Patrons de la Força (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

Jax va decidir que havien de tornar a l'estudi a través de la part posterior de la farmàcia, recollint a Dejah i a Rhinann de camí. La propietària humana del negoci —gran, impressionant, i enfuriada pel dany causat a la façana del seu edifici— plantejava un problema menor, no obstant això.

—Ets un d'aquests maleïts fantasmes? —ella es va col·locar fermament davant d’en Jax, amb les mans en els seus amplis malucs, i li va mirar fixament.

Jax va arrufar les celles.

—Un de...

—Crec que es refereix als Inquisidors —va dir I-5 plàcidament.

—No. No, no ho sóc. Com pot veure, no hi ha togues —va estendre els braços cap a fora, emfatitzant la senzillesa de la seva túnica desgastada, els seus pantalons i les seves botes desgastades. Quin Inquisidor es deixaria matar amb un abillament tan mundà?

—Bé, si una cosa és segur és que estaven lluitant amb algú —va dir la farmacèutica dubtosa— Estàs segur que no eres tu?

—No vam veure amb qui estaven lluitant —va dir Jax, llavors va afegir amb un canvi subtil de to—, i vostè tampoc.

—Jo no vaig veure amb qui estaven lluitant —va dir la dona.

Jax es va encongir d'espatlles i va somriure. Ell i la seva companyia van sortir ràpidament per la part posterior de la seva botiga i van anar a casa per una ruta sinuosa. Podien sentir les sirenes dels CPA sonant a l'altre costat del bloc mentre travessaven les portes posteriors. Les portes es van tancar, tallant el so.

Pol Haus estava dempeus esperant-los.

—Pensava que anava a mantenir a la policia del sector apartada —va dir Jax mentre es dirigien cap a l'ascensor.

El prefecte zabrak va alçar les seves celles.

—Ho vaig fer. Però quan vaig interceptar una trucada d'un tal Probus Tesla, un Inquisidor d'ofici, demanant assistència, vaig haver de confiar que ja havia acabat i vaig enviar les meves forces. Hauria estat bastant sospitós si no ho hagués fet, veritat?

Jax va haver d'admetre que ho hauria estat.

Fora de perill a l'estudi, només hi havia una pregunta en la ment d’en Jax... una que estava segur que compartia amb tots els altres. Es va tornar cap a Kaj, el qual estava assegut en el santuari, i va preguntar:

—Què li vas fer a aquell Inquisidor, i com?

El noi es va encongir d'espatlles, somrient tímidament.

—Acostumava havent de ficar en un sac rates de pantà, a casa. Mantenir-les apartades del graner. Fiques a la femella alfa en un sac i la soltes en alguna part del pantà i tot el seu cau la seguirà. Així que el vaig ficar en un sac. Un sac diminut.

Dejah mirava al noi fixament.

—Però com?

El somriure d’en Kaj va vacil·lar.

—No... no ho sé. Mai abans ho havia fet. Simplement... —va empassar convulsivament—. Simplement em vaig imaginar que atrapava la rata de pantà i... mira, això era un Inquisidor. Què importa el que li passés?

Jax va prendre aire....

—Ell, Kaj. No això. Els Inquisidors són persones, igual que nosaltres.

El noi va enrogir i va sacsejar el cap.

—No. No com nosaltres. Ells són malvats. Ell era malvat —llavors va anar cap al seu sofà i es va tombar a sobre, donant l'esquena als altres.

Jax li va indicar a la resta que portessin la seva discussió al pis de dalt, fora de la vista i l'oïda d’en Kaj.

—Ara què? —va preguntar la Laranth quan van arribar a la d'estar sobre l'estudi.

—Sí —repetí Rhinann—, ara què? Malgrat les teves manipulacions Jedi amb aquella botiguera, pot ser que hagis desemmascarat la nostra tapadora amb la teva pirotècnia...

Jax es va girar cap a ell.

—La meva pirotècnia? No vaig ser jo qui va treure a Kaj de la galeria per fer una passejadeta. No podíeu simplement haver-lo amagat a l'estudi o en un dels dormitoris?

La cara de l’elomin es va buidar d'expressió.

—Haver-lo amagat? Per què...?

—Això va ser culpa meva —va dir la Dejah ràpidament, la seva mirada carmesina es va dirigir fugaçment cap a Pol Haus—. Temia que el prefecte vingués amb reforços. O que si li explicaves sobre Kaj, ell voldria emportar-se’l —va contemplar a Jax seriosament—. No volia que li ocorregués això, Jax. Suposo que va ser una estupidesa per la meva banda... —va deixar de parlar, baixant la vista.

—Va ocórrer. Ens ocuparem d'això —va dir Jax—. Però Rhinann té raó sobre una cosa. Com a poc hem cridat la seva atenció cap aquesta àrea i hem els hem convidat a realitzar una inspecció més minuciosa. Hem de tornar a traslladar a Kaj.

—Podries deixar que me l’emportés —va suggerir Pol Haus.

Tothom es va tornar per mirar-li fixament.

Ell va alçar ambdues mans com si volgués protegir-se de les seves mirades.

—No tinc cap intenció de lliurar-lo a Vader. Me n'adono —va afegir amb la mirada posada en Jax—, que no he tingut temps suficient per demostrar les meves bones intencions. Encara que avui us vaig ajudar corrent cert risc.

—Perdoni'm per dir això —va dir I-5—, però també podria haver-ho fet merament com a forma de guanyar-se la nostra confiança. Quan va enviar a la policia del sector cap a l'escena del «disturbi» fa un moment, també va poder haver-los donat aquesta adreça.

