Patrons de la Força (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

Hi havia una mica de culpabilitat en la preocupació de Jax per la Dejah després del descobriment de les propietats d'amortiment de l'escultura de llum. Ell havia tingut la intenció de parlar amb ella directament després que Rhinann ho fes, però havia estat experimentant amb l'escultura i no s'hi havia adonat de la seva partida de l'apartament. Quan va quedar satisfet en comprovar que podria realitzar més experiments va deixar a Kaj meditant a la seva habitació i va anar a buscar a la zeltron, només per assabentar-se que havia sortit.

—Encara semblava alterada quan va sortir? —li va preguntar a Rhinann.

—Alterada? —l’elomin va encongir les ossudes espatlles—. Honestament no puc dir-ho. Ja saps com són els zeltron, tendeixen a ser volubles.

—Què era el que la incomodava? —Jax se sentia estrany discutint l'assumpte amb algú diferent a la pròpia Dejah, però Rhinann havia anat a veure què li passava.

Rhinann ho va considerar un moment, llavors va dir:

—Bé, fins a on puc suposar, ella va sentir un dol renovat perquè va suposar que el seu difunt soci s'havia estat ocultant d'ella, emocionalment parlant, vull dir.

—Amagant-se darrere de les seves creacions.

—Precisament. Això va fer que s'adonés, crec jo, que la comprensió de la seva relació amb Ves Volette era fonamentalment defectuosa. Es va sentir... apartada.

—Odio dir-ho, però això pot fer que es mostri més disposada a deixar-nos, a I-5 i a mi, trastejar amb els mecanismes de les escultures de llum restants.

—Tret que ara tingui por que vagis a amagar-te també darrere d'elles.

Jax va fer un somriure tort.

—Jo m'amago darrere de la Força. O almenys estic bastant segur que així ho veu ella. Bé, confiaré que s'adoni que és per un bé més gran.

Rhinann merament va inclinar el cap i es va encongir d'espatlles.

Jax s'havia donat la volta i s'havia dirigit a la seva habitació quan tots els pèls del seu cos es van estarrufar. Quelcom estava ocorrent dins de la seva habitació... una cosa tan anòmala que no la podia comprendre. Una vegada havia sentit un blàster sobrecarregar-se... havia sentit el so començant com un brunzit d'estàtica que va fer que les seves dents carrisquegessin fins a convertir-se en un gemec penetrant que amenaçava amb fer-li esclatar el cap. Això era igual, però estava en el seu cervell, en els seus ossos, en la seva sang.

Era un increment, no de so, sinó de la Força. Jax es va llançar cap a la porta de la seva habitació i va entrar dins. Kajin Savaros jeia enmig del sòl en posició fetal, amb les mans sobre el cap, els ulls tancats amb força, bressolant-se d'un costat a un altre mentre la Força augmentava dins d'ell com l’aigua darrere d'una presa.

En tots els seus anys d'entrenament amb el Mestre Piell, en tot el temps que havia passat pel seu compte, Jax mai s'havia trobat amb res com això. No tenia ni idea de què esperar, cap idea de què fer. A l'altre extrem de l'habitació, els objectes que hi havia damunt de la seva prestatgeria van començar a vibrar. Mentre observava, un raspall de pèl, un crono, i un llibre de poesia Caamasi es van lliscar cap a la vora i van caure.

Jax estava en moviment de nou abans que copegessin el sòl, llançant la Força per davant d'ell mentre es dirigia cap a l'adolescent que es retorçava. Va embolicar a Kaj en suaus plecs de Força, projectant una envellutada calma tranquil·litzadora.

Llavors va subjectar les espatlles del noi, la seva agafada ferma però suau. Va sentir un contraatac gairebé immediatament... una puntada com la d'un camp repulsor. Ell va empènyer al seu torn.

Un pot d'escuma d'afaitar es va esquerdar abruptament, el seu contingut viscós va escapar amb un xiuxiueig.

—Kaj! —va dir Jax, i després més agudament—, Kaj! Què està passant?

El noi va deixar escapar un gemec que va penetrar fins a l'ànima d’en Jax.

—Sol... sol!

Agafant-se als brins de Força, Jax va dir:

—No estàs sol, Kaj. Ara em tens a mi. Tens la Dejah i als altres. Tens la Força.

