Últim joc (I)

Anterior

1 LA SAGA TOCA A LA SEVA FI

GEORGE STRAYTON

Assegut a la seva taula, Sarne clavava els ulls en el finestral d'una sala de control il·luminada tan sols per la feble llum estel·lar. Era una llum tenyida de vermell sang pels allargats tentacles de la Bretxa, aquests apèndixs que semblaven endinsar-se en el buit de l'espai per atrapar qualsevol objecte que s'aproximés massa. A Sarne li semblaven un símil adequat del seu propi parany: l’estratagema amb la qual era a punt de voltar i fer trossos als rebels.

Un espetec li va avisar que l’holocomunicador s'havia encès.

—Senyor —va dir el primer oficial Jav Remlyn, la seva veu filtrada pel sistema de comunicació era amb prou feines una imitació esvaïda de la seva tonalitat plena. El Moff Kentor Sarne va contemplar la imatge tridimensional que espetegava i amenaçava amb desaparèixer entre una pluja d'estàtica—... tipus d'interferència de la Bretxa —la veu de Remlyn va reaparèixer de sobte, al mateix temps que la seva imatge es consolidava—. Tenim dificultats per mantenir els nostres sistemes. Ahir el motor de popa es va ionitzar i vam haver de...

—No he demanat un informe dels seus últims problemes, tinent —va dir Sarne una mica enutjat per la incapacitat de Remlyn per entendre la importància de la seva missió—. On estan els rebels?

Remlyn es va redreçar, intimidat malgrat que els separava un quart de parsec. Sarne va comprovar que, almenys, aquell home no havia perdut la por al seu superior.

—Ho sento, senyor. Li prego disculpi el meu...

—Limiti's a seguir, tinent —va dir Sarne. Normalment gaudia amb les demostracions de subordinació, però en aquell precís instant tenia coses més urgents en el cap.

—Sí, senyor. L'Estrella Remota va abandonar fa trenta-cinc minuts NCW-865, el planeta al que han denominat «La Porta de l'Infern» —Sarne va assentir en reconèixer el codi cartogràfic del seu últim viatge per la Bretxa. El procediment imperial per a l'exploració de mons «no catalogats», com aquell, consistia a reunir informació sobre el planeta i transmetre-la al banc de dades central del servei d'exploració. Sarne preferia no perdre el temps en escombratges planetaris de sensors, però la nomenclatura convencional li va servir a l'efecte d'identificació, encara que la veritat és que no tenia intenció de compartir les seves dades de navegació amb cap organisme.

»El vector del seu rumb aproximat assenyala cap al planeta natal del nostre benefactor —va prosseguir Remlyn, arrencant a Sarne del seu momentani ensomni—. Segons les nostres últimes estimacions, l'Estrella Remota sortirà de la Bretxa d'aquí a unes setanta-una hores. Per descomptat, no pot comptar-se amb què els canals de la Bretxa li permetin anar en línia recta...

—El veig disposat a explicar-me la naturalesa de la Bretxa, i això equival a creure que el tema m'és aliè —per un moment va deixar la seva afirmació en suspens perquè l'insolent oficial pogués sentir tot el seu pes—. Haig de recordar-li que vaig ser jo el primer a travessar-la? Que vaig ser jo qui va guiar aquesta flota a través d'ella amb pèrdues irrellevants? —Per desgràcia per a Remlyn, acabava de tocar una fibra particularment sensible de Sarne. No podia tolerar cap insinuació d'incompetència. Els seus homes havien de tenir una fe infrangible i sense fissures en la seva capacitat de comandament. Si un sol home pensava, encara que fora per un instant, que Sarne mancava d'aptitud en qualsevol sentit, tota l'estructura militar del cacic incontrolat quedaria en dubte.

El Tinent Remlyn va romandre en silenci, pel que sembla indecís sobre la forma de respondre. Fins i tot en la granulosa reproducció hologràfica de la figura de Remlyn, Sarne va poder veure les gotes de suor que emperlaven el seu front. El moff es va conformar amb allò... de moment.

