Patrons de la Força (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Havia arribat fins a ell, transmès pels vents de la Força, i havia sabut immediatament el que era: una descàrrega de Força que posseïa un toc peculiar. Cap dels seus companys ho havia notat... fet que li va produir un pervers pessigolleig d'orgull. No tots els Inquisidors eren creats igual, segons sembla.

La sensació intrigant va créixer en intensitat segons seguien avançant, ascendint diversos nivells fins a un sector més adinerat. Mentre s'acostaven a la font, va començar a brillar intermitentment a través de la seva vista en petits remolins d'espurnes. Acabaven d'entrar en un barri en el qual els edificis de resiblocs estaven construïts al voltant de patis i places profundament soterrades quan va haver de parar en sec per la seva intensitat.

Un xàfec d'espurnes gairebé li va encegar, la seva pell es ruboritzà per la calor, un rugit estrany va omplir les seves oïdes, el sabor de l'ozó va omplir les seves fosses nasals... i llavors va desaparèixer. Completament i definitiva... com si algú hagués tirat una termomanta sobre un foc.

Tesla va passejar impotentment i de manera fútil, rugint furiós.

—Era ell! Sé que era ell!

—Pavan? —va preguntar el seu segon, Yral Chael.

—No. Pavan no. L'altre.

Va sentir com Chael intercanviava mirades amb el tercer del seu grup, un corellià anomenat Mas Sirrah.

—El prodigi és un objectiu secundari, Probus —va dir Chael—. Se'ns va ordenar específicament centrar la nostra cerca en Pavan i en l’androide.

Ens. El pronom li va enfuriar. Després de la seva lesió a les mans d'aquest pocavergonya —aquest nen— el seu senyor havia cregut adequat ficar més Inquisidors en el joc. Així que Tesla s'hi havia trobat aparellat amb Chael i Sirrah. Ell era el líder nominal del grup i, de fet, se li va encarregar que continués la cerca en aquest sector, però tots dos membres del seu equip creien que haurien d'haver estat ells els líders. Després de tot, no havia demostrat Tesla la seva feblesa caient víctima d'un adepte que ni tan sols era un Jedi ensinistrat?

Sí, havia sentit la cascada d'insinuacions que s'havia vessat a través dels rangs dels Inquisidors com una inundació sobtada. L’havia ignorat. Aviat la silenciaria.

—Què et fa pensar que no se'ls trobarà junts? —va preguntar ell—. El nen és un prodigi de la Força d'increïble poder. És molt raonable que Pavan volgués reclutar-li, probablement en algun intent obertura de ressuscitar el descompost cadàver Jedi.

De nou els altres dos Inquisidors van intercanviar mirades. Aquesta vegada va ser Mas Sirrah qui va parlar.

—Què et fa suposar que Pavan sap de la seva existència?

—No siguis estúpid, Mas. Tal poder és com la gravetat. Atraurà a Jax Pavan com m'atreu a mi.

Durant la conversa havia estat intentant reprendre el rastre d'aquest altre sensible en la Força, inspeccionant murs, passadissos i habitacions ocultes amb la seva ment i trobant només ressons, rastres fantasma.

Mirà atentament un carreró llarg i amb moltes corbes amb l'estrany nom de Carreró Ceguesa de les Neus... però no, el rastre havia desaparegut... com el fum difuminat per la brisa.

Es va tornar cap als seus col·legues.

—Pavan està en algun lloc d’aquest nivell. Pot ser que visqui aquí, o pot ser que només s'amagui aquí, però està aquí ara. Quedeu-vos per la zona. Informaré a Lord Vader.

Van assentir a l’uníson i es van confondre amb les ombres mentre Tesla treia el seu comunicador.

***

La mirada en l'expressiva cara de la Dejah Duare deixava traslluir un batibull d'emocions: atordiment, afront, curiositat, trepidació. Es va retirar la caputxa de la seva túnica i va clavar els ulls en ell.

—Vols que ens mudem a l'estudi?

—No tots nosaltres tal vegada, però almenys Kaj i jo —Jax odiava demanar-li això; podia veure que estava fent estralls en el seu componiment—. Odio colpejar-te amb això, Dejah, i si sentís que tinc elecció, no ho faria. Però Kaj no té complet domini del seu talent, i necessito col·locar-li en alguna part on tingui mitja possibilitat de romandre ocult fins que pugui completar el seu entrenament, o almenys ensenyar-li com dominar els seus impulsos. Ara mateix la Força està reaccionant a totes i cadascuna de les seves emocions. Si sent còlera, la Força amplifica aquesta còlera fins que escapa al seu control.

