Patrons de la Força (XVIII)

Anterior

—[ PART II ]—

LLAÇOS QUE LLIGUEN

CAPÍTOL 18

L'imprevist canvi d'opinió d’en Jax va ser inexplicable i devastador per a la fràgil tranquil·litat mental de Rhinann. Vagament va escoltar els coms i perquès —quelcom sobre un missatge del pare de Jax, un missatge que sens dubte era un truc d'aquest androide miserable i trampós— però els va desestimar i es va anar a les seves pròpies habitacions on va fer l'única cosa que se li va ocórrer per calmar-se i obtenir una mica de claredat de pensament.

Va fer una llista.

Va detallar les raons en pro i en contra que I-5 hagués amagat la bota o la hi hagués donat a diversos membres de l'equip. Aproximadament mitja hora després d'aquesta cerca li va reportar diverses possibilitats fortes.

Primer, amagar la bota mancava de tot sentit. La recent mudança forçosa de l'apartament de Poloda Place revelava la fallida d'aquesta estratagema.

En segon lloc, no tenia sentit que l’androide guardés la bota per a ell mateix. Seria idiota si la portés amb si a territori enemic on podria acabar en mans de l'última persona del planeta que volia que la tingués.

La reacció de la Dejah a la seva revelació de la bota semblava autèntica. Ell creia positivament que ella no havia sabut res d'això amb anterioritat.

Això deixava a Den i a Jax.

Davant les protestes de Den en contra, Jax amb prou feines podria haver resistit la temptació de prendre la bota, però Rhinann sospitava que I-5 —que era lleial fins a l'extrem— sens dubte confiava en les declaracions d'autocontrol del Jedi. De fet, I-5 probablement creia que si el seu intent d'assassinat fracassava, que Jax tingués la bota seria l'única manera de salvar l'operació.

Den s’estava marxant. Dejah havia estat segura que ja s'havia anat, però el sullustà havia deixat clar que havia canviat d'opinió. Tal vegada el pla d'I-5 era que s’emportés la bota amb ell, allà on estigués anant. Certament Rhinann podia veure cert avantatge d’allunyar la substància de la gent que tenia més possibilitats d'entrar en contacte amb els Inquisidors, Darth Vader, o l'Emperador. Si el pla d'assassinat sortia horriblement malament, Den Dhur podria sortir del seu amagatall i portar la bota a un dels Jedi o, si això fallava, usar-ho com influència per assegurar el seu alliberament.

Llavors qui? El Jedi o el sullustà?

Ell sospitava que el Jedi i esperava que el sullustà, doncs segurament seria més fàcil de llevar-li la substància en aquest últim.

Rhinann va considerar les seves opcions. Eren dos: marxar i renunciar per sempre a la possibilitat d'experimentar la Força, o quedar-se i esperar l'oportunitat per treure-li la bota a qualsevol que la tingués.

Havia esperat tant temps, havia aguantat tan pacientment davant el perill, havia servit a la «causa» tan desinteressadament, que marxar-se ara seria un desaprofitament. A més, escapar estava tan sols a un aerolliscador de distància, gràcies a una ànima agraïda dins de Sol Negre amb el qual havia tingut ocasió d'entaular amistat. El servei tenia un preu, però valdria la pena. L'aerolliscador, que li portaria fins a l’espaiport en menys d'una hora, estava disponible al primer avís, de dia o a la nit.

Quedar-se, llavors. Fins i tot podria ser capaç de persuadir al portador de la bota que donar-li la substància en una situació compromesa era la millor forma de preservar-la. Ara, si es presentés una situació compromesa per si mateixa...

***

—No hauries d'involucrar-te, Jax.

Jax va mantenir la vista i la ment centrada en el petit generador de camp que estava intentant deixar anar de l'escultura de llum a la sala d'estar del seu apartament abandonat.

—Em sorprens, I-5. Vas veure l'holograma que va deixar el meu pare...

—En realitat, no. Lorn m'havia posat en manera autonòmica per al seu lliurament. Estava programat per reproduir-se en activar-se davant certa frase. Una de les poques formes en les quals encara puc ser manipulat com un androide ordinari.