Sarne va comprendre que s'havia acostat massa a l'holograma. En l’holoprojector bessó de l’Erradicador el seu rostre devia semblar impressionant.

—Vull que segueixi a l'Estrella Remota i m'informi de la seva situació a cada hora.

El Tinent Remlyn va obrir la boca, però no va dir res. Semblava pres en una muda discussió amb si mateix i els seus ulls es van desviar com buscant alguna resposta evasiva. Però la seva indecisió va durar només un moment i va tornar a mirar al capdavant.

—Senyor, podria, amb tots els respectes, recordar-li que la inestabilitat dels passadissos de la Bretxa fa summament difícil seguir a una altra nau a través d'ells?

—Sóc molt conscient d'això, tinent. I ara espero que executi les meves ordres immediatament o faré que l’escortin a la comporta més propera. M'he expressat amb claredat?

—Sí, senyor! —va dir Remlyn amb un cop de taló.

Sarne va finalitzar la transmissió, la imatge hologràfica va parpellejar amb l'estàtica i va desaparèixer. Després es va tirar cap enrere deixant-se embolicar per la cadira del seu despatx.

Setanta-una hores. Perfecte, tot anava segons el previst. Semblava increïble que els rebels poguessin caure tan fàcilment en el seu parany. Però ho havien fet, i amb això havien segellat el seu destí... i el de tota l'Aliança Rebel.

Sarne es va interrompre, recordant que els rebels havien canviat el nom del seu govern sediciós pel de «La Nova República». Aquesta escòria de traïdors arrogants s'atrevien a comparar-se amb la gloriosa Antiga República. El poder d'aquell històric règim havia superat a tot el que ho precedís. I, no obstant això, només Palpatine entre tot el senat va saber reconèixer la lenta decadència que podria les arrels de la moribunda institució. Només ell havia anticipat la seva inevitable destrucció i pres les mesures per salvaguardar-la. Però els rebels ho havien combatut a cada pas, clamant que allò era tirania i opressió. El Nou Ordre de Palpatine hauria retornat la seva antiga esplendor a la República, hauria garantit la continuïtat del més poderós dels règims sota la forma de l'Imperi.

A Palpatine li va poder l'excés de confiança, va subestimar a aquella xusma de «defensors de la llibertat». Aquest error li va costar la vida. I a la galàxia li havia costat una dinastia florent que hauria regnat indiscutida durant mil·lennis, igual que l'Antiga República abans d'ella.

Sarne mai cometria aquest error de càlcul. El seu pla tornaria les forces dels rebels contra ells mateixos, destruiria als traïdors des de dins, omplint-los de terror i extingint els seus últims brins d'esperança. I no li cabia dubte del seu èxit perquè, a diferència de Palpatine, ell posseïa un avantatge aclaparant.

El Guardià Fosc.

Tot succeïa exactament com l'hi havia previst. Ara havia de tornar al planeta per assegurar-se que seguiria igual de bé en el futur.

Va allargar un braç, va triar un canal i va prémer l'intercomunicador.

—Capità Talahon, reculli'ns i porti'ns de tornada al planeta del nostre benefactor —va tallar la connexió abans que Talahon tingués temps si més no d'acatar l'ordre.

Les coses estaven sortint bastant bé; de fet millor del que havia esperat. Tan sols uns pocs assumptes requerien la seva atenció abans de l'arribada de l'Estrella Remota.

I llavors, d’aquí a setanta-una hores, donaria començament la seva ascensió.

 

Jav Remlyn va romandre una estona en silenci després de concloure la seva reunió hologràfica amb el Moff Sarne. En els últims mesos havia vist com Sarne passava de ser un cap centrat i disciplinat a convertir-se en un boig que amb prou feines reparava en els seus subordinats. Ara l'única cosa que semblava preocupar-li era això del Guardià Fosc, o el que fos (Sarne ni tan sols s'havia molestat a suggerir la seva veritable naturalesa), i es diria que estava disposat a sacrificar-ho tot i a tothom per dominar-ho.

