Últim joc (I-2)

Anterior

Sarne llegia pausadament el document que el Capità Brannij li havia portat. Li va portar un instant sortejar l'argot burocràtic i la innocent xerrameca fins arribar al moll de la qüestió; feia molt que havia arribat a dominar aquesta habilitat, quan el seu únic treball era admetre i remetre informes.

Així que s'havia perdut una altra nau. Tal vegada li hauria preocupat en un altre moment, abans que l'Estrella Remota hagués travessat la Bretxa. Però ara li era igual. Els seus plans havien aconseguit un punt sense tornada, i tan ínfim contratemps no afectaria a la imminent culminació dels seus esforços. Va tirar sobre la seva taula la computadora de butxaca, que va aterrar tustant contra el brunyit plastiacer.

El Capità Brannij romania ferm a l'altre costat de la taula, amb les mans atapeïdes fortament a la seva esquena esperant la reacció de Sarne.

Però Sarne no va satisfer la curiositat de Brannij. En el seu lloc se’l va quedar mirant, observant com es reflectia la llum en la seva brillant pell, com el seu dur bigoti semblava voler saltar sobre els llavis nerviosament atapeïts. L'uniforme de Brannij no era exactament de la seva talla (sobretot perquè havia guanyat pes des de l'època del seu allistament), però estava net i tenia les ratlles en el seu lloc.

Després de molts anys, Sarne havia arribat a la conclusió que Brannij mancava d'ambició, de desitjos d'ascendir o de la necessitat d'arrabassar el poder als altres. Estava satisfet amb el seu càrrec i no es plantejava altres objectius fins al final de la seva carrera.

I això estava bé, perquè a Sarne no li servia de molt algú així. No quan hi havia tant en joc.

—Capità —va dir afablement Sarne, com dirigint-se a un vell amic—, prepari el meu transbordador. Anem a baixar a la superfície.

Brannij va fer una salutació i va donar mitja volta sobre els seus talons.

—Una altra cosa, capità —li va cridar Sarne, encara amb veu suau i tranquil·la— Comprenc que aquestes últimes notícies li hagin disgustat. Crec recordar que havia pres al Tinent Remlyn sota la seva protecció.

Brannij es va detenir en sec, però no es va donar la volta.

—No es preocupi, capità. Podrà venjar-se —va dir Sarne reduint la seva veu a un murmuri de complicitat—. Deixaré que vostè destrueixi personalment l'Estrella Remota quan arribi.

Brannij va assentir bruscament amb el cap i va sortir de la sala de control de Sarne sense dir ni una paraula.

Sarne li va observar marxar-se i va tornar a tirar-se sobre el respatller de la seva cadira, recolzant els colzes en els braços de la mateixa i ajuntant les gemmes dels dits a l'altura del seu pit. Va fer un cop d'ull al cronòmetre quadrat que hi havia sobre la seva taula, al costat del document que informava de la desaparició de l’Erradicador fa cinquanta-set hores. Només cinquanta-set hores més abans que la Nova República iniciés el seu viatge cap a l'oblit. Sarne no podia recordar una ocasió més joiosa i satisfactòria.

***

Al cap del que li van semblar hores, la Capitana Adrimetrum va aconseguir recobrar el coneixement. El cap li palpitava amb força, li dolia l'espatlla dreta i el seu estómac encara s'agitava com si l'Estrella Remota seguís donant voltes. Li va portar un instant adonar-se que la nau havia recuperat la seva estabilitat. Va desitjar que els seus propis òrgans ho entenguessin.

—Capitana —va dir una veu que no va reconèixer. Mentre intentava redreçar-se sobre els colzes, un metge vestit amb una bata de laboratori tacada i gris s'apressava a atendre-la—. Capitana, està desperta —va dir, com si no esperés que tal cosa pogués succeir.

—És evident —va aconseguir dir Adrimetrum, que sentia augmentar la palpitació del seu cap a mesura que aconseguia asseure's. Llavors va veure que estava sobre la taula de diagnòstic de la infermeria de l'Estrella Remota.

—Com es troba? —va preguntar el metge. Era jove, i Kaiya el recordava haver vist abans, però no donava amb el seu nom.