—Estàs segur que les escultures d’en Ves li escudaran?

—No estic segur, però tinc moltes esperances. Especialment si I-5 i jo podem modificar-les perquè el camp s'eixampli i s'estabilitzi.

Ara simplement es va quedar atordida.

—Vols modificar-les? Vols canviar-les?

—Normalment això és el que significa la paraula modificar —va dir Rhinann des de la porta del taller.

Jax va alçar una mà per evitar que digués res més... posant en realitat una miqueta de Força en el gest per donar-li èmfasi. L’elomin ho experimentaria com la sensació d'una mà invisible col·locada un moment sobre la seva boca. Els seus ulls es desorbitaren i els seus llavis es van comprimir en una línia fins i tot més fina de l'habitual, però va romandre callat. Jax va desitjar que marxés, però es va negar a usar la Força per a aquesta classe de manipulació mesquina.

—Segurament hi ha alternatives —va dir la Dejah—. Podries portar-li amb Fuetada. No tenen pisos francs que...?

—No hi ha pisos francs a prova de prodigis amb la Força del poder d’en Kaj. Haurien de mantenir-li calmat dia i nit.

—Doncs que el mantinguin calmat. Tu li tens calmat ara...

—Perquè pugui dormir amb seguretat. Però és només una mesura provisional. Mantenir-li així molt temps li causaria un dany irreparable, i només li tornaria més inclinat a la sobrecàrrega i explosió emocional.

Dejah es va acostar a Jax, col·locant les seves mans sobre el seu braç. Instintivament ell va alçar una barrera de fils de Força teixits atapeïdament contra l’assalt involuntari dels seus sentits.

—Llavors usem els recursos de Fuetada per treure a Kaj del planeta. El togruta sortirà demà al matí, veritat? No podem treure a Kaj al mateix temps?

Jax va sacsejar el cap.

—El talent d’en Kaj li converteix en un enorme risc, Dejah. No tenim col·locades les mesures de seguretat per treure’l del planeta sense que tots correm un enorme risc. El que t'estic demanant és l'única forma de minimitzar el perill. Una vegada que Kaj sigui ensinistrat, serà capaç de controlar les seves emocions, i llavors podrà aprendre a controlar el seu ús de la Força.

Ella li va mirar fixament un llarg moment, els seus ulls escrutant la seva cara. Finalment va sospirar i va fer un pas enrere, deixant anar el seu braç.

—Sí. Sí, per descomptat, tens raó. Jo només... aquestes escultures significaven tant per a mi. I ara representen recursos financers irreemplaçables.

—Intentaré usar la quantitat mínima per fer el que es necessita i tractaré de no modificar-les irremeiablement. Fins i tot pot ser possible que I-5 memoritzi els ajustos de Ves i pugui retornar-les la seva configuració original.

Ella va assentir.

—Bé. Sí. Per descomptat que pots usar l'estudi i les escultures. Quan vols traslladar-li? La seva mirada es va desviar cap a les habitacions de Jax on Kaj dormia un somni profund, químicament augmentat, i amb sort sense somnis.

—Tan aviat com tornin Den i I-5. Necessitarem aconseguir un lliscant —Jax va mirar a Rhinann, que va respondre amb una inclinació cortesa que d'alguna manera estava tenyida d'ironia. Sovint el treball de l’elomin consistia en aconseguir transport i altres recursos simplement perquè, havent-hi estat situat en la part alta de l'aparell Imperial, sabia com adquirir-los sense atreure atencions indegudes.

—Per descomptat, m'encarregaré d'això —va dir Rhinann—. Alguna cosa més?

—No... i gràcies, Rhinann. No sé el que faríem sense tu —va dir Jax.

Els ulls de l’elomin es van tancar i es van obrir en un parpelleig gairebé reptilià, el seu llenguatge corporal sencer transmetia sorpresa. Llavors ell va inclinar el cap i va desaparèixer en el taller.

—Jo no aniré amb vosaltres —va dir la Dejah—. A l'estudi, dic. No crec que pugui suportar veure...

