Patrons de la Força (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

Kajin Savaros estava dempeus en l'estreta esquerda sota un pilar de suport en alguna part dels nivells més baixos d'un tallanúvols, en el llarg eix del Mercat Ploughtekal i observava a la sorollosa multitud del basar que hi havia sota. No estava segur del nivell en el qual es trobava, francament. Només sabia que era fosc, repulsiu, i anònim.

Aquesta última qualitat, si podia dir-se que Ploughtekal posseïa «qualitats», era la que havia fet que Kaj el triés. Això, i la facilitat amb la qual podia sustentar-se allà. O almenys havia estat fàcil fins a la seva apurada fugida d'un Inquisidor el dia anterior.

Va tremolar en recordar-ho mentre sospesava la punxada del seu estómac buit enfront del risc que en algun lloc d'aquesta multitud de desconeguts molt bé pogués haver-hi algú vigilant, algú suspicaç, algú que pogués saber quin aspecte tenia i estar prou imbuït en la Força com per sentir la seva presència. Hi havia estat famolenc com ara... i pidolant menjar diversos nivells per damunt en l’escampat mercat de molts estrats. L’Inquisidor li havia vist persuadir a un mercader de carrer perquè li donés una broqueta plena de precioses i fumejants tires de fleek, i li havia acorralat abans que pogués devorar ni tan sols la meitat.

Fins i tot aterrit, pensar en la carn li va fer salivar. Necessitava menjar, però... Kaj va recórrer el ple de gom a gom basar amb la mirada. Llums i ombres ballaven entre el canviant remolí del fum de les olles i brasers; llums multicolor sortien dels quioscs brillant i parpellejant per temptar l'ull i atreure als clients potencials que omplien la via pública. No hi havia signes de l’Inquisidor o un altre com ell... es prenien molt de debò això de romandre ocults.

Semblava que la sorprenent quantitat d'éssers sensibles, tant humans com no-humans, que poblaven la ciutat-planeta proporcionava protecció més que suficient a l'individu que busqués una vida d'anonimat. Coruscant —Kaj va sacsejar el cap contrariat, recordant-se a si mateix una altra vegada referir-se a l’ecumenòpolis recentment anomenada de nou com a Centre Imperial tant en pensament com de paraula— Centre Imperial era la llar literalment de trilions d'éssers de tot el llarg i ample de la galàxia, i trobar a un en concret entre tots ells era molt més difícil que trobar un determinat gra de sorra a Tatooine, Bakkah, i la resta de mons desèrtics combinats. Amagat en l'abundant multitud, estava fora de perill, mentre no usés la Força.

Que no era més difícil, diguem, que empassar lava candent.

Quan passava algun temps sense usar la Força activament, sinó que la mantenia simplement dins, li cremava. Era com tenir un gran tros de foc allotjat darrere del seu estèrnum. Li costava respirar, i molt més asseure's alçat. Incrementava literalment la seva temperatura interna; després d'uns dies Kaj es trobava suant i amb febre. Si la mantenia embotellada molt més temps... diguem, una altra setmana o així... bé, això només havia passat una vegada. Quan es va despertar a la meitat de la nit, al principi va sentir un alleujament gloriós... seguit per una por que li va parar el cor.

El llit del barat resibloc que havia llogat per una nit estava xop de suor, i en la paret més allunyada un cercle d'un metre ample havia estat gravat a foc en la pintura.

Després d'això, Kaj va intentar «purgar-la» cada vegada que sentia la Força créixer fora de control. Es concentrava en telequinesis petites, levitant peces de menjar o altres objectes, doncs aquestes semblaven proporcionar el major alleujament per la quantitat d'esforç invertit. Fins ara, havia funcionat però encara tremolava de por davant la possibilitat de ser sentit per un dels malèvols Inquisidores cada vegada que havia de fer-ho.

La mirada de Kaj va vagar fins a un quiosc a uns vint metres de distància, en el qual diversos compradors estaven regatejant amb el venedor ambulant sobre l'assortiment de productes... la major part d'ells il·legals. El quiosc tenia caixes de menjar en tres costats i estava obert en la part posterior. Això era desafortunat, però la parada del costat tenia un tendal de tela desgastada, una cantonada del qual estava amarrada no lluny de la part posterior del quiosc del venedor ambulant.