—El que sigui, em vas escoltar descriure-ho. Com pots escoltar-ho i esperar que no m'involucri? El meu pare ni tan sols era un Jedi, i va anar darrere d'un guerrer Sith.

—I va morir —I-5 va pronunciar les paraules com si dir-les fos dolorós—. Vaig perdre al teu pare per les seves estúpides heroïcitats humanes. No et...

—5 —li va tallar Jax—. Si el meu pare no s'hagués permès les seves estúpides heroïcitats humanes, si t'hagués deixat anar amb ell, no hauries estat a Drongar per aconseguir la bota... i no hauries estat aquí per presentar-me’l. Ara deixa'm acabar això o podríem trobar-nos de xerrameca amb els Inquisidors.

L’androide va cedir amb una sèrie de grunyits dignes de Rhinann. Per alguna raó, això va fer que Jax volgués riure. Malgrat tot el perill al que s'enfrontaven —en el qual ell havia insistit a ser un participant actiu— malgrat totes les complicacions en les quals s'havien ficat, sentia una absurda lleugeresa d'esperit.

Això era degut d'en part, per descomptat, a la imatge fantasma de Lorn Pavan dels arxius hologràfics d'I-5. Se sentia connectat amb aquest home, mort feia tant temps. Era un membre d'una família. Havia vist el rostre del seu pare, havia sentit la seva veu, i el que sempre havia estat una abstracció per a ell s'havia tornat real.

Això generava preguntes en la seva ment, per descomptat. Preguntes sobre la necessitat real de treure als Padawans de les seves famílies i crear un context completament nou per a ells. Per què no podien tenir els Jedi família i la Força? Si tinguessin èxit a eliminar a Palpatine —a matar a Palpatine, es va corregir, reticent a consentir-se eufemismes— podria haver-hi un futur Orde Jedi en la qual als Padawans se'ls permetés tenir ambdues coses? Un futur en el qual hi hauria suficient concessió en la diversitat que fins i tot els Paladins Grisos podrien estar disposats a dir-se amb orgull Cavallers Jedi?

—Has acabat amb això? —va dir I-5—. Ha estat mirant aquest generador durant exactament disset punt zero dos segons. Puc recordar-te que anàvem a trobar-nos amb Pol Haus a les zero vuit-centes hores?

Jax va baixar la mirada cap a l'objecte centellejant en el seu palmell. Ni tan sols s'havia adonat que ho havia retirat del conjunt d'emissors, va riure.

—Sí. Ho sento. Estava perdut en els meus pensaments. Imagino que Haus ens esperarà si arribem una mica tard. Després de tot, ell ens ha fet esperar en alguna ocasió —Jax es va ficar a la butxaca el generador i va seguir a I-5 fins a la sortida posterior de l'apartament, un elevador antigravitatori que ascendia directament fins als molls d'atracada.

I-5 va mirar cap enrere per sobre de l'espatlla, una maniobra que requeria que pivotés el cap gairebé completament cap enrere.

—No l'hi recordaria si fos tu.

***

Kaj estava feliç només amb tornar a moure's... per poder usar els braços i les cames per una mica més que batre's amb l’androide agullonador. S'havia sentit una mica nu al principi, passejant entre Rhinann i Dejah sense cap escultura de llum a la vista. De fet hi havia estat segur que haurien d’haver mal interpretat a Jax quan va dir que pensava que Kaj no havia de passar tot el seu temps en la gàbia de llum.

Però fins i tot el petit sullustà cansat havia opinat que estava bé que tragués el seu nas i fora a explorar «les excavacions» com ell les hi deia.

—Però anar fora —va protestar Kaj—. Això no és el mateix que quedar-me per aquí. Vull dir, aquí estic prou a prop de l'escut per tornar a ell ràpidament.

—Has sentit la necessitat de tornar a ell ràpidament? —li havia preguntat la Dejah—. Has estat treballant amb la Força, usant-la, exercitant-la. Els meus sentits em diuen que no sents la pressió que senties en sostenir-la; que ja no tens tanta por d'una explosió —ella li havia somrigut captivadora, i ell havia admès que el que ella deia era cert.