El per què volia que l'Estrella Remota arribés al planeta del Guardià Fosc era una cosa que intrigava encara més a Remlyn. I la complexa façana creada per Sarne per convèncer als rebels que les seves forces havien emprat tots els mitjans al seu abast per detenir-los, augmentava si cap la seva perplexitat. Res semblava lògic.

I no obstant això Sarne esperava de Remlyn i de tots a bord de l’Erradicador es juguessin la vida seguint a l'Estrella Remota a través dels canviants passadissos de la Bretxa. Dos navilis imperials ja havien estat arrossegats al turbulent mar de protoplasma per ser instantàniament esmicolats, i les seves restes escampades i absorbides per la nebulosa abans que els seus tripulants poguessin adonar-se que havien comès un lleu error de càlcul en el rumb. Pel que tocava a Remlyn, Sarne bé podria haver ordenat a l’Erradicador que es precipités contra el nucli d'un estel.

Però Remlyn havia après a refrenar el seu temor als bojos plans de Sarne, doncs sabia que el moff sempre havia actuat de manera incomprensible, i que en totes les ocasions havia triomfat. Ni els rebels ni el mateix Imperi s'havien imposat mai al Moff Kentor Sarne; almenys Remlyn no recordava tal cosa. Fins i tot la desbandada de Kal’Shebbol s'havia convertit en una retirada estratègica que era en si mateixa una victòria. Pel que sembla, Sarne havia considerat des del principi que el planeta era una base d'operacions temporal. El seu veritable objectiu sempre havia estat el món natal del Guardià Fosc.

Remlyn encara no havia decidit si volia o no saber el que aguaitava en aquell misteriós planeta. Fos el que fos, havia de posseir un gran poder: un poder que òbviament Sarne es creia capaç d'usurpar. Remlyn només estava segur que devia ser perillós.

—Tinent? —va dir una veu a la seva esquena. Es va girar per donar la cara a Thulian Merast, el capità de l’Erradicador.

Remlyn es va refer, es va estirar la guerrera i es va dirigir al capità.

—Les nostres ordres són perseguir a l'Estrella Remota a través de la Bretxa i informar a cada hora.

Els ulls de Merast es van obrir com a plats.

—Però tinent...

—Aquestes són les nostres ordres, capità. Haig d'informar al Moff Sarne que es nega a seguir-les?

Remlyn no precisava dir més. El Capità Merast va saludar al jove oficial d'intel·ligència, va girar sobre els seus talons i va transmetre l'ordre al navegant de l’Erradicador.

El brunyit navili imperial va emergir del seu amagatall en el pol sud de la Porta de l'Infern i es va llançar a l’encalç de l'Estrella Remota introduint-se en el passadís, ja canviant, pel qual la nau rebel havia entrat feia menys d'una hora. Remlyn va baixar caminant de la plataforma de l’holocomunicador i va mirar a través del finestral del pont. Mentre els bombollejants remolins d'energia de la Bretxa es movien i embolicaven l’Erradicador, va veure que contenia l'alè.

Almenys no sentiré res si caiem en la Bretxa.

Però aquesta reflexió no va fer molt per disminuir el batec sobtadament accelerat del seu cor.

***

Velst Nay’sro va sacsejar el cap.

—Aquesta no és alternativa, 'kij.

A l'altre costat de la sala, Bem Lyu’kij s'acariciava els llargs pèls de la barbeta recorrent la tofuda trena que lligava els seus cabells. Era el que solia fer quan sortien a col·lació temes de naturalesa reservada.

—Oblida l'Estil Bothan, senyor: sempre hi ha alternatives.

Encara que a Velst solia estimular-li la divertida forma de parlar del seu subordinat, en aquesta ocasió se sentia amb les mans lligades.

—No, simplement no pot fer-se. No està en la nostra missió.

El mig somriure de Bem va desaparèixer al mateix temps que s'arrissava el pelatge que emmarcava el seu rostre, demostració inequívoca de frustració entre la majoria dels bothans. Era evident que buscava un altre argument.

