CAPÍTOL IX
A poca velocitat, l’swoop se sentia com si estigués manejant
una pesada roca, així que Han va accelerar. Era tan ràpida com un tret de blàster.
Havent travessat la barrera del so de manera tan veloç, va haver de disminuir
la velocitat tan sols prou com perquè les ones de xoc no fessin tremolar els
pedals de control. En aquesta velocitat, el Canó de l'Arc era un canal serpentejant
de roques difuminades per la velocitat, amb una corba tremendament tancada
després de l'altra, amb un arc de pedra maresa darrere l'altre, i amb un
ocasional pinacle de roca excel·lent tan sols per mantenir les coses de manera
interessant.
Han volava amb un ull sobre la pantalla lateral del vídeo-mapa
que estava acoblada a la seva màscara, vigilant els girs del canó i les serpentejants
corbes per davant del punt lluminós que representava la seva localització,
manipulant els pedals de control molt abans de les corbes, i inclinant-se en
cada gir de tal manera que semblava que la seva galta fregaria el terra. Les
interseccions del canó acomiadaven resplendors mentre eren sobrepassades, a una
taxa de dues o tres per segon. En el vídeo-mapa, apareixien com cucs lluminosos
creuant-se enmig de la pantalla; sobre les parets del canó, eren bretxes
ombrívoles que tan sols duraven un instant.
En Han adorava com retrunyia l'enorme motor provinent d'un
pod de carreres, i la xiulada de l'aire del canó lliscant-se sobre el capó del
pilot, i fins i tot la forma en què el seu estómac voletejava quan prenia una
corba massa tancada i havia d'inclinar la moto swoop sobre el seu costat —per
evitar quedar aixafat contra una de les parets del canó—, amb un ràpida
descàrrega dels seus repulsors. Però Tatoo I ja estava submergint-se per sota
de l'horitzó, convertint la retorçada franja de cel que es trobava sobre el
canó, en una en una fimbrant serp de lluentor carmesí. Després que Tatoo II el
seguís, les ombres vespertines començarien a arrossegar-se pel terra del canó,
omplint la senda que tenia per davant, de riscos fantasmals, i ocultant els
riscos reals per sota d'un mantell de lluentor purpúria. En Han hauria de
veure's forçat a desplaçar-se a no més de cent quilòmetres per hora, i la seva
súper poderosa moto, acabaria convertint-se en una pesada roca en comparació de
les àgils motos acceleradores —les motos jet— de les quals disposaven els
soldats d'assalt.
Ell ja havia sobrepassat com un raig a dos agrupaments
d'imperials, espantant al primer esquadró de tan mala manera, que ni tan sols
havien pogut obrir foc sobre ell. El segon esquadró no s'havia sorprès tant, i
quan els trets dels canons van començar a explotar sobre la pedra maresa que li
circumdava, s'havia vist forçat a ruixar-los amb les flames de les toveres de
l'exageradament potent motor de l’swoop. Mentre menys temps li donés al següent
esquadró per preparar-se, millor. En aquesta velocitat, tot el que haurien de
fer, era muntar una barrera de contenció a través d'una secció estreta del
canó, i ell mai arribaria a saber com havia mort.
L'advertiment ESCAPADA DELS TUSKENS va aparèixer sobre la
pantalla del vídeo-mapa, per sobre del punt brillant que assenyalava la
localització de l’swoop, i les retorçades bandes lluminoses, revelaven que el
Canó de l'Arc es dividia en tres braços com si fos una forquilla, cadascun dels
quals es dividia novament, i després una vegada més, formant un intricat mall
de carrerons profunds que li donaven el nom en aquesta secció. Una línia verda serpentejà
a través del laberint, mostrant la ruta més ràpida per arribar al retir en el
desert, el lloc on Ulda li havia dit que Banai s'havia dirigit. Han va envoltar
una corba, i va veure les tres boques de l’Escapada obrint-se per davant, amb
les siluetes difuminades d'una dotzena de soldats d'assalt esvaint-se enmig de
la ruta central.
Han va verificar la seva pantalla, i es va trobar amb què la
ruta de l'esquerra era la que estava brillant.
—Idiotes!
Va fer un senyal groller de comiat a esquena dels soldats
d'assalt, i es va lliscar cap a la paret esquerra del canó... i després va
observar el punt blavós d'un motor iònic parpellejant davant de l'esquadró,
potser a un centenar de metres per davant del seu líder, i que lentament anava
allunyant-se. Les motos acceleradores imperials no tenien motors iònics.
Les swoop de carrera sí.