I així Kaj es va deixar convèncer per fer una passejada fins a un petit basar local on la Dejah li va comprar nous takhal torrades i una mica de gel dolç per fer-les passar. Rhinann, va entendre ell, estava aprofitant l'oportunitat per posar-se en contacte amb diversos dels contactes de carrer de l'equip per reunir informació sobre el que estava passant en el Sector Zi-Kree on els Inquisidors seguien rondant.

Kaj va trobar tot això molt emocionant, i per a quan van començar a recórrer el camí de tornada del mercat, es trobava molt còmode.

Treballar amb Jax era bo per a ell, s’adonà; no només estava guanyant coneixement sinó una sensació de pertinença, un sentit de propòsit, fins i tot. Anava a convertir-se en un Jedi. Amb excepció d'aquesta petita explosió del dia anterior, havia tingut un complet control del seu talent. Fins i tot Jax havia dit que estava aprenent ràpidament.

Somiava despert amb lluitar al costat d’en Jax, brandant un sabre làser del color del cel de l'ocàs, de volar en salts controlats de tallanúvols en tallanúvols, quan la Dejah, caminant plàcidament al seu costat, es va posar sobtadament rígida.

Ell es va detenir i va alçar la vista.

—Què? —va preguntar ell, mirant-la a la cara. Ella hi havia empal·lidit i estava mirant fixament cap a la finestra estranyament bisellada de la façana d'una tenda a la seva esquerra.

Ella es va tornar per mirar el carrer a la seva esquena.

—Vaig pensar... vaig pensar que havia vist quelcom.

—Podries ser una mica més inespecífica? —va preguntar Rhinann.

Ella li va dirigir una mirada inquieta.

—Vaig pensar que havia vist un Inquisidor reflectit en aquella finestra —va assenyalar amb el cap la façana de la tenda.

Rhinann va tornar de cop el cap i dirigí la mirada carrer avall. Kaj va mirar, també, sentint un pessigolleig horrible i fred lliscant-se per la seva columna vertebral. Va veure a diversos camions flotants, alguns lliscants, i teixidors, i un bon nombre de gent de totes les espècies. No va veure cap Inquisidor.

Es va estendre temptativament amb la Força —només un filet— i va explorar la seva ruta posterior. Era a punt d'anunciar que la Dejah s'hi havia equivocat quan ho va sentir, el sentit investigador d'un altre adepte de la Força, buscant. Buscant-li.

Va retirar el seu toc com si s'hagués escaldat.

—Ella té raó. Hi ha almenys un allà. L’he sentit.

Dejah li va mirar fixament, horroritzada.

—Et va sentir ell a tu?

—No ho sé.

Ella va agafar el seu braç i li va fer girar-se. Amb Rhinann panteixant i apurant-se darrere d'ells, van estrènyer el pas. Però no serviria de res. Kaj va saber mentre giraven la cantonada del bloc que albergava l'estudi que aquesta intel·ligència indagadora havia sentit el seu petit toc.

Els Inquisidors estaven de camí.

***

L'estudi estava buit, des de l'entrada fins al petit santuari de Kaj. I si això no era prou inquietant, les habitacions estaven buides també. També estaven netes i ordenades, quelcom que no es corresponia amb la idea d'una invasió imperial. Les portes no estaven forçades, els tancaments estaven tancats, i tot estava en el seu lloc.

—Un missatge a l’HoloNet —va dir I-5, apartant-se del terminal de l'estudi—. Pol Haus, verificant que estarà aquí, encara que tal vegada una mica tard. Per descomptat, hauria de revisar els nodes de les habitacions individuals per estar segur.

Jax va mirar a l’androide des de la galeria, sentint els començaments de l'alleujament.

—Això és probablement el que els va espantar —la idea d'una visita de Pol Haus amb Kaj aquí. Han d'haver pensat que havien de treure’l fins que estiguéssim segurs d’en Haus. Hauria d'haver-ho pensat.