—Fatal. Què pensa vostè? —Res més sentir les seves paraules, va comprendre que tal vegada s'havia mostrat excessivament malhumorada. Però en aquell moment no tenia temps de reflexionar sobre cada pensament extraviat que travessava la seva ment. Havia d'esbrinar què havia succeït amb la nau i a la seva tripulació.

El metge va moure la boca com per parlar, però no va dir res. Pel que sembla el seu judici sobre la brusquedat de la seva resposta era precís.

Va deixar caure les cames d'una banda de la taula de diagnòstic i es va acostar a la vora.

—Informe de danys?

—Quant a la nau, no estic segur; però per aquí han passat almenys dues dotzenes de tripulants.

—Algun mort?

—Dos. Un a la sala de màquines, copejat per una biga que es va desprendre d'una mampara amb el xoc.

—I l'altre?

—El tripulant Vyson, de seguretat. Va sortir volant pel Cece i es va trencar el...

—És suficient —va dir sentint que li inundava una marea de ràbia i desesperació. Havia perdut a molts homes des que estava al comandament, i encara que era responsable de totes les morts, encara ho era més de la de Vyson. Si hagués actuat un moment abans...

En remetre l'onada d'angoixa, es va maleir per preocupar-se dels seus propis sentiments. El que ella sentia no significava res. La nau, la seva tripulació i la seva missió estaven primer: sempre havien d'estar primer. Els seus mesquins problemes estaven al final d'una llarga llista.

Es va fregar els ulls per apartar el dolor físic i emocional. No tenia temps per a cap de tots dos. D'una empenta va saltar de la taula i va quedar dreta. Tenia molt a fer, i probablement poc temps per fer-ho. Abandonada a aquesta idea, es va dirigir cap a la sortida.

En arribar a la porta, es va parar en sec i es va donar la volta. Durant mig segon es va esforçar mentalment per sobreposar-se a la palpitació i trobar un vell record. Llavors va dir:

—Gràcies, Tinent Arac.

Un mig somriure va tibar els llavis del metge, que va semblar redreçar-se també a mig fer. Almenys Kaiya podia aconseguir que algú se sentís una mica millor enmig del caos d'aquella malaurada missió.

Sense més paraules va sortir de la infermeria i es va dirigir al passadís.

Menys de vint minuts més tard estava al centre de la sala d'oficials envoltada de la seva plana major que, expectant i en silenci, esperava al fet que ella parlés. Mentre pensava per on començar, va passar una mirada al voltant seu.

Es va adonar del mal aspecte que tenien tots: despentinats, demacrats, amb un toc de pal·lidesa malaltissa i amb els uniformes trencats, bruts i cremats. La Rebel·lió mai es va preocupar molt pel vestuari o la policia: durant la guerra no hi havia temps per a minúcies. Però era evident que aquells homes estaven esgotats, extenuats i desmoralitzats, i que enyoraven la seva llar. El problema era molt més profund que el mer aspecte extern, i resultava impossible que el seu treball no es ressentís amb això.

La missió havia estat molt més difícil del que qualsevol d'ells havien suposat, Adrimetrum inclosa. Era com si a cada pas hagués sorgit un problema: quan no eren els motors, eren les provisions, les reserves d'aigua, la Bretxa, alienígenes hostils, o les forces de Sarne. Cada dificultat havia passat factura a la tripulació, per no dir a l'Estrella Remota, i Adrimetrum (i la major part dels altres, suposava) començava a plantejar-se si no seria millor donar mitja volta abans de perdre totes les vides.

Sabia que cap d'aquelles persones es prendria aquesta proposta a la lleugera, i menys la seva plana major, perquè tots eren conscients que tenien una missió per complir. Però ara la seva missió semblava impossible, i això feia que tots es preguntessin una cosa: era assenyat intentar-ho?

Adrimetrum ho portava pitjor perquè sabia que, encara que pogués atribuir a causes externes cadascuna de les catàstrofes que havien colpejat a l'Estrella Remota, en últim terme ella era responsable. Page sempre li havia dit que aquell era el preu del comandament. Ella era responsable de la tripulació i de la missió, i la seva tasca consistia en aconseguir un equilibri entre el millor per a ambdues coses. Salvar a la tripulació i abandonar la missió; complir la missió i destruir a la tripulació. No podia guanyar mai. Encara podia sentir al Tinent Page: «Ara comprendrà el que significa el comandament». Què graciós, va pensar, comprendre-ho no facilitava les coses.