Ella va deixar que Jax s'imaginés el que podria haver estat el final de la frase. No podria suportar veure on va morir Ves Volette. O, no podria suportar veure les escultures que li escudaven de mi. O, no podria suportar veure't trastejar amb el seu treball. En qualsevol cas, Jax va quedar sorprès en adonar-se que sentia una barreja estranya de decepció i alleujament.

La va observar a entrar a la seva cambra, conscient d'una tensió creixent que s'assentava entre les seves espatlles com una picor inassolible. Esperava que Den i I-5 tornessin ràpid. Volia sortir i buscar-los, per accelerar el seu retorn, però sabia que seria perillós deixar a Kaj desatès.

No hi havia manera de saber quant temps funcionaria el tranquil·litzant en algú amb les seves habilitats, o en quin estat mental despertaria.

***

Den Dhur estava de mal humor. En sentia més que mai des que s'havia enrolat amb I-5 i companyia, com si tot estigués irremeiablement fora de control. Hi havia massa jugadors, massa agendes mig ocultes, i massa riscos.

Va alçar la mirada cap a I-5, que es movia silenciosament al costat d'ell mentre tornaven a Poloda Place. Havia esperat que l’androide estigués més preocupat sobre el sobtat interès que Rhinann i Dejah havien mostrat cap a la bota i li hagués confiat alguna cosa, però fins i tot aquesta expectativa estava condemnada a la decepció. Després d'aquesta breu conversa, durant la qual Den va sentir com si finalment hagués captat l'atenció d'I-5, aquest havia seguit com si res.

Van sortir del tub antigravetat a un bloc de l'entrada del resibloc i es van dirigir cap a l'oest. Den es va trobar observant transeünts. Era un vell costum, que datava dels seus dies com a reporter... ell solia dir que podia triar qualsevol cara a l'atzar entre un mar d'éssers i compondre una història sobre ell, ella, o això que, la majoria de les vegades, estava notablement propera a la veritat. Ara, cansat de mirar ròtules, caminava amb el cap alçat. Això feia que de vegades resultés difícil mantenir el pas, però també va ser la raó per la qual va veure a la figura encaputxada coberta amb una túnica apartar-se del reixat de ferro d'una balconada dos pisos per sobre el nivell del carrer, en l'edifici al costat del que estaven passant en aquest moment. No hi havia dubte... la túnica iridescent, la caputxa, la sensació de presència... no hi havia confusió possible sobre la identitat.

Era real.

Den va ensopegar, i I-5 li va subjectar amb una mà.

—Estàs bé?

Den es va aferrar al braç de l’androide, fingint vertigen, i va murmurar:

—La balconada de l'esquerra. Segon pis.

I-5 es va estirar lleugerament.

—Algú acaba d'entrar.

—Un Inquisidor. Un Inquisidor acaba d'entrar. Estava observant el carrer. Observant l'entrada al Carreró.

I-5 va col·locar dret a Den.

—No em diguis.

—No siguis tan endimoniadament optimista amb això, 5! Per què estan aquí?

—Podria apostar per un parell de raons.

El cor de Den amenaçava amb donar-li una bolcada.

—El nen?, creus que van darrere del nen, o...

—Crec —va dir I-5, donant-li la volta i empenyent-li per on havien vingut—, que hem de trobar una forma alternativa d'entrar a Poloda Place.

La forma alternativa va resultar ser una disfressa; no per a Den sinó per a I-5. De tornada en Ploughtekal, en una tenda que assegurava tenir les teles més fines del Sector Zi-Kree, l’androide va comprar un vestit que li va convertir en un koorivar perfectament creïble, fins a la banya multimatisat que ascendia vertiginosament per sobre del seu cap. Era una banya gran, indicant gran alçada social, i les túniques que va comprar per acompanyar la disfressa augmentaven la impressió que aquest era un personatge opulent de molta riquesa i prestigi.

Mitja hora després de la seva expedició inicial en el Carreró, Den i I-5 van tornar una altra vegada, el sullustà fent-se passar per un agent immobiliari mostrant-li en aquest bon ciutadà les habitacions disponibles a la zona.