—Dimonis! —va murmurar Han—. Kitster, què estàs fent en
aquest lloc?
En Han va pressionar el pedal de control del costat dret de
manera poc delicada, i derrapant, va rodar cap a la ruta central. L'alarma
d'error del seu vídeo-mapa, va sonar en la seva oïda, i el carreró en el qual
estava submergint-se, va començar a brillar amb un color vermell. Va ignorar
l'advertiment, i va alliberar tot el poder dels seus propulsors.
L’swoop va semblar vacil·lar per un instant, amb els seus
controls tremolat de manera tan notòria, que semblava que la màquina estava
fent-se trossos. Es va inclinar el més que va poder sobre la seva armadura,
tractant de baixar el centre de gravetat. Les vibracions van començar a
disminuir... i després, abruptament, van cessar del tot. La cavalcada es va fer
tan suau com la d'un vehicle flotant, i el rugit de l'enorme motor de propulsió
es va esvair fins a quedar en silenci, no deixant cap so en el casc d’en Han
excepte l'insistent bip de l'alarma d'error del vídeo-mapa. La va silenciar amb
una ordre, i després es capbussà per darrere dels soldats d'assalt, gairebé
massa ràpid. Amb prou feines va tenir temps d'aixecar el nas de la moto swoop
abans de lliscar-hi sobre la part superior de l'últim de la fila. La seva ona
de xoc va començar a llançar les motos acceleradores contra el terra, però ja
es trobava lluny abans que els seus trets li poguessin encertar.
El líder va voltejar el cap per mirar per sobre de la seva
espatlla, i llavors ell i dos més dels seus companys van trencar la formació,
separant-se en direcció cap a les parets dels canons, on ja no serien afectats
per l'ona de xoc d’en Han mentre aquest els sobrepassava. La maniobra va fer
que se salvessin... per una fracció de segon. En lloc de ser estampats contra
el terra, van ser llançats fora de control per la turbulenta ona d’en Han. El
líder va començar a girar bojament i es va estampar contra una de les parets
del canó. Han no va aconseguir veure el que els havia succeït als altres dos,
però cap tret va anar darrere seu, mentre continuava amb la seva trajectòria
pel canó.
El petit punt de lluentor iònica que estava davant, va
començar a créixer ràpidament mentre s'acostava a la moto swoop fugitiva. Amb
prou feines estava començant a veure la forma quadrada del final de la seva
part posterior, quan aquesta es va dirigir cap a una altra de les branques de
l’Escapada dels Tuskens, i va descendir cap a la ruta de la dreta... en direcció
oposada a la resplendent línia verda de la pantalla del vídeo-mapa d’en Han.
Han no podia endevinar la raó per la qual Kitster continuava
apartant-se de la direcció del seu retir en el desert. Potser Ulda hi havia
estat equivocada pel que fa a les seves intencions, o tal vegada Kitster no
havia aconseguit seguir les indicacions del seu visor per arribar al seu lloc
amagat amb una llarga fila de perseguidors en la seva cua. Realment, no
importava. Una vegada que Han l'hagués capturat, es dirigirien a una ràpida
retrobada amb el Falcó, on a Banai se
li pagaria per la seva «ajuda», i se li oferiria transportar-lo a un sector
segur, juntament amb tota la seva família.
Han va arribar fins a la intersecció, i es va introduir en
la branca dreta del camí darrere de la seva presa. Una nova onada d'alarmes
d'error va començar a sonar en el seu casc. La va silenciar amb un comando de
veu. La difuminada swoop de Banai no semblava ser tan ràpida com Wald i Tamora
li havien insinuat. En pocs moments, una forma terrosa es va fer discernible
sobre el seient, un pilot ajupit darrere dels manillars per tallar la
resistència del vent.
No estava ajupit. Era un pilot assegut en posició vertical,
voltejat per observar sobre la seva espatlla, i que d'alguna manera encara
aconseguia tentinejar-se per evitar els pinacles de pedra maresa i prendre les
tancades corbes per dins, mirant d'alguna forma la direcció que estava seguint,
mentre també observava cap enrere a Han.
Un petit pilot amb capa i amb visors per a la sorra, i amb
un llarg musell.
Una descàrrega de trets de blàster va començar a fer-se
present des del front d’en Han, provenint des de l'espatlla oposada a
l'espatlla des de la qual el subjecte romania mirant-lo. El tipus estava
disparant-li des de darrere se'l seu cap.
Qui creia que era, Boba Fett?