Però així i tot havia de prendre una decisió. No podia perdre més temps discutint aquest punt. I aquest era el seu primer motiu per convocar la reunió; o almenys això es va dir a si mateixa. Però en algun racó de la seva ment alguna cosa volia rebutjar aquesta creença: li deia que la seva decisió ja estava presa, i que aquesta reunió tenia un altre propòsit.

Es va adonar que estava mirant al buit, i va tornar els ulls al capdavant. Tots l'observaven expectants, esperaven pacientment les paraules de la seva cap. Tota la sala semblava congelada en un moment irreal en el qual el descoratjament de cadascun es barrejava i llançava una ombra sobre tots; no podia deixar que el seu silenci continuat aprofundís encara més aquell sentiment de desesperació.

—Hem arribat a una bifurcació en el nostre camí. Per a aquells de vostès que no coneguin l'extensió real dels danys, tenim només la meitat de potència a velocitat sublumínica, hem perdut els coets de maniobra d'estribord i altres dos tripulants han mort —li van assaltar dotzenes de pensaments sobre la mort de Vyson. Va aconseguir apartar-los i va continuar.

»Però hem fet un llarg camí. Hem pres una nau modificada per les bones i una tripulació inexperta, i hem perseguit a Sarne a través d'un dels fenòmens més letals de la Galàxia Coneguda. Tots vostès saben el que hem passat per arribar aquí, i el que encara ens queda per complir. No sé quant més pot sofrir aquesta nau... ni quant més estan disposats a sofrir vostès, però... hem de... —va quequejar, sacsejant el cap.

Allò no era el que havia planejat. Volia dir moltes coses, però per algun motiu sentia que no era capaç, o que no havia de fer-ho. Els capitans no actuaven així, almenys no els capitans a les ordres dels quals havia estat al llarg de la seva carrera.

Però d'alguna manera aquesta situació era diferent. Aquestes persones eren per a ella una mica més que una simple tripulació. Odiava el sentimentalisme, sabia que només aconseguia interferir en les decisions tàctiques, però allí hi havia sentiments oposats, i no sabia què fer amb ells.

—Mirin —va dir per fi, fregant-se distreta l'espatlla adolorida—, estem junts en això, i sento que el meu deure no és prendre aquesta decisió sense saber el que pensen. Encara no hem atrapat a Sarne, i només podem tenir una estimació de les seves forces... no parlem d'altres secrets que hagi aconseguit ocultar a la Nova República o a l'Imperi. I no tenim encara una explicació per a aquesta nova tecnologia que ha descobert, ni tan sols sabem de quanta disposa.

»Pel que hem esbrinat als mons que hem vist, ja no pot estar molt lluny. Estem a prop, però podem sobreviure a un enfrontament amb ell?

Va observar que el Tinent Thyte es mirava la pròtesi alhora que assentia, i que Ranna Gorjaye s'estrenyia inquieta les mans. La resta mirava atentament a Adrimetrum, sobretot Scoryn.

—Així que, pel que sembla, tenim diverses opcions. Podem donar-hi la volta ara. Podem enviar un missatge urgent a través de la Línia de Vida i esperar l'arribada de la flota. O podem seguir endavant i complir la missió que la Nova República ens ha encomanat. Vull saber el que cadascun de vostès...

De sobte Ranna es va posar dempeus amb tal ímpetu que va derrocar la seva cadira.

—Com se li ocorre? —va dir gairebé cridant, amb el rostre d'un to més encès que el seu ardent cabell—. Això no és una democràcia! Se suposa que vostè està al comandament. No pot demanar-nos que decidim per vostè. No pot carregar-nos la seva responsabilitat —tenia aspecte de voler dir més, però va semblar contenir-se.

Adrimetrum s'havia tirat enrere com si l'haguessin estomacat, preguntant-se que hauria provocat aquell esclat en Gorjaye. Des que va començar la missió no s'havien portat massa bé, però últimament semblaven haver arribat a una espècie d'acord. Era evident que havia jutjat malament aquell canvi en la seva relació.

Encara que, per molt que volgués, no podia culpar-la de la seva actitud. Estaven cansats i desanimats, amb la voluntat gairebé trencada. Podia entendre aquest sentiment, i per ell podia disculpar l'arravatament de la Ranna; però Gorjaye havia anat massa lluny.