Es van acostar a l'entrada del Carreró Ceguesa de les Neus, Den sentia com si uns ulls li estiguessin perforant amb làser a la seva esquena. No va veure Inquisidors aquesta vegada mentre travessaven la boca del carreró, però van continuar amb la seva farsa de totes maneres. Així, que malgrat que estava suant com un ronto embussat, Den va aconseguir mantenir un to de veu energètic i animat mentre descrivia en veu alta les característiques de les propietats que s'enorgullia de representar.

—Aquests apartaments són espaiosos, confortables, i realment elegants pel que fa a accessoris. Sostres alts, sòls de duracret modelats per semblar llambordes a l'àrea de preparació d'aliments, fa que sigui menys relliscós, ja sap, i dutxes sòniques o de vapor. A elecció del comprador.

—Què em diu de la llum natural? —va expressar amb un grunyit I-5 en un accent koorivar perfecte—. Haig de tenir llum natural.

—Llavors ha trobat a l'agent adequat —va dir Den entusiasmat mentre van començar a avançar pel fosc camí sinuós fins a Poloda Place—. Puc aconseguir-li una unitat amb llum natural portada fins a aquí des dels nivells més alts de la ciutat.

—Com és possible?

—Oh, els vells arquitectes sabien el que feien. La llum és canalitzada per una sèrie de miralls mòbils.

Mentre Den balbotejava, sense tenir ni idea si hi havia part de veritat en tot el que estava assegurant, va mirar dissimuladament darrere d'ells. Ningú els seguia.

—Ah sí, per descomptat. Quantes habitacions?

—Tantes com necessiti. Té esposa? Nens?

Davant l'assentiment d'I-5, Den va dir:

—Bé, deixi'm mostrar-li el que tenim aquí davant, un lloc meravellós perquè juguin les criatures.

Van accelerar el pas, Den llançava mirades furtives sobre la seva espatlla. Encara cap seguidor.

Van emergir a la plaça, i Den va trotar fins al centre per donar-se la volta en el lloc, amb els braços estesos.

—Ho veu? Tal com li vaig dir, espai perquè els seus nens juguin —encara que no recomanaria que els deixés sense vigilància. Diverses unitats tenen vistes cap a la plaça, per descomptat, i...

Es va interrompre quan els seus ulls van captar una imatge reflectida en una de les finestres altes i estretes. Hi havia un Inquisidor dempeus a l'ombra d'un ràfec excel·lent a l'edifici que es trobava enfront del seu. Els estava mirant directament.

L'estómac de Den va sentir abruptament com si algú acabés de desconnectar la gravetat de Coruscant.

—Sí, sí, però no té res en el tercer nivell? Alguna cosa amb una finestra que miri cap a aquest pati?

Den es va tornar per mirar a l’androide, preguntant-se si aquests fotoreceptors omniscients finalment havien passat quelcom per alt. Però llavors, ajuntant les puntes dels seus dits davant d'ell, I-5 va fer un petit gest.

—És el seu dia de sort, amic —va dir Den—. Tinc una unitat buida en el tercer pis d'aquest edifici que acaba de quedar disponible. Els anteriors inquilins eren un grup estrany... reservats, peculiars. Un gairebé podria veure's temptat a sospitar de comportament criminal... —va avançar ràpidament cap al seu edifici mentre parlava.

Dins de l'edifici Den va necessitar tota la seva força de voluntat per no sortir corrent fins a l'ascensor i llançar-se dins. Una vegada fora de l'ascensor en el tercer pis, va continuar resistint el desig de córrer, i va seguir xerrant sobre aquesta o aquella característica encantadora d'aquesta estructura ben construïda.

En la porta principal de l'apartament, va alçar la mirada cap a I-5. Si deia la seva contrasenya verbal habitual per entrar, i un Inquisidor la sentia...

L’androide va aixecar una mica la màniga de la seva túnica per exhibir la punta brillant d'un dit índex. Usaria el seu làser a mínima potència per transmetre el codi a l'ordinador de la casa.

Feble d'alleujament, Den es va tornar cap a la porta i va dir:

—Hatto Rondin —un nom que es va inventar al moment.

La porta es va obrir i Den es va tornar cap al seu «client» i li va fer una reverència.

—Després de vostè.

I-5 va assentir i va entrar. Den li va seguir. No havien fet més que travessar la porta quan va aparèixer Jax, la seva mirada passant de Den al presumpte koorivar.

—Den? Qui és...? —va mirar fixament a l’androide—. I-5?