L’swoop va desaparèixer darrere d'una corba. Cert que el
pilot —Han ja no pensava que pogués ser Banai— estaria esperant que li seguís
estretament, però Han va envoltar la corba amb un control a mig fer,
lliscant-se en forma perpendicular al rumb de la seva trajectòria. El vent es
lliscava al voltant del capó del pilot, i amenaçava amb arrencar-lo del seient,
i momentàniament va perdre el control mentre una andanada de trets de blàster, centellejava
en sobrepassar-li, i alliberava feixos de roques de la paret del canó. Es va
inclinar sobre el pedal de control esquerre, i va descarregar tota la seva
potència.
L’swoop va sortir disparada pel canó, i Han es va col·locar
just darrere de la seva presa, tan sols per trobar-se que no es tractava d'un
únic pilot, sinó de tres passatgers... tots petits i vestits amb capes per a la
sorra idèntiques.
Es tractava dels squibs, un dirigint l'aparell des de la
part frontal, el del mig assegut darrere i disparant el rifle blàster cap a la
part posterior, i l'últim sostenint al que estava en el mig.
En Han va maleir dins del casc... primer a ells per fer-li
perdre el rastre de Banai, i després a si mateix per haver pensat que ells
donarien per conclòs l'assumpte després que la Leia els hagués despistat en el
local de Wald. Com totes les feristeles, els squibs eren persistents i plens de
recursos.
Han li va donar una indicació amb un dit al que estava
sostenint el rifle blàster, i després els va seguir cap a la següent corba. Els
tres es van inclinar a l’uníson en la corba, el del mig encara apuntant-li,
però sense fer més trets. Ell va romandre prop de la seva cua, prenent la corba
de manera molt més àmplia mentre els mantenia a la vista, i va continuar
escurçant la distància. El que estava en el mig es va quedar amb la boca oberta
—Han estava prou a prop com per reconèixer que aquest musell era el de l’Emala—
i després va enfundar el rifle blàster.
Han va fer que la seva moto derivés cap a la paret oposada
del canó, de tal manera que no fossin impactats de tan mala manera per la
turbulència mentre ell els passava com un raig. Els va fer una salutació amb la
mà mentre s'allunyava, sense preocupar-se per tractar de deixar-los enrere; no
hi havia res més difícil que sacsejar-se de sobre a un squib que havia sentit
l’olor dels crèdits. A més, mentre més imperials poguessin distreure, menys
estarien aguaitant a Banai i al Crepuscle dels Kíllik. Amb una mica de sort,
Banai encara podria estar allunyant-se sense haver estat molestat.
La veu de l’Sligh va provenir del comlink del casc d’en Han,
en la mateixa freqüència que Han havia emprat en la subhasta.
—Solo, ets tu?
Han va activar el seu micròfon amb la barbeta.
—No sé de qui estan parlant.
—Fes el favor d'estalviar-nos les bombes per a banthes, Solo
—va dir Emala—. Vaig estar escoltant en la porta posterior del local de Wald.
Ja sabem qui són.
—Ja ens ho havíem imaginat —va afegir Grees—, al mateix
moment en què et vas aparèixer a la casa de Banai sense les teves banyes i
sense el teu sintetitzador de veu.
—Llavors, em sorprèn que no es trobin en aquest mateix
moment a Mos Eisley malgastant els seus crèdits imperials en el local de Lady
Valarian.
—Nosaltres? Vendre a un soci comercial? —La veu de l’Sligh
sonava indignada—. Per qui ens prens, per uns ugors[1]?
En Han va haver de realitzar un viratge per evitar un
pinacle, i va acabar ajupint-se per passar per sota d'un arc de roca maresa tan
petit, que quan va emergir cap a l'altre costat, les emanacions de l’escapament
del seu motor van rebotar sobre la part exterior de l'arc, i van tornar cap a
ell com si fossin un bullent anell de calor taronja.
—Uh, estic una mica ocupat per aquí, nois —es va sorprendre
en escoltar cert tremolor en la seva veu—. Així que, si només han trucat per
donar les gràcies...
—Per donar les gràcies? —el va interrompre Sligh—. Per què
poodoo hauríem de fer-ho?
—T'acabes de posar en evidència en eliminar en aquests
imperials de les nostres cues —va afegir Grees—. El tracte continua.
—Continua? Oblidin-ho...
—Realment no desitges sortir-te, no és veritat? —li va
preguntar Emala—. Perquè si ho feies, ja no series el nostre soci comercial, i
nosaltres estaríem alliberats com per poder parlar amb qui sigui que
volguéssim, pel que fa a vostès.