—Podria haver-ho fet —va dir Haus impertorbable—, però no ho vaig fer. Oblida que vaig fer l'oferta. Però estic aquí ara. Si puc ajudar amb això...

—Onsevulla que traslladem a Kaj —va dir la Laranth—, haurem de portar almenys algunes de les escultures. Cosa que podria semblar sospitosa si acaben en el lloc equivocat. Dóna la casualitat que conec una galeria d'art que seria la casa perfecta.

Ella estava col·locada sobre la vora d'un nínxol de paret en el qual un dels col·legues de Ves Volette havia pintat un mural amb pigments canviants que emmarcaven a la twi’lek en un desplegament calidoscòpic de colors dansant.

Quelcom sobre que estigués aquí asseguda pertorbava a Jax, però no podia dir què era.

—Vols enviar-lo amb Yimmon? —va dir Pol Haus.

Jax li va mirar.

—Sap... saps on...?

—On es localitza Fuetada? Sí. I Thi Xon sap que ho sé. Ajuda això a tranquil·litzar la teva ment, jove Jedi?

Jax va ignorar la pregunta, perquè acabava d'adonar-se de què era el que estava malament amb el grup a l'habitació.

—On està Den?

El sullustà sempre triava el seient més alt de l'habitació, la qual cosa en els seus nous voltants seria el situat en el qual estava asseguda la Laranth. Jax va recordar, sobtadament, l'habitació massa ordenada al final del passadís. L'habitació amb cap objecte personal a la vista.

I-5 es va moure abans que Jax pogués fer-ho, i estava a les habitacions del periodista diversos segons abans que ell.

Quan Jax va arribar allà l’androide estava parat al centre de l'habitació, mirant fixament la seva prístina neteja. Semblava com si ningú hagués dormit allà mai.

—S'ha anat —va dir I-5—. Aquesta vegada s'ha anat realment —l’androide semblava, per una vegada, completament desconcertat.

—Ho sento, I-5. Suposo que això és la meva culpa. La votació...

—No, és meva. Ell ha estat considerant marxar, anar a casa, a Sullust per casar-se amb l’Eyar Marath, des de fa algun temps —I-5 va col·locar les seves espatlles en un gest molt humà—. Hauria d'haver-ho anticipat. Hauria d'haver-hi...

—Tractat de convèncer-li?

L’androide va emetre un diminut sospir metàl·lic.

—No si això era el que ell realment volia. Una llar. Una família. Suposo que es va enganyar molt temps pensant que la tenia aquí.

Jax va fer una ganyota.

—Hem estat una família força disfuncional últimament.

—Sí. Ho hem estat —I-5 es va tornar per mirar a Jax—. Però una família, no obstant això.

Jax va contenir el seu alè. Allà estava una altra vegada... aquest ressò estrany de la Força. Tal com hi havia sentit...

Va posar la seva mà en l'espatlla brillant de l’androide.

—5, puc sentir-te. Ara mateix. I abans, al carrer, poc abans que matessis a aquell Inquisidor. Vas sentir... por llavors. Por per mi —mentre deia les paraules, mentre la seva memòria reproduïa les imatges i sensacions, sabia que era veritat—. Ara estàs sentint dolor. Pèrdua.

El cap de l’androide es va inclinar lleument cap a un costat.

—Sí. Així és.

—No veus el que significa això? No pots entrar inadvertit en la caserna general Imperial. Et poden sentir a través de la Força. Mai arribaries prop de l'Emperador.

—Però tu mateix ho has dit: Estava, estic, sentint emocions fortes. En la caserna general Imperial no ho estaré. Seré un bon androide de protocol, atenent els meus assumptes...

Jax va posar ambdues mans en les espatlles d'I-5 i li mirà fixament als fotoreceptors.

—Fins que estiguis a la mateixa habitació que l'Emperador. Llavors què? Llavors pots prometre'm que no sentiràs ira? Pèrdua? Dolor? Que el pensament principal en la teva ment no serà venjar la mort del meu pare?

—Puc...

—Prometre-m'ho? Perquè si no pots prometre-m'ho amb tota honestedat, no puc deixar-te fer-ho.

L’androide va tremolar literalment.

—No pots detenir-me.

Jax li va sacsejar prou fort com per fer sonar la seva armadura.

—Això no es tracta d'independència, lliure albir i les prerrogatives d'un ésser dotat de sentits. Això es tracta... es tracta de família. Es tracta que et necessito perquè ets tota la família que em queda. I dins d'aquest cor metàl·lic guardes l'única imatge que tinc del meu pare. Si mors...

—Puc posar l'holograma en un cristall...

—Però no pots posar-te a tu en un cristall! Mira, em vas dir que havia de romandre amb vida perquè jo era necessari. Necessari per entrenar una nova generació de Jedi. Bé, tu també ets necessari. Per mantenir-me amb vida.

I-5 va parpellejar, els seus fotoreceptors apagant-se i encenent-se ràpidament. Jax va sentir de nou un pols d'emoció des de l’androide... més fort que abans. Però no era por o pèrdua aquesta vegada.

Era ràbia.

—Si entres en la caserna general Imperial amb unes filtracions com aquestes —va dir Jax—, cauran sobre tu en un minut de Coruscant. És un suïcidi.

—Llavors suposo que hem d'idear un pla diferent.

—Tal vegada. Però primer, hem de traslladar a Kaj.

Següent