—Intentant allunyar la por, no?

—No té sentit per a tu?

—Només perquè una cosa té sentit no significa que sigui la forma en la qual va ocórrer.

Jax va tancar els ulls i va sentir l'habitació. No, no hi havia res allà. Ni por. Ni rastres residuals de l'ús de la Força... Va obrir els ulls o va mirar a I-5.

—Si haguessin estat presos per la força, Kaj hauria destrossat el lloc i enviat una ona d'energia de la Força que hauria sentit des de Poloda Place. L’han tret fora per evitar que Haus el veiés, això és tot.

I-5 va fer un so de percussió no gaire diferent a un sospir exasperat.

—Com tu deies, té sentit.

—Mira, no ens podem permetre aquest comportament sense sentit? Puc sentir els teus fotoreceptors girant des d'aquí a dalt.

—Quin comportament sense sentit? —va preguntar l’androide—. No sóc jo el sensible en la Força que insisteix a tenir un rol actiu en un pla en el qual tenir un sensible en la Força present és suïcida.

Jax només va escoltar la meitat del que va dir I-5. L'altra meitat va quedar ofegada per un crit silenciós que va fer que el Jedi trontollés contra la barana de la galeria.

Kaj!

Jax es va incorporar i va sortir disparat cap a la porta de l'estudi, vagament conscient d'I-5 dient el seu nom.

Es va acostar a la cantonada cap a elevador antigravitatori en el corredor exterior i va sentir la presència d'un altre, acostant-se a la cantonada des de l'altre costat. Sense córrer cap risc, va agafar i va encendre l'espasa Sith, i va girar la cantonada brandant-lo a dues mans.

Pol Haus li va mirar fixament des del centre del corredor, la seva mà suspesa sobre el seu desintegrador. Els seus ulls es desorbitaren davant la visió del sabre làser a les mans d’en Jax.

—He vingut en mal moment?

***

Kaj es va quedar congelat sobre el desgastat duracret del carrer, sabent que no hi havia escapatòria. Per a ell, tal vegada, però per a les dues persones que estaven amb ell, les quals no tenien cap habilitat amb la Força, només podia haver-hi un resultat.

Va recordar la nit en la qual els seus pares havien decidit enviar-li lluny. Les tropes d'assalt havien arribat al poble d’Imrai, i amb ells un únic Inquisidor. Va recordar la por dels seus pares al fet que la seva diminuta i naixent sensibilitat en la Força —una sensibilitat que s'havia mostrat primer com un instint per saber què anava bé o malament amb una collita i una habilitat estranya per tenir empatia amb, i sanar, animals malalts— fos descoberta.

Tan clar com l'escena en aquest carrer brut era el seu record del moment en el qual havia vist al seu primer Inquisidor. Ell, la seva mare i el seu pare acabaven de sortir del local comercial al centre del poble, havent canviat una porció dels seus cultius fruiters per maquinària. La seva mare havia alçat la vista, havia vist el disturbi en els límits del poble, i havia agafat el seu braç.

—Bey —ella havia dit el nom del seu pare. Simplement això, res més, però el terror silenciós en la seva veu havia refredat les entranyes d’en Kaj fins al zero absolut.

Ell havia alçat la vista just a temps per percebre la mirada que van intercanviar sobre el seu cap, havia vist la por nua en els ulls de la seva mare, i la flama d'ira en els del seu pare que ràpidament es va tornar desesperació.

Ara va mirar a Rhinann i la Dejah i va presenciar aquest mateix intercanvi de mirades entre ells mentre ell sentia la seva por.

No. No sofririen per la seva culpa. Simplement no deixaria que ocorregués.

Es va tornar cap a la Dejah.

—Vénen de dues direccions. Hi ha dos darrere de nosaltres, un just davant.

—Oh, dimonis del caos! —va gemegar l’elomin—. Estem envoltats. No podem tornar al...

—No podem tornar a l'estudi de totes maneres —li va dir la Dejah concisament—. Ens seguirien.