Les dents d’en Han carrisquejaren.
—Què va ser això? —va preguntar Sligh.
—D'acord —va dir Han—. El tracte continua. Tan sols
assegurin-se de no estavellar-se amb algun penyal o alguna cosa per l'estil. No
penso tornar per vostès.
—No hi ha necessitat —va dir Grees—. Nosaltres et trobarem.
En Han va tancar la comunicació, i després li va demanar una
panoràmica al dispositiu del vídeo-mapa, i va trobar dos camins que el podrien
conduir de retorn a la ruta que necessitava. Un era una llarga i viciosa senda
que semblava donar la volta al voltant de l’Escapada dels Tuskens; l'altre era
una drecera diagonal que avançava i s'enroscava a través d'un laberint de prims
canals, la qual el posaria en la senda correcta en tan sols alguns quilòmetres;
aquesta ruta estava esquitxada amb ratlles grogues.
—Prendrem el camí més curt —li va ordenar al vídeo-mapa.
—Les ratlles grogues indiquen ruta perillosa —va replicar el
vídeo-mapa—. A la velocitat que està viatjant...
—El més curt —va repetir Han.
—Està segur? —li va preguntar el vídeo-mapa—. Ha de ser
conscient que els reflexos humans no serien els més adequats per garantir la
seva integritat.
—De debò?
Han li va llançar una altra mirada a la ruta més llarga, i
va observar el temps que li prendria tornar a seguir la seva ruta original
després de l'ocàs.
—Solien dir això sobre el meu sogre.
En Han gairebé esperava que el vídeo-mapa li contestés que
el seu sogre era poderós en la Força. En lloc d'això, simplement va canviar
l'escala de la pantalla, i li va indicar que hauria de girar cap al següent
canó col·lateral. Es va encendre un enorme groc de PRECAUCIÓ sota la pantalla.
Han va disminuir la seva velocitat tant com va poder abans
que l’swoop es convertís en una roca volant, i després va iniciar un llarg camí
a través d'una sèrie d’enervants mini canals en forma de ranures, i passatges serpentejants
que el mantenien prou ocupat per preocupar-se de les ombres cada vegada més
profundes enmig del canó, o fins i tot de les cada vegada més nombroses
amenaces sorrenques a través dels quals passava volant. Massa sovint, es va trobar
a si mateix tentinejant per evitar un abrupte abisme, enfront del qual, la
falta d'estabilitzadors de vol de l’swoop de carrera, el deixaven com si
estigués en el mig d'una batalla a curta distància sobre un caça estel·lar que
tingués apagats els compensadors d'acceleració. En altres ocasions, havia de serpentejar
a través d'un estret congost, només confiant en les indicacions del vídeo-mapa,
mentre la seva pròpia turbulència llançava un ondulant núvol de sorra cap a la
part inferior del passatge que es trobava travessant.
Finalment, Han va arribar a l'última de les dreceres, una
estreta escletxa que corria completament en forma recta juntament amb un llis
fons de roca, amb l'encreuament que necessitava, a menys d'un quilòmetre de
distància. Finalment, el senyal de PRECAUCIÓ es va apagar en el vídeo-mapa. Va
travessar el canal en menys de dotze batecs.
Han no es va adonar de la presència de la moto acceleradora
en la part final, fins que va notar la presència d'una figura borrosa blanquinosa
asseguda sobre el seient.
—Dimonis! —va maleir Han.
Més figures borroses van aparèixer assegudes en una major
quantitat de seients.
—Stang[2]!
Va recarregar el seu pes cap a la part posterior de la seva
swoop, va aixecar els manillars fins gairebé aconseguir el seu nas, i va
avançar una dotzena de metres en tan sols un sospir. Les motos acceleradores
imperials brillaren mentre eren deixades enrere, juntament amb els soldats
d'assalt als quals havia llançat contra un costat, i va observar que una paret
de pedra maresa s'aixecava enfront d'ell.
En Han va fer rodar l’swoop sobre un dels seus costats, i ja
es trobava a un quilòmetre de distància abans que els soldats d'assalt
poguessin llançar les seves canonades en direcció cap a ell. L’swoop va
començar a sacsejar-se tan violentament, que va pensar que havia trencat un
dels pedals de control... fins que va mirar la pantalla de verificació de
sistemes, i va observar que la causa, eren les seves mans tremoloses.
—Au vinga, Solo —es va escoltar dir-se a si mateix per
animar-se—. Això és divertit.