Però Velst havia pres una decisió i no el podria convèncer; aquesta vegada no. Ja havia sofert les conseqüències d'atendre a Bem. Per començar, va ser així com li van assignar a aquella missió menyspreada pels clans.

Va decidir silenciar al seu primer oficial abans que la conversa es transformés en una altra disputa.

—Hem fet un gran esforç per garantir que el nostre amic no ens delati a la Nova República. El seu últim missatge suggereix que la confrontació definitiva tindrà lloc en qualsevol moment. No podem arriscar-nos al fet que ens descobreixin ara.

Bem Lyu’kij es tirava de la trena de la barbeta. O bé estava acceptant de mala gana la valoració de Velst, o buscava un nou argument a la desesperada. Velst va pensar que era igual. La seva tàctica havia funcionat: de moment Bem estava confús.

—Bé —va dir Velst satisfet que la discussió no hagués degenerat en un enfrontament de voluntats—, posem-nos en navegació silenciosa, i en marxa. Sembla que la distància ja és prou segura per seguir-los —es va dirigir a la sortida de la sala de reunions i va prémer el botó d'obertura. El rectangle de duracer es va ocultar en el sostre amb un buf hidràulic. Però quan era a punt de sortir al passadís, va observar que Bem seguia mig assegut, mig recolzat en la taula del centre de la sala, jugant una altra vegada amb els seus pèls trenats.

 

—Si li molesta aquesta trena, estic segur que podem llevar-la-hi.

Bem Lyu’kij va deixar de joguinejar amb la seva trena i va mirar a Velst amb una expressió peculiar.

—No hi haurà missió.

Velst es va pessigar el cartílag entre els ulls i va sospirar. Gairebé havia aconseguit esquivar la qüestió, però alguna cosa li va fer preguntar:

—A què es refereix?

—Si no actuem ara, no hi haurà missió. Aquesta nau és perillosa. No podem deixar que arribi a l'altre costat de la Bretxa.

—Això és absurd. Portem diversos dies seguint en aquesta nau i no ha adoptat cap actitud agressiva. No hi ha motiu per sospitar un canvi de tàctica.

Bem es va posar dret, com impulsat pels seus propis arguments.

—I tampoc hi ha motiu per suposar el contrari. Digui'm, capità, pensa acceptar aquest risc? Fins ara la missió ha estat un èxit...

—I vull que ho segueixi sent. Indiqui'm en quin lloc de les nostres ordres diu que cal atacar navilis desconeguts i ho reconsideraré. Però ara com ara només el seguim d'amagat, res més —encara que Bem i ell eren amics des que van sortir de Bothawui en la seva primera missió, a Velst començava a disgustar-li la falta de respecte de Bem. En aquesta ocasió, la seva relació no podia estar més clara: Velst era el superior i Bem el subordinat. Semblava senzill. Però es diria que a Bem li seguia costant comprendre-ho.

—Obeiré la seva ordre, Capità Nay’sro. Però faig constar la meva protesta. Ho inclouré en el meu informe.

—Està en el seu dret, 'kij —va dir Velst avançant lentament cap al seu primer oficial—. Però recordi que el meu clan ocupa una posició important en el Consell —va seguir caminant fins que el rostre de Bem va estar a menys d'un pam del seu—. Odiaria veure’l traslladat a una destinació menys prestigiosa.

Òbviament a Bem no se li va escapar la intenció de Velst. Tots dos havien arribat a conèixer-se força bé com per captar fins a les insinuacions més subtils, i aquesta, definitivament, no era una d'elles.

Bem va romandre un moment en silenci i Velst només va poder sentir el bleix de fons del seu alè i els profunds batecs del seu propi cor.

—Sí, senyor —va dir finalment Bem, amb una veu que havia perdut la força de feia tan sols uns segons. Mirà cap amunt per evitar els ulls de Velst, i per un instant el capità va sentir una punxada de penediment per tractar tan durament al seu amic.

