la pròpia realitat, li haguessin atrapat i elevat, gairebé instantàniament, sobre... no, fora del món que ell coneixia, i li haguessin portat fins a alguna posició avantatjosa metafísica. Durant un moment etern, Jax va contemplar l'espectacular remolí galàctic, que simultàniament estava connectat, en certa forma, amb tots i cadascun dels éssers que contenia.

Va durar un mil·lisegon; va durar una eternitat. Llavors, tan abruptament, ell estava de retorn.

Era això el que Barriss Offee havia experimentat quan havia pres la bota? Havia estat ell, durant el temps d'un batec, connectat amb la gestalt més gran i unificadora que els Mestres més savis anomenaven Força Còsmica? Si era així, com? Vader havia usat l'última porció de bota; no hi havia res en el que pogués pensar que podria haver desencadenat això, excepte...

Excepte la pròpia Força.

Jax va tenir la sensació d'una gran satisfacció, d'un propòsit. No sabia per què la Força li havia triat a ell per concedir-li aquesta visió, però sospitava d'una raó. Sospitava que havia estat per mostrar-li sens dubte, en la immensitat de la galàxia, a quin lloc pertanyia Jax Pavan.

Digues-me alguna cosa que no sàpiga, va pensar.

Es va adonar que Chan Dash, així com el seu equip, estava començant a mirar-li de forma estranya. El silenci estava començant a allargar-se.

Jax va encaixar la mà del mirialan i li va indicar una cadira.

—Asseu-te, si us plau —va dir ell—. Digues-me com podem ajudar-te.

FI