El fet d'haver hagut de travessar enmig de l'esquadró havia
d'haver estat una coincidència... o almenys, això va ser el que es va dir a si
mateix. Les goles de l’Escapada dels Tuskens eren massa profundes i retorçades
perquè poguessin ser rastrejades des de l'aire. Per mantenir una vigilància
estreta, una nau hauria hagut de romandre directament sobre el seu cap,
seguint-lo en cada gir i volta al llarg del canó. I fins i tot en el cas que
poguessin tenir algun pilot excel·lent que les hi hagués pogut compondre per
fer-ho, encara no hi havia forma en què pogués predir la seva trajectòria, com
per tenir a un esquadró esperant per poder interceptar-lo. A més, en cas
d'haver-ho estat esperant, haguessin obert foc.
Tret que pensessin que es tractava de Kitster Banai i no
volguessin comptar ni tan sols amb la més mínima possibilitat de destruir el
Crepuscle dels Kíllik.
Han encara estava tractant d'armar el trencaclosques, quan
va arribar fins a una recta de dos quilòmetres que el seu vídeo-mapa va
identificar com l'Avinguda Principal. Es va arriscar a llançar una mirada per
sobre de la seva espatlla, i va buscar enmig del cel cada vegada més fosc, el
senyal d'algun caça TIE o d'alguna altra nau que pogués estar seguint-li el
rastre. En lloc d'això, va esbrinar la raó real per la qual els soldats
d'assalt s'havien detingut —a alguns quilòmetres— enfront de l'elevada paret de
pedra maresa que presentava una lluentor producte de la fricció, la qual contornejava
tot el canó des de la direcció del nord.
El Mar de les Dunes.
La tempesta de sorra li havia canviat la direcció.
En Han va reduir la marxa i va aventurar una mirada per
sobre de la seva espatlla.
Es va sentir tranquil·litzat per la visió d'una dotzena de
motos acceleradores que s'havien quedat envoltant la cantonada de l'Avinguda
Principal, mentre que unes petites estrelles de color blavós parpellejaven per
sota dels seus estabilitzadors davanters mentre obrien foc.
—Si no vaig amb compte —es va dir a si mateix—, això podria
posar-se perillós.
Va activar els acceleradors, i es va introduir en el canó,
mentre resquills de roca començaven a desprendre's cada vegada més a prop sobre
ell, a mesura que els canons blàster dels soldats d'assalt començaven a
disparar-li. Han va començar a zigzaguejar i a donar bandades com un pilot de
caça; en aquest moment, un altre missatge de PRECAUCIÓ va aparèixer sobre el vídeo-mapa.
Aquest tenia una fletxa que apuntava cap a la dreta, juntament amb les
paraules, CORBA DE L'HOME MORT-120 GRAUS.
Han va desaccelerar ràpidament, i no va veure res més que
algunes roques al capdavant. Va decidir confiar en el vídeo-mapa, es va
balancejar enfront de la paret, i va orientar els repulsors cap al que semblava
ser el costat del canó; en aquest moment, va aconseguir evidenciar una petita
obertura cap endavant, i la resta va ser fàcil. Amb les ombres fent-se cada
vegada més fosques i perllongades, i amb la tempesta aproximant-se cada vegada
més, va seguir en la direcció que li indicava el vídeo-mapa cap a la Gola de
Jag Crag. Al moment d'emergir per l'altre extrem, tot estava tan fosc i la
tempesta de pols era tan copiosa, que no aconseguia veure el fum que es
desprenia en algun lloc per davant d'ell. En veritat, Han ni tan sols s'hi
hauria adonat del fet, a no ser perquè la moto swoop va començar a ofegar-se i
sotraguejar de tan mala manera, que va haver d'aturar-se a netejar el
sediment que s'havia introduït en els conductes de ventilació obstruïts.
Però quan es va baixar de la moto swoop, i va aixecar la
seva màscara facial per beure un xarrup d'aigua, l'olor li va copejar com el
puny d'un wookiee, intens, familiar i acre, l'olor d'algunes cel·les d'energia
que estaven cremant-se, juntament amb el terra calcinat per les emanacions
d'una tovera.
L'olor d'una col·lisió.
En Han va seguir el rastre del seu nas i va sobrepassar un
pinacle gegantesc de pedra clapejada, en direcció cap a una borrosa conca. L’ondulant
cortina negra, producte de la tempesta de sorra que estava aproximant-se,
abastava una vasta extensió de terreny pla, però va ser la marca abrasiva en
forma de semicercle, la que va capturar la seva atenció.