Veient que els seus mètodes habituals eren massa arriscats, Kaj es va decidir per un acostament menys directe. Va col·locar la caputxa de la seva capa al voltant de la seva cara i es va introduir en la multitud. El conjunt d'energies, aromes, i pudors va fluir al seu voltant; la intensitat de l'atenció d'algú quan accidentalment va ensopegar amb ella li va fer acovardir-se. Va aplacar la còlera que semblava recórrer la superfície de la seva ment quan es veia envoltat per grans masses de gent concentrades en els seus propis assumptes. Va suposar que ell no era diferent en aquest aspecte de qualsevol dels éssers que hi havia allà.

Però era diferent en altres aspectes.

Va arribar fins al tendal i va esquivar lateralment el flux de tràfic, obrint-se pas fins a la part posterior de la parada. Allà enrere estava encara més fosc que en l'aombrada arcada, i es va aprofitar d'això per ficar-se en la negror més profunda de l'estret passatge que anava des de la paret de tela de la parada fins a la superfície de ferrocret del brut exterior d'un tallanúvols.

Quan va sortir de l'estreta esquerda per l'altre costat de la parada —que, per la dansa salvatge d'aromes, s’adonà que era un herbolari— es va trobar a menys de tres passos d'una fila de caixes de fruita que contenien poca cosa que fos familiar i molt que no ho era. No volent arriscar-se a descobrir alguna cosa que podria no ser comestible per a un humà, va escodrinyar les caixes buscant quelcom familiar.

Finalment va veure el que estava buscant: una cistella d'arrel de daro.

Amb la boca feta aigua, va avançar pausadament sota la cantonada del tendal i es va ajupir, els seus ulls fixos en el tresor. L'arrel de daro creixia a diversos mons que els humans havien colonitzat. El seu havia estat un d'ells. De nen havia desenvolupat un gust per la carn dolça, cremosa i daurada de l'arrel i ara, tan famolenc com es trobava, estava segur que li proveiria el menjar més deliciós que podia recordar últimament.

Un grup de compradors estava passant al costat de la parada, ocultant ocasionalment el daro a la vista. Va desitjar que trobessin els productes poc interessants i s'anessin a un altre lloc.

Ho van fer.

Kaj es va inclinar cap endavant i va alçar una mà cap al premi. La suor li va degotar en els ulls, sobresaltant-li i desestabilitzant la seva concentració. Va maleir, assecant el salat rierol, i va estendre la mà una altra vegada.

La seva mà estava tremolant, s’adonà, i no de gana. La seva trobada del dia anterior amb l’Inquisidor havia estat molt més que merament pertorbador. Estava espantat, simple i planerament espantat de fer res que cridés l'atenció sobre si mateix. La seva atenció, de qualsevol forma. Es va animar a si mateix dient-se que era capaç de manejar la inoportuna atenció de la gent comuna. Però els Inquisidors no eren gent comuna. Eren els gossos guardians de l'Emperador, i tenien poders sobre els quals ell només podia especular.

Es va endurir. Dos segons. Només portaria dos segons aconseguir un parell de trossos de l’atraient menjar. Li obriria el camí a la Força i llavors el tancaria, ràpidament. Senzill. Seria senzill.

Resolt, es va netejar la suor del palmell, va allargar la mà, i va cridar. Un daro en la part superior del munt es va remoure, llavors va rodar fins arribar al sòl inadvertit. Ell va cridar de nou, i va volar infal·liblement fins a la seva mà.

El seu cor, que havia estat bategant salvatgement en el seu pit, es va calmar. No estava malament. I no es veia... o se sentia a cap Inquisidor. Animat, va decidir aconseguir-ne més. Va guardar la gruixuda arrel daurada en una butxaca interior de la seva voluminosa capa, va alçar una mà, i...

Llavors ho va sentir, un filet de terror lliscant-se per la seva espina dorsal: el sobtat remolí en la Força d'algú proper buscant a qui acabava d'usar-la.

Kaj va sentir moviment determinat en la plena de gom a gom avinguda enfront de la parada del venedor d'aliments, va veure a la gent apartar-se ràpidament del camí d'alguna cosa o algú que portava molta pressa.

Refrenà la seva por i va llançar una salva desesperada i ben definida de pensament cap a la caixa d'arrels de daro. Amplificada per una càrrega d'adrenalina, el tret va copejar la caixa com un esclat d'un camp repulsor. Les arrels de daro van sortir volant per l'aire i van caure al sòl, rodant en totes les direccions. Els compradors que s'arremolinaven al voltant de la parada van reaccionar eixelebradament, apartant-se, ajupint-se, llançant-se al terra, i gesticulant per sortir del mig, passant sobre fruita escampada i caient en la superpoblada avinguda.

Kaj va usar la distracció per agafar dues més de les precioses arrels amb forma de carabassa abans de retirar-se precipitadament, escapolint-se com un rosegador darrere de tres o quatre parades en fila abans de sortir finalment a la cantonada d'un carreró creuat. Ja havia ocultat les arrels de daro en la seva persona per llavors i s'havia barrejat en el flux de vianants, col·locant-se bé la capa.

Va somriure torbament, una estranya barreja d'alleujament i eufòria li inundava de calor. Una vegada més havia evitat la detecció pels pèls; una vegada més havia eludit als lacais de l'Emperador. Va tenir una ràpida visió de si mateix com un premi molt buscat. Un fosc rebel sensible en la Força vivint en els límits de la societat, sempre un pas per davant dels Inquisidors i dels seus frustrats agents. Gairebé podia veure's saltant entre els edificis que fregaven el cel, movent-se ràpidament sobre les cornises... una silueta esmunyedissa. Un poderós posseïdor de la Força.

Un Jedi.

Una sobtada, i gairebé aclaparant onada de còlera va sorgir en el pit de Kaj per inundar el seu alleujament i ofegar els seus somnis autocomplaents. En un temps més lluminós, s'hauria convertit en un Jedi i hauria estat ensinistrat en els camins de la Força, esmolant les seves habilitats relativament noves... habilitats que s'havien despertat completament aquest passat any. Però el Temple Jedi estava en ruïnes, i l'Orde havia estat disseminat per tota la galàxia... si quedava algú amb vida. Alternativament ho esperava i es desesperava per això... i s'enfuriava contra l'univers i la pròpia Força.

Va estrènyer les dents, intentant suprimir la bullint còlera que cremava per les seves venes.

No. No queden Jedi, es va dir a si mateix. Estic sol. Sol.

Sol amb aquest poder que creixia en el seu interior, exigint ser usat. Això li produïa orgull i terror per parts iguals. Especialment en moments com aquest, quan una fúria ressentida cremava en ell. Una fúria que no tenia blanc sobre el qual descarregar-se... excepte, potser, els Inquisidors. Odiava i temia aquests éssers foscos, però no era segur atreure'ls... no era segur centrar en ells la seva còlera. Així és que la fúria de Kaj romania sense direcció, enfocada en ningú... i en tothom. La subjectava fortament contra ell, perquè per cedir a ella, deixar que escapés al seu acurat control, seria tan bo com llançar cap amunt una flamarada gegantina que digués als Inquisidors: Veniu a per mi!

Kaj va sortir del carrer mentre s'aproximava un aerocamió, enganxant-se contra d'una biga oxidada i foradada del suport que s'havia aixecat per apuntalar la façana destrossada del que una vegada havia estat una sala de jocs.

Una estirada de consciència es va fer sentir a través de les bobines de control que lluitava per mantenir. Va alçar el cap i va mirar a l'altre costat del carrer. Un home —un humà— li estava mirant des del fosc i desballestat portal de l'edifici de davant.

Abans que pogués reflexionar, Kaj va esborrar els records d'ell que tenia l'home, usant la Força per introduir-se en la ment de l'altre i reacomodar els seus pensaments. Mai abans havia intentat alguna cosa així, però va ser més fàcil del que havia esperat.

Es va anar a tot córrer d'una banda del carrer i es va perdre en un grup mixt d'alienígenes mentre l’aerocamió l’ocultava de la vista de l'home. Amb només una mica més d'esforç, sabia que podia haver fet que l'altre es col·loqués davant del vehicle. Hauria estat fàcil.

Massa fàcil.

Es va estremir, ajupint el cap, i es va submergir en la munió.

***

Den Dhur va entrar mig adormit a l'habitació central de l'apartament, fregant-se els ulls per treure’s la son.

Quan la seva visió es va aclarir, la imatge que va contemplar li va fer detenir-se on estava. En un quadre congelat va veure a Jax, I-5, i a un estrany sakiyà parats dins del portal obert de la part davantera. I-5 estava apuntant al sakiyà com si li estigués donant una lliçó... que era el que un podria pensar si no sabés dels làsers especialitzats incorporats en cadascun dels dits índexs de l’androide.

Den ho sabia, no obstant això.

Es va sacsejar per despertar-se completament, resistint la temptació de fregar-se els ulls una segona vegada.

Se li hi havia fregit un circuit a I-5? I què dimonis estava pensant Jax? Aquest tipus podia ser un client potencial... aquesta no era forma de tractar a un client potencial.

—Uh —va dir Den—. Nois? Qui és el nostre nou amic?

Els fotoreceptors de l’androide pestanyejaren en un gest tan viu que Den va parpellejar abans de poder resistir la urgència.

Jax es va aclarir la veu.

—I-5?

L’androide va fer un so com un sospir humà i va baixar el seu braç.

—Òbviament he passat massa temps amb orgànics, he adquirit alguns mals hàbits. Com guardar rancor.

—D'acord... —va dir Jax—. Puc preguntar per què guardes rancor al nostre convidat?

—Sí —va estar Den d'acord, entrant del tot a l'habitació—. De fet, per què no convidem al nostre visitant a entrar i asseure's, li portem una beguda, i li preguntem què podria necessitar de nosaltres?

—El que necessito, abans de res —va dir el sakiyà mentre es movia per asseure's nerviosament en el sofà utilitari que adornava una paret grisa—, és disculpar-me amb I-5.

Den va clavar la mirada en Tuden Sal.

—Que vostè què?

—Aparentment —va dir Jax—, Tuden Sal i I-5 tenen alguna classe d'història.

El Jedi s'havia col·locat sobre el braç del sofà, des d'on podia observar tant al sakiyà com a I-5. Noi llest, va pensar Den. Va creuar l'habitació per donar-li al seu convidat el got d'aigua que acabava de treure de l'aixeta. El sakiyà va mirar el got com si mai abans hagués vist alguna cosa semblant, i Den va tenir un momentani atac de pànic, intentant recordar si els sakiyans tenien alguna al·lèrgia o un altre problema amb l'aigua.

Però llavors Tuden Sal va acceptar el got, deixant escapar un riure panteixant mentre ho feia.

—Una història, certament... o la falta d'una, en el cas d'I-5. A mi també em sembla bastant estrany, ho haig d'admetre. Encara no estic acostumat a la idea que I-5 és, mancant un terme millor... autoconscient.

—Autoconscient —va dir I-5 secament—, és un terme perfectament bo, gràcies.

Tuden Sal va assentir.

—Sí. Se m'havia oblidat quan perfectament bo —va mirar directament a l’androide, que estava enfront d'ell...

Probablement, va pensar en Den, a dues subrutines d'encendre els seus làsers una altra vegada.

El sakiyà va baixar la vista i va trigar un moment a estirar les arrugues de l'abric que portava sobre la seva una vegada elegant túnica. Llavors va alçar la mirada cap a I-5 una altra vegada.

—Ho sento, I-5, pel que et vaig fer. Vaig ser... un estret de mires i un egoista.

—Pots afegir deslleial, deshonrós, inescrupolós, i cruel —li va dir I-5—. Estaves, en una paraula, equivocat. No pots ni imaginar-te el que la teva acció li va costar en últim terme als Jedi i a la República.

El sakiyà va tancar els seus ulls enfonsats un moment, vetllant els seus pensaments.

—No. No crec que pugui.

Den es va asseure en l'ampit de la finestra adjacent al sofà. Li agradava aquest lloc perquè li donava l'avantatge de l'altura —una perspectiva rara per a un nadiu de Sullust— i li permetia estudiar les cares de les altres persones des d'un angle adequat.

—Tot això és molt commovedor —va dir ell, deixant que les seves curtes cames es balancegessin sota l’ampit—, però li importaria a algun de vosaltres aclarir per què és necessària aquesta disculpa?

I-5 va inclinar el cap intencionadament cap a Tuden Sal, qui es va aclarir la gola i reacomodà el seu abric una vegada més.

—Fa alguns anys —va dir ell—, un... un amic em va demanar que m'assegurés que I-5 i algunes dades que portava arribessin al Temple Jedi aquí a Coruscant.

Den no necessitava la Força per veure l'efecte d'aquestes paraules en Jax. El jove Jedi es va tibar.

—El meu pare. El meu pare, Lorn Pavan, et va demanar que portessis a I-5 als Jedi.

Tuden Sal va assentir.

—Sí. En aquell moment no em vaig adonar que ell... que era una classe d'última voluntat. Des de llavors, he arribat a comprendre que Lorn em va confiar la tasca perquè ell no esperava viure molt més. Desafortunadament, tenia raó.

—Per què no vas dur a terme aquest desig? —va preguntar Jax, la seva veu era serena.

Den va mirar a I-5. Encara que no mostrés cap indicació externa de tensió o interès, el seu amic sabia que l’androide havia estat esperant la resolució d'aquest misteri durant dues dècades.

El sakiyà va estendre les seves mans en el signe universal de desconcert.

—Molt simple, vaig veure que podia treure beneficis de l’androide, i amb l'orgull desmesurat que sovint acompanya l'èxit, em vaig imaginar que podria matar dos mynocks d'un tir. Havia tingut la intenció de lliurar l’holocró que I-5 portava als Jedi com Lorn m'havia demanat, però primer vaig fer plans per esborrar la memòria de l’androide i reprogramar-li com a guardaespatlles per usar-lo durant les meves negociacions amb Sol Negre. Ell tenia certes... modificacions que mai havia vist en un androide de protocol, ni en cap altre androide, en realitat. Modificacions que ni tan sols havia pensat que fossin possibles.

—No obstant això no vas ser capaç de veure les més significatives —va dir I-5.

—Cert —va admetre Sal—. Francament, no podia creure el que Lorn m'explicava sobre tu. Ara desitjaria no haver estat tan... curt de mires.

—Traïdorenc —va dir I-5 simultàniament.

Den havia d'admetre que la caracterització d'I-5 estava més a prop del que ell havia estat pensant. Com podia algú comportar-se tan traïdorament cap a un supòsit amic? Den esperava que mai arribés a ser tan mercenari o estar tan fart que no anteposés el benestar dels seus amics o el seu propi món als seus beneficis a curt termini.

Tuden Sal va sospirar.

—No puc negar-ho. Però planejava portar l’holocró al Temple. De debò.

—M'he adonat que les millors intencions —va dir l’androide—, rarament són suficients per si mateixes per enderrocar tirans.

Es va produir un silenci, que estava començant a ser incòmode quan Jax va preguntar:

—Llavors què va ocórrer?

—Tenia els meus dits en diversos pastissos en aquell moment... no tots ells eren legals. Vaig enviar a I-5 a reprogramació, llavors vaig tornar a les oficines del meu negoci i vaig descobrir que un competidor havia instigat una presa de control hostil de les meves empreses... totes i cadascuna d'elles. Vaig passar de la riquesa als parracs virtualment de la nit al dia. En poques paraules, no vaig portar l’holocró al Consell Jedi perquè ja no tenia els mitjans per fer-ho. Estava assetjat. Vaig haver d'amagar-me i liquidar la majoria de les meves propietats i actius restants... incloent a I-5, a qui vaig lliurar a un contrabandista d'espècia amb la memòria esborrada —va fer una pausa per contemplar a l’androide amb respecte obvi—. O això pensava. No havia escatimat en despeses, havia ordenat la neteja quàntica el més minuciosa possible. Aparentment I-5 posseeix subrutines i recursos que són resistents fins i tot en això.

—Em va portar un temps molt llarg —va dir l’androide amb una èmfasi rude en les últimes paraules—, però per fi vaig ser capaç de recobrar la meva memòria completa.

El sakiyà va sacsejar el cap.

—Això no hauria d'haver estat possible. I així i tot, aquí estàs. I aquí estic jo. A diferència de tu, mai he aconseguit recuperar-me. Finalment, vaig deixar d'intentar-ho. Especialment una vegada que em vaig adonar que la presa dels meus negocis no va ser, diguem, una idea original del meu competidor. Em vaig enfrontar a ell, alguns anys després, i em vaig assabentar que havia estat finançat pel llavors Senador Palpatine en persona. El meu «amic» essencialment actuava com un apoderat, no obstant això jo m'atreviria a dir que se li va permetre quedar-se amb una gran quantitat del que va prendre.

—Per què? —va preguntar Jax—. Què tenies de l'Emperador volgués?

—Sospito que simplement vaig ser un blanc fàcil —va dir Sal, degotant amargor en cada paraula—. Les meves circumstàncies financeres em van fer vulnerable, i Palpatine, encara que de cap manera estava en una situació econòmica desesperada, com tots els polítics va preferir usar diners aliens per finançar la seva presa governamental —va posar un somriure dur i dolorós—. Ja saps el que diuen: «No és personal...».

—Són només negocis —va acabar Den. Sí, tots ells havien sentit abans aquestes paraules.

—I jo, haig d'admetre, he utilitzat, si no aquestes mateixes paraules, certament sí l'esperit darrere d'elles, més d'una vegada. Però mai vaig ser tan estúpid de creuar-me amb el govern —es va encongir d'espatlles—. Potser va ser aquesta mateixa vacil·lació per la meva banda la que em va fer semblar presa fàcil. Fos quina fos la raó, el nou règim em va arruïnar. Pitjor que això, em van posar en llista negra i van impossibilitar la meva recuperació. Ni tan sols Sol Negre negociaria amb mi, la qual cosa té implicacions sobre les quals no tinc moltes ganes de pensar —va vacil·lar, llavors va afegir—. No van ser només els negocis, encara que els déus de la mala sort saben com de devastador que va ser. No, també vaig perdre a la meva família, la meva parella, els meus nens.

—Ah —va dir I-5—. Irònic, veritat, com de volubles que poden ser les persones. Fins i tot en aquestes que esperes que siguin lleials.

—No va ser volubilitat —va dir Tuden Sal amb certa aspror—. Va ser por. No només vaig perdre la meva visibilitat, vaig perdre l'habilitat per atrevir-me a ser visible. Encara hi ha una recompensa sobre el meu cap, estic segur d'això, encara que mai he pogut confirmar-ho. Quan algú va tractar de segrestar al meu fill menor, vaig enviar a la meva família fora del planeta. No vaig tenir alternativa.

—I has estat vivint aquí sota, amagant-te? —Jax va sacsejar el cap—. Espero que no estiguessis esperant amagar-te amb nosaltres. També han posat preu al meu cap. I com tu, no sé per què.

—S’ha acabat això d’amagar-me —va anunciar el sakiyà—. Estic contraatacant. M'he unit a Fuetada, així és com vaig donar amb tu —va assenyalar a Jax amb el cap.

—T'has unit a Fuetada? —va repetir Jax—. Amb la intenció de trobar a I-5?

Den comprenia bé l'escepticisme en la veu de Jax. Fuetada —l'organització clandestina de la qual Den i els seus companys eren part— estava dedicada a soscavar les activitats de l'Imperi i rescatar les seves víctimes. Era una organització que prosperava en el secretisme, fins a l'extrem que els seus operatius sovint no es comunicaven obertament durant llargues temporades, eren informats de les missions només el necessari, i no admetien nous «membres» sense haver-los sotmès primer a un dur escrutini.

—No —va contestar el sakiyà—. Amb la intenció de combatre a l'Imperi. Trobar-vos va ser pura sort. Havia perdut l'esperança de fer-ho. De fet, estava convençut que estaves mort i l’androide havia estat desmuntat per a peces per algun taujà que no tenia ni idea del que posseïa. Mai us hauria trobat si la meva primera missió amb Fuetada no m'hagués presentat a la Laranth Tarak.

Jax va reaccionar visiblement a l'esment del nom de la twi’lek, però abans que pogués fer quelcom més que quedar-se bocabadat com un peix fluke sullustà, I-5 va dir:

—El que ens porta a la pregunta: per què ens has trobat?

El sakiyà es va posar a tremolar sobtadament amb malsà entusiasme. O almenys el centelleig dels seus pàl·lids ulls ho van fer semblar malsà per a Den.

—Tinc una missió per a I-5. Una per la qual les seves modificacions especials, específicament el seu armament ocult i la seva falta de certes... inhibicions estàndard, s'ajustarien idealment.

—I aquesta missió seria? —va preguntar I-5.

—Tu, el meu vell amic —va dir el sakiyà, somrient per primera vegada—, series l'assassí ideal.

—Vols que I-5 assassini a algú? —Jax va sacsejar el cap—. Aquesta no és la classe de missió en la qual Fuetada s'involucra normalment. Protegim a les persones, les alliberem de situacions malaltisses, els hi trobem passatge fora del planeta. No realitzem vendettes personals.

—Això podria semblar quelcom així com una missió personal —va admetre Sal—. No obstant això us asseguro que beneficiarà a tots els amants de la llibertat, incloent als Jedi, en formes que no podeu ni imaginar. Amb les modificacions d'I-5 i l'anonimat que comporta ser un androide... bé, no podria haver-hi un liquidador més perfecte.

—D’acord, espera un moment —Den va alçar les seves mans i va baixar de l'ampit de la finestra, comprovant mentre ho feia que la llum macilenta que entrava a través d'ella des de l'exterior, un feble dollet de llum solar mig morta des de dalt i il·luminació artificial des de baix, feia que la seva ombra en el sòl de ferrocret s'estengués moltes vegades la seva altura real. Es va alegrar d'això, perquè necessitava sentir-se més gran en aquest moment. Les últimes paraules de Tuden Sal havien convertit les seves entranyes en tremolós gel.

—I-5, un assassí? Quina classe de disbarat malaltís és això? Pot ser que per a tu només sigui un autòmat anònim, però per a mi ell és... ell és... —Den va vacil·lar, adonant-se que mai havia dit en veu alta el que I-5 era per a ell. També s’adonà que les unitats oculars de l’androide estaven centrades en ell—. Ell és el meu amic, d'acord? I amic d’en Jax. I no el volem veure en perill amb la insensible despreocupació que li mostraries a una, una...

—Una màquina? —va acabar I-5 amb un to de veu que en un orgànic hauria estat acompanyat per una cella aixecada.

—Sí. Ho ha admès ell mateix fa un minut, 5. No ets una joguina programable. No podem simplement omplir-te de codis i enviar-te a una situació perillosa com si fossis alguna classe d'equip prescindible. Tens voluntat. Ets una persona.

Den va sentir aquestes paraules en aquest moment com potser mai ho havia fet, sabent fins a les soles de les seves botes que no enviaria —no podria enviar— a I-5 a una situació potencialment suïcida completament sol. Una sobtada esgarrifança li va recórrer de cap a peus. I què volia dir això? Que s'oferiria voluntari per acompanyar-li?

La brillant cara metàl·lica d'I-5 romania, com sempre, inexpressiva.

—Sí —va dir l’androide—, com has assenyalat, tinc voluntat. El que vol dir que tinc tant la capacitat com el dret de determinar, en consens amb l'equip, per descomptat —va inclinar el cap cap a Jax— quines missions duré a terme i quines no. Però... —va vacil·lar; una cosa que rares vegades, si és que alguna, feia—. La teva preocupació és registrada, Den, i el sentiment darrere d'ella és mutu.

Llavors I-5 va desviar la seva atenció a Tuden Sal tan sobtadament que Den va sentir com si un suport físic hagués estat retirat de sota ell.

—Òbviament abans que puguem considerar la idea de tal missió —li va dir I-5 al sakiyà—, necessitem comprendre-la més completament i ponderar el seu potencial per a bé o per a mal. A qui, precisament, vols que assassini?

Tuden Sal va somriure, i va haver-hi un centelleig gairebé entremaliat en els seus ulls.

—Deixa'm comprovar els teus coneixements d'esotèrica històrica arcana. Alguna vegada has sentit parlar sobre els Monarcomecas?

I-5 no va vacil·lar.

—Sí. Una secta poc coneguda de fanàtics a l'Expansió Est de fa quatre-cents anys estàndard. S'oposaven a la monarquia absoluta del seu sistema de mons, i promulgaven el tiranicidi. Com els monjos B’omarr de Tatooine, no eren androides sinó ciborgs: cervells essencialment orgànics encapsulats en cossos robòtics. El nom, en Yutanès Mitjà, és un joc de paraules, que significa «assassins de monarques» —la veu d'I-5 estava una mica més atenuada, gairebé especulativa, mentre continuava—. Vols que acabi amb l'Emperador Palpatine.

Següent