Però aquest instant va passar aviat i es va reafirmar que era el seu deure mantenir sempre el control. El que els subordinats qüestionessin les ordres només podia conduir al fracàs.

—Molt bé —va ser l'única cosa que va dir mentre es donava la volta cap a la sortida—. Espero que en quinze minuts estiguem de camí —sense més paraules, va sortir cap al pont.

Deu minuts després estava assegut en el seient del capità observant com la seva tripulació preparava la nau per a la navegació silenciosa. Estava clar que Bem Lyu’kij havia executat les seves ordres amb rapidesa i eficàcia, i Velst no dubtava que el navili estaria en marxa en el temps indicat.

—Capità Nay’sro —va dir l'oficial de comunicacions atraient l'atenció de Velst—, he captat una altra transmissió.

—De quin tipus?

—En aparença és un senyal de comunicacions, però la seva longitud d'ona sembla haver-se afeblit per ser després amplificada, com si hagués travessat algun tipus de repetidor.

—La Línia de Vida —es va dir Velst. En un missatge anterior Brandis Turgah esmentava que l'Estrella Remota havia començat a deixar una sèrie de droides sonda pel camí per mantenir obertes les línies de comunicació entre la nau i la Nova República, o això esperaven—. Sí, tripulant, ha de ser d'un humà anomenat Turgah. Enviï-ho al meu...

—De fet, senyor —li va interrompre l'oficial de comunicacions—, està escrit en llengua comercial vaathkree i filtrat a través d'un codi bastant comú entre els traficants d'esclaus. Procedeixo a traduir —va connectar una sèrie d'interruptors i després va teclejar sobre la consola del seu lloc—. Sembla ser un missatge d'algú anomenat «Loh’khar», i la seva codificació assenyala que el destinatari és algú anomenat «Khzam».

Velst mai havia sentit abans aquest nom, encara que Turgah li havia dit que tenia problemes amb els seus superiors. Allò podia significar que l’havien descobert i que ara l'Estrella Remota tractava de posar-se en contacte subreptíciament amb la flota de la Nova República de Kal’Shebbol.

—Magnífic, tripulant. Enviï-ho a la meva consola.

Va llegir el missatge en silenci, sentint que li queia l'ànima als peus amb cada paraula. A bord de l'Estrella Remota les coses no anaven tan bé com pensava, i si s'ha de jutjar per aquell comunicat, el temps semblava esgotar-se. Es va tornar cap a Bem, que acabava d'entrar en el pont.

—Posi la nau a màxima velocitat i dirigeixi tota l'energia disponible a les bateries de proa. —Per un moment va escrutar el rostre de Lyu’kij per assegurar-se que no mostrava cap signe extern de satisfacció davant el sobtat canvi d'ordres. Per sort per a ell. Bem va aconseguir mantenir una expressió impassible.

En pocs minuts el creuer bothan passava sobre el planeta ardent i es dirigia cap a un dels passadissos de la Bretxa deixant enrere un bulbós satèl·lit artificial que surava suspès a l'espai. Velst va manar examinar i classificar l'objecte, confirmant ràpidament les seves sospites: es tractava d'un dels droides sonda modificats per l'Estrella Remota.

Va tornar a asseure's en la seva cadira de capità i va començar a preguntar-se quina missió en tota la xarxa d'espionatge bothan podria ser pitjor que aquella: no volia sorpreses en rebre la seva propera destinació. Va inclinar el cap en direcció a Bem.

—Naturalment, saps que vindràs amb mi —va murmurar.

Bem va mirar intrigat al seu capità mentre l'oficial de navegació iniciava el compte enrere per al primer microsalt.

***

—Informe! —va cridar la Capitana Adrimetrum sobre el fragor i l'udol de les sirenes d'alarma. Abans que ningú pogués respondre, l'Estrella Remota va cabotejar per segona vegada i tots els tripulants del Cece van anar a parar contra les seves consoles. La majoria va aconseguir agafar-se a alguna cosa ferma i mantenir-se en els seus seients. Però dos dels oficials de seguretat apostats al costat de l'entrada van sortir volant diversos metres fins a estavellar-se contra les planxes de coberta. La mateixa Adrimetrum va haver d'abraçar-se a una de les pesades unitats R3 encarregades dels programes de navegació de l'Estrella Remota.

Els compensadors d'inèrcia de la nau van actuar per fi i l'Estrella Remota va aconseguir redreçar-se. Adrimetrum va córrer al seient de Thyte.

—Per tota la galàxia, què ha estat això, tinent?

L'últim impacte havia arrencat la interfície protètica de Thyte, que ara havia de confiar en el no tan eficient mètode de bastonejar el teclat.

—No estic segur, capitana. Ens ha colpejat algun tipus d'ona de xoc de la Bretxa.

 

Adrimetrum va reflexionar.

—Una tempesta de llum a la vora de la Bretxa?

Thyte va negar amb el cap i va seguir manipulant els controls de la seva consola.

—No, fins ara les tempestes de llum han estat un fenomen relativament estable. Això s'assembla més a una explosió. No sé bé què pot haver-la causat —va callar mentre ajustava un dial al centre de la consola.

Com Thyte no deia res, Adrimetrum va fer una ullada sobre l'espatlla de l'oficial.

—Què és, tinent?

—Sembla... —es va donar la volta i la va mirar als ulls—. S'acosta una altra ona de xoc, i és deu vegades major que les altres dues... juntes!

La capitana es dreçà.

—Tripulant, tregui'ns d'aquí! —va cridar al galtaplè sullustà que estava en els controls de navegació de l'Estrella Remota. El navegant es va concentrar en la seva consola i va començar a prémer botons com un boig.

—No hi ha temps! —va dir Thyte—. No podem deixar-la enrere.

Adrimetrum va donar mitja volta.

—Pantalles de popa a tota potència! Ja!

L'operador de pantalles mon calamari va girar un parell de dials el més ràpid que va poder amb les seves mans membranoses.

—Aquí arriba... —va dir Thyte amb la seva tenalla protètica subjectada ja a una barra de duracer sota la consola.

Adrimetrum es va dirigir a una unitat R3 per agafar-se a ella al moment de l'impacte.

—Subjectin-se tots!

Mentre envoltava amb un braç la bombolla transparent del droide, va caure en el compte que els dos oficials de seguretat seguien tirats sobre les planxes de coberta al costat del post de comunicacions. Pel que sembla, havien perdut el coneixement amb el cop d'abans. Si sortien disparats de nou...

—Quant falta perquè...?

—Tres segons! —va cridar Thyte abans que pogués acabar la frase.

Sense parar-se a pensar-ho, Adrimetrum va arrencar a córrer cap als homes. Quan va arribar a la seva altura, va buscar alguna cosa al voltant per lligar-los.

—Dos segons!

Els seus ulls es van fixar en la consola de comunicacions. Va agafar un cinturó de seguretat del seient buit i ho va enganxar a la corretja d'un oficial.

—Un segon!

Ràpidament va portar el segon cinturó cap a l'altre oficial, però a un pam del seu objectiu va sentir una estirada.

Massa curt.

Les sirenes seguien xisclant i tots en el Cece esperaven l'impacte. Adrimetrum va tirar de la corretja de l'home tractant d'acostar-ho a la sivella de seguretat, però pesava massa. Va comprendre que no l’anava a poder salvar.

Es va enganxar la sivella al seu propi cinturó just quan l'ona colpejava.

L'impacte va llançar endavant a l'Estrella Remota, que va derrapar en angle oblic. La nau es va commocionar i Adrimetrum va pensar que es partiria sota la tensió. Però no va tenir temps de pensar en això. De sobte es va veure surant en l'aire, enganxada al cinturó de seguretat mentre l'Estrella Remota girava sobre si mateixa. Al segon següent s'estavellava contra la coberta i el cop li va deixar sense aire en els pulmons.

Mentre la nau s'estremia al voltant seu, la seva visió es va omplir de punts de color com les peces que s'encaixaven en un trencaclosques, i es va esvair.

***

Següent