A menys de cinquanta metres de distància, estava envoltant
la retorçada carcassa del motor d'un pod de carreres encara fumejant. Han no va
poder veure si és que havia quedat una mica més de la moto swoop que Kitster
havia estat manejant. Sentint-se contristat immediatament per Tamora i els seus
petits, i al mateix temps, enfadat pel que estava segur, serien les restes de
la pintura de la Leia, Han va extreure una vareta lluminosa de la seva caixa
d'eines, i es va aproximar al lloc de la col·lisió.
Algunes peces més del motor del pod de carrera, i un
retorçat pedal de control, jeien disseminats pel terra de la conca. Però no
s'apreciava la resta de les despulles, i es veia una profunda petjada
d'arrossegament sobre el costat dret de les marques calcinades. Uns pocs metres
més enllà, hi havia una altra petjada d'arrossegament, corrent paral·lela a la
primera.
Un reptador de la sorra dels jawes.
Han es va passar alguns minuts buscant en la sorra possibles
signes de sagnat de Banai, o de la pintura de molsa. Després de no haver trobat
res, va encendre el seu comlink i va obrir un canal per posar-se en contacte
amb la Leia.
—Sóc jo.
—On estàs? —li va reclamar—. Està massa fosc.
Han va mirar cap a l'arribada de la tempesta[3].
—Sí, comença a veure's així.
En el fons, Chewbacca grunyí una pregunta sobre Kitster i la
pintura de molsa.
—No exactament. Crec que tots dos es troben a l'interior
d'un reptador de la sorra.
—En un reptador de la sorra? —es va escoltar el ressò de la
veu de Tamora en el fons.
—Sí.
Han va observar les marques calcinades.
—Em sembla que va tenir un contratemps. No crec que estigui ferit...
—Ferit? —La veu de la Tamora es va escoltar més forta—. Per
què hauria d'estar ferit?
—Bé, uh, ell d'alguna manera es va topar amb aquest...
Un cop sord es va escoltar procedent del comlink.
—Tamora, no hi ha cap rastre de sang...
—No et molestis; ella ja s’ha anat —era la veu de la Leia—.
Què hi ha prop del...?
—El mateix que Kit —li va dir ell—. No hi ha rastres de
molsa. Crec que va aconseguir sobreviure a l'impacte.
—Sona convenient —va dir la Leia—. Creus que podria haver-ho
simulat tot?
—Això seria bastant llest de la seva part.
Han va fer que la seva vareta recorregués tota l'àrea
circumdant, però no va aconseguir veure trepitjades allunyant-se del lloc de
l'impacte.
—Però no crec que ho hagi fet. Potser podria haver tingut
temps per tramar alguna cosa amb Wald, però no crec que hagués pogut conèixer
el lloc exacte per on un reptador de la sorra estaria passant. Si anava a
fingir un impacte, hauria d'haver-ho fet allà enrere, en el canó.
Un exasperat sospir va provenir del comlink.
—I ara què?
—Suposo que hauré de perseguir al reptador de la sorra.
Han va lliscar el feix de la seva vareta lluminosa pel
rastre de les petjades, i va notar que viatjava paral·lel al capdavant de la
tempesta que s'aproximava.
—Mira, he cridat bastant l'atenció mentre estava en el canó.
Probablement no sigui bona idea tornar a Mos Espa en aquesta cosa, i el reptador
de la sorra sembla estar-se dirigint més o menys cap a Anchorhead. Per què no
ens trobem allà?
—Quan? —va preguntar Leia.
Han va observar la cortina de sorra que estava
aproximant-se.
—Demà al matí —li va dir—. Dubto que pugui aconseguir-ho
abans d'això.
Encara que a l'inici havia pensat que no li prendria més
d'uns deu minuts atrapar al reptador de la sorra de moviments lents, quatre
hores més tard, Han encara estava tractant d'arribar a veure-ho. Mentre la
tempesta es feia cada vegada més propera, els ruixats —tant de pols com de
sorra— es feien més constants, i la grandiosa swoop era tan temperamental com ràpida.
Usualment podia viatjar a través del ruixat de pols per tres o quatre minuts
abans que les alarmes comencessin a xerrotejar, i haver d'aturar-se per
desembussar les sortides de refrigeració. Però la sorra el detenia tan sols
després d'haver transcorregut un minut, i, mentre més s'aproximava la tempesta,
començava a haver-hi més sorra que pols. Per cada minut que seguia el rastre
del reptador de la sorra, Han passava tres donant-li servei al motor. Ho sabia
perquè s'havia donat la molèstia de prendre's el temps.