Adrimetrum es va redreçar i va reunir tota la seva autoestima per primera vegada en molt temps.

—No em parli de responsabilitat, tinent. Sé més d'això del que vostè sabrà mai —va sentir que una emoció reprimida començava a agitar-se en el seu pit, va decidir no prosseguir aquella línia de pensament i en el seu lloc es va dirigir a la resta de la plana major reunida.

»No els demano que prenguin aquesta decisió per mi. Només els dono l'oportunitat de ser escoltats. Si creuen que faig desistiment de funcions, molt bé, no puc fer res sobre aquest tema. Però sàpiguen això —va clavar un dit en la taula—: no em rendeixo fàcilment. Estem perseguint a Sarne, d'això no hi ha dubte. Però m'agradaria saber si la meva tripulació està tan ansiosa com jo per aconseguir aquest objectiu, i volia donar-los l'oportunitat de dir-ho sense explicar-los el que ja hi havia decidit. Per desgràcia, sembla que no hi ha lloc per a això —va esbufegar i va tractar de pensar en una mica més que dir.

»Hem sofert més baixes de les quals vull recordar, i no tinc ganes de... —va haver de parar de parlar a causa d'una erupció de còlera que de sobte havia sorgit en el seu interior. No sabia a què o a qui es dirigia la seva còlera, però en qualsevol cas era intensa i feroç.

Es va fer el silenci a la sala d'oficials. En mirar al seu voltant Adrimetrum va veure que la majoria dels ocupants de l'habitació es miraven distrets a les mans, o a la paret, o a la taula. Sabia que tots se sentien furiosos i frustrats però, com en la seva pròpia ira, no semblaven centrar la seva sobre res en particular. Per al seu desconsol, aquesta reunió havia aconseguit que la plana major estigués més abatuda i desanimada que abans, si això era possible.

Volia dir alguna cosa, volia trencar l'abraçada de les ombres que semblaven oprimir a tots, però ni una sola paraula va acudir a la seva ment. El silenci romania.

Llavors l'intercomunicador brunzí sobtadament, sorprenent a tothom.

—Capitana —va dir la veu de Taska Rorn—, captem alguna cosa estranya en els nostres sensors de llarg abast. Tal vegada vulgui venir a veure-ho.

L'intercomunicador es va apagar.

—Se suspèn la reunió —va ser l'única cosa que va dir mentre es dirigia a la sortida de l'habitació. Era un final precipitat per a una reunió sense sentit, que gairebé va desitjar que mai hagués tingut lloc.

En arribar a la porta, alguna cosa li va dir que Ranna Gorjaye li estava mirant. Però no va voler tornar el rostre per comprovar si era cert. No li donaria aquesta satisfacció.

Per quan va arribar al centre de comandament ja tenia la ment més clara i les emocions sota control, i això li va permetre recobrar en gran manera la seva personalitat habitual.

Mentre s'acostava al seient del capità, el Cece semblava buit. Havia ordenat que tot el personal disponible col·laborés en les tasques de reparació durant les següents dotze hores; no podien permetre que Sarne els atrapés en aquell estat, sobretot perquè no hi havia forma de saber a quina distància estava, així que la major part de la dotació del pont havia estat reassignada temporalment. Però no tota...

De cua d'ull va albirar al solitari oficial de seguretat apostat en la porta. Un llampec de còlera la va travessar sense previ avís, com si els sentiments que tant li havia costat apartar s'haguessin alliberat.

Prou, es va dir. Prou. Què li passava? Va recordar la dona enèrgica i decidida que solia ser. Encara que les seves actuacions sempre van estar motivades pels esdeveniments del seu passat, mai havia deixat que el passat s’interposés en el seu deure.

Aquells dies semblaven molt llunyans, i aquella dona molt diferent de la qual ara era. Tant de bo tot acabés, per així tornar a l'antiga i còmoda personalitat. Però la veu que en els últims temps turmentava la seva ment va tornar a parlar per dir-li que el seu desig mai es compliria. I va tornar a canviar d'humor per tercera o quarta vegada en tres o quatre hores.

Mirà al seu voltant i va localitzar a Taska Rorn que, asseguda en el seient de sensors, ajustava els controls amb increments lents i precisos.

—Què ha trobat, Taska? —li va preguntar.

Taska va fer aparèixer una imatge en la pantalla de la seva consola. Semblava una franja d'objectes d'aspecte i grandària aleatòria que giraven lentament a l'espai. Adrimetrum ho va identificar com un dels dos cinturons d'asteroides que envoltaven el sistema binari al que havien arribat després de sortir de la Bretxa.

—A primera vista —va dir Rorn mentre Adrimetrum escodrinyava— tot semblava normal. Però llavors vaig observar una cosa estrany Miri aquests tres asteroides —va assenyalar el trio amb el dit índex.

Adrimetrum va seguir la indicació. Rorn havia assenyalat tres asteroides que es movien juntament amb la resta. Però a part de la seva petita grandària, Adrimetrum no va observar res fora del comú.

Al cap d'un instant Rorn li va mirar a la cara.

—No roten —va dir—. Tots els asteroides roten sobre el seu propi eix, excepte aquests tres.

Adrimetrum es va acostar més i va veure que Rorn tenia raó. Els tres asteroides seguien el mateix lent corrent dels altres, però no giraven com els altres que els envoltaven. Era impossible que un objecte retingués la seva actitud relativa a l'espai, i això significava que algun dispositiu artificial impedia que aquests tres giressin entorn del seu centre de gravetat.

Llavors va mirar a Rorn.

—Suposo que ha arribat a la mateixa conclusió que jo.

Taska li va retornar la mirada i va assentir.

—Naus.

Adrimetrum va fer el que va poder per ocultar la sensació de desànim que s'abatia sobre ella. Ja era suficient haver de veure-se-les amb les reparacions de la nau. Si ara apareixia una força desconeguda a la qual calia vigilar i de la qual potencialment calia defensar-se, això no feia més que empitjorar les coses. La tripulació (i la mateixa Adrimetrum) no necessitaven afegir una preocupació més a la seva ja desbordada col·lecció.

—Pot accedir als seus codis de transponedor?

Taska va negar amb el cap.

—Ja ho he intentat. O estan molt lluny, o han dissimulat els seus transponedors, o bé tenim interferències procedents de la Bretxa o d'alguna combinació d'elements radioactius del cinturó d'asteroides. Sigui el que sigui, no m'agrada.

—Ni a mi —va dir Adrimetrum en veu baixa mentre tornava a mirar la pantalla de sensors. Els tres «asteroides» seguien surant lentament en el monitor. De sobte va pensar que en aquest precís instant els seus capitans s'estaven rient de l'aparent desconeixement que l'Estrella Remota tenia de la seva presència. Volia fer alguna cosa per fer callar aquests riures i usar contra ells el seu propi excés de confiança, però de moment no tenia suficient informació per esbrinar com.

»Pot obtenir informació amb els sensors? —va preguntar per fi.

—No he pogut fins ara —va dir Taska tornant a la consola de control i ajustant el focus del feix sensor—, però si... esperi —va bastonejar una sèrie de botons a un costat de la pantalla—. Capitana, sembla que estan sortint del cinturó d'asteroides.

Adrimetrum va donar mitja volta i es va allunyar del seient de la Taska en direcció a un dels intercomunicadors de la nau. Però en donar-se la volta va veure que Ranna Gorjaye, el Tinent Thyte, Scoryn i els altres oficials als quals acabava de parlar estaven parats a l'entrada del Cece.

—Capitana —va dir Ranna fent un pas al capdavant—, només volia dir-li, en nom de tots, que recolzem la seva decisió. Estàvem...

—No hi ha temps per reconciliar-se. S'acosten possibles enemics. Preferiria veure-la als comandaments d'un Ala-X que donant un discurs aquí quan anem a entrar en combat.

La primera reacció de Ranna va ser quedar-se de pedra per la forma de fer-la fora, però la immediata importància dels navilis enemics va semblar contenir qualsevol rèplica.

—Sí, capitana —va dir mentre sortia del centre de comandament

La resta dels oficials reunits va córrer als seus corresponents llocs mentre Adrimetrum obria el canal d'intercomunicació.

—Quina és la nostra capacitat sublumínica? —va preguntar a la reixeta fosca que protegia el sistema d'altaveu i micròfon.

Una veu filtrada va contestar:

—Seguim a mitja velocitat sublumínica, capitana. En una hora funcionarem a nivell normal.