—Has d'estimar aquesta Força —va murmurar Den.

—Per què vas dis...? —va començar Jax, llavors va canviar d'idea—. No importa. Anem, hem de treure a Kaj d'aquí i portar-li a l'estudi de Ves Volette.

—Si que importa —va dir I-5, amb una calma increïblement irritant—. Hi ha un Inquisidor al pati.

Jax va quedar commocionat.

—Jo no ho... —va murmurar, llavors clarament ho va sentir—. L'efecte taozin. I no l’estava buscant.

—Alguna cosa ha ocorregut amb Kaj, entenc? —va preguntar I-5.

Jax va assentir.

—Va tenir un episodi. Gairebé un atac. Se sentia sol i enutjat, i va ser massa per a ell. Em preguntava si algú ho hauria captat. Suposo que ja tinc la meva resposta.

Es va donar la volta i va anar fins a la finestra. Gruixut i estret, el panell de transpariacer recorria l'altura sencera del resibloc, creuant cada pis. Den i I-5 li van seguir per mirar cap al pati. L’Inquisidor no estava a la vista.

La qual cosa, per descomptat, no volguda dir res.

—D'acord —va dir Jax—. Rhinann té un aerolliscador esperant-nos en el nivell set. Haurem de sortir a tot córrer. Ficar a Kaj en el lliscant i...

—Això no serà necessari —va dir I-5—. Den i jo representem els papers d'un agent i el seu client per a la nostra audiència ingènua. Suposadament estic plantejant-me llogar aquest munt massa car de ferrocret. Si el nostre amic Inquisidor roman al pati, estarà esperant al fet que sortim en algun moment. Això podria redundar en el nostre benefici.

Den va assentir.

—Entenc. Podem proporcionar una distracció mentre portem a Kaj al punt d'embarcament o...

—O —va dir Jax—, podem treure a Kaj davant dels seus nassos —es va tornar cap al seu oficial de logística de facto—. Rhinann, el lliscant ve amb conductor?

—Sí. Un androide de protocol.

—Quin model? —va preguntar I-5.

—És un 3PO.

—Servirà.

—Servirà per a què? —va preguntar Den. Sentia com si els trets de foc làser estiguessin volant d'aquí cap enllà sobre el seu cap... un panorama que no tenia problemes a creure que es faria realitat en poc temps.

Els ulls d’en Jax estaven encesos amb quelcom malaltissament proper a l'excitació. Es va tornar cap a Rhinann.

—En aproximadament deu minuts, fes que el conductor porti l'aerolliscador a la porta principal.

Rhinann es va quedar bocabadat.

—Aterrar al pati? A plena vista?

—Exactament. Dóna-li instruccions perquè vingui fins aquest apartament. Portarà al nostre agent immobiliari i al seu client a signar alguns papers.

Rhinann va desaparèixer de nou en el seu cau. Jax estava de nou en moviment, aquesta vegada dirigint-se cap a la seva habitació.

Va fer un gest a I-5 i a Den perquè li seguissin.

—Puc explicar... —li deia a Den, però el sullustà li va interrompre.

—Estic segur que pots —va dir ell—. El que m'espanta és que les explicacions estan començant a tenir sentit per a mi. Fins i tot quan estic sobri —va afegir—, cosa que desitjaria no estar en aquest moment.

—Sigui com sigui —va dir Jax—, tu i I-5 aneu a portar al nostre amic koorivar a la teva oficina per signar els papers del lloguer.

—Pot ser que hagi trobat una fallada bàsica en el teu enginyós pla, a saber, que I-5 és el nostre amic koorivar.

—No per molt temps.

***

El més aterridor de tota la maniobra era despertar a Kaj. Jax ho va fer amb els seus propis fils de Força subjectant-los fermament, llest per escudar qualsevol anomalia. Com a precaució afegida, encara que possiblement inútil, van portar al noi a la sala d'estar i el van col·locar en un sofà perquè l'escultura de llum estigués entre ell i el pati de Poloda Place. Si l’Inquisidor seguia encara allà i si l'efecte de camuflatge funcionava en aquesta distància i si Jax no havia de recórrer a mesures extremes per calmar a Kaj, podrien treure-li d'allà sense ser detectats.

Tan fàcil com navegar per un camp d'asteroides.

Següent