Per empitjorar les coses, la moto swoop no tenia llums, i la
tempesta havia transformat la tarda en una d'aquestes nits més fosques que un
forat negre, les quals només podien ser trobades en planetes tempestuosos.
Havia de viatjar amb la vareta incandescent fixa sobre el vídeo-mapa, confiant
que la fletxa que l’orientava, es mantingués en el mateix rumb que el reptador
de la sorra. En tots els moments en què s'aturava a netejar les entrades i
sortides, la primera i l'última cosa que feia, era verificar les petjades del reptador
de la sorra, assegurant-se que els jawes encara es mantenien viatjant en la
mateixa direcció. Fins al moment, només havia tingut una única alarma
d'allunyament, quan havia derivat uns cent metres fora de la trajectòria, i
s'havia vist forçat a malgastar una altra hora serpentejant cap enrere i cap
endavant a través del terra de la conca, amb la seva vareta lluminosa fixa
sobre el terra.
Li molestava pensar que probablement Banai es trobava
viatjant enmig de la relativa comoditat d'un reptador de la sorra. Com
rescatadors i com a comerciants, els petits jawes d'ulls brillants, tot s’ho
prenien com a part del negoci, i tret que fossis un droide amb parts que
poguessin ser venudes com a recanvis, rarament es comportaven de manera hostil.
En Han va extreure l'últim de la sorra fora dels conductes,
va verificar el rumb, i va fer rugir la moto a través de la foscor. La subtil
vibració que havia estat notant en l'enorme motor, ja no era tan subtil, sens
dubte perquè la sorra estava emmagatzemant-se en les paletes de les turbines,
traient al motor fora de balanç. No hi havia molt que pogués fer pel que fa a
això... almenys no aquí, enfront d'una tempesta de sorra en plena ebullició.
Les motos swoop de carrera, especialment aquesta moto swoop, rarament eren
dissenyades per aquesta classe de perllongats trajectes.
Però Han havia d'enxampar al reptador de la sorra abans que
ho fessin els imperials, i no només perquè volia que la Leia obtingués la seva
pintura. Els polítics en el Consell Provisional, eren tan propensos a demanar
el cap d'algú, com en un joc de sàbacc en Ord Mantell. Si arribava a
conèixer-se que la Leia havia permès que un codi clau de la Shadowcast caigués
en mans dels imperials, hi hauria no pocs bothans i kuatis clamant que es
tractava d'una incompetent o d'una traïdora. Altres dirigents del Consell
s'havien vist forçats a dimitir i a caure en desgràcia per raons molt més
petites. I mentre Han estaria feliç per complet de no tenir res més a veure amb
el govern de la Nova República, haver de veure's forçada a sortir, la devastaria,
i això era alguna cosa que Han no podia permetre.
A més, calia pensar en els espies. Tan sols es tractava de
petits individus tractant de fer la seva part, i realment no mereixien ser
torturats i executats. La meitat del Consell segur que sí, però no aquests
petits espies.
Una dotzena de petites gotes de llàgrimes va aparèixer enmig
de la tempesta: cap endavant, confuses, blanquinoses, i tan vagues, que Han
difícilment podia identificar-les com la lluentor peculiarment constant d'unes sortides
de fuita tèrmica. Les llums estaven a uns bons tres o quatre metres del nivell
del terra, prou altes com per veure’s com si fossin un esquadró de caces volant
baix, i van anar fent-se cada vegada més precises i grans a mesura que anava
acostant-se a elles.
Un cop sord es va elevar des de l'àrea del compressor sobre
el qual estava assegut. Han va fer brillar la vareta incandescent sobre el
panell d'instruments, però l'estat de les lectures de la pantalla pel que fa en
aquestes emanacions, no deixava lloc als dubtes. Va continuar accelerant, i les
llums davanteres del reptador de la sorra es van fer distingibles, creant un
halo de color blanquinós-groguenc que dibuixava el contorn de l'ombra de
l'enorme vehicle, contra el fons de la tempesta que es trobava més endavant.
Han va decidir romandre directament per darrere del
reptador, al mateix temps que la fosca forma augmentava de grandària, fins
adquirir les proporcions d'un mamut. Una alarma es va encendre, i la moto swoop
va començar a perdre potència, però Han va continuar perseguint al reptador de
la sorra com si fos un ala-X muntat sobre una bombolla d'aire. Es va balancejar
cap al costat de sotavent, i una cacofonia d'alarmes va esclatar dins del seu
casc.