Va estar a punt d'emprendre-la amb l'oficial de màquines que casualment contestava al comunicador, però es va contenir comprenent que segurament no serviria de res.

—Coets de maniobra?

—A plena potència.

Bé, almenys podrien maniobrar.

—D'acord. Disposats per al combat —va apagar l'intercomunicador i es va dirigir al seient del capità—. Alerta màxima. Vull els deflectors uniformement distribuïts, totes les seqüències d'evasió carregades en la memòria principal i les torretes de turbolàser apuntant a proa —va sentir el familiar pessigolleig d'adrenalina imposant-se a la seva depressió. Almenys en combat sabia que podia donar el millor de si, de manera que va començar a recuperar la seva confiança.

El Cece era un remolí d'activitat en el qual cada tripulant executava les seves ordres.

—Capitana —va cridar Taska Rorn des del post de sensors. El Tinent Thyte estava al seu costat—. S'allunyen.

—Amb quin vector?

Taska va tornar a fixar-se un moment en la pantalla.

—Travessen el cinturó d'asteroides en direcció al centre del sistema.

Adrimetrum va sentir com el cor li bategava en el pit mentre es prenia un instant per avaluar la situació. Per què intentarien escapar de sobte tres naus que es creien invisibles per a l'enemic?

Per a la seva desgràcia només va poder donar amb una resposta: eren exploradors d'una força molt més gran. Devien haver fet totes les lectures que necessitaven i ara tornaven a la seva flota per preparar un combat a gran escala, un combat al que l'Estrella Remota no podria sobreviure en el seu actual estat.

Adrimetrum es desinflà a ulls vista. Just quan començava a sentir la seva antiga i confiada personalitat, Sarne l'havia retornat a la realitat... com portava fent una vegada i una altra des de l'assalt a Kal’Shebbol.

Va decidir que no li permetria tornar a fer-ho. Faria tot el que estigués a la seva mà per trobar-lo i destruir-lo, per tot el dolor causat, per totes les vides robades. D'ara endavant seria una obsessió implacable.

El volia perseguir ara que la seva còlera —i una altra mitja dotzena d'emocions desbocades— supuraven en la seva ment i en el seu cor. Però sabia bastant com per esperar: més per tenir temps de calmar-se que per completar les reparacions de l'Estrella Remota. Si alguna cosa li havien ensenyat Ciro i Page, era que un capità abandonat a les seves passions només aconseguiria fer-se matar a ell i als seus homes. I encara que per a ella capturar a Sarne era més important que mai, no mereixia aquest preu... almenys encara no.

Així que va esperar.

 

El Moff Sarne avançava decididament, seguit amb prou feines pel seu ajudant, el Capità Brannij. El túnel pel qual anaven els envoltava fins a tancar-los en un pou de foscor només trencat per petits globus d'enllumenat de color verd esvaït, prou espaiats com per crear zones d'ombra impenetrable. L'origen de l’esvaïda llum semblava estar en la paret mateixa, però fins i tot després d'una minuciosa inspecció, Sarne no havia pogut determinar què era exactament el que produïa la fosforescència; i el Guardià Fosc no s'havia mostrat molt receptiu quan, durant la seva primera visita feia més d'una dècada, Sarne li va preguntar sobre l'estranya tecnologia del palau.

De sobte un refilet va sorgir de la foscor a menys d'un quart de metre de Sarne i el seu acompanyant. El Capità Brannij es va ajupir instintivament, com si l'estrident so hagués estat un tret de blàster.

Sarne no es va detenir, fent cas omís de la criatura amagada i del moviment reflex del seu ajudant, concentrat com estava en la seva imminent reunió. Li havia portat tant temps arribar a aquest punt... tantes concessions, tantes intrigues, tantes vides. En recordar-ho tot, semblava que un centenar d'anys s'haguessin perdut des que va descobrir per primera vegada al Guardià Fosc. En un simple instant, ja tan llunyà, havia creat tota una línia temporal que havia conduït a aquest moment, la vespra del seu triomf definitiu. Quina ironia que fos la seva errònia decisió de desafiar al Nou Ordre de l'Emperador el que li havia portat allà. Si hagués deixat que els seus companys destruïssin al Guardià Fosc, els seus plans mai s'haurien fet realitat.

Durant molts anys, el Guardià Fosc li havia proporcionat a Sarne milers de poliedres dotats d'una energia inexplicable: ni tan sols els millors científics de Sarne havien pogut determinar com funcionava aquesta tecnologia. A canvi dels artefactes, «això» (Sarne mai s'havia referit a la criatura com «ell» o «ella», doncs no ho tenia en millor consideració que a qualsevol arrogant animal alienígena) li hi havia demanat motors hiperespacials per poder sortir d'aquell món que era la seva presó. Si Sarne havia entès bé la història del Guardià Fosc, els éssers als qui anomenava «Els Antics» (i de vegades «Els Kathol») l'havien deixat allí feia mil·lennis, abandonant-lo perquè vigilés les últimes restes d'una civilització perduda. Però el Guardià Fosc s'havia cansat de la seva missió: ara volia superar les seves restriccions, i Sarne havia acceptat ajudar-li a aconseguir-ho. Per descomptat, havia hagut de donar marrades, tranquil·litzar-lo i mentir descaradament des que va fer la seva promesa. Tot això sense perdre ocasió de robar-li armes i coneixements al neci alienígena.

Encara que la foscor del túnel ocultava la seva veritable amplària, Sarne va sentir que de sobte les parets i el sostre s'allunyaven. Les seves trepitjades, sincronitzades amb les de Brannij, se sentien més buides, l'aire al seu voltant estava més saturat, i va saber que havien arribat al cau del Guardià Fosc.

Sarne podia percebre les gotes de suor que s'inflaven fins a penjar precàriament de les seves celles, podia escoltar els espetecs de les criatures insectils que envoltaven com mascotes al Guardià Fosc. Brannij s'havia acostat encara més a Sarne; mai s'havia sentit tan còmode com el moff amb aquest Guardià Fosc ni amb el seu refugi.

Davant ells va sorgir un xiuxiueig de la foscor, i Sarne va indicar a Brannij que es detingués. Van romandre escodrinyant les ombres, buscant qualsevol signe de la presència del Guardià Fosc.

Un desagradable xipolleig va semblar recórrer la càmera, fent que una esgarrifança li recorregués l'espinada, i va saber que la criatura havia arribat. Ara podia escoltar la seva lenta i profunda respiració i el tritlleig del seu llarg cos cuirassat mentre s'alçava sobre les seves potes; com en les anteriors visites de Sarne.

Des de dalt, una resplendor freda va començar a créixer en el sostre, i a cada moment adoptava un to violeta més brillant. Al final la vora de la radiació va arribar a la criatura fins a embolicar-la en una silueta purpúria. Sarne va poder sentir que Brannij retrocedia mig pas quan l'enorme cos del Guardià Fosc es va fer visible amb les seves dotzenes de potes espinoses agitant-se en una dansa complexa i elegant, encara que innegablement alienígena.

La il·luminació va anar en augment fins a ressaltar la tendinosa pell que s'amuntegava en les esquerdes orgàniques al llarg del cos del Guardià Fosc.

—El-Sarne torna —va dir amb veu sibilant—. On motor hiperespacial?

Sarne ja havia jugat massa a aquell joc, i sabia que la criatura no tornaria a picar. Havia d’anar-hi amb cautela.

—En òrbita. He manat fer-li certes modificacions; així tindrà suficient potència per portar-te on vulguis. Només necessito una mica més de...

—No més temps! —va xiuxiuar, alçant-se fins que el seu cap va estar mitjà dotzena de metres sobre les de Sarne i Brannij. Per un instant Sarne va creure sentir en el seu propi cap els batecs del capità.

—Si us plau, perdona aquest retard, el meu benefactor —va dir finalment Sarne amb una profunda reverència. Havia de permetre que el Guardià Fosc adoptés una posició de superioritat perquè ell mateix pogués ocultar més fàcilment la seva perfídia—. El nostre viatge ha resultat ser més... difícil del previst. Prego la teva compassió.

La criatura es recargolà lentament fins que el seu cap apuntava en una direcció i el seu llarg i dur cos en una altra. Sarne no podia fer una altra cosa que esperar fins a saber si el Guardià Fosc acceptava la seva petició.

—Vull nau aquí en una hora —va dir.

Això no era temps suficient perquè Sarne completés els seus preparatius, però havia d’anar-hi amb cura.

—Sens dubte la teva nau haurà arribat per llavors —es va detenir un instant perquè la criatura entengués la seva acceptació—. Però vaig pensar que t'agradaria aprendre a manejar el motor hiperespacial abans de pilotar la nau. Per això t'he portat un regal.

Sarne va tirar un braç enrere, va agafar a Brannij per l'espatlla i el va avançar perquè el Guardià Fosc l’estudiés.

—El meu ajudant de camp és qui més sap sobre viatge hiperespacial entre els meus tripulants —es va acostar a cau d'orella de Brannij—: I trigarà diverses hores a explicar-ho —va murmurar al seu atordit subordinat

—És acceptable —va dir el Guardià Fosc amb un xiuxiueig.

Sarne va decidir aprofitar la bona disposició de la criatura.

—Només tenim un problema. La flota fustigadora que et vaig esmentar ha arribat al sistema. Els meus espies diuen que segueixen decidits a destruir-vos a tu i al teu món, i amb tots els problemes que hem tingut per portar-te la tecnologia hiperespacial, no estic segur que les meves naus puguin detenir-los.

El Guardià Fosc va agitar un ala testimonial que fins ara havia romàs amagada contra la seva pell. Fosques formes van sortir reptant de l'esquerda oberta entre l'ala i el cos del Guardià Fosc, i Sarne va escoltar que Brannij prenia alè mentre les criatures s'escapolien de l'abast de la pàl·lida llum violeta cap a la foscor.

Sarne va prosseguir, satisfet de la bona marxa del seu pla.

—Encara que crec que jo podria rebutjar-los. Només precisaria saber una mica més sobre l'estructura del portal. Amb aquesta informació els atrauria al portal i els catapultaria a les Regions Desconegudes.

Això era. L'últim obstacle per al seu triomf. Fins al moment havia enganyat miserablement al Guardià Fosc, i ara resava per què la criatura piqués l'ham només una vegada més. Si no, Sarne estaria amb les mans lligades, detingut a la vora del control absolut: ni tan sols podia permetre's contemplar aquesta eventualitat. No tenia cap altra opció. Tots els seus anys de maquinació giraven entorn d'aquest moment.

De sobte el Guardià Fosc es va abalançar sobre Sarne i Brannij.

Just quan Sarne pensava que la criatura anava a aixafar al seu acompanyant, es va detenir amb el cap a menys d'un braç humà de distància del rostre de Brannij. El capità va trontollar com si de sobte s'hagués quedat sense sang en les cames.

La boca del Guardià Fosc es va obrir i la llum violeta va caure sobre una fila de protuberàncies punxegudes.

—Està bé —va dir.

El cor de Sarne va donar un salt, no sabia si d'alleujament o de pur plaer; segurament una barreja de tots dos, va suposar. Amb dues paraules, el Guardià Fosc acabava de garantir la destrucció dels traïdors de la Nova República. El coneixement de la tecnologia del portal orbital convertiria a Sarne en l'home més poderós de la Galàxia... i cap ésser viu seria capaç de resistir-se-li...

I AIXÍ COMENÇA EL FINAL...

Nota de recopilació

A partir d'aquí, vénen les aventures per al vell joc de rol. Excepte per algun requadre ocasional, es tracta d'un intent de presentar les notes dirigides al director de joc de forma més o menys semblant a un relat. La idea és completar una mica la història per tots aquells que mai anem a jugar això com una campanya de rol.

S'ha omès tota la part d'estadístiques, tirades i altres elements de la mecànica del joc, igual que referències a elements que serien coneguts pel director de joc, però haurien de ser una sorpresa per als personatges.

Pot notar-se un ús inconsistent dels temps verbals.

Se segueix parlant dels personatges, que serien els personatges dels jugadors, segons la mecànica d'aquesta campanya en particular, en lloc de tenir un personatge cadascun, els jugadors poden triar diferents membres de la tripulació de l'Estrella Remota al llarg del joc.

També es van ometre moltes descripcions que encara que agreguen més context i alguns detalls interessants resulten en general repetitives i avorrides. De fet es van ometre grans seccions del llibre amb descripcions de la geografia i els habitants del planeta Kathol, etc.

Per a més informació sobretot això es recomana consultar el llibre de rol complet.

Següent