—La-Força-m-està fent això! —les paraules van sortir en dolorosos esclats, l'angoixa darrere d'elles trencava en la ment de Jax com vent i ones conduïdes per la tempesta—. I la Dejah s’ha anat. A ella no li agrado!

Es tractava d'això... de la Dejah? Li havia estat donant al noi tants estímuls emocionals a través de les seves feromones que la seva absència havia provocat això?

—A la Dejah li agrades molt, Kaj. I aviat estarà de tornada.

Es va produir un diminut descens en la tensió creixent... la cridòria dels sentits d’en Jax es va reduir a un mer rugit. Llavors el noi va sacsejar el cap, les seves mans tancades tiraven del seu cabell.

—No prou aviat. No-prou-aviat —els seus ulls es van obrir sobtadament i ell es va estirar per agafar el coll de la túnica d’en Jax—. Fes que pari, si us plau, fes que pari! M'està cremant!

—Què t'està cremant?

—La còlera.

—Amb qui estàs enutjat? —va preguntar Jax desesperadament—. Què ha fet que t'enfadis?

—Em van enviar lluny... em van enviar aquí —va sacsejar el cap—. Jo no volia venir. Si m'hagués quedat, pot ser que això no m'hagués ocorregut.

—Estàs enfadat amb els teus pares per enviar-te lluny?

—No... no amb ells. Amb ell.

—Amb qui? Digues-m'ho.

—L'Emperador. S’ho va emportar tot. La granja, la meva vida, els meus pares, el meu món. Tot. Tot!

Jax ho va sentir llavors... l'enorme buit de pèrdua i solitud que jeia sota la còlera. Ell també havia perdut als seus pares, però no així. On ell havia crescut amb l'abraçada dels Jedi, Kajin simplement s'havia vist obligat a valer-se per si mateix, sol, per trobar-se sobrepassat per un poder que no comprenia.

El Jedi va envoltar amb els braços al noi i li va abraçar fortament, assumint el seu ritme bressolador com si estiguessin en una barca a l'aigua.

—No estàs sol —li va dir Jax—. No estàs sol. I si realment vols arruïnar-li el dia a l'Emperador, no deixis que la còlera et domini. No deixis que guanyi.

—Però no la puc contenir.

—Llavors deixa-la anar, Kaj. No cedeixis a ella. Fes que ella cedeixi a tu.

El xaval va estrènyer les dents i va copejar amb talons en el terra.

—No sé com!

—Sí, sí ho saps. Sí ho saps. Digues-ho, Kaj: No hi ha emoció; hi ha pau.

—Pau —va murmurar Kaj.

—No hi ha ignorància; hi ha coneixement —Jax va veure que els llavis del noi es movien a l'una que els seus.

—No hi ha passió...

—Hi ha serenitat —va murmurar Kaj, llavors va repetir—, hi ha serenitat.

—No hi ha mort; només la Força.

Van acabar el credo a l’uníson, el cos tibant d’en Kaj finalment es va relaxar una mica en els seus braços, la pressió candent de fúria es va anar refredant. Les llàgrimes van rodar dels ulls del noi i van degotar en la catifeta de meditació.

Un moment després estava sanglotant, i els fils de còlera per fi es van afluixar i li van deixar anar.

Jax va sentir com un filet de suor li corria per l'esquena, sota la seva túnica i es va adonar que estava xopat en suor freda. Va sentir un soroll esmorteït i va aixecar la vista per veure a Rhinann en la porta, una fruita domrai buidada en una mà i una taca humida en la part davantera del seu vestit.

—Farà això sovint? —va preguntar ell—. Si és així, suggereixo que guardem la fruita en un espai tancat.

Jax va somriure sense humor. Si Kaj feia això sovint, la fruita seria l'última de les seves preocupacions.

***

—Sabia que et trobaria aquí.

A dos passos del tapcaf, Den va alçar la vista per trobar-se a I-5 contemplant-li plàcidament.

—I per què em buscaves? —va preguntar Den.

—Estava una mica... preocupat per la teva sobtada desaparició. Va semblar com si tu i Rhinann haguéssiu tingut un desacord per alguna cosa —va dir I-5.

—No em diguis que tu també vas estar escoltant d'amagat.

Els fotoreceptors de l’androide es van il·luminar.

—Algú estava escoltant d'amagat la teva conversa amb Rhinann?

Den es va encongir d'espatlles.

—No estic segur, per ser honestos. Però la Dejah semblava saber del que havíem estat parlant, i ella ni ho va confirmar ni ho va negar.

—Ah.

La pregunta tàcita, va suposar Den, era: Què és el que no va confirmar ni va negar?

I-5 va començar a caminar cap al centre amorf de l’escampat mercat, i Den li va agafar el pas.

—Cap a on anem? —va preguntar.

—A enviar-li un missatge a un amic. —En altres paraules, un operatiu de Fuetada.

—Sí? Quin d'ells?

—Algú que sap molt sobre l’MLS.

L’MLS, o Mag-Lev Subterrani, era una ruta de sortida que Fuetada havia usat durant algun temps per portar a individus en perill fins a instal·lacions situades dins de diversos dels espaiports propers des dels quals podien deixar el planeta. El seu actiu principal, per rar que semblés, era que era prou públic com per ser privat. Simplement et perdies enmig de les multituds, i si coneixies el traçat dels túnels que formaven una gran part d'això, podies desaparèixer i reaparèixer en alguna altra part del sistema de tal manera que fins i tot la vigilància podia ser derrotada.

El secret era una sèrie de túnels secundaris i tubs d'accés que feia molt temps que havien caigut en desús i la mateixa existència dels quals havia estat esborrada dels registres d'enginyeria de la ciutat-planeta. Un difunt operatiu d'alt rang de Fuetada s'havia assegurat d'aquest esborrat i havia pagat per això amb la seva vida, ja que l'Agència de Seguretat Imperial pensava que havia anat darrere d'una cosa totalment diferent —com havia estat la seva intenció— simplement van assumir que havien detingut a l'assassí i sabotejador abans que pogués actuar sense importar què acte covard hagués estat contemplant i van usar la seva defunció com un cop de relacions públiques: Pobre Emperador Palpatine, aquests malvats no deixen d'anar darrere d'ell com bojos. És que mai aprendran?

—Plans de viatge per al nostre client togruta? —va preguntar Den.

—Sí. Orto està preciós en aquesta època de l'any.

Den va mirar de costat a l’androide.

—Alguna part d’Orto està preciosa en qualsevol època de l'any.

I-5 va produir un clic irritat.

—No siguis dens.

—No ho sóc. Solament que aquesta classe d'inexactitud sona realment estranya venint de tu. Per què Orto?

—Per la música. El nostre amic creu que el fet del talent aparentment universal dels ortolans per produir música altament afectiva seria de gran benefici per a la senyoreta en qüestió.

Den va pensar en Kajin Savaros i va sentir un ocellet de culpabilitat amb diminutes i esmolades urpes posar-se en la seva consciència. Va dir:

—Mira, hi ha una cosa que necessito preguntar-te.

—Tuden Sal. —L’androide va baixar la mirada cap al sullustà—. Sé com et sents davant aquesta... petició. Però pensa en el que aconseguiríem si tinc èxit.

—D'acord, si tu penses en el que aconseguiríem si no el tens. I pensa per què vols fer-ho.

—Creia que això estava perfectament clar.

—No ho està. No considerant els riscos.

—Per què penses que vull fer-ho?

—Venjança?

Això va detenir a l’androide en el lloc, va estar encantat de notar Den. La seva òptica resplendí amb sorpresa.

—No.

Això va ser tot. Simplement no. L’androide es va girar i va continuar caminant.

Den va trotar per posar-se a la seva altura.

—Això sona un munt a negació.

—És la veritat.

—Estàs segur?

I-5 va continuar caminant; Den va haver d'estirar les cames per seguir-li el ritme.

—Del que sigui que em puguis creure capaç —va dir l’androide—, no sóc donat a mentir. Qui va posar aquesta idea en el teu cap?

—Què, ara no sóc capaç d'adquirir idees que posar en el meu propi cap?

I-5 va imitar el so d'un esbufec arrogant.

—Està bé, va ser la Dejah... per mitjà d’en Rhinann, o això vaig entendre —va dir Den.

I-5 va desaccelerar el seu pas.

—Això és interessant. Així que pensen que estic planejant venjar-me de... aquesta persona... perquè ell va assassinar al meu soci, al meu amic?

—Aquesta és l'essència de l'assumpte, sí.

—I no se'ls ha ocorregut que mentre que el treball que estem realitzant ara és molest i costós per a la persona en qüestió, aquest nou pla atacaria el centre del problema i l’eliminaria completament?

—Això se'ls ha ocorregut. Però suposo que la pregunta és: Per què has de fer-ho tu en particular?

—Tinc la probabilitat més alta d'èxit simplement per qui i què sóc.

—De debò? Crec que ells creuen que pot ser que Jax tingui la probabilitat més alta d'èxit per qui i què és ell, i per aquest petit quelcom extra que té. Que té el potencial de convertir-se en un extra molt més gran, gràcies a tu.

L’androide es va detenir per mirar-li fixament... no hi havia una altra paraula per a això.

—De què estàs parlant?

—Aquest còctel de suc de verdures teu.

—Què han dit sobre ell?

—No tant dit com preguntat. —Den va mirar al seu voltant, llavors es va acostar més a l’androide—. Estaven interessats de saber on ha anat a parar, i semblen haver arribat a la conclusió que me l’has donat a mi.

—Van dir per què estaven interessats en això?

—Crec que bàsicament es redueix a una por al fet que quan el cel caigui, Jax no la tingui a la seva disposició.

—Creuen que jo li impediria prendre-la? Per què?

El pensament que va aparèixer de sobte en la ment de Den li va omplir d'un terror fred.

—Per la mateixa raó per la qual t'has penjat el mantell de màrtir tan fàcilment, perquè et fa por el que Jax podria fer si li pica la bestiola de la venjança i té la bota al mateix temps. Tems que pogués prendre-la i quedar atrapat en la foscor. D'aquesta forma, ell podria estar pensant a venjar-se, però series tu el que ho dugués a terme.

Va haver-hi una pausa llarga i tibant durant la qual els sons, els colors, i les olors del basar van semblar arribar-li a Den a través de gruixuts filtres. En tot l'univers ell només podia veure a aquest androide —aquest ésser de metall brillant— aquest sensible que estava disposat a sacrificar-se en un últim acte letal de protecció.

I-5 va posar una mà en l'espatlla de Den... i li va treure d'una tirada de la via principal cap a una cantonada fosca i llardosa darrere d'un quiosc que feia olor de lubrificant de màquina i a pols.

—Kark! —va xisclar Den—. Quin caos estàs...

Una mà metàl·lica li va tapar la boca.

—Inquisidors —va xiuxiuar l’androide. Va destapar la boca de Den i va deixar que es donés la volta dins dels confinis del seu amagatall.

La pell del clatell de Den es va tibar i les seves papades es van estremir. Allà estaven els Inquisidors, cert... tres d'ells, movent-se junts com en una coreografia ben assajada. Tres d'ells.

—Mai els he vist viatjar així de junts —va murmurar I-5.

—Això em fa sentir molt millor —va dir Den.

Mentre observaven, els Inquisidors es van detenir per parlar amb el distribuïdor d'armes a l'altre costat del carreró. La cabina semblava vendre evaporadors domèstics d'aigua i destil·ladors, però tothom que freqüentava l'àrea sabia que això només era una tapadora. Els Inquisidors estaven realitzant un interrogatori exhaustiu al visiblement aterrit propietari sullustà, quan un d'ells va alçar sobtadament el cap emboçat i es va tornar per mirar carrer avall.

Den va sentir una onada de fred passar per sobre d'ell. Va agrair a totes les deïtats sullustanes que se li van ocórrer el no ser sensible en la Força.

L’Inquisidor irritat es va donar la volta i li va dir alguna cosa als seus sequaços, i de sobte tots ells es van mostrar inquiets. Es van allunyar veloçment, gairebé semblant surar per sobre del duracret foradat del basar, i van desaparèixer dins d'un tub elevador en la cantonada més propera.

Den va tremolar. Esgarrifós.

I-5 es va dirigir cap al quiosc del sullustà, però Den li va detenir.

—Si han joguinejat amb la ment d'aquest tipus, que un androide comenci a fer preguntes podria activar algunes alarmes. Hi aniré jo.

I-5 va assentir i Den es va submergir entre la munió, maniobrant a través del corrent d'éssers més alts, i es va acostar a la cabina d'armes, arrossegant una mica els peus i retorçant-se les mans.

—Vaig veure als Inquisidors, lequana —li va dir al propietari, usant un terme sullustà que es traduïa aproximadament al bàsic com a «germà de caverna». El propietari encara semblava una mica atordit.

—Et van dir qui ho va fer? —va preguntar Den—. Li van atrapar?

—Fer què?... Oh! L'assassí, vols dir. No, només em van preguntar si havia vist a algú —el seu front es va arrugar com si no pogués recordar qui. Possiblement havien eliminat aquest record.

—De debò? Tenen una descripció?

—Jo... jo suposo que han de tenir-la. Un noi humà, crec que van dir —va sacsejar el cap i es va encongir d'espatlles—. Milers d'ells en aquest mercat.

—Sí. Almenys.

Den es va donar la volta i es va allunyar carrer avall. Quan va estar fora de la vista del quiosc del sullustà, va girar el cap lleugerament i va trobar a I-5 seguint-li a un metre de distància.

—Res —li va dir a l’androide—. Si li van preguntar alguna cosa a més de veure a un nen humà, que no ho recorda.

—Baixem un nivell —va dir I-5. Va conduir a Den fins a un elevador a dos blocs de distància... amb sort, una distància segura del trio Inquisitorial.

En el nivell inferior van passejar una mica abans d'entrar en un carreró lateral Estigi i obrir-se camí fins a la cuina de l'Alberg de l'Emperador, un centre de caritat que gràcies a l'impecable maneig del seu treball de serveis comunitaris el mantenia allunyat de l'atenció imperial. Al DSI amb prou feines li importava qui alimentés a les rates amb tal que emplenessin la documentació apropiada, la qual cosa aparentment feia Thi Xon Yimmon.

I-5 va prendre la davantera, presentant-se davant el cuiner gungan.

—Tinc un pressupost per al teu cap en un treball que vol que es realitzi —va dir, la seva veu lliure d'inflexions, com un androide estàndard.

—De qüi? —va preguntar el gungan, mirant a Den.

—Cert proveïdor de subministraments d'il·luminació. M'ha dit que el teu cap té un passadís fosc que desitja fer transitable.

—Oh sí —el gungan va assentir fervorosament com per agitar les seves orelles i fer que els seus ulls es moguessin de dalt a baix—. Sí, misa cap necessita muito. Passadís llarg i muito fosc. Tusa té il pressupost?

I-5 va fer aparèixer un cristall de dades aparentment del no-res i l'hi va donar al gungan.

—Quan tusa fa il treball?

—Dins de dos dies a les 0700 hores —va dir I-5, llavors va pronunciar tres clics, cadascun emès lleugerament més baix que l'anterior.

El gungan va somriure agradablement i va inclinar el cap cap a un costat.

—Tusa hauria de mirar-se açò, eh? Misa puorta açò a cap.

—Una cosa més —va dir I-5 abans que el cuiner pogués guardar el cristall en una butxaca i allunyar-se—. Digues-li al sakiyà que li veuré matí a la posta de sol. Ell coneix el lloc.

El gungan assentí, fent que les seves llargues orelles dansessin al voltant de les seves espatlles.

—Non probliema. Misa diu açò.

Quan el cuiner gungan es va haver anat a lliurar el cristall i el missatge —que era que el «treball» realment es faria a les 0400 hores, tres hores abans del que havien declarat— Den va alçar la mirada cap a I-5 amb temor tirant del seu cor.

—Has decidit què vas a fer sobre el pla?

—No. Però m'he fixat una data límit. Em decidiré per a quan vegi al meu contacte demà.

—No ho facis, 5. El risc, simplement és massa gran. Tot això és massa gran.

I-5 es va tornar per contemplar-li, els seus receptors òptics brillaven en el fosc interior dels passadissos posteriors del centre de caritat.

—Amb el degut respecte, Den, i ho dic de debò, crec que estic en una posició millor per mesurar els riscos que tu. El meu processador, de fet, ja ha tingut en compte tots els possibles escenaris i les variables inherents a la meva acceptació. Només espero l'opinió de la majoria de l'equip abans de prendre la meva decisió.

—I?

—Et prometo que no seguiré endavant si Jax i els altres senten que està malament.

Està malament. No desaconsellable. Ni il·lògic. Ni estúpidament perillós. Ni letal.

Malament.

Den va sacsejar el cap i va seguir a I-5 de tornada al carrer. Quan els androides començaven a filosofar sobre la moralitat i l'ètica, pot ser que fos hora de considerar empelts ciborg i una lobotomia.

Següent