La moto swoop va començar a enfonsar-se, i Han va tallar la
potència i va activar el dispositiu de frenat d'emergència. L’swoop va
desaccelerar de manera brusca, llançant-lo contra els cinturons de seguretat de
manera tan fera, que va pensar que acabaria amb la pelvis trencada. Llavors la
moto swoop es va desplomar i va rebotar al llarg de la delicada superfície del
desert, balancejant-se d'un costat a l'altre sobre els seus patins de
seguretat, mentre que l'arrencada de cua d'emergència mantenia el nas aixecat
per evitar que es clavés sobre el terra... i així i tot, Han gairebé havia
aconseguit atrapar al reptador de la sorra.
Gairebé.
Va arribar a aterrar sobre un espai prou proper com perquè
la part posterior del reptador de la sorra quedés enfosquit per la pols que
aixecaven les seves cadenes posteriors.
Per al moment en què Han va comprendre que encara respirava
—que aquest terrible dolor del seu cos només era producte dels blaus—, ja no
estava embolicat pel núvol de pols. Estava de nou enmig de la tempesta de
sorra, amb la moto swoop balancejant-se sobre els seus patins de sotavent,
mentre el feroç vent amenaçava amb fer-la rodar. Han es va ajupir per
acostar-se al seu comlink i va obrir un canal d'emergència. La lluentor de les sortides
d’escapament del reptador de la sorra ja estaven començant a contreure's.
—Ei, vostès, els del reptador de la sorra!
Els altaveus en el casc d’en Han romanien morts i muts.
—Vostès jawes, aturin-se! Hi ha alguna cosa per
recol·lectar per aquí!
Com el reptador de la sorra no semblava detenir la seva
marxa, Han es va adonar que el seu comlink no estava emetent cap senyal. Va
decidir saltar del seu seient.
Una ràfega de la tempesta el va llançar donant tombs pel terra
de la conca. Per al moment en què es va aturar i va aconseguir reorientar-se,
el reptador de la sorra ja es trobava a uns cinquanta metres. Han va obrir la
màscara facial del seu casc. Setanta metres. Va estripar una butxaca utilitària
per deixar-ho obert i va extreure el seu comlink personal. Vuitanta metres.
—Reptador de la sorra jawa! Esperin. Aturin-se.
Només va obtenir estàtica com a resposta. Noranta metres.
Han va tornar a verificar el seu comlink i va activar al
canal d'emergència apropiat. Com podria ser que no ho estiguessin llegint? Els jawes
sempre monitoraven els canals d'emergència. Aquesta era la manera en què podien
localitzar els xocs.
Més de cent metres en aquest moment. La resplendor de les sortides
de fuita tèrmica, estaven fent-se difuses. Han va intentar novament amb el
canal d'emergència. Aquesta vegada va ser travessat per l'estàtica, i el seu
cor se li va pujar a la gola... fins que va notar unes resplendents
descàrregues de color blanquinós travessant el cel. Llampecs de sorra.
L'estàtica de la tempesta estava interferint amb els canals
de comunicació. Amb l'equip de comunicació que tenien a bord del Falcó, potser hagués pogut travessar-la.
Però no amb el sistema de comunicació de la moto swoop... i certament no amb un
comlink personal.
Han va activar la cerca de canals i va trontollar mentre
caminava de retorn cap a l’swoop a través del vent que el començava a colpejar,
amb un ull fix sobre la llum de senyalització del comlink. Però aquesta no
s'il·luminava.
En aquest moment, el reptador de la sorra havia de trobar-se
a uns dos-cents metres de distància, una línia de sortides de fuita tèrmica
esvaint-se enmig de la tempestuosa nit. Han va tornar a col·locar-se el casc, i
es va ajupir sota el refugi que li proporcionava el costat de la moto swoop, i
llavors, es va decidir a obrir un canal familiar.
—Leia? Pots escoltar-me?
Només va aconseguir obtenir un cruixit d'estàtica.
—Estàs allà?
[1] Ugors: Considerats com una
raça extremadament desagradable per la majoria d'altres espècies, no obstant
això, els ugors es van convertir en els més reeixits recol·lectors
d'escombraries de la galàxia durant la Guerra Civil Galàctica. (N. Del T.)
[2] Stang: interjecció originària
d’Alderaan. Per alguna raó, es va tornar popular entre la gent de la galàxia.
Anakin Skywalker va emprar freqüentment la paraula en la seva missió, juntament
amb Obi-Wan Kenobi, a Lanteeb. (N. Del T.)
[3] Referència a la novel·la
homònima d'Alan Dean Foster. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada