Contra l'Imperi (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Els voluntaris dels Onze havien establert torns i havien treballat durant dues nits en el túnel. Havia estat un treball perillós. Les patrulles imperials es movien al voltant del Llac Pedralunar en patrons i torns aleatoris. L'aigua freda del llac requeria vestits especials, i els voluntaris havien de romandre submergits durant llargs períodes. Al final, els voluntaris no podien garantir que el túnel fos completament hermètic, però van poder afegir suficients metres per acostar-se a l'hangar.

Solace, Ry-Gaul, i Clive van trobar l'entrada sàviament amagada en les roques, darrere d'un portal hologràfic.

El trio es va arrossegar a través de la petita obertura i van seguir avançant lentament pel túnel.

—Això és divertit —va comentar Clive, amb el fang pels canells mentre avançava—. Recordeu-me que li doni les gràcies a Ferus per això.

Ry-Gaul no va dir res, per descomptat. Era un home alt, i així i tot semblava moure's amb gran facilitat a través del fang, fins i tot sobre mans i genolls.

Solace ja estava vint metres per davant.

Clive va sospirar. Què estava fent allà de totes maneres, arrossegant-se a través del fang sota un llac mig gelat? Ell no era un Jedi. Ell no tenia el control mental per fingir que no sentia dolor. L'aigua gèlida degotava a través del túnel provisional per sobre del seu cap. Serpentejava cap avall pel coll de la túnica. Havia pensat que res podria ser pitjor que una presó imperial.

Bé, això podria ser pitjor, va admetre per a si mateix. Per què li ocorria sempre això? Havia decidit romandre neutral en les Guerra Clon, i havia acabat sent un agent doble. Bé, almenys ho havia fet pels crèdits que li havien pagat.

Però aquí estava, involucrat en la Resistència d'un món que ni tan sols era el seu planeta natal, treballant amb dos Jedi que amb prou feines coneixia mentre el seu col·lega Ferus estava absent alternant-se amb els favorits de l'Emperador!

Al principi havia pensat que ajudar a Ferus seria pa sucat amb oli. I, bé, no havia tingut res millor a fer. Havia esperat estar amagant-se en algun tuguri còmode i esperant el final de l'Imperi. Havia de caure tard o d'hora. Per què havia d'involucrar-se donant-li una empenta? En realitat s'havia ofert voluntari per a això.

Hauria de revisar el seu punt de vista sobre la lleialtat. Això era. Li devia un favor a Ferus, i havia conegut als companys de Ferus, i ells li havien acceptat, així que ell havia cregut que ho devia. I així era. Però quant? Incloïa això gatejar sobre mans i genolls pel fang i arrossegar-se cap a soldats d'assalt armats fins a les dents?

Amb cada assoliment en l'avanç, l'aigua ascendia. Aviat avançarien a través de mig metre de llac gelat... i seguia pujant. El plastoide per sobre del seu cap estava començant a fracturar-se.

El llac era tan gran que tenia marees. Algú havia investigat això? Què passaria si la marea entrava?

Amb tals pensaments per companyia, Clive es va sorprendre quan la Solace va deixar de moure's i va alçar una mà perquè es detinguessin. El sostre del túnel estava ara a escassos centímetres sobre el seu cap. Era gairebé pla. Si es tombés, estaria sota l'aigua.

Ella els hi va fer senyals que havien arribat al final del túnel. Això significava que estaven totalment en territori imperial.

Just a temps. I en la seva experiència, les forces de l'Imperi estaven normalment en el lloc. Va tocar el seu cinturó d'utilitats per assegurar-se que el blàster estava allà.

Era un hàbit nerviós. No era la classe de tipus tirador; ell preferia armament més inusual. Ry-Gaul i Solace li havien dit que si tot anava d'acord amb el pla, ell no hauria de disparar en absolut.

En la seva experiència, res anava mai segons com s’havia planejat.

Les seves dents van començar a petar de fred i nervis. Clive va tancar la seva mandíbula amb força. De vegades ser valent era només fer el que havies dit que faries.

Solace va alçar cinc dits: el compte enrere. Això significava que els soldats d'assalt havien sortit amb l’Amie i la conduïen cap al transport. Ell no podia veure res excepte la lluentor dels dits de la Solace i la negror més enllà.

Cinc

Quatre

Tres

Dos

Un

Anem!

Va trobar que podia moure's ràpid si havia de fer-ho, però no tan ràpid com Ry-Gaul i Solace. Va córrer, movent els colzes. Solace havia desaparegut en la negror que tenien davant. Llavors Ry-Gaul va sortir disparat per l'obertura i Clive es va obrir camí a través d'ella.

Va emergir en una platja rocosa de sorra negra. Els ulls dels Jedi havien d'haver-se ajustat immediatament, però a ell li va portar alguns moments més veure a través del primerenc clarejar i de la ràpida pluja gelada. La plataforma externa d'aterratge refulgia davant. No hi havia llums encesos. Amb prou feines podia distingir algun droide de càrrega en manera inactiva. Li va portar diversos parpellejos veure les figures que caminaven ràpidament cap a una nau negra. Els soldats d'assalt envoltaven a una petita figura, empenyent-la cap endavant dels colzes. Algunes vegades els seus peus s'arrossegaven i ells tiraven bruscament.

Els soldats d'assalt no havien vist la Solace ni a Ry-Gaul encara. Els Jedi s'estaven movent de manera tan sigil·losa i tan ràpidament que Clive amb prou feines podia veure'ls. El seu treball consistia a mantenir-se apartat de la batalla i agafar l’Amie.

A través de la pluja va veure l'arc giratori dels sabres làser. Ry-Gaul va alçar una mà i tota una línia de soldats d'assalt va sortir disparada cap enrere com empès per un turbomartell. No podia veure la Solace, només el rastre de la llum movent-se a través de l'aire mentre els cossos s'estavellaven contra el paviment. Llavors les ratxes de foc làser van travessar la negror com esquerdes en un got. Durant tot aquest temps ell va estar corrent, amb els pulmons fent-li mal. Podia sentir la seva respiració panteixant.

Havia vist a Ferus utilitzar el seu sabre làser, però Clive va sentir una nova sensació de sorpresa en veure als dos Jedi en acció. Era moviment perfecte, coordinació perfecta. Per a dos Jedi que rares vegades entrellaçaven una frase, sabien com comunicar-se.

Ry-Gaul i Solace feien que acabar amb dos escamots de soldats d'assalt armats amb blàsters i explosius semblés fàcil.

Tot va ocórrer ràpidament. Ell sabia que no podien esperar-li, però s'estava ressagant. Amie estava en perill.

Ella devia haver estat fingint la seva feblesa, perquè de sobte va començar a córrer escapant-se dels seus raptors, llançant-se a terra i rodant sota la rampa de la nau. Clive va temptejar buscant el seu blàster però ja estava a la seva mà mentre es capbussava sota l'altre extrem i la trobava. Els seus ulls estaven clars i determinats, però ell també podia veure la seva por.

—Se suposa que véns amb mi —va dir ell.

Aquesta era la part dura. Confiar en els Jedi. Ells li havien dit que havia de córrer, no pensar en els blàsters a la seva esquena, que li protegirien. Només havia d'agafar a l’Amie i sortir volant.

Ell no era bo a confiar en algú perquè vigilés la seva esquena, però Amie no semblava tenir el mateix problema. Ella va assentir, i van córrer, amb Clive escudant-la com millor podia. Podien sentir les explosions darrere d'ells però no es van girar. El permacret estava relliscós per la pluja però ells el van passar com una exhalació, dirigint-se cap a la vora del llac.

Estaven gairebé al final del permacret quan les llums de seguretat es van encendre sobtadament a tota potència. Clive va sentir el foc ràpid d'un blàster de repetició E-Web, la qual cosa era una cosa que definitivament no volies sentir a la teva esquena.

—Salta! —va cridar. Van baixar d'un salt la costa fins a la platja, rodant cap a la foscor. Clive va acabar amb un mos de sorra a la boca.

Es va posar dempeus escopint i maleint. Va ajudar a l’Amie a aixecar-se i van córrer per la platja. Ell sabia que en qualsevol moment apareixerien les llums de recerca escombrant l'àrea, però ells no havien d'anar molt lluny. Amie estava començant a quedar-se sense alè, i se subjectava un costat.

—Gairebé estem —grunyí ell.

Els Onze havien preparat una sorpresa més, un altre portal, aquest amagat en el vessant rocós que s'elevava fins al penya-segat que dominava el llac. Va veure a Dona aixecar-se de les roques mullades com un segell. Ella els hi va cridar fent senyals.

Van travessar el portal quan les llums de recerca es van encendre i van escombrar la costa. Van avançar pel passatge de roca, movent-se ràpid. El passatge estava enginyosament ocult, amb roques i algues col·locades per damunt pel que era invisible des de l'aire. De vegades havien de gatejar, però van aconseguir pujar pel penya-segat sense ser detectats.

Van aconseguir el cim i van sortir a una petita àrea d'estacionament per a aerolliscadors. Aquest lloc elevat d'observació havia estat una vegada un lloc popular però havia quedat abandonat amb l'arribada del batalló imperial.

El cabell grisenc de Dona estava trenat a la seva esquena. Anava vestida com un sacerdot ussà, els que portaven els cadàvers a l'enterrament i conduïen carretes blanques tiratges per bèsties natives anomenades dhunes.

Amie va deixar escapar un riure sufocat.

—Aquesta és la meva escapatòria? Estant morta?

—Alguna objecció? Anem!

Amie es va ficar dins de la carreta blanca adornada amb flors. Dona va tancar ràpidament el panell que cobria la part posterior. Ella va començar a conduir al dhuna amb sorolls dolços que eren com cantar, els càntics que els sacerdots feien mentre passejaven pels carrers. Ella va conduir-la des del camí de la platja fins a la via pavimentada.

Clive va córrer al llarg del permacret, amb els pulmons cremant. Havia de fer marrada i travessar un àrea arbrada fins arribar a una via pública principal del Districte Pedralunar.

Havia recorregut la ruta ahir. Si tot anava segons com s’havia planejat, trobaria a un membre dels Onze esperant-li.

Tots havien donat una mà. Amie passaria de mà en mà, de carreta a lliscant i de lliscant a trineu gravitatori. Després vindrien els Jedi. Mentre Amie s'acostés a la casa refugi, els ajudants s'anirien retirant fins que només quedés l'equip original.

Calia travessar múltiples punts de control. Distraccions que dur a terme.

Encara no s'havia acabat. Fins i tot ara sens dubte les alarmes estaven sonant en les guarnicions imperials per tota la ciutat.

Amie estava lliure, però no estava fora de perill. Encara tenien un llarg camí per recórrer.

Següent