—Vosaltres podeu —va dir Kaj—. Jo no. És a mi a qui busquen.

Va fer una ullada carrer avall, captant la gent, els vehicles, les tendes, els carrerons... tota l'escena. Podia veure tot això amb increïble claredat, com si tingués cent ulls i els cervells multitasca d'un cerean. L’Inquisidor davant d'ells estava a dalt i a mig bloc de distància, però cada vegada més a prop. Els dos a la seva esquena estaven a nivell del carrer i girarien la cantonada d'un moment a un altre.

—Veieu aquest tapcaf tres portes més enllà a l'altre costat del carrer? —va preguntar. Rhinann i Dejah van assentir, seguint la seva mirada—. Està realment abarrotat. Aneu allà i barregeu-vos. Entre tota la confusió i jo, no es fixaran en vosaltres.

Rhinann estava en moviment abans que hagués acabat de parlar, però la Dejah es va quedar enrere, el terror estirava els seus trets carmesins. Ella va posar una mà en el braç d’en Kaj.

—Deixa que em quedi amb tu, Kaj —li va implorar—. Puc usar les meves habilitats...

Ell va somriure feroçment.

—No vaig a deixar que s'acostin tant. Ara ves! Si us plau —va afegir.

Ella hi va anar.

Kaj es va moure ràpidament pel carrer, ocultant-se de la mirada dels dos Inquisidors de darrere mitjançant el simple recurs d'ajustar el seu pas amb un camió repulsor lent. Si tenia sort, podria romandre amagat en la seva ombra fins que deixés enrere la posició elevada del tercer Inquisidor. Va subjectar amb força els seus pensaments, les seves emocions, el seu impuls d'usar la Força. Les paraules del mantra Jedi es repetien en el seu cap:

No hi ha emoció; hi ha pau.

Va comprovar la consciència passiva del tercer Inquisidor. Com una roca en un corrent, l'amulet de taozin de l’Inquisidor dividia l'aigua de l'atenció d’en Kaj, deixant una lluentor estranya i blegada al món. Gairebé l'havia deixat enrere, caminant serenament a l'ombra del camió i sentint un goig tremolós, quan algú va sortir de l'entrada del tapcaf.

Era la twi’lek, Laranth Tarak. Sorprès Kaj, va deixar de caminar.

Laranth li va veure, li va reconèixer, i va sortir al carrer, el seu front estava arrugat per la preocupació.

—Kajin, què estàs fent aquí sol? On està Jax?

—No estic sol. Dejah i Rhinann estaven amb mi, però hi ha...

Ella li va interrompre.

—Puc sentir-los. Ella va fer una mirada a banda i banda del carrer. Ell va veure el seu canvi d'expressió mentre ella mirava carrer avall darrere d'ell, i va saber que els estava veient. Ell gairebé podia veure'ls, reflectits en els ulls d'ella.

Ella va agafar el seu braç i li va fer girar, dirigint-li cap a la farmàcia.

—Camina —va murmurar ella, llavors va lliscar el seu braç al voltant de les seves espatlles.

—Hi ha un just damunt de nosaltres —li va dir Kaj.

Estaven passant per la farmàcia, encara ocults dels dos Inquisidors posteriors pel camió, quan una figura vestida amb una lluenta túnica escarlata, va descendir del no-res per bloquejar el seu camí.

Kaj va contemplar la cara i va sentir com si una barra de gel hagués travessat el seu cor. Els pàl·lids i ardents ulls que li retornaven la mirada, amb el triomf reflectit en les seves fredes profunditats, pertanyien a un home que ell pensava que havia matat.

La seva reacció va ser veloç i involuntària. Al mateix temps que la Laranth disparava el seu desintegrador, Kaj va inundar el carrer amb una explosió d'energia, llançant a l’Inquisidor una dotzena de metres. L'explosió de l'arma de la Laranth va xiuxiuar més enllà d'on havia estat l’Inquisidor i va travessar el compartiment de càrrega del camió. El camió va cremar en flames.

Algú va cridar, i l'escena de carrer es va dissoldre